La terra promesa d’alguns Ciutadans

Quan Ciutadans va ser capaç d’aglutinar i vertebrar políticament les restes babèliques que restaven disperses i desorientades d’ençà dels anys noranta, poc es pensaven que la providència els tindria reservat un paper que les darreres enquestes situen com a rellevant a les corts espanyoles. Se’ls ha girat feina: de garants dels drets lingüístics d’una minsa part de la població —és a dir, de la vertebració del desconeixement d’una llengua com a dret polític—, a haver de solidificar un projecte que, òbviament, no podrà perdre el temps en atendre minúcies d’aquesta naturalesa. Ni falta que els farà.

1352459008850I és una pena, perquè hagués fet molt de profit veure com defensen aquests mateixos drets lingüístics dels ciutadans del regne des del Congrés dels Diputats. És a dir, com s’ho haguessin fet per contrarestar, abellir o desinflar l’apologètica del monolingüisme que encara s’hi destil·la. Des d’aquella tribuna, garant de la sobirania nacional, ja no haguessin pogut adduir a la dimensió territorial com a leimotiv de destrucció de drets. Un cop allà, ja no hi ha més territori que valgui: “Non plus ultra”. S’acaba el joc i la mentida queda al descobert: Espanya, com a realitat territorial que és, estipula obligacions lingüístiques, i els accidentals ciutadans —aquests en minúscula— nacionals, les han de complir, peti qui peti.

El zel, doncs, es liquarà, però no com a pas previ de l’evaporació, sinó per expandir-se i reforçar la idea que, lingüísticament, d’espanyols, n’hi ha de primera i de segona. I que si encara no ho has fet —això d’oblidar-te dels teus drets lingüístics— i no has pujat al vagó dels primers perquè vols seguir perdent el temps viatjant amb els de segona, a càmera lenta en veuràs la difuminació i fins la desaparició. En aquest marc polític que encara compartim, tot plegat és solament cosa de temps.

En definitiva, Ciutadans es permetrà un luxe, un privilegi, que en política és a l’abast de ben pocs: poder deixar de banda un dels seus tòtems ideològics fundacionals per abraçar-ne uns altres. I si s’ho podrà fer perquè, senzillament, la maquinària de l’Estat ja fa anys —posem-hi segles— que s’encarrega que la cosa vagi així.

Tot plegat hi és per demostrar-nos una cosa que, de fet, ja sabíem: la seva opció lingüística no era més que l’espantall d’una adhesió nacional rotunda. Ergo, solament es tractava de ser, encara, més nacionalista per poder redoblar la influència en els marges especulatius d’aquest entramat jurídic que ens condemna, als catalanoparlants, a l’ostracisme d’uns drets humans declarats com a bàsics.

 

Marc Biosca

Àrea d’Acollida lingüística de la Plataforma per la Llengua

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús