Arxiu del mes: octubre 2012

Unes quantes preguntes sense resposta, o sí, sobre l’oficialitat del castellà

dilluns, 29/10/2012

logo plataforma 1_petit.jpg Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de l’any de 2008, feta per la Generalitat de Catalunya,
el 94,6% de la població de Catalunya entén el català;
el 78,3% de la població de Catalunya parla el català;
el 81,7% de la població de Catalunya sap llegir el català, i
el 61,8% de la població de Catalunya sap escriure el català.

Sembla ser que l’horitzó polític el comencem a tenir clar però, i l’horitzó lingüístic?

Una Catalunya independent ha de tenir el castellà com a llengua oficial? Per què?

Per un escàs 6% de la població que no l’entén?
Per un escàs 22% que no el sap parlar?
Per continuar no tenint cinema en català?
Perquè les empreses continuïn d’esquena a la llengua 30 anys més?
Perquè els sindicats continuïn, majoritàriament, d’esquena a la llengua?
Perquè la majoria de productes, majoritàriament, continuïn no etiquetats en català?
Perquè els bilingües haguem de ser els de sempre?
Perquè tinguem 200 canals de TV en castellà per un en català?
Perquè ens jutgi un jutge que no sàpiga un borrall de català?
Perquè els nostres infants continuïn sense poder gaudir de la majoria d’oci infantil en català? (videojocs, jocs de sobretaula, etc.)
Perquè vagis a un comerç i la persona que t’atén no tingui ni l’educació de dir-te “gràcies i adéu” en català? (mireu que això és demanar poc!)
Perquè molts restaurants continuïn sense tenir la carta en català?
Perquè demanar una escriptura en català al notari continuï sent una odissea?
Perquè els immigrants s’integrin, majoritàriament, en castellà?
Perquè anem en un quiosc i per una revista en català n’hi hagi 100 que no ho són?
Perquè les empreses no els calgui tenir un servei d’atenció en català? (i es puguin deslocalitzar i tenir operadors a d’altres continents)
Perquè el català només es parli a les aules i als patis desaparegui?
Perquè continuï sent impossible de viure en català?

Podríem fer-ne una llista ben llarga…

… és per això que, si no sabem on som amb la llengua, difícilment sabem on hem d’anar. A Europa ja hi ha un Estat que té per oficial la llengua espanyola, realment caldrà que n’hi hagi dos?

Ara, el fet que el castellà sigui oficial o no ho sigui, o que ho sigui només el català, tampoc és gaire concloent. Les lleis no salven una llengua, només el seu ús intensiu i extensiu.

 

David Valls

Plataforma per la Llengua. L’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Homenatge a Martí Gasull

dimarts , 23/10/2012

120mesbaixa.jpg Ara. Justament ara que el país s’encamina cap allà on volíem. Ara que fem els passos en la direcció correcta. Ara que estem fent el cim. Ara, una allau s’intenta endur els somnis, les il·lusions i els projectes.

Ara fa ben pocs dies, s’esdevenia una tràgica notícia. Una allau a les muntanyes més altes del món sorprenia els alpinistes al seu campament. El mont Manaslu, al Nepal, seria l’epicentre d’allò que poc després va saber-se. Un dels escaladors no només era català i tenia consciència de ser-ho, sinó que portava tota la vida treballant intensament per aquest país, pel seu futur, per potenciar-ne la seva cultura i per fer de la llengua, la millor eina de cohesió social.

Martí Gasull i Roig, va néixer el 1969 en una família apassionada per la cultura de la ciutat de Barcelona. Coneixedors de la concepció artística i de la importància de plasmar en fotografia creadors i obres d’art, els seus pares varen mantenir els mots en els seus fills, per tal que aquests, en Martí i el seu germà Bernat, sabessin el nom de cada cosa.

En Martí, seguint les inquietuds humanístiques de la família, estudià filologia clàssica, i amb la base greco-llatina, decidí que necessitava complementar-la amb una formació filosòfica, que les nostres universitats podien oferir-li. El pragmatisme, del qual més endavant parlarem, el feu realitzar un postgrau en direcció d’empreses.

Dirigir empreses o dirigir una associació creada ja a principis de la dècada dels noranta, per tal d’impulsar la llengua catalana des de la societat civil. Els membres de La Crida, l’entitat històrica de reivindicació de l’independentisme cívic, havien decidit apostar per altres vies, per tal d’assolir els mateixos objectius, i així, calia que algú en prengués el relleu.  El seu relleu natural seria, des de 1993, la Plataforma per la Llengua.

Ell, independentista i apassionat de l’alta muntanya, formava part de la generació que volia que aquest país fes un salt endavant, i s’implicà en l’àmbit de llengua per aconseguir una llengua comuna per a la població, per aquells que viuen i treballen a Catalunya… i al País Valencià, i a les Illes Balears, i a la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord i… en Martí estava molt satisfet de veure com, fins i tot a l’Alguer, les propostes ideades per l’entitat, rebien suport.

La proposta de Martí Gasull, ideòleg, promotor, fundador, coordinador i màxim activista de la Plataforma per la Llengua, era clara. Calia sumar. Perquè el català suma. Calia sumar actituds, punts de vista, parlants, voluntats, sinèrgies. Calia fer de la llengua un element positiu, inclusiu i obert.

Calia, també, ser pragmàtic, i, sobretot eficients. Treballar, treballar i treballar. Era necessari que els infants i adolescents disposessin de jocs i joguines en català i que petits, joves i grans poguessin anar al cinema en la nostra llengua. Volia implicar els nouvinguts en la defensa d’un model d’escola que funciona i té èxit. Desitjava que el món empresarial acceptés la realitat lingüística d’aquest país tot mostrant-ho en l’etiquetatge dels seus productes, en els seus anuncis i en el seu dia a dia. Apostava fermament per la universitat com a element clau per a prestigiar la llengua catalana i era partidari de millorar-ne la projecció exterior.

En Martí Gasull volia resultats tangibles en la millora lingüística i el seu ús social, i per això esmerçava matins, tardes i nits en dissenyar projectes, teixir complicitats o fent feina de carrer. L’eficiència, sempre, va ser un dels punts que remarcava.

Recordo que un dels darrers cops que vàrem parlar, aquest mateix estiu, en un dinar, prop de Plaça Catalunya, vam allargar la sobretaula, tot pensant quina seria la millor distribució electoral d’una cambra representativa dels Països Catalans, quants diputats caldria que cada circumscripció escollís i quin seria el seu funcionament territorial. Un debat apassionant, que vam emplaçar-nos a continuar, quan tornès de l’Himàlaia.

Et trobem a faltar.

 

Francesc Marco

Memmbre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

La república catalana, des del Manaslu

divendres, 19/10/2012

120mesbaixa.jpg Fins al darrer moment -abans de la fatídica catàstrofe del dia 23 de setembre al camp 3 del Manaslu, a gairebé 7.000 m- en Martí Gasull era del tot conscient dels canvis que estaven succeint al nostre país. Havia partit al Nepal a final d’agost. El dia 11 ell ja era al peu de la muntanya. Des del camp base, a gairebé 5.000 metres d’alçària, anava seguint els esdeveniments que li explicàvem a través del telèfon via satèl·lit, amb l’ànsia d’un cop fet el cim tornar com més aviat millor i participar activament de tot plegat. Ens deia que ho volia viure; i que la Plataforma per la Llengua havia d’adaptar-se a la nova situació. Entre les pertinences que tenia al camp base, i que ha pogut recuperar la família, hi ha un netbook amb el qual, a les estones de descans i de mal oratge, aprofitava per fer feina per a la Plataforma per la Llengua. Entre els documents que va elaborar allí, n’hi ha un de molt especial; de cinc pàgines. El va començar allí, a la muntanya, perquè, bo sabent les darreres notícies, no podia esperar un sol moment més i li calia plasmar les idees que més tard volia traslladar a la Plataforma per la Llengua i al país. El document porta com a títol Línies bàsiques d’un nou règim lingüístic per al nou estat català. Règim lingüístic a la Constitució Catalana. En aquest document estableix el procés i les propostes de base de continguts lingüístics de la nova constitució; com ell diu: “En aquest document volem resoldre tan sols l’estatus d’oficialitat de les llengües al nou Estat català, i per tant, volem donar elements per a la redacció dels elements lingüístics de la nova Constitució de Catalunya”.

Fa un esborrany de propostes, en les que planteja el català com a llengua oficial del nou estat, llevat de la Vall d’Aran, on el Consell General de la Vall d’Aran seria l’únic que tindria plenes competències per determinar l’oficialitat de les llengües. Parla del paper, drets i obligacions pel que fa al català en l’àmbit internacional, de la Unió Europea, de l’ensenyament, dels permisos de treball i residència, de l’administració de justícia, de l’àmbit socioeconòmic, del món audiovisual i d’altres aspectes. Especifica l’oficialitat de l’occità amb ple reconeixement oficial. Té en compte que un cop independents encara hi ha territoris on el català estarà penalitzat, com el País Valencià i les Illes Balears. Pel que fa a la situació del castellà planteja els models internacionals més avançats aplicats en aquests casos. Com ell diu: “El castellà, pel fet de ser la llengua primera d’una part important de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i pel seu paper en la història recent de Catalunya, adquireix un estatuts especial de reconeixement a l’Estat català.” En aquest aspecte parla del dret de tots els ciutadans d’usar el castellà, d’adreçar-se en castellà a les administracions i el dret de ser atesos en aquesta llengua si ho demanen. A l’ensenyament planteja diverses alternatives, que sempre inclouen que la llengua i literatura castellanes siguin ofertes a tots els ciutadans, als quals s’els ha d’assegurar un coneixement adequat de la llengua.

En Martí enguany va tornar al Manaslu. Va estar dubtant fins al darrer moment; però el que li va passar l’any passat va ésser determinant perquè finalment partís. Fa un any ell també era per aquelles terres. Llavors la dissort va fer que el xerpa de cordada amb qui anava (ell anava sol amb el xerpa en estil sempre d’alta muntanya) es posés malalt, amb fortes hemorràgies. Va intentar que l’agència on havia contractat el xerpa se n’ocupés i arribés un substitut. Es van negar a enviar-li un altre xerpa i a atendre el malalt. En Martí va demanar ajut a altres expedicions, en les quals hi havia metges. Aquestes expedicions es van negar a cedir el metge, tot i que en principi hi havia una metgessa disposada a atendre’l, que finalment no va poder fer-ho per la negativa de l’expedició a la qual pertanyia. El xerpa li va demanar que el salvés. Ell va desistir de trobar un altre company de cordada. En Martí va renunciar a tot -això volia dir especialment de fer el cim- per agafar el xerpa i, com va poder, portar-lo a l’hospital. Va baixar a peu el malalt a través de diversos dies de tresc, després de comprovar que en el primer poble proper al camp base tampoc no el podrien atendre. El va dur fins a Kàtmandu. No va poder fer el cim perquè considerava que ell no podia deixar ningú a la seva dissort, i gràcies a això el xerpa es va guarir. Aquesta història no va sortir enlloc, perquè ell no feia escarafalls d’aquestes coses. Enguany va tornar al Manaslu tenint en compte el més mínim detall perquè això no es pogués repetir i pogués reeixir en l’intent. Estava en molt bona forma i tot anava com estava previst.

En Martí ha sacrificat moltes coses pels altres, però hi ha un somni que hem de procurar de no sacrificar més, per ell i per tots plegats. És el de la democràcia, el de la independència, el del reconeixement ple del català. Tots tres van lligats i formen part dels valors d’una societat madura i moderna. No l’hem de decebre. Abans de marxar, el 31 d’agost d’enguany, ens deia a la família que no patíssim, que ho tot tenia controlat com mai, que no passaria res, i, si fos el cas, si anaven mal dades, si calia renunciaria al cim.”La muntanya és important -ens deia- però hi ha dues coses més importants per mi encara; en primer lloc hi ha la família, i després, el país”.

Autor: Bernat Gasull

Gràcies, Senyor Wert!

dilluns, 15/10/2012

jpg_200x300_PETITA.jpgEl ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport ha demostrat ser un gran coneixedor del sistema educatiu català afirmant que les escoles catalanes són un instrument per a l’adoctrinament independentista dels nostres infants. Gràcies, senyor Wert, per destapar que les escoles universitàries de magisteri i les facultats de pedagogia són una mena de sectes on als futurs mestres i professors se’ls fa un rentat de cervell perquè transmetin a les nostres criatures la idea de Catalunya “una, gran i lliure”.

La gràcia de tot plegat, però, és que la majoria de la població catalana que ara clarament es pronuncia a favor de la sobirania de Catalunya no ha estat precisament “adoctrinada” dins d’aquest sistema educatiu. De fet, fins a l’any 1980 no es van traspassar a la Generalitat de Catalunya les competències en matèria d’ensenyament que es van anar desenvolupant posteriorment a través d’un seguit de regulacions sempre basades, entre d’altres, en els principis de la solidaritat entre el pobles, meta de tota  educació plural i oberta, “a través de la vinculació a la realitat més immediata” (Ordre del de maig de 1981; DOGC 8.7.81) i en la necessitat de fomentar l’arrelament en el medi social i cultural, del qual formen part, en primer lloc, el barri i/o municipi (Llei 26/1984, de 19 de desembre; DOGC 31.12.84), però sense deixar de “contemplar les identitats culturals dels immigrants” també presents al territori més proper (Llei 7/1983 de 8 d’abril; DOGC 22.4.83).

Per tant, el sistema educatiu català s’ha basat en la premissa que “el local és global i el global és local”. És a dir, sense un coneixement d’allò més proper és impossible acostar-se i valorar les realitats que ens són més llunyanes.

El senyor Wert, doncs, saltant-se tots els criteris pedagògics, vol mostrar a una criatura de Reus, Santa Coloma de Gramenet o Camprodon que el seu marc de referència més proper no passa per estudiar la llengua pròpia del seu territori, ni la geografia passa per parlar dels rius i muntanyes que pot veure amb el seus propis ulls, ni la història passa per conèixer perquè viu en una localitat que es diu Reus, Santa Coloma de Gramanet o Camprodon, que forma part d’una comarca que es diu Baix Camp, Barcelonès o Ripollès, que forma part d’una província que es diu Tarragona, Barcelona o Girona, que a la seva vegada forma part d’una unitat administrativa que es diu Catalunya –no li direm ni país ni nació perquè el ministre Wert no ens acusi d’esbiaixar la realitat-, que pertany a un estat que es diu Espanya. No, segons el senyor Wert el que cal explicar als nostres infants és la història d’Espanya, la geografia d’Espanya i la llengua espanyola com si Espanya fos una unitat didàctica indivisible sagrada. Tot allò més proper només és folklorisme; més lluny, realitats alienes fins que els nostres infants comencen a escoltar les batalletes dels avis, a llegir o a viatjar. És aleshores que descobreixen que la seva llengua “regional” també es parla a altres territoris d’Espanya, de França i fins i tot d’Itàlia! I mira tu! També es parla a aquella illa del Mediterrani on ha anat amb els col·legues de vacances que es diu Ibiza però també Eivissa. Creuen que estic exagerant? Doncs que em digui algú que hagi estudiat, ja no dic durant el franquisme, sinó l’E.G.B. si no se sent una mica identificat amb el que estic explicant.

 

Carmen Pérez

@maihaviaditque

Plataforma per la Llengua

Ingerències desestabilitzadores

dijous, 11/10/2012

A partir de la sentència del tribunal Constitucional contra l’Estatut del dia 28 de juny de 2010 i a la seva empara jurídica s’han produït una sèrie de sentències lingüístiques que han tingut com a objectiu minimitzar el rang i la presència de la llengua catalana a tots els territoris on és llengua pròpia i desestabilitzar el model lingüístic del sistema educatiu.

Han estat inútils els raonaments pedagògics, l’exhibició dels resultats obtinguts, la bondat del sistema per a la inclusió, l’equitat i la cohesió social. L’estat ha actuat sense contemplacions d’acord amb una voluntat recentralitzadora que ja no només no amaga sinó que en fa bandera.

Actualment el PP, allà on governa, ja ha legislat d’acord amb els seus objectius i, a Catalunya, pressiona a través de les sentències. I, ara, l’inefable ministre espanyol d’Educació i Cultura, senyor Wert ha assolit el cim del paroxisme i amenaça cada dia amb una llei d’educació estatal que pretén fer tornar a la cleda espanyola l’alumnat de Catalunya intoxicat, diu ell, de nacionalisme… català i acabar amb el desori que representa la diversitat en els sistemes educatius. La seva actuació, avalada pel president del govern espanyol, recorda èpoques passades i ens fa traspassar el túnel dels temps.

Haurem de fer front a aquests nous atacs i estem preparats per fer-ho. Mig món ens contempla i estarem a l’alçada. Una altra vegada les associacions en defensa de la llengua i la plataforma unitària Somescola.cat haurem de reivindicar la Llei d’Educació de Catalunya, inspirada en el Pacte Nacional per a l’Educació signat l’any 2006 per la majoria de forces polítiques del Parlament de Catalunya i que té com a objectiu oferir la millor educació possible al nostre alumnat perquè Catalunya esdevingui, amb la força de la seva gent formada inicialment i al llarg de tota la vida, un país pròsper i cohesionat.

El sistema educatiu dels pobles ha de ser dissenyat d’acord amb les necessitats de la societat que el promou, ha d’entroncar amb la tradició educativa pròpia i ha d’aspirar a l’excel·lència en els resultats que s’han d’obtenir. El sistema educatiu d’un poble ha de tenir com a objectiu, també, la superació de les desigualtats socials per tal que ningú, per motius econòmics, quedi exclòs de la formació que necessita.

Tota aquesta filosofia inspira la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), d’acord amb les competències exclusives en matèria d’educació atribuïdes a la Generalitat de Catalunya a l’article 131.2 de l’Estatut ordena el sistema educatiu amb el propòsit d’estimular-ne la creativitat i la llibertat.

Pel que fa a les llengües, la LEC estableix que el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu i garanteix el ple domini del castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori així com inclou l’ensenyament, com a mínim, d’una tercera llengua que habiliti l’alumnat per al seu ús tècnic i social. Tampoc aquest plantejament agrada al senyor Wert, que ha amenaçat amb subvencions escoles castellanes a Catalunya.

Se’ns presenta una tardor calenta, des de molts punts de vista, des del punt de vista lingüístic i educatiu, també. Haurem d’estar preparats.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua. L’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

En la mort de Martí Gasull, l’activista de referència a favor del català

dilluns, 1/10/2012

120mesbaixa.jpg Se’m fa molt difícil escriure un article en el qual glossi la figura d’un amic mort sobtadament i als 43 anys d’edat, però de vegades la vida et dóna cops inesperats i dolorosos que has d’afrontar. Va ser el mont Munaslu, a l’Himàlaia, el que es va emportar la vida de Martí Gasull i Roig (Barcelona, 1969), el passat 23 de setembre a la matinada. Llicenciat en filosofia i en filologia clàssica per la Universitat Autònoma de Barcelona, i fill del fotògraf Martí Gasull i Avellán i l’editora de llibres d’art Pilar Roig, la vida d’en Martí estigué marcada per dues grans passions: l’estima i la lluita en pro de la llengua catalana i l’alpinisme.

És en la lluita pel català que hi he compartit moltes hores i de qui en tinc molt bons records durant divuit anys. Recordo perfectament la primera vegada que el vaig conèixer, el 1994, en un acte reivindicatiu a Barcelona (un correfoc) en què es reclamava l’etiquetatge en català. Era un dels primers actes públics de la Plataforma per la Llengua i de seguida vaig entendre la passió que en Martí tenia per la llengua i perquè les coses sortissin bé: d’ulls vius, caràcter enèrgic i nerviós, patia molt perquè allò que es fes no fos un èxit. En Martí sempre ha estat així. Ell, juntament amb Roger Buch, Guillem Carbonell, Jordi Chavarria, Laia López, Jaume Llansó, Àlex March, Enric Massaneda, Lali Mestres, Neus Mestres, Xavi Mora, Sara Nadal, Elisabet Villalta i en Bernat, germà de Martí, fundaren, el desembre de 1993, la Plataforma per la Llengua (una organització filla del Col·lectiu l’Esbarzer, també creat el 1991 per Martí Gasull i companyia). La Plataforma era i és una empresa molt reeixida i de referència, seriosa i amb influència social, que ha demostrat una vegada rere l’altra que el nostre país sap fer les coses bé si les bases fundacionals són sòlides.

En Martí, i també el seu germà Bernat, eren els dos únics fundadors de l’entitat que continuaven en actiu. Martí Gasull, que des de feia anys n’era el director adjunt, ha estat, com s’afirmava a l’esquela que li dedicà l’organització, “l’ànima” de la Plataforma per la Llengua. I no és un tòpic dir-ho: des del naixement de l’entitat, en Martí visqué la Plataforma com un fill seu. Conscient de les fragilitats internes de l’entitat i que calia consolidar-la, maldava per reforçar-la dia a dia ja fos treballant-hi els dissabtes i els diumenges (cosa que feia sovint), quedant-se fins a altes hores de la nit en dies laborables o bé agafant el cotxe i visitant qui fos dels territoris de parla catalana per estrènyer llaços amb l’entitat. Sí, sí: a en Martí no li queien els anells i bé el veies en una reunió amb diputats de colors polítics ben diferents instant-los que desenvolupessin mocions a favor del català o bé te’l trobaves carregant i descarregant  caixes per a muntar una parada l’11 de setembre o bé encartellava pòsters reivindicatius. Era el que en podríem dir un patriota sacrificat. De tracte no sempre fàcil, però molt humà, era home de grans virtuts: persona humil i generosa i treballador infatigable, no es volia significar mai i sempre quedava conscientment a segona fila, sabent, tots els altres, que bona part de la feina l’havia fet ell; gens pretensiós, gens sectari, tenia una capacitat de treball formidable que poques vegades he vist en d’altres persones. A més de director adjunt del cos tècnic de treballadors, era secretari de l’Executiva (junta política) de la Plataforma per la Llengua. Ell, juntament amb l’actual director Daniel Mundet, era l’element d’enllaç essencial que s’encarregava de tenir lligats tots els fils, i mai no se n’hi escapava cap. Dissenyava i coordinava campanyes, preparava el pressupost i l’associava a les diferents partides, atenia periodistes, rebia visites… Fou impulsor de campanyes com la catalanització del catàleg d’IKEA (que arriba a més d’un milió de llars catalanes), l’etiquetatge en català de vins i caves catalans, la defensa de la immersió lingüística davant dels embats jurídico-espanyolistes, la lluita contra les multinacionals del cinema que es negaven i es neguen a doblar films al català, etc. És evident que els èxits no només els hi podem atribuir a ell, però sí que és cert que sense ell, principal impulsor, molts d’aquests resultats favorables a la llengua catalana no s’haguessin aconseguit mai.

 

L’alpinisme era l’altra gran afició d’en Martí. Com molt bé ha assenyalat el tresorer de l’organització, Roger Torrents, “el seu gran somni era fer un 8.000, i aquesta era la quarta vegada que ho intentava perquè fins ara no havia tingut sort i encara no ho havia aconseguit; i finalment, ha estat la mateixa passió el que se l’ha emportat”. Soci de la Unió Excursionista de Catalunya, en Martí tenia, també, altres aficions menors: li agradava escoltar música clàssica, sovint llegia els clàssics grecs i llatins, li interessava la botànica, era fan de la saga de La guerra de les galàxies i soci dels Amics de la Sagrada Família.

Crec que és pertinent fer un paral·lelisme amb un altre activista de referència i molt conegut de la generació de Jordi Pujol, Pere Figuera, el qual també patí, als 41 anys, una mort prematura i tràgica. Si Figuera se l’emportà la carretera, Gasull ha perdut la vida a la muntanya. Tots dos eren activistes de referència: Pere Figuera durant els anys 50-60-70; Martí Gasull serà recordat com un gran activista de finals del segle XX i principis del XXI. En Martí, independentista declarat, es perdrà uns anys que poden ser molt favorables per al benestar de la nostra llengua, cultura i nació, ja que, si entre tots ho fem bé, per primer cop en 300 anys, Catalunya té la possibilitat d’assolir l’estat o el quasi-estat. En pau descansis, Martí.

 

Jordi Manent

Filòleg i historiador

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua entre 1994 i el 2012