Arxiu del dimarts , 13/03/2012

En castellà què cal escriure, Lleida o Lérida?

dimarts , 13/03/2012

images.jpg Si passeu per Pau –una ciutat occitana amb un bulevard amb una de les millors vistes dels Pirineus– no deixeu de visitar el castell renaixentista dels vescomtes de Bearn, reis de Navarra. És tota una troballa. Pau, capital del regne un cop ocupada la part sud, va continuar independent fins el 1620, quan va ser ocupada per l’exèrcit francès a les ordres de Lluís XIII. Pau també té lo funicular i un cert esperit occitanista; fet i fet el país de Bearn ha estat un dels més actius en la recuperació de la llengua i no és pas d’estranyar que la primera Calandreta, de l’any 1979, obrís les portes aquí. Aquesta ciutat, com altres indrets d’Occitània, ha decidit, si més no parcialment, d’anar normalitzant la senyalització dels carrers i carreteres perquè l’occità també hi sigui present. Veureu que hi ha un rètol que assenyala Saragossa / Saragosse. S’indica en occità i en francès, no pas en castellà ni aragonès, tot i que correspon a la capital de l’Aragó. França tal volta no és el millor exemple –encara que hi ha mostres de normalitat com aquesta– però a la Unió Europea i a l’entorn dels països de tradició democràtica hi ha un criteri generalitzat d’ús de la toponímia. Si hi ha una forma tradicional en l’idioma propi del lloc on hi ha el rètol es fa servir com a mínim aquesta forma, no pas mai només la de destinació. Així, per posar un exemple, a la zona flamenca de Bèlgica les indicacions vers les zones valones es fa en neerlandès, i a la inversa (evidentment les formes oficials són només en neerlandès o francès). Per descomptat això també funciona entre estats europeus. Si la llengua pròpia del rètol a més té un reconeixement oficial això es fa sempre; a tot Europa. Bé… no pas. A Espanya no. Si bé l’aplica per indicacions de fora de l’Estat (per exemple Francia a Saragossa o Nueva York a l’aeroport de Barajas) té un criteri particular en la nomenclatura interna.

Així, podem trobar en una carretera nacional que depèn de l’Estat la indicació única Zaragoza a Lleida o Lleida a Saragossa. És una política molt particular, única; única llevat que entenguem un dels altres trets singulars d’Espanya. El Govern espanyol té un problema en el reconeixement d’oficialitat estatal a altres llengües que no siguin la castellana. L’única llengua comuna i oficial de l’Estat, l’única amb caràcter general vàlid i oficial, és el castellà. Què passa, doncs, quan la forma catalana d’un topònim esdevé l’única oficial? Doncs que no pot ser. Solució: o no s’admet, o bé canviem l’idioma castellà i admetem que el mot Lleida també és una forma en castellà (juntament amb Lérida, és clar). Així esquivem que el català tingui el reconeixement que no li pertoca. Si Lleida ha d’ésser oficial, doncs canviem la llengua castellana i hi afegim un mot més per designar la ciutat: podrà ser, doncs, Lleida o Lérida. Evidentment aquest criteri no s’aplica per a topònims com Deutschland, Köln, Kalaallit Nunaat o Firenze, que continuen essent en castellà només Alemania, Colonia, Groenlandia i Florencia. De fet l’ús d’aquests mots en els usos neutres sempre es fa únicament en castellà, fins i tot als aeroports catalans, on als plafons informatius de destinacions només hi veureu Múnich (no pas Munic ni München), Nueva York (no pas Nova York o New York), o Ibiza (no pas Eivissa).

Així doncs, si a Lleida veieu un rètol només amb la forma Zaragoza i a Saragossa veieu un rètol només amb la forma Lleida, no en dubteu gens: o bé és un garbuix més d’aquesta Espanya que no ha entès res de res o bé és una mostra de la poca capacitat de l’Administració d’acceptar que hi poden haver formes oficials també en d’altres llengües diferents de la castellana.

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí