Arxiu del mes: setembre 2017

Cal votar també per la llengua, i votar “Sí”

divendres, 29/09/2017

 

 

Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua

 

Ja tenim aquí el referèndum! D’uns anys ençà, la societat catalana debatem seriosament i intensa sobre el futur polític que volem per al nostre país: parlem de dèficit fiscal, d’infraestructures, de democràcia de debò –­i no només nominal–, de les pensions, de la sanitat, de la capacitat de decidir i organitzar els aspectes que ens afecten el dia a dia… Als que volem un Estat propi ens sembla molt evident que tot això, i moltes altres coses, ens faran viure més bé i ser més lliures. Però en aquesta reflexió com a president de la Plataforma per la Llengua vull parlar de la llengua. Si el que volem és viure en un entorn de drets i usos lingüístics equiparable a les democràcies avançades, cal votar, i votar a favor d’una república catalana independent.

I per què parlar de llengua?  Algú es podria preguntar, que no està bé? Ja s’ensenya a l’escola, tenim TV3, i ràdios i diaris en català, anem prou bé a Internet… fins i tot el menú del meu mòbil és en català!

Doncs no! Ara mateix som molt lluny del que es podria considerar normal i plenament democràtic en matèria lingüística. No hi ha cap comunitat lingüística europea de les dimensions de la catalana tan discriminada legalment. La constitució espanyola és l’única constitució de la Unió Europea que no reconeix com a oficial de l’estat una llengua amb tants parlants com el català. És, juntament amb la de Bulgària, l’única que obliga explícitament a conèixer una llengua, i l’única del món que fa aquest deure extensiu per constitució més enllà del domini històric d’aquesta llengua. D’aquesta situació excepcional es desprenen tot un seguit de pràctiques i centenars i centenars de disposicions legals que discriminen, o fins i tot prohibeixen, l’ús del català. Llevat d’Espanya, no hi ha cap país de la Unió Europea que prohibeixi l’ús d’una llengua com el català en les màximes cambres de representació de l’Estat. Aquest corpus normatiu basat en la supremacia d’una llengua sobre les altres té conseqüències negatives vers el català, els seus parlants, i tots aquells que volen viure en un entorn plenament democràtic. Hi ha prohibicions, restriccions, obligacions i manca de requisits per al català com no passa enlloc més d’Europa per a una llengua de dimensions similars. Això afecta tot tipus d’àmbits, com el judicial, les empreses públiques, les empreses privades, els drets del consumidor, els drets bàsics dels ciutadans, l’ensenyament, els treballadors públics, els documents oficials, la imatge de l’Estat, el funcionament de l’Estat, el reconeixement i els tractats internacionals, les restriccions d’ús per als governs locals i autonòmics, les forces armades, els cossos de seguretat, els documents personals oficials, els simbolismes de l’Estat… Podeu veure’n una bona relació en el document “Balances lingüístiques 2017

Des de la Plataforma per la Llengua vam defensar durant molts anys la normalització del català en tot el territori lingüístic sense pronunciar-nos sobre quina organització política havia de tenir el país perquè, en teoria, i sobre el paper, Espanya hauria pogut fer els canvis que han permès a altres països tractar com a ciutadans de primera categoria els qui parlaven llengües com la catalana. Tanmateix, l’Estat espanyol no ha assumit, ni té intenció de fer-ho, la diversitat lingüística, com ho han fet Suïssa, Bèlgica, Finlàndia o Canadà. Això ha estat així en els governs espanyols successius d’ençà de la mort del dictador, i continua essent així fins i tot en la major part de l’oposició política espanyola.

En els darrers anys, els experts del Consell d’Europa encarregats de valorar el compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries per part dels estats han tornat a posar de manifest que Espanya continua sense complir-la, malgrat haver-la signat i ratificat. L’Estat espanyol no només va negar-se a reconèixer el català com a llengua oficial de l’Estat, que és el que han fet la resta de països europeus amb llengües tan parlades, sinó que va considerar-la com a llengua regional minoritària i la va incloure en aquesta Carta, encara que no li corresponia. Així i tot, tampoc no ha complert els compromisos pensats per a llengües que no són comparables al català. La Plataforma per la Llengua ha recollit aquests incompliments i ha denunciat les vulneracions de drets reiterades dels ciutadans de parla catalana.

Tampoc no ha accedit mai al fet que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea. D’entre les 6.000 llengües que hi ha al món, el català és entre la 70a i la 100a per nombre de parlants, i la 27a per valoració del seu mercat econòmic. És la 14a llengua de la Unió Europea. Hi ha onze llengües amb menys parlants que sí són oficials a la UE. Ser oficial no és només un tema simbòlic! No, de cap manera! Això té multitud de repercussions pràctiques, ja que les normatives de la UE exigeixen que multitud de requisits siguin fets en llengües oficials de la UE o llengües oficials dels estats que en formen part.

Per tot això, ja fa uns anys que la Plataforma per la Llengua va decidir proclamar-se obertament a favor de la independència de Catalunya. L’Estat espanyol ens ha deixat ben clar que si volem una llengua de primera, i tenir els mateixos drets que els danesos, els hongaresos i els grecs –per exemple– necessitem  un estat independent, com tenen ells. No volem res que no tinguin els parlants d’altres llengües, però tampoc menys.

Volia fer també una observació important sobre la resta del domini lingüístic. No ens oblidem ni per un moment que el català és també la llengua de la Catalunya del Nord, de la Franja de Ponent, del País Valencià, de les Illes Balears, d’Andorra i de l’Alguer. Com ja passa en altres casos a Europa, pensem que la independència d’una part del territori ajudarà també els ciutadans de la resta del domini lingüístic.

Per això, des de la Plataforma per la Llengua demanem una reflexió al voltant de la llengua. Creieu que el català ha de ser una llengua plena, o una llengua de segona? I els catalans –parlem la llengua que parlem–, hem de ser uns ciutadans de primera, o uns ciutadans de segona? Si arribeu a la mateixa conclusió que nosaltres, cal que us continueu mobilitzant, i votar per a assolir un país ple, normal, amb la màxima cohesió social i igualtat d’oportunitats per a tothom.

Estem en un moment que en qualsevol país normal de tradició democràtica aquestes qüestions es resolen votant, tal com ha passat al Canadà i el Regne Unit, i tal com ha proposat i el nostre Govern i ens hi ha convocat: referèndum el diumenge! Però a Espanya, aquesta normalitat democràtica no s’entén: consideren que els catalans no tenim dret a decidir lliurement i democràtica el nostre futur! Inversemblant, oi? Sí! Però ja sabeu que és així. Multitud de declaracions i lleis ho posen en evidència, i els escorcolls recents a departaments i òrgans del Govern, les detencions injustificables de membres del Govern, els tancaments de webs, o el desplegament d’una gran quantitat de forces repressores de l’Estat a casa nostra, demostren que l’Estat està disposat a aplicar-nos la seva legislació antidemocràtica i obsoleta! És evident que l’Estat té instruments poderosos. Molt bé. Nosaltres tenim la força de la gent! No sé si ells ho saben, però és important i vital que ho sapiguem nosaltres: la nostra determinació és imbatible. Si ens mantenim ferms –i estic convençut que ens hi mantindrem–, la seva força és inútil i ridícula contra un poble digne i conscient dels seus drets. Ens pot fer el camí més llarg, difícil i costerut, sí!, però reforça la nostra voluntat i ens fa encara més imbatibles!

Tinguem-ho present i assolim ben aviat de manera democràtica i pacífica la nostra anhelada República Catalana!!

 

 

 

 

 

SÍ, vull!!!

dimarts , 26/09/2017

marga payola

 

 

Marga Payola

Membre de la Junta Executiva i responsable internacional de la Plataforma per la Llengua

 

El Dia Europeu de les Llengües se celebra cada 26 de setembre des de l’any 2001, per iniciativa del Consell d’Europa, amb l’objectiu de promoure la diversitat lingüística com un valor afegit que permet la cohesió social, facilita la mobilitat i afavoreix el respecte cap a la diversitat lingüística.

La Unió Europea celebrarà amb entusiasme aquesta jornada, però el cert és que només hi ha 24 llengües oficials de les 40 llengües que es parlen a Europa. Fins quan permetrem que es continuï discriminant 50 milions de ciutadans europeus que tenen com a llengua materna una llengua no oficial?

La llengua catalana és parlada per més de 10 milions de persones i és la 14a llengua en nombre de parlants a Europa. Però cap dels governs espanyols no ha volgut mai que fos llengua oficial, i per tant, els nostres eurodiputats no poden parlar en català a l’eurocambra, el català no és llengua de treball a les institucions europees i la normativa europea només interpel·la les llengües oficials.

És clar, doncs, que ningú no ho farà per nosaltres; per això els catalans hem dit: prou! La llengua catalana no es pot permetre més temps tenir un “estat en contra”, que trepitja constantment els nostres drets lingüístics.

Per això, des de la Plataforma per la Llengua fem la campanya “Un Estat a Favor del català” pel referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre. Només una nova república catalana podrà garantir que la nostra llengua sigui respectada a les escoles, els jutjats i les administracions, i que sigui llengua oficial a la Unió Europea.

Si vols tenir garantits els teus drets lingüístics, el proper diumenge vota “SÍ” pel català!

 

Carta oberta al periodista Marcel Haenen

divendres, 8/09/2017

 

 

Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua

 

Benvolgut senyor Haenen,

Us escric des de Plataforma per la Llengua, una ONG amb prop de 14.000 socis que vetlla perquè es respectin els drets dels catalanoparlants.

Em poso en contacte amb vós perquè he seguit amb preocupació la polèmica lingüística que es va generar arran de la vostra petició al cap de la policia de Catalunya, el passat 21 d’agost, que parlés en castellà en una roda de premsa a Barcelona després dels atemptats terroristes que vam patir fa uns dies a Catalunya. Posteriorment he llegit les vostres declaracions en alguns mitjans, on us mostreu perplex per la indignació que la vostra actitud va provocar entre el públic català. En aquesta carta voldria informar-vos de les raons per les quals aquell comportament va ferir les sensibilitats de molts catalanoparlants.

El català és una llengua mitjana d’Europa amb uns 10 milions de parlants. A Catalunya, el català no només és llengua oficial dels poders públics sinó que és la llengua de treball de centenars de mitjans de comunicació. Les ràdios informatives en català tenen molta més audiència a Catalunya que les ràdios en altres llengües, fet pel qual tant els informadors públics com els privats (com per exemple els clubs de futbol i altres empreses multinacionals) faciliten informació en aquesta llengua com a material de treball per a molts periodistes, sens perjudici que es puguin fer servir també altres llengües.

Cal destacar que, tot i aquesta vitalitat i treball permanent, la llengua catalana ha estat durament perseguida i encara està minoritzada. Amb la pèrdua de les lleis i constitucions catalanes i la imposició de les lleis de Castella al Principat de Catalunya el segle XVIII, l’administració reial (compartida amb Castella des de dos segles abans, com els Països Baixos durant uns 70 anys) va començar a imposar-hi activament el castellà, llengua fins llavors desconeguda per la gran majoria de la població. Durant els segles XIX i XX s’han succeït les imposicions del castellà (com ara apartar el català de l’escola, dels processos judicials o de les converses telefòniques), decisions que anaven lligades a una ideologia supremacista segons la qual molts parlants de castellà, inclosos alguns funcionaris, es creuen amb el dret d’exigir als catalans que renunciïn a la seva llengua fins i tot ara que el català està restituït com a llengua dels poders públics (des de 1979) i s’ha garantit el dret d’usar-lo. El fet que la vostra petició reforcés la posició de qui pretén continuar perpetrant aquest abús és l’única raó per la qual heu tingut les seves lloances i, en canvi, heu vist com molta gent catalana se sentia ofesa, no per ego, sinó per una dignitat que contínuament ens és qüestionada.

Des de la nostra entitat també us fem palès que l’actuació en català dels poders públics catalans és comparable a la d’altres territoris europeus amb comunitats lingüístiques de mida similar. Aquest va ser el cas de la conferència de premsa dels atemptats d’Estocolm (vídeo) –que va ser conduïda en suec tot i que es van respondre preguntes en anglès– i de la dels atemptats de Brussel·les (vídeo) –en la qual es va repetir permanentment tota la informació en neerlandès i francès–. Que el comportament seria el que va ser ho van preveure molts mitjans internacionals que disposaven de traductors automàtics entre el català i les seves llengües de treball. És possible que el vostre mitjà no conegués la nostra realitat, fet que podríem atribuir a la sistemàtica invisibilització a què es veu sotmesa la llengua dels catalans. En aquest sentit, voldria encoratjar-vos a no reproduir els arguments i les actituds de la tradició més autoritària del tractament de les llengües a Espanya. De la mateixa manera que a Suècia i a Bèlgica no s’expressen en suec i en neerlandès (i francès) per raons d’ego, els catalans també usem el català de manera oficial perquè és la nostra llengua.

Finalment, amb l’objectiu d’ajudar-vos a comprendre millor la situació de la llengua catalana i que pugueu tenir més present la diversitat lingüística existent a Europa, us convidem a llegir el document ‘The Catalan Language’, que us informarà de les característiques de la nostra llengua, i també el report ‘”If you address me in Catalan I’ll suspend the proceedings“, que exposa algunes de les discriminacions que va patir el català durant el 2015 i que va ser presentat davant les institucions europees. De fet, fins i tot publicacions com Politico s’han fet ressò de la importància que té el català com a llengua d’acollida per a les persones que venen a viure a Catalunya.

Per part meva, només em queda posar-me a la vostra disposició per si voleu conèixer més aspectes sobre la llengua catalana o sobre el nostre país, que com bé sabeu és un territori d’acollida i obert a dialogar amb tots els ciutadans d’arreu del món.

Esperant que les explicacions hagin servit per aclarir-vos els dubtes, us saludo ben cordialment,

 

Òscar Escuder i de la Torre

President

Plataforma per la Llengua

@oscarescuder1

Actualitat de la visió d’Azorín sobre el valencià

divendres, 1/09/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

«De fet, i tractant-se d’Azorín, ¿com podríem encetar el comentari sinó pel cantó de l’idioma?» Així va començar Joan Fuster el breu estudi Memòria de Josep Martínez Ruiz sobre l’escriptor de Monòver, «i allò encara és terra catalana», diu l’assagista de Sueca. Doncs de l’idioma cal parlar. Quan l’escriptor Azorín, al capítol 38 d’El Libro de Levante (1929), parla del valencià va del braç de la lingüística comparada. Per exemple, quan comenta el vocable cadira, ben present en el llenguatge de la seua vila nadiua, Monòver, de la comarca de les Valls del Vinalopó: «Cadiras con asiento de esparto; cadiras como se decía en el castellano antiguo y se dice en el valenciano.» I encara en fa una variació: «El valenciano, que está esmaltado de voces y frases antiguas, ya en desuso entre los castellanos de ahora: hay voces clásicas, a manta, como aquí se dice. Sólo en la A, las palabras abondo, aïna, arreo (arreu), aosadas (aosaes), que van y vienen por la parla de los monoveros.» Quan Azorín tracta sobre les parts d’una casa torna a fer pinzellades sobre el lèxic: «El porxo, en Mallorca; el porxi, en Alicante. Mallorca y Alicante son tierras hermanas.» Pura dialectologia comparada que representa una unitat profunda, de la qual l’idioma comú, la llengua catalana, n’és una bona mostra.

Josep Martínez Ruiz es va instal·lar a Madrid des del 1896, però va tenir sempre present el paisatge del seu país d’origen en les seues obres literàries. Les frases abans citades representen la visió d’un autor castellanitzat al voltant del valencià de la seua joventut. Ho explica en un passatge del llibre Valencia (1941): «Yo creo que un idioma se beneficia con el roce de otro idioma. El castellano se ha corroborado y acendrado en mí, primero con el valenciano, luego con el francés.»

L’afirmació sobre l’experiència de la formació plurilingüe d’Azorín és potser de gran actualitat. Pot reflectir un debat que suscita interés a hores d’ara, sobretot al sud del País Valencià. Actualment, a moltes llars de parla castellana de la ciutat d’Alacant, del Baix Segura o de parts del Vinalopó, cal valorar el valencià com un element d’herència cultural però sobretot com una porta cap al futur. S’ha de veure la llengua com una oportunitat, i no com un conflicte, tal com intenta amb desesperació la dreta espanyola.

Una llengua és una identitat, una visió pròpia del món. I per això molta gent, com la de la Plataforma per la Llengua, defensa que el valencià ha de ser la llengua comuna de tot el poble valencià, independentment de quina siga la seua llengua d’origen. Perquè les diferències d’oportunitats en l’accés a la llengua pròpia perjudiquen el futur d’un sector de la ciutadania valenciana. El valencià, la llengua comuna, també és part de la vida de la població habitualment castellanoparlant.

Explica Fuster que «aquell català de Monòver, anomenat Azorín, que escrivia en castellà» també forma part de la cultura catalana, que no es pot concebre sobre la base exclusivista dels que han escrit només en l’idioma propi. En tot cas, podem preguntar-nos com sonaria una límpida prosa d’Azorín sobre la geografia de les terres del riu Vinalopó en valencià: «Arreu, ausades, a bondo, aïna. A Monòver es parla valencià; a Elda, castellà; al Pinós, valencià; a Salinas, castellà; a Petrer, valencià, a Villena, castellà. Mosaic variat de valencià i castellà. Moltes de les veus castellanes empeltades al valencià que ací es parla són d’ús a l’Aragó; marcats aragonesismes. Probablement portades al segle XIII pels aragonesos que van vindre amb en Jaume I el Conquistador. Conquerits estos pobles als moros. “Pareix que Alacant haja sigut sempre una colònia, si no d’estrangers, d’espanyols no alacantins” -escriu el cronista Vila i Blanco. Indubtablement, les conquestes que aconseguien bé els romans, bé els cartaginesos; ara els gots, ara els àrabs; després els castellans; després els aragonesos; i l’alternatiu imperi dels prínceps d’estos dos últims regnes canviava la població, i, en conseqüència, desapareixien uns cognoms, en començaven ací uns altres, nous costums, nous usos. Riuada de la host d’en Jaume; fermentació de moriscs, catalans, aragonesos, castellans. Calabriada de parles; carnaval de la filologia. […] Des del fons de set segles, alcem la vista i en el blau veiem en Jaume, caragolant amb el seu bridó; passejant pel costerut altiplà de la penya del Cid. En Jaume el Conquistador i Rodrigo Díaz de Vivar». Una singular prosa catalana, fora de sèrie.