Arxiu del mes: març 2012

Taxistes pakistanesos per la llengua

dijous, 29/03/2012

cat_urdu.jpg En els últims anys ha augmentat molt el nombre de taxistes a Catalunya. Com més crisi, més taxistes. El taxi és realment una sortida a la crisi o més ben dit un refugi. La majoria dels nous taxistes immigrants són llatinoamericans, seguits dels pakistanesos i els marroquins. L’Institut Metropolità del Taxi té registrats 700 taxistes pakistanesos i 324 de marroquins, que poden semblar pocs en l’univers de 30.000 taxistes potencialment actius a la ciutat, però és que s’hi han incorporat majoritàriament només en els últims dos anys!

La llengua, una vegada més, s’erigeix com el factor transcendent en el tema de la integració. Els pakistanesos, indis i altres habitants de l’Àsia Meridional vénen de contextos políglotes, cosa que els facilita l’aprenentatge també del català. Per això, també es mostren més oberts a aprendre la llengua.

És el cas del Halid, un jove pakistanès que s’acaba d’estrenar al volant d’un taxi. L’altre dia em va portar amb el seu taxi al Palau Blaugrana. Els seus germans també viuen d’això i el van animar a provar sort, perquè -tal com em va dir- “almenys amb el taxi guanyes alguns diners, perquè la resta està molt malament”. Em va explicar la seva manera d’aprendre la llengua i em vaig quedar sorpresa del seu mètode propi d’aprenentatge.

Pensareu que és difícil que aprengui la llengua si treballa moltes hores al volant, que és difícil que pugui fer un curs de català perquè sempre treballa en horaris i torns diferents, que és difícil que el pugui practicar perquè no té espais d’ús ni dins ni fora de la feina, etc…

Però en Halid, que porta 2 anys a Barcelona, ha trobat la manera. A totes hores l’acompanya el seu diccionari de català i un CD àudio d’aprenentatge de la llengua. Amb les hores que passa al taxi, ja sigui conduint o esperant en una parada diu que té molt temps per escoltar i/o llegir. Així que l’aprofita al màxim! Amb el CD pot escoltar diàlegs i converses quotidianes i en el diccionari hi consulta la gramàtica.  Ha trobat la manera  no només d’aprendre la llengua sinó d’entendre una cultura. Diu, però, que són pocs els clients que l’ajuden en el seu procés d’aprenentatge que ell evidentment associa directament al seu procés d’integració al país. D’entrada tothom se li adreça en castellà i quan en té l’oportunitat i pot ensenyar el seu diccionari la gent canvia al català, però per a ell seria més fàcil que tothom d’entrada li parlés en català.

Si coincidiu amb ell o amb qualsevol altre taxista pakistanès no dubteu a preguntar com ha après el català. Segur que us sorprendrà!

 

Eulàlia Buch i Ros

@EulaBuch

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

L’ordinador en català més fàcil i ràpid: el Catalanitzador de Windows de Softcatalà

dimarts , 27/03/2012

Catalanitzador_baner140_100.gif El passat dijous 22 de març es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya el Catalanitzador de Windows, una eina desenvolupada per Softcatalà que ha rebut el suport de diferents entitats de la societat civil, entre elles la Plataforma per la Llengua, les universitats i les administracions públiques.

El Catalanitzador de Windows permet catalanitzar el vostre ordinador en quatre senzills passos i de manera automàtica. Així doncs, amb aquesta eina el Windows, el Microsoft Office i els principals navegadors del mercat són configurats de manera automàtica en català, cosa que permet navegar per la xarxa de manera que tots els webs que tinguin versió en català es mostraran directament en aquesta llengua.

Malauradament, tot i que el català compta amb una presència important a la xarxa i a les TIC, superior a la que li correspondria per volum demogràfic de parlants, el Windows encara presenta dèficits molt notables en relació amb la presència del català. I això que ja fa 10 anys que Windows disposa de versió en català, encara que de manera parcial.

Actualment, la catalanització dels sistemes operatius de Windows es realitza mitjançant paquets lingüístics produïts per Microsoft que s’han d’instal·lar manualment per sobre de les versions del Windows en espanyol o francès; és a dir, que per a Microsoft els catalanoparlants són tractats com a consumidors de segona. I a més a més, aquesta traducció és de caràcter parcial, i per exemple, la llengua predefinida de navegació no canvia. Per tant, el navegador continua prioritzant les versions en castellà o francès del webs visitats. D’altra banda, adquirir un ordinador que treballi amb Windows que estigui predeterminat en català és gairebé una missió impossible. La principal conseqüència de totes aquestes mancances és la important infrarepresentació de la visibilitat dels catalanoparlants a la xarxa.

Des de la Plataforma per la Llengua volem felicitar Softcatalà per aquesta magnífica iniciativa i animem a tots els usuaris informàtics a emprar el Catalanitzador de Windows.

 

Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

I malgrat tot, les Illes són vives

dijous, 22/03/2012

350-llengua06.jpg Si ja era forta l’ofensiva en contra de la llengua i els drets al País Valencià, actualment estem vivint una agressió també forta a les Illes, que ara s’ha materialitzat en el qüestionament de l’oficialitat del català. El procés en contra de la llengua a les Illes trenca el consens polític i amenaça la cohesió social: la crispació generada és greu. La Llei de la Funció pública elimina el requisit pels funcionaris de saber la llengua catalana, i només es considera un mèrit. Aquest fet posa en evidència la desigualtat entre les llengües: que el castellà sí que és requisit, i no pas el català; i que, per tant, no resta garantit el dret dels ciutadans de les Illes de ser atesos en qualsevol de les dues llengües oficials: ciutadans de primera i ciutadans de segona, discriminació en funció de la llengua, drets humans conculcats. Si el català no és un requisit, què vol dir que és cooficial a les Illes?… realment res. Però aquesta és la punta de l’iceberg, ensenyament, topònims, mitjans de comunicació, etc., són altres perills que augura el govern de Bauzà.

Davant d’aquest atac a la democràcia, però, la societat de les Illes es mou, i amb força: l’oposició és cada cop més gran, àdhuc en el mateix partit de Govern, com ho demostren les manifestacions d’aquest cap de setmana i les moltes altres actuacions que s’estan duent a terme, com la vaga de fam. La societat és viva!!! En aquests moments cal que tots ens solidaritzem amb les Illes i amb l’Obra Cultural Balear, perquè ens cal treballar plegats per no retrocedir, i després per avançar. Cal treballar no només per la llengua, no només pels ciutadans, sinó per la democràcia i els drets humans, perquè aquí està en qüestió l’estat de dret. Cal també que les institucions dels territoris de parla catalana, i especialment del Principat, facin tot allò que estigui al seu abast per les Illes, i que ho considerin una qüestió prioritària. Ara més que mai, necessitem també el suport dels mitjans de comunicació catalans, perquè ajudin a donar a conèixer les coses tan gruixudes que estan passant. El català suma, i no ens podem permetre que per motius partidistes algú resti.

 

Martí Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Proposar per convidar

dimarts , 20/03/2012

anunci_pl_UGT_sang.jpg És bon senyal que aquells que ocupen espais d’opinió privilegiats diguin la seva sobre quin paper jugarà la llengua espanyola en el futur lingüístic del país —de bon inici, ja hem singularitzat el continent, ens quedem amb país i no països, a fi de no embolicar la troca amb l’altra meitat de comunitat lingüística catalana, no fos cas que…

En fi, que està molt bé que tornem a parlar d’aquests futuribles, i més encara que prenguem el debat sobre la llengua espanyola per projectar quin hauria de ser el marc lingüístic més propici per als parlants presents i futurs del català, i per a la llengua catalana mateix.

Qui hagi anat seguint el debat d’aquest darrer mes, haurà constatat que en tenim per a tots els gustos, potser massa inconcrets, però amb idees embrionàries interessants. En qualsevol cas, farem bé de prendre’ns aquest debat molt seriosament, i tots agrairem que les propostes vagin a més. És saludable clarificar quin marc jurídic aspirem per al català, i que en parlem obertament, que se n’assabenti com més gent millor i a poder ser que hi prenguin part.

De moment, sembla que la cosa bascula entre un model bilingüe —dels que vénen a dir: nosaltres no serem com ells i sí que reconeixerem plenament les altres llengües, principalment l’espanyola— i un model on la llengua pròpia esdevingui l’oficial —i ja pensarem com situem les altres, entre elles i molt especialment, l’espanyola, és clar. Veurem com evoluciona.

Ara bé, l’efecte viral que està provocant aquesta sana discussió no és solament important perquè ho creguem uns quants, sinó perquè molts més ens conviden a que ho sigui. Siguem conscients que l’estratègia del, diguem-ne, “complex” espanyol amb la llengua catalana està sent brutal. A les Illes el català passarà a ser un mèrit, a la Franja, pendents d’escapçar l’anèmica Ley de lenguas de Aragón i, al País Valencià, amb l’ai al cor esperant que el Consell faci públic el decret sobre el nou model d’educació plurilingüe. És a dir, el “complex” ens porta uns quants dies d’avantatge, no solament n’han parlat i ho han debatut, sinó que ja ho duen a terme.

Doncs això, posem-nos-hi i siguem capaços de consensuar un model —que pesqui d’on sigui, o que sigui summament original, segons convinguem— perquè el dia que es prengui una decisió política de calat tinguem la feina avançada i consensuada, també, en matèria lingüística.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Mare, hi ha iaies que parlin en català?

dijous, 15/03/2012

guia_nousparlants_web_DEF-1.jpg Vet aquí una interessant pregunta que em va fer la meva filla. Me la va fer un d’aquells dies de la setmana que tinc la sort de poder anar a recollir els meus fills a l’escola. M’hi trobava entre tants i tantes iaios i iaies que, com els dels meus fills, no parlen català. La pregunta en qüestió presenta un esquema molt clar de l’entorn sociolingüístic de les noves generacions. Un entorn on la natural i espontània gestió lingüística que mantenen els fa parlar la llengua materna dels pares amb els avis, i on la llengua d’adopció dels pares ha esdevingut la pròpia llengua materna. Una gestió que garanteix la consecució de dos objectius cabdals: que els nens parlin perfectament la llengua d’origen familiar i que, a més a més, també parlin correctament, i amb tota naturalitat, la llengua que els vincularà amb la cultura i la història del lloc on viuen i, també, la que els permetrà compartir la llengua comuna de Catalunya amb altres infants, les iaies i mares dels quals molt sovint no tan sols no parlen català, sinó tampoc castellà.

Recordo que la pregunta em creà una gran sorpresa, sobretot perquè m’advertia de la percepció, de l’interès i de la sàvia consciència que la canalla té sobre el com, el perquè i el quan parlen la diversitat de llengües que formen el seu univers particular. La nostra funció en educar-los és ajudar-los a gestionar tal diversitat amb criteris i valors de respecte davant les altres cultures i llengües d’origen dels seus conciutadans.  Així mateix, també els hem de fomentar criteris de sostenibilitat i defensa de la gran riquesa lingüística que, al seu torn, generaran els hàbits lingüístics segons els quals els usos d’una llengua no haurien d’intercedir en la vitalitat d’una altra. El resultat d’aquesta actitud, per lògica, sempre mantindrà com a llengua vehicular la llengua gestada en el territori on viuen i creixen. És doncs, evident, que la vehicularitat del català a les escoles del nostre país és un principi fonamental que garanteix una formació curricular i personal basada en els valors fonamentals que vetllaran, no tan sols pel benestar del català, sinó per tota la diversitat lingüística del nostre món. Les noves generacions hereten el repte d’assolir una harmonia global cada cop més complexa, i és del tot segur que una gestió lingüística equitativa i justa els pot ajudar a aconseguir-ho.

 

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

En castellà què cal escriure, Lleida o Lérida?

dimarts , 13/03/2012

images.jpg Si passeu per Pau –una ciutat occitana amb un bulevard amb una de les millors vistes dels Pirineus– no deixeu de visitar el castell renaixentista dels vescomtes de Bearn, reis de Navarra. És tota una troballa. Pau, capital del regne un cop ocupada la part sud, va continuar independent fins el 1620, quan va ser ocupada per l’exèrcit francès a les ordres de Lluís XIII. Pau també té lo funicular i un cert esperit occitanista; fet i fet el país de Bearn ha estat un dels més actius en la recuperació de la llengua i no és pas d’estranyar que la primera Calandreta, de l’any 1979, obrís les portes aquí. Aquesta ciutat, com altres indrets d’Occitània, ha decidit, si més no parcialment, d’anar normalitzant la senyalització dels carrers i carreteres perquè l’occità també hi sigui present. Veureu que hi ha un rètol que assenyala Saragossa / Saragosse. S’indica en occità i en francès, no pas en castellà ni aragonès, tot i que correspon a la capital de l’Aragó. França tal volta no és el millor exemple –encara que hi ha mostres de normalitat com aquesta– però a la Unió Europea i a l’entorn dels països de tradició democràtica hi ha un criteri generalitzat d’ús de la toponímia. Si hi ha una forma tradicional en l’idioma propi del lloc on hi ha el rètol es fa servir com a mínim aquesta forma, no pas mai només la de destinació. Així, per posar un exemple, a la zona flamenca de Bèlgica les indicacions vers les zones valones es fa en neerlandès, i a la inversa (evidentment les formes oficials són només en neerlandès o francès). Per descomptat això també funciona entre estats europeus. Si la llengua pròpia del rètol a més té un reconeixement oficial això es fa sempre; a tot Europa. Bé… no pas. A Espanya no. Si bé l’aplica per indicacions de fora de l’Estat (per exemple Francia a Saragossa o Nueva York a l’aeroport de Barajas) té un criteri particular en la nomenclatura interna.

Així, podem trobar en una carretera nacional que depèn de l’Estat la indicació única Zaragoza a Lleida o Lleida a Saragossa. És una política molt particular, única; única llevat que entenguem un dels altres trets singulars d’Espanya. El Govern espanyol té un problema en el reconeixement d’oficialitat estatal a altres llengües que no siguin la castellana. L’única llengua comuna i oficial de l’Estat, l’única amb caràcter general vàlid i oficial, és el castellà. Què passa, doncs, quan la forma catalana d’un topònim esdevé l’única oficial? Doncs que no pot ser. Solució: o no s’admet, o bé canviem l’idioma castellà i admetem que el mot Lleida també és una forma en castellà (juntament amb Lérida, és clar). Així esquivem que el català tingui el reconeixement que no li pertoca. Si Lleida ha d’ésser oficial, doncs canviem la llengua castellana i hi afegim un mot més per designar la ciutat: podrà ser, doncs, Lleida o Lérida. Evidentment aquest criteri no s’aplica per a topònims com Deutschland, Köln, Kalaallit Nunaat o Firenze, que continuen essent en castellà només Alemania, Colonia, Groenlandia i Florencia. De fet l’ús d’aquests mots en els usos neutres sempre es fa únicament en castellà, fins i tot als aeroports catalans, on als plafons informatius de destinacions només hi veureu Múnich (no pas Munic ni München), Nueva York (no pas Nova York o New York), o Ibiza (no pas Eivissa).

Així doncs, si a Lleida veieu un rètol només amb la forma Zaragoza i a Saragossa veieu un rètol només amb la forma Lleida, no en dubteu gens: o bé és un garbuix més d’aquesta Espanya que no ha entès res de res o bé és una mostra de la poca capacitat de l’Administració d’acceptar que hi poden haver formes oficials també en d’altres llengües diferents de la castellana.

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

 

 

De pares rucs, fills monolingües

divendres, 9/03/2012

Ens he20091210_bates_tcm32-112916.jpgm omplert la boca i fins i tot hem fet exposicions que han viatjat arreu del món venent la imatge de Catalunya com a terra d’acollida. Hem anat a conferències, hem llegit llibres i hem portat pancartes on es reivindicava el paper de la llengua catalana com a cohesionadora i integradora. Ens han dit que nosaltres érem els mestres i que havíem de parlar als nouvinguts en català, i molts ens hem sentit culpables quan aiiii!, és que se m’ha “escapat” el castellà amb aquesta cambrera!

Crec fermament que no veníem fum, sinó que certament Catalunya ha estat i és un país d’acollida i que l’adopció de la llengua catalana és la via més ràpida i eficaç d’integrar-se al país, però ha fet falta la denúncia de tres famílies per carregar-se tot el que hem construït en aquests últims trenta anys.

Al curs 1983/84, a dinou aules d’onze escoles de Santa Coloma de Gramanet es començava a implementar allò que s’ha anomenat immersió lingüística. Amb un esforç ingent per part de la Generalitat en recursos humans i econòmics, amb el recel –per no dir rebuig- de molts professors que mai no havien dit ni una paraula en català, però amb el suport de la majoria de les famílies que veien que l’escola era l’única oportunitat que tindrien els seus fills per aprendre català, es va iniciar el model de l’escola catalana en català que trenta anys després tres famílies amb més arguments polítics que pedagògics han posat en qüestió.

No ens enganyem, la immersió lingüística no és un invent català. A Madrid, per exemple, el sistema educatiu és en la llengua pròpia del territori, tant per a aquells que la tenen com a llengua materna com per als que no; en aquest segon cas, evidentment, es fa immersió lingüística en castellà. A Berlin, per posar un altre exemple, la llengua vehicular de l’ensenyament és l’alemany, encara que la llengua materna sigui el romanès o el turc. Per tant, a Catalunya no s’ha fet res més que implementar un model lingüístic a l’escola que té de base la llengua pròpia del territori. Altrament, si no fos així, i atès el caràcter preeminent de coneixement de la llengua castellana, marcat a la Constitució espanyola, com a única llengua amb el deure de conèixer, no s’arribaria a l’objectiu d’un bilingüisme efectiu en les dues llengües oficials.

Tot i així, cal destacar que abans de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’ensenyament en llengua castellana es podia demanar de forma individualitzada, mentre que a Madrid no es pot demanar l’ensenyament individualitzat en llengua catalana. Per tant, no deixen de ser certes les veus que diuen que aquesta sentència no canvia l’actual model d’immersió lingüística a les escoles. Si és així, per què tant rebombori?

Doncs perquè aquestes tres famílies han posat en qüestió un model que portava vigent amb èxit durant trenta anys i obren una escletxa al fet que a les escoles es comenci a produir, per una banda, una segregació social i lingüística de l’alumnat i, per una altra, que comenci a haver-hi escolars incompetents en català.

Francament, en un  moment en què l’escola està patint fortes retallades i ha de buscar l’excel·lència amb menys recursos, el procés educatiu necessita de complicitats i pau social. Que la programació de les escoles sigui un element de confrontació entre els diferents estaments educatius, els partits polítics, els tribunals de justícia, les entitats de la societat civil i la societat en general crea un clima d’inestabilitat que perjudica notablement el sistema educatiu; però qui surt perdent, de llarg, és la part més sensible de tot aquest procés: l’alumnat; i més concretament, els fills d’aquells pares rucs que, guiats per la idea d’una Espanya gran i monolingüe, impedeixen que els seus fills adquireixin un dels majors patrimonis que hom pot tenir: una llengua.

 

Carmen Pérez

@maihaviaditque

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Qüestió d’evidència

dimecres, 7/03/2012

anunci_pl_UGT_sang.jpg Hi ha algunes llengües parlades a llocs molt diversos del món, com ara als Balcans, a tot Amèrica o també el japonès clàssic o llengües del tronc tibeto-birmà que requereixen d’una marca d’evidència. I què és una marca d’evidència? Doncs mireu, en català, per exemple, utilitzem una “s” per fer el plural, per tant, aquesta lletra és la marca de plural. I així és obligatori fer-ho per concordança. Així doncs, hi ha una sèrie de llengües que perquè sonin bé cal posar-hi una lletra o una partícula que faci esment de l’evidència de l’acció. Deixeu-me que m’expliqui encara una mica millor. A la majoria d’aquestes llengües només cal explicitar si el que s’està explicant, per exemple, s’ha vist o no s’ha vist. Així doncs, si jo vull dir: “s’ha cremat la carn”, a la majoria d’aquestes llengües, perquè la frase estigués ben construïda i sonés bé, caldria afegir-hi alguna mena de partícula o marca que indiqués si sé que la carn s’ha cremat perquè ho he vist, o no ho he vist directament però he sentit l’olor de cremat des de lluny. D’aquí ve el nom de marca d’evidència.

La cosa es fa més interessant en una sèrie de llengües de les famílies arawak i tukano parlades a la conca del riu Vaupés, entre Colòmbia i Brasil. Suposeu que en una d’aquestes llengües volem dir “el gos es va menjar el peix”; ens caldrà especificar de forma obligatòria el següent:

(a)  Visual: s’utilitza si hem vist amb els nostres ulls que el gos s’ha menjat el peix;

(b)  No visual: s’utilitza si hem sentit el gos menjar-se el peix;

(c)  Aparent: s’utilitza si trobem les espines del peix escampades per terra al voltant del gos, que es veu amb cara d’anar tip;

(d)  Informat: Algú m’ha dit que el gos s’ha menjat el peix;

(e)  Assumit: el peix era cru i les persones no ens mengem un peix cru sencer; el gos era a prop i per tant, ha d’haver estat ell.

Ignoro si s’han fet intents de traduir la Bíblia en una llengua arawak o tukano, però és clar, com es pot solucionar una qüestió com és la gènesi en afirmacions com: “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”? Com ho sap el que ho escriu? Que potser ho va veure? (si ho va veure és que ja hi era abans que Déu!?) No ho va veure però ho va sentir? Li ho van dir, va fer-ne una assumpció?

Us imagineu que el català tingués l’obligatorietat d’utilitzar marques d’evidència? Potser costaria més de mentir en un judici, o com s’ho farien els polítics quan fan promeses a les campanyes electorals? Així doncs, com ens podria justificar un portaveu de la Generalitat que fa més d’un any que hi ha una llei que obliga a etiquetar els productes en català i que aquesta llei no es fa complir de forma deliberada? I anant una mica més enllà, sobre la discussió de l’estat de salut del català, què diríem quan ens preguntessin si el català s’està morint o no? S’està morint o no perquè ho veiem, potser perquè ens ho han dit? Perquè ens ho sembla? O potser perquè segons diuen les enquestes el parlen uns 9 milions de persones, i les llengües amb tants milions de persones no es moren?

Article inspirat en el llibre de Dixon, R.M.W. “The rise and fall of languages”. Cambridge University Press, Regne Unit, 1997. (Pàg. 119-120).

 

David Valls

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí