Les tempestes fan que els arbres tinguin les arrels més profundes

logo plataforma 1_petit.jpg La situació que vivim a Catalunya fa que molts catalans tinguem la impressió que el títol que encapçala l’article s’adiu perfectament amb els fets que es produeixen, sentència del TC i bel·ligerància extrema per part del nou govern central, i als sentiments que ens provoquen. A tall d’exemple, la situació del català ara mateix és aparentment contradictòria. Per una banda, segons l’estudi elaborat per la Plataforma per la Llengua el català demostra una vitalitat i una empenta extraordinària. Fem-ne cinc cèntims: el català es la 14a llengua més parlada d’Europa. Però és un cas excepcional. Tota la resta de llengües que tenen un nombre comparable de parlants ja són plenament oficials. El català encara no. Per tal que ho fos, caldria que l’Estat espanyol en demanés el reconeixement. Espanya és l’únic estat que compta amb una llengua d’aquesta importància i que mai no n’ha demanat el reconeixement ple com a llengua oficial. Potser és que té por del català… Però encara hi ha més, també figura entre les 100 llengües més parlades al món (de les 6.000 que hi ha en aquest moment) i ocupa el lloc  22 com a llengua més traduïda . Deu n’hi do. Quan parlem del món digital la cosa s’anima, ja que la llengua catalana és la 8a més activa a Internet, i de les 10 webs més visitades al món 6 disposen de versió en català. Tampoc és menyspreable que des del punt de vista d’importància  econòmica ocupa el lloc 27 (índex Steinke que mesura aquest paràmetre). Més, en aquest moment als territoris de parla catalana es parlen, pel cap baix, unes 271 llengües. Això, traduït, vol dir que el mite del bilingüisme no hi té cabuda com a model de convivència lingüística.

Ara bé, des de la sentència inapel·lable del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya els atacs contra l’ús i el desenvolupament normal de la nostra llengua són cada cop més insistents i insidiosos. A Catalunya l’objectiu clar és la immersió lingüística, que tot i que imperfecta és una eina potent per a la cohesió social, és a dir, per a fer de Catalunya un sol poble, sense exclusions.  Al País Valencià i a les Illes la cacera de català és pitjor que la d’elefants a Botswana. Fins i tot ha calgut accions heroiques com la vaga de fam. Amb això, ja esta tot dit.  Fem  algunes reflexions al voltant de tot plegat.

Les generacions nascudes  entre els anys quaranta i  seixanta vam créixer, penso, amb la idea que el franquisme era una mena d’accident històric, ben desgraciat per cert, però que un cop ens n’alliberéssim desapareixerien o si més no s’apaivagarien l’arrogància, la demonització del que pensa i sent diferent, la bel·ligerància, la supèrbia, la visceralitat més primària i el patrioterisme, que eren el pa de cada dia a l’època. Ja fa força  temps que es veu que això va ser una il·lusió del tot ingènua, i que, potser, el franquisme no va ser cap accident històric i si va durar tants anys no tan sols va ser a causa d’una repressió ferotge – fet del tot innegable- sinó que recollia i cristal·litzava una tradició molt anterior. Això lliga amb la idea que existien dues Espanyes – aquesta premissa va ser la base de la Transició-  i amb una d’elles podies entendre-t’hi,  teixir complicitats,  pactar, en  definitiva.  Ara, des de fa  força temps és ben clar que només n’hi ha una, d’Espanya, la imperial, la de sempre,  la de uf!,  quin ofec… La dreta no ha canviat, més aviat s’ha radicalitzat  en un sentit “neocon”, però  l’autodenominada esquerra s’ha passat a les  glòries imperials sense  immutar-se. Només cal seguir la trajectòria del diari progre per excel·lència per entendre la magnitud de la tragèdia. Hi ha molta gent, de bona fe,  que després d’haver-se  injectat en vena durant trenta anys aquest diari són totalment irrecuperables. Porten unes  ulleres, com les dels cavalls, enormes.

Per altra banda,  tirant cap enrere, crec que s’ha parat poca atenció al fet que abans de la consolidació dels estats-nació -sobretot a partir de la Revolució Francesa- no hi havia nacionalismes reactius, senzillament perquè no calia. Evidentment hi havia  revoltes contra la tirania del sobirà i la dels senyors feudals però estaven relacionades amb les fams periòdiques i sobretot amb els  impostos,  però no amb la defensa d’una llengua, uns costums i unes lleis. Això no es donava perquè la monarquia era de tipus patrimonial, és a dir,  formada per territoris sense cap nexe en comú, com per exemple Flandes , Milà, Borgonya, Navarra, Castella, la Corona d’Aragó, -com un milionari actual que té un pis o una mansió  a Paris, Tokyo, Londres i Nova York, ….- i l’única cosa enquè aquest tipus de corona estava interessada era en els impostos i en els homes que podia aconseguir per engrossir el seu exèrcit particular. Més tard, amb la revolució industrial i el capitalisme, apareix la necessitat de crear un mercat nacional. Aquesta crec que és la raó bàsica que consolida els estats-nació. Ara, això del mercat nacional ha quedat més passat que un vals vienès. Però les coses tenen inèrcia i tots tenim tendència a creure que allò que vivim ha existit i existirà sempre.

Finalment, se’ns acut que difícilment Cervantes hagués escrit el Quixot un o dos segles després del que ho va fer, és a dir, quan els estats-nació ja havien quallat en l’Europa occidental. La seva època era encara “líquida”- no en el sentit negatiu en què la utilitza Bauman síno en el positiu de no cristal·lització-,  tot i que les monarquies europees ja començaven a utilitzar la religió com a arma política homogeneïtzadora: Carles I i el seu sonat fracàs amb la Reforma protestant  i el seu fill Felip II  amb la utilització clara i descarada de la Inquisició. Tornant a l’adorable Cervantes, crec que se sentiria com un peix a la muntanya en aquest estat-nació espanyol de principis del segle XXI….I és que com diu la dita “hi ha coses que, a més d’impossibles, no poden ser”.

Paga la pena reproduir  unes paraules de l’historiador  Josep Fontana, en el seu  llibre La construcció històrica de la realitat: De totes les aberracions que hem atribuït a la modernitat, des de les dictadures d’un signe o un altre a les matances sistemàtiques, n’hi ha una que ha produït i continua produint avui milions de morts, i que sembla haver-nos passat per alt: em refereixo a la invenció i consolidació de l’estat-nació, aquesta monstruosa aliança entre un fenomen de dimensions culturals i la maquinària política de l’Estat, que s’intenta així legitimar, dotant-lo d’un substrat ètnic que vol fer-la “natural “i “necessària”, tot arraconant la vella i sana doctrina que  l’estat se sustenta en el contracte social. El món s’està estructurant en xarxa, i això tard o d’hora suposarà un canvi polític fenomenal, que farà totalment obsolets, grotescos, els estats-nacions, aquestes peixeres que engabien tota la humanitat.  Tots, de petits, hem estudiat unes mapes amb unes coloraines, els estats–nació, que portem incrustats a la closca. Són les peixeres que ara s’estan esquerdant. És un dels elements de la “crisi” que vivim.  Naturalment, romandran les cultures diverses, això sí. Que hi hauran fortes resistències a la desaparició o transformació dels estats-nació? I tant, però el procés està en marxa i és imparable.

Per altra banda, és del tot sorprenent la insistència sobre l’atenció a la diversitat a les aules en un Estat incapaç de reconèixer les seves pròpies i naturals diversitats, lingüístiques, culturals i de tradició política. Un Estat que no creu en la riquesa de la seva diversitat i en el dret dels pobles a ser i a desenvolupar-se, insisteix sorprenentment a l’escola en la diversitat de cada nen que, traduït, vol dir que l’escola li faci un currículum a mida. Curiosament, el concepte de la diversitat, que en el seu moment no va aportar res de nou, amb l’arribada massiva d’immigrants ha pres un sentit real.

Fem servir un símil que ajudi a  explicar la nostra perplexitat: comparem el paper de la dona i els de les diverses llengües i cultures a l’Estat espanyol en els últims trenta anys.  En el franquisme el paper de la dona era clar :“el fin esencial de la mujer es servir de complemento al hombre, formando con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social” (lema de la “Sección Femenina de la Falange y de las Jons”). En el postfranquisme, en canvi, va passar ser una ciutadana de ple dret amb tota naturalitat. Igual a tots els efectes legals, però evidentment diversa. Al contrari, després de  més de trenta-cinc anys de la mort del  dictador, la diversitat lingüística, cultural, continua sent considerada una amenaça perillosa, temible. Altrament dit, qualsevol diversitat, sexual, religiosa, d’aparença física, està “emparada”  a l’Estat espanyol pel llenguatge “políticament correcte” a excepció d’aquesta diversitat cultural i lingüística, ben i ben real. Laa conclusió,doncs, és clara: “d’on no n’hi ha no en raja”.

 

Eugènia de Pagès

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

2 comentaris

  • Joan Soldevila

    15/06/2012 12:54

    Molt bo l’article. La llàstima és que no només és aplicable a la dictadura de Franco. És aplicable a qualsevol democràcia que es veu amenaçada per una manera de pensar diferent. O és que a França no fan mans i mànigues per defensar el francès de les llengües regionals?

  • James

    11/08/2012 21:06

    Eu acredito que o medo de falar as braseiets e bobagens vai muito da presse3o que a sociedade impf5e sobre todos. Somos pressionados a sermos intelectuais, bem sucedidos, com cargos em multi-nacionais, com o carro do ano, com gadgets de ultima gerae7e3o, com roupas de marca, falando no mednimo 3 lednguas fluentes entre tantas outras coisas. A presse3o e9 tanta que desde jovem he1 um medo de falar uma bobagem e perder a sua reputae7e3o. O problema disso tudo? Seres incapazes de inovar de enfrentar desafios, seres que se3o pressionados a ne3o errar nunca, pore9m e9 completamente contraditf3rio aos conselhos que dizem que sf3 se aprende errando. No meio de tudo isso he1 uma busca eterna pela informae7e3o e conhecimento para se tornar um ser humano respeitado e bem sucedido entre os seus amigos, colegas de trabalho, mulheres (ou homens no caso feminino) e entre a sua famedlia. c9 um problema macro complicado de ser resolvido apenas com um falem mais bobagens , a sociedade tambe9m precisa estar preparada a ouvir mais. Espero que minhas bobagens sejam fateis para algo se ne3o forem, bom ai considerem sf3 bobagens ente3o!Abrae7osOscar Ferreira@kakamachine

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús