D’un temps, d’un país…

396350689.jpg Darrerament, els fets s’atropellen, el temps en aquest país té pressa. Aquest darrerament serveix per abraçar o els darrers quinze mesos, o els darrers quinze dies; de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut a la interlocutòria del T SJC sobre el model d’immersió lingüística. Tant és, la percepció és la mateixa: les regles del joc en què ens movem —en què es mou la llengua catalana—, s’empetiteixen i, cada vegada més, les percebem llunyanes, inabastables —principalment, a efectes de raó, perquè ens costa comprendre el perquè de moltes decisions. I el que passa no és res que no es prevegi en l’ordenament jurídic espanyol, i els tribunals —tal com toca— actuen en conseqüència —atiats, a vegades, per ciutadans amb veïnatge administratiu a Catalunya, com vostè i com jo. Per tant, aquí no falla res, aquí la cosa va com ha d’anar, tal com s’ha disposat jurídicament. L’estat espanyol, en el nou ordenament jurídic constitucional de 1978, no es va apuntar a les sanes modes que molts altres estats sí que van desenvolupar, a efectes lingüístics. Res més que democratitzar, també, la realitat lingüística. Com per exemple Sudàfrica, que va abolir l’apartheid —també lingüístic— i va donar cabuda a la plena oficialitat a les llengües parlades al país —onze, concretament. No hi ha més, el català no és oficial a l’Estat que té el deure d’impulsar-lo —com ho fa amb el castellà, amb ingents bitlletades. Solament és cooficial en algunes de les seves regions, i gràcies. La discriminació legal és un fet tangible, palpable en qualsevol àmbit de la vida social; és un fet polític com una casa de pagès. Les excel·lències del model d’immersió lingüística no fa falta ni predicar-les, senzillament perquè aquells que ho han de fer —veus europees qualificades, pares i mares d’origen nouvingut, exalumnes…— ja ho han fet i ho segueixen fent, a diari, també amb resultats tangibles, palpables.

Podem, sí, anar comptant el poc temps que ja ens queda per esgotar aquesta situació de dominació jurídica a la nostra llengua. Perquè la percepció d’estranyament de què parlàvem a l’inici està virant l’objectiu. Passem d’estranyar-nos del perquè de la persecució, al perquè del nostre consentiment. I n’assenyalem les causes…i les respostes. La paciència, la credulitat, ha tocat sostre. O juguem tots, o punxem la pilota.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús