Arxiu del mes: novembre 2011

L’ull de l’huracà

dimarts , 29/11/2011

La campanya electoral ha estat molt marcada pels debats al voltant de la crisi i amb una molt calculada ambigüitat, quan no silenci, al voltant de temes que durant els darrers anys han afectat a la llengua catalana. Potser la velocitat dels esdeveniments fa que tot ens sembli molt llunyà, però ha estat precisament en aquesta darrera legislatura quan s’han produït els atacs més notables que ha patit la llengua catalana en molt temps.Europa_i_el_catal_.jpg

La sentència del Tribunal Constitucional, retallant molts articles, va ser especialment sibil·lina i subtil amb els articles relatius a la llengua catalana. Va ser aquesta sentència la que ha permès la possibilitat que s’iniciés una ofensiva en tota regla contra el model d’escola catalana. Convé recordar que sobre les sentències judicials que s’han fet, ara només ens trobem en un moment de pausa i que cal que estiguem preparats per una possible i probable represa de la judicialització del model d’escola català, amb l’objectiu d’acabar amb el model d’immersió lingüística.

El fet que en general, i en concret a la campanya que es va du a terme a Catalunya, no es parli dels temes relatius a la llengua, no ens ha de fer pensar que sigui un tema que hagi saltat de l’agenda política. Segurament és una conseqüència de l’estratègia de l’ambigüitat que ara s’aplica. Les formacions polítiques d’àmbit espanyol que tradicionalment són hostils a la llengua catalana ara, senzillament, ignoren de manera conscient el tema. Ens trobem en una mena d’ull de l’huracà, que són aquells moments de calma entre la primera tempesta, que ja ha passat, i la segona, que  s’acosta de manera inexorable. En aquest sentit, per si tenim cap dubte sobre un possible canvi d’actituds, el passat dimecres 16 de novembrer dos eurodiputats del PSOE van escridassar l’europarlamentari de CiU Ramon Tremosa per no parlar en castellà al ple del Parlament Europeu. Això passava moments després que tant el PP com el PSC-PSOE van tornar a dictaminar un règim d’excepcionalitat per al ciutadà català. Aquests partits polítics, com a membres de la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament Europeu, van bloquejar l’acceptació de la votació de l’esmena presentada per tres eurodiputats catalans -Raül Romeva, Oriol Junqueras i Ramon Tremosa– que defensava l’oficialitat de la llengua catalana sobre l’ingrés de Croàcia com a membre de la Unió Europea. Els tres eurodiputats havien ja aconseguit els 25% de les signatures dels membres de la comissió com s’estableix per ser admesa a tràmit. Per ser optimistes sobre el futur de la llengua caldrà que continuem treballant de valent a tot arreu i a tothora.

 

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Quan la solidaritat no és bidireccional

dimecres, 23/11/2011

viuplenament.jpg Encuriosit, vaig voler visitar l’oficina de Triodos Bank a Barcelona. Hi visc força a prop. Sí, tenen coses en català, però també és veritat que molts documents són plens de faltes. La persona que m’informava em va donar dos o tres fulls d’informació i no em vaig poder resistir de dir-li i corregir-li un bon grapat de faltes. Molt amablement se les va apuntar totes i em va dir que les esmenarien. Per bé que aquí acaba l’ús del català d’aquest banc “solidari”, ja que no tenen el web, ni la revista que publiquen, ni l’operativa per Internet en català, entre moltes altres coses.

No fa gaires dies vaig poder veure una entrevista que van fer al subdirector de Triodos Bank a Espanya, casualment o no, un català. Realment el subdirector d’aquest banc té un discurs pensat i elaborat, es nota que sap vendre el producte i que s’adapta als nous temps, on cada cop més la paraula “solidari” ven. Gairebé diria que tot el que diu té una certa coherència, encara que és una llàstima que aquest discurs de 23 minuts i 10 segons quedi desmuntat a partir del minut 23 i 11 segons, i a més, se’l desmunta ell solet en un minut. Si escoltem l’entrevista des de bon començament, sentirem a parlar d’ètica, de cultura, de sostenibilitat, de fer les coses diferents, amb claredat i transparència, però resulta que l’ús normal del català no entra en cap d’aquests paràmetres. Algú ha sentit parlar mai d’ecolingüisme? De sostenibilitat lingüística? Potser de drets del consumidor? De ser ben atès? Del valor afegit en utilitzar una llengua? Quan poses una empresa a Bèlgica, no la pots posar fins que no estàs preparat per donar servei en neerlandès i francès (jo escriure “flamenc” i “való” en comptes de “francès” i “neerlandès”) de forma simultània, en tots els àmbits i des del segon zero que obres la porta. Aquí pel que sembla, és diferent. Hi ha gent amb més drets que d’altres, i hi ha coses que no tenen tanta pressa. El català pot esperar, ja ho farem, ara no tenim temps, és que no el vam estudiar a l’escola, que ja tenim una edat, etc. Tot s’hi val. És clar que amb la connivència de la majoria de catalanoparlants que la llengua se’ls en fot, per bé que, com a humans, no tendim a penedir-nos de certes coses fins que no és massa tard. Ara que tenim la llengua no la valorem, potser un dia no la tindrem i la plorarem. Jo ja no he obert mai un compte a Triodos i de moment no en tinc pas intenció, i sí, el motiu principal és la llengua. Però no carreguem tota la culpa a Triodos Bank, ja que no és únic en impartir aquesta mena de solidaritat unidireccional. També hi podem trobar entitats com les ONG on l’ús del català és simbòlic en moltes de les seves activitats. Algunes d’aquestes ONG fins i tot són catalanes o tenen la seu a Catalunya i sí, podem dir-ne alguns noms com ara Médicos Sin Fronteras, Greenpeace, Payasos Sin Fronteras, o fins i tot Intermón-Oxfam que ven productes de comerç just sense etiquetar-los, com a mínim, en català, que és el que marca la llei. Quedant, així, els seus productes fora de la llei. D’això se’n diu comerç just, sí senyor! Curiosament un servidor va preguntar a la gent de Médicos Sin Froneteras perquè no feien el web i la revista en català, i em van dir que preferien estalviar diners per poder enviar més medicaments al tercer món. Realment pot semblar una causa justa que els podria honorar, però és una llàstima que els seus col·legues de Suïssa, Canadà o Bèlgica no pensin ben bé així (ho podeu comprovar fent la cerca al Google). El que per a uns és una despesa inútil, per d’altres és un acte natural d’una solidaritat bidireccional que inclou la llengua, element principal pel qual la solidaritat, que penso que ha de ser retroactiva, es vehicula.

 

David Valls

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El català en el món socioeconòmic i les responsabilitats compartides

dilluns, 21/11/2011

P1040296-R.jpg El passat 27 d’octubre vam participar a la Jornada “Consum i llengua” jornades de Consum català, organitzades amb la col·laboració de la Plataforma per la Llengua. Creiem que van ser interessants de cara a debatre, des de diferents punts de vista, com es pot aplicar la normativa lingüística a les empreses, especialment el Codi del consum, vencent possibles temors i aconseguint l’objectiu que el català, en breu, sigui tractat com les altres llengües comparables en nombre de parlants i en països democràtics en el món socioeconòmic.

Un dels temes que vam tractar va ser el de l’etiquetatge: actualment 198 disposicions imposen l’etiquetatge en castellà als territoris de parla catalana, i per tant, cal aplicar el Codi del consum, que equipara bastant el català i el castellà en pro de solucionar aquest greuge comparatiu. Cal destacar que el català és rendible comercialment, i que les empreses que han introduït també el català a l’etiquetatge els ha anat bé. Les empreses han de superar determinades inèrcies, que vénen de temps passats, i cal ajudar-les.

El Govern, tal i com va destacar a les jornades, aplicarà el codi, però fent una labor informativa prèvia, i d’acord amb els plans que s’estan preparant. questa tasca informativa tampoc té un termini fix massa clar.

La feina de la Plataforma per la Llengua és ajudar les empreses a tractar el català amb normalitat amb els beneficis que això comporta, i per tant, en el cas que ens ocupa, que el català sigui present a l’etiquetatge i el Codi s’apliqui en la resta d’aspectes lingüístics. Fer propostes i col·laborar per tal que el codi del consum es compleixi, de manera gradual però ferma, és un dels nostres objectius tant de la Plataforma per la Llengua com de consum català. Les afirmacions que es van difondre d’un excàrrec de l’anterior Govern arran de les jornades en la línia que l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya no aplicarà el Codi del consum no ens ajuden i sota el meu parer, van ser irresponsables. De primer,  perquè els representants del Govern a les jornades no ho van afirmar pas si no al contrari, van dir que el Codi del consum s’aplicarà progressivament a les empreses sense que hi hagi un termini fix. Seran flexibles però no eximeixen el seu compliment: és més, el mateix portaveu del Govern i secretari de la Presidència afirmava al juliol la voluntat d’aplicar aquesta normativa, i n’explicava els motius. De segon, perquè afirmacions com aquesta generen confusió i ens treuen força a l’hora de parlar amb les empreses i amb les administracions. Justament el que ens cal és que el Codi sigui considerat com una llei amb tot el pes, amb l’objectiu de millorar l’atenció als ciutadans. Ens cal motivar les empreses, òbviament, i si no acompleixen, demanar que es prenguin mesures, però és molt important maldar per tenir-les motivades. Determinades declaracions públiques  com les que es van fer per part d’aquest excàrrec de Consum no ajuden de cap manera perquè estan en la línia oposada al que necessitem justament per tal que la llengua avanci. Cal que els que apostem pel català, pels drets dels ciutadans i pel discurs del benestar implícit en el lema “el català suma” fem pinya i anem plegats, i que no juguem políticament en qüestions de llengua. Perquè des de la unió i la complicitat aconseguirem que la llengua catalana pugui ser tractada en peu d’igualtat amb la resta de llengües europees, generarem benestar i cohesió i satisfarem la ciutadania.

 

Martí Gasull

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Un cafè amb gel, si us plau!

dijous, 17/11/2011

Qui no s’ha trobat mai amb un cambrer que no entén una comanda, aparentment tan senzilla, com ara «un cafè amb gel, si us plau»? En algunes llengües, com ara les xineses, no existeix el fonema que diferencia gel i llet.

La majoria  dels 37.000 immigrants que treballen en la restauració no han après la llengua. Ni tampoc coses tan corrents com ara el sistema horari català, bàsic per saber atendre la reserva d’una taula.

Actualment a les catal__xin_s-1.jpggrans ciutats catalanes prenen força els bars, restaurants i cafeteries regentats per xinesos. Diuen que portar un bar és “feina de ‘xinos'” i és que els xinesos estan disposats a arriscar-se i a treballar de les 6 del matí a les 12 de la nit.  Els seus bars conserven els noms tradicionals que els van posar fa dècades, com ara Núria, La Barretina , El Traguinyol, Pa amb Oli o el Bar Manolo, i serveixen les mateixes tapes de tota la vida, però darrere de la barra només hi ha xinesos. Això passa en totes les grans ciutats catalanes. Els xinesos es queden en aquests moments la gran majoria dels petits bars que es venen, es lloguen o es traspassen. Els saben explotar dins el marc d’un règim familiar i són capaços de dedicar-hi les hores que faci falta per fer-los rendibles.

La comunitat xinesa que viu a Catalunya ocupa actualment la setena posició en el rànquing de nacionalitats estrangeres presents al país. El volum de treballadores i treballadors xinesos afiliats a la Seguretat Social a Catalunya registra gairebé els  23.000 afiliats i d’aquests, el 30% són autònoms.

En Dai ara regenta un bar a la vila de Gràcia i ha constatat diferents coses des que va aterrar al barri. La que més destaca és que “els catalanoparlants no són una reserva índia en aquest indret de la ciutat: Gràcia és un barri català però encara em costa entendre la gent. Sort que els clients són molt macos i ens ajuden a aprendre català, tampoc sabia que la gent demanava tants tipus de cafès diferents!”.

Cafè, tallat, tallat curt de cafè, cafè amb gel, descafeïnat o cigaló són algunes de les paraules que formen part del vocabulari breu que han editat recentment la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle. L’objectiu és que esdevingui una eina d’integració social, faciliti l’aprenentatge de la llengua catalana i millori la qualitat del servei.

Aquest material de butxaca, que està tenint molt èxit, ha estat editat en bilingüe en 5 versions: català-castellà, català-àrab, català-xinès, català-urdú, català-anglès. Més informació aquí.

Feu la prova com jo, si porteu la targeta amb el vocabulari bàsic en el bar del costat de casa us serviran un cafè amb gel sense equivocacions i us rebran cada dia amb un gran somriure!

 

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Llevar-se d’hora com a metàfora

dimarts , 15/11/2011

En Josep Guardiola, fa poc, va rebre la consideració del Parlament de Catalunya pels èxits obtinguts com a entrenador del Barça però, sobretot, per la seva actitud. Esforç, humilitat, respecte i feina ben feta. Aquest és el seu lema.guardiola.jpg

Ell deia que, si ens llevem d’hora, ben d’hora, molt d’hora, serem imparables. Considerem-ho com una metàfora que podem aplicar perfectament al nostre sistema educatiu.

Fins no fa gaire Catalunya excel·lia en educació. Les últimes avaluacions dels resultats de l’alumnat català són molt, molt preocupants. Un trenta per cent dels nostres nois i noies no assoleixen els objectius educatius. Diguem-ho clar: fracassen. Hi ha raons que poden explicar aquesta situació. Avui no entraré a analitzar-les tot i que crec que és imprescindible que es faci i que es facin públics els resultats. L’educació dels joves no és, només, un tema particular, és una qüestió col·lectiva. L’ensenyament obligatori subvencionat (gairebé tot) es paga amb els diners de tota la ciutadania i, dels resultats que se n’obtinguin, dependrà en bona part el futur del país i de la seva gent.

Voldria centrar-me en el tema de l’esforç. Els aprenentatges requereixen esforç. Esforç per part dels ensenyants, esforç per part de les famílies i esforç per part dels aprenents. Contràriament al que molts pensen, fer de mestre requereix un gran esforç. Cada dia el mestre o la mestra té al seu davant un alumnat al qual ha de seduir intel·lectualment, ha de despertar el seu interès per conèixer i aprendre i l’ha d’implicar en el seu procés d’aprenentatge. No és una tasca gens fàcil. En un món en el qual se’ns ha fet creure que tot és fàcil, recordem una frase que s’ha repetit irresponsablement per televisió en èpoques de vaques grasses: “Ho vull, ho tinc”, èpoques en què se’ns ha dit que ens hem de divertir, que hem d’aconseguir resultats immediats, la paraula esforç no és gens “guai”, no “mola”.

La tasca de les famílies tampoc no és fàcil. Moltes hores de feina, dificultats importants per conciliar la vida familiar amb el treball, problemes personals, problemes econòmics. I, malgrat tot això, la família no pot delegar les seves responsabilitats a l’escola. S’ha d’implicar en l’educació dels fills, ha de sumar esforços amb els responsables educatius. Els nois i noies han de saber que els seus pares valoren els seus esforços, comparteixen les seves inquietuds i estan al seu costat per ajudar-los.

I, finalment, els joves. Molts dels nostres joves ja comproven avui que la vida no és tan fàcil com s’havien imaginat. La crisi econòmica els colpeja fort. Trobar feina és cada vegada més difícil i, si se’n troba, no sempre respon a les seves expectatives. Ara més que mai han de tenir clar que per tirar endavant una bona formació és del tot imprescindible.

Trobar el desllorigador d’aquesta situació complexa no és una tasca fàcil, però ens hi hem de posar tots. Des d’ara mateix. Posem-nos el despertador. Llevem-nos d’hora, ben d’hora, molt d’hora. Cada dia que passa sense trobar solucions per al nostre sistema educatiu ens allunya més del model de país competitiu que hem de ser si volem jugar a la lliga dels països que compten al món.

 

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

La repressió franquista contra el català en el món comercial

dijous, 10/11/2011

De la boca d’alguns dirigents polítics de formacions minoritàries de l’arc parlamentari català han sortit afirmacions com que ara s’està imposant el català, igual com amb el franquisme s’havia imposat el castellà. Així doncs, amb total tranquil·litat, igualen una sèrie de normatives legislatives en defensa de la llengua pròpia de Catalunya aprovades per la gran majoria de parlamentaris d’una institució escollida democràticament amb la repressió d’una dictadura sagnant que va durar quaranta anys.

La repressió franquistaanunci_pl_UGT_sang.jpg contra la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic fou especialment dura. La llengua catalana havia assolit un important presència en l’àmbit comercial, tant en la retolació i la publicitat comercial com en l’etiquetatge durant l’etapa de la II República. Fins i tot, empreses multinacionals com la suïssa Nestlé etiquetaven els seus productes en català. L’entrada de les tropes franquistes a Catalunya va acabar d’arrel amb aquest ressorgiment de la llengua catalana, a través d’un conjunt de mesures repressives.

Les obres de grans figures intel·lectuals del nostre país com L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya de Josep Benet o La persecucció política de la llengua catalana de Francesc Ferrer i Gironès donen testimoni d’aquesta repressió planificada i sistemàtica. Així doncs, amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya es promulgaren multitud d’edictes municipals arreu del territori català que prohibien l’ús de la llengua català en els comerços i indústries. Per exemple, el nou ajuntament franquista de Barcelona feia públic el següent edicte:

”El pleno del Ayuntamiento, en su última sesión, adoptó, entre otros, los siguientos acuerdos: Señalan un plazo que terminará el 15 de julio próximo para que los industriales y comerciantes procedan a redactar en idioma oficial los nombres y reclamos de sus establecimientos, transcurrido el cual será exigido el cumplimiento de tal obligación, sin perjuicio de las sanciones que gubernativamente pudieran ser impuestas”

El Correo Catalán 20-XI-1939

Les negatives a acomplir les prohibicions de les autoritats ocupants eren castigades amb fortes multes, i fins i tot, podien comportar la detenció. A més, es recorria a la delació per tal d’eliminar possibles resistències: els delators cobraven el 25% de les multes imposades als comerciants. L’eliminació del català del paisatge lingüístic fou una obsessió de la Jefatura Territorial de Propaganda, tal com mostren les ordres de censura sobre els prospectes o les etiquetes de caràcter comercial:

“ORDEN DE CENSURA

Se recuerda la obligación de someter a la previa censura, instalada en la Jefatura Territorial de Propaganda, Avenida del Generalísimo Franco, toda clase de publicaciones: no solamente libros y folletos, sino también prospectos y etiquetas de caràcter comercial.

El Correo Catalán (Barcelona) 24-IX-1939  

Tota aquesta obsessió per eliminar el català del món comercial demostra que el català era una llengua d’ús normal i habitual en aquest àmbit. És a dir, la manca de presència de la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic que encara patim avui en dia no respon a la pròpia dinàmica de mercat o empresarial, sinó que és fruit d’una estratègia política desenvolupada durant la dictadura franquista amb l’objectiu d’anorrear el català de tots els àmbits de la vida pública.

Quan alguns polítics comparen la suposada imposició del català amb l’intent de genocidi lingüístic de la llengua catalana perpetrat pel règim franquista estan equiparant crims contra la humanitat amb els tímids intents de revertir els efectes d’aquestes injustícies promulgats per la majoria de membres d’un Parlament escollit democràticament. En definitiva, posen al mateix nivell les víctimes i els botxins.

 

Eloi Torrents Vivó

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bolquers, immersió lingüística i antitèrmics

dimarts , 8/11/2011

Els pares i mares, tots i totes, eduquem els nostres fills perquè tractin bé la vida i  preguem perquè la vida els tracti bé a ells. Educar la nostra canalla és, en siguem conscients o no, la cosa més important i l’obra cabdal de la nostra vida, perquè l’educació que rebin determinarà, a la llarga, no tan sols el seu futur i benestar, sinó també els nostres. L’educació dels fills és un bumerang i, en conseqüència, té retorn. Per aquest motiu, la nostra visió de progenitors ha de transcendir la nostra pròpia i limitada perspectiva generacional; els pares i mares que prenem decisions sobre l’educació dels nostres fills hem de saber preveure si aquestes decisions continuen i fan perdurar els èxits culturals i socials dels quals la nostra pròpia generació s’ha nodrit. I aquest és el cas de la immersió lingüística.

Resulta que des d’una m20091210_bates_tcm32-112916.jpginoria social a la qual determinades opcions polítiques han decidit donar cobertura, s’està plantejant “el dret a poder triar la llengua vehicular de l’escola”, que atempta de ple “al dret d’aprendre i adquirir una competència lingüística en dues llengües” que molts d’aquests pares i mares han tingut. Vet aquí l’error de càlcul i el poc encert d’aquest plantejament, per no dir cinisme. S’està animant a pares i mares castellanoparlants d’origen de la generació dels 70 i 80 a matricular els seus fills en una opció educativa que no manté el nivell de qualitat que varen tenir els seus propis pares. A aquestes famílies, benintencionades, amenaçades pel monstre del fracàs escolar, se’ls desperta la desconfiança d’un sistema conegut i amb immersió, i se’ls aboca cap a un sistema desconegut sense immersió i, és clar, no preveuen els inconvenients ni prenen consciència d’un sistema que, en realitat, l’únic que fa és ocultar i deixar de posar a l’abast dels nens una llengua que també els pertany, ja que forma part del seu país i de la seva identitat. Treure la immersió és avortar la nostra pròpia identitat com a poble, és negar-nos la possibilitat de ser qui som i de ser com som, és treure’ns el recurs fonamental, la cèl·lula mare de l’embrió de la nostra cohesió, de la nostra diversitat, de la nostra riquesa i, fins i tot, de la nostra humanitat. Perquè les famílies castellanoparlants tenen el mateix dret que qualsevol altra família de qualsevol altre origen a no ser monolingües, tenen el mateix dret a enriquir i a ampliar la seva identitat tot fusionant-se amb la cultura d’un país que també han construït i, per sobre de tot, tenen el dret de no autoexcloure’s de l’ambiciós i gratificant projecte d’establir una llengua comuna que, aquí  on vivim, respecti la diversitat lingüística i cultural del nostre món i estableixi el pilar comú. D’aquesta manera, tots els pares que no parlin català podran, no tan sols ensenyar la llengua familiar als seus fills, sinó també el paisatge, la cultura i la història dels seus orígens.

Conec dues famílies que ben aviat tindran criatures, una parla català i l’altra castellà com a llengües familiars. Totes dues tenen en la previsió de la cistelleta dels nadons, entre d’altres coses: bolquers, immersió lingüística i antitèrmics. Totes dues saben que la immersió ajudarà els seus fills en el projecte de viure en una societat plural, diversa i cohesionada. També saben que els seus fills podran llegir tant el Quijote com el Tirant i, concretament, la que parla castellà, el que vol és que el seu fill pugui parlar i dominar tan correctament el català i el castellà, com molts dels polítics que militen en contra de la immersió lingüística.

 

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Faktum Abstrakt Rationell

dijous, 3/11/2011

Tylösand, Pjätteryd, Ektorp, Växt, Bjärnum. Perdó, només deia noms de mobles d’Ikea. Que ningú no s’espanti!

Suposo que a aquestes alçades tothom ja deu saber que Ikea és una multinacional sueca que ven mobleikea.jpgs. Ikea té botigues arreu del món, des del Japó i Austràlia, passant pels Estats Units, els Emirats Àrabs, Israel i pràcticament tota Europa.

Ikea, sense complexos, posa els noms dels seus mobles en suec. És per això que podríem dir que en aquests moments el suec no només és una llengua universal, sinó que segurament deu ser una de les llengües que presenta més variació fonètica, perquè hi ha milers o milions de persones d’arreu del món que, com jo, no tenen ni idea de suec però van a l’Ikea i diuen: “Posa’m un Pjätteryd, si us plau!”

La presència de la llengua sueca no acaba aquí. Si algú ha tingut el detall d’agafar els llibres d’adornament que hi ha als prestatges dels mobles exposats, haurà pogut veure que també són en suec.
El suec és parlat aproximadament per uns 10 milions de persones, una quantitat de parlants força similar a la dels catalanoparlants, i això no és impediment perquè Ikea demostri que es pot conquerir el món, comercialment parlant, sense haver d’abandonar la llengua pròpia.

Seria possible de trobar una multinacional catalana que posés noms catalans als seus productes? Potser hi és i jo no la conec, però us imagineu entrant en una botiga a Berlín, per dir un lloc, i trobar un moble que es digués “Prestatge Joliu”, i que d’entre els llibres d’adornament hi hagués El zoo d’en Pitus? De fet, al mercat exterior li costa igual de llegir “prestatge” en català, que “estantería” en castellà, que “bokhylla” en suec.

El fet és que després de gairebé 30 anys d’una teòrica normalització lingüística, el món empresarial –fora d’algunes excepcions– viu al marge i d’esquena a la llengua catalana. No cal que parlem d’exportar posant noms catalans als articles, sinó que ens mirem el melic i parlem del mercat propi. Ja no només hi ha una pràctica absència de productes amb noms comercials en català, sinó també de productes etiquetats en català o de productes amb instruccions en català. Si anem més endins de la qüestió, veurem que, de fet, la majoria d’empreses no fan servir el català ni per a la paperassa interna. Per tant, si de portes endins ja no fan servir el català, segurament menys el faran servir de portes enfora. El paradigma de tot aquest afer el va posar l’empresa Seat quan, no fa pas tant, el seu director va dir que en la tradició de posar noms de ciutats en els seus automòbils, mai posarien un nom d’una ciutat catalana a cap dels seus cotxes. No fos cas que algú prengués mal al pronunciar Seat Martorell, un nom que seria prou escaient en honor a la ciutat on s’hi fabriquen els cotxes des de fa tants anys.

D’altra banda, tenim que encara avui hi ha unes 500 lleis i disposicions que obliguen a l’ús exclusiu del castellà en el món empresarial. Lleis que apliquen penalitzacions per a aquells que no les compleixen.

Poc i malament. Aquest és el trist resultat de 23 anys de nacionalisme al Govern i de dues legislatures passades d’un Govern autoanomenat d’esquerres, progressista i catalanista. Sovint ens queixem que no se’ns traspassen prou competències, però resulta que en temes de legislació lingüística les competències les tenim totes, però no les exercim. Tenim una llei des de febrer passat que per fi equipara els drets del consumidor catalanoparlant amb el castellanoparlant mitjançant l’obligació, també, d’etiquetar en català qualsevol producte, però la Generalitat no actua d’ofici amb el que és un incompliment general d’aquesta llei. A més, aquest és un tema que públicament els partits no toquen en veu alta. Ja fa força temps, en època de Jordi Pujol, que algunes empreses catalanes, sí, sí, catalanes, ja van amenaçar de marxar si se’ls obligava a etiquetar en català. El que no queda clar és cap on volien marxar. Potser cap algun país on no fos obligat d’etiquetar en cap llengua concreta, on potser ni tan sols fos obligat de posar l’etiqueta? No sé si aquest país existeix, però en tot cas només se m’acuden noms de països del tercer món.

Alguns diran: “És que el català el parla molt poca gent” i per tant no es poden fer lleis que obliguin a l’etiquetatge. Primer de tot, hem de saber que de les 6000 llengües que hi ha al món, el català és dins de les 100 primeres. A més, a tall d’exemple, és bo de saber que a països com Eslovènia, amb 2 milions d’habitants, tenen lleis que regulen l’etiquetatge en la llengua pròpia i, a més, també regulen l’ús de la llengua eslovena en el món dels negocis, establint-hi tota una sèrie de quotes, obligatorietats i sancions en cas d’incompliment.

D’altres diran: “És que si no esdevenim un país independent, aquestes lleis no es poden fer”. L’experiència ens diu, o ens hauria de dir, que en el cas d’Espanya aquesta afirmació pot ser més certa que mai. Però bé, tenim casos com Flandes, a Bèlgica, amb uns 3 milions d’habitants, que tenen lleis que obliguen a l’etiquetatge en neerlandès. Com també tenim el Quebec, al Canadà, amb uns 6 milions d’habitants, amb lleis proteccionistes semblants per al francès.

Hi ha aquella dita que diu: “Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom?” Bé, no descobreixo res si dic que pesen igual. Ara bé, a mi m’agrada de refer la pregunta i demanar: “Què pesen més, deu milions de suecoparlants o deu milions de catalanoparlants?”, i la contesta és que els deu milions de suecoparlants. En tots dos casos és una qüestió d’Estat i de la voluntat d’aquest mateix.

Per finalitzar, tenim allò que a vegades passa, que els de casa no valorem el que tenim i ha de ser des de fora que ens en facin adonar. És el cas de l’empresa japonesa Kanebo Cosmetics, que té una línia de perfums que es diu “テスティモ” (T’estimo), així mateix, en català. I compte quin ús en feu perquè la paraula és marca registrada!

 

David Valls

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí