Arxiu del mes: setembre 2015

Carta a en Martí: tres anys sense tu.

dimecres, 23/09/2015

Martí,

Ja fa 3 anys que no ens veiem, 3 anys que continuem aquella ingent tasca que havies començat i havíem continuat plegats, 3 anys que dia sí dia també et trobem a faltar i pensem com enfocaries aquest o aquell problema, com encararies una o altra situació.

Com sempre, tinc ganes d’explicar-te coses que ens van passant. Segur que tu les veus amb el teu somriure murri, pensant “ja us ho deia jo”, però alhora modest i sense voler protagonisme…

Doncs això, que com a mínim un cop l’any no t’escaparàs de sentir les meves reflexions, explicacions i tot el que em passi pel cap d’explicar-te: enguany no puc evitar començar per dir-te que aquella entitat que vas fundar per allà l’any 1993 junt amb uns quants jovenets més de Gràcia, que fa 3 anys ja tenia uns 4000 socis i ben contents que n’estàvem… doncs estem a fregar dels 10.000 socis!!!! Sí, has sentit bé: la Plataforma per la Llengua ja frega 10.000 socis, i n’estem preparant una de grossa… que segur que t’agradarà!

Des de la carta oberta que et vaig fer l’any passat, et ressaltaré unes quantes coses que hem fet a l’entitat: vam presentar als experts del Consell d’Europa que vigilen com els estats compleixen (o no) la carta Europea de les Llengües regionals i minoritàries les nostres opinions i informes, entre ells el que vam presentar al Parlament Europeu l’any passat, i ho van trobar molt interessant, queda clar que l’Estat Espanyol continua tenint ciutadans de primera i de segona segons quina llengua parlin, això no canvia!

També vam fer el tradicional acte per Sant Jordi amb les entitats de nouvinguts, enguany l’hem anomenat “Planta’t, compromís pel nou país”, va ser al Born i va tenir un èxit notable!

La segona edició del Premi Martí Gasull i Roig va ser un gran èxit i els guanyadors van ser Escola Valenciana. Segur que t’encanta! Doncs ja estem preparant la tercera edició i gent tan important de la nostra cultura com en Jaume Cabré i na Isona Passola seran membres del jurat.

Hem fet l’informecat 2015, les balances lingüístiques, traduccions del manifest “el català llengua comuna”, hem continuat treballant en cinema i educació, hem arribat a acords amb tots els candidats a les eleccions del Barça i continuarem treballant amb la nova junta directiva del Club….

Pel que fa al país, en primer lloc cal que tinguis present que tant al País Valencià com a les Illes Balears i a la Franja de Ponent hi ha hagut canvi de governs autonòmics i la situació del català millora, i encara ha de millorar molt més. Com a primeres mostres sembla que aviat recuperarem Canal 9 i segurament millor que l’anterior, s’ha derogat la llei del LAPAO a la Franja i la del “trilingüisme” a les Illes, l’ensenyament en català a les Illes i al País Valencià millorarà previsiblement amb els nous governs… Nosaltres posem i posarem –com sempre- tota la feina i expertesa de la que siguem capaços perquè avanci i es normalitzi com més ràpid millor.

A Catalunya, ai, a Catalunya! Les coses passen per una banda molt ràpid, però per altra molt lentes: voldríem que tot el procés hagués passat ja i ja fóssim un país normal i lliure, però no, encara no! Tot arribarà, ara estem en el camí… però anem a pams: la Plataforma per la Llengua recomana votar opcions independentistes, donat que hem arribat a la conclusió que és l’única solució possible per a ser ciutadans amb tots els drets reconeguts: votar independència és votar llengua!. Des de la darrera carta oberta que et vaig escriure ara ja fa un any, han passat coses, moltes coses: primer de tot va venir el 9N. Això va ser un gran esdeveniment: 2.350.000 vots en un “procés participatiu” il·legal!! Per primer cop des del 1714 les autoritats catalanes desobeïen les espanyoles i no acaben a la presó! Tot i que el President Mas i alguns Consellers estan sent investigats per la “justícia” espanyola. Després van venir uns mesos on els nostres polítics no van entendre’s però finalment es van convocar eleccions per el 27 de setembre, sí, diumenge que ve!! En aquestes eleccions tenim dues bones opcions, dues opcions independentistes netament: la CUP per una banda i Junts pel Sí que està format per CDC, ERC i independents per l’altra banda… ah, per cert durant aquest any Unió ha expulsat els seus independentistes i ha trencat la federació amb CiU: la puta i la Ramoneta van morir i Plataforma per la Llengua no va anar al funeral, no estàvem gens tristos!

D’altra banda continuant amb els festivals-manifestacions espectaculars que els catalans hem fet els darrers anys l’11 de setembre, enguany hem omplert la Meridiana a vessar, des del parc de la Ciutadella fins Sant Andreu. Hem fet passar un punter que marcava el camí cap el Parlament de la República Catalana!!

En fi, que ens venen uns dies, setmanes i mesos molt intensos. En els que Catalunya demostrarà què vol i comença una nova etapa de la nostra història. Esperem que la majoria d’aquest país voldrà que Catalunya tingui veu pròpia al món: el seu propi Estat!

Ja saps que volem, com més aviat millor, un Estat per a tots els ciutadans d’aquest país, inclusiu, lliure, plenament democràtic, que tothom que visqui aquí el senti com a propi, on el català sigui la llengua pròpia i comuna, que rebi la promoció que reben les llengües dels seus Estats, i no atacs constants i permanents…

Estem en el camí, Martí, estem en el camí de començar a construir aquest Estat entre tots… i mentre l’anem fent, et continuarem tenint molt present tots els que et vam conèixer i vam treballar plegats!!

Fins aviat Martí

 

Òscar Escuder

President de la Plataforma per la Llengua

 

martíindepe

 

Iceta, Espadaler i Rabell: defensors aferrissats dels fets identitaris per sobre dels drets socials

dilluns, 21/09/2015

Bernat Gasull ARA

 

 

Bernat Gasull

Cap d’Àrea drets lingüístics i empresa de la Plataforma per la Llengua

 

Podem considerar prou respectable la defensa identitària de voluntat de pertinença a Espanya. Tanmateix, ara com ara, la no-separació d’Espanya implica que els drets de les persones, els drets bàsics, no només econòmics, sinó de llibertats i drets fonamentals en una democràcia moderna, queden sacrificats i subordinats. En poso un exemple ben evident arran de la presentació que va fer la Plataforma per la Llengua de les Balances lingüístiques entre castellà i català per part de l’Estat espanyol.  Espanya és un cas excepcional i únic dins l’entorn de països de tradició democràtica. No hi ha dins la Unió Europea cap comunitat lingüística de llengua pròpia de les dimensions de la catalana que no sigui reconeguda com a llengua oficial d’estat al mateix nivell que qualsevol altra llengua. Això té milers de conseqüències legals i estructurals, en un règim impositiu únic com no n’hi ha cap a la Unió Europea. Vegeu si més no aquest report i llegiu qualsevol dels més de 130 punts. Sereu conscients que defensar els nostres drets socials no és retornar a l’anterior llei d’ensenyament o retocar quatre aspectes de cinema, justícia o emissions de mitjans de comunicació en català. La cosa va molt més enllà: la principal, l’article 3.1 de la Constitució espanyola, pel qual el castellà és l’única llengua oficial d’estat i és un deure conèixer-la.

Les propostes de futur de les principals forces polítiques espanyoles no preveuen en cap cas de modificar el caràcter preeminent i únic de llengua oficial d’estat per al castellà per sobre del català. No hi ha possibilitats, ara com ara, de canviar la situació. A tot estirar, els més optimistes poden somiar de fer-hi retocs; retocs que seran a anys llum de qualsevol realitat comparable normalitzada, sigui Bèlgica o Suïssa. I això ho saben tant en Miquel Iceta, com en Ramon Espadaler, com en Lluís Rabell. Saben que no és possible dins l’Estat espanyol d’arribar a un règim de drets per al català equiparable al de la resta de democràcies europees.

I així i tot, encara tenen la gosadia de fer-se abanderats dels drets socials?  Si hom defensa els drets de llibertat religiosa no defensa uns drets socials? O només són drets religiosos? Si hom defensa els drets de les dones, lluita a favor d’un dret social o només és contra el sexisme? Si hom denuncia la discriminació per raó del color de la pell, està reclamant un dret social o només denuncia racisme? Per què reclamar per als catalans en l’àmbit lingüístic allò que té qualsevol ciutadà europeu no és defensar un dret social? O no és un dret social suficient que calgui prioritzar per damunt dels sentiments identitaris de pertinença a Espanya?

No donar garanties de solució i perpetuar una discriminació legal i pràctica d’una persona pel que és o parla com no es produeix en cap més lloc d’un país de tradició democràtica no és defensar un dret social. Però encara és més greu pretendre voler fer passar gat per llebre i pregonar que hi ha una solució dins el marc espanyol quan no hi ha proves ni alternatives reals que hi sigui. Això ja és demagògia.

El dia 27 tenim la gran oportunitat de deixar de ser uns ciutadans de segona per ser ciutadans de ple dret, amb tots els ets i uts. El 27 podem votar sí a la independència per defensar, sí, de debò, els drets socials.

En record d’Antoni Carné, dinamitzador de l’associacionisme cultural

dilluns, 14/09/2015

Francesc Marco Palau_web

 

 

Francesc Marco Palau

Membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua 

Alguns coneixem Sant Vicenç de Castellet a través de l’Antoni Carné i Parramon (1954-2015).  Creatiu de l’associacionisme cultural,  ha estat un home dedicat a establir sinergies entre entitats i a crear lligams personals dins dels sectors més actius de cada àmbit.

Influït per la tradició familiar i els valors històrics del compositor Josep Anselm Clavé, s’integrà aviat al teixit dinàmic de la població del Bages, presidint poc després, com havia fet el seu pare, la societat coral del municipi i endinsant-se en el voluntariat social de la Creu Roja.  Anys més tard, presidiria precisament la Federació de Cors de Clavé (2001-2009).

En un país que ha tendit sempre a les capelletes, ell tingué la visió panoràmica de tirar endavant un ens de coordinació entre les diferents federacions de cultura popular i tradicional, el que actualment és l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, una veu plural que serveix d’interlocutor amb les administracions i de pont amb els mitjans de comunicació.

Així, Carné –que estudià arquitectura tècnica– compaginava les seves responsabilitats a l’empresa familiar d’industrials picapedrers amb la seva vocació social, que el feia viatjar per tot el país. El nombre de quilòmetres que feia cada setmana és una dada prou significativa de la vitalitat de la cultura popular catalana. Aquella càmera de fotografies amb què sovint te’l trobaves li servia per testimoniar aplecs d’aquí i d’allà, i per fer evident la força d’un moviment cultural que hauríem de tenir més present, per allò que significa, pel seu dinamisme i per la quantitat de gent que mou.

El vaig conèixer ara farà uns tres anys, en una de les múltiples iniciatives sorgides de la societat civil per establir dinàmiques conjuntes que permetessin reeixir projectes comuns, alguns dels quals, cal dir, han prosperat. D’aleshores ençà hem compartit molts moments de reunió, sobretaula i reflexió. Amb ulleres i aquella barba que el caracteritzava, la seva era una veu autoritzada que buscava el consens però que marcava clarament un camí a seguir.

De l’Antoni, cadascú en mantindrà els seus records personals. Els meus el vinculen, entre d’altres, al Maresme. Allà, coincidint amb unes jornades de formació, vam teoritzar llargament al voltant de quins haurien de ser els projectes prioritaris per enfortir l’associacionisme. També em vénen imatges del Conflent, als peus del Canigó, on passàrem uns dies de debats l’estiu passat. Precisament ell aconseguí millorar les relacions a banda i banda de l’Albera a través d’establir lligams entre les entitats nord-catalanes i les del sud.

I penso, ara, també, amb aquells carrers dels Born, ben a la vora de Santa Maria del Mar, pels dies que tocava reunió en aquell edifici de la plaça Víctor Balaguer que ha estat niu d’actuacions fructíferes i refugi dels que han cregut sempre en la importància de treballar per a les persones, d’impulsar les tradicions i de projectar-les al demà.

Perquè som conscients que els avenços col·lectius són fruit de la suma d’esforços individuals, hem d’agrair la constància i la generositat a les persones que, com l’Antoni Carné, han esmerçat moltes hores i dedicació a promoure i mantenir la riquesa associativa dels nostres pobles i de les nostres ciutats.

Compromès amb els drets i les llibertats d’una Catalunya lliure, Carné sabia que quan s’estima la gent i la seva expressió cultural s’estima també el país. És per això que ell vindicava la necessitat que hom se sentís responsable del destí del seu país, tot fent-se seves les paraules de Clavé: instruïu-vos i sereu lliures, uniu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços.