Arxiu del mes: juliol 2011

Una competència bàsica essencial

dimarts , 19/07/2011

_DSC0130.JPG L’actual sistema educatiu dóna una importància cabdal a les competències bàsiques que els nostres alumnes han d’adquirir al llarg de l’etapa escolar obligatòria (infantil, primària i secundària obligatòria). De fet, molts docents ho hem interpretat com una concreció pràctica de tot allò que els nens han de poder fer i saber fer en acabar cadascun dels diversos períodes, cicles o cursos en els quals es divideix el recorregut escolar. Com si el mateix sistema educatiu contingués de manera ímplícita la garantia de la utilitat de tots els continguts teòrics i/o procedimentals que els infants i els adolescents estudien i treballen a l’escola i a l’institut. Per a què serveix això? Ha esdevingut una pregunta sobrera perquè, ara, sembla ser  que tot el que es fa a l’aula o des de l’aula té la finalitat de fer-los compentents en una o altra competència bàsica  (comptència matemàtica, lectora, de comprensió, d’expressió, estètica, etc). En  definitiva, l’ensenyament ha de donar respostes a tot el que els cal saber fer, al que els  cal saber plantejar-se i resoldre en el dia a dia del seu futur des de la competència i formació adquirida a la nostra escola actual, a l’escola del nostre país, i doncs, a l’escola catalana que, si no m’equivoco, encara és el gentilici que li pertoca.

 

Doncs bé, l’escola catalana, la nostra escola, la del lloc on vivim, haurà de permetre, facilitar i ajudar que els nostres alumnes siguin competents davant de les situacions que els plantegi el fet de desenvolupar-se i enriquir-se dins l’entorn concret i real en el qual viuen. I aquest entorn, com ja sabem, és cada cop més multicultural però, com ja sabem, encara manté dues úniques llengües vehiculars i d’ús social com ara el català i el castellà i, doncs, una competència bàsica ineludible i essencial que tota la mainada i el jovent  ha de poder assolir és la de comprendre i expressar-se perfectament (de manera oral i escrita) en totes dues llengües. I, de moment, no cal dir que l’escola catalana té les condicions mínimes necessàries per tal que aquesta competència bàsica essencial s’assoleixi. O, si més no, té les condicions mínimes necessàries per tal que el català no sigui una llengua aliena, llunyana o només veïna que tan sols s’apropa al jove per tal d’apaivagar la possibilitat d’una relació excessivament distant.  Afortunadament, des de fa dècades cap nen  no percep el català com una llengua llunyana i poc coneguda perquè la immersió lingüística del nostre sistema escolar permet que tothom adquireixi una competència lingüística correcta i acceptable en llengua catalana, una competència que més sovint del que convindria és estrictament passiva perquè la immersió lingüística, que no és cap panacea, no determina els hàbits d’ús de les llengües del nostre entorn. Per aquest motiu, podem dir que la immersió tan sols ajuda al fet de divulgar, democratitzar i compartir el coneixement de la llengua;  l’ús de la llengua són figues d’un altre paner. No obstant això, sí cal reconèixer que el gran mèrit de la immersió lingüística és que dóna la possibilitat de poder  triar amb real llibertat l’opció de parlar català, perquè n’ha afavorit o fet possible el coneixement. De fet, un estudi general arreu de Catalunya ens permetria comprovar que la immersió ha actuat molt més com un fre del monolingüisme castellà que no pas com un impuls cap al monolingüisme català (monolingüisme, quin concepte tan desfasat, anacrònic i ranci).

 

 

La immersió lingüística ha estat la gran promotora d’un bilingüisme real i equitatiu en el qual tant els infants castellanoparlants d’origen com els catalanoparlants d’origen poden ser igual de bilingües (que ho siguin o no dependrà dels seus usos, però la competència, la tenen per igual). Sense un sistema escolar amb immersió lingüística, ¿els nens castellanoparlants podrien comptar amb aquesta mateixa possibilitat de saber parlar un català correcte i, en definitiva, serien igual de lliures per poder triar?. Clarament, la resposta és que no, perquè per ser absolutament  lliure en la tria, se n’ha de ser igual de competent en cadascuna de les opcions sobre les quals es vol triar. Altrament dit, per ser totalment lliure a l’hora de triar en quina llengua es vol parlar, cal ser igual de competent en totes dues. I aquesta competència bàsica tan essencial, sense una immersió lingüística acceptada i valorada per tothom, no podrà mai ser assolida pel poble que tant la necessita i tant la mereix. Un poble on, com a tot arreu, qui no és igual de competent no és igual de lliure perquè, al capdavall, com sempre, el coneixement és llibertat.

 

Puri Pinto

Plataforma per la llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Per què no deixem de ser anormals?

dijous, 14/07/2011

P1020139.JPGPer què no  deixem de ser anormals?

Les darreres setmanes la llengua catalana ha tornat a ser tema d’actualitat arran de la directiva europea sobre etiquetatge i arran de la voluntat de les majors de tornar a doblar.

El debat públic sobre les dues situacions ha estat sovint confós, i ha demostrat que encara tenim poca capacitat de mirar enfora, a la resta d’Europa i de l’espai Schengen, i treballar de manera clara perquè realment el català sigui tractat com les llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics. Molts dels debats i opinions denotaven encara complexos i poca voluntat, sovint per desconeixement, de no donar com a normal allò que no ho és. (doble negació? No s’entén! Proposo: de donar com a normal allò que no ho és.

La primera anormalitat és que el català no sigui oficial a la Unió Europea, quan és la 14ª en nombre de parlants de les 23 llengües oficials, i la 9ª en dades territorials. Fa poc el Congrés dels Diputats va aprovar continuar amb aquesta anormalitat, la veritable causa de les directives que ens molesten. I tornant a l’etiquetatge,  el que ens ha de preocupar de debò és que l’etiquetatge en català sigui present en tots productes que es distribueixen a l’àmbit català, i això és possible. Com és conegut, l’etiquetatge en castellà és obligatori, imposat en més de 198 disposicions legislatives, i a partir de l’aprovació del Codi del consum, el català restaria equiparat i també ho és. Doncs per què costa tant que el Codi del consum sigui aplicat en les seves conseqüències? Totes les llengües comparables al català tenen resolta aquesta qüestió en països democràtics, com el danès, el neerlandès a Bèlgica, el suec i el finès a Finlàndia, etc.;  per què hem de ser l’excepció? Cal que igual que arreu, les empreses s’hi posin, i nosaltres exigir-los-ho, i a la vegada acompanyar-les en el procés. Per què ens costa trencar aquesta anormalitat quan els nostres arguments són indiscutibles?

Valorem positivament que les majors tornin a recuperar el doblatge de films en català, i les gestions del Govern català per aconseguir-ho.  Ara bé, el que estem fent és recuperar el 3% de cinema en català. Té sentit, quan el que tenen les llengües comparables és el cinema amb normalitat en la seva llengua, i això vol dir un doblatge o subtitulat dels films, i una distribució al mercat no inferior al 50%. L’estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i Catalunya de la Plataforma per la Llengua que trobareu a http://www.plataforma-llengua.cat/estudis/interior/59 ho demostra.

Les majors respecten totes aquestes situacions. Per què hem de ser de nou l’excepció? I per què sovint col·lectivament ens hem de conformar amb el que no és normal? Que les majors tornin a doblar és una bona notícia, i que el govern català hi treballi, també, però no ens podem quedar en la situació que ja teníem, si no que ens cal avançar ja aquest mateix any cap a majors percentatges de doblatge, subtitulat i distribució de cinema en català per anar essent cada dia més normals.

Cal anar per aquí, en aquests i altres temes, i això sembla evident, però la pregunta és: per què col·lectivament ens costa tant? Per què tenim encara complexos? Quan serem realment madurs?

De manera progressiva, ens hem d’anar guarint de les seqüeles psicològiques que el franquisme ens va deixar col·lectivament, i anar avançant cap a la normalitat. Mirar a fora ens hi pot ajudar. Ho necessitem com a ciutadans, perquè el català suma.

Martí Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de Plataforma per la Llengua, fes clic aquí

Hi ha molt curt de gambals

dimarts , 12/07/2011

Les persones a les quals ens preL'estat discrimina el cat.jpgocupa el benestar de la llengua catalana i treballem perquè esdevingui la llengua comuna de tots els catalans, últimament no guanyem per a disgustos. El model d’immersió lingüística que tants bons fruits ha donat des del període de la transició espanyola s’ha posat en dubte tant al País Valencià, a les Illes Balears com al Principat. En el primer cas, un decret anunciat pel Govern valencià proposa l’eliminació de la línia del valencià a les escoles. A les Illes Balears se suprimeix la Direcció General de Política Lingüística. I, al Principat, polítics com l’Alícia Sánchez Camacho –per posar           l’ exemple més recent, però n’hi ha més– reclamen que el seu fill pugui rebre l’ensenyament en castellà. Mentrestant, el PP i el PSOE –amb el suport del PSC– han votat en contra de la resolució de CiU, ERC i ICV que instava a aprofitar l’adhesió de Croàcia a la UE per fer oficial el català. I l’Eurocambra no admet l’esmena en defensa de l’etiquetatge en català.

Fora de les nostres fronteres, la setmana passada ens arribava la notícia que el diari Galicia Hoxe, l’únic publicat íntegrament en gallec, desapareixerà i només mantindrà la seva capçalera en format digital.

