L’Alqueria Blanca, lliçons de sociolingüística (1)

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

La sèrie L’Alqueria Blanca representa un autèntic fenomen del sector audiovisual al País Valencià. Producció pròpia, amb una història escrita per Martín Roman i un equip de guionistes coordinats per Manuel Valls i Paco L. Diago, la sèrie consta fins ara de 196 capítols, dividits en deu temporades. Parlem de la telenovel·la més reeixida artísticament que va produir Radiotelevisió Valenciana, i que a més va ser i continua sent ara, en la reemissió per A Punt TV, un èxit d’audiència.

 

Les històries d’amors i d’enveges dels Falcó, els Pedreguer i els Pedreguer Sanchis són la trama central d’un retrat de la societat valenciana de mitjan anys seixanta, ambientada a la comarca de l’Alcoià. Sense proposar-s’ho, la producció de L’Alqueria Blanca és una bona rèplica a una observació d’un article de Joan Fuster, escrit a l’estiu del 1970: «No som televisius. Però, per a omplir el buit autòcton, cal importar serials. Televisivament, aquesta és una àrea sense conflictes. I sense conflictes no hi ha tebeos» («Coses de la cultura audiovisual», La Vanguardia). Algunes de les raons que els valencians semblàrem un poble sense històries, com també apunta el mateix escriptor de Sueca, eren «vetos, recels, hostilitats declarades…», és a dir, al capdavall, formes indirectes de referir-se a la implacable censura franquista.

 

Crec que l’afirmació que al País Valencià dels seixanta i setanta no hi havia conflictes dignes d’esdevenir ficció per a la petita pantalla era també una crítica a la impossibilitat de fer televisió en valencià en aquella època. Recorde que el professor Vicent Pitarch va ser el primer que va fer-nos pensar en la rellevància que hauria tingut una televisió en la llengua del país als anys seixanta, en els anys de l’inici de tants canvis socials. Dècades després, i amb competència professional, les productores Trivisión i Nadir Televisió i tot l’equip artístic de L’Alqueria Blanca ens retornen en la ficció a aquella dècada crucial i ens plantegen una trama, amb un rerefons que vol ser realista.

 

L'Alqueria_Blanca.Rodatge1Perquè forma part de la trama de les històries d’aquell simbòlic poble valencià de l’Alcoià que totes les misèries del temps del tardofranquisme siguen presents en la sèrie. Temes d’aquell temps, com ara el caciquisme i els abusos dels poderosos, la corrupció de l’administració franquista, els intents de suborn per a aconseguir contractes públics, la impossibilitat del divorci i la manca de drets de la dona per a dur una vida en llibertat, la persecució a una militant del PCE i la protecció de la dissidència per part d’alguns capellans catòlics, emmarquen una trama que passa durant la dictadura. En la nostra opinió, l’evocació d’aquells fets a L’Alqueria Blanca no es pot considerar, de cap manera, com una enyorança o reivindicació del franquisme. Per posar un exemple, els drames de l’amor fora del matrimoni d’Assun Falcó i del domini hipòcrita del seu marit homosexual són narrats a la sèrie com a grans injustícies.

 

També discrepem de les consideracions del professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris Blanes, autor d’un estudi titulat «La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva L’Alqueria Blanca» (Arxius de Ciències Socials, 32, juny 2015). El professor Peris va explicar que «la sèrie reflecteix bé com el valencià ocupa en l’imaginari col·lectiu una posició subalterna, apta per a l’exabrupte o l’humor gros i, en general, per a la comèdia». L’Alqueria Blanca no és una trama de sainet de riure simple, malentesos, jocs de paraules i en llenguatge castellanitzat. A més a més, el mateix autor fa una valoració parcial de la vàlua del registre lingüístic de la telenovel·la. Afirma que «L’Alqueria Blanca compleix una funció pedagògica inqüestionable pel que fa al lèxic, la conjugació verbal i la recuperació i normalització de paraules referides a productes en desús o pròpies de la vida al camp». L’Alqueria Blanca no és una sèrie sobre la vida del camp, sinó que està ambientada en un escenari rural, que és una cosa ben diferent.

 

El registre col·loquial s’expressa en els diàlegs del serial valencià amb un més que notable sentit normatiu. L’ús genuí del pronom feble en, per exemple, hi és generalitzat. Només la repetida frase «M’alegre» en lloc de «Me n’alegre», frase normativa i absolutament viva en la parla, fa de mal escoltar. Fins i tot actors i actrius empren de vegades el pronom hi. Cal dir això perquè l’ús pronominal és una de les qüestions centrals de la identitat de la nostra llengua. Les frases fetes ben genuïnes, que sentim en els diàlegs, no són en boca només dels personatges més venerables, com ara l’alcalde Miquel Falcó (Joan Molina), l’avi Josep (Bernat Llobell) o l’entranyable Tonet (Ferran Gadea). Totes les veus formen part d’una comunitat lingüística que actua com a espill del País Valencià de fa quaranta anys.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús