Vicent Josep Escartí, creador de llengua i de literatura

 

 

 Manuel Carceller,

Plataforma per la Llengua

 

Poques persones han contribuït més que el catedràtic de la Universitat de València i escriptor Vicent Josep Escartí (Algemesí, 1964) a difondre la literatura escrita per valencians en català durant els segles de l’Edat Moderna, del segle XVI al XVIII. La seua recuperació d’autors com ara Joaquim Aierdi n’és únicament un exemple.

Gràcies a les aportacions de personalitats com ara Vicent J. Escartí podem valorar en la nostra literatura de l’Edat Moderna tendències com ara el Renaixement, el Barroc o el Neoclassicisme, que s’ajusten a les perioditzacions d’unes altres literatures europees. Però, en la nostra opinió, Escartí ha fet una aportació encara més important: crear texts literaris amb la inspiració dels texts del renaixement o del barroc. És una aportació que va més enllà de la narrativa fonamentada en la memòria, sobre episodis de la història valenciana, és tracta, també, d’una creació de llengua.

Per això, des de la Plataforma per la Llengua, organitzem  un acte sobre l’obra de Vicent Escartí, en un centre cultural tan significatiu com és la Casa Cantonera, a la seua vila nadiua d’Algemesí.

Un dels trets de la novel·la del Renaixement i del Barroc és la intercalació de nombroses narracions curtes dins una forma mal·leable. En aquest sentit  podríem relacionar la forma fragmentària del dietari, com si fos un mirall trencat, amb les novel·les d’episodis, com és el cas del mateix Quixot de Cervantes. Durant l’edat moderna, seguint Aristòtil, es considerava que l’art havia de tractar sobre les coses probables, és a dir insòlites, estranyes però no impossibles, o simbòliques, és a dir de referència general o universal. És per això que, en el fons, molts personatges que poblen la narrativa d’Escartí, des dels contes de Barroca mort (1988) i la primera novel·la Dies Irae (1991) fins a L’abellerol mort (2008) no sols representen individus, amb trets psicològics, sinó que encarnen, també, en part, tipus característics.

El noble Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, natural de Xipre i exiliat finalment a Xàtiva, és protagonista d’Espècies perdudes (1997), mentre que sobre el seu fill es basteix la ficció de L’abellerol mort. El distingit personatge que viu a l’exili, igual que el seu pare, representa una evocació nostàlgica del passat. I en això potser també podríem vincular-lo amb personatges d’obres de l’edat moderna que es miraven el temps pretèrit nostàlgicament.

L’autor valencià ens proposa un suggeridor viatge als segles de les creences populars, de les epidèmies i de la Il·lustració. I ho fa sempre amb una minuciosa i acurada ambientació i amb la recreació d’un llenguatge valencià del Barroc, ric i ple de matisos. En posarem tres exemples.

A la novel·la Espècies perdudes, quan es parla d’un inventari de les caixes del patrimoni del noble personatge, l’autor utilitza el llenguatge dels documents d’època barroca, amb el nexe «Ítem» encapçalant cada pertinença

L’al·literació, basada en la repetició de fonemes, fa esdevenir com un murmuri d’esses i tes una frase de L’abellerol mort sobre un cel gris a l’Algemesí del segle XVIII: «El cel tenia l’aspecte d’una nit molt estranyíssima».

Els títols dels capítols de Dies Irae són una paròdia de les llarguíssimes denominacions de les parts de les novel·les barroques: «XI. De com vaig posar en obra l’angèlica revelació i de la vinguda de la plaga de llagosta». El fet que, en aquesta obra, un noble valencià del segle XVI tinga un escuder anomenat Mateu d’Obregon és una altra mirada obliqua en l’espill de la història. El nom ens fa recordar el protagonista de la novel·la castellana Relaciones de la vida del escudero Marcos de Obregón, de Vicente Espinel, publicada el 1618. En aquesta obra trobem narració, però també digressions sobre la natura humana, com també en l’obra de l’escriptor valencià.

La literatura és expressió de les passions humanes, però també crea i modela formes de llengua. L’obra de Vicent Josep Escartí ha creat un llenguatge literari del nostre temps que, alhora, evoca la història valenciana.

Cal commemorar el 20 de novembre, aniversari de la primera edició del Tirant Lo Blanc, que el nostre escriptor coneix bé perquè n’és coautor de l’edició crítica. La Plataforma per la Llengua ha organitzat un acte sobre l’obra d’un escriptor i professor que ens dona una lliçó sobre el sentit del temps en literatura.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús