Temps era temps, potser, hi hagué alguna xarnega agraïda…jo, en canvi, sóc la xarnega de la mala llet…

Utilitzo aquest títol, sempre, amb la màxima admiració i respecte cap a l’autor del poema La vaca suïssa, i, evidentment, també cap al del poema La vaca cega. Com que tots dos, en diferents moments però amb semblant ímpetu, varen exaltar la identitat catalana, crec que s’entendrà que algú com jo, per reivindicar la meva catalanitat pròpia i legítima, faci servir aquest significatiu referent de les seves obres.

guia_nousparlants_web_DEF-1.jpg No, no sóc una xarnega agraïda sense un criteri propi, crític i autocrític, si convé. La meva no és una catalanitat que se senti en deute amb res. Per no tenir, no vaig tenir el català com a llengua vehicular fins que no vaig arribar als estudis de Filologia Catalana, perquè jo en sóc una, de tants, que pertanyem a la “generació perduda de la immersió lingüística”. No considero que hagi de guanyar-me el reconeixement ni l’aprovació de ningú. No delero l’accent de soca-rel que no tinc ni tindré, ni tampoc trobo un inconvenient el fet que el meu accent denoti una nova generació de substrats en la llengua catalana, ara, que les possibilitats d’un ús social i normalitzat depenen més de la voluntat de les lleis i dels parlants que no pas de la competència lingüística del conjunt de la població. Entre tots, posseïm prou gramàtica i aptituds per fer del català, ara, ja, una llengua comuna real i consolidada. Allò que falta, però, són d’altres actituds més vulnerables i voluntàries. I jo, xarnega amb mala llet, considero que haver superat el conflicte de conviure entre dues cultures amb connotacions d’antagonia dins el país en què he nascut i la llengua del qual he hagut d’aprendre contra tot pronòstic m’ha donat la fermesa i la confiança necessàries per a perdre totes les inseguretats que la consciència social em va transmetre en avaluar-me, qüestionar-me o afalagar-me sense mesura amb declaracions del tipus: “Tu, castellanoparlant, fas més per la nostra llengua que nosaltres, els catalanoparlants”… (Llàstima, haver d’escoltar això és el preu que s’ha de pagar pel fet de no posseir l’autèntica “denominació d’origen”.)

I el cas és que la mala llet la tenia gairebé adormida, caducada, tallada, ja oblidada i amb ganes d’evaporar-se amb la combustió de l’autèntica cohesió social. Tanmateix, les novetats retrògrades d’una època que es presenta difícil varen despertar-me-la a través de les sospites que la nostra societat plural i diversa no pogués trobar encara una drecera comuna per a compartir l’arrelament històric, cultural i lingüístic al país on viu. I tot, per causa de l’amenaça de tornar a crear més “generacions perdudes de la immersió lingüística” com aquella de la qual la meva mala llet em va ajudar a escapar.

 

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús