Arxiu del mes: març 2014

Eficàcia i pragmatisme, valors d’èxit

dimarts , 25/03/2014

logo plataforma 1_petit.jpg La primera campanya de l’Esbarzer, l’embrió del que a partir de 1993 va esdevenir la Plataforma per la Llengua, va ser la de maig de 1991 “Tecnotron, el català a on?”. Es pretenia que les màquines de fer targetes del metro incorporessin als seus teclats la “ç”, així com els accents oberts. Aquesta era una demanda molt concreta –la introducció del català a les màquines– que mostra el tarannà gradual que durant aquestes dues dècades ha tingut l’ONG del català. Somiaven utopies, però han anat transformant la realitat des de la base, des dels petits gestos. I en perspectiva és molta la feina que s’ha fet a partir d’uns valors clars, “anant per feina”.

L’objectiu de les targetes del metro va complir-se i van apuntar-se el primer èxit. D’aleshores ençà els resultats són incomptables i el món socioeconòmic ha anat incorporant el català gràcies, tot sovint, a l’impuls d’aquells que s’han organitzat per fer-ho possible. L’etiquetatge de productes, o l’ús del català per part de grans marques, en són bons exemples.

Aquests són 20 anys d’història d’eficàcia i pragmatisme com a valors d’èxit. Dues dècades d’activisme, de planificació, de lluita. Dues dècades, sobretot, de resultats tangibles i de concretar esperances. 20 anys que podrem reviure i analitzar aviat en un llibre amè, amb rigor i de voluntat divulgativa que sortirà publicat ben aviat. Un llibre que reflectirà les accions de la Plataforma per la Llengua però, sobretot, el seu tarannà, el valor i la força dels seus treballadors i voluntaris i el context sociopolític en què s’ha anat avançant. Ja queda poc per l’abril…

Francesc Marco Palau

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

 

Senzillament insostenible

dimarts , 18/03/2014

396350689.jpg La situació provocada per les sentències dels diferents tribunals, emparats per la doctrina derivada de la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, ha convertit l’escola catalana en un escenari de conflicte insostenible.

Sembla impossible que un ministre d’Educació faci prevaldre les seves obsessions polítiques i ideològiques per sobre dels interessos pedagògics i la cohesió social de tota la comunitat educativa catalana.

Senyor Wert, l’escola catalana postfranquista es va  dissenyar a partir del consens entre els mestres catalanoparlants d’origen i els qui havien vingut d’altres parts de l’Estat, amb la complicitat de les famílies i amb l’acord de totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya. L’objectiu de l’escola catalana era atendre, escrupolosament, les necessitats educatives de l’alumnat perquè tots els nois i noies poguessin desenvolupar les seves potencialitats per possibilitar-los l’èxit personal, social i laboral. Amb l’establiment de l’escola catalana hem aconseguit la cohesió social i la igualtat d’oportunitats per a tot l’alumnat malgrat la incorporació al sistema educatiu de milers i milers de nens procedents de la immigració massiva, de totes les edats i de totes les condicions socials.

Si ens referim al coneixement de llengües, vostè sap perfectament, senyor Wert, que els nostres joves, en acabar els seus aprenentatges obligatoris, són competents en català i en castellà. No troba que aquesta realitat és un actiu irrefutable? Potser perquè vostè no té una formació pedagògica, se li escapa que una persona que pot parlar bé dues llengües pot aprendre’n d’altres amb molta més facilitat que una persona monolingüe. Vés a saber si és perquè són profundament monolingües els diferents presidents del govern espanyol que són incapaços de parlar correctament qualsevol llengua altra que el castellà. En època de retallades estaria molt bé poder-se estalviar els traductors/acompanyants i, cregui’ m senyor Wert, la formació lingüística és una magnífica carta de presentació quan un va pel món.

Malgrat tots els arguments anteriors vostè, senyor Wert, ha fet realitat aquella dita catalana que diu: “arribar i moldre” i només arribar al  seu ministeri s’ha posat mans a l’obra i ha fet una llei educativa, la LOMQE, que recull totes les seves obsessions centralitzadores i autoritàries.

Potser no ha valorat prou la implicació que la majoria de famílies a Catalunya, catalanes d’origen o d’adopció, tenen amb l’escola dels seus fills i néts. Fins ara les àvies es preocupaven de fer els macarrons per als seus néts, d’abrigar-los amb la bufanda i explicar-los contes; ara fan tot això i, a més a més, surten al carrer i diuen: Per un país de tots, escola en català.

Amb lleis com la LOMQE, amb imposicions i sentències pretenen que els catalans ens sentim còmodes a l’Estat espanyol? Ho veig difícil…

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

La llengua catalana, un dèficit democràtic a la Unió Europea

dimecres, 12/03/2014

Europa_i_el_catal_.jpg Al 2013, l’entrada de Croàcia a la Unió Europea va comportar la inclusió d’una nova llengua oficial a les institucions europees: el croat, llengua parlada per aproximadament quatre milions i mig de persones. Amb el croat, ja són 24 les llengües oficials de la Unió Europea. Curiosament, el català no es troba en aquesta llista. No és prou parlada per estar en el selecte grup de les llengües oficials? No, actualment és més parlada que 11 llengües oficials i compta amb uns 10 milions de parlants, que també són ciutadans europeus. Cal recordar que llengües com el maltès i el gaèlic són oficials malgrat disposar de menys de mig milió de parlants.

Quin és, doncs, el criteri per fer oficial llengües europees de mig milió de parlants i bandejar-ne altres amb 10 milions de parlants? Doncs, ras i curt, la voluntat expressa dels respectius governs espanyols, tant del PP com del PSOE, que s’han negat reiteradament a demanar l’oficialitat del català, a diferència d’Irlanda que va aprofitar la modificació del reglament de llengües oficials l’any 2011, amb l’entrada del búlgar i el romanès, per oficialitzar el gaèlic, una llengua parlada habitualment per uns 77.000 ciutadans irlandesos.

Les institucions europees, per la seva banda, tampoc s’inquieten gaire pel tracte discriminatori que pateixen gairebé 10 milions de ciutadans. Simplement, assenyalen que el català no és oficial perquè Espanya no ho ha sol·licitat mai, i es queden tan amples. Us sona aquella cantarella “és un afer intern de l’Estat”? Doncs, això, la Unió Europea no té res a dir del tracte vexatori i denigrant que pateixen els catalanoparlants.

Per denunciar aquesta situació antidemocràtica, la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle van fer públic un vídeo que posa de manifest els dèficits democràtics que pateixen els catalanoparlants a Espanya i a Europa. Encara massa ciutadans dels territoris de parla catalana desconeixen tots els efectes de la manca d’oficialitat del català a les institucions europees: no només afecta els parlamentaris catalans, que no poden utilitzar el català en les intervencions orals, o els ciutadans catalanoparlants, que no poden dirigir-se en català a algunes de les institucions europees, sinó que també, i més important, restringeix la promoció del català i limita la capacitat normativa dels governs de Catalunya, Illes Balears, País Valencià, Catalunya Nord, Aragó i la ciutat de L’Alguer.

Per posar un exemple pràctic: la darrera directiva europea sobre etiquetatge de productes alimentaris inclou un punt que estableix que les informacions han d’ésser etiquetades en una llengua oficial de la Unió Europea. Aquest redactat exclou el català de l’etiquetatge d’aquest tipus de productes i ha estat letal per la implementació del Codi de consum de Catalunya, que estableix el deure d’etiquetar en català per garantir els drets lingüístics dels consumidors catalans. És a dir, totes les directives europees que inclouen un article que digui: “almenys en una llengua oficial de la UE” o similar, exclouen l’ús i presència del català de manera sistemàtica.

L’exclusió del català com a llengua oficial comporta, doncs, que 10 milions de ciutadans europeus pateixin un tracte discriminatori i vexatori. Per tant, no hi haurà democràcia lingüística a la Unió Europea fins que la llengua catalana ocupi el lloc que li correspon, és a dir, la plena oficialitat.

Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.

 

A Catalunya, tots són uns blavers, menys el Barnils

dimarts , 4/03/2014

estime.jpg No sé si la frase és més o menys literal, però la idea sí que l’era. Ve a tomb d’unes declaracions de Joan Fuster, quan el van inquirir per les actituds del Principat respecte a la llengua catalana i sobre la visió de conjunt, d’impuls anodí. Doncs això, que de visió de conjunt ben poca, que a Catalunya es feia com si la cosa, la responsabilitat d’impulsar una estratègia comuna, no acabés d’anar amb ells. Fuster ho deia perquè Barnils era dels qui apostaven per l’eix intercomarcal que atrapa les barcelones, plana de Lleida —pobles arrugats del voltant— i les comarques septentrionals dels Països Valencians —tenia per col·legues complicitaris als perifèrics Jesús Moncada i Ferran Torrent. Vaja, que era poc de la ruta de l’AP-7 i molt del terrós.

I passen els anys i això nostre, com ho tenim, ha variat gaire la cosa? Amb brotxa gorda, un part significativa del discurs dels drets dels catalanoparlants se sustenta en un element quantitatiu que passa de puntetes sobre la realitat qualitativa. Diem que ja som 10 milions de parlants, que l’atracció que genera el català és de les més altes entre les llengües europees i que, proporcionalment, segueix sent la llengua europea que menys protecció jurídica té, fet que vulnera clarament els drets dels seus parlants. Tot això és ben cert, és meridià, i aquest discurs, amplificat a Europa, pot ajudar els catalanoparlants mateixos a veure l’anomalia en què naveguen els seus drets —a Espanya hi ha poc a amplificar, perquè el marc mental que traça ens cohibeix en la relació de tu a tu, són molts anys.

La realitat qualitativa és que les agressions espanyoles —els francesos mengen a part—està minant seriosament el desenvolupament normal de les polítiques públiques que tota llengua té al darrera donant-li suport. És a dir, el dineral que Espanya es gasta per impulsar l’espanyol als Països Catalans —ens ho hem preguntat mai què en seria, d’aquesta llengua, sense aquesta ingent ajuda?—  va de bracet de tota una operació de persecució legal de terra cremada.

Tanquem: és evident que ara hi ha més Barnils o, com a  mínim, que a Catalunya hi ha menys blavers. I ja és bo que així sigui, perquè per donar resposta a aquests embats —i encara més, quan Catalunya sigui independent— bé farà falta reformular com podem treballar plegats pel respecte dels nostres drets lingüístics, humans al cap i a la fi.

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua, fes clic aquí.