Arxiu de la categoria ‘General’

Sensacions d’Estrasburg

divendres, 3/11/2017

 

 

Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua

 

Com ja sabeu els qui seguiu habitualment la tasca de Plataforma per la Llengua, una delegació de l’entitat vam anar la setmana passada a Estrasburg, a la seu del Parlament Europeu i del Consell d’Europa, on vam treballar intensament per millorar la situació del català.

En aquest viatge de treball vam tenir diverses reunions amb representants del Consell d’Europa, que és l’organisme que s’encarrega de vetllar perquè els estats que s’hi han adherit, compleixin la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM); també vam celebrar múltiples reunions amb eurodiputats de diferents grups, i a més, vam fer una compareixença a l’intergrup de minories del Parlament Europeu.

De totes aquestes reunions, vull fer-ne diverses consideracions.

En primer lloc, la llengua catalana continua sent una anomalia a Europa: la catorzena llengua més parlada de la Unió no pot ser oficial, i hi ha onze llengües amb menys parlants que sí que hi són oficials. Això ja ho sabíem, i sabem també que la responsabilitat exclusiva és de l’Estat espanyol. Si l’Estat volgués, el català seria oficial, i llestos! Constatem, doncs, un cop més, que ens cal un estat a favor, i que Espanya no ho vol ser; hi ha renunciat sempre!

En segon lloc, tant la llengua com el cas català desperten l’interès dels eurodiputats: molts ens preguntaven què passaria a Catalunya; ells ens ho preguntaven a nosaltres, i sovint es mostraven indignats i sorpresos per la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol, tant a nivell polític en general com en referència a la llengua, que és en el que nosaltres volem incidir. A la compareixença van assistir-hi unes seixanta persones, entre les quals hi havia divuit eurodiputats de diferents grups i països. Es van mostrar sorpresos –els que encara no ho sabien– de la situació de minorització que pateix encara avui el català a casa nostra. I absolutament tothom que va voler intervenir, a més de donar suport a la millora de la situació de la llengua, es mostrava absolutament a favor que els catalans puguem decidir el nostre futur de manera lliure i democràtica. Òbviament, seria el normal i natural al segle XXI!

Tercera consideració: què en vam treure, doncs? En vam treure el compromís de diversos eurodiputats –insisteixo, de diferents grups– en favor del català, de manera pràctica, incidint a intentar aconseguir que el català es pugui parlar al ple, millorar la situació a casa nostra en matèries com la reciprocitat i la legislació europea, millorar la comunicació en català entre ciutadans i institucions, etc. De tot això, esperem anar-ne veient resultats progressivament.

Finalment, vull fer unes consideracions sobre quin poc sentit té que el Parlament Europeu tingui dues seus (més les oficines que també té a Luxemburg). No és precisament un bon exemple. Tampoc és un bon exemple el funcionament i la sobirania tan limitada que tenen les institucions europees. Fins i tot als més europeistes ens pot fer créixer l’euroescepticisme. Esperem que no ens donin més motius i que realment, encara que sigui tard, les institucions europees siguin garants de les llibertats i la democràcia a Europa!

Cal votar també per la llengua, i votar “Sí”

divendres, 29/09/2017

 

 

Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua

 

Ja tenim aquí el referèndum! D’uns anys ençà, la societat catalana debatem seriosament i intensa sobre el futur polític que volem per al nostre país: parlem de dèficit fiscal, d’infraestructures, de democràcia de debò –­i no només nominal–, de les pensions, de la sanitat, de la capacitat de decidir i organitzar els aspectes que ens afecten el dia a dia… Als que volem un Estat propi ens sembla molt evident que tot això, i moltes altres coses, ens faran viure més bé i ser més lliures. Però en aquesta reflexió com a president de la Plataforma per la Llengua vull parlar de la llengua. Si el que volem és viure en un entorn de drets i usos lingüístics equiparable a les democràcies avançades, cal votar, i votar a favor d’una república catalana independent.

I per què parlar de llengua?  Algú es podria preguntar, que no està bé? Ja s’ensenya a l’escola, tenim TV3, i ràdios i diaris en català, anem prou bé a Internet… fins i tot el menú del meu mòbil és en català!

Doncs no! Ara mateix som molt lluny del que es podria considerar normal i plenament democràtic en matèria lingüística. No hi ha cap comunitat lingüística europea de les dimensions de la catalana tan discriminada legalment. La constitució espanyola és l’única constitució de la Unió Europea que no reconeix com a oficial de l’estat una llengua amb tants parlants com el català. És, juntament amb la de Bulgària, l’única que obliga explícitament a conèixer una llengua, i l’única del món que fa aquest deure extensiu per constitució més enllà del domini històric d’aquesta llengua. D’aquesta situació excepcional es desprenen tot un seguit de pràctiques i centenars i centenars de disposicions legals que discriminen, o fins i tot prohibeixen, l’ús del català. Llevat d’Espanya, no hi ha cap país de la Unió Europea que prohibeixi l’ús d’una llengua com el català en les màximes cambres de representació de l’Estat. Aquest corpus normatiu basat en la supremacia d’una llengua sobre les altres té conseqüències negatives vers el català, els seus parlants, i tots aquells que volen viure en un entorn plenament democràtic. Hi ha prohibicions, restriccions, obligacions i manca de requisits per al català com no passa enlloc més d’Europa per a una llengua de dimensions similars. Això afecta tot tipus d’àmbits, com el judicial, les empreses públiques, les empreses privades, els drets del consumidor, els drets bàsics dels ciutadans, l’ensenyament, els treballadors públics, els documents oficials, la imatge de l’Estat, el funcionament de l’Estat, el reconeixement i els tractats internacionals, les restriccions d’ús per als governs locals i autonòmics, les forces armades, els cossos de seguretat, els documents personals oficials, els simbolismes de l’Estat… Podeu veure’n una bona relació en el document “Balances lingüístiques 2017

Des de la Plataforma per la Llengua vam defensar durant molts anys la normalització del català en tot el territori lingüístic sense pronunciar-nos sobre quina organització política havia de tenir el país perquè, en teoria, i sobre el paper, Espanya hauria pogut fer els canvis que han permès a altres països tractar com a ciutadans de primera categoria els qui parlaven llengües com la catalana. Tanmateix, l’Estat espanyol no ha assumit, ni té intenció de fer-ho, la diversitat lingüística, com ho han fet Suïssa, Bèlgica, Finlàndia o Canadà. Això ha estat així en els governs espanyols successius d’ençà de la mort del dictador, i continua essent així fins i tot en la major part de l’oposició política espanyola.

En els darrers anys, els experts del Consell d’Europa encarregats de valorar el compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries per part dels estats han tornat a posar de manifest que Espanya continua sense complir-la, malgrat haver-la signat i ratificat. L’Estat espanyol no només va negar-se a reconèixer el català com a llengua oficial de l’Estat, que és el que han fet la resta de països europeus amb llengües tan parlades, sinó que va considerar-la com a llengua regional minoritària i la va incloure en aquesta Carta, encara que no li corresponia. Així i tot, tampoc no ha complert els compromisos pensats per a llengües que no són comparables al català. La Plataforma per la Llengua ha recollit aquests incompliments i ha denunciat les vulneracions de drets reiterades dels ciutadans de parla catalana.

Tampoc no ha accedit mai al fet que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea. D’entre les 6.000 llengües que hi ha al món, el català és entre la 70a i la 100a per nombre de parlants, i la 27a per valoració del seu mercat econòmic. És la 14a llengua de la Unió Europea. Hi ha onze llengües amb menys parlants que sí són oficials a la UE. Ser oficial no és només un tema simbòlic! No, de cap manera! Això té multitud de repercussions pràctiques, ja que les normatives de la UE exigeixen que multitud de requisits siguin fets en llengües oficials de la UE o llengües oficials dels estats que en formen part.

Per tot això, ja fa uns anys que la Plataforma per la Llengua va decidir proclamar-se obertament a favor de la independència de Catalunya. L’Estat espanyol ens ha deixat ben clar que si volem una llengua de primera, i tenir els mateixos drets que els danesos, els hongaresos i els grecs –per exemple– necessitem  un estat independent, com tenen ells. No volem res que no tinguin els parlants d’altres llengües, però tampoc menys.

Volia fer també una observació important sobre la resta del domini lingüístic. No ens oblidem ni per un moment que el català és també la llengua de la Catalunya del Nord, de la Franja de Ponent, del País Valencià, de les Illes Balears, d’Andorra i de l’Alguer. Com ja passa en altres casos a Europa, pensem que la independència d’una part del territori ajudarà també els ciutadans de la resta del domini lingüístic.

Per això, des de la Plataforma per la Llengua demanem una reflexió al voltant de la llengua. Creieu que el català ha de ser una llengua plena, o una llengua de segona? I els catalans –parlem la llengua que parlem–, hem de ser uns ciutadans de primera, o uns ciutadans de segona? Si arribeu a la mateixa conclusió que nosaltres, cal que us continueu mobilitzant, i votar per a assolir un país ple, normal, amb la màxima cohesió social i igualtat d’oportunitats per a tothom.

Estem en un moment que en qualsevol país normal de tradició democràtica aquestes qüestions es resolen votant, tal com ha passat al Canadà i el Regne Unit, i tal com ha proposat i el nostre Govern i ens hi ha convocat: referèndum el diumenge! Però a Espanya, aquesta normalitat democràtica no s’entén: consideren que els catalans no tenim dret a decidir lliurement i democràtica el nostre futur! Inversemblant, oi? Sí! Però ja sabeu que és així. Multitud de declaracions i lleis ho posen en evidència, i els escorcolls recents a departaments i òrgans del Govern, les detencions injustificables de membres del Govern, els tancaments de webs, o el desplegament d’una gran quantitat de forces repressores de l’Estat a casa nostra, demostren que l’Estat està disposat a aplicar-nos la seva legislació antidemocràtica i obsoleta! És evident que l’Estat té instruments poderosos. Molt bé. Nosaltres tenim la força de la gent! No sé si ells ho saben, però és important i vital que ho sapiguem nosaltres: la nostra determinació és imbatible. Si ens mantenim ferms –i estic convençut que ens hi mantindrem–, la seva força és inútil i ridícula contra un poble digne i conscient dels seus drets. Ens pot fer el camí més llarg, difícil i costerut, sí!, però reforça la nostra voluntat i ens fa encara més imbatibles!

Tinguem-ho present i assolim ben aviat de manera democràtica i pacífica la nostra anhelada República Catalana!!

 

 

 

 

 

Carta oberta al periodista Marcel Haenen

divendres, 8/09/2017

 

 

Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua

 

Benvolgut senyor Haenen,

Us escric des de Plataforma per la Llengua, una ONG amb prop de 14.000 socis que vetlla perquè es respectin els drets dels catalanoparlants.

Em poso en contacte amb vós perquè he seguit amb preocupació la polèmica lingüística que es va generar arran de la vostra petició al cap de la policia de Catalunya, el passat 21 d’agost, que parlés en castellà en una roda de premsa a Barcelona després dels atemptats terroristes que vam patir fa uns dies a Catalunya. Posteriorment he llegit les vostres declaracions en alguns mitjans, on us mostreu perplex per la indignació que la vostra actitud va provocar entre el públic català. En aquesta carta voldria informar-vos de les raons per les quals aquell comportament va ferir les sensibilitats de molts catalanoparlants.

El català és una llengua mitjana d’Europa amb uns 10 milions de parlants. A Catalunya, el català no només és llengua oficial dels poders públics sinó que és la llengua de treball de centenars de mitjans de comunicació. Les ràdios informatives en català tenen molta més audiència a Catalunya que les ràdios en altres llengües, fet pel qual tant els informadors públics com els privats (com per exemple els clubs de futbol i altres empreses multinacionals) faciliten informació en aquesta llengua com a material de treball per a molts periodistes, sens perjudici que es puguin fer servir també altres llengües.

Cal destacar que, tot i aquesta vitalitat i treball permanent, la llengua catalana ha estat durament perseguida i encara està minoritzada. Amb la pèrdua de les lleis i constitucions catalanes i la imposició de les lleis de Castella al Principat de Catalunya el segle XVIII, l’administració reial (compartida amb Castella des de dos segles abans, com els Països Baixos durant uns 70 anys) va començar a imposar-hi activament el castellà, llengua fins llavors desconeguda per la gran majoria de la població. Durant els segles XIX i XX s’han succeït les imposicions del castellà (com ara apartar el català de l’escola, dels processos judicials o de les converses telefòniques), decisions que anaven lligades a una ideologia supremacista segons la qual molts parlants de castellà, inclosos alguns funcionaris, es creuen amb el dret d’exigir als catalans que renunciïn a la seva llengua fins i tot ara que el català està restituït com a llengua dels poders públics (des de 1979) i s’ha garantit el dret d’usar-lo. El fet que la vostra petició reforcés la posició de qui pretén continuar perpetrant aquest abús és l’única raó per la qual heu tingut les seves lloances i, en canvi, heu vist com molta gent catalana se sentia ofesa, no per ego, sinó per una dignitat que contínuament ens és qüestionada.

Des de la nostra entitat també us fem palès que l’actuació en català dels poders públics catalans és comparable a la d’altres territoris europeus amb comunitats lingüístiques de mida similar. Aquest va ser el cas de la conferència de premsa dels atemptats d’Estocolm (vídeo) –que va ser conduïda en suec tot i que es van respondre preguntes en anglès– i de la dels atemptats de Brussel·les (vídeo) –en la qual es va repetir permanentment tota la informació en neerlandès i francès–. Que el comportament seria el que va ser ho van preveure molts mitjans internacionals que disposaven de traductors automàtics entre el català i les seves llengües de treball. És possible que el vostre mitjà no conegués la nostra realitat, fet que podríem atribuir a la sistemàtica invisibilització a què es veu sotmesa la llengua dels catalans. En aquest sentit, voldria encoratjar-vos a no reproduir els arguments i les actituds de la tradició més autoritària del tractament de les llengües a Espanya. De la mateixa manera que a Suècia i a Bèlgica no s’expressen en suec i en neerlandès (i francès) per raons d’ego, els catalans també usem el català de manera oficial perquè és la nostra llengua.

Finalment, amb l’objectiu d’ajudar-vos a comprendre millor la situació de la llengua catalana i que pugueu tenir més present la diversitat lingüística existent a Europa, us convidem a llegir el document ‘The Catalan Language’, que us informarà de les característiques de la nostra llengua, i també el report ‘”If you address me in Catalan I’ll suspend the proceedings“, que exposa algunes de les discriminacions que va patir el català durant el 2015 i que va ser presentat davant les institucions europees. De fet, fins i tot publicacions com Politico s’han fet ressò de la importància que té el català com a llengua d’acollida per a les persones que venen a viure a Catalunya.

Per part meva, només em queda posar-me a la vostra disposició per si voleu conèixer més aspectes sobre la llengua catalana o sobre el nostre país, que com bé sabeu és un territori d’acollida i obert a dialogar amb tots els ciutadans d’arreu del món.

Esperant que les explicacions hagin servit per aclarir-vos els dubtes, us saludo ben cordialment,

 

Òscar Escuder i de la Torre

President

Plataforma per la Llengua

@oscarescuder1

Actualitat de la visió d’Azorín sobre el valencià

divendres, 1/09/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

«De fet, i tractant-se d’Azorín, ¿com podríem encetar el comentari sinó pel cantó de l’idioma?» Així va començar Joan Fuster el breu estudi Memòria de Josep Martínez Ruiz sobre l’escriptor de Monòver, «i allò encara és terra catalana», diu l’assagista de Sueca. Doncs de l’idioma cal parlar. Quan l’escriptor Azorín, al capítol 38 d’El Libro de Levante (1929), parla del valencià va del braç de la lingüística comparada. Per exemple, quan comenta el vocable cadira, ben present en el llenguatge de la seua vila nadiua, Monòver, de la comarca de les Valls del Vinalopó: «Cadiras con asiento de esparto; cadiras como se decía en el castellano antiguo y se dice en el valenciano.» I encara en fa una variació: «El valenciano, que está esmaltado de voces y frases antiguas, ya en desuso entre los castellanos de ahora: hay voces clásicas, a manta, como aquí se dice. Sólo en la A, las palabras abondo, aïna, arreo (arreu), aosadas (aosaes), que van y vienen por la parla de los monoveros.» Quan Azorín tracta sobre les parts d’una casa torna a fer pinzellades sobre el lèxic: «El porxo, en Mallorca; el porxi, en Alicante. Mallorca y Alicante son tierras hermanas.» Pura dialectologia comparada que representa una unitat profunda, de la qual l’idioma comú, la llengua catalana, n’és una bona mostra.

Josep Martínez Ruiz es va instal·lar a Madrid des del 1896, però va tenir sempre present el paisatge del seu país d’origen en les seues obres literàries. Les frases abans citades representen la visió d’un autor castellanitzat al voltant del valencià de la seua joventut. Ho explica en un passatge del llibre Valencia (1941): «Yo creo que un idioma se beneficia con el roce de otro idioma. El castellano se ha corroborado y acendrado en mí, primero con el valenciano, luego con el francés.»

L’afirmació sobre l’experiència de la formació plurilingüe d’Azorín és potser de gran actualitat. Pot reflectir un debat que suscita interés a hores d’ara, sobretot al sud del País Valencià. Actualment, a moltes llars de parla castellana de la ciutat d’Alacant, del Baix Segura o de parts del Vinalopó, cal valorar el valencià com un element d’herència cultural però sobretot com una porta cap al futur. S’ha de veure la llengua com una oportunitat, i no com un conflicte, tal com intenta amb desesperació la dreta espanyola.

Una llengua és una identitat, una visió pròpia del món. I per això molta gent, com la de la Plataforma per la Llengua, defensa que el valencià ha de ser la llengua comuna de tot el poble valencià, independentment de quina siga la seua llengua d’origen. Perquè les diferències d’oportunitats en l’accés a la llengua pròpia perjudiquen el futur d’un sector de la ciutadania valenciana. El valencià, la llengua comuna, també és part de la vida de la població habitualment castellanoparlant.

Explica Fuster que «aquell català de Monòver, anomenat Azorín, que escrivia en castellà» també forma part de la cultura catalana, que no es pot concebre sobre la base exclusivista dels que han escrit només en l’idioma propi. En tot cas, podem preguntar-nos com sonaria una límpida prosa d’Azorín sobre la geografia de les terres del riu Vinalopó en valencià: «Arreu, ausades, a bondo, aïna. A Monòver es parla valencià; a Elda, castellà; al Pinós, valencià; a Salinas, castellà; a Petrer, valencià, a Villena, castellà. Mosaic variat de valencià i castellà. Moltes de les veus castellanes empeltades al valencià que ací es parla són d’ús a l’Aragó; marcats aragonesismes. Probablement portades al segle XIII pels aragonesos que van vindre amb en Jaume I el Conquistador. Conquerits estos pobles als moros. “Pareix que Alacant haja sigut sempre una colònia, si no d’estrangers, d’espanyols no alacantins” -escriu el cronista Vila i Blanco. Indubtablement, les conquestes que aconseguien bé els romans, bé els cartaginesos; ara els gots, ara els àrabs; després els castellans; després els aragonesos; i l’alternatiu imperi dels prínceps d’estos dos últims regnes canviava la població, i, en conseqüència, desapareixien uns cognoms, en començaven ací uns altres, nous costums, nous usos. Riuada de la host d’en Jaume; fermentació de moriscs, catalans, aragonesos, castellans. Calabriada de parles; carnaval de la filologia. […] Des del fons de set segles, alcem la vista i en el blau veiem en Jaume, caragolant amb el seu bridó; passejant pel costerut altiplà de la penya del Cid. En Jaume el Conquistador i Rodrigo Díaz de Vivar». Una singular prosa catalana, fora de sèrie.

Qui diu que…?

dimecres, 9/08/2017

Diuen que el cinema en català no té públic.

Diuen que el cinema en català no és rendible.

Diuen que el cinema en català…

Tot just ahir vam projectar la tercera pel·lícula del cicle Cine Pícnic, a la platja de la Picòrdia d’Arenys de Mar. Aquesta ha estat la vuitena edició i hi han assistit aproximadament 1500 persones.

Diria que ja està tot dit, però la notícia no pot ser tan curta.

Fa vuit anys, a la secció local d’Arenys de Mar de la territorial del Maresme de la Plataforma per la Llengua vam voler fer alguna activitat per a promoure el cinema en català. Se’ns va acudir que, tenint en compte que tenim la platja a casa, què millor que projectar-hi pel·lícules de cinema adreçades al públic familiar.

 

La proposta la vam tenir clara de seguida: sopar a la platja mentre gaudim d’una pel·lícula de cinema.

El nom de l’activitat va venir rodat:

Cine Pícnic

Tu poses el sopar, la Plataforma per la Llengua la pel·lícula!

 

I com no podia ser d’una altra manera, totes les projeccions s’han fet en català. Des del primer moment vam tenir clar que, per normalitat, no havíem de dir “Cinema en català”.

El nombre d’assistents a totes les pel·lícules projectades demostra clarament que la llengua no és un problema a l’hora de veure cinema. Petits, joves i grans han omplert la platja durant tres dimarts per veure cinema. Cinema en català!

 

Isabel Romano, membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua

Una nova oportunitat per a la llengua?

dilluns, 24/07/2017

011

 

 

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

 

Un impuls, una estaca, un reconeixement, una oportunitat? Podem dir-ho de moltes maneres, però qualsevol acció a favor de la llengua catalana, una llengua de deu milions de parlants a tot el domini lingüístic, és un nou pas endavant!

Fa poques setmanes vam rebre la notícia que les aportacions que la Plataforma per la Llengua havia fet en el procés de creació d’un nou codi de contractació pública de la Generalitat de Catalunya havien estat incloses dins del document final.

M’il·lusiona que la Plataforma per la llengua, una entitat que sempre ha lluitat per vetllar pels drets lingüístics dels catalanoparlants, hagi pogut incidir en un avenç tan important com el fet que el Govern inclogui unes clàusules lingüístiques en el nou codi de contractació pública socialment responsable en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i el sector públic que en depèn. És un pas de gegant, un reflex de la tasca del dia a dia que hem anat fent al llarg de gairebé 25 anys, parlant i denunciant-ne la situació injusta i desfavorable en moltes ocasions davant de l’Administració.

Quan podeu, ens escolteu, en ocasions ens doneu la raó, sovint ens mostreu les dificultats per a aplicar i exigir que els drets lingüístics es garanteixin i la llei es compleixi. Aquest cop ha anat més enllà, aquest cop ens heu fet cas, ens heu escoltat, hem treballat en col·laboració i ho heu aplicat. Un bon inici. Un agraïment a l’acollida i l’interès que la Secretaria de Transparència ha tingut per escoltar propostes d’entitats socials com la nostra.

Amb aquest Codi, les empreses tenen un gran incentiu per a etiquetar en català i també per a estar preparades per a atendre en català de manera oral i escrita. Si no ho fan, els seus productes o serveis estaran exclosos d’una gran quantitat de les compres que fan l’Administració o les empreses que hi presten un servei o n’exploten una concessió. Ara bé, a la Plataforma per la Llengua no deixarem de fer el nostre paper, vigilarem i reclamarem que les empreses que proveeixen la Generalitat no menystinguin el català.

El català ha de ser una llengua respectada i usada, ha de ser una llengua d’ús en tots els àmbits, també en el comercial i de l’empresa. Cuidar i respectar la llengua és un element més de la responsabilitat social de les empreses, un element valorat per la societat i que els pot aportar beneficis. Cuidar i respectar els clients o els usuaris adaptant-se lingüísticament també és una forma estratègica favorable a les empreses, molt útil per a la fidelització dels clients.

En el cas de les empreses que volen treballar amb el sector públic, confiem que assumiran el compromís i que, per exemple, el personal amb tasques d’atenció al públic tindrà una capacitació lingüística suficient; o que faran els esforços que calgui per a etiquetar els productes que ofereixen en català.

Així mateix, per a assegurar que això funcioni és imprescindible que s’estableixi un règim sancionador dels incompliments perquè algunes empreses, que potser encara no han entès quines son les condicions, es prenguin seriosament el compliment de les clàusules.
Per tot plegat, des de l’ONG del català estem molt satisfets d’aquest pas que ha fet l’Administració catalana i d’haver-hi pogut participar. De nou tenim una oportunitat, per la llengua i per les empreses. No la deixem escapar!

Sense el valencià, tenim discriminació, i no dret

dilluns, 17/07/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

Si tots els valencianoparlants sabem parlar castellà, però els qui parlen castellà diuen que no saben parlar valencià, on hi ha la igualtat? Al País Valencià, sense l’ús de la llengua pròpia, no hi ha drets lingüístics; ni possibles, ni reals. Perquè per a exercir un dret d’opció en llengua s’ha de tenir, si més no, la possibilitat de triar entre diverses alternatives. És a dir, sense la promoció del valencià, allò que hi ha és la imposició del castellà, declarada o no, però absolutament real. Durant els anys de govern del PP, la Generalitat Valenciana ha operat administrativament en castellà, perquè el valencià era poc més que una llengua per a traduir a partir del castellà.

Per citar només alguns exemples, els caps de l’Institut Valencià d’Administració Pública (IVAP) demanaven als funcionaris redactar els documents en castellà, i tampoc no es respecta aquesta opció lingüística en les gestions iniciades en valencià per part de la ciutadania davant la Generalitat, ni en la tramitació, ni en la resposta de l’Administració. L’única política lingüística que ha practicat el PP durant tots els anys al poder ha estat l’animadversió contra el valencià, que és el mateix que dir contra els valors de la democràcia, una manifestació de la qual és la igualtat de dret.

Vint-i-tres anys després de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià comptem amb un decret sobre usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, publicat el proppassat 23 de maig. Es tracta d’un avanç significatiu per la consideració que s’hi fa del valencià, és a dir, de la llengua catalana, com a llengua pròpia i d’ús normal i general de l’Administració de la Generalitat. Fins i tot, l’article 25 del decret de llengües oficials preveu l’obligació que les comunicacions de l’administració autonòmica a l’administració de l’Estat i al sector de la Justícia amb seu al país, es redacten en valencià. Es tracta d’un pas important per a establir una certa igualtat institucional de les dues llengües oficials, la pròpia i el castellà.

Des de l’ONG del valencià hem constatat la necessitat de regular les disposicions del decret. Els increïbles casos d’alguns funcionaris que han intentat impedir l’expressió en valencià de pacients als centres de salut de Castelló de la Ribera o de Benimaclet, a València, bé que en demostren la necessitat. Que un servidor públic intente impedir el dret a usar la llengua pròpia és un pur exercici de censura, de vexació al ciutadà que serveix. És un exemple clar que quan no s’accepta l’ús del valencià, no es reconeix tampoc el dret a l’expressió.

En un context multilingüe, el castellanoparlant monolingüe no disposa de cap tria lingüística real, sinó que sobreviu com pot, i avant. Així, doncs, al País Valencià, només amb una promoció efectiva de l’ús de la llengua pròpia es pot garantir de debò l’existència de drets lingüístics. No parlem només de l’obligació democràtica d’afavorir una llengua com el valencià, que ha patit una injusta discriminació i marginació, sinó que sols el camí de la promoció del valencià pot consolidar les possibilitats d’exercir els drets lingüístics de la societat valenciana.

Un Consell de reflexió i propostes

dilluns, 3/07/2017

Francesc Marco Palau historiador Francesc Marco
Historiador i membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

Els llibres i els cafès de la Laie, com les plantes de la seva terrassa enjardinada han estat testimoni de col·loquis i converses, de tertúlies i reunions. Precisament aquest dimecres, la llibreria del carrer Pau Claris ha estat l’escenari escollit pel dinar-reunió del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua.

L’òrgan assessor de l’ONG del català, que compta amb professionals especialitzats i referents dels diferents àmbits de la cultura catalana, s’ha trobat a Barcelona per poder plantejar aquells reptes que només la reflexió pausada i el debat dialèctic entre títols i autors poden inspirar. Quin ha de ser el paper de la Plataforma per la Llengua en aquests mesos constituents que s’obren? Quins són els flancs que caldria evitar d’oblidar? On caldria abocar-hi més esforços? Cap a on hem de centrar el discurs?

Martí Gasull i Roig va encertar-la de ple quan amb el canvi de segle va plantejar la creació d’un òrgan assessor per l’entitat, “fruit de la necessitat de rebre suggeriments i consells de persones amb prestigi i experiència (…) que poguessin servir de guia i d’aval a l’hora de desenvolupar tasques concretes”. El 2001, el Consell es posava en marxa amb una composició estudiada. Es preferia una pluralitat política i ideològica i es pretenia un òrgan que fos al mateix temps funcional i de prestigi. Es requeria una mirada global del conjunt dels territoris de parla catalana i de les diferents visions sociolingüístiques i es demanava que els qui en formessin part tinguessin una visió oberta de la societat catalana i un plantejament optimista i constructiu quant al futur de la llengua.

Una dècada i mitja després, en el moment excepcional que viu el país, és més necessari que mai disposar del consell i l’opinió de professionals experimentats del país. Un Consell de reflexió, però també de propostes.

Espanyol? Gens ni mica. Sóc sikh, panjabi i català

dilluns, 19/06/2017

marga payola

 

 

Marga Payola

Membre de la Junta Executiva i responsable internacional de la Plataforma per la Llengua

 

Aquesta setmana hem vist en Gagandeep Singh Khalsa, portaveu de la comunitat sikh a Catalunya, al diari Politico, un dels més influents de Brussel·les. Arribat del Panjab, a l’Índia, ara fa nou anys i bon col·laborador de la Plataforma per la Llengua, recentment guanyador del IV Premi Martí Gasull i Roig, sap prou bé que l’idioma que parles defineix qui ets, d’on ets i des de quina perspectiva et projectes al món.

“Com és possible, ‘The new catalans’ a la portada de Politico?”, vaig pensar.

I començo a llegir el text, i de seguida t’adones per què és l’article destacat de la portada i de la setmana a la capital europea.

Acollida.

Som un exemple d’acollida ben feta, que resol els problemes i no en crea de nous. On el respecte entre el nouvingut i la població d’acollida és mutu i l’esforç per a entendre l’altre és compartit. El reportatge explica que: “En un moment de xenofòbia creixent arreu d’Europa, els nacionalistes catalans han estat extraordinàriament acollidors amb els immigrats”, i per tant, segons Brussel·les, el sistema d’acollida a Catalunya és un exemple a seguir per a tots els països d’Europa.

Catalunya ha estat sempre una terra de pas i d’acollida per la seva situació geogràfica. L’arribada d’immigrants ha estat un fet continuat, encara que amb intensitats diferents. Aquest fet ha repercutit directament en el creixement de la població, de la mateixa manera que ha contribuït al progrés econòmic i social del país.

En el període 2001-2008, la població de Catalunya registra un creixement de 850.000 persones, un dels més alts de la seva història, i el nombre de residents estrangers supera la xifra d’un milió d’habitants per primera vegada.

Són molts els esforços que s’han fet des de les administracions, però també des de la societat civil, per tal d’integrar bé aquesta gent a casa nostra. I fer-ho a través de la llengua catalana és una d’aquestes maneres. De fet, segons dades del cens de 2011, el 82,1% de la població estrangera que viu a Catalunya entén el català, fet que representa un augment significatiu respecte de les dades de l’any 2000, quan la xifra era del 61,1%. Segons la mateixa font, el 40,4% d’immigrants europeus sap parlar català, seguit dels llatinoamericans amb (36,2%) i els africans (35,2%).

Un dels projectes de país que es fa des de l’administració i la societat civil és el projecte “Voluntariat per la llengua”, que després de catorze anys ha superat les 100.000 parelles lingüístiques. I més d’1,7 milions de persones han après català amb els cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística.

“El català, llengua comuna”, diem sempre des de la Plataforma per la Llengua. I és que a Catalunya es parlen actualment més de 280 llengües diferents. I aquesta és la feina que fem des de l’ONG del català des de fa 25 anys, treballar amb els “nous catalans” perquè coneguin i aprenguin la nostra llengua, i contribuir així a la cohesió social. “Els catalans apreciaven que jo parlés tan sols quatre paraules en català. Em pensava que la meva barba o el meu turbant crearien una distància, però estaven contents d’escoltar el català. No he vist mai cap país que estimi tant la seva llengua”, diu Gagandeep a Politico. I afegeix: “Els sentiments dins meu són una barreja. Sóc sikh, panjabi, però penso que ara també sóc català. –I espanyol?– Gens ni mica”. I és que la llengua que parles defineix també la teva identitat.

La feina de la Plataforma per la Llengua amb la comunitat sikh de Catalunya ve de lluny, fins i tot hem editat conjuntament el llibre Els de cinc rius de Catalunya, presentat recentment pel mateix president Carles Puigdemont.

I la societat mateixa ha reconegut l’esforç i la feina que en Gagandeep i el seu equip han fet a favor de la llengua catalana quan en l’últim Premi Martí Gasull i Roig va fer guanyadora la Comunitat sikh de Catalunya.

Tots els membres i voluntaris de la Plataforma per la Llengua ens sentim orgullosos de la portada de Politico. En Martí Gasull n’estaria ben satisfet, de veure els resultats i el reconeixement internacional de la coherència i la constància de la feina feta.

L’accent èpic del Doctor Dalmau

dimarts , 6/06/2017

Francesc Marco Palau historiador Francesc Marco
Historiador i membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

El doctor Dalmau va desembarcar a Normandia amb els aliats. Sí, va ser partícip de l’operació militar més espectacular i transcendent del segle XX com a membre del Pioneer Corps de l’exèrcit britànic. A Anglaterra, en Dalmau hi havia arribat evadint-se d’un batalló disciplinari de treballadors, on el règim franquista l’havia enviat pel compromís del gironí amb la democràcia. Fugir nedant del batalló d’Algesires amb l’esperança d’arribar a Gibraltar no és una qüestió menor. La seva va ser una vida de valors, ideals, coratge i exili.

Tot i aquesta història d’èpica, quan preguntaven a Francesc Dalmau i Norat (Girona, 1915 – Palamós, 2003) que destaqués una de les proeses assolides, un dels elements de la seva trajectòria del que se sentia especialment orgullós, sovint Dalmau –amb les quatre medalles de la Segona Guerra Mundial a la camisa, els records de la batalla de les Ardenes i les indicacions del general Montgomery en ment– sorprenia el seu interlocutor amb la resposta sincera i afable d’un metge de conversa i consell.

El metge empordanès –doctorat a Montpeller, a l’exili– estava especialment satisfet d’haver pogut catalanitzar l’ajuntament de Palamós, durant els dos anys en els que fou alcalde de la vila costanera (1983-1985). Així, Dalmau Norat, recordava el fet que des de la seva entrada com alcalde, tot va passar a fer-se en català.

D’aquesta manera, el doctor Dalmau, que posava l’accent en els temes de llengua, és de nou un exemple pels alcaldes i regidors dels nostres municipis. De ben segur, no caldrà que cap d’ells desembarqui a Normandia, però si que d’aquí uns anys, hom podrà recordar els petits passos que hauran assolit fent del català la llengua comuna i de cohesió social dels seus pobles i ciutats.

Aquests mesos de maig-juny són l’equador municipal de la legislatura: fa dos anys, el 2015, vam escollir alcaldes i tenen dos anys més, fins el 2019, per desenvolupar totes aquelles polítiques necessàries. El que als anys vuitanta, a la Costa Brava del facultatiu de Josep Pla, podia representar fer les actes dels plens en català, per posar un exemple, avui pot ser aplicar la coherència i la normalitat lingüística en tota la seva globalitat. Perquè els Ajuntaments tenen una importància cabdal i perquè les grans gestes són les del dia a dia.