Mentre tot això succeeix, llegeixo al setmanari Les Noticies, l’única capçalera editada en asturià, que han sortit els resultats de l’Estudiu Sociollingüísticu de Zamora, que afirma que un terç de la població del territori del domini lingüístic de l’asturllionès –Senabria, La Carbayeda, Aliste i Sagayo– el parla; cosa que representa en nombre absolut al voltant de 9.400 persones. Un terç de la població sembla un percentatge significatiu si parlem d’una llengua que no té cap reconeixement oficial i que no s’ensenya a les escoles, però si analitzem les dades amb més detall veurem que només el 9,3% dels enquestats afirmen emprar-la en l’àmbit familiar, mentre que un 21% reconeix que parla una mescla d’asturllionès i castellà.  Però les dades que més m’han cridat l’atenció són que mentre que un 75% dels zamorans enquestats afirmen que la llengua tradicional té un valor cultural fonamental dins de la identitat de la província, el 50% està en contra que es pugui estudiar a les escoles. De fet, el desconeixement sobre la llengua pròpia fa que un 42,3% dels parlants de l’asturllionès d’aquest territori pensin que el que parlen és castellà.

Si m’he estès a donar quatre dades sobre aquest estudi és per mostrar que les llengües sense un suport institucional desapareixen, i que els que pensen que el català no és una llengua amenaçada pel simple fet que conserva un nombre important de parlants, s’equivoquen. Les llengües per sobreviure necessiten parlants, però també polítiques i institucions que les promoguin. El castellà, que s’ensenya a totes les escoles del seu domini lingüístic i compta amb un estatus polític de ple dret, té institucions i desenvolupa polítiques per a la seva promoció. Què fa pensar que el català com una llengua més no pugui disposar dels mateixos mecanismes de difusió i promoció que el castellà? Francament, jo només hi trobo una resposta: Hi ha els que els agrada aquella Espanya d’“una, grande y libre”. I són aquells que pensen que aquesta unitat només es pot aconseguir amb una Espanya monolingüe. Des del meu punt de vista, aquesta creença només manifesta una terrible estretor de mires que porta a considerar la diversitat cultural –també la lingüística– com una amenaça i no com una riquesa que cal preservar i promoure. En aquests temps en què cada vegada som més les persones que estem conscienciades amb la preservació de la diversitat biològica, no puc entendre com hi ha tants curts de gambals que no poden veure la diversitat lingüística de la mateixa manera.

Carmen Pérez

@maihaviaditque

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El català, 70 anys d’invisibilitat a les etiquetes

divendres, 8/07/2011

desplegable_1.jpgDurant aquesta setmana el debat al voltant de l’etiquetatge en llengua catalana ha saltat a la palestra arran de la negativa de la Unió Europea a incloure una esmena proposada per la majoria d’eurodiputats catalans que havia de permetre regularitzar l’etiquetatge de productes només en llengua catalana.

De fet, el nou reglament sobre etiquetatge aprovat aquesta setmana per la Unió Europea no incorpora cap novetat significativa en relació a les disposicions lingüístiques. L’anterior directiva europea sobre etiquetatge, que data del 1997, ja establia que l’etiquetatge dels productes havia d’estar en una llengua oficial de la Unió Europea. Ara bé, directives com aquesta posen de manifest què significa que el català no sigui oficial a la Unió Europea: la invisibilitat del català i dels seus parlants.

Però entrant en el quid de la qüestió, l’etiquetatge només en català està prohibit? Doncs, sí. La legislació espanyola incorpora gairebé 200 disposicions lingüístiques que obliguen a emprar la llengua oficial de l’estat, és a dir, el castellà, en l’etiquetatge dels productes de consum distribuïts dins el territori estatal. L’exemple més paradigmàtic és el Real Decreto 1334/1999, del 31 de julio, que aprueba la norma general de etiquetado, presentación y publicidad de los productos alimenticios, on només figura l’obligació d’utilitzar el castellà.

Aquesta situació de discriminació lingüística és de caire polític i es remunta a la dictadura franquista, que va prohibir l’etiquetatge dels productes en una llengua diferent a la castellana. Cal recordar que durant l’etapa republicana fins i tot companyies tan importants com Nestlé etiquetaven els seus productes en català. La prohibició d’etiquetar en català s’acabà amb l’arribada de la democràcia, però l’obligació d’emprar el castellà ha continuat vigent fins als nostres dies, fet que ha perpetuat la desigualtat de drets lingüístics entre les comunitats lingüístiques de l’Estat espanyol.

Des de la Plataforma per la Llengua creiem que per acabar amb aquesta anomalia democràtica que pateix la comunitat lingüística catalana cal avançar en dues direccions: per una banda, implementar els requisits lingüístics que contempla la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya, que per primera vegada equipara l’ús del català i el castellà en l’àmbit de l’etiquetatge, i que malauradament està essent àmpliament incomplerta per la majoria d’empreses que distribueixen els productes a Catalunya. I, per altra banda, que les forces polítiques i la societat civil catalana prenguin les mesures de pressió oportunes per forçar al govern espanyol a demanar l’oficialitat de la llengua catalana a la Unió Europea i acabar amb la paradoxa que la catorzena llengua més parlada dins la Unió Europea no sigui oficial, mentre llengües amb molts menys parlants gaudeixen d’oficialitat a les institucions europees.

Només amb esforç, tenacitat, voluntat política i mobilització popular es podrà acabar amb l’anomalia lingüística espanyola i aconseguir la plena oficialitat i normalització de la llengua catalana.

 

Eloi Torrents i Vivó

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més aritcles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí