Arxiu del mes: gener 2016

Carta a en Pablo Iglesias: els mínims que un estat democràtic hauria de respectar

divendres, 29/01/2016

Bernat Gasull ARA

 

 

Bernat Gasull
Cap d’Àrea drets lingüístics i empresa de la Plataforma per la Llengua

 

 

Tots els països de tradició democràtica amb diverses comunitats lingüístiques tan rellevants com en el cas espanyol (i particularment amb tants parlants com els que parlen català), ja han reconegut les diverses llengües al mateix nivell constitucional. A diferència d’Espanya, la llengua tradicionalment imposada a tot el territori ha perdut el caràcter legal preeminent i totes les llengües són igualment oficials per part de l’Estat i amb la mateixa consideració segons el territori on en són pròpies. Així ho han fet països com Suïssa, Bèlgica, Canadà o Finlàndia. L’alternativa a aquesta política és el trencament de l’Estat i la formació de nous estats.

La constitució espanyola, en una transició parcial, és hereva de l’etapa pre-democràtica de la preeminència d’una de les identitats, la de matriu castellana. No només es reconeix com única llengua oficial de tot l’Estat sinó que, juntament amb Bulgària, és l’única constitució del món que imposa el deure de saber una llengua (en aquest cas el castellà). Això té conseqüències més enllà de la constitució en les obligacions a tots els ciutadans espanyols, amb milers de disposicions que només tenen en compte la presència i obligació d’usos del castellà.

És en aquest sentit que es faria imprescindible una reforma constitucional amb un nou redactat de l’article 3, de manera que s’acostés a un redactat del tipus:

Article 3

  1. El basc, el gallec, el català i el castellà són les llengües oficials de l’Estat.
  2. L’occità, l’asturià-lleonès, l’aragonès, l’àrab i l’amazic seran reconeguts oficials en els respectius territoris on en són pròpies i per a les relacions de l’Estat amb aquests territoris.
  3. Les regions hauran de reconèixer com a oficials en llurs estatuts per a llur territori com a mínim la llengua o llengües que en són pròpies de la regió.
  4. L’Estat reconeix els usos oficials per a les diferents llengües de signes espanyoles.
  5. La riquesa de les diferents llengües i modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Tanmateix, per portar a terme aquests mínims, ja assolits en la resta de democràcies comparables, de quin suport i aliances disposeu per garantir aquest canvi constitucional? Quins passos seguireu per assolir-ho? Com és que, sorprenentment, en la proposta de reforma constitucional de Podemos no apareix una reforma del punt 3 en aquest sentit? Cal recordar que la proposta perpetua el castellà com a única llengua oficial de l’Estat en el punt 139 del programa com a única llengua considerada «idioma oficial en tot el territori estatal». Tan sols hi ha una proposta de modificació amb un afegit per fer explícit el reconeixement explícit de les llengües de signes espanyoles com a llengües oficials de l’Estat (punt 185 del programa). Així la llengua catalana de signes passaria a ser llengua oficial de l’Estat però la llengua catalana no, que quedaria relegada a la situació actual, amb un reconeixement restringit que depèn de les comunitats autònomes, però en cap cas oficial de l’Estat. Sereu coherents amb les proclames de respecte al reconeixement a la diversitat espanyola en contra de les pròpies propostes electorals que no van en la mateixa línia? Si no hi ha garanties de viabilitat d’una reforma real democràtica espanyola la independència de Catalunya es planteja com a única solució per a aquest territori per garantir un estat de dret plenament democràtic?

Liberté, égalité, fraternité?

dijous, 14/01/2016

marga payola

 

 

 

Marga Payola

Membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

França ha tornat a rebutjar la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Tot i ser una de les promeses electorals del president François Hollande, el Senat francès va rebutjar discutir el projecte de llei constitucional de ratificació de la Carta, el passat 27 d’octubre.

Els continus atacs al català són la pedra a la sola de la sabata que els catalanoparlants del nord no s’acaben de treure de sobre. El novembre del 2002, el Consell d’Estat francès va decretar l’anul·lació i la prohibició de l’ensenyament en llengua no francesa a les escoles públiques, fet denunciat, sense èxit, per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL).

L’abril del 2007, coincidint amb els 307 anys de l’edicte del rei francès Lluís XIV  (Rei de França i Rei de Navarra, de la Casa de Borbó) pel qual es prohibia el català a la Catalunya Nord, un grup d’entitats nord-catalanes van fer una campanya per demanar als candidats a l’Elisi que ratifiquessin la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries una vegada sortissin escollits. Tampoc ho van aconseguir.

Cal recordar que l’edicte del rei Lluís XIV, de l’any 1700, no ha estat mai revocat i avui és encara vigent. El que la monarquia va establir al segle XVIII ha estat mantingut per la Revolució francesa i per la República, “est magnifique!”

Per això és d’admirar la incansable i silenciosa feina que es fa des de la Federació per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes, fundada el 1980 a Perpinyà. Però permeteu-me  que destaqui la feina que fan les escoles de La Bressola, amb un projecte educatiu modern que permet vehicular el català com a llengua d’ús, de socialització, una llengua compartida entre els alumnes amb plena naturalitat, en un entorn advers i difícil.

Però què és exactament la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries? És un tractat europeu adoptat pel Consell d’Europa a Estrasburg, el novembre del 1992, que estableix la protecció de les llengües regionals o minoritàries històriques d’Europa (excloent les llengües dels immigrants), facilitant així, el seu aprenentatge oral i escrit per fomentar el seu ús en la vida pública. 24 dels 47 països europeus l’han ratificada, excloent França i Itàlia.

Es calcula que uns 40 milions de ciutadans de la Unió Europea utilitzen regularment una llengua regional o minoritària històrica. Sabent que el català té aproximadament uns 10 milions de parlants, significa que el 25% d’aquests 40 milions d’europeus parlen català i s’evidencia, una vegada més, l’anomalia de la situació legal de la nostra llengua a Europa.

El Tractat pel qual s’estableix una Constitució per Europa destaca, en els principis fundacionals, que la Unió està fundada sobre “els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de Dret i el respecte als drets humans, inclosos els de les minories”. No tenen dret els catalanoparlants del Nord a viure plenament en català? On és aquí el compliment dels valors europeus del respecte, la llibertat i la dignitat d’uns ciutadans que només tenen traves per viure amb la llengua que els han ensenyat els seus pares i avis? Per què França no ratifica la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries tot i ser membre fundador del Consell d’Europa? Per què França, tot i ser un dels països fundadors d’Europa, no accepta ni respecta la seva pròpia diversitat?

Potser seria bo, que un dels requisits per entrar a formar part de la Unió Europea fos, entre d’altres, la ratificació obligatòria d’aquesta Carta.