Arxiu del mes: setembre 2011

Cinema en català: Qui paga, mana?

dijous, 29/09/2011

Fa temps que sóc del parer que una de les accions més revolucionàries que podem fer els ciutadans és ser consumidors responsables. Les empreses volen que consumim els seus productes, els partits polítics, el seu vot, i les administracions públiques no deixen d’abaixar la qualitat dels seus serveis    –educació, sanitat, pensions, etc.–, així empenyen els ciutadans de les classes mitjanes –les altes sempre ho han fet– cap al consum d’aquests serveis en empreses privades.Volem Cinema en Català.jpg

Des de la Plataforma per la Llengua som molt conscients d’aquest fet i per això fa anys que treballem per la normalització lingüística del món socioeconòmic, intentant incidir en les empreses perquè la seva imatge externa i els serveis s’ofereixin en català, per l’etiquetatge de productes en català i per l’existència de jocs, joguines i videojocs en català, per posar alguns exemples.

Un dels àmbits on més esforços ha esmerçat la Plataforma per la Llengua és en el del cinema, i per això vam veure com un avenç l’aprovació de la llei del cinema l’any 2010, que sembla que es començarà a desplegar amb l’acord signat aquest dilluns amb les principals distribuïdores per augmentar el nombre de pel·lícules doblades al català del 3% actual a l’11% el 2012.

Hem de felicitar-nos, doncs? Des del meu punt de vista no gaire. Que la llei del cinema no s’hagi aplicat fins ara, que el doblatge d’aquests 25 films per a l’any 2012 hagi de sortir de les malmeses arques del Govern i que si, segons el conseller Mascarell, “els catalans no van al cinema, tot això quedarà en paper mullat”, fa que la cosa no sigui per tirar coets.

Així, doncs, els ciutadans ens veiem empesos a consumir una marca de cervesa que potser no ens agrada tant com una altra, simplement perquè fa més país, acabem pagant més cars productes perquè estan etiquetats en català i ara hem d’anar a veure cinema en català, tot i que el que molts voldríem és veure’l en versió original subtitulat en català, pagant, per cert, un preu d’entrada dels més cars de l’Estat espanyol.

Per tant, sí, consumidors responsables o consumidors militants, si es vol, però també consumidors molt cansats d’haver de defensar amb la nostra butxaca una llengua que els diferents governs han permès que les empreses privades la menystinguin. Senyors i senyores, que som onze milions de potencials consumidors! Poca broma!

 

Carmen Pérez

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Mare, això és com si tornés Franco?

dimarts , 27/09/2011

Comença el nou curs, a l’escola es veuen les parets blanques, els lavabos reformats  i els alumnes amb les bates de ratlles encara sense pintura totes netes i ben planxades.

A primària al setembre es parla del simbolisme de la Diada Nacional de Catalunya, i a educació infantil, amb il·lusió i paciència, entre els plors dels infants nous de P3, descobreixen les tradicions més màgiques de les Festes de la Mercè. Els primers dies tot són emocions: mestres diferents, companys que feia setmanSomescola.jpges que no veies i la benvinguda als alumnes nous.

A l’entrada de l’escola també es veuen cartells “Per un país de tots, l’escola en català” i  es veuen adhesius enganxats a les carpetes noves de trinca. És 12 de setembre, el mateix dia de la concentracions als Ajuntaments de tot el territori.

La Jordina, que té 7 anys, quan torna a casa després del seu primer dia a 2n de primària, li diu a la seva mare que a la classe un company ha repartit els adhesius de Somescola.cat i li pregunta si això que volen fer és com si tornéssim a l’època de Franco i si ara hauran de parlar català d’amagat.

La mare ràpidament li explica que el català és la llengua pròpia de Catalunya,  que si estudien en català no vol dir que no aprenguin també en castellà, que el que es fa a l’escola va ser aprovat per unanimitat pel Parlament, i que d’aquesta manera el seu nou company, el Josué (arribat aquest mateix agost d’Amèrica), no serà mai discriminat perquè aprenent català li obrirà moltes portes.

La mare no sap si ho deu haver entès, tot però sí que creu que el dia a dia a l’escola és una realitat i el model lingüístic de la immersió un èxit assegurat. Que tots els alumnes nouvinguts i les seves famílies agrairan haver tingut aquest model educatiu i no ho canviarien per res del món, ja que garanteix el millor instrument per trencar barreres i murs: la cohesió social.

Al cap d’uns dies, coincidint amb el dia Dia Europeu de les Llengües la Jordina li diu a la seva mare: la paraula en català que més m’estimo és IL·LUSIÓ i la teva?

La meva és IMMERSIÓ.

 

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Llengua comuna sí, indignació comuna no

divendres, 23/09/2011

Atesos els darrers esdSomescola.jpgeveniments en temes de llengua i, especialment, en l’àmbit de l’ensenyament, podem dir que els guanys i les millores assolides en la difusió i el coneixement generalitzat de la llengua catalana, que són evidents, no tenen pas encara la fermesa i la consistència que haurien de tenir. Ara no tan sols la llengua continua sent moneda de canvi, sinó que també ho són els sentiments d’arrelament i la identitat comuna que s’està començant a generar d’ençà que el català és, realment, la llengua de tots, encara que “tots” puguem tenir, a més a més, una altra o unes altres llengües.

Certament, la il·lògica no acaba de fer fallida i sembla que per a alguns és, fins i tot, una bona inversió (ja s’ho trobaran). El cas és que el poble català, plural i orgullós de la seva pluralitat,  intel·ligent i conscient del seu gran actiu com a poble cohesionat a través de l’eix de la llengua catalana com a llengua comuna, solidari i respectuós amb les altres llengües que també parlem dins del seu domini lingüístic i, especialment, amb la llengua castellana, llengua veïna i propera amb la qual, per fi, ja s’ha començat a dibuixar l’esbós d’una nova relació de convivència assertiva i sostenible. Deia… el poble català no es deixarà aclaparar per la injustícia d’una llei civil arcaica, sorda i tan poc comprensiva com incomprensible.

S’entén que parlo de les temptatives contra la llei de la immersió lingüística, clau de la democratització del coneixement i de l’ús del català, llengua de tots, fins i tot dels que en reneguen. I en reneguen no tant pel fet que rebutgin el fet de saber-la o parlar-la, però sí pel fet que impedeixen que l’aprenguin sense problemes i de manera natural  les futures generacions. Qui s’ho creu allò que diuen? ¿Que una criatura, en el camí cap a la seva adolescència, en un àmbit urbà com el de la majoria del nostre jovent, pot aprendre correctament la llengua catalana sense un ús continuat i coherent en un dels seus àmbits més importants? Els que com jo treballem a les aules, aules d’immersió lingüística, amb adolescents que de dia en dia abandonen el català en els seus usos més personals com ara els àmbits de l’oci i les amistats, els que com jo coneixem les trinxeres de la docència, no ens ho creiem perquè és rotundament fals i impossible.

La indignació comuna és un fet. No tenim llengua comuna però sí indignació comuna i, sense cap mena de dubte, el fet de compartir un sentiment tan intens i ferm com el de l’ofensa ens uneix en una actitud de rebel·lia i de coratge. Perquè no permetrem que ens obliguin a recular; som tots, i sobretot els més perjudicats, els amenaçats amb la sentència del monolingüisme (castellà a casa, a l’escola, al cinema, als videojocs, a les joguines, etc). I per aquest motiu estem en vies d’esdevenir una mena d’Antígona íntegra i honesta davant un Creont que no té més que un codi legal arbitrari i injust. Ens   projectarem en el símbol del gran mite i continuarem defensant la immersió a la nostra escola, i serem l’Antígona que defensa la llei natural, la llei emocionalment intel·ligent, la llei que no descarta, la que suma, la que respecta, la que enriqueix, la que no crea conflictes perquè concilia i cohesiona i perquè atén les necessitats reals de tothom però, principalment, perquè genera la llavor d’una identitat futura, diversa i compartida.

 

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El PP, el català i les coses que importen a la gent

dimarts , 20/09/2011

Un dels arguments preferits dels partits polítics contraris a la llengua catalana i a la normalització lingüística és que en època de vaques mvolemviureplenament.jpgagres els temes lingüístics i culturals no interessen a la gent, i que ara cal centrar tots els esforços en la recuperació econòmica i la creació d’ocupació.

Tanmateix, les actuacions polítiques d’aquests partits ens mostren cada dia que estan obsessionats a eliminar la diversitat lingüística i cultural de l’estat, i molt particularment la llengua catalana. Bona prova d’això són les primeres mesures preses pel nou executiu balear presidit per popular José Ramón Bauzá, del Parti t Popular, que és una autèntica declaració d’intencions. Inclouen, per exemple, la proposta d’eliminar el català com a requisit per a treballar a l’administració autonòmica, el tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca, el qüestionament del model lingüístic a les escoles o l’impuls del secessionisme lingüístic. Però quins efectes positius poden tenir sobre la situació econòmica aquestes mesures defensades pels populars?

Evidentment, aquestes mesures no tan sols no serviran per millorar la situació econòmica, sinó que són un pas més en la lluita del Partit Popular per anular tots els progressos aconseguits en els darrers trenta anys en matèria lingüística. Per una banda, volen negar el dret dels ciutadans balears a ser atesos per l’administració en la llengua pròpia del territori i, per l’altra, assestar un cop molt dur al sector audiovisual de l’illa; un sector econòmic que permet diversificar l’economia i no crea especulació sobre el territori, a més de tenir un paper fonamental en la normalització lingüística del català. I per últim, pretenen qüestionar la unitat de la llengua catalana, passant-se per l’entrecuix l’Estatut d’autonomia i totes les evidències científiques i empíriques que la demostren, amb l’únic objectiu de convertir el català en un simple reducte folklòric.

Mentrestant, al País Valencià, el Partit Popular continua amb els intents d’eliminar les línies en valencià a les escoles i menysprea els drets de més de 100.000 famílies valencianes, a les quals els és denegada l’escolarització en la llengua pròpia per als seus xiquets. En canvi, el mateix partit a Catalunya demana canviar radicalment el model lingüístic de l’escola catalana perquè un nombre reduït de famílies no volen que els seus fills aprenguin català. Cal recordar que l’escola catalana ha demostrat que els alumnes ixen essent competents en ambdues llengües, cosa que no passa en les línies educatives en castellà del País Valencià.

Potser, als ciutadans i ciutadanes d’aquest país els interessa més que, en comptes d’engegar una croada contra el català i la diversitat lingüística i cultural, amb l’excusa de la crisi econòmica, els populars posin fre als casos de corrupció política que afecten molts dels seus dirigents a les Illes Balears i al País Valencià. Vergonya, cavallers, vergonya!

 

Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

D’un temps, d’un país…

dimarts , 13/09/2011

396350689.jpg Darrerament, els fets s’atropellen, el temps en aquest país té pressa. Aquest darrerament serveix per abraçar o els darrers quinze mesos, o els darrers quinze dies; de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut a la interlocutòria del T SJC sobre el model d’immersió lingüística. Tant és, la percepció és la mateixa: les regles del joc en què ens movem —en què es mou la llengua catalana—, s’empetiteixen i, cada vegada més, les percebem llunyanes, inabastables —principalment, a efectes de raó, perquè ens costa comprendre el perquè de moltes decisions. I el que passa no és res que no es prevegi en l’ordenament jurídic espanyol, i els tribunals —tal com toca— actuen en conseqüència —atiats, a vegades, per ciutadans amb veïnatge administratiu a Catalunya, com vostè i com jo. Per tant, aquí no falla res, aquí la cosa va com ha d’anar, tal com s’ha disposat jurídicament. L’estat espanyol, en el nou ordenament jurídic constitucional de 1978, no es va apuntar a les sanes modes que molts altres estats sí que van desenvolupar, a efectes lingüístics. Res més que democratitzar, també, la realitat lingüística. Com per exemple Sudàfrica, que va abolir l’apartheid —també lingüístic— i va donar cabuda a la plena oficialitat a les llengües parlades al país —onze, concretament. No hi ha més, el català no és oficial a l’Estat que té el deure d’impulsar-lo —com ho fa amb el castellà, amb ingents bitlletades. Solament és cooficial en algunes de les seves regions, i gràcies. La discriminació legal és un fet tangible, palpable en qualsevol àmbit de la vida social; és un fet polític com una casa de pagès. Les excel·lències del model d’immersió lingüística no fa falta ni predicar-les, senzillament perquè aquells que ho han de fer —veus europees qualificades, pares i mares d’origen nouvingut, exalumnes…— ja ho han fet i ho segueixen fent, a diari, també amb resultats tangibles, palpables.

Podem, sí, anar comptant el poc temps que ja ens queda per esgotar aquesta situació de dominació jurídica a la nostra llengua. Perquè la percepció d’estranyament de què parlàvem a l’inici està virant l’objectiu. Passem d’estranyar-nos del perquè de la persecució, al perquè del nostre consentiment. I n’assenyalem les causes…i les respostes. La paciència, la credulitat, ha tocat sostre. O juguem tots, o punxem la pilota.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Homenatge als meus professors

dimecres, 7/09/2011

Somescola.jpg Divendres passat coneixíem la notícia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) deixava un termini de dos mesos per aplicar la sentència que donava la raó a tres famílies que havien demanat que els seus fills poguessin rebre les assignatures en castellà. Aquest fet trenca el model actual d’immersió lingüística, que es basa en un ensenyament en català amb l’objectiu d’assegurar el coneixement de la llengua pròpia del país a tots els menors que viuen a Catalunya. Aquest model sempre s’ha vist com un dels èxits més importants que s’han assolit en aquest últim període democràtic, ja que mentre assegura el coneixement (que no l’ús) del català a totes les generacions més joves, també ha garantit un domini del castellà per sobre d’altres territoris de l’Estat espanyol monolingües –de fet, només superat per Castella i Lleó, Madrid i La Rioja–, tal com posa de manifest l’últim informe PISA elaborat en els països membres de l’OCDE.

Jo no vaig fer l’ensenyament obligatori a Catalunya i, per tant, el meu coneixement del català no és fruit d’aquest model d’immersió lingüística, però sí que vaig estudiar en una universitat catalana on la llengua en què s’impartien les classes era discrecional de cada professor. La conseqüència d’aquesta política lingüística de les universitats catalanes és que jo vaig estudiar una carrera a Catalunya en castellà, amb l’excepció d’algunes assignatures impartides en català per uns quants professors, independentment que hi hagués alumnes nouvinguts a l’aula o no. Sempre he tingut claríssim que si jo vaig poder aprendre català d’una manera fàcil i ràpida va ser gràcies a l’esforç que vaig haver de fer per poder seguir aquestes classes en català, i pel suport d’alguns companys de la carrera que m’anaven traduint a cau d’orella aquelles paraules i expressions que no comprenia. Si no hagués hagut d’espavilar-me d’aquesta manera, moltes vegades penso que potser ara no estaria escrivint aquestes línies en català.

Per tant, vull que aquest article sigui un homenatge a tots aquells professors que no han canviat de llengua davant d’estudiants Erasmus o de persones que han vingut d’altres zones de l’Estat espanyol, com jo, que han sabut transmetre la llengua del nostre país amb una naturalitat i coherència pròpies de les persones que saben qui són, on són i què volen, i que tenen molt clar que l’ensenyament va molt més enllà de la transmissió d’uns coneixements. L’educació implica, entre moltes altres coses, formar persones perquè estiguin preparades per al futur, i les opcions de futur ­–no només professionals, sinó també socials, econòmiques, culturals, etc.– es fan molt més petites si no es té un alt domini de la llengua catalana. Però el que més em preocupa i m’entristeix d’aquesta situació és que el futur del país també esdevé més petit, difícil i mediocre si deixem que desaparegui la principal via de transmissió de coneixement de la nostra llengua, que a hores d’ara és el bé cultural més preuat que tenim i que, en comptes de massacrar-lo, l’hauríem de cuidar com la nineta dels nostres ulls.

No, jo no acato la sentència del TSJC perquè ha estat justament la presència del català a l’ensenyament –en el meu cas superior– el que m’ha permès aprendre català, viure a Catalunya com una catalana més i prendre consciència de la importància de transmetre el coneixement de la llengua a totes les persones que arriben al nostre país. Des de la Plataforma per la Llengua fa molts anys que hi treballem i seria un autèntic desastre de conseqüències encara immesurables que, per una iniciativa de tres famílies i per una sentència socialment –que no políticament– inexplicable, aquest dret d’aprendre català esdevingués un privilegi  per a només uns quants.

 

Carmen Pérez

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí