Arxiu del mes: octubre 2011

Dos apunts sobre l’amfitrió Gerard Quintana

dilluns, 31/10/2011

Ai, Gerard! Guaita que la vas fer grossa al programa “El Convidat” de l’Albert Om de la setmana passada! Tens mig Catalunya emprenyada i l’Empar Moliner també, que no sé què és pitjor. Les primeres crítiques van esclatar quan la teva dona va dir en un castellà perfecte que ella era mAlbert-Om-junto-a-Gerard-Quint_54232850192_53389389549_600_396.jpgés catalana que tu. Però la cosa es va acabar d’escalfar quan tu, un independentista català confés, parlaves amb els teus fills en castellà. On s’ha vist això? Les teves declaracions a El Món a RAC 1 de Jordi Basté –“la meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que estimo”– i el teu article de diumenge passat a l’Ara –per cert, felicitats per tenir amistats tan internacionals– no van ajudar gaire a apaivagar els ànims.

No sóc ningú per dir a una persona quina ha de ser la seva llengua de comunicació interfamiliar. De fet, des de la Plataforma per la Llengua treballem perquè el català sigui la llengua comuna de tothom que visqui als territoris de parla catalana, però no ens anem ficant a casa de la gent per dir en quina llengua han de parlar. El català, al carrer; a casa, el que cadascú vulgui.

El que a mi veritablement em va sobtar són dues coses. La primera és el nul domini del català que tenen els fills del Gerard Quintana, més que demostrat quan l’Albert Om s’hi adreçava en català i aquestes criatures –de set i cinc anys– no eren capaces d’articular ni una paraula en aquesta llengua. Aquest fet em fa qüestionar quin és el català que ensenyem a la canalla en un territori, les Illes Balears, on és una de les dues llengües oficials. Si al Principat el català és la llengua vehicular de l’ensenyament a primària i a secundària i tenim una canalla que domina els dos idiomes oficials, com és que a les Illes Balears hi ha criatures que no saben català? Els qui des d’alguns partits polítics i certs sectors de la societat catalana qüestionen el model d’immersió lingüística a l’escola, al Principat, si us plau, que vagin al País Valencià o a les Illes Balears i que vegin quin és el coneixement i l’ús del castellà i del català dels escolars, i després tornem a parlar-ne.

La segona cosa que em va sobtar és que les crítiques més airades cap al comportament lingüístic del Gerard Quintana envers els seus fills venien, no perquè és catalanoparlant i no transmet la seva llengua als seus fills, sinó perquè el Quintana és independentista! Fins al punt que alguns parlaven de mite caigut!

Sovint tendim a fer identificacions entre llengua i ideologia política o identitat nacional. És cert que el català és un dels trets més importants de la identitat catalana, però exemples d’altres nacions ens mostren que necessàriament no ha de ser així. Jo he participat en jornades, manifestacions i festes per l’èuscar en què persones gens sospitoses de ser independentistes basques demanaven un reconeixement per a la llengua pròpia del país, com a mínim, igual que el del castellà. I molts fins i tot ho feien en castellà! Igualment, als anys noranta, una època que vaig viure a Irlanda, vaig poder conèixer molts votants del Sinn Féin que tenien un profund desconeixement del gaèlic. I així podria anar posant molts exemples més.

Ras i curt. Des del meu punt de vista, l’associació entre llengua i ideologia és un error que fa mal tant a la pròpia llengua com a les ideologies polítiques. Des de la Plataforma per la Llengua treballem per assegurar que les generacions més joves i venidores tinguin un alt domini del català i que l’utilitzin en tots els contextos públics, però també treballem perquè tots els catalans i catalanes, independentment de la seva ideologia política, utilitzin el català. Perquè el català no és ni dels d’esquerres, ni dels de dretes, ni dels espanyolistes, ni dels catalanistes, ni dels catalans d’origen, ni dels que han nascut en altres territoris. El català és de tothom. I espero que algun dia també ho sigui dels teus fills, Gerard.

 

Carmen Pérez

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El criteri secret d’algunes empreses contra el ciutadà català; d’Intermón Oxfam a Casa Tarradellas

dimecres, 26/10/2011

Si us connecteu al web d’Intermon Oxfam (www.intermonoxfam.org) veureu que tot és en castellà. Tanmateix si aneu a dalt a la dreta veureu que hi ha un desplegable al costat d’on hi posa “español”. Si obriu el desplegable hi apareix “català”. Si hi boteu al damunt veureu la versió catalana del web.

backofbus.jpg Com veieu no és, ni de lluny, un tracte equitatiu entre totes dues llengües malgrat l’arrelament que té l’organització a Catalunya. Encara que a l’estat espanyol (de més de 40 milions d’habitants) uns 12 milions viuen en territoris on el català és oficial (amb uns 9 milions de parlants), per defecte el web és en castellà i fins i tot l’opció en català no és visible ni a primer cop d’ull. Ara farem l’exercici de veure el mateix tractament per un altre estat plurilingüe europeu on Oxfam també hi actua: Bèlgica. Si entreu a www.oxfam.be veureu que de bon principi s’ofereix en igualtat de condicions les versions franceses i neerlandeses (amb 3 milions llargs i gairebé 6 milions d’habitants cadascuna respectivament). No hi ha, doncs, tractes de favor. Prenem un altre exemple d’un país amb llengües plurilingües de dimensions comparables al cas espanyol: el Canadà. El web per al Canadà (uns 30 milions) www.oxfam.ca és només en anglès, però és que Oxfam funciona de manera separada per al Quebec, talment fos un altre país. Per al Quebec (7 milions) hi ha un altre web www.oxfam.qc.ca que només és en francès. És un altre model diferent que el belga però que en tot cas es diferencia clarament de l’espanyol perquè cerca un tractament equitatiu de les llengües. Si agaféssim una ONG com Metges Sense Fronteres la cosa encara és més exagerada. Veuríem que no hi ha ni tan sols versió catalana per Espanya; però sí, és clar, bilingüe per a Bèlgica, per al Canadà i per a Suïssa.

De fet aquestes ONG, per més responsables que es presentin, en més o menys grau, segueixen els paràmetres de moltes grans empreses no precisament coherents en el tracte lingüístic; o bé, hauríem de dir coherents i responsables per als països comparables a Espanya en situació plurilingüe però fent una excepció per al cas espanyol i en concret per al ciutadà català. Aquest tractament és extensiu a diversos àmbits d’actuació de les empreses; des de l’etiquetatge fins als serveis d’atenció telefònica al client. Danone, encara que hi està igualment obligada, etiqueta en les respectives llengües d’uns quants milions de parlants al Canadà, Bèlgica o Suïssa, però no fa el mateix per a Espanya. Qui diu Danone, podríem dir Coca-cola, Henkel, Bayer, Nestlé, Casa Tarradellas o Bimbo.

I doncs?! Què passa aquí? Quin és el criteri d’aquestes ONG i grans empreses per fer un tractament diferenciat? Què tenen contra el consumidor català? De fet la publicitat a TV3, i fins i tot a la via pública, la fan en català a Catalunya! Com és, doncs, que són incoherents en altres aspectes fonamentals del producte? No surt a compte? I tant que surt a compte! Simplement apel·len al que en podrien dir “racisme lingüístic” a través d’un acord implícit que moltes empreses segueixen fil per randa. Vet ací. Tàcitament, sempre que sigui possible per pes econòmic (en aquest cas la comunitat lingüística catalana supera aquest criteri amb escreix) o que altrament la llei hi obligui, hi ha un principi de respecte al consumidor. Aquestes empreses entenen que el consumidor de parla neerlandesa a Bèlgica té dret a rebre un producte etiquetat en neerlandès i que el de parla francesa en francès. De fet ambdós drets són compatibles amb un etiquetatge multilingüe si s’escau, i per tant, com que tant té el dret un com l’altre, és fàcilment assumible. Què passa a Espanya? No hi són aquests drets entesos també per al castellà i el català? Sí, naturalment. Però tanmateix se n’hi afegeix un altre; el que podríem anomenar el peatge del “racisme lingüístic”. Ço és, una de les comunitats no només té el dret de rebre els serveis i productes en la seva llengua sinó que a més té el dret que al costat de la seva llengua no hi sigui l’altra, o com a mal menor no hi sigui amb la mateixa intensitat. Això comporta un problema econòmic afegit per a les empreses, perquè per bé que tots dos primers drets són compatibles, aquest darrer pot entrar en contradicció amb un dels altres. Així, si un ciutadà té el dret de rebre l’etiquetatge en català (diem etiquetatge però podria ser un altre àmbit), cal pensar que l’altre té dos drets: el de rebre l’etiquetatge en castellà i el dret que el català no sigui present en un mateix etiquetatge que és en castellà. Però hi ha un supòsit, podríem dir, encara més “bèstia”: no és només que tingui un dret més sobre el primer sinó que aquests dos drets quan entren en contradicció amb el primer, el primer queda anul·lat. Malgrat que el producte estigui etiquetat en castellà, el dret que al costat del castellà no hi sigui la informació en català supera el dret de tenir el producte en català. És una norma no escrita però plenament reconeguda en certs àmbits empresarials.

Als anys 50 a Estats Units encara hi havia autobusos que separaven els blancs dels negres. Els blancs anaven a la part del davant, els negres al darrere. A la part del mig tant tenien dret a seure-hi els blancs com els negres. Però els blancs tenien un dret més. Si ells decidien seure a la part del mig els negres perdien automàticament llur dret i havien de cedir el seient. Més que la regulació legal, allò que aguantava el sistema era la superioritat “moral” dels blancs. Tant feia la quantitat d’usuaris negres, el pes econòmic que representaven o llurs drets; allò rellevant era que -tot i que injustament- es conservés un privilegi capritxós, simplement per no ofendre unes mentalitats acomodades en el món del racisme. I el racisme fa por. I hi ha empreses que tenen por d’actuar de manera responsable davant del racisme. Simplement per por, les empreses acaben avalant i actuant d’acord amb aquestes conductes. Sembla mentida que moltes empreses a casa nostra actuïn amb els mateixos paràmetres en matèria de “racisme lingüístic”. Però, fet i fet, actituds com aquestes no han estat pas estranyes també entre comunitats lingüístiques. Tanmateix l’estat de dret, la democràcia, els valors de llibertat i d’igualtat de drets de les persones han establert que l’Estat, mitjançant la llei i el suport ple institucional, hagi abolit aquestes pràctiques. No pas però a Espanya. I aquí hi ha l’altre puntal del desajustament; un estat basat encara en els privilegis d’una comunitat lingüística i en l’aval de la permissivitat del “racisme lingüístic”. Vergonya per a les empreses, vergonya per a l’Estat.

L’1 de desembre de 1955, Rosa Parks va negar-se a cedir un dels seients del mig de l’autobús a un home blanc. Va desobeir també l’ordre del xofer James Blake, que la va denunciar en una actitud clarament racista. Això va desencadenar tot un moviment de protesta. Cada dia molts catalans ens neguem o intentem negar-nos a aixecar-nos de la cadira per defensar uns drets que arreu del nostre entorn fa temps que ja s’han assolit. Jo confio que els James Blake – o qualsevol de les empreses que actuen a casa nostra – un dia es neguin a jugar aquest joc malèvol ideològic i ens vegi als consumidors de casa nostra pel que som: purament un mercat per fer negoci, un mercat per respectar. Jo si fos xofer d’autobús, l’amo de l’empresa de transports, de l’ONG, de la multinacional alimentària o farmacèutica, voldria tractar en igualtat de condicions els usuaris blancs i els negres, els que viuen a Barcelona com els que viuen a Madrid.

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Enfortir la societat civil; una garantia per la nostra llengua

dilluns, 24/10/2011

Els atacs a la llengua catalana continuen i previsiblement augmentaran en un futur no gaire llunyà. Tots els territoris de parla catalana pateixen aquests atacs, massa sovint disfressats de mesures contra la crisi econòmica. Però, marginar, maltractar i intentar convertir una llengua mil·lenària i emvolemviureplenament.jpgprada cada dia per milions de persones en un mer reducte folklòric, quins efectes econòmics positius tindrà? És evident, cap. Aquests pocs milions d’euros d’estalvi trauran Espanya de la crisi? Les polítiques públiques de promoció de la llengua pròpia han provocat la crisi? La bombolla immobiliària i el fort endeutament impulsat per bancs i caixes o les infraestructures dutes a terme pels polítics que no s’amortitzaran ni en cent anys no hi tenen res a veure?

L’inefable José Ramón Bauzá s’ha convertit en un dels màxims exponents d’aquesta nova doctrina, en menys de 6 mesos de govern ha aprovat l’eliminació de RTVM i de la Direcció General de Política Lingüística, la supressió de les ajudes a les publicacions en català i del requisit lingüístic del català per treballar a la funció pública, entre moltes altres actuacions contra la llengua oficial i pròpia de les Illes Balears. Tanmateix, encara no ha dit ni piu de com sortir de la crisi. Però, malauradament, els atacs no es restringeixen a les Illes Balears. Al País Valencià hi ha sobre la taula una proposta per eliminar les línies educatives en valencià, mentre que a Catalunya es posa en dubte la legalitat d’un model d’èxit: l’escola pública catalana inclusiva. A la Franja de Ponent, trobem la més que possible derogació de la Llei de Llengües i a la Catalunya Nord els problemes econòmics que tenen els projectes educatius d’immersió lingüística en català, com la Bressola.

Però, hi ha algun element positiu de tots aquests atacs? Rotundament, sí. Les mobilitzacions socials en defensa de la llengua mostren que bona part de la societat civil no s’ha empassat les excuses de mal pagador que esgrimeixen els atacants, i que hi ha desenes de milers de persones disposades a mobilitzar-se contra aquests atacs; les massives concentracions organitzades per Somescola a la major part de municipis de Catalunya en defensa del model lingüístic de l’escola catalana, les manifestacions multitudinàries que va convocar Escola Valenciana arran de la proposta de supressió de les línies en valencià a l’educació pública i, recentment, la iniciativa de l’Obra Cultural Balear de convocar assemblees públiques per la llengua, per explicar què impliquen els retrocessos impulsats des de les institucions, a tots els pobles de Mallorca i a tots els barris de Palma, entre moltes altres iniciatives, ens mostren el clam de la societat civil en favor de la llengua catalana.

Aquests milers i milers de persones, de tota condició social i econòmica, treballant dia a dia pel futur de la nostra llengua, són la millor garantia per la normalització de la llengua catalana en tots els territoris i el millor antídot davant els atacs a la llengua catalana.

Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Catalanoparlants nadius i amb denominació d’origen

dijous, 20/10/2011

Ara que tantes energies estem invertint en la defensa de la immersió lingüística, bo i al·legant que al llarg dels seus 30 anys ha permès que el català sigui conegut i parlat per persones que no el tenen com a llengua materna. Ara que considerem que la immersió lingüística és la gran responsable del dret que els parlants bilingües no siguin únicament els catalanoparlants d’origen, sinó tacatalalatac.immersio.jpgmbé els castellanoparlants d’origen. Ara que creiem tant i tant en la immersió i que la defensem com el que és: quelcom de què depèn el futur de la llengua catalana. Ara que ho tenim tan i tan clar, ¿com és que encara s’utilitzen conceptes com ara: catalanoparlant nadiu, parlants amb el català com a llengua pròpia o parlants amb bon domini del català oral? És fàcil de copsar el sentit excloent d’aquests termes vers la resta de parlants que no ho són, o que no tenen aquestes competències, la qual cosa és del tot contraproduent i contradictori perquè la immersió lingüística que tant defensem tots plegats té unes conseqüències i, per coherència, cal assumir-les i acceptar-les i, fins i tot, agrair-les. Una de les primeres d’aquestes conseqüències és la democratització de l’ús de la llengua, la de diluir el concepte de nadiu, o parlant de la llengua pròpia, perquè gràcies al gran augment del coneixement passiu del català per part de la població que no el parla, la proporció de catalanoparlants en potència o catalanoparlants incipients és tan elevada que, sempre  amb el suport adequat, pot esdevenir la més gran i flagrant ofensiva contra els problemes de pervivència digna i consolidada de la llengua catalana en el seu futur.

Així doncs, si creiem en la llengua, si creiem en la immersió lingüística, si aprovem tota la inversió d’esforços que aquest país ha fet en l’ensenyament del català a través de les seves institucions, si volem que el català assoleixi el seu benestar, ¿com és que encara continuem utilitzant uns conceptes que no són més que un símptoma que qüestiona el nostre compromís com a país davant la vitalitat i la projecció de la nostra llengua comuna en el si de la seva pròpia societat?

Cal que la bona pràctica de la llengua no prengui més valor que el seu ús. Cal no oblidar que qualsevol llengua viva i consolidada té diversos registres, i que els més vius sempre transgrediran la norma gramatical; cal saber que qualsevol procés d’adopció lingüística és alhora un procés d’aprenentatge i que, com a tal, el coneixement i la destresa en parlar la nova llengua millora quan existeixen contextos on practicar-la i on poder alimentar-se de bons models lingüístics. Sí, bons models lingüístics de cadascun dels diversos registres i prou, sense precisar si provenen de parlants d’origen, d’adopció, propis, impropis, amb denominació d’origen o d’imitació, perquè, afortunadament, avui dia no tenir el català com a llengua d’origen no és una sentència per no poder-lo parlar correctament. Reconèixer-ho, entendre-ho i aplicar-ho és el millor tribut que li podem fer a la nostra preuada llei de normalització lingüística.

Puri Pinto

Plataforma per la llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Guanyar o perdre

dilluns, 17/10/2011

Totes les nacions tenen dret a imaginar-se a si mateixes en un futur pròxim i a preparar les generacions més joves perquè puguin viure aquest futur amb plenitud. Catalunya no pot. Catalunya forma part d’un estat que la tutela com si fos menor d’edat. L’estat, que en teoria ens hauria de defensar, ens imposa la contribució econòmica –excessiva- que hem de fer, quin ha de ser el percentatge d’ús de la llengua pròpia del territori a les nostres escoles, en quina llengua han de ser doblades les pel·lícules que veiem… Cada vegada sentim un ofec més gran. Perdem més temps defensant els nostres drets que intentant superar l’extraordinària crisi econòmica que patim i que no sabem fins a quin inhòspit port ens conduirà.

El projecte d’Estatut que el 30 detribunalsupremo.jpg setembre de 2005 va aprovar el Parlament de Catalunya, pel que fa a la llengua, pretenia consolidar el règim lingüístic establert per les lleis de política lingüística de 1983 i de 1988, afegir altres conceptes i elevar-los a rang de llei estatal. Bàsicament pretenia deixar clar el concepte de “català, llengua pròpia i oficial de Catalunya”, els drets lingüístics dels catalans i el model d’escola catalana. Com a elements nous, introduïa la declaració d’oficialitat de l’occità o aranès, el deure de conèixer el català, la capacitació lingüística del personal de les administracions de dependència estatal i la implicació de l’estat en el foment i la protecció del català, entre d’altres.

El text, en el tràmit al Congrés dels Diputats de Madrid, va patir una sèrie de retallades que el van buidar de contingut. Dretes i esquerres, tots, es van veure amb cor de passar el ribot a les justes aspiracions del poble de Catalunya i, potser per això, quan van cridar els ciutadans de Catalunya a validar el text mutilat, la resposta no va ser gaire entusiasta. Però, ves per on, els representants de l’estat, en la seva versió més rància i més centralista, van considerar que els catalans havíem anat massa lluny… I van interposar recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut.

El Tribunal Constitucional, caducat, va trigar quatre anys a emetre sentència. La que responia al recurs del PP la va emetre el dia 28 de juny de 2010 i la que feia referència al recurs del “defensor del pueblo” (socialista) la va emetre el dia 16 de desembre del mateix any. Ambdues sentències representen un cop dur per a la nostra llengua, però sobretot, posen en evidència que Espanya no manifesta cap respecte vers la voluntat del poble de Catalunya ni per les seves institucions. És la sentència de la metròpoli a la colònia.

Pel que fa a l’ensenyament, la sentència posa en perill l’actual escola catalana i la metodologia de la immersió, i sobretot, afavoreix la proliferació de conflictes jurídics al voltant de la llengua i del nostre sistema educatiu, fet molt perniciós.

Plataforma per la Llengua alerta sobre el perillós moment d’involució lingüística que estem vivint. Per aquesta raó treballa intensament amb les altres entitats del país en el marc de Somescola i us anima a participar-hi activament.

Estem al bell mig d’un conflicte. O guanyem o perdem. Ara sí que la resposta és cosa de tots i totes!

 

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Desemmascarar

dijous, 13/10/2011

Les formulacions que plantegem des de la Plataforma per la Llengua tenen per objectiu generar propostes que impulsin la plena presència del català en totes les esferes de la vida social. Quasi res, que diria aquell. Però mentre les arrangem, sovint ens anem trobant pel camí tot d’opinions des d’on es desprestigia, no ja la llengua catalana, sinó els ressorts des d’on es planteja la seva normalitat. La quasi totalitat d’aquests embats provenen de veus que operen sota una determinació política molt clara, en què la llengua catalana té un encaix predeterminat —i, sempre, subordinat— dins d’una estvolemviureplenament.jpgructura jurídica concreta. En canvi, des de la Plataforma per la Llengua no involucrem les nostres propostes de gestió lingüística en cap formulació política fixa. Per nosaltres, el català és un punt de partida. El català ha de permetre —perquè ho permet— viure més bé a la gent d’aquest país. I això, dins d’un règim de plenitud jurídica, que ara mateix no té garantit. Per tant, fem valoracions propositives per aconseguir el que dèiem al principi, ni més ni menys. I molta feina pràctica orientada a modificar hàbits lingüístics, a nivell personal i col·lectiu, per transformar la realitat sociolingüística del país. Ara bé, és impossible que no tinguem en compte ni reflexionem sobre el que hi ha davant de certes declaracions contra el català.

Els que treballem en aquesta matèria primera tenim clar que el món de les llengües s’inscriu en un camp de lluita, de representació de poders des d’on es delimita la legitimitat que tenen o deixen de tenir-ne algunes, jerarquitzant-ne els privilegis. I fa temps que constatem que la majoria d’aquests atacs provenen de grups de gent que resten —per voluntat pròpia— al marge dels beneficis de la llengua catalana, i que operen amb uns plantejaments maximalistes absolutament perversos. Potser no n’hauríem de fer cas, ens recomanem sovint, però el cert és que contaminen, i molt, els plantejaments des d’on enfoquem les nostres propostes. Rebatre’ls —des d’aquest blog, per exemple— no és ben bé la nostra feina, que ja en tenim prou, però hi ha vegades que el despropòsit és incommensurable. Com la notícia que hem pogut llegir avui, en què les reaccions a les declaracions d’un polític català s’han orientat a equiparar les polítiques econòmiques als subsidis amb les ajudes econòmiques al català.

És pervers parlar del català en termes de subsidiarietat. El català se’n surt perfectament —mireu dades d’ús en les noves tecnologies, a la ràdio, televisió…— tot i que, per llei, se li imposi una situació degradant. Paradoxalment, la catalana és la llengua que, amb un nombre més elevat de parlants a nivell europeu, menys protegida està jurídicament. El català, estrictament, solament és subsidiari d’un sistema legal que el minoritza, perquè la constitució espanyola li juga en contra i l’arracona. I això, hi ha qui té l’obligació política i moral de denunciar-ho més sovint. Els nostres polítics, per exemple.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Temps difícils, llengua i societat civil

dimarts , 11/10/2011

Actualmentviuplenament.jpg la llengua està passant uns moments difícils pels forts atacs que està rebent d’un Estat que no accepta i menysté una bona part dels seus ciutadans. No es tracta només de les més de 500 disposicions legislatives que  imposen el castellà a casa nostra, no es tracta només que la situació del català de discriminació no es dóna per cap altra de les llengües comparables en països democràtics, es tracta també de la població catalana, que continua donant com a normal el que no ho és, i de  la timidesa d’institucions i empreses a aplicar uns drets dels quals la resta de parlants de  llengües comparables en països democràtics disposa. No es tracta només de treballar per la llengua, es tracta de treballar per la democràcia i pels valors, i ser conscients que si som valents a l’hora de defensar la llengua catalana, estem contribuint a un món millor i estem oferint al món un model de cohesió social en què tothom ha de partir de les mateixes possibilitats, un model vertebrat per una llengua comuna que aglutina una diversitat que ens enriqueix, i que ens fa esdevenir un sol poble. ….i no som prou valents perquè encara ens falta autoestima.  Ens cal superar els complexos psicològics col·lectius que encara arrosseguem.

Necessitem actuar diàriament i coherentment des dels nostres llocs i els nostres rols, siguin quins siguin, i ens cal enfortir la societat civil, perquè actualment està treballant en condicions difícils. Un petit esforç pot aconseguir resultats de grans dimensions, una petita ajuda a entitats i a l’ONG del català per part de moltes persones, passos de gegant per a la societat, i beneficis d’incalculables dimensions, també beneficis econòmics, fruit de la difusió i aplicació  de discursos integradors i innovadors.

La Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, està treballant per tot plegat, i en la mesura que sigui més forta, s’acostarà més al compliment dels objectius proposats.

En aquestes línies volem esmentar les falques realitzades per la mateixa Plataforma per la Llengua que actualment estan emetent les emissores de RAC i del grup Flaix. En aquestes falques es plantegen situacions diverses, drets lingüístics, com actuar, i es donen informacions sobre la llengua catalana que malauradament desconeixem massa. Un dels objectius que ens proposem és recuperar l’autoestima i la capacitat d’acció. I  deixar de banda els complexos per  no acceptar altre cosa que no sigui una normalitat per a la nostra llengua, entenent normalitat com a un tractament democràtic i just, i entenent com a normalitat aquelles actuacions lingüístiques  individuals que poden aportar benestar per a la població començant per evitar l’abandonament de la llengua, és a dir, començant per utilitzar el català en tots aquells contextos en què la comunicació és possible. Perquè el català suma, i val la pena.

I cal que enfortim la societat civil, no pas aquella que fa grans discursos teòrics i actes que aixequen molt d’entusiasme entre convençuts però que no aconsegueixen canviar les coses, si no   aquella que treballa el dia a dia i transforma. El país ho necessita, i especialment els col·lectius més desafavorits o més afectats per la crisi.

 

Martí Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Etiquetatge, català, llei i acompliment (II): Un criteri curiós en l’aplicació de les lleis

dijous, 6/10/2011

Fins ara el català vivia una situació excepcional. Espanya era l’únic país de la Unió Europea que amb una llengua tan parlada com el català no tenia una legislac20110930 català i etiquetatge 2.jpgió que obligués les empreses a etiquetar en aquesta llengua. Totes les altres llengües de la Unió Europea i de l’espai Schengen entre 3 i 15 milions de parlants tenien garantida aquesta obligatorietat. De fet, totes les llengües europees amb tants parlants o més que el català tenen mecanismes que fan obligatori l’etiquetatge en les respectives llengües. Més enllà de la Unió Europea, els països plurilingües desenvolupats de tradició democràtica també tenen lleis en el mateix sentit per a les llengües com el català. Pel que fa a la nostra llengua, hi havia fins ara un buit legal que comportava una situació excepcional amb una notable baixa presència del català en l’etiquetatge de productes. El nou Codi de consum normalitza una anomalia legal. El que no s’esperava era que un any després encara hi hagués una altra anomalia: la de l’aplicació de les lleis.

Vet ací. Fem un petit exercici (elaborat l’agost del 2011). Al gràfic hi ha la representació d’un mapa amb el comportament de la multinacional Coca-cola (de fet es podria correspondre al comportament de més multinacionals) respecte a l’etiquetatge en diverses llengües oficials a les comunitats lingüístiques respectives. La grandària dels cercles és proporcional als parlants de cada llengua. El mot , indica que la multinacional acompleix la normativa en etiquetatge i per tant etiqueta sempre en la llengua determinada. No, indica que la multinacional distribueix els productes fora d’aquesta llei en aquell territori i ha decidit no acomplir la normativa, tot i que hi està obligada.

La gràfica és un bon exponent de la curiosa situació. En tots els casos, sense excepció, les grans empreses acompleixen les disposicions en matèria de llengua en l’etiquetatge. Llevat d’un cas: el nostre. Probablement el Codi de consum de Catalunya és l’única llei europea en què Coca-cola (i també altres empreses) incompleix l’obligació d’etiquetar en una llengua a Europa.

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fesclic aquí

Etiquetatge, català, llei i acompliment (I): L’acompliment de la llei, un any després

dilluns, 3/10/2011

Tot i que és possible de trobar gairebé qualsevol producte etiquetat en català (des de productes alimentaris, neteja, higiene personal, electrodomèstics, ferreteria, productes informàtics o d’alta tecnologia), encara la presència del català és minoritària i bona part de les empreses, un cop acabat el da20110926 article ara.jpg rrer termini que els obligava a distribuir els productes amb les dades obligatòries en català (23 de juliol de 2011), encara venen de manera il·legal llurs productes.

Una bona mostra d’això és l’anàlisi que va fer la Plataforma per la llengua de les 30 marques més venudes a l’Estat espanyol (segons Las 30 Tops marcas del gran consumo de Kantar WorldPanel, 2010 ). A l’analitzar els 30 productes més emblemàtics d’aquestes marques distribuïts a Catalunya, només un acompleix la normativa pel que fa al català. La resta, tot i acomplir les diverses lleis espanyoles que els obliguen a etiquetar en castellà (el 100%), no ho fan per al català.

Curiosament, a Catalunya, hi ha més productes etiquetats en portuguès que no pas en català; tot i que el portuguès no és obligatori en l’etiquetatge de casa nostra i ni tan sols hi és oficial. Seguint l’anàlisi de les 30 marques més venudes a l’Estat espanyol, s’han detectat 20 llengües diferents presents en l’etiquetatge. 13 llengües tenen més presència que el català. Així doncs; llengües com el portuguès, el grec, l’italià, el francès, l’anglès o fins i tot el danès o l’eslovac (llengües amb menys parlants que el català en els respectius països) tenen més presència en l’etiquetatge d’aquestes marques a Catalunya que no pas el català.

La propera setmana la segona part: Un criteri curiós en l’aplicació de les lleis

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí