Arxiu del mes: desembre 2011

Molt més que un club

divendres, 30/12/2011

Diumenge passat el Barça de futbol es va proclamar campió del món en guanyar el Mundial de Clubs. Minuts abans del partit, els jugadors, autoritzats per la FIFA, lluïen una samarreta en suport a David Villa que posava “Mucha fuerza, Guaje”. Milions d’etumblr_lwerx4HEvb1qh44nuo1_500.jpgspectadors arreu del món van poder veure el millor equip del món de futbol amb un samarreta amb un missatge en castellà i l’apel·latiu en asturià amb el qual es coneix aquest jugador. Potser per a molts lectors d’aquestes línies és un detall sense importància o ni tan sols hi van parar esment, però jo em vaig quedar perplexa.

Un dels motius de la meva perplexitat és que justament David Villa ha mostrat en diverses ocasions suport a la llengua pròpia del seu territori d’origen, l’asturià, com per exemple en la campanya “Yo doi la cara pola oficialidá”. Per tant, considero que si el club hagués volgut cercar una certa empatia o proximitat amb el jugador podria haver emprat la llengua pròpia del lloc d’origen d’aquest jugador.

Tanmateix, cal destacar que en altres ocasions, en actes semblants, per donar suport a jugadors de l’equip d’altres nacionalitats no es va emprar la llengua d’origen del jugador, sinó el català. Un exemple és quan els jugadors van sortir al camp amb una samarreta que posava “T’estimem, Abi” en suport al futbolista francès Éric Abidal quan va ser operat d’un tumor. Digueu-me malpensada però estic convençuda que a cap membre del club li va passar pel cap posar el text de la samarreta en francès.

El principal motiu de la meva perplexitat, però, és que el Futbol Club Barcelona es presenta a la seva web amb el famós eslògan més que un club “perquè és la institució més representativa del país i un dels seus millors ambaixadors”. Si el Barça veritablement vol ser representatiu de Catalunya i ambaixador de la seva cultura, hauria de fer servir la llengua que n’és pròpia i no una llengua que ni tan sols la majoria dels espectadors de la final del Mundial de Clubs entenen. Amb tota la humilitat del món aconsello al Futbol Club Barcelona que repassi l’apartat de la seva web anomenat “Identitat” i concretament aquell que diu “Valors” i que actuïn en conseqüència amb allò que diuen que són.

 

Carmen Pérez

@maihaviaditque

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Té fiabilitat de qualitat un producte no etiquetat en català?

dimecres, 28/12/2011

Té fiabilitat de qualitat un producte de gran consum venut a Catalunya no etiquetat en català? Anem a pams.

thb_guia-etiquetatge-portada.jpg Recullo una notícia recent exponent de la consciència i responsabilitat de l’Administració. El ple de l’Ajuntament d’Olot va aprovar el 17 de novembre passat, per 20 vots a favor i una sola abstenció (del PP), una moció per al consum propi de productes etiquetats en català, especificada en diversos punts, especialment en els criteris d’adjudicació. Aquesta moció va més enllà del compromís ja pres l’any 2000 de consumir aigua, vi i cava etiquetats en català. El compromís del 2000 es preveia dins la campanya llavors endegada per l’ADEC i la Plataforma per la Llengua “A taula, en català”, amb l’adhesió de més de 200 ajuntaments. Tanmateix al 2011 les coses han canviat. Ara hi ha molts més productes etiquetats en català, de molts més sectors i, sobretot, ara hi ha per primer cop una llei que obliga també a etiquetar en català. La moció també preveu estendre mocions semblants en l’àmbit comarcal de la Garrotxa. Tal vegada caldria convidar a totes les administracions a fer mocions semblants per procurar consumir productes en català, és a dir, per consumir productes de venda legal en el nostre mercat. Perquè justament l’Administració és qui ha de demostrar responsabilitat en l’adquisició de productes correctament etiquetats.

El juliol del 2010 es va aprovar la llei del Codi de consum que obliga a etiquetar en català les informacions obligatòries dels productes. Totes les llengües comparables en nombre de parlants al català d’Europa tenen la mateixa obligació. Des de l’any 1993 es preveia de fer un reglament que hi obligués per tal que el català s’adaptés als estàndards europeus. Per tant, les empreses ja fa molts de temps que podien preveure’n l’obligatorietat. El multilingüisme (a vegades amb desenes d’idiomes) és comú en molts productes a casa nostra, sovint amb llengües molt menys parlades que el català. Davant de tot això ens podríem demanar si una empresa que etiqueta en més d’una llengua, amb productes d’ampli consum, a desembre del 2011, no és capaç d’acomplir una llei tan previsible i de normalitat general en l’àmbit europeu, quina fiabilitat té en l’acompliment de requisits molt més específics del producte o de legislacions particulars. No etiquetar en català no significa que hi hagi dèficits clars en altres aspectes de la venda o qualitat del producte, tanmateix desacredita l’empresa i si més no pot fer sospitar el consumidor. De moment ja és clara una manca de rigor comercial quan allò que és més visible ja es fa sense seriositat. No és només una qüestió de dèficits en la responsabilitat social del producte, és un incompliment legal d’una legislació regular en l’àmbit europeu, i això pot desacreditar l’empresa i la confiança en el producte.

Un aspecte sí que és prou constatable: les empreses responsables en diversos criteris legals i socials a l’hora de vendre el producte, normalment també ho són pel que fa al català. I és ben lògic, l’ús del català és intrínsec a la responsabilitat. No és qüestió de ser responsable, és que si ja ho sóc, el fet de fer-ho en català forma part del procés. Poso dos exemples prou coneguts. El primer són els iogurts La Fageda (i ara no només iogurts), una empresa amb un projecte social que evidentment per coherència ho fa en català (cal recordar que sovint esmentem La Fageda però el català és cada cop més presents en molts iogurts i molt sovint amb projectes responsables: Ca l’Ametller, Llet Nostra, Granja Armengol, Nadolç, Pur Llet, Can Corder i molts d’altres). Vet ací, un segon exemple. Els productes de la marca blanca Bonpreu, tots etiquetats en català, són els únics que de manera generalitzada, en una marca de supermercat a casa nostra, assenyalen de manera fàcilment visible la presència de llet, ou i gluten en un producte. Aquest aspecte, aparentment irrellevant, us ben asseguro que lleva molts maldecaps a algunes famílies.

Per aquestes festes és important tenir en compte l’etiquetatge. Així i tot, és possible que caigui al cove algun producte de gran consum sense l’etiquetatge legal, alguna empresa que ens mostra la seva incapacitat per ser rigorosa en la informació vers el client (malauradament encara en són moltes). Potser el comprarem, però siguem conscients de les poques garanties de qualitat que ens demostra en el funcionament de l’empresa, no en l’aspecte lingüístic en si mateix, sinó en la deixadesa en la venda del producte en el mercat i en la incapacitat d’adaptar-se a una legislació tan bàsica.

Aquest Nadal, si pot ser, no ens la juguem. Mirem-nos l’etiqueta.

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Consum responsable, consum en català!

divendres, 23/12/2011

Quan s’acosten les dates nadalenques es parla cada vegada més de fer un consum responsable. S’engeguen un munt de campanyes que fomenten valors contra del consumisme nadalenc i a favor de la solidaritat, el consum responsable i el comerç just. Aquestes accions pretenen conscienciar els consumidors de la necessitat de no caure en la dèria consumista a què aboquen aquestes festes. Es proposa consumir només aquells productes necessaris, de comerç just, no bèl·lics, alimentsdespleg_consum.jpg frescos (no envasats), mobles amb el segell FSC (Fusta de Tala Selectiva) i roba no feta mitjançant pells d’animals o explotació infantil, així com reciclar tot allò que ja no és útil, per tal que sigui utilitzat per d’altres que sí ho puguin aprofitar.

D’aquesta manera, es volen denunciar les baixes condicions laborals als països empobrits, sobretot entre infants i dones, i la sobreexplotació dels recursos naturals que es provoca, la qual pot esdevenir una de les fonts del canvi climàtic.

Quan parlem de consum responsable i de sostenibilitat també hem d’incloure la llengua. Malauradament també és encara un espai de consum per normalitzar. En el cas de les joguines només el 6% que es venen a Catalunya són en català. En concret 750 productes inclouen la llengua catalana, com a mínim a les instruccions, capsa, o a l’embolcall. L’oferta en català d’aquest mercat ocupa una vuitantena d’empreses. La tasca de normalització lingüística s’ha de fer tant pel que fa a la sensibilització a consumidors (infants, nois i noies i també pares i mares) com també en el sector de les empreses productores i distribuïdores.

L’altre dia em vaig trobar en una situació molt surrealista: en una botiga de joguines uns pares d’origen llatinoamericà estaven mirant una joguina en català, en concret una nina que cantava en català (només n’hi ha 7 models en tot el mercat!). Doncs la dependenta els va atendre en castellà. I això que la nina canta “el gegant del pi” i “la lluna la pruna”! Us semblarà molt xocant però malauradament aquestes actituds, que evidentment no ajuden gens a la integració i a la cohesió social dels nouvinguts, són encara massa habituals a casa nostra.

La presència del català en el mercat del joc i les joguines augmenta tímidament, de fet enguany a la festa del joc i la joguina en català vam notar un augment de la presència de famílies nouvingudes que s’interessaven per la festa i demanaven informació d’on podien comprar joguines en català.

És un cercle molt llarg on no s’hi val badar perquè tothom hi tí el seu paper de responsabilitat lingüística: empresaris, botiguers i  consumidors!

Jo tinc molt clar quin és el meu propòsit per al 2012: que els meu fills puguin jugar en català!

 

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Posem-nos-hi?

dimarts , 20/12/2011

Aquestes últimes setmanes he tingut l’oportunitat d’assistir a la presentació que el Departament d’Ensenyament ha fet del pla nacional de lectura, en el desenvolupament del qual s’implica tot el govern. He llegit, també,  l’article que Thomas L. Friedman va publicar al New York Times en què destaca la importància que té la implicació dels pares en el procés educatiu dels fills i en els futurs èxits personals i professionals.

Somescola.jpg Quan constatem els resultats de les avaluacions de joves de diferents països que recull l’informe PISA, ens preocupa molt el fet que els estudiants catalans que acaben l’escolaritat obligatòria estan molt lluny d’aconseguir els bons resultats que obtenen els nois i noies de la mateixa edat de països com ara Finlàndia i Singapur, i els de la ciutat de Shangai, per exemple. No ens podem quedar, només, amb aquest sentiment de frustració. Hem de trobar solucions. Per això ens hem de felicitar per la iniciativa que, liderada pel Departament d’Ensenyament, s’ha iniciat i que preveu una durada de quatre anys (2011-2014). En aquest pla se’ns proposa l’impuls de la lectura com a estratègia per a l’èxit escolar. Els nostres nens i nenes han d’aprendre a llegir primer de tot per entendre,després per aprendre i, finalment, per gaudir de la lectura durant tota la vida.

“Aquesta és la tasca que ha de fer l’escola”, diran molts. És cert. A l’escola, s’hi va a aprendre a llegir, a escriure i a comptar. Això ja ho deien els nostres avis. Avui, a l’escola, li demanem que ensenyi moltes més coses, potser més coses de les que caldria. L’escola haurà de revisar els objectius i les estratègies i haurà d’avaluar-ne els resultats, però l’educació dels joves no és, només, responsabilitat de les escoles, ni dels mestres. Haurem de començar a dir, sense embuts, que l’educació dels fills és responsabilitat dels pares i de la societat en general.

Tornem a l’article d’en Friedman. A partir dels resultats de l’informe PISA 2009, els responsables dels tests d’avaluació, de la seva aplicació i del seu seguiment van decidir fer un estudi a partir dels resultats obtinguts per 5000 estudiants. Van superar el context de les classes, la influència del professorat i van entrevistar les famílies dels 5000 estudiants que havien estat triats. Les conclusions de l’estudi PISA revelen que els estudiants que havien llegit un llibre amb els pares cada dia o gairebé cada dia durant el primer any de Primària havien obtingut resultats significativament millors que aquells nois que no ho havien fet llegit mai o gairebé mai.

Vivim temps de canvis. Les coses no van bé, gens bé. Ens hem de replantejar objectius, prioritats, hem de destriar el gra de la palla.

Tal vegada, una prioritat de la societat podria ser millorar els resultats del nostre sistema educatiu. Plataforma per la Llengua us proposa un repte col·lectiu. Treballar perquè en els propers informes PISA els resultats acadèmics dels nostres joves millorin de manera significativa.

Posem-nos-hi?

 

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Les “textures” de la catalanitat

divendres, 16/12/2011

Joan Pujolar ha publicat l’article “Els joves i la catalanitat líquida” en el número de novembre de la revista L’Avenç. En recomano la lectura perquè l’autor hi exposa els resultats i les conclusions d’unes enquestes que analitzen l’ús de la llengua catalana entre el jovent. La conclusió final el fa arribar a la determinació que la catalanitat del jovent català actual és de caire “líquid”, bàsicament perquè el seu nivell de compromís i identificació amb la cultura i la llengua catalanes està compartit amb el d’una altra cultura com ara la castellana.

YzJWdWVXVnlZUT09Xzk5NzI5XzY3NzVfMSBiYW5kZXJhIGRlIGxhIENhdGFsYW5pdGF0IGV0ZXJuYQ==_143954_3816_1.jpg Segurament és encertat el concepte “líquid” per caracteritzar la catalanitat de bona part del jovent actual. Ara bé, la suposició de l’existència d’una catalanitat “líquida” tan ben exposada en l’article esmentat, té la contrapartida d’una catalanitat “sòlida” i confrontada a l’anterior. De tal manera que si la “líquida” està definida sobre la base de la inexistència d’una exclusivitat pel que fa a l’ús del català, la “sòlida”, en principi, hauria de ser absolutament fidel i conseqüent amb tots els elements i factors que consoliden una catalanitat més estricta i pura: aquella identitat catalana que únicament compta amb elements catalans per configurar la pròpia identitat. És probable que la suposició d’una catalanitat “sòlida” no sigui encertada ni necessària, però s’ha de reconèixer que és, fins a cert punt, lògica de pressuposar atès que ajuda a emplenar el mapa de la diversitat de textures identitàries que l’article de Joan Pujolar convida a plantejar. I doncs, continuant amb l’anterior digressió… la pregunta és temptadora.  Quan ha existit una catalanitat sòlida? Perquè… en el cas que hagi existit, tan sòlida i íntegra com ens imaginem, s’hagués arribat tal i com s’ha arribat a la formació d’una catalanitat “líquida”? O potser, el que caldria imaginar és, a més a més, l’existència d’una altra “textura” de catalanitat posterior a la sòlida i anterior a la líquida que fos el motor i l’origen de la segona?  En definitiva, una catalanitat que fos la responsable de la pèrdua dels valors identitaris de la “sòlida”? Aquesta catalanitat bé podria anomenar-se “gasosa”, però pel tarannà real que li pertoca, considero que li escau molt millor el qualificatiu d’”aigualida” perquè és la que conté la incipiència del decaïment de la fermesa de la catalanitat més ancestral.

Així doncs, la catalanitat aigualida fóra la que no ha previst la necessitat d’incloure en l’inventari de catalans (i prou) els que es diuen Fernández o Pérez de cognom, la dels que no parlen català als conciutadans que són d’una altra raça, la dels que tant els fa que el català no continuï sent la llengua vehicular de l’ensenyament perquè els seus fills o néts ja aprenen perfectament el català a casa, la dels que s’escandalitzen en constatar que Gerard Quintana parla castellà en el si de la seva intimitat mentre que demanen el cafè en castellà al cambrer nouvingut que ocupa dues tardes setmanals a estudiar el nivell intermedi de català, la dels que perdonen o entenen pactes polítics que alenteixen o lapiden (si fa no fa, ve a ser el mateix) els fonaments d’una catalanitat digna i innegociable que necessita veus en català al cinema i ingredients en català als productes del supermercat, o també (per anar acabant) la dels polítics que defensen o accepten el trilingüisme a l’escola catalana, que promet ser la nova pell de xai del ja clàssic i tan conegut com pacient llop de la substitució lingüística.

Sí, la catalanitat líquida segurament existeix, però mereix ser considerada com un híbrid que compensarà la recessió identitària de la catalanitat aigualida que des de fa dècades no ha tingut en compte la necessitat de crear-ne una de comuna a través de la transmissió i el compartiment. En definitiva, la liquidesa és una alternativa viable a l’aigualiment en un dels últims possibles intents de configuració d’una catalanitat intensa.

 

Puri Pinto

Plataforma per la llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Perdre’s per haver perdut la llengua

dilluns, 12/12/2011

anunci_pl_UGT_sang.jpg Ara, mentre llegiu aquestes ratlles, feu una prova. Agafeu un paper, poseu-lo a la taula, seieu davant del paper i escriviu-hi els números de l’1 al 5. Ara, us aixequeu i aneu a l’altre cantó de la taula, seieu, i hi torneu a escriure els números de l’1 al 5. Si aquest experiment tan senzill ha sortit bé, tindreu que heu escrit els números d’esquerra a dreta, tant des d’un cantó de la taula com de l’altre. Si ens mirem el paper des d’un cantó, tindrem del dret el número 1 a l’esquerra, i de cap per avall, el número 1 a la dreta, que és el que hem escrit des de l’altre cantó de la taula. Si fem fer aquest experiment a un parlant d’hebreu o d’àrab, tindrem l’exemple capgirat al nostre, ja que ells començaran a escriure els números per la dreta, la seva dreta, és clar.

Si dic: passa’m el llapis que és a la dreta de la goma d’esborrar poden passar tres coses: la primera és que encertis el llapis al qual em refereixo, la segona és que no l’encertis, i la tercera és que dubtis i em demanis de si parlem de la meva dreta o de la teva dreta.

No trobeu que tot plegat és una mica embolicat i confús?

Doncs bé, a Austràlia hi ha unes ètnies autòctones que viuen en zones desèrtiques i que els cal tenir la qüestió de l’orientació espaial ben resolta, perquè sinó es perden i perdre’s és la diferència entre poder-ho explicar o no. Si tornem a l’experiment del paper, obtindrem uns resultats diferents i tot plegat rau en la llengua que parlen. Continuant amb l’experiment del paper, una persona d’una d’aquestes ètnies, començarà a escriure els números posem per cas des de l’esquerra, però quan s’aixequi i faci el tomb a la taula, a diferència de nosaltres (tant els que escrivim d’esquerra a dreta, com els de dreta a esquerra), tornarà a escriure els números, en aquest cas, començant per la dreta. Així doncs, es miri des d’on es miri, el número 1 (o el 5) sempre seran al mateix cantó, per tant, independentment de la nostra posició sempre sabrem on és l’1 o qualsevol dels números restants.

Aquestes llengües sempre prenen de referència punts cardinals i aquests sempre són al mateix lloc perquè no es mouen. Això implica que si et demanen el llapis que és al costat de la goma d’esborrar, et demanaran el llapis que és a l’oest de la goma i això no té pèrdua per a ningú, sempre que sapiguem on tenim el nord, cosa que els obliga, a aquesta gent, a no perdre’l mai i això sempre és bo en tots els sentits.

Posem-nos ara en una zona àrida, amb pocs punts de referència, com podria ser el desert. Imagineu-vos que us diuen, quan veieu un arbre, passeu-hi per la dreta. Com sabem quina és la dreta de l’arbre? Venint des d’on? I si em desoriento, quina dreta és la bona, la meva, la de l’arbre? Ara, si ens diuen: quan vegis l’arbre, passa-hi per l’oest. Llavors segur que no ens perdem! I així fan amb tots els objectes que els envolten i n’han de dir la posició.

La gran desgràcia d’aquestes ètnies és que la colonització d’Austràlia per part dels europeus ha fet i està fent que de les 150 llengües autòctones que encara es parlen, només un 10% tinguin una transmissió de pares a fills que els garanteix la pervivència per a unes quantes generacions més; la resta tenen els dies comptats. Algunes d’aquestes llengües que es perden són les que utilitzen aquest sistema tan particular d’orientació, i s’estan perdent en favor de l’anglès, el qual utilitza un sistema d’orientació esquerra-dreta; això vol dir que aquesta bona gent no només tenen la pena d’haver perdut la seva llengua original, sinó que aquest fet provoca que es perdin per les seves terres ancestrals.

Aquest és un exemple claríssim de l’adaptació de l’espècie humana i de la llengua per poder sobreviure en un medi hostil, com és ara un desert. És un exemple que ens diu que les llengües van més enllà del fet de la simple comunicació i això ens fa plantejar si el pensament condiciona la llengua o la llengua condiciona el pensament. Però és que perdent aquestes llengües, i de fet qualsevol llengua, perdem molt més que un simple sistema de dir les mateixes coses però amb paraules diferents: perdem tota una base de coneixement, d’adaptació a l’entorn i de veure el món. I això no ens ho podem permetre.

 

David Valls

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

 

 

 

Ja som 9.659.000 catalanoparlants!

divendres, 9/12/2011

36.jpg Darrerament, les notícies relatives a la llengua catalana no són massa esperançadores: ofensives contra el model lingüístic de l’escola en català, negativa del Parlament Europeu a debatre l’oficialitat del català, castellanització dels topònims de les principals ciutats de les Illes Balears, possible derogació de la Llei de Llengües d’Aragó, els efectes en tots els àmbits de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, etc.

No obstant això, a l’Informe sobre la situació catalana de la llengua catalana 2010, recentment presentat per l’Observatori de la Llengua Catalana, apareix una dada que convé ressaltar. Les noves enquestes sobre usos lingüístics realitzades durant els darrers anys, permeten renovar les estimacions sobre el nombre global de parlants de català als territoris de parla catalana. Fins ara, la darrera estimació provenia de les enquestes realitzades durant els anys 2003/2004 i donava una xifra de 9.118.168 parlants. Ara, a través de les dades aportades pel Baròmetre de la Comunicació referents a Catalunya (2010), el País Valencià (2008) i les Illes Balears (2010), que han estat completades amb altres recerques, s’ha pogut estimar una nova dada del còmput global de la població que declara saber parlar català. La xifra estimada arriba als 9.659.000 parlants de llengua catalana.

Així doncs, malgrat la situació de discriminació legislativa que pateix el català a l’Estat Espanyol, les regressions en alguns aspectes fonamentals del procés de normalització lingüística o la davallada en termes percentuals dels catalanoparlants d’origen dels darrers anys, podem afirmar que una part gens menyspreable de la població immigrada a les terres de parla catalana declara ser capaç de parlar en català. Segons aquestes estimacions, en menys d’una dècada el català hauria guanyat més de 500.000 parlants.

Tots som conscients de les dificultats i mancances que pateix el procés de normalització lingüística de la llengua catalana, però cal no oblidar que, malgrat tots els entrebancs, la llengua catalana continua tenint una certa capacitat d’atracció sobre la població nouvinguda i que avui en dia hi ha més catalanoparlants que mai.


Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

De la Mancha a Catalunya, passant per Stamford Bridge

dimecres, 7/12/2011

Diu el tòpic que als catalans ens desferma la il·lusió escoltar que algú que, procedent d’una altra cultura, fa l’esforç d’aprendre a enraonar en català. Falta per veure si n’hi ha cap, de comunitat lingüística, que no vegi amb bons ulls aquesta incorporació, en matèria de parla, per part de la població nouvinguda. Res, que ens assemblem molts a tots els nostres veïns i aquest tipus de coses ens fan gràcia. Tot i que, més que gràcia en casos com el català, a l’ordre jurídic vigent sembla que no li’n faci tanta, això que és normal arreu, el que ens produeix és un sentiment de reconfort, d’alleujament, en constatar que per sobre de les apetències de la superestructura, cada dia més gent s’hi incorpora i el parla.

iniesta.jpg Quan a més a més, algun d’aquests incorporats és una figura pública notòria, la campanada és sonada. I aquest és el cas d’Andrés Iniesta, que fa poc va fer -al programa de ràdio de màxima audiència de la franja nocturna (poca broma)- la seva primera entrevista pública en català. El fet, per a molt oients, va estar a l’alçada del gol d’Stamford Bridge -l’únic capaç d’apropar-se al rebombori hormonal que va provocar el de Koeman a Wembley- perquè Iniesta, a més a més de ser un fantàstic professional en la seva ocupació, és apreciat i estimat  per la seva manera d’entendre i explicar les coses.

El fet, però, més enllà d’aquesta dimensió que alguns voldrien emmarcar d’heroica o puntual, reporta altres elements d’una importància palmària. Per exemple, que qui ha fet aquest pas no comparteix un marc d’adhesió nacional estrictament català. Símbol poderós de l’anomenada “roja”, Iniesta ha demostrat que qui vulgui concatenar sentiment de pertinença amb opcions idiomàtiques, és perquè en té ganes, no perquè cap fenomen sobrenatural ens hi obligui. Sentint-se espanyol i essent-ne reconegut arreu, l’opció d’Iniesta desbasta ideològicament aquells que promulguen —tant a dins de les nostres fronteres lingüístiques com a fora— que qui opta per una llengua que no sigui “la dels seus”, els traeix.

I vull pensar -això ja és collita pròpia de l’autor – que la recent assumpció de responsabilitats paternals ha precipitat la decisió d’aquesta, també, responsabilitat lingüística. La de voler que -en aquest cas la seva filla- tingui per referent lingüístic a un pare que parla amb normalitat la llengua del país que l’ha acollit, com de ben segur, en el seu àmbit familiar, parla amb normalitat la seva llengua d’origen.

I sí, no ens en cansarem d’alegrar-nos davant del fet que els nostres conciutadans -tinguin l’origen que tinguin- adoptin la llengua catalana com tampoc en ens cansarem, alguns, de celebrar gols antològics, com el d’Stamford Bridge.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Un matí de dimecres qualsevol

dijous, 1/12/2011

Dimecres passat estava esmorzant mentre llegia una notícia del diari Ara  que es feia ressò d’un estudi realitzat per un informàtic i un cartògraf dels EUA sobre els 64 idiomes més emprats a Twitter. Aquest estudi mostra que el català és la llengua sense estat propi més utilitzada en aquesta xarxa social, situant-se per sobre del castellà a Catalunya. Fa goig trobar una bona notícia sobre el català!

twitter_catala.jpg El problema és que a mesura que avançava la lectura cada cop tenia menys motius per sentir-me cofoia. L’article deia que aquest fenomen responia més aviat al fet que els catalanoparlants tenim una activitat molt intensa en aquesta xarxa però, de fet, l’última onada del Baròmetre de l’ús del català a Internet mostra que, si computem totes les xarxes socials, el castellà continua sent majoritari, amb 1.382.000 persones que el fan sevir enfront de les 908.000 que opten pel català. Per tant, el català és majoritari a Twitter però no al conjunt de les xarxes socials. S’ha acabat la festa!

Després de llegir aquesta notícia, li envio un tweet al Quim Monzó agraint-li l’article que havia publicat el dia anterior a La Vanguardia sobre una dona peruana que portava setze anys vivint a Catalunya i que reclamava, com a catalana i catalanoparlant d’adopció, que els seus interlocutors no es passessin al castellà en veure el seu aspecte, ja que ella es comunicava sempre en català. Aquesta dona, i el Quim Monzó a través del seu article, el que reclamaven és allò que des de la Plataforma per la Llengua no ens cansem de repetir i que jo mateixa ja he dit mil vegades en molts posts publicats en aquest bloc. I és que passar-se al castellà per adreçar-nos a una persona que identifiquem com a estrangera no és un senyal de bona educació, sinó que és racisme lingüístic pur i dur. Aquests racisme quotidià –en paraules del Quim Monzó–, però, no només és racisme lingüístic, sinó també classista. En el meu lloc de feina veig cada dia com persones catalanoparlants s’adrecen al personal de la neteja o de la cafeteria o del menjador en castellà, en un context on el català és la llengua d’ús habitual. Com cansa veure aquesta injustícia dia rere dia!

Començo a escriure aquestes ratlles sobre l’estudi de l’ús les llengües a Twitter i el Quim Monzó em respon el tweet: “Avui he contemplat una situació semblant al Ducks de Calàbria-Rosselló”. I penso: “No, aquest tampoc no serà un post alegre!”. Ja em disculpareu.

 

Carmen Pérez

@maihaviaditque

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí