Arxiu del mes: juny 2012

Deixeu-nos tranquils

dijous, 28/06/2012

10.jpg Segons el lingüista ja desaparegut Einar Haugen en el seu llibre –ja una mica antic– The ecology of Language hi ha tres motius per aprendre una altra llengua:

“Motius suplementaris: s’aprèn una segona llengua com a suplement de la primera, això és, per situacions ocasionals,  per exemple, per viatjar, per contactes esporàdics.

Motius complementaris: la segona llengua complementa la primera. Pot ser una persona que aprèn l’estàndard, si aquest és molt diferent de la variant que parla; un parlant de yiddish que aprèn l’hebreu bíblic per a les pregàries, aprendre una segona llengua per motius laborals, etc.

Motius de reemplaçament: una segona llengua que s’aprèn (i dic jo: que et fan aprendre) i que gradualment poc a poc completa totes les necessitats comunicatives del parlant, pel que aquest acaba per només utilitzar la segona llengua, la qual és la que transmet als seus descendents.”

La diversitat lingüística no és una barrera, és un enriquiment, és un patrimoni de la humanitat a mantenir i divulgar. Hem d’aprendre a estimar i respectar les diferències; si no, com ha passat i passa, moltes llengües continuaran desapareixent. Hem de facilitar l’aprenentatge i l’intercanvi lingüístic entre totes les comunitats, però també hem de respectar aquells que no vulguin ser molestats per raó de llengua. En un món globalitzat, per exemple, el fet de ser catalanoparlant  no hauria d’anar lligat al fet de ser, també forçosament, castellanoparlant, francoparlant o italoparlant. Si el bilingüisme es basa en la imposició d’una sola llengua sobre una comunitat concreta, això és un parany que a l’únic camí que mena és a la substitució lingüística i posterior desaparició de la llengua de la comunitat en qüestió.

La gran fal·làcia de tota aquesta qüestió és poder viure feliçment amb la llengua que ens ha tocat, la nostra, la catalana, i aquells qui vulguin, sortir al món i donar-se a conèixer amb la llengua que creguin convenient, ja sigui l’anglesa, l’alemanya, la xinesa i perquè no, l’espanyola. Però que aquells que no ho vulguin i no ho necessitin puguin néixer, viure i morir només en català. Perquè és tant un dret el fet de poder viure només en la llengua pròpia del territori on s’ha nascut, com poder aprendre sense imposicions qualsevol llengua desitjada.

La globalització i el plurilingüisme no han de voler dir la imposició de cap concepte, cap cultura i cap llengua sobre ningú. La lluita d’un poble com el nostre, el català, envers la imposició del castellà, majoritàriament, i de l’anglès ha de ser implacable, és per això que us diem: deixeu-nos tranquils!
David Valls

Plataforma per la Llengua. L’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

I ara què, Ramon?

dimarts , 26/06/2012

t_estim.jpg Et van avisar de totes bandes, des dels teus i des dels altres, però n’has fet cas omís. La cosa podia no sortir com pensaves, i a fe de déu que aquestes darreres setmanes has llaurat el tros perquè els qui tenien dubtes se’ls hi dissipessin. Total, golejada i de les que fan història. I ara què, Ramon, com ho vendrem això, com ho explicarem? Perquè, de fet, hi ha alguna cosa a explicar?

Jo m’inclino per pensar que tens una opinió dels teus potencials votants no gaire generosa. Vaja, que subestimes molt alegrement la possibilitat que s’hagin informat d’alguna coseta. Tu ho saps, i ells també: la historieta de la segregació escolar per motius lingüístics no l’has inventat tu, i on l’han intentat o la pretenen intentar, els resultats conviden a deixar-ho córrer, a no emmerdar-s’hi, vaja.

Mira, a Catalunya, hi ha partits que operen amb la mateixa lògica i que s’han bolcat a aquesta croada. Ho tenien claríssim, creien que, com a mínim, la meitat dels seus votants —l’altra meitat potser ho deixarien córrer per mandra, no pas per ganes— exigirien la defensa de l’escola segregadora. Ramon, al final han estat quatre. Si, ho has llegit bé, quatre famílies.

Al País Basc han anat tancant les escoles del idioma común perquè amb tanta pols que hi criaven, no guanyaven per baietes. I mira que s’ho van manegar per abaixar les ràtios i poder justificar l’oferta fins a unes xifres inassumibles —ni a nivell mental ni a nivell econòmic—, però noi, tampoc hi ha hagut manera, el model A és decadent.

Total, Ramon, potser ens tocarà a arribar a la conclusió que hem fallat amb l’equació. No pot ser que a aquestes alçades del segle XXI encara pretenguis que la gent tradueixi burdament el seu marc d’adhesió nacional amb el de capacitació intel·lectual. Un cosa és demanar ser i sentir-se espanyol —olé—, i l’altra fer capir que la millor via per arribar-hi és glorificant el desconeixement, en aquest cas, d’una llengua. No te n’has adonat, que el terreny de les llengües va a l’alça? No et sona allò de “com més en sapiguem, millor”…?

Però a tu això se te’n fum, i molt em temo que si la cosa ha anat bé o malament a d’altres indrets, t’és indiferent. Tu ets un home de principis, Ramon, i amb els temps que corren prou que en fan falta. Ara només queda que te n’adonis que ni la gent té interès a autolimitar-se les seves capacitats, ni a reformular sistemes que fins ara han funcionat prou satisfactòriament.

Vols tornar a fer una remesa de cartes, on disposes que fins al setembre hi ha temps per repensar-s’ho i optar per l’opció sana, la segregadora. Ara, si els resultats de filiació al teu somni escolar tornen a ser similars als que fins ara marquen les matrícules, tingues almenys la decència de tornar  els diners que ha costat l’enviament. Perquè tu ets un home de principis, Ramon, i estàs per les coses que preocupen al ciutadà.

 

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua. L’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Quin reconeixement té el català en la nova llei de llengües de l’Aragó?

divendres, 22/06/2012

Hem agrupat alguns paràmetres que ens poden ajudar (a grans trets però) a entendre el que estava previst a l’actual llei de llengües (encara pendent d’aplicar però que mai no s’aplicarà) respecte al nou avantprojecte (que sí que s’aplicarà). També hi hem afegit la consideració legal d’aquests paràmetres per a l’occità de la Vall d’Aran en relació amb la comunitat autònoma de Catalunya (pot ajudar-nos a fer la comparativa).

 

  Occità a la Vall d’Aran (darrera llei del 2010) Català a l’Aragó amb la llei actual 2009 (pendent d’aplicar) Català a l’Aragó en el nou projecte de llei 2012 (deroga la del 2009)
Nombre de parlants 4.770 (2008)

50.000 (aprox.)

% de parlants respecte la població total 56,8% (2008) – és llengua habitual d’un 23,4% de la població

88,8% (2004) – és llengua habitual d’un 77,1% de la població

nom  oficial de la llengua occità (denominat aranès a la Vall d’Aran) català aragonès oriental
oficialitat És oficial a tot Catalunya, juntament amb el català i el castellà no no
Gramàtica oficial i normativització L’Institut d’Estudis Aranesos actua d’acord els criteris científics, adaptada la parla aranesa segons l’estàndard occità més acceptat Es crea l’Acadèmia Aragonesa del Català. Es farà servir la norma lingüística segons els criteris científics d’institucions reconegudes (s’admet la unitat de la llengua) Es crea l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua per definir una gramàtica i normes independents de la catalana, talment fossin una altra llengua
ensenyament Obligatori. A més és la llengua vehicular Opcional, voluntari per qui ho demani Opcional, voluntari per qui ho demani
toponímia En occità En català (llevat que ho estableixi diferent la legislació aragonesa). En castellà. La forma catalana serà optativa i sempre que ho admeti la legislació aragonesa
Senyalització de vies urbanes Segons determinin els municipis Cada municipi decidirà si les posa en castellà o bé en català. Senyalització en castellà (el català és optatiu)
Relacions escrites amb el govern de la comunitat autònoma i ajuntaments Es podrà fer en occità i la resposta serà en occità. Es podrà fer en català i la resposta serà en castellà i en català. Es podrà fer en català però la resposta serà sempre en castellà, o castellà i català si ho vol  l’administració.
Actes, acords i documents dels ajuntaments En occità (si un ciutadà ho demana també pot estar a disposició en una altra llengua oficial) Cal fer-los en castellà i català Cal fer-los en castellà (el català és optatiu)

 

I ara, vet ací unes figues d’un altre paner. Arran d’un article publicat aquí amb el nom Les raons per les quals les empreses no etiqueten en català (http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/2012/04/16/les-raons-per-les-quals-les-empreses-no-etiqueten-en-catala/) se’m demanava quines eren les empreses en qüestió. Doncs, som-hi:

La multinacional amb grans superfícies és IKEA. La primera multinacional d’alimentació és Nestlé. La multinacional de licors és Torres. La multinacional de begudes és Font Vella (de Danone). La multinacional de refrescos és Coca-cola. La darrera multinacional d’alimentació és Danone.

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua. L’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Cinema: Ancorats en el passat encara, i anormals

dimecres, 20/06/2012

600.jpg Amb l’acord que des de la Generalitat de Catalunya es va promoure amb les empreses del món del cinema, es pot tornar a veure cinema en català i alguns dels principals títols ja es projecten en la nostra llengua. Malgrat això, però, encara no hem pogut sortir pas de la marginalitat en què ens trobàvem, i les productores, distribuïdores i exhibidores de cinema encara continuen tractant la llengua catalana de manera anormal respecte a com ho fan en llengües comparables al català en nombre de parlants, com el francès del Quebec, el finès, l’estonià, el neerlandès, etc… Podeu veure l’estudi a https://www.plataforma-llengua.cat/estudis/interior/59. Encara tenim molta feina a fer per ser normals i per ser respectats i tractats com la resta d’espectadors europeus.

Encara el nombre de pel·lícules que tenen còpia en llengua catalana està molt lluny de la normalitat, i segueixen havent-hi problemes greus en la distribució i exhibició de les còpies en català, malgrat que el nombre d’espectadors en cinema en català es comporta bé, àdhuc amb un nombre més gran d’espectadors per sessió que en castellà. Les versions catalanes estan menys temps que les castellanes de permanència a les sales, i s’exhibeixen en els cinemes menys cèntrics. Hi ha sales de cinema que de març a maig no han projectat absolutament cap còpia de cinema en català, com constata un estudi que la Plataforma per la Llengua ha realitzat i que aviat farà públic.

Hi ha detalls que també ens preocupen, ens sorprenen i estan fora de tota lògica: per exemple, els cinemes Renoir projecten la pel·lícula Els nens salvatges en versió original catalana: doncs bé, tots els fulletons informatius que el mateix cinema distribueix es troben només en castellà. Estan bojos aquests romans!!!

I generalitzant, en quina llengua es publiciten els films, quan tenen versió també en català: majoritàriament en castellà, malgrat els esforços de la Direcció General de Política Lingüística.

Tot sembla indicar que les empreses de cinema s’esforcen per tal que el cinema en català fracassi, però no ho aconsegueixen.

Diversos estudis i informes, entre ells l’Informe cat de la ONG  Plataforma per la Llengua (https://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/2559/informeCAT.pdf), assenyalen que el català és una llengua amb potencial, una de les llengües mitjanes d’Europa: la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea per davant de llengües que sí que tenen resolt el tema del cinema, més de 2 milions d’oients de ràdio, 1 milió de lectors de diaris, 3 milions i mig d’espectadors de televisió, el 27è lloc de 6000 en pes econòmic segons l’índex Steinke, més de 7000 estudiants de català a l’estranger, la 8ena llengua més activa a internet del món, dels 10 webs més visitats del món, 6 tenen versió en català, etc..

I en canvi, el cinema, un 3%..!!!!!

Sembla que  les empreses de cinema visquin encara ancorades al passat, amb mentalitats antigues, poc innovadores, mogudes per les inèrcies d’altres temps, i que no s’adonin que el català és rendible i que els pot produir beneficis? No se n’adonen? O és que hi ha ideologies polítiques darrere seu? Una ideologia que els porta a prioritzar una discriminació dels drets dels espectadors de Catalunya per sobre del negoci?

Cal fer actuacions, reglamentàries i no reglamentàries, per tal que el cinema en català, i de manera progressiva, vagi arribant a quotes d’un mínim del 50% tant en nombre de còpies, com en la distribució i exhibició. Perquè això serà bo per a la indústria del cinema, pels ciutadans i pel compliment dels drets lingüístics. El català suma, i hi ha qui no volent-se’n adonar, resta.

 

Martí Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua. L’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Twitter i l’èxit del català a la xarxa

dilluns, 18/06/2012

1316363614637.jpg El passat 16 de maig de 2012 Twitter anunciava que obria el seu centre de traducció al català. L’esperada notícia arriba després d’una llarga i original campanya, impulsada pel tenaç periodista Albert Cuesta, que sota l’etiqueta #Twitterencatalà ha comptat amb la col·laboració de milers d’internautes, entitats i, fins i tot, administracions. Les accions per aconseguir una versió en català d’aquest popular programa han anat des d’una piulada massiva pel Twitter en català, que va ser trending topic mundial el passat setembre, fins a una recollida de signatures, passant per les cartes enviades a la seu internacional de la companyia per part d’entitats civils i administracions catalanes per demanar una versió en català de la xarxa social.

Aquest nou èxit de la comunitat catalana a la xarxa mostra que el català té un gran dinamisme i una notable presència a la xarxa. Per exemple, dels 12 webs més visitats del món segons Alexa, the web information company, 7 disposaran d’una versió en català quan la versió en català del Twitter estigui disponible. L’edició en català de la Viquipèdia és un altre indicador de l’empenta de la comunitat catalana a la xarxa: ocupa la quinzena posició en nombre d’articles, per sobre de llengües amb més parlants, com el romanès, el coreà, el turc, l’hongarès o el txec. Segons Portalingua. Observatori de les llengües a la societat del coneixement el català és una de les llengües més actives a la xarxa, ocupa la vuitena posició en l’Index de penetració a Internet, un indicador que mesura el nombre d’usuaris d’Internet que navega en una llengua pel nombre total de parlants d’aquesta llengua.

Bona part de les companyies tecnològiques americanes punteres (Google, Facebook, Apple, Microsoft i d’aquí res Twitter) ja disposen de versions en català de la major part dels seus productes. L’aposta per la llengua pròpia de Catalunya d’aquestes empreses demostra que és una llengua rendible a la xarxa i que compta amb un notable potencial econòmic i demogràfic. Si no fos així, algú pensa que aquestes empreses es molestarien a implementar versions en català? Ara caldria que les empreses catalanes i espanyoles que encara no utilitzen el català en prenguessin nota i es desempalleguessin de prejudicis allunyats de la realitat.

Des de la Plataforma per la Llengua estem plenament convençuts que moltes empreses s’endurien una sorpresa positiva en emprar el català i, a més de respectar la legalitat vigent i els drets dels consumidors, n’obtindrien beneficis estrictament comercials.

 

Eloi Torrents Vivó

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Les tempestes fan que els arbres tinguin les arrels més profundes

divendres, 15/06/2012

logo plataforma 1_petit.jpg La situació que vivim a Catalunya fa que molts catalans tinguem la impressió que el títol que encapçala l’article s’adiu perfectament amb els fets que es produeixen, sentència del TC i bel·ligerància extrema per part del nou govern central, i als sentiments que ens provoquen. A tall d’exemple, la situació del català ara mateix és aparentment contradictòria. Per una banda, segons l’estudi elaborat per la Plataforma per la Llengua el català demostra una vitalitat i una empenta extraordinària. Fem-ne cinc cèntims: el català es la 14a llengua més parlada d’Europa. Però és un cas excepcional. Tota la resta de llengües que tenen un nombre comparable de parlants ja són plenament oficials. El català encara no. Per tal que ho fos, caldria que l’Estat espanyol en demanés el reconeixement. Espanya és l’únic estat que compta amb una llengua d’aquesta importància i que mai no n’ha demanat el reconeixement ple com a llengua oficial. Potser és que té por del català… Però encara hi ha més, també figura entre les 100 llengües més parlades al món (de les 6.000 que hi ha en aquest moment) i ocupa el lloc  22 com a llengua més traduïda . Deu n’hi do. Quan parlem del món digital la cosa s’anima, ja que la llengua catalana és la 8a més activa a Internet, i de les 10 webs més visitades al món 6 disposen de versió en català. Tampoc és menyspreable que des del punt de vista d’importància  econòmica ocupa el lloc 27 (índex Steinke que mesura aquest paràmetre). Més, en aquest moment als territoris de parla catalana es parlen, pel cap baix, unes 271 llengües. Això, traduït, vol dir que el mite del bilingüisme no hi té cabuda com a model de convivència lingüística.

Ara bé, des de la sentència inapel·lable del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya els atacs contra l’ús i el desenvolupament normal de la nostra llengua són cada cop més insistents i insidiosos. A Catalunya l’objectiu clar és la immersió lingüística, que tot i que imperfecta és una eina potent per a la cohesió social, és a dir, per a fer de Catalunya un sol poble, sense exclusions.  Al País Valencià i a les Illes la cacera de català és pitjor que la d’elefants a Botswana. Fins i tot ha calgut accions heroiques com la vaga de fam. Amb això, ja esta tot dit.  Fem  algunes reflexions al voltant de tot plegat.

Les generacions nascudes  entre els anys quaranta i  seixanta vam créixer, penso, amb la idea que el franquisme era una mena d’accident històric, ben desgraciat per cert, però que un cop ens n’alliberéssim desapareixerien o si més no s’apaivagarien l’arrogància, la demonització del que pensa i sent diferent, la bel·ligerància, la supèrbia, la visceralitat més primària i el patrioterisme, que eren el pa de cada dia a l’època. Ja fa força  temps que es veu que això va ser una il·lusió del tot ingènua, i que, potser, el franquisme no va ser cap accident històric i si va durar tants anys no tan sols va ser a causa d’una repressió ferotge – fet del tot innegable- sinó que recollia i cristal·litzava una tradició molt anterior. Això lliga amb la idea que existien dues Espanyes – aquesta premissa va ser la base de la Transició-  i amb una d’elles podies entendre-t’hi,  teixir complicitats,  pactar, en  definitiva.  Ara, des de fa  força temps és ben clar que només n’hi ha una, d’Espanya, la imperial, la de sempre,  la de uf!,  quin ofec… La dreta no ha canviat, més aviat s’ha radicalitzat  en un sentit “neocon”, però  l’autodenominada esquerra s’ha passat a les  glòries imperials sense  immutar-se. Només cal seguir la trajectòria del diari progre per excel·lència per entendre la magnitud de la tragèdia. Hi ha molta gent, de bona fe,  que després d’haver-se  injectat en vena durant trenta anys aquest diari són totalment irrecuperables. Porten unes  ulleres, com les dels cavalls, enormes.

Per altra banda,  tirant cap enrere, crec que s’ha parat poca atenció al fet que abans de la consolidació dels estats-nació -sobretot a partir de la Revolució Francesa- no hi havia nacionalismes reactius, senzillament perquè no calia. Evidentment hi havia  revoltes contra la tirania del sobirà i la dels senyors feudals però estaven relacionades amb les fams periòdiques i sobretot amb els  impostos,  però no amb la defensa d’una llengua, uns costums i unes lleis. Això no es donava perquè la monarquia era de tipus patrimonial, és a dir,  formada per territoris sense cap nexe en comú, com per exemple Flandes , Milà, Borgonya, Navarra, Castella, la Corona d’Aragó, -com un milionari actual que té un pis o una mansió  a Paris, Tokyo, Londres i Nova York, ….- i l’única cosa enquè aquest tipus de corona estava interessada era en els impostos i en els homes que podia aconseguir per engrossir el seu exèrcit particular. Més tard, amb la revolució industrial i el capitalisme, apareix la necessitat de crear un mercat nacional. Aquesta crec que és la raó bàsica que consolida els estats-nació. Ara, això del mercat nacional ha quedat més passat que un vals vienès. Però les coses tenen inèrcia i tots tenim tendència a creure que allò que vivim ha existit i existirà sempre.

Finalment, se’ns acut que difícilment Cervantes hagués escrit el Quixot un o dos segles després del que ho va fer, és a dir, quan els estats-nació ja havien quallat en l’Europa occidental. La seva època era encara “líquida”- no en el sentit negatiu en què la utilitza Bauman síno en el positiu de no cristal·lització-,  tot i que les monarquies europees ja començaven a utilitzar la religió com a arma política homogeneïtzadora: Carles I i el seu sonat fracàs amb la Reforma protestant  i el seu fill Felip II  amb la utilització clara i descarada de la Inquisició. Tornant a l’adorable Cervantes, crec que se sentiria com un peix a la muntanya en aquest estat-nació espanyol de principis del segle XXI….I és que com diu la dita “hi ha coses que, a més d’impossibles, no poden ser”.

Paga la pena reproduir  unes paraules de l’historiador  Josep Fontana, en el seu  llibre La construcció històrica de la realitat: De totes les aberracions que hem atribuït a la modernitat, des de les dictadures d’un signe o un altre a les matances sistemàtiques, n’hi ha una que ha produït i continua produint avui milions de morts, i que sembla haver-nos passat per alt: em refereixo a la invenció i consolidació de l’estat-nació, aquesta monstruosa aliança entre un fenomen de dimensions culturals i la maquinària política de l’Estat, que s’intenta així legitimar, dotant-lo d’un substrat ètnic que vol fer-la “natural “i “necessària”, tot arraconant la vella i sana doctrina que  l’estat se sustenta en el contracte social. El món s’està estructurant en xarxa, i això tard o d’hora suposarà un canvi polític fenomenal, que farà totalment obsolets, grotescos, els estats-nacions, aquestes peixeres que engabien tota la humanitat.  Tots, de petits, hem estudiat unes mapes amb unes coloraines, els estats–nació, que portem incrustats a la closca. Són les peixeres que ara s’estan esquerdant. És un dels elements de la “crisi” que vivim.  Naturalment, romandran les cultures diverses, això sí. Que hi hauran fortes resistències a la desaparició o transformació dels estats-nació? I tant, però el procés està en marxa i és imparable.

Per altra banda, és del tot sorprenent la insistència sobre l’atenció a la diversitat a les aules en un Estat incapaç de reconèixer les seves pròpies i naturals diversitats, lingüístiques, culturals i de tradició política. Un Estat que no creu en la riquesa de la seva diversitat i en el dret dels pobles a ser i a desenvolupar-se, insisteix sorprenentment a l’escola en la diversitat de cada nen que, traduït, vol dir que l’escola li faci un currículum a mida. Curiosament, el concepte de la diversitat, que en el seu moment no va aportar res de nou, amb l’arribada massiva d’immigrants ha pres un sentit real.

Fem servir un símil que ajudi a  explicar la nostra perplexitat: comparem el paper de la dona i els de les diverses llengües i cultures a l’Estat espanyol en els últims trenta anys.  En el franquisme el paper de la dona era clar :“el fin esencial de la mujer es servir de complemento al hombre, formando con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social” (lema de la “Sección Femenina de la Falange y de las Jons”). En el postfranquisme, en canvi, va passar ser una ciutadana de ple dret amb tota naturalitat. Igual a tots els efectes legals, però evidentment diversa. Al contrari, després de  més de trenta-cinc anys de la mort del  dictador, la diversitat lingüística, cultural, continua sent considerada una amenaça perillosa, temible. Altrament dit, qualsevol diversitat, sexual, religiosa, d’aparença física, està “emparada”  a l’Estat espanyol pel llenguatge “políticament correcte” a excepció d’aquesta diversitat cultural i lingüística, ben i ben real. Laa conclusió,doncs, és clara: “d’on no n’hi ha no en raja”.

 

Eugènia de Pagès

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Llavors etiquetades en català: notícies que deixaran de ser notícia

dimecres, 13/06/2012

Informe_l_etiquetatge_en_catala_.jpg M’he proposat parlar d’una notícia que no hauria de ser notícia, però de moment és notícia. Intentaré explicar-me: recentment ens ha arribat la bona nova que l’empresa Grupo Batlle, SA, dedicada a la producció, selecció i venda de llavors entre d’altres, comença a etiquetar algun dels seus productes en català. Aquesta és la notícia? Doncs sí, aquí, ara per ara, això és notícia. També hem de dir, però, que aquesta empresa, amb oficina principal a Molins de Rei i centre de producció a Bell-Lloc (Lleida), encara no té el seu web també en català. Això últim no seria notícia.

Recordem que amb la publicació de la llei del Codi de consum de Catalunya, de l’any 2010, el dia 23 de juliol de l’any 2011 expirava el termini d’adaptació a la normativa per a totes les empreses, és a dir, els productes distribuïts a Catalunya fa un any que haurien de disposar d’etiquetes amb les dades obligatòries per al consum també en català.

Per tant, de moment, és notícia que una altra empresa decideixi acomplir el que diu la llei i etiqueti en català, ja que malauradament encara hi ha moltes empreses que distribueixen productes que no estan etiquetats almenys en català, que incompleixen la llei i per tant no donen un bon servei al consumidor final.

És notícia, potser, dir que la majoria de turismes respecten la normativa de circulació i no sobrepassen el límit de velocitat de 120 km/h a les autopistes? Doncs no. En aquest cas, que s’acompleixi la llei no és notícia; llavors, per què quan es tracta d’una empresa que acompleix amb l’obligació d’etiquetar els seus productes distribuïts a Catalunya almenys en català, tal com diu una llei aprovada pel Parlament, ha de ser notícia? Si algú té la resposta que m’il·lumini.

El proper article espero que parli d’un fet que sí que sigui notícia, per exemple “Abertis reconeix que ja ha cobrat amb escreix la concessió dels peatges i decideix començar a desmantellar les cabines i els obstacles que impedeixen la lliure circulació de vehicles per les autopistes catalanes”; o això tampoc hauria de ser notícia?

 

Marc Cristià

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Energies malaguanyades

dimecres, 6/06/2012

logo plataforma 1_petit.jpg Ja hi tornem a ser. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha pronunciat en contra que el català, com a llengua pròpia del país, tingui el lloc que li correspon en les seves institucions i a l’escola. Aquest pronunciament i els que, amb tota seguretat, s’esdevindran, tenen el seu origen en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. No ens ha sorprès. Ja vam constatar, fa dos anys, que l’esmentada sentència obria la porta a la judicialització dels temes lingüístics i vam advertir, també, dels perills que aquesta situació comportava.

Cal que parlem clar, ben clar. Les sentències no ajudaran gens a millorar el benestar dels ciutadans de Catalunya, no els faran ni més cultes, ni més feliços, ni coneixedors de més llengües en profunditat. Però és que tot això, als qui promouen aquest estat de coses, no els interessa. Al darrere d’aquest atac frontal contra la llengua catalana només hi ha la voluntat de deixar ben clar que l’única llengua que volen prioritària a Catalunya és el castellà, la llengua d’Espanya. És una altra manera de demostrar qui té la paella pel mànec.

En el tema lingüístic estem molt a prop del xoc de trens. Hi ha un divorci evident entre la major part de la població de Catalunya i la judicatura, que planteja una vegada i una altra el conflicte, conflicte que posa en risc l’escola catalana que hem construït, referent de democràcia, qualitat educativa i convivència.

El gruix de la societat civil no vol l’enfrontament constant. Aspirem, amb tota legitimitat, a poder viure en un país civilitzat en el qual la llengua que ens identifica, la nostra, no rebi constants envestides de l’Estat al qual paguem els nostres impostos, que no són pocs precisament, i que, en teoria, hauria de considerar com a seves totes les llengües que es parlen al territori de l’Estat. I la nostra societat aspira, també, a poder gaudir d’una escola moderna, de qualitat, on l’equitat, l’excel·lència i la cohesió social es puguin abordar sense perdre el temps amb temes judicials que mai no haurien d’haver arribat a les escoles.

Però no ens deixen tranquils. I nosaltres no afluixarem. Tenim un Parlament amb representants del poble escollits democràticament en qui hem delegat la responsabilitat de dissenyar i aplicar l’escola que respon a les necessitats de Catalunya i que ha de preparar els nostres joves per fer front als reptes personals, socials i econòmics que se’ls presenten. I tenim un govern que ha de fer complir les lleis del Parlament.

Ens preocupen molt més els 325.000 nens i nenes catalans que, segons l’Informe UNICEF, estan en situació de risc d’exclusió social a Catalunya que no pas les obsessions homogeneïtzadores d’uns quants que fan molt soroll i, en definitiva i sortosament, són quatre gats.

Continuem treballant. Al peu del canó. Som tossuts, no ens desmoralitzaran, però advertim que, a Catalunya, hi ha personatges que estan jugant amb foc.

 

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El català del català de l’any

dilluns, 4/06/2012

Joaquim-Maria-Puyal_Català-de-lAny-2011.jpg Ara fa uns dies Joaquim Maria Puyal va rebre el premi de “el català de l’any”, atorgat per El Periódico. Va ser un altre reconeixement a una llarga i sòlida trajectòria com a periodista. És un exemple de com la feina ben feta, amb rigor i esperit de superació, esdevé un referent per al país. Amb la seva tasca ha contribuït a normalitzar l’ús social de la llengua catalana en un àmbit tan important com és el de les retransmissions esportives i en el món de l ‘esport.  A través del seu exemple ha creat escola de manera pràctica, amb fets i paraules, que han fet evolucionar qualitativament la llengua i els usos lingüístics.

Els tres elements principals de tota política lingüística són: els mitjans de comunicació, l’escola i el sistema educatiu i l’administració pública. Les llengües amb un marc jurídic propi i un reconeixement oficial a tots els efectes en fan una gestió desacomplexada. En el cas de la llengua catalana, de resultes de l’anomalia lingüística que patim i que analitzem de manera habitual en aquest blog, ens cal fer una gestió intel·ligent d’aquests elements. La tasca que el mestre Puyal ha realitzat en l’àmbit dels mitjans de comunicació n’és un bon exemple. És un periodista que directament es podria comparar amb els de la tant desitjada i idealitzada BBC.

Però mentre tenim la sort de comptar amb aquests referents, la realitat  és dura i les sentències judicials són implacables. No és casualitat que en un mateix dia s’hagin fet públiques dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el model educatiu català i sobre el reglament d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona. Són els altres dos elements centrals de la política lingüística, que un altre cop  es veuen retallats. Però bé, en un altre article ja tindrem ocasió de tractar aquestes sentències amb més profunditat.

 

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El castellà en una Catalunya independent

divendres, 1/06/2012

13.jpg Aquesta setmana Salvador Cardús deia en un article al diari Ara, que en una Catalunya sobirana caldria garantir la doble nacionalitat als nascuts fora del territori i, com és habitual en altres països, oferir-la als seus fills a la majoria d’edat.

Sempre he estat partidària d’aquesta opció. Com a nascuda a Astúries, mai no he cregut que per adoptar la identitat catalana hagués de renunciar a la meva identitat d’origen, que és també la de tota la meva família i, per tant, mai no he cregut que hagués de ser diferent en una qüestió molt més senzilla que la identitat com és la nacionalitat, entesa aquesta com a condició jurídica.

Amb la llengua, en canvi, sóc de parer que la cooficialitat de la llengua catalana i la castellana no seria la millor opció. Si haguéssim de fer oficials totes les llengües que conviuen actualment al nostre país, hauríem d’oficialitzar més de 250 llengües. I si li donem un estatus especial a la llengua castellana per raons històriques, de proximitat o simplement perquè és la llengua que parla la majoria de la població, ja podríem començar a oblidar-nos d’assolir mai aquesta idea del català com a la llengua comuna de tots els catalans.

Agradi o no, a Catalunya només hi ha dues llengües pròpies: el català i l’occità a la Vall d’Aran. El castellà, en canvi, és una llengua present al territori a causa d’una derrota armada; d’uns quants segles d’imposició, especialment a partir del segle XIX; i de l’arribada d’un gran nombre de població procedent de territoris de parla castellana, sobretot en la segona meitat del segle XX.

El futur de la llengua catalana, doncs, passa per recuperar el lloc que havia tingut en la història però també per crear un ordenament jurídic nou que creï un marc de convivència sense ambigüitats per a la nostra societat diversa i complexa on el català sigui la llengua de tothom, però també on tothom senti respectades les seves llengües d’origen o familiars. Amén.

 

Carmen Pérez

@maihaviaditque

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí