Arxiu del mes: maig 2015

Però, estem parlant d’un mestre?

dimarts , 26/05/2015

Foto de Plataforma per la Llengua: en español o nada2

Em refereixo avui a una notícia, trista notícia, que afecta l’IES Terrassa. Sembla ser que, a l’aula de Formació de Gestió Administrativa, un alumne que parlava la seva llengua, el català, va ser objecte de mofa pel seu professor per raó d’aquesta circumstància. I no només això, sinó que atès que parlava català habitualment, li va fer saber que  l’avaluaria amb més rigor en les matèries de castellà i anglès (?). I no només això, sinó que va manifestar, també, menyspreu per als partits que donen suport a la llengua catalana. I tot això, en plena classe i en el seu paper de mestre.

Com a mestra, com a formadora de mestres, com a membre de la Plataforma per la Llengua i com a catalana em preocupa molt aquesta situació que, malauradament, no és del tot aïllada. Hi ha hagut, per part del govern de l’Estat i amb el suport d’altres formacions polítiques amb un determinat concepte d’Estat, la voluntat de presentar la situació lingüística de les nostres escoles com a injusta i discriminatòria envers el castellà. Han incitat (ens consta) pares i mares d’alguns alumnes perquè demanessin el castellà com a llengua vehicular dels aprenentatges dels seus fills, han obligat a prescindir del projecte lingüístic dels centres, redactat d’acord amb els principis pedagògics més adients i d’acord amb la realitat sociolingüísitca de l’entorn, han intentat l’enfrontament entre pares, entre pares i mestres… I, tot això, ho han fet a l’empara de sentències judicials i, naturalment, com sap tothom, amb un director d’orquestra imprescindible: l’ínclit ministre de Cultura i Esports, senyor Wert. L’actuació d’aquest ministre és un dels greuges més grans que se li poden fer al PP. Aquesta voluntat uniformitzadora, antiga, retrògrada i injusta és en gran part al darrera de la pèrdua de vots a València i a les Illes, on la persecució de la llengua, sense el fre de cap partit en el govern que ho pogués impedir com en el cas de Catalunya, ha estat gravíssima. Sembla que bufen vents de canvi i jo celebro que es pugui reconduir la situació a tot l’àmbit de parla catalana i tornar a una situació de calma a les escoles i al foment del respecte per a totes les realitats lingüístiques, a partir de la consideració del català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

Hi ha, però, en la notícia que comento. un fet que, a parer meu, és encara més greu. És el comportament d’aquest mestre (?) de mecanografia.  Un mestre, una mestra, té la missió i el deure d’acompanyar cada un dels seus alumnes en el seu procés d’aprenentatge, de valorar el seu progrés individual, d’animar-lo quan no se’n surt i felicitar-lo pels seus èxits. No em puc imaginar un mestre ridiculitzant els seus alumnes. Senzillament, se l’hauria de retirar de la docència. Quina confiança pot tenir aquest noi que, per formar part d’una família que parla català a casa, és motiu de mofa i d’amenaces per part del seu professor? Cap. Pobres alumnes d’aquesta classe! Potser escriuen més ràpid que la tramuntana però quina poca empatia, quina pobra relació personal han de tenir amb aquest funcionari de la docència.

 

Estic convençuda que els responsables de la direcció de l’IES Terrassa, l’Associació de Pares i Mares del centre,  la Inspecció de la zona, el Departament d’Ensenyament, sabran reconduir, entre tots, aquesta situació lamentable arribant on calgui, perquè l’educació és «cosa de tots» i no podem consentir que una poma podrida faci malbé el cistell. Amb tot el meu suport a aquest noi i a la seva família, voldria dir-li que, segur, segur, que en la seva vida de formació la relació amb aquest professor/funcionari ha estat una excepció i que ha trobat i trobarà mestres que recordarà sempre.

 

Teresa Casals

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

El castellà oficial o no? Cap llengua oficial…?

dimarts , 19/05/2015

 

presentacioconstitucio

 

Em refereixo sens dubte al debat sobre el futur model lingüístic per a la república independent de Catalunya. Bo i seguint les discussions sobre aquesta qüestió, crec francament que ens perdem en les formes, en el dit de Confuci, que en lloc de mirar el que ens indica acabem mirant-li el dit. No sé pas si tots, però em fa l’efecte que bona part, dels que defensen que el castellà sigui llengua oficial i dels que defensen que no en sigui, tenen més punts en comú que no pas es pensen. Potser ens perd el concepte, el terme.

Tinc la impressió que hi ha un cert consens en moltes de les opinions que el català tindrà uns usos institucionals preferents o prioritaris i per altra banda que cal atendre i reconèixer el paper del castellà, especialment pel que fa al dret del ciutadà d’utilitzar-lo davant de les institucions o d’aprendre’l a l’escola (si cal amb totes les excepcions o no de terminis i forma per uns o altres). Dit això, el que ens perd sovint és com cal traslladar això en l’ordenament jurídic i simbòlic de l’Estat. En una balança tal volta uns hi volen fer notar més el reconeixement simbòlic institucional o el blindatge formal d’una o altra llengua, i altres els pesa més la temença que a l’hora de posar-ho d’una determinada manera a la llei, les interpretacions i conseqüències legals puguin ser diferents de les preteses inicialment. No són tan descabdellades aquestes visions.

Partim d’un model, l’actual, molt impositiu, però a la vegada interpretatiu, molt particular, molt poc clar, molt enrevessat i amb missatges molt contradictoris sobre la situació real de la llengua. El nostre focus de visió no s’eixampla gaire per comparar-nos al que passa arreu del món en aquest aspecte. Tenim ja d’antuvi un garbuix prou patent, i no és pas estrany que el projectem amb el mateix embull cap al futur. La qüestió lingüística ens l’han posada molt difícil, molt excepcional; tant, que nosaltres mateixos també ho acabem fent difícil. Per què, doncs, en lloc de començar la casa per la teulada, no intentem d’alliberar-nos del pes de la confusió de segell espanyol que arrosseguem i definim primer aquells punts bàsics per després posar-li el nom? Hi ha experts, sobradament preparats, per trobar una fórmula, o diverses, que s’ajustin a aquesta intencionalitat. Insisteixo que hi ha uns mínims dels quals no som pas tan lluny fins i tot en les qüestions més polèmiques. Poso un exemple (no pas l’únic). Potser no ens posarem d’acord en si el castellà ha d’ésser una assignatura obligatòria a l’escola o un dret per a tothom qui vulgui aprendre-la, però fet i fet això és una concreció que no cal que depengui d’un principi constitucional, sinó d’una llei de rang inferior, com pot ser d’ensenyament, també prou modificable en el temps. En canvi, potser sí que ens posarem d’acord que del caràcter institucional que reconeguem al català es desprèn que com a mínim ha d’ésser assignatura obligatòria per a tots els alumnes.

Més enllà de tot això, hi ha el simbolisme dels mots. Quan diem que una llengua és oficial o cooficial ho diem pensant en allò que implica l’oficialitat i la cooficialitat realment o bé pensem que simbòlicament volem que hi surti aquest nom? Quan parlem d’oficialitat o de llengua de les institucions, o llengua nacional, o llengua dels poders públics, o llengua cooficial o cap llengua oficial, ho fem partint del significat que té cada cosa en un lloc com a Suïssa, Canadà, Suècia o fins i tot Andorra, o el nostre referent és Espanya i la Catalunya autonòmica? Quins referents de terminologia hem de tenir en el nou Estat? Hi ha altres formes per definir allò que volem quan diem oficialitat?

Volem la independència per fer un país modern però la nostra societat arrossega molts clixés d’un model espanyolista, antic, tronat. Si volem associar la nostra definició als significats dels estats moderns ho entendrà una ciutadania avesada a una visió espanyola molt particular en aquest aspecte? Quina és al fórmula ideal que s’adeqüi als models moderns però no sigui mal interpretada per una societat que en bona part parteix de models i definicions espanyols?

No passem pena. No estem tan lluny un dels altres. Podem trobar el consens en molts dels aspectes que volem que el nou model impliqui en el dia a dia dels ciutadans, institucions, empreses… També podem determinar allò que cal definir en cada nivell, allò que és més emmotllable i allò que forma part ja de l’estructura de l’Estat perquè implica el seu funcionament bàsic. Allò que cal d’antuvi definir i el que no cal. També podem trobar la millor manera de definir-ho, de posar-li nom i forma, per fer un model modern i a la vegada que tingui en compte la psicologia social que parteix encara d’una ciutadania amb referents en l’excepció terminològica i d’aplicació particular espanyola però, això sí, amb moltes ganes d’alliberar-se’n.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Un compromís molt escàs per part de l’esquerra

dimarts , 12/05/2015

La irrupció amb força de partits que es volen transformadors des de l’àmbit de l’esquerra més o menys post marxista, sembla que de moment no hagi suposat cap moviment de pes en l’imaginari de les llengües i de la seva gestió.

Curiosament, és com si aquesta qüestió encara fos percebuda amb ulls de dretes, veient-la com un atribut merament identitari, restant-li qualsevol potencialitat de transformació de les condicions de possibilitat de les persones. Ja ho deia aquell —no em feu dir qui perquè no ho recordo— que el mite de Babel ha estat desballestat per totes bandes; tot tipus de diversitat és ben vista (o gairebé), tota menys la lingüística, perquè no sabem què fer-ne.

Aquest garbuix es reflecteix molt clarament quan parlem de les llengües a l’Estat espanyol. L’únic que hi ha d’inapel·lable és el caràcter plenipotenciari de la llengua castellana, sens dubte la més protegida i subvencionada de totes. D’això, òbviament, se’n beneficien els seus parlants perquè els seus drets lingüístics són privilegiats. La resta de llengües pròpies passen a un segon pla per defecte, i d’això se n’adona tothom qui se’n vol adonar; també, els qui fa menys anys que conviuen amb nosaltres.

En aquest context, plantejar la gestió lingüística des d’una mirada d’esquerres topa amb reticències d’un deix reaccionari més que evident. Nosaltres pensem que canviar les condicions de possibilitat de tota la ciutadania és una operació d’abast polític que queda lluny de les capacitats reals de la Plataforma per la Llengua. Ara bé, des de la Plataforma sí que treballem perquè tothom posi a l’abast un instrument tan bàsic d’emancipació com és el coneixement de la llengua catalana per a tots els nostres conciutadans. En definitiva, incorporar una gestió responsable basada en l’ús de la llengua catalana perquè aquells que no la coneixen hi tinguin accés és el que és honest i solidari…. i tal com tenim el pati, gairebé revolucionari.

(La idea d’aquest article l’ha despertat les paraules del candidat de Podemos a l’Aragó, Pablo Echenique, legitimant la segregació lingüística, per llei, en aquest territori. I la del seu secretari general, Pablo Iglesias, que fuig d’estudi —“humilment”, segons ell—quan li pregunten per la unitat de la llengua).

Marc Biosca

Àrea d’Acollida lingüística de la Plataforma per la Llenguaem2015

 

Jocs sense joguines

dimarts , 5/05/2015

vull jugar en català copiaUn dels àmbits decisius perquè una llengua perduri, perquè s’adapti als temps, perquè la gent la faci seva, és que es transmeti en l’àmbit familiar, passi de pares a fills, d’avis a néts. Des que els infants són ben petits, els cantem les cançons de sempre, els amanyaguem… i juguem amb ells. Hi ha molts jocs per als quals no cal comptar amb cap mena d’estri o joguina, és a dir, que només ens cal l’acció corporal; jocs que moltes vegades són qualificats de tradicionals perquè existeixen des de temps immemorial, són d’origen popular i es transmeten oralment a través de les generacions.

En els territoris de parla catalana en tenim un munt; ”un, dos, tres, pica paret”, ”corretgeta la ning, ning”, ”fet i amagar”, ”el pare carbasser”, ”trencar fils”, ”arrencar cebes” i molts d’altres, i encara hi podem afegir les cantarelles i els jocs de falda adreçats als més petits.

Amés de desenvolupar aptituds de destresa, atenció, enginy o altres qualitats personals, aquests jocs tenen la característica que s’hi juga de forma col·lectiva i amb intervenció constant de la comunicació verbal: repetició de frases, expressions singulars, cançons, recitatius, etcètera, que impliquen l’ús lúdic de la llengua, afavorint la consolidació del grup i la sociabilització cultural dels infants, ja que si per alguns pot representar la seva iniciació en l’aprenentatge del català, per altres pot significar la millora a ampliació del seu vocabulari, afermant alhora l’ús social de l’idioma en el pati de l’escola o altres espais de joc dins d’un ambient de normalitat.

El fet que per jugar a aquest tipus de jocs no es necessitin joguines, representa a la vegada un avantatge i un inconvenient. Avantatge perquè permeten iniciar-los en qualsevol lloc i moment, però també inconvenient en el sentit que la seva pervivència no rep cap impuls ni té cap relació amb l’omnipresent acció comercial del sector de la joguina. Sou els pares, avis, mestres, monitors, etcètera, els encarregats de fomentar, difondre i mantenir aquests jocs com a eina formativa ben útil i a la vegada també perquè constitueixen un innegable patrimoni cultural català. Nombrosos llibres, altres publicacions especialitzades i moltes pàgines web on s’hi pot trobar informació valuosa us poden ajudar en aquesta tasca. I és que convé tenir en compte que les llengües, i el català no n’és cap excepció, perviuen per l’acció diària de cadascun dels seus parlants.

Sebastià Que

Àrea de Joc i Lleure de la Plataforma per la Llengua