Arxiu del mes: octubre 2013

Quin és el model lingüístic de l’Espanya federal del PSOE i del PSC? Vet ací la resposta

dimarts , 29/10/2013

Situem-nos. En l’entorn europeu i dels països de tradició democràtica, totes les llengües de dimensions semblants a la catalana són llengües oficials de l’estat com a mínim en igualtat de condicions que qualsevol altra llengua oficial. Totes. Bé, totes… llevat del cas espanyol.

A la resta d’estats multilingües del nostre entorn democràtic, o bé hi ha parts del territori que s’han independitzat i han reconegut plenament les llengües corresponents, o bé han modificat els privilegis establerts per a la llengua tradicionalment imposada per models constitucionals democràtics lingüísticament.  Aquest darrer cas seria per exemple el del Canadà, Finlàndia, Suïssa o Bèlgica – o Sudàfrica  amb la finalització de l’apartheid-. En tots aquests casos van fer oficials totes les llengües pròpies de les dimensions de la catalana al mateix nivell que la llengua tradicionalment imposada. L’Estat espanyol és una excepció dins la Unió Europea que consagra encara privilegis ja abolits a la resta d’Europa.

Així, al Canadà, l’article 16 determina: “El francès i l’anglès són les llengües oficials del Canadà; tenen un estatut i drets i privilegis iguals quant al seu ús en les institucions del parlament i del govern del Canadà.”. Suïssa també ho fa: reconeix gairebé l’oficialitat d’estat fins i tot per a una llengua tan poc parlada com el romanx (Article 4: ‘Les llengües nacionals són l’alemany, el francès, l’italià i el romanx.’ Article 70: ‘Les llengües oficials de la Confederació són l’alemany, el francès i l’italià. El romanx és també llengua oficial per a les relacions que la Confederació manté amb les persones de llengua romanx.’). Finlàndia, per descomptat, reconeix al mateix nivell el finès i el suec encara que percentualment és molt menys parlat que el català a Espanya (Article 17: ‘Les llengües nacionals de Finlàndia són el finès i el suec.’). Bèlgica posa al mateix nivell el francès, el neerlandès i l’alemany encara que aquest darrer sigui parlat habitualment només per desenes de milers de persones (Article 4: ‘Bèlgica comprèn quatre regions lingüístiques: la regió de llengua francesa, la regió de llengua neerlandesa, la regió bilingüe de Brussel·les-Capital i la regió de llengua alemanya). Per posar un altre exemple més llunyà però significatiu podríem esmentar el cas de Sudàfrica. Una de les mostres evidents de la fi de l’apartheid va ser la modificació de la constitució que passava de dues a onze llengües oficials de l’estat i la llibertat de cada regió per escollir les llengües oficials pròpies sense imposar una llengua concreta com a oficial (Article 6: ‘Les llengües oficials de la República són el sepedi, el sotho, el tswana, el swati, el venda, el tsonga, l’afrikaans, l’anglès, el ndébélé, el xhosa i el zulu.’)

I vet ací l’excepcionalitat espanyola: ‘Article 3 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts’. Espanya és l’únic cas que conserva els privilegis del castellà en relació a les altres llengües tot i ser llengües de dimensions mitjanes i percentatges poblacionals fins i tot superiors als altres casos. A més, és l’únic cas europeu, juntament amb Bulgària, que explicita en una constitució el deure de conèixer una llengua per part dels ciutadans.

Anem al model federal del PSOE. Una de les raons de modificació de la constitució en un estat federal hauria de ser justament la d’abolir aquesta anomalia, per fer desaparèixer “l’apartheid lingüístic”. El 6 de juliol passat  el PSOE, amb el suport del PSC, va fer públic el document “Hacia una estructura federal del estado” (només en castellà). Aquesta era una de les esperances; que si més no, un dels grans partits espanyols podia fer finalment la transició mental democràtica en aquest sentit. Esperaríem que un dels punts per modificar fos l’article 3.1, de manera que seguint la resta de models del nostre entorn, el català estigués al mateix nivell que el castellà (més enllà d’altres llengües com el basc o el gallec).  Ai las! Però no ho fa. Ans al contrari. A l’apartat 25 (pàgina 10) encara reforça conceptes tan allunyats de la realitat científica com que només hi ha llengües pròpies en algunes comunitats. Així, entén que el català és llengua pròpia de Catalunya però el castellà no ho és de Castella o d’altres comunitats autònomes; en una actitud ja de principi de superioritat d’unes llengües, d’uns ciutadans, respecte d’altres, ja que hi ha una llengua que va més enllà de ser pròpia d’uns territoris, el castellà, mentre la resta passen a una segona categoria. En aquest document se cita textualment: ‘la existencia de lenguas propias en ciertos territorios y su reconocimiento como lenguas oficiales en el artículo 3.2 de la Constitución’. L’article 3.2! No hi ha cap proposta de modificació de l’article 3.1,  que deixa intacte, tot perpetuant els privilegis heretats del franquisme per al castellà. Les altres llengües continuen en una segona categoria i la proposta del PSOE perpetua el deure de conèixer el castellà i el privilegi de ser l’única llengua oficial de l’estat.

Atès el greuge de la proposta, la Plataforma per la Llengua va adreçar aquest juliol una carta al primer secretari del PSC Pere Navarro i Morera demanant-li que per dignitat democràtica el PSC es desmarqui de la proposta. A hores d’ara encara no hem rebut cap resposta.

Bernat Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

Xammar estimava el català

divendres, 25/10/2013

Ara fa pocs dies es va donar el tret de sortida de l’Any Xammar, amb motiu del 125è aniversari del seu naixement. Eugeni Xammar fou un periodista, traductor poliglota (parlava set llengües i n’escrivia cinc) que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la primera i la segona guerra mundial. Va ser una figura exemplar, que aplegava la condició de catalanista de pedra picada amb la d’europeista convençut. El seu compromís amb el país també ho era amb la llengua.

En una carta que va escriure el 1973 deia “jo parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.

En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys [això era el 1973], el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una “región” bilingüe amb un “idioma oficial único”. Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit.

Encara que es tracti d’una carta escrita el 1973, amb un context diferent, resulta oportú recordar-ne la vigència. Sobretot aquesta setmana, on amb una llei Wert acabada d’aprovar, s’ha posat de manifest la voluntat d’arraconar i minoritzar la llengua catalana. L’escola és el primer pas necessari per seguir després en d’altres àmbits de la societat. Seria interessant saber quina mena d’articles hauria escrit Eugeni Xammar a propòsit del ministre Wert. Malauradament això no ho podrem saber mai. En tot cas el que sí que queda clar és que Xammar estimava el català.

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

 

El treball constant de Max Cahner

divendres, 18/10/2013

És de justícia, avui, glossar aquest català d’origen alemany, nascut a Bad-Godesberg i que ens ha abandonat abans d’hora. La seva ha estat una intensitat creativa ingent, un treballar constant, un no parar mai. Ferm defensor dels drets i les llibertats en les hores difícils, va apostar amb Bastardes per consolidar aquell Germinàbit amb la nova Serra d’Or que tots coneixem; per recuperar la Revista de Catalunya de Rovira i Virgili quan va ser necessari; per crear una editorial –Edicions 62– capaç d’oferir als lectors uns productes imprescindibles.

Max Cahner és l’impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana, obra monumental que ha llegat a la posteritat. Aquesta joia de volums verds inspirada en l’Enciclopèdia britànica que molts dels lectors tenen a casa no va ser tasca senzilla, ja que temps i esforços foren necessaris, i no sempre tingué el suport que calia quan li era menester.

Havien estat moltes les aventures culturals de gran envergadura en les que s’endinsà, amb l’objectiu de disposar d’aquells instruments que ens mancaven: revistes especialitzades, editorials pròpies com Curial, enciclopèdies serioses, diccionaris homologables com els de Coromines, i tantes altres iniciatives i propostes amb què col·laborà o de les que fou partícip durant la llarga nit franquista a Catalunya, sí, però també al País Valencià, a les Illes Balears o a la Catalunya Nord.; posant sobre la taula el seu patrimoni personal quan les circumstàncies ho requerien. L’imaginari dels Països Catalans era el que el movia.

D’aleshores ençà no deixà mai de prosseguir amb el seu deure. Els amics i col·laboradors el recorden sempre treballant, amb un ritme frenètic. Potser era un idealista, però tenia clar que per collir, primer calia que algú sembrés.

Des de la Plataforma per la Llengua, amb els gairebé 6000 socis actuals, continuem treballant en aquelles línies marcades per Cahner, per assegurar la cohesió social, per consolidar les eines actuals i crear-ne de noves, per desenvolupar els nostres projectes al Principat, però també en el conjunt de territoris de l’àmbit lingüístic.

Sembrar per poder collir.

Francesc Marco

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

 

Que Déu ens agafi confessats!

dimarts , 15/10/2013

10.jpg

A tombs, s’esdevenen fets que desafien la raó i ens ho posen difícil, per no creure que potser sí que hi ha algú més per aquests vorals —a part dels que hi som en carn i ossos. Un algú o alguna que, arbitràriament, facilita que n’hi hagi que tinguin barra lliure per refer els errors que reprodueixen cíclicament sense que els penalitzin. Com s’explica, si no, que se’ls brindin tantes oportunitats perquè d’una santa vegada posin el comptador a zero i ells, capriciosos de mena, segueixen fent com si res? És ben bé allò que Déu dóna faves a qui no té queixals.

L’església cristiana apostòlica i romana es va reunir aquest diumenge a Tarragona per celebrar la beatificació més nombrosa en la història del regne d’Espanya, poca broma. Diuen que han deixat passar una oportunitat preciosa per incloure a les pregàries tots aquells que van morir defensant un ordre polític democràtic que ells mateixos van promoure derrocar. Diem que, també, han deixat passar una gran oportunitat per difondre en la llengua de la pleballa, la catalana, les seves consignes i precs. Ni això.

Una altra ocasió perduda —una més— per fer com si fossin d’aquest món i no d’un que aneu a saber si Déu sap que existeix.

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

Una exposició per mirar i per veure

dimarts , 8/10/2013

Amb una mirada es pot parlar en silenci i sentir en veu alta. D’aquí neix un nou projecte que ha donat els seus fruits en forma d’exposició: “Mirades i veus del català”, promoguda per la Plataforma per la Llengua, l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Hem sumat esforços amb la intenció de fomentar l’ús social del català com a llengua comuna i posar en valor l’esforç de les persones immigrades envers l’aprenentatge del català. Partim d’un recorregut a través de 24 testimonis. La seves veus i les seves mirades reflecteixen les seves vivències, els seus temors i dubtes de l’inici i el que ha representat la descoberta i l’aprenentatge del català en les seves vides.

Una llengua és molt més que un codi amb el qual es transmeten dades i comunicacions. Veureu que a través de les seves mirades i veus es transmeten sentiments, emocions i pensaments. Hem volgut donar tot el protagonisme a les paraules dels testimonis amb anècdotes divertides, arguments interessants i mirades tendres.

Tots coincideixen que el català els ha obert portes, els ha ajudat a relacionar-se amb la societat d’acollida i que la llengua catalana és l’eix vertebrador de la societat.

Les persones que visitin l’exposició podran també descarregar quatre vídeos complementaris mitjançant codis QR. Fan referència a les veus dels 24 testimonis i porten per títol: origen, descoberta, fent xarxa i la meva veu, la meva mirada. També es podran fer suggeriments per promoure el català com a llengua comuna a través del plafó I jo, què puc fer? i compartir piulades a les xarxes socials a través de l‘etiqueta #miradesiveusdelcatala

L’exposició es pot visitar fins el mes de desembre a l’Espai Avinyó-Llengua i Cultura (c. d’Avinyó, 52, de Barcelona).

Us animo a visitar l’exposició, espero que en gaudiu!

Jo em quedo amb una frase del Raduan:

La llengua catalana és el fil que uneix els que tenim llengües familiars diferents”

Eulàlia Buch

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

 

Nous temps, compromisos ferms

dimarts , 1/10/2013

YzJWdWVXVnlZUT09Xzk5NzI5XzY3NzVfMSBiYW5kZXJhIGRlIGxhIENhdGFsYW5pdGF0IGV0ZXJuYQ==_143954_3816_1.jpg Durant aquests 19 anys d’existència –aquest desembre en farà 20–, la Plataforma per la Llengua ha tingut en tot moment un ferm compromís amb allò que passava a la societat, perquè la defensa de la normalitat lingüística, l’esforç per a normalitzar àmbits encara pendents i la voluntat d’ampliar l’extensió de l’ús social de la llengua, difícilment podien abstreure’s del seu context polític i social, de la mateixa manera que tampoc de l’economia o dels moviments de població.

A ningú se li escapa que des de la Diada de l’any passat, la del 2012, amb la multitudinària manifestació pels carrers de Barcelona, els temps polítics han canviat, s’han accelerat i la societat civil ha començat a marcar el ritme del país. Canvi d’etapa que expressa encertadament na Carme Forcadell, de valors ferms i idees clares, que és, per cert, membre de l’Executiva Nacional de l’ONG del català.

La Plataforma per la Llengua, doncs, es coordina des de fa mesos amb altres entitats de referència de la societat civil en el marc d’elclauer.cat, donant suport al Concert del Camp Nou del 29 de juny passat o emplaçant, el darrer dia 11, a participar a la Via Catalana. Sabem també –i ells també ho saben…– que enfortint el català enfortim el país.

Comença un nou temps, i des de l’entitat se subscriuen compromisos ferms: fer del català la llengua comuna i de cohesió social, elements imprescindibles per a avui i també per al demà.

Francesc Marco

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.