Arxiu del mes: gener 2012

Renovem el nostre compromís

dilluns, 30/01/2012

Estem vivint uns moments realment convulsos que posen en perill aspectes bàsics de la nostra vida quotidiana que, potser amb un punt d’inconsciència col·lectiva, havíem considerat que estaven plenament consolidats. Ens fa patir un possible desballestament de l’estat del benestar, sobretot si afecta els seus pilars fonamentals: l’educació, la salut, la solidaritat i la possibilitat de guanyar-se la vida i desenvolupar tot el potencial de les persones.

En l’àmbit lingüístic patim agressions des de fora i des de dintre. Darrerament hem assistit, estupefactes, a l’episodi dels Mossos d’Esquadra que, a través d’alguns representants sindicals, han fet una crida perquè s’obviés la llengua catalana en la relació interna i externa dels mossos. I això, per pressionar el govern de la Generalitat en l’àmbit de les reivindicacions laborals. És a dir, proposen que la llengua del país sigui moneda de canvi per no perdre, en la negociació amb l’administració, cap dels privilegis que, segurament, tenen tot el dret a defensar, però no amb aquests mètodes.

Plataforma per la Llengua ja ha actuat davant d’aquest fet. Ja es va reunir amb els representants dels sindicats per fer-los avinent que la llengua catalana no és ni ha de ser mai moneda de canvi en cap negociació. La nostra llengua és un patrimoni del país, per tant un patrimoni de tots i ens correspon a tots els ciutadans usar-la i defensar-la com un tret d’identitat i com un dret democràtic guanyat amb la determinació de molts ciutadans de Catalunya que s’hi van jugar molt més que uns guanys laborals per defensar-la. En molts casos van patir maltractaments, presó i, fins i tot, van morir en aquest combat nacional. I d’això no fa tants anys… Molt probablement membres de les nostres famílies ens en podrien donar fe.

El trist episodi dels mossos no és l’única envestida que hem patit darrerament ni, per desgràcia, serà l’última. El nostre poble reacciona davant de totes aquestes agressions. La llengua és, encara, material sensible que mobilitza la ciutadania.

Plataforma per la Llengua, però, ens proposa quelcom més que una actitud reactiva. Creiem que ha arribat el moment d’actuar amb diligència. Cal renovar el compromís amb la llengua i el país. I això passa per actuar amb fermesa en la defensa dels nostres drets nacional i lingüístics.

En un entorn democràtic els ciutadans que paguen els seus impostos han d’exigir dels seus governants i s’han d’autoexigir compromís, valentia i acció. És imprescindible garantir que els servidors públics de Catalunya, que paguem entre tots, coneguin i respectin la llengua del país i l’usin en l’exercici de la seva vida laboral. Ens cal tenir la seguretat que tots junts, mossos, mestres, metges, jutges i ciutadans en general treballem colze a colze en la construcció d’un país millor, un país de tots.

Acabo amb una frase de Robert Kennedy que s’escau en un moment com l’actual “El futur d’un país no és un regal, és una conquesta”

 

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Afer Mossos

dijous, 26/01/2012

13.jpg Bé podria ser que l’afer que es va donar la setmana passada, al voltant d’un simulacre de vaga a la japonesa en pro del castellà, ens clarifiqués un parell de qüestions respecte a l’altra llengua —la que alguns titllen de pròpia i comuna. L’aposta d’alguns sindicats —o d’alguna part d’aquests sindicats, perquè a mesura que a la patata li pujava la temperatura, les apropiacions disminuïen— de fer ús exclusiu del castellà en la seva comunicació amb els ciutadans, indica que la llengua —de fet, les llengües— és, almenys, un valor a l’alça de posició política. I això, per aquests vorals, no és la primera vegada que passa —consta que algun comandament ja havia assajat aquesta opció de protesta en un passat ben recent.

Donàvem per sabut i après que quan els cossos policials volien provocar enuig, es tenia per tradició manifestar-se d’uniforme. I home, la pensada és bona, perquè inverteix el clixé de tal manera que fa perillar les escenificacions bàsiques des d’on reposa la percepció de la normalitat. Fent un lleu exercici d’imaginació, convindrem que unes possibles imatges al TN mostrant els Mossos d’Esquadra baixant per Gran Via, pancarta en mà, a plens pulmons i carregats amb els utensilis d’antiavalots, haurien causat sensació. Oi que sí?  De fet és el que més o menys ara fa un any va fer la Guàrdia Civil, que també va optar per manifestar-se per denunciar els que consideraven uns sous injustos —coses de la vida, esgrimien, per informar de la desproporció en el tracte, que els Mossos d’Esquadra ho havien aconseguit dues vegades en un sol any, això d’apujar el sou.

Que sapiguem, no ens ha arribat cap notícia que als agents de la Guàrdia Civil se’ls  passés pel cap emprar l’ús de cap altra llengua cooficial a l’estat per dirigir-se als ciutadans, que no fos la també escollida pels Mossos en aquesta ocasió.

Arribats aquí, pensem-hi: per què els Mossos d’Esquadra no han optat per la versió clàssica de manifestació dels cossos de seguretat? Per què alguns han induït a apostar per la llengua com a símbol per a la ruptura i descontentament amb l’ordre salarial establert? Doncs per dos motius que s’entrellacen: un, perquè a ulls d’alguns conciutadans, alguns dels quals treballen en aquests cos, la llengua catalana encara és moneda de canvi dins d’un imaginari d’adhesió nacional dual. Vaja, que amb un element on enlloc s’atrevirien a fer broma per les conseqüències que podria tenir, aquí és plausible, des de motivacions polítiques. I el segon motiu: perquè hi ha qui pensa que tocant la llengua, toca la línia de flotació de la vertebració social del país. Aquests no van desencaminats: la llengua ha fet de valedor de plena ciutadania a tota la gent que s’hi ha volgut apuntar. Que per cert, són molts més —però moltíssims més!— que els pocs agents que ens han recordat fins a quin punt la dimensió integradora de la llengua catalana és vigent i va a l’alça.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Google Maps contra el català: per què només Alicante, Valencia i Castellón de la Plana?

divendres, 20/01/2012

Malauradament en allò que ateny els nostres topònims Google Maps canvia els criteris d’ús general i polititza la qüestió. Vegem-ho.

google maps i pais valencià 2012.jpg A Bèlgica, pel que fa als topònims tot és monolingüe en francès, neerlandès o alemany. Només hi ha bilingüisme oficial a la regió de Brussel·les; així ho reflecteix Google Maps tant en els topònims com en els noms dels carrers; així, Brussel·les, amb doble forma oficial, apareix en totes dues formes al Google Maps (encara que la comunitat de parla neerlandesa és testimonial). En canvi a casa nostra, on hi ha bilingüisme oficial de topònims (com per exemple a Alacant, València o Castelló de la Plana), Google Maps elimina la versió catalana i hi posa només la castellana; fins i tot en la versió catalana del Google Maps. Tanmateix sí que respecta la doble oficialitat basca/castellana en noms com Donostia/San Sebastián o Vitoria/Gasteiz; no només a la versió en basc sinó a la castellana, catalana o gallega. On hi ha només una forma oficial, com en molts noms de carrers de les Illes Balears, del País Valencià o fins i tot de Catalunya, s’inventa una traducció al castellà, cosa que no fa en els noms oficials monolingües de Bèlgica, on no s’inventa cap altra forma.

Per descomptat no és en català res de la Franja de Ponent, de la Catalunya del Nord o de l’Alguer. Hauria estat una bona solució com a mínim per a l’opció en català. Cal recordar que a l’opció de Google Maps en anglès hi surt Saragossa, Seville i Corunna (noms tradicionals en anglès per a Saragossa, Sevilla i la Corunya). Així, a la versió en català s’hauria pogut posar Perpinyà, Tamarit de Llitera o l’Alguer, totes formes oficials reconegudes com a mínim per algunes entitats (especialment la de l’Alguer). Curiosament a la versió en anglès Girona és Girona, però Lleida és Lérida, Eivissa és Ibiza i Maó és Mahón. El mot Lérida no està reconegut com a forma tradicional en anglès ni per l’Encyclopedia Britannica ni per la Wikipedia en anglès: la forma preferent és Lleida. Passa el mateix amb Mahón, que en anglès és Maó (o en tot cas la vella versió ja en desús Port Mahon). De tota manera Google Maps en anglès ha decidit inventar-se noves formes i consolidar malauradament la forma turística Ibiza.

Algú em sap explicar aquests criteris, sempre per a nosaltres desfavoridors? Li ho agrairé!

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Sindicalistes de ME: amb la llengua tot s’hi val?

dimecres, 18/01/2012

protesta-mossos-desquadra-gen2012.jpg Ara fa uns dies va haver-hi una nova polèmica al voltant de la llengua catalana. En aquesta ocasió els protagonistes eren els delegats sindicals d’alguns dels sindicats del cos de policia dels Mossos d’Esquadra (ME), que havien decidit negar-se a utilitzar la llengua catalana i en canvi utilitzar la llengua castellana com a llengua preferent.

D’entrada cal separar les reivindicacions laborals dels sindicats que representen alguns dels agents del cos de policia dels Mossos d’Esquadra (sobre les quals la Plataforma per la Llengua no hi té res a dir) de les reivindicacions lingüístiques. Un cop fet això pensem que és força evident que aquesta actitud d’instrumentalització de la llengua és, com a mínim, deplorable. Sembla que aprofitant una reivindicació laboral és vol fer un pas més enllà i generar un debat polemista sobre la llengua. És en aquest punt on, com a Plataforma per la Llengua, vam decidir posicionar-nos públicament i denunciar aquesta situació.

El cos de policia dels Mossos d’Esquadra és un cos jove, de relativament recent creació. En els darrers anys els milers de policies formats a l’Escola de Policia de Catalunya han estat els protagonistes d’un fet històric i de gran transcendència per l’autogovern català. Si alguns representants sindicals tenen les actituds que tenenvers la llengua catalana, és que potser no són conscients de la importància que té per a un cos de policia de nova creació guanyar-se el respecte i la confiança dels ciutadans als quals serveixen. Sembla que de vegades a Catalunya amb la llengua tot s’hi val, però no és així. No tot s’hi val i, encara menys, s’ha de permetre. Es poden mirar de justificar aquestes actituds dient que són “rebequeries de quatre persones”, o dient que “s’ha fet marxa enrere i que no s’aplicarà”. Però no és això. No es pot pressuposar ignorància o inconsciència. De la mateixa manera que el desconeixement de la llei no n’eximeix el seu compliment, els Mossos d’Esquadra han de ser impecables en el servei als ciutadans del país. Decisions com les de barrejar reivindicacions laborals amb un ús polític de la llengua no contribueixen en absolut en aquest sentit. En un país democràtic la policia ha de defensar els drets dels ciutadans, no pas atacar-los. A més a més la policia ha de ser respectuosa i conscient amb el país i els ciutadans. Potser fins ara hi havia l’error de pensar que això era obvi, però a partir d’ara potser no ho hem de donar per descomptat i haurem de preguntar-nos quines mesures es fan per tal que hi hagi un coneixement del país.

La llengua catalana és factor de cohesió social, i el que fan aquests representats sindicals d’alguns dels sindicats promotors d’aquesta postura és deslegitimar el propi cos i la seva vocació de servei als ciutadans de Catalunya i crear polèmiques que no ajuden a ningú. El que ha passat pot ser simptomàtic d’una situació. Potser el cal ara és que els tant els responsables del Departament d’Interior, com els comandaments del cos, com també els mateixos sindicats, pensin què s’ha de fer per evitar que això torni a succeir. I no fer res no crec que sigui una opció intel·ligent.

 

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Guardiola també suma!

divendres, 13/01/2012

pep-guardiola-gala-zuric-pilota-or-millor-entrenador-fifa_ARAIMA20120109_0117_23.jpg Que Guardiola parli en català a la gala FIFA Pilota d’Or no hauria de ser notícia. Però ja va bé que tothom en parli perquè la nostra llengua necessita reforços positius com aquests, models lingüístics referents, i Guardiola evidentment n’és un de claríssim. És un referent lingüístic pel seu equip, pel club, per l’afició i pel món. Els usos lingüístics d’en Pep tenen un efecte molt important sobre la societat d’acollida però també sobre les persones nouvingudes. El comportament lingüístic dóna una informació molt valuosa, en el sentit que transmet una major o menor utilitat d’aprendre i utilitzar el català. I en el seu cas no hi ha dubte.

També és Iniesta un referent, que ja ha mostrat darrerament que adoptar el català públicament comporta beneficis en la integració i perquè parlant català a Catalunya no s’hipoteca l’existència de cap altra llengua.

I Messi segur que s’ho està plantejant. La por que no té amb la pilota la té amb el català. Només li falta llançar-se i segur que aviat el podrem sentir. Coneix la llengua perfectament però encara té vergonya.

3 exemples de referents lingüístics: el primer, un català nascut a Santpedor; el segon, un català nascut a Fuentealbilla (Albacete), i el tercer, un català nascut a Rosario (Argentina). Guardiola, un referent de sempre, Iniesta, un referent actual, i Messi esperem que també sigui un referent lingüístic en un futur no gaire llunyà!

En definitiva, el català és cosa de tots, és un patrimoni per compartir perquè parlar en català no implica haver de deixar de parlar altres llengües, sinó únicament gestionar-ne els usos per tal d’evitar que cap d’elles interfereixi en el benestar vital de les altres. El seu ús vetlla pels principis de sostenibilitat, solidaritat i respecte.

El català suma perquè és l’única opció de llengua comuna a Catalunya que garanteix les tres coordenades essencials de tota llengua comuna: la cohesió social, la continuïtat amb la cultura històrica del territori i la sostenibilitat lingüística.

 

Eulàlia Buch

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Calen màsters de bonhomia

dimecres, 11/01/2012

images.jpg Una opinió que comparteixo amb moltes altres persones és que, els que ja hi són i els que encara han de venir, són i seran “bons temps per a la lírica”. Temps en què caldrà reeducar i reeducar-nos en els valors del que no és material, temps que apel·len a la generositat, la solidaritat, el fet de compartir. Tal com diu Arcadi Oliveres, un futur en què caldrà acceptar i experimentar una recessió en el progrés material i que, afegeixo jo, caldrà compensar amb una evolució i augment de la consciència dels valors humans que vetllen per l’avinentesa, l’harmonia, la intercomprensió, el respecte, etc. Tenim un actiu important en l’àmbit dels valors que són de franc, atès que permeten la transcendentalització de la nostra societat i del nostre món. En definitiva, calen màsters de bonhomia, de generositat, d’innocència (però no pas d’ignorància), de confiança, de bona fe, de fe, (simplement), i d’un cert altruisme responsable i coherent.

Tal volta aquests màsters no puguin salvar per si sols el moment ni la situació difícil per la qual la mala situació econòmica ens està fent transitar darrerament, tot arrossegant una preocupada i escèptica esperança. Tanmateix, de ben segur que aquests màsters, ben impartits, ben païts i ben aplicats en el seu moment, ens podrien haver estalviat la tremenda sensació d’engany i desastre que sentim.

Cal crear una nova manera de viure i pensar en la qual els principis siguin els eixos i l’orientació dels nostres hàbits i de les nostres conductes. On els principis siguin simplement això, els principis i els ciments de qualsevol acció. I benaurats els que dipositen l’energia en l’absurd d’una utopia que ens salva, abans de posar-la en l’absurd del mal càlcul que, com sempre, ens acaba sentenciant.

 

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

 

Sigues Lliure!

dilluns, 9/01/2012

Qui aquests dies passi per davant de la Pl. Universitat de Barcelona, veurà que la Universitat de Barcelona ha penjat un parell de cartells ben flamants. En un ens hi desitgen un Bon Nadal i un feliç 2012 i, en l’altre, “Cursos d’espanyol per a estrangers”. De fet, aquests cartells els hi van posant cada any. A més, fa uns anys que aquests cursos d’espanyol també eren anunciats al metro.

2011-12-20 fotos article sigues lliure valls 2.jpg El que em sobta, és que mai he vist cap campanya, ni cap cartell, ni cap anunci de dimensions similars anunciant “Cursos de català per a estrangers i/o castellanoparlants”.  Tot i això, la UB anuncia al seu web que: “El català és la llengua pròpia i oficial de la Universitat de Barcelona” i disposa d’uns Serveis Lingüístics que: “tenen per missió la promoció de la formació en llengua catalana i l’assessorament lingüístic multilingüe”.  Una altra cosa que em sobta és que aquest cartell també l’han escrit en català. És que potser queda algun catalanoparlant irreductible, que visqui a Barcelona, que no sàpiga un borrall de castellà? Seria, doncs, aquest catalanoparlant un possible destinatari d’aquests cursos?

Com a estudiant de lingüística en aquest mateix edifici i  sense generalitzar, puc parlar de la meva experiència personal sobre uns quants encontres i desencontres amb estudiants d’Erasmus, i també d’intercanvi extra europeu o d’àmbit espanyol. M’he trobat alumnes d’àmbit espanyol que ja han arribat parlant el català, perquè a la seva universitat d’origen els el van ensenyar. També m’he trobat alumnes estrangers que parlen català. Cal dir que els Serveis Lingüístics de la universitat ofereixen un cursos introductoris i gratuïts de català i, que a més, s’encarreguen d’informar a tots els estudiants sobre l’existència d’això que en diem llengua catalana. Continuant amb els perfils, m’he trobat alumnes, tant espanyols com estrangers, que no parlen el català però que en tenen un coneixement passiu, fet que no els representa cap problema per assistir a classes on s’imparteix la matèria en català. I a l’altre extrem, m’he trobat alumnes que malgrat la informació i els oferiments que la UB aparentment fa i dóna, arriben a la universitat no només sense saber un borrall de català, sinó amb una actitud totalment negativa i bel·ligerant en contra de la llengua i del seu ús en la seva presència. És obvi que algú els ha inculcat aquests prejudicis i aquesta normalitat anormal de la llengua. Segurament hem estat nosaltres mateixos.

Per què la UB no anuncia cursos de català en igualtat de condicions que els cursos d’espanyol? Per què els Serveis Lingüístics, que abans eren a l’edifici central de Pl. Universitat, ara els tenen “desterrats” en unes oficines al barri de Sants? No ho sé. És clar que també cal arribar fins al fons de la qüestió, i és que molts dels alumnes nouvinguts que fan el pas d’acollir-se als cursos d’iniciació de llengua catalana no continuen, i no ho fan perquè el català és una llengua no necessària ni per viure a Barcelona, ni per estudiar a la UB. Un estudiant que vingui a passar uns mesos a la UB pot anar fent la viu-viu i matricular-se només a assignatures que s’imparteixen en castellà.  I si es matricula en alguna assignatura en català, sempre pot fer allò d’aixecar la mà i fer canviar la llengua del professor, per bé que cal dir que aquesta mena de malentesos lingüístics cada cop passen menys, si és que encara passen. En tres anys que fa que hi sóc, he viscut aquesta situació una vegada. A més, aquí cal afegir l’actitud dels mateixos estudiants catalanoparlants de soca-rel, els quals es passen al castellà al primer indici de contacte amb un no nadiu. Tot plegat esperona ben poc a aprendre el català.

Que això passi a la facultat de filologia, que és on hi hauria d’haver una sensibilitat especial envers les llengües, és greu. No em vull ni imaginar què deu passar a les altres facultats.

M’agradaria veure, al costat del cartell de cursos d’espanyol, un de cursos de català en igualtat de condicions. Però perquè això pugui passar, perquè aquests cursos tinguin un sentit, perquè tinguin èxit, perquè els alumnes que hi van no tinguin la sensació que ja en tenen prou amb un curs introductori, o que fins i tot pensin que no els cal, hem de fer un canvi d’actitud. El català ha de deixar de ser la llengua per comunicar-se només amb els de tota la vida, amb els de la tribu. El català ha de ser una llengua de comunicació entre els que som d’aquí, però també per integrar els nouvinguts i els no tan nouvinguts. Si ets catalanoparlant, parla sempre en català, no jutgis el teu interlocutor abans de ni tan sols establir-hi una conversa. Confia en la perícia i la intel·ligència del teu interlocutor, que si no t’entén, ja t’ho farà saber. Fes que el català sigui necessari mantenint-nos-hi sempre.  Allibera’t! Sigues lliure! Parla sempre en català!

 

David Valls

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Un nou decret espanyol multiplica per 10 la imposició del castellà en el sector de les joguines

dimecres, 4/01/2012

El joc és la manera com els infants es relacionen amb el món en el seu aprenentatge, i la llengua n’és un vehicle fonamental. Fa poc, l’1 de setembre, va entrar en vigor el  Real Decreto 1205/2011, de 26 d’agost, sobre seguretat a les joguines que  derroga el Real Decreto 880/1990 de 29 de juny. Amb aquesta modificació de la normativa, que es produeix bàsicament per a transposar una directiva europea (Directiva 2009/48/CE, de 18 de juny de 2009), s’ha desaprofitat l’oportuimatge_senselogo.jpgnitat de treure la imposició única idiomàtica, fins i tot han augmentat els apartats que imposen el castellà davant l’anterior normativa de 1990 (Real Decreto 880/1990 de 29 de juny).

En aquest Real Decreto hi ha exactament 11 punts (inclosos en 7 articles i en l’annex II) que fan referència a la imposició del castellà, davant de només un article i un annex de la normativa de 1990.

Segons l’actual decret cal escriure com a mínim en castellà, entre d’altres, les següents informacions de les joguines: les instruccions i la informació relativa a la seguretat incloses les advertències, la documentació tècnica l’expedient del producte i  la documentació per a les autoritats de les vigilància del mercat.

L’estat espanyol legisla a favor de la llengua castellana, i va introduint noves normatives, sense que això hagi transcendit públicament ni sense que s’hagi generat la polèmica a què estem acostumats quan es tracta d’equiparar, ni que sigui parcialment, la llengua catalana a la castellana.

En el món de les joguines, així com en molts altres camps, la normativa que protegeix la llengua catalana és molt menor que la que protegeix la llengua castellana, i a més, ens fa cosa aplicar-la, confirmant l’anormalitat en què es troba la nostra llengua en comparació a llengües comparables en el marc dels països democràtics.

Un exemple com aquest ens porta a afirmar que patim un desplaçament del debat en termes lingüístics: el debat normal hauria de ser perquè els parlants dels territoris de llengua catalana no tenen els mateixos drets que els de llengües comparables, i perquè l’estat espanyol confirma i reafirma cada vegada més una anomalia lingüística que en qüestiona la seva viabilitat democràtica en termes de llengua, i no pas els intents per tal d’incrementar aquesta anomalia que es produeixen en el marc de les actituds lingüístiques intolerants que avui patim. Cal, davant d’això, denunciar a l’estat l’existència de ciutadans i de llengües de primera i de segona, i demanar que les autoritats catalanes maldin com a mínim per equiparar el català i el castellà, en l’àmbit socioeconòmic, i en aquest casa en l’àmbit de les joguines.

La normativa que imposa el castellà és viva i es va actualitzant, sense complexos, i cal ser-ne conscients.

Malgrat això, cada vegada hi ha més empreses de joguines que aposten per la llengua catalana, malgrat la desprotecció legal existent, la qual cosa demostra la viabilitat econòmica de la nostra llengua. Els reis haurien de portar als nostres infants joguines responsables, joguines que no discriminin la nostra llengua i que, per tant, tinguin la qualitat que la nostra quitxalla es mereix.

 

Martí Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

 

50 anys després, fites per realitzar

dilluns, 2/01/2012

Felicitem, d’avançat, als que han fet possible un documental rodó com el que vam poder gaudir aquest dimarts, a compte dels 50 anys d’Òmnium Cultural. En aquest tipus de produccions —més quan es tracta d’abordar una trajectòria tan dilatada—, sem35.jpgpre temem que no s’opti per tirar pel dret i fer una narració lineal sense cap més emoció —entre aquells que més o menys en coneixen l’entrellat— que la de retrobar-nos amb imatges d’època, constatant, en darrera instància, que el temps passa per a tots. És evident que aquest no va ser el plantejament ni el repte dels productors, precisament, perquè la ruptura d’aquesta temible —cinematogràficament— linealitat, a còpia d’una polifonia d’opinions, obligava l’espectador a esdevenir partícip d’aquells traços de futur que l’entitat comença a dibuixar i que el país necessita —opinió pròpia. Cap mal presagi acomplert, la visualització el va convertir en un exercici dinàmic que apuntava als futuribles reptes de pensament i acció que poden anar perfilant l’horitzó del país en aquest segle XXI, i que Òmnium està disposat, almenys, a coliderar. Enhorabona, doncs.

En definitiva, en aquest mig segle d’Òmnium, el país ha canviat substancialment en molts dels seus perfils, i molts cap a millor. I també han virat molts dels reptes que, d’una manera o altra, al país li toca assumir per seguir en una trajectòria ascendent. Amb el temps, els canvis: si els pares de la criatura van decidir que el primer que calia salvar eren els mots, sembla ser que ara la cosa s’ha eixamplat i que ja afecta a d’altres elements, principalment, relacionats amb els drings pecuniaris.

Arribats aquí, reflexionarem sobre un parell de coses que ens toquen de més de prop, a la Plataforma per la Llengua. Hom pot seguir tenint una certa percepció que, durant aquests darrers anys, la llengua catalana encara és deutora d’una vella definició que implica certes limitacions de cara al futur, al nostre parer. Reportats els efectes de fort impacte emocional que provoquen —vist amb perspectiva— l’aposta que alguns van fer jugant-se unes quantes coses —alguns els diners, els altres, un tatuatge al currículum que et podia treure de circulació— perquè el vaixell no se n’anés en orris definitivament, podem sospitar que hem fermat més el mite del continent que la prosa del contingut.

A la Plataforma per la Llengua és el nostre repte: els discursos adjacents a la llengua que es vinculen, únicament, a la dimensió política del país, si bé no fan cap tipus de nosa, fóra bo que anessin convivint amb d’altres que impliquin tot tipus d’identificacions —nacionals, també— que no excloguin ningú de la partida. El país —com la llengua— funcionarà si és format per ciutadans capaços de gestionar, sota criteris de solidaritat i responsabilitat col·lectiva, els seus reptes. L’horitzó de fer de la llengua catalana la llengua comuna dels nostres països ens apropa a un horitzó edificat des d’uns valors compartits que són radicalment democràtics. No perquè sí, sinó perquè és la millor proposta de convivència lingüística que puguem imaginar. I això val tant per aquí amb la llengua catalana, com per arreu amb la llengua pròpia que s’escaigui en cada territori.

La gràcia: guanyar la partida depèn de nosaltres…i les cartes, ja fa dies que estan repartides. Insistim-hi i ho aconseguirem.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí