El castellà oficial o no? Cap llengua oficial…?

 

presentacioconstitucio

 

Em refereixo sens dubte al debat sobre el futur model lingüístic per a la república independent de Catalunya. Bo i seguint les discussions sobre aquesta qüestió, crec francament que ens perdem en les formes, en el dit de Confuci, que en lloc de mirar el que ens indica acabem mirant-li el dit. No sé pas si tots, però em fa l’efecte que bona part, dels que defensen que el castellà sigui llengua oficial i dels que defensen que no en sigui, tenen més punts en comú que no pas es pensen. Potser ens perd el concepte, el terme.

Tinc la impressió que hi ha un cert consens en moltes de les opinions que el català tindrà uns usos institucionals preferents o prioritaris i per altra banda que cal atendre i reconèixer el paper del castellà, especialment pel que fa al dret del ciutadà d’utilitzar-lo davant de les institucions o d’aprendre’l a l’escola (si cal amb totes les excepcions o no de terminis i forma per uns o altres). Dit això, el que ens perd sovint és com cal traslladar això en l’ordenament jurídic i simbòlic de l’Estat. En una balança tal volta uns hi volen fer notar més el reconeixement simbòlic institucional o el blindatge formal d’una o altra llengua, i altres els pesa més la temença que a l’hora de posar-ho d’una determinada manera a la llei, les interpretacions i conseqüències legals puguin ser diferents de les preteses inicialment. No són tan descabdellades aquestes visions.

Partim d’un model, l’actual, molt impositiu, però a la vegada interpretatiu, molt particular, molt poc clar, molt enrevessat i amb missatges molt contradictoris sobre la situació real de la llengua. El nostre focus de visió no s’eixampla gaire per comparar-nos al que passa arreu del món en aquest aspecte. Tenim ja d’antuvi un garbuix prou patent, i no és pas estrany que el projectem amb el mateix embull cap al futur. La qüestió lingüística ens l’han posada molt difícil, molt excepcional; tant, que nosaltres mateixos també ho acabem fent difícil. Per què, doncs, en lloc de començar la casa per la teulada, no intentem d’alliberar-nos del pes de la confusió de segell espanyol que arrosseguem i definim primer aquells punts bàsics per després posar-li el nom? Hi ha experts, sobradament preparats, per trobar una fórmula, o diverses, que s’ajustin a aquesta intencionalitat. Insisteixo que hi ha uns mínims dels quals no som pas tan lluny fins i tot en les qüestions més polèmiques. Poso un exemple (no pas l’únic). Potser no ens posarem d’acord en si el castellà ha d’ésser una assignatura obligatòria a l’escola o un dret per a tothom qui vulgui aprendre-la, però fet i fet això és una concreció que no cal que depengui d’un principi constitucional, sinó d’una llei de rang inferior, com pot ser d’ensenyament, també prou modificable en el temps. En canvi, potser sí que ens posarem d’acord que del caràcter institucional que reconeguem al català es desprèn que com a mínim ha d’ésser assignatura obligatòria per a tots els alumnes.

Més enllà de tot això, hi ha el simbolisme dels mots. Quan diem que una llengua és oficial o cooficial ho diem pensant en allò que implica l’oficialitat i la cooficialitat realment o bé pensem que simbòlicament volem que hi surti aquest nom? Quan parlem d’oficialitat o de llengua de les institucions, o llengua nacional, o llengua dels poders públics, o llengua cooficial o cap llengua oficial, ho fem partint del significat que té cada cosa en un lloc com a Suïssa, Canadà, Suècia o fins i tot Andorra, o el nostre referent és Espanya i la Catalunya autonòmica? Quins referents de terminologia hem de tenir en el nou Estat? Hi ha altres formes per definir allò que volem quan diem oficialitat?

Volem la independència per fer un país modern però la nostra societat arrossega molts clixés d’un model espanyolista, antic, tronat. Si volem associar la nostra definició als significats dels estats moderns ho entendrà una ciutadania avesada a una visió espanyola molt particular en aquest aspecte? Quina és al fórmula ideal que s’adeqüi als models moderns però no sigui mal interpretada per una societat que en bona part parteix de models i definicions espanyols?

No passem pena. No estem tan lluny un dels altres. Podem trobar el consens en molts dels aspectes que volem que el nou model impliqui en el dia a dia dels ciutadans, institucions, empreses… També podem determinar allò que cal definir en cada nivell, allò que és més emmotllable i allò que forma part ja de l’estructura de l’Estat perquè implica el seu funcionament bàsic. Allò que cal d’antuvi definir i el que no cal. També podem trobar la millor manera de definir-ho, de posar-li nom i forma, per fer un model modern i a la vegada que tingui en compte la psicologia social que parteix encara d’una ciutadania amb referents en l’excepció terminològica i d’aplicació particular espanyola però, això sí, amb moltes ganes d’alliberar-se’n.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

3 comentaris

  • joan soldevila

    20/05/2015 8:28

    Català única llenuga oficial. Després el respecte per les altres

  • Àngels Folch i Borràs

    21/05/2015 12:10

    Tens raó que segurament que les dues postures no estan pas tan allunyades i que tenen molts punts en comú. Efectivament és de fet una qüestió de noms, o més aviat d’adejctius, però en aquest cas l’adjectiu, cooficial, pot pesar molt, massa i pot tenir conseqüències nefastes pel substantiu (llengua). Cal doncs que com dius trobem entre tots l’adjectiu o la formulació adequada per expressar el que volem dir sense comprometre el futur del català i garantint els drets individuals de tothom.

  • Víctor Verdú

    30/08/2015 13:50

    En lloc de “descabellades”, desgavellades, sisplau. Gràcies!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús