Arxiu de la categoria ‘País Valencià’

L’Alqueria Blanca, lliçons de sociolingüística (2)

dimarts , 11/06/2019

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

La sèrie televisiva L’Alqueria Blanca és un reflex de la realitat sociolingüística valenciana dels anys seixanta ençà, i presenta alguns exemples del procés de substitució lingüística del valencià autòcton pel castellà. El personatge d’Assun Falcó Martínez i el seus parents propers, donya Maria, sa mare (que representa l’actriu Remedios Cervantes) i la tia Teresa (Raquel Escribano), que provenen directament de València i indirectament d’un poble valencià de la zona castellanoparlant, són els qui introdueixen el castellà en els diàlegs de la trama de L’Alqueria Blanca. Com sabem, tant Maria com Teresa esdevindran, successivament, les parelles de Joaquim Falcó, un dels burgesos del poble. Són dones que demostren un bilingüisme passiu, és a dir que encara que són castellanoparlants sempre entenen el valencià de les converses de la resta dels personatges de la ficció. A L’Alqueria Blanca el valencià no es presenta com l’idioma de les classes populars, i el castellà com el de les benestants. Els rics propietaris Blai Sanchis i el seu fill Diego, el notari don Anselmo i la seua filla Raquel, gerent d’empresa, s’expressen sempre en valencià a la sèrie, excepte quan dialoguen amb Assun, o amb Maria, o un temps després amb Teresa. I als xiquets que apareixen en la història, Ximet i Doreta, tothom els parla valencià. Fins i tot Assun, pràcticament sempre castellanoparlant, s’adreça en valencià a Dora, la seua sogra, en un dels capítols. Això, en la meua opinió, significa que en aquesta sèrie televisiva es donen un bons exemples de reversió de la substitució lingüística del valencià pel castellà. Dit a la manera de la sociolingüística, a L’Alqueria Blanca el valencià es presenta com a varietat d’ús social, mentre que el castellà és únicament una varietat d’ús individual.

La presència del castellà en els diàlegs està determinada per la situació coma a interlocutores d’Assun, de sa mare o de sa tia. És a dir, el castellà apareix en les converses directes amb aquestes figures, però la resta dels diàlegs es mantenen en el valencià vehicular. No és cert, doncs, allò que diu el professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris Blanes, de la Universitat de València, que, «quan coincideixen personatges castellanoparlants i valencianoparlants en pantalla, la llengua de comunicació sempre serà el castellà» («La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva L’Alqueria Blanca». Arxius de Ciències Socials, 32, juny 2015).

L'Alqueria1A la sèrie televisiva, tenim un model lingüístic col·lectiu, una aproximació a una comunitat valenciana concreta. Sens dubte, eixa és una de les raons per les quals el llenguatge divers i ampli de L’Alqueria Blanca funciona naturalment, amb adequació i proximitat als televidents. Podem dir que el públic es reconeix en el model lingüístic de L’Alqueria Blanca, i para atenció a les coses dites i no a com es diuen les coses en la sèrie. La impressió de naturalitat i de versemblança dels diàlegs de L’Alqueria Blanca és dominant. Això explica que una decisió com fer que tots els personatges de la sèrie s’anomenen amb el nom en valencià siga acceptat amb normalitat pel públic espectador. És evident que això no passava al País Valencià dels anys seixanta, ni tampoc després. Ho assenyalem com un exemple dels encerts indiscutibles del model lingüístic de la producció televisiva.

I també cal que parlem de la identitat i de la visió de la societat. L’acció de L’Alqueria Blanca comença en 1965, en ple franquisme, on el debat sobre qüestions polítiques estava limitat a una immensa minoria. A L’Alqueria Blanca, les ciutats veïnes de referència són Alcoi i Villena, els personatges viatgen de vacances a Morella, Peníscola o Barcelona, són seguidors del València CF o de l’Hèrcules, i sobretot tenen passió per les partides de pilota valenciana. Per tant, tampoc no compartim el juí del professor Peris Blanes sobre que al relat audiovisual de L’Alqueria Blanca, «no es mostren actituds o comportaments específicament valencians, sinó referents culturals que poden funcionar al mateix temps en clau nacional espanyola». La sèrie sí que té densitat històrica, i és un bon reflex de la vida de la majoria de la població valenciana dels anys seixanta i de temps després. Aquell era en bona mesura un «país sense política», però amb una vida social col·lectiva al bar, a les tendes, a les places, als trinquets i també als mateixos domicilis. Pel que fa a la història política contemporània, per exemple, a L’Alqueria Blanca mai no s’anomena la guerra civil del 1936 al 1939. L’única trama amb contingut polític és la història de la neboda del capellà i del seu company, dels quals se’ns diu específicament que són «comunistes» i han de fugir, ajudats per Rafel Sanchis i perseguits per la policia. Diu Toni Mollà, en la presentació del llibre La llengua dels mitjans de comunicació (1989), que «el model lingüístic que busquem només el construirem en la mesura que l’usarem». Les frases curtes, planeres, amb pocs adjectius, riques d’expressions dels diàlegs de L’Alqueria Blanca representen un model d’èxit de l’audiovisual valencià.

 

L’Alqueria Blanca, lliçons de sociolingüística (1)

divendres, 24/05/2019

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

La sèrie L’Alqueria Blanca representa un autèntic fenomen del sector audiovisual al País Valencià. Producció pròpia, amb una història escrita per Martín Roman i un equip de guionistes coordinats per Manuel Valls i Paco L. Diago, la sèrie consta fins ara de 196 capítols, dividits en deu temporades. Parlem de la telenovel·la més reeixida artísticament que va produir Radiotelevisió Valenciana, i que a més va ser i continua sent ara, en la reemissió per A Punt TV, un èxit d’audiència.

 

Les històries d’amors i d’enveges dels Falcó, els Pedreguer i els Pedreguer Sanchis són la trama central d’un retrat de la societat valenciana de mitjan anys seixanta, ambientada a la comarca de l’Alcoià. Sense proposar-s’ho, la producció de L’Alqueria Blanca és una bona rèplica a una observació d’un article de Joan Fuster, escrit a l’estiu del 1970: «No som televisius. Però, per a omplir el buit autòcton, cal importar serials. Televisivament, aquesta és una àrea sense conflictes. I sense conflictes no hi ha tebeos» («Coses de la cultura audiovisual», La Vanguardia). Algunes de les raons que els valencians semblàrem un poble sense històries, com també apunta el mateix escriptor de Sueca, eren «vetos, recels, hostilitats declarades…», és a dir, al capdavall, formes indirectes de referir-se a la implacable censura franquista.

 

Crec que l’afirmació que al País Valencià dels seixanta i setanta no hi havia conflictes dignes d’esdevenir ficció per a la petita pantalla era també una crítica a la impossibilitat de fer televisió en valencià en aquella època. Recorde que el professor Vicent Pitarch va ser el primer que va fer-nos pensar en la rellevància que hauria tingut una televisió en la llengua del país als anys seixanta, en els anys de l’inici de tants canvis socials. Dècades després, i amb competència professional, les productores Trivisión i Nadir Televisió i tot l’equip artístic de L’Alqueria Blanca ens retornen en la ficció a aquella dècada crucial i ens plantegen una trama, amb un rerefons que vol ser realista.

 

L'Alqueria_Blanca.Rodatge1Perquè forma part de la trama de les històries d’aquell simbòlic poble valencià de l’Alcoià que totes les misèries del temps del tardofranquisme siguen presents en la sèrie. Temes d’aquell temps, com ara el caciquisme i els abusos dels poderosos, la corrupció de l’administració franquista, els intents de suborn per a aconseguir contractes públics, la impossibilitat del divorci i la manca de drets de la dona per a dur una vida en llibertat, la persecució a una militant del PCE i la protecció de la dissidència per part d’alguns capellans catòlics, emmarquen una trama que passa durant la dictadura. En la nostra opinió, l’evocació d’aquells fets a L’Alqueria Blanca no es pot considerar, de cap manera, com una enyorança o reivindicació del franquisme. Per posar un exemple, els drames de l’amor fora del matrimoni d’Assun Falcó i del domini hipòcrita del seu marit homosexual són narrats a la sèrie com a grans injustícies.

 

També discrepem de les consideracions del professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris Blanes, autor d’un estudi titulat «La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva L’Alqueria Blanca» (Arxius de Ciències Socials, 32, juny 2015). El professor Peris va explicar que «la sèrie reflecteix bé com el valencià ocupa en l’imaginari col·lectiu una posició subalterna, apta per a l’exabrupte o l’humor gros i, en general, per a la comèdia». L’Alqueria Blanca no és una trama de sainet de riure simple, malentesos, jocs de paraules i en llenguatge castellanitzat. A més a més, el mateix autor fa una valoració parcial de la vàlua del registre lingüístic de la telenovel·la. Afirma que «L’Alqueria Blanca compleix una funció pedagògica inqüestionable pel que fa al lèxic, la conjugació verbal i la recuperació i normalització de paraules referides a productes en desús o pròpies de la vida al camp». L’Alqueria Blanca no és una sèrie sobre la vida del camp, sinó que està ambientada en un escenari rural, que és una cosa ben diferent.

 

El registre col·loquial s’expressa en els diàlegs del serial valencià amb un més que notable sentit normatiu. L’ús genuí del pronom feble en, per exemple, hi és generalitzat. Només la repetida frase «M’alegre» en lloc de «Me n’alegre», frase normativa i absolutament viva en la parla, fa de mal escoltar. Fins i tot actors i actrius empren de vegades el pronom hi. Cal dir això perquè l’ús pronominal és una de les qüestions centrals de la identitat de la nostra llengua. Les frases fetes ben genuïnes, que sentim en els diàlegs, no són en boca només dels personatges més venerables, com ara l’alcalde Miquel Falcó (Joan Molina), l’avi Josep (Bernat Llobell) o l’entranyable Tonet (Ferran Gadea). Totes les veus formen part d’una comunitat lingüística que actua com a espill del País Valencià de fa quaranta anys.

El valencià al consum

dijous, 24/01/2019

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

Al Nadal i a les festes de Cap d’any el consum sempre té un gran protagonisme social. Les festes sempre han estat associades amb actes gastronòmics, com a mostra de l’alegria familiar i dels bons sentiments.

Per això convé fer balanç en aquest temps de la presència del valencià com a llengua de comunicació a les superfícies comercials. Fa unes mesos la decisió de la cooperativa valenciana Consum d’etiquetar només en castellà els nous productes ecològics, els congelats vegetals i alguns productes precuinats va desencadenar una campanya de crítiques desproporcionades. I diem això perquè no podem oblidar que Consum, malgrat tot, és l’empresa valenciana que més comunica en valencià, en la retolació interior, en la megafonia, en la revista del soci-client Entrenosotros, en butlletins d’ofertes o en els xecs de descompte. Des de Plataforma per la Llengua vam comunicar a les representants de l’empresa la nostra discrepància pels nous criteris. Però la campanya de crítiques a Consum és deguda a l’estima que molta gent sent per l’empresa, perquè Consum, si podem dir-ho així, molta gent la considera com a “gent de casa”.

El problema central per a la normalització de l’ús del valencià al comerç no és, per tant, el cas de Consum. La qüestió que ha de centrar la reivindicació del dret del poble valencià a l’ús de la nostra llengua en el món de les grans superfícies cal dirigir-lo, sobretot, cap a les grans empreses multinacionals. Els gegants del comerç IKEA, Carrefour, Lidl o Aldi no tenen cap “excusa” ni pressupostària, ni de responsabilitat social, per a no utilitzar el valencià, quan s’adrecen al públic d’ací. Per exemple, a les pantalles d’autopagament d’IKEA Alfafar no es pot usar el valencià. El dret a usar una llengua oficial en cap estat d’Europa seria qüestionat. Per què ho és al nostre país?

Un cas singular és el d’alguna altra empresa d’origen autòcton, com Más y Más, que hauria de ser un també referent, com ho és Consum, a pesar de tot, en l’ús normal de la llengua pròpia. És veritat que, a Mercadona, la retolació general bilingüe, amb el valencià de vegades posat de relleu, ha millorat des de fa anys.  Però els productes “Hacendado”, propis de l’empresa, ni tan sols porten la denominació en valencià. Un altre exemple és el nou supermercat de Más y Más a Dénia, on no hi ha cap rètol en valencià.

Tot això no té cap justificació normal. No es pot ignorar que la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que data del 1983,  reconeix “el dret a l’ús del valencià pels ciutadans en les relacions tant públiques com privades”. A més l’Estatut dels Consumidors i Usuaris parla del dret dels consumidors a “utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana”.

El dret a la comunicació en una llengua implica tant el dret a parlar i a ser entès en valencià, com el dret a rebre informació en valencià. Tot el que impedisca l’ús normal de la nostra llengua al seu territori és un acte discriminatori, perquè atempta contra un dret col·lectiu que és irrenunciable en un país que es diga democràtic.

Vicent Josep Escartí, creador de llengua i de literatura

dijous, 15/11/2018

 

 

 Manuel Carceller,

Plataforma per la Llengua

 

Poques persones han contribuït més que el catedràtic de la Universitat de València i escriptor Vicent Josep Escartí (Algemesí, 1964) a difondre la literatura escrita per valencians en català durant els segles de l’Edat Moderna, del segle XVI al XVIII. La seua recuperació d’autors com ara Joaquim Aierdi n’és únicament un exemple.

Gràcies a les aportacions de personalitats com ara Vicent J. Escartí podem valorar en la nostra literatura de l’Edat Moderna tendències com ara el Renaixement, el Barroc o el Neoclassicisme, que s’ajusten a les perioditzacions d’unes altres literatures europees. Però, en la nostra opinió, Escartí ha fet una aportació encara més important: crear texts literaris amb la inspiració dels texts del renaixement o del barroc. És una aportació que va més enllà de la narrativa fonamentada en la memòria, sobre episodis de la història valenciana, és tracta, també, d’una creació de llengua.

Per això, des de la Plataforma per la Llengua, organitzem  un acte sobre l’obra de Vicent Escartí, en un centre cultural tan significatiu com és la Casa Cantonera, a la seua vila nadiua d’Algemesí.

Un dels trets de la novel·la del Renaixement i del Barroc és la intercalació de nombroses narracions curtes dins una forma mal·leable. En aquest sentit  podríem relacionar la forma fragmentària del dietari, com si fos un mirall trencat, amb les novel·les d’episodis, com és el cas del mateix Quixot de Cervantes. Durant l’edat moderna, seguint Aristòtil, es considerava que l’art havia de tractar sobre les coses probables, és a dir insòlites, estranyes però no impossibles, o simbòliques, és a dir de referència general o universal. És per això que, en el fons, molts personatges que poblen la narrativa d’Escartí, des dels contes de Barroca mort (1988) i la primera novel·la Dies Irae (1991) fins a L’abellerol mort (2008) no sols representen individus, amb trets psicològics, sinó que encarnen, també, en part, tipus característics.

El noble Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, natural de Xipre i exiliat finalment a Xàtiva, és protagonista d’Espècies perdudes (1997), mentre que sobre el seu fill es basteix la ficció de L’abellerol mort. El distingit personatge que viu a l’exili, igual que el seu pare, representa una evocació nostàlgica del passat. I en això potser també podríem vincular-lo amb personatges d’obres de l’edat moderna que es miraven el temps pretèrit nostàlgicament.

L’autor valencià ens proposa un suggeridor viatge als segles de les creences populars, de les epidèmies i de la Il·lustració. I ho fa sempre amb una minuciosa i acurada ambientació i amb la recreació d’un llenguatge valencià del Barroc, ric i ple de matisos. En posarem tres exemples.

A la novel·la Espècies perdudes, quan es parla d’un inventari de les caixes del patrimoni del noble personatge, l’autor utilitza el llenguatge dels documents d’època barroca, amb el nexe «Ítem» encapçalant cada pertinença

L’al·literació, basada en la repetició de fonemes, fa esdevenir com un murmuri d’esses i tes una frase de L’abellerol mort sobre un cel gris a l’Algemesí del segle XVIII: «El cel tenia l’aspecte d’una nit molt estranyíssima».

Els títols dels capítols de Dies Irae són una paròdia de les llarguíssimes denominacions de les parts de les novel·les barroques: «XI. De com vaig posar en obra l’angèlica revelació i de la vinguda de la plaga de llagosta». El fet que, en aquesta obra, un noble valencià del segle XVI tinga un escuder anomenat Mateu d’Obregon és una altra mirada obliqua en l’espill de la història. El nom ens fa recordar el protagonista de la novel·la castellana Relaciones de la vida del escudero Marcos de Obregón, de Vicente Espinel, publicada el 1618. En aquesta obra trobem narració, però també digressions sobre la natura humana, com també en l’obra de l’escriptor valencià.

La literatura és expressió de les passions humanes, però també crea i modela formes de llengua. L’obra de Vicent Josep Escartí ha creat un llenguatge literari del nostre temps que, alhora, evoca la història valenciana.

Cal commemorar el 20 de novembre, aniversari de la primera edició del Tirant Lo Blanc, que el nostre escriptor coneix bé perquè n’és coautor de l’edició crítica. La Plataforma per la Llengua ha organitzat un acte sobre l’obra d’un escriptor i professor que ens dona una lliçó sobre el sentit del temps en literatura.

«Puc parlar valencià?» Exemples dels magazins d’À Punt

dijous, 21/06/2018

 

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

À Punt, la flamant televisió valenciana, fa goig. És el moment dels valencians en positiu. Molta gent s’ha sentit reconfortada els primers dies d’emissió del nou mitjà. Escoltar les notícies en la nostra llengua ha estat com una elemental restitució de drets, a la llengua i al nostre punt de vista. Veure com als xiquets se’ls il·lumina la cara amb els dibuixos en valencià és un signe commovedor d’una necessitat lingüística bàsica recuperada.

El sociolingüista Lluís Vicent Aracil va explicar el 1968, en un estudi sobre el teatre d’Escalante, que l’ús crea la llengua. Per consegüent, el que ara volem destacar és l’ús de la llengua en les entrevistes dels programes en directe. El Matí À Punt, conduït per la presentadora Clara Castelló, és un magazín de qualitat, un programa plural, amb informació, opinió, entrevistes i connexions. N’aportem un exemple. L’entrevista de Clara Castelló al catedràtic Félix Francés sobre el cicle de l’aigua és una mostra del bon ús del valencià com a vehicle de la comunicació. La nostra llengua pròpia es va mantenir com a llengua de comunicació amb una persona que va optar per expressar-se en castellà. Això és un exemple del que es diu bilingüisme passiu. Les tertúlies amb Clara Castelló són un delícia per als amants del diàleg: la serenitat de la presentadora genera un to reflexiu, sense estridències, encara que es parle de temes tan dolorosos com la corrupció o el cas Gürtel.

De l’altre magazín, del vespertí À Punt Directe, presentat per Carolina Ferre, aportem un altre exemple lingüístic. Ens referim a l’entrevista a Maria, una senyora major d’Algemesí que va ser rescatada per uns guàrdies civils de l’interior d’un cotxe caigut en un hort inundat a Alginet. La dona va començar parlant valencià i a la tercera frase va preguntar amb aquella inseguretat tan present al nostre país: «Puc parlar valencià?». La sordesa i el fet de parlar per a una televisió li van produir el dubte. L’anècdota demostra la importància del paper dels mitjans de comunicació. També l’entrevista va tindre moments d’emoció, en recordar el risc d’haver patit un final tràgic. El més interessant va ser quan es va entrevistar Aquilino, marit de Maria, home immigrat de parla castellana, a qui se li va fer una pregunta en valencià, com calia. L’home, també un poc sord, va demanar-ne la repetició, i el locutor, Rubén Dempere, va repetir la qüestió en castellà. Aquilino, que ja n’estava al cas, va acabar parlant valencià, a la seua manera, perquè s’havia creat ja la confiança en la comunicació. Va acabar dient: «tornàrem a nàixer eixe dia». I avant! La cirereta del pastís, en el tancament del reportatge, va ser obra de la presentadora Carolina Ferre, bona comunicadora, que va aportar un comentari amable i un somriure sobre l’accident. «La hilaritat restableix l’equilibri favorable de forces. El subjecte recupera el timó de la seua vida», va explicar molt bé el professor Lluís Vicent Aracil.

Els casos que hem comentat sobre fets d’actualitat i en directe demostren una part essencial de l’esperit de la nova À Punt. El principi bàsic és que la llengua pròpia és també la pròpia del mitjà. Per això, en converses i entrevistes, s’aplica sempre el principi del bilingüisme passiu on, com a màxim, qui opta per parlar castellà és la persona entrevistada, però no el periodista.

Gràcies a À Punt el poble valencià pot mirar el món per una finestra feta per gent de casa. La llengua es crea parlant-la, com deia Aracil. I com a exemple de creativitat lingüística aportem una improvisació de la singular Carolina Ferre. Quan algú parlava de «patir», la locutora va contestar que «pa tir el de Kennedy». Brutal! Gràcies, À Punt.

Puchades va fer els gols en valencià

dijous, 22/03/2018

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

La figura d’Antoni Puchades Casanova (Sueca, 1925-2013) és un dels mites de la història del València Club de Futbol. Puchades va debutar a la Primera Divisió amb el València en 1946, amb 21 anys, i aquella temporada el club va guanyar la lliga. Per Mestalla va driblar aquell mig centre, un autèntic constructor del joc, a qui mai no li van mostrar una targeta groga. A bon segur, quan en 1948 va marcar el seu primer gol amb el València va exclamar amb alegria, amb la o oberta: gol!

Al Mundial del Brasil de 1950, Puchades, jugador de la selecció espanyola, va ser elegit com el millor centrecampista del campionat. Anys després, en 1959, totes les seccions esportives del València van formar el seu nom sobre la gespa de Mestalla. Allò va ser un espectacle inoblidable i també un acte lingüístic d’homenatge a qui s’havia convertit en una imatge icònica del club.

Puchades va ser un home arrelat, que estimava la seua terra, que parlava valencià. Bé podem dir que el gran Puchades es va transformar en un símbol d’identitat i també de projecció exterior del poble valencià. El de Sueca és un exemple del vincle entre una afició i un equip. No podem oblidar que els clubs de futbol existeixen perquè formen part de la societat. Si els noms Mestalla, València, Llevant, Hèrcules, Elx, Vila-real o Castelló desperten emocions és perquè representen els sentiments de molts valencians i valencianes. El futbol és esport i també economia, el futbol és cultura, en concret és un fenomen de cultura de masses, i el futbol també és comunicació.

Per això des de la Plataforma per la Llengua reivindiquem, amb la campanya “Fes un gol pel valencià”, la presència normal del llengua pròpia al món del futbol i demanem a les directives dels clubs valencians una major implicació en l’ús de l’idioma. El valencià ha d’estar present en el món de l’esport, i això inclou els noms propis des estadis, la comunicació amb l’afició, en l’àmbit oral i escrit, les pàgines web o les xarxes socials. L’esport, com a valor humà que representa l’esforç i el treball en equip, ha de fer visible la voluntat de la societat valenciana de viure plenament en valencià. Adherir-se a la campanya de la Plataforma per la Llengua és un pas important en el camí per normalitzar el valencià al món del futbol.

Signa aquí per la campanya!

Sense el valencià, tenim discriminació, i no dret

dilluns, 17/07/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

Si tots els valencianoparlants sabem parlar castellà, però els qui parlen castellà diuen que no saben parlar valencià, on hi ha la igualtat? Al País Valencià, sense l’ús de la llengua pròpia, no hi ha drets lingüístics; ni possibles, ni reals. Perquè per a exercir un dret d’opció en llengua s’ha de tenir, si més no, la possibilitat de triar entre diverses alternatives. És a dir, sense la promoció del valencià, allò que hi ha és la imposició del castellà, declarada o no, però absolutament real. Durant els anys de govern del PP, la Generalitat Valenciana ha operat administrativament en castellà, perquè el valencià era poc més que una llengua per a traduir a partir del castellà.

Per citar només alguns exemples, els caps de l’Institut Valencià d’Administració Pública (IVAP) demanaven als funcionaris redactar els documents en castellà, i tampoc no es respecta aquesta opció lingüística en les gestions iniciades en valencià per part de la ciutadania davant la Generalitat, ni en la tramitació, ni en la resposta de l’Administració. L’única política lingüística que ha practicat el PP durant tots els anys al poder ha estat l’animadversió contra el valencià, que és el mateix que dir contra els valors de la democràcia, una manifestació de la qual és la igualtat de dret.

Vint-i-tres anys després de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià comptem amb un decret sobre usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, publicat el proppassat 23 de maig. Es tracta d’un avanç significatiu per la consideració que s’hi fa del valencià, és a dir, de la llengua catalana, com a llengua pròpia i d’ús normal i general de l’Administració de la Generalitat. Fins i tot, l’article 25 del decret de llengües oficials preveu l’obligació que les comunicacions de l’administració autonòmica a l’administració de l’Estat i al sector de la Justícia amb seu al país, es redacten en valencià. Es tracta d’un pas important per a establir una certa igualtat institucional de les dues llengües oficials, la pròpia i el castellà.

Des de l’ONG del valencià hem constatat la necessitat de regular les disposicions del decret. Els increïbles casos d’alguns funcionaris que han intentat impedir l’expressió en valencià de pacients als centres de salut de Castelló de la Ribera o de Benimaclet, a València, bé que en demostren la necessitat. Que un servidor públic intente impedir el dret a usar la llengua pròpia és un pur exercici de censura, de vexació al ciutadà que serveix. És un exemple clar que quan no s’accepta l’ús del valencià, no es reconeix tampoc el dret a l’expressió.

En un context multilingüe, el castellanoparlant monolingüe no disposa de cap tria lingüística real, sinó que sobreviu com pot, i avant. Així, doncs, al País Valencià, només amb una promoció efectiva de l’ús de la llengua pròpia es pot garantir de debò l’existència de drets lingüístics. No parlem només de l’obligació democràtica d’afavorir una llengua com el valencià, que ha patit una injusta discriminació i marginació, sinó que sols el camí de la promoció del valencià pot consolidar les possibilitats d’exercir els drets lingüístics de la societat valenciana.

José María Aristóteles Magán Perales, enemic del poble a Alacant

dilluns, 27/03/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

José María Aristóteles Magán Perales (Barcelona, 1974) és el titular del jutjat contenciós-administratiu número 3 d’Alacant. El jutge Magán, el passat 5 de gener del 2017, va exigir a la Generalitat de Catalunya la traducció al castellà d’un escrit enviat a aquest jutjat d’Alacant en català. El magistrat argumentava que el català no és una llengua cooficial al País Valencià, citant l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, on es diu que la llengua pròpia és el valencià. Però el jutge Magán no demanava una versió «a la valenciana» de la comunicació de la Generalitat de Catalunya, sinó una traducció al castellà directament.
D’entrada, cal ser molt intolerant per oposar-se a un escrit que arriba a un jutjat perquè està escrit en català, enmig de milers d’expedients judicials en castellà. I especialment quan el magistrat Magán, natural de Barcelona i ara resident a Alacant, té reconegut al currículum com a mèrit el coneixement del català. Això només pot respondre a una actitud pròpia d’un fanàtic militant contra el català. La prevaricació és una desviació dels deures professionals d’algú. A Alacant esperaven un home honrat, hi ha arribat un presumpte prevaricador. José Maria Aristóteles Magán Perales no és un bon ciutadà.

Al jutge Magán, natural de Barcelona i ara resident a Alacant, no li importen les 46 sentències d’organismes com el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que reconeixen que català i valencià són dues denominacions de la mateixa llengua. El jutge José María Aristóteles Magán, quan era titular d’un jutjat de Lleida, va ser expedientat per faltes greus o molt greus per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per oposar-se a l’ús del català als jutjats, sense cap sentit professional, ni fonament legal. El mateix Tribunal va elevar l’expedient contra el jutge Magán a la comissió disciplinària del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) amb una proposta de sanció. A Alacant esperaven un home honrat, però hi ha arribat un jutge que no atén a llei. José Maria Aristóteles Magán Perales no és un bon funcionari públic.

Al jutge Magán no li importa la legalitat de la sentència 50/1999, de 6 d’abril, del Tribunal Constitucional, que diu que si una llengua és compartida per més d’una comunitat autònoma obligar a la traducció al castellà d’un document significaria vulnerar el seu caràcter de llengua oficial. A Alacant esperaven un home honrat. Però hi ha arribat José Maria Aristóteles Magán Perales, un home que es pensava que arribava al «Levante feliz», una regió de l’Espanya de Franco on el català no tenia cap dret. José Maria Aristóteles Magán Perales no és «bona gent». Per això mai no ha llegit el poema del llibre Per a la bona gent, de Salvador Espriu, sobre la terra estesa al llarg de la vella mar on es parla català: «Unes palmeres que amb els ulls closos/ miro sempre immòbils sota l’oreig/ tanquen el meu país pel migjorn». Un fantasma recorre els jutjats d’Alacant. El fantasma d’un enemic del poble.