Arxiu del divendres, 1/09/2017

Actualitat de la visió d’Azorín sobre el valencià

divendres, 1/09/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

«De fet, i tractant-se d’Azorín, ¿com podríem encetar el comentari sinó pel cantó de l’idioma?» Així va començar Joan Fuster el breu estudi Memòria de Josep Martínez Ruiz sobre l’escriptor de Monòver, «i allò encara és terra catalana», diu l’assagista de Sueca. Doncs de l’idioma cal parlar. Quan l’escriptor Azorín, al capítol 38 d’El Libro de Levante (1929), parla del valencià va del braç de la lingüística comparada. Per exemple, quan comenta el vocable cadira, ben present en el llenguatge de la seua vila nadiua, Monòver, de la comarca de les Valls del Vinalopó: «Cadiras con asiento de esparto; cadiras como se decía en el castellano antiguo y se dice en el valenciano.» I encara en fa una variació: «El valenciano, que está esmaltado de voces y frases antiguas, ya en desuso entre los castellanos de ahora: hay voces clásicas, a manta, como aquí se dice. Sólo en la A, las palabras abondo, aïna, arreo (arreu), aosadas (aosaes), que van y vienen por la parla de los monoveros.» Quan Azorín tracta sobre les parts d’una casa torna a fer pinzellades sobre el lèxic: «El porxo, en Mallorca; el porxi, en Alicante. Mallorca y Alicante son tierras hermanas.» Pura dialectologia comparada que representa una unitat profunda, de la qual l’idioma comú, la llengua catalana, n’és una bona mostra.

Josep Martínez Ruiz es va instal·lar a Madrid des del 1896, però va tenir sempre present el paisatge del seu país d’origen en les seues obres literàries. Les frases abans citades representen la visió d’un autor castellanitzat al voltant del valencià de la seua joventut. Ho explica en un passatge del llibre Valencia (1941): «Yo creo que un idioma se beneficia con el roce de otro idioma. El castellano se ha corroborado y acendrado en mí, primero con el valenciano, luego con el francés.»

L’afirmació sobre l’experiència de la formació plurilingüe d’Azorín és potser de gran actualitat. Pot reflectir un debat que suscita interés a hores d’ara, sobretot al sud del País Valencià. Actualment, a moltes llars de parla castellana de la ciutat d’Alacant, del Baix Segura o de parts del Vinalopó, cal valorar el valencià com un element d’herència cultural però sobretot com una porta cap al futur. S’ha de veure la llengua com una oportunitat, i no com un conflicte, tal com intenta amb desesperació la dreta espanyola.

Una llengua és una identitat, una visió pròpia del món. I per això molta gent, com la de la Plataforma per la Llengua, defensa que el valencià ha de ser la llengua comuna de tot el poble valencià, independentment de quina siga la seua llengua d’origen. Perquè les diferències d’oportunitats en l’accés a la llengua pròpia perjudiquen el futur d’un sector de la ciutadania valenciana. El valencià, la llengua comuna, també és part de la vida de la població habitualment castellanoparlant.

Explica Fuster que «aquell català de Monòver, anomenat Azorín, que escrivia en castellà» també forma part de la cultura catalana, que no es pot concebre sobre la base exclusivista dels que han escrit només en l’idioma propi. En tot cas, podem preguntar-nos com sonaria una límpida prosa d’Azorín sobre la geografia de les terres del riu Vinalopó en valencià: «Arreu, ausades, a bondo, aïna. A Monòver es parla valencià; a Elda, castellà; al Pinós, valencià; a Salinas, castellà; a Petrer, valencià, a Villena, castellà. Mosaic variat de valencià i castellà. Moltes de les veus castellanes empeltades al valencià que ací es parla són d’ús a l’Aragó; marcats aragonesismes. Probablement portades al segle XIII pels aragonesos que van vindre amb en Jaume I el Conquistador. Conquerits estos pobles als moros. “Pareix que Alacant haja sigut sempre una colònia, si no d’estrangers, d’espanyols no alacantins” -escriu el cronista Vila i Blanco. Indubtablement, les conquestes que aconseguien bé els romans, bé els cartaginesos; ara els gots, ara els àrabs; després els castellans; després els aragonesos; i l’alternatiu imperi dels prínceps d’estos dos últims regnes canviava la població, i, en conseqüència, desapareixien uns cognoms, en començaven ací uns altres, nous costums, nous usos. Riuada de la host d’en Jaume; fermentació de moriscs, catalans, aragonesos, castellans. Calabriada de parles; carnaval de la filologia. […] Des del fons de set segles, alcem la vista i en el blau veiem en Jaume, caragolant amb el seu bridó; passejant pel costerut altiplà de la penya del Cid. En Jaume el Conquistador i Rodrigo Díaz de Vivar». Una singular prosa catalana, fora de sèrie.