Arxiu del dimarts , 11/06/2019

L’Alqueria Blanca, lliçons de sociolingüística (2)

dimarts , 11/06/2019

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

La sèrie televisiva L’Alqueria Blanca és un reflex de la realitat sociolingüística valenciana dels anys seixanta ençà, i presenta alguns exemples del procés de substitució lingüística del valencià autòcton pel castellà. El personatge d’Assun Falcó Martínez i el seus parents propers, donya Maria, sa mare (que representa l’actriu Remedios Cervantes) i la tia Teresa (Raquel Escribano), que provenen directament de València i indirectament d’un poble valencià de la zona castellanoparlant, són els qui introdueixen el castellà en els diàlegs de la trama de L’Alqueria Blanca. Com sabem, tant Maria com Teresa esdevindran, successivament, les parelles de Joaquim Falcó, un dels burgesos del poble. Són dones que demostren un bilingüisme passiu, és a dir que encara que són castellanoparlants sempre entenen el valencià de les converses de la resta dels personatges de la ficció. A L’Alqueria Blanca el valencià no es presenta com l’idioma de les classes populars, i el castellà com el de les benestants. Els rics propietaris Blai Sanchis i el seu fill Diego, el notari don Anselmo i la seua filla Raquel, gerent d’empresa, s’expressen sempre en valencià a la sèrie, excepte quan dialoguen amb Assun, o amb Maria, o un temps després amb Teresa. I als xiquets que apareixen en la història, Ximet i Doreta, tothom els parla valencià. Fins i tot Assun, pràcticament sempre castellanoparlant, s’adreça en valencià a Dora, la seua sogra, en un dels capítols. Això, en la meua opinió, significa que en aquesta sèrie televisiva es donen un bons exemples de reversió de la substitució lingüística del valencià pel castellà. Dit a la manera de la sociolingüística, a L’Alqueria Blanca el valencià es presenta com a varietat d’ús social, mentre que el castellà és únicament una varietat d’ús individual.

La presència del castellà en els diàlegs està determinada per la situació coma a interlocutores d’Assun, de sa mare o de sa tia. És a dir, el castellà apareix en les converses directes amb aquestes figures, però la resta dels diàlegs es mantenen en el valencià vehicular. No és cert, doncs, allò que diu el professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris Blanes, de la Universitat de València, que, «quan coincideixen personatges castellanoparlants i valencianoparlants en pantalla, la llengua de comunicació sempre serà el castellà» («La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva L’Alqueria Blanca». Arxius de Ciències Socials, 32, juny 2015).

L'Alqueria1A la sèrie televisiva, tenim un model lingüístic col·lectiu, una aproximació a una comunitat valenciana concreta. Sens dubte, eixa és una de les raons per les quals el llenguatge divers i ampli de L’Alqueria Blanca funciona naturalment, amb adequació i proximitat als televidents. Podem dir que el públic es reconeix en el model lingüístic de L’Alqueria Blanca, i para atenció a les coses dites i no a com es diuen les coses en la sèrie. La impressió de naturalitat i de versemblança dels diàlegs de L’Alqueria Blanca és dominant. Això explica que una decisió com fer que tots els personatges de la sèrie s’anomenen amb el nom en valencià siga acceptat amb normalitat pel públic espectador. És evident que això no passava al País Valencià dels anys seixanta, ni tampoc després. Ho assenyalem com un exemple dels encerts indiscutibles del model lingüístic de la producció televisiva.

I també cal que parlem de la identitat i de la visió de la societat. L’acció de L’Alqueria Blanca comença en 1965, en ple franquisme, on el debat sobre qüestions polítiques estava limitat a una immensa minoria. A L’Alqueria Blanca, les ciutats veïnes de referència són Alcoi i Villena, els personatges viatgen de vacances a Morella, Peníscola o Barcelona, són seguidors del València CF o de l’Hèrcules, i sobretot tenen passió per les partides de pilota valenciana. Per tant, tampoc no compartim el juí del professor Peris Blanes sobre que al relat audiovisual de L’Alqueria Blanca, «no es mostren actituds o comportaments específicament valencians, sinó referents culturals que poden funcionar al mateix temps en clau nacional espanyola». La sèrie sí que té densitat històrica, i és un bon reflex de la vida de la majoria de la població valenciana dels anys seixanta i de temps després. Aquell era en bona mesura un «país sense política», però amb una vida social col·lectiva al bar, a les tendes, a les places, als trinquets i també als mateixos domicilis. Pel que fa a la història política contemporània, per exemple, a L’Alqueria Blanca mai no s’anomena la guerra civil del 1936 al 1939. L’única trama amb contingut polític és la història de la neboda del capellà i del seu company, dels quals se’ns diu específicament que són «comunistes» i han de fugir, ajudats per Rafel Sanchis i perseguits per la policia. Diu Toni Mollà, en la presentació del llibre La llengua dels mitjans de comunicació (1989), que «el model lingüístic que busquem només el construirem en la mesura que l’usarem». Les frases curtes, planeres, amb pocs adjectius, riques d’expressions dels diàlegs de L’Alqueria Blanca representen un model d’èxit de l’audiovisual valencià.