Arxiu del mes: novembre 2017

Sensacions d’Estrasburg

divendres, 3/11/2017

 

 

Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua

 

Com ja sabeu els qui seguiu habitualment la tasca de Plataforma per la Llengua, una delegació de l’entitat vam anar la setmana passada a Estrasburg, a la seu del Parlament Europeu i del Consell d’Europa, on vam treballar intensament per millorar la situació del català.

En aquest viatge de treball vam tenir diverses reunions amb representants del Consell d’Europa, que és l’organisme que s’encarrega de vetllar perquè els estats que s’hi han adherit, compleixin la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM); també vam celebrar múltiples reunions amb eurodiputats de diferents grups, i a més, vam fer una compareixença a l’intergrup de minories del Parlament Europeu.

De totes aquestes reunions, vull fer-ne diverses consideracions.

En primer lloc, la llengua catalana continua sent una anomalia a Europa: la catorzena llengua més parlada de la Unió no pot ser oficial, i hi ha onze llengües amb menys parlants que sí que hi són oficials. Això ja ho sabíem, i sabem també que la responsabilitat exclusiva és de l’Estat espanyol. Si l’Estat volgués, el català seria oficial, i llestos! Constatem, doncs, un cop més, que ens cal un estat a favor, i que Espanya no ho vol ser; hi ha renunciat sempre!

En segon lloc, tant la llengua com el cas català desperten l’interès dels eurodiputats: molts ens preguntaven què passaria a Catalunya; ells ens ho preguntaven a nosaltres, i sovint es mostraven indignats i sorpresos per la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol, tant a nivell polític en general com en referència a la llengua, que és en el que nosaltres volem incidir. A la compareixença van assistir-hi unes seixanta persones, entre les quals hi havia divuit eurodiputats de diferents grups i països. Es van mostrar sorpresos –els que encara no ho sabien– de la situació de minorització que pateix encara avui el català a casa nostra. I absolutament tothom que va voler intervenir, a més de donar suport a la millora de la situació de la llengua, es mostrava absolutament a favor que els catalans puguem decidir el nostre futur de manera lliure i democràtica. Òbviament, seria el normal i natural al segle XXI!

Tercera consideració: què en vam treure, doncs? En vam treure el compromís de diversos eurodiputats –insisteixo, de diferents grups– en favor del català, de manera pràctica, incidint a intentar aconseguir que el català es pugui parlar al ple, millorar la situació a casa nostra en matèries com la reciprocitat i la legislació europea, millorar la comunicació en català entre ciutadans i institucions, etc. De tot això, esperem anar-ne veient resultats progressivament.

Finalment, vull fer unes consideracions sobre quin poc sentit té que el Parlament Europeu tingui dues seus (més les oficines que també té a Luxemburg). No és precisament un bon exemple. Tampoc és un bon exemple el funcionament i la sobirania tan limitada que tenen les institucions europees. Fins i tot als més europeistes ens pot fer créixer l’euroescepticisme. Esperem que no ens donin més motius i que realment, encara que sigui tard, les institucions europees siguin garants de les llibertats i la democràcia a Europa!