Sobre la proposta de model lingüístic a la constitució catalana

Voldria fer unes reflexions sobre alguns dels termes emprats en les recents propostes per a una futura constitució catalana i particularment de l’article 4 d’unanovaconstitucio.cat presentada a final de gener a l’Ateneu Barcelonès.presentacioconstitucio

Al punt 4.1 es fa servir el terme «llengua pròpia» per al català. Tot i que evidentment el català té aquest caràcter històric i patrimonial, cal recordar que aquest terme és exclusiu d’alguns estatuts d’autonomia espanyols. En aquests casos normalment es fa servir el terme «llengua nacional» per a la mateixa funció, o bé llengua del territori en qüestió (en aquest cas «llengua de Catalunya»). «Llengua nacional» no es va poder fer servir en l’actual estatut ateses les restriccions molt particulars d’Espanya (no pas com passa a Irlanda, Suïssa, Finlàndia, Malta, Liechtenstein, Bolívia o tantes constitucions que el fan servir). En el nou model cal recordar que no hi haurà restriccions de cap mena i som lliures d’utilitzar la terminologia que es consideri, fins i tot la dels estats més avançats en la matèria.

Al punt 4.2. es defineix el castellà com a «llengua cooficial». Que en tinguem constància aquest terme tampoc no es fa servir en cap constitució del món (tampoc a l’espanyola). Tal com defineix el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, cooficial és «que comparteix l’oficialitat, amb igualtat de circumstàncies legals; s’aplica especialment a llengües en un mateix territori». El terme cooficial en lloc d’oficial només es fa servir quan no volem anomenar les altres llengües que són igualment oficials. Si diem que el castellà és cooficial, estem dient que és plenament oficial però que hi ha una altra llengua que, com a mínim, és igualment oficial en el territori en qüestió. Atès que una constitució ha d’anomenar totes les llengües que són oficials, potser no és gaire adient fer ús d’aquest terme, només usat quan obviem la resta de les llengües oficials. En alguns casos, com Eslovènia, Espanya o Montenegro, es parla de «llengües també oficials», que seria una bona alternativa, tanmateix es fa servir perquè volem dir que no és oficial a tot el territori com ho és una altra llengua;  només en una part. De fet en el nostre entorn no hi ha casos d’estats amb oficialitat compartida al mateix nivell per a tot el territori. Els països amb multilingüisme oficial d’estat com Suïssa, Finlàndia o Bèlgica tenen especificacions diverses d’oficialitat per territoris, amb sempre zones oficialment monolingües. Malta o Luxemburg tenen més d’una llengua oficial segons diversos aspectes de funcionament de l’Estat, però no pas cooficialitat per a tot. Fins i tot Irlanda es troba a mig camí de tots dos models i la mateixa constitució permet el monolingüisme oficial per territori. A Europa, potser el més proper i pràcticament únic amb oficialitat compartida per a tot el territori és Bielorússia.

Al punt 4.3 es defineix l’aranès com a llengua pròpia de la Vall d’Aran i que és oficial juntament amb el català (suposem que es dedueix que el castellà, atès que és llengua oficial de Catalunya pel punt 4.2, també seria oficial a l’Aran). Això significa dues coses. Primer: que s’admet la segregació lingüística i allí on l’actual estatut havia reconegut la llengua de l’Aran com a occità, anomenada aranès a l’Aran, aquí es reconeix l’aranès com a llengua independent. Segon: allò que es demanava tradicionalment per a Catalunya respecte a Espanya, que tinguéssim competències plenes en llengua i no se’ns imposés un o altre règim lingüístic, es reprodueix a ‘l’espanyola’ a l’Aran, on es neguen aquestes competències i s’obliga tant el català com, se suposa, el castellà, ja des de la constitució.

Això són comentaris sobre el redactat. Altra cosa seria la proposta alternativa de model que es podria plantejar. Però, això, ja són figues d’un altre paner.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

1 comentari

  • Jordina Sánchez Amat

    04/05/2015 14:24

    Benvolguts i benvolgudes,

    Us adjunto una reflexió sobre la llengua de signes catalana. Salutacions!

    La llengua de signes catalana és una llengua pròpia de Catalunya (Frigola, 2010; Quer, 2010). L’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 va establir que “els poders públics han de garantir l’ús de la llengua de signes catalana i les condicions que permetin d’assolir la igualtat de les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, que ha d’ésser objecte d’ensenyament, protecció i respecte” (Generalitat de Catalunya, 2006, article 50.6). Esdevenia, d’aquesta manera, “juntament amb l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, el primer text legal de l’Estat que regulava la protecció d’una llengua de signes” (Generalitat de Catalunya, 2010, p. 45011).

    La llei de la Generalitat de Catalunya 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana, esdevingué una fita en el reconeixement d’aquesta llengua, i donà continuïtat a les disposicions de l’Estatut i de la llei estatal de 23 d’octubre, per la que es reconeixien les llengües de signes espanyoles i es regulaven els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordceguesa: “dóna compliment al precepte de l’article 50.6 de l’Estatut, i desplega parcialment la normativa bàsica estatal en l’àmbit de les llengües de signes, la Llei de l’Estat 27/2007” (Generalitat de Catalunya, 2010, p. 45013).
    Tal com assenyala Quer, “un dels aspectes que han passat per alt és que amb ben poca distància temporal s’han reconegut dues llengües minoritàries i pròpies de Catalunya: la LSC i l’aranès (l’occità a l’Aran, 22 d’octubre de 2010). D’aquesta manera, es concretaven els principis que s’havien establert a l’EAC del 2006 respecte d’aquestes dues llengües. Malgrat tot, es dóna una asimetria important pel que fa al nivell de reconeixement legal d’aquestes llengües: mentre que l’aranès rep l’estatus de llengua oficial a Catalunya, la LSC no esdevé llengua oficial, i això té conseqüències pel que fa a l’exigència de cobertura dels drets lingüístics de les dues llengües pròpies” (2010, p. 56).

    Per tot això, és imprescindible que la Constitució de Catalunya compti amb la llengua de signes catalana com a una de les llengües oficials de Catalunya, per esmenar aquesta asimetria entre les diverses llengües de Catalunya.

    Referències
    Frigola, S. (2010). La comunidad sorda de Catalunya. In J. Martí i Castell & J. M. Mestres i Serra (Eds.), Les Llengües de signes com a llengües minoritàries: perspectives lingüístiques, socials i polítiques (actes del seminari del CUIMPB-CEL 2008) (Vol. 14, pp. 29–54). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
    Generalitat de Catalunya. (2006). Estatut d’Autonomia de Catalunya.
    Generalitat de Catalunya. (2010). Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana. Diari Oficial de La Generalitat de Catalunya, 5.647, 45011–45017.
    Quer, J. (2010). La llengua de signes catalana, una llengua pròpia més de Catalunya. Catalan Review, 24, 45–57.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús