La llarga ombra del secessionisme lingüístic: del LAPAO a l’iber passant per “lo nostro”

EstimoelcatalaTime Line Facebook

A principis d’aquest mes d’octubre van aterrar a Barcelona els membres del Comitè d’Experts del Consell d’Europa per avaluar el grau d’acompliment espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) durant el període 2010-2013. Des de l’arribada del PP al govern espanyol els incompliments han augmentat i ja afecten àmbits tan dispars com la justícia, l’ensenyament, les administracions públiques, els mitjans de comunicació o les activitats o equipaments culturals, per posar només alguns exemples. Podem afirmar, doncs, sense por a equivocar-nos, que estem vivint una autèntica regressió en la protecció i la normalització del català, la més agressiva des de la recuperació de la democràcia.

Esperem que aquesta visita posi en alerta les autoritats europees respecte a les restriccions que pateixen els ciutadans en l’ús de la llengua catalana. Tanmateix, seria especialment important que aquests experts assenyalessin que Espanya també està incomplint els objectius i principis de la Carta recollits en l’article 7. Per exemple, el punt b de l’esmentat article estableix: “el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària”.

És evident que, en els darrers anys, el fantasma del secessionisme lingüístic ha tornat a revifar amb força en els diferents territoris de parla catalana, impulsat per les administracions regionals controlades pel Partit Popular. En aquest sentit, el govern aragonès va impulsar el 2013 una nova Llei de Llengües que sense cap aval científic modificava el nom de la llengua parlada a la Franja; de català a l’acrònim LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental). L’únic objectiu de la invenció del LAPAO, que encara no disposa de gramàtica pròpia, és la voluntat d’aïllar els catalanoparlants de la Franja dels de la resta del domini lingüístic i aconseguir que vegin la llengua pròpia com una parla local i arcaica, inútil per a  la vida moderna.

El govern valencià, controlat pel Partit Popular des de fa 20 anys, també ha revifat el vell fantasma del secessionisme lingüístic en els darrers temps, com a cortina de fum per amagar una gestió econòmica pèssima. Així doncs, al 2013 van presentar al Parlament valencià una “proposició no de llei d’especial urgència” instant a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) a reconèixer que el valencià és una llengua pròpia diferenciada del català. Els arguments exposats ratllen el surrealisme; segons ells, el valencià parteix del segle VI abans de Crist, dels ibers i ha arribat fins a l’actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins! Per acabar-ho d’adobar, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, únic organisme competent en la regulació de la llengua, va ser amenaçada públicament pel president Fabra i altres alts càrrecs del govern per la definició de la llengua al Diccionari Normatiu Valencià. El pecat de l’AVL és definir el valencià com a llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó i que també rep el nom del català”.

L’inefable José Ramón Bauzà, president balear del PP, que s’ha caracteritzat per la croada contra el català a l’ensenyament o a l’Administració pública, no s’ha atrevit a dir que el mallorquí no és català (ho estableix l’Estatut d’autonomia), tot i que ho pensa. Ara bé, ha impulsat diverses iniciatives encaminades a fragmentar la llengua i a dividir la comunitat lingüística, a través de l’eslògan “defensam lo nostro” : proposta d’edició de llibres escolars en mallorquí, menorquí, eivissenc i  formenterenc; salar la programació d’IB3 o eliminar les pel·lícules en català d’aquesta cadena, perquè segons ells són en català de Barcelona.

Poc importa que tots els lingüistes i les universitats coincideixin a afirmar la unitat de la llengua catalana ni que els principals intel·lectuals espanyols, entre ells el Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela o el president de la RAE Dámaso Alonso, signessin una declaració l’any 1975(!!) anomenada La lengua de los valencianos, en què afirmaven que el valencià és una variant dialectal del català i que és culturalment aberrant desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana. Ells continuen amb el seu objectiu, que no és pas promocionar les varietats pròpies de la nostra llengua, sinó tot el contrari: impedir l’articulació d’una comunitat lingüística potent amb més de 10 milions de parlants.  En definitiva, allò tan vell del “divideix i venceràs”.

Eloi Torrents, tècnic de l’Àrea d’Empresa i Adminsitracions Públiques de la Plataforma per la Llengua

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús