Arxiu de la categoria ‘País Valencià’

«Puc parlar valencià?» Exemples dels magazins d’À Punt

dijous, 21/06/2018

 

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

À Punt, la flamant televisió valenciana, fa goig. És el moment dels valencians en positiu. Molta gent s’ha sentit reconfortada els primers dies d’emissió del nou mitjà. Escoltar les notícies en la nostra llengua ha estat com una elemental restitució de drets, a la llengua i al nostre punt de vista. Veure com als xiquets se’ls il·lumina la cara amb els dibuixos en valencià és un signe commovedor d’una necessitat lingüística bàsica recuperada.

El sociolingüista Lluís Vicent Aracil va explicar el 1968, en un estudi sobre el teatre d’Escalante, que l’ús crea la llengua. Per consegüent, el que ara volem destacar és l’ús de la llengua en les entrevistes dels programes en directe. El Matí À Punt, conduït per la presentadora Clara Castelló, és un magazín de qualitat, un programa plural, amb informació, opinió, entrevistes i connexions. N’aportem un exemple. L’entrevista de Clara Castelló al catedràtic Félix Francés sobre el cicle de l’aigua és una mostra del bon ús del valencià com a vehicle de la comunicació. La nostra llengua pròpia es va mantenir com a llengua de comunicació amb una persona que va optar per expressar-se en castellà. Això és un exemple del que es diu bilingüisme passiu. Les tertúlies amb Clara Castelló són un delícia per als amants del diàleg: la serenitat de la presentadora genera un to reflexiu, sense estridències, encara que es parle de temes tan dolorosos com la corrupció o el cas Gürtel.

De l’altre magazín, del vespertí À Punt Directe, presentat per Carolina Ferre, aportem un altre exemple lingüístic. Ens referim a l’entrevista a Maria, una senyora major d’Algemesí que va ser rescatada per uns guàrdies civils de l’interior d’un cotxe caigut en un hort inundat a Alginet. La dona va començar parlant valencià i a la tercera frase va preguntar amb aquella inseguretat tan present al nostre país: «Puc parlar valencià?». La sordesa i el fet de parlar per a una televisió li van produir el dubte. L’anècdota demostra la importància del paper dels mitjans de comunicació. També l’entrevista va tindre moments d’emoció, en recordar el risc d’haver patit un final tràgic. El més interessant va ser quan es va entrevistar Aquilino, marit de Maria, home immigrat de parla castellana, a qui se li va fer una pregunta en valencià, com calia. L’home, també un poc sord, va demanar-ne la repetició, i el locutor, Rubén Dempere, va repetir la qüestió en castellà. Aquilino, que ja n’estava al cas, va acabar parlant valencià, a la seua manera, perquè s’havia creat ja la confiança en la comunicació. Va acabar dient: «tornàrem a nàixer eixe dia». I avant! La cirereta del pastís, en el tancament del reportatge, va ser obra de la presentadora Carolina Ferre, bona comunicadora, que va aportar un comentari amable i un somriure sobre l’accident. «La hilaritat restableix l’equilibri favorable de forces. El subjecte recupera el timó de la seua vida», va explicar molt bé el professor Lluís Vicent Aracil.

Els casos que hem comentat sobre fets d’actualitat i en directe demostren una part essencial de l’esperit de la nova À Punt. El principi bàsic és que la llengua pròpia és també la pròpia del mitjà. Per això, en converses i entrevistes, s’aplica sempre el principi del bilingüisme passiu on, com a màxim, qui opta per parlar castellà és la persona entrevistada, però no el periodista.

Gràcies a À Punt el poble valencià pot mirar el món per una finestra feta per gent de casa. La llengua es crea parlant-la, com deia Aracil. I com a exemple de creativitat lingüística aportem una improvisació de la singular Carolina Ferre. Quan algú parlava de «patir», la locutora va contestar que «pa tir el de Kennedy». Brutal! Gràcies, À Punt.

Puchades va fer els gols en valencià

dijous, 22/03/2018

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

La figura d’Antoni Puchades Casanova (Sueca, 1925-2013) és un dels mites de la història del València Club de Futbol. Puchades va debutar a la Primera Divisió amb el València en 1946, amb 21 anys, i aquella temporada el club va guanyar la lliga. Per Mestalla va driblar aquell mig centre, un autèntic constructor del joc, a qui mai no li van mostrar una targeta groga. A bon segur, quan en 1948 va marcar el seu primer gol amb el València va exclamar amb alegria, amb la o oberta: gol!

Al Mundial del Brasil de 1950, Puchades, jugador de la selecció espanyola, va ser elegit com el millor centrecampista del campionat. Anys després, en 1959, totes les seccions esportives del València van formar el seu nom sobre la gespa de Mestalla. Allò va ser un espectacle inoblidable i també un acte lingüístic d’homenatge a qui s’havia convertit en una imatge icònica del club.

Puchades va ser un home arrelat, que estimava la seua terra, que parlava valencià. Bé podem dir que el gran Puchades es va transformar en un símbol d’identitat i també de projecció exterior del poble valencià. El de Sueca és un exemple del vincle entre una afició i un equip. No podem oblidar que els clubs de futbol existeixen perquè formen part de la societat. Si els noms Mestalla, València, Llevant, Hèrcules, Elx, Vila-real o Castelló desperten emocions és perquè representen els sentiments de molts valencians i valencianes. El futbol és esport i també economia, el futbol és cultura, en concret és un fenomen de cultura de masses, i el futbol també és comunicació.

Per això des de la Plataforma per la Llengua reivindiquem, amb la campanya “Fes un gol pel valencià”, la presència normal del llengua pròpia al món del futbol i demanem a les directives dels clubs valencians una major implicació en l’ús de l’idioma. El valencià ha d’estar present en el món de l’esport, i això inclou els noms propis des estadis, la comunicació amb l’afició, en l’àmbit oral i escrit, les pàgines web o les xarxes socials. L’esport, com a valor humà que representa l’esforç i el treball en equip, ha de fer visible la voluntat de la societat valenciana de viure plenament en valencià. Adherir-se a la campanya de la Plataforma per la Llengua és un pas important en el camí per normalitzar el valencià al món del futbol.

Signa aquí per la campanya!

Sense el valencià, tenim discriminació, i no dret

dilluns, 17/07/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

Si tots els valencianoparlants sabem parlar castellà, però els qui parlen castellà diuen que no saben parlar valencià, on hi ha la igualtat? Al País Valencià, sense l’ús de la llengua pròpia, no hi ha drets lingüístics; ni possibles, ni reals. Perquè per a exercir un dret d’opció en llengua s’ha de tenir, si més no, la possibilitat de triar entre diverses alternatives. És a dir, sense la promoció del valencià, allò que hi ha és la imposició del castellà, declarada o no, però absolutament real. Durant els anys de govern del PP, la Generalitat Valenciana ha operat administrativament en castellà, perquè el valencià era poc més que una llengua per a traduir a partir del castellà.

Per citar només alguns exemples, els caps de l’Institut Valencià d’Administració Pública (IVAP) demanaven als funcionaris redactar els documents en castellà, i tampoc no es respecta aquesta opció lingüística en les gestions iniciades en valencià per part de la ciutadania davant la Generalitat, ni en la tramitació, ni en la resposta de l’Administració. L’única política lingüística que ha practicat el PP durant tots els anys al poder ha estat l’animadversió contra el valencià, que és el mateix que dir contra els valors de la democràcia, una manifestació de la qual és la igualtat de dret.

Vint-i-tres anys després de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià comptem amb un decret sobre usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, publicat el proppassat 23 de maig. Es tracta d’un avanç significatiu per la consideració que s’hi fa del valencià, és a dir, de la llengua catalana, com a llengua pròpia i d’ús normal i general de l’Administració de la Generalitat. Fins i tot, l’article 25 del decret de llengües oficials preveu l’obligació que les comunicacions de l’administració autonòmica a l’administració de l’Estat i al sector de la Justícia amb seu al país, es redacten en valencià. Es tracta d’un pas important per a establir una certa igualtat institucional de les dues llengües oficials, la pròpia i el castellà.

Des de l’ONG del valencià hem constatat la necessitat de regular les disposicions del decret. Els increïbles casos d’alguns funcionaris que han intentat impedir l’expressió en valencià de pacients als centres de salut de Castelló de la Ribera o de Benimaclet, a València, bé que en demostren la necessitat. Que un servidor públic intente impedir el dret a usar la llengua pròpia és un pur exercici de censura, de vexació al ciutadà que serveix. És un exemple clar que quan no s’accepta l’ús del valencià, no es reconeix tampoc el dret a l’expressió.

En un context multilingüe, el castellanoparlant monolingüe no disposa de cap tria lingüística real, sinó que sobreviu com pot, i avant. Així, doncs, al País Valencià, només amb una promoció efectiva de l’ús de la llengua pròpia es pot garantir de debò l’existència de drets lingüístics. No parlem només de l’obligació democràtica d’afavorir una llengua com el valencià, que ha patit una injusta discriminació i marginació, sinó que sols el camí de la promoció del valencià pot consolidar les possibilitats d’exercir els drets lingüístics de la societat valenciana.

José María Aristóteles Magán Perales, enemic del poble a Alacant

dilluns, 27/03/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

José María Aristóteles Magán Perales (Barcelona, 1974) és el titular del jutjat contenciós-administratiu número 3 d’Alacant. El jutge Magán, el passat 5 de gener del 2017, va exigir a la Generalitat de Catalunya la traducció al castellà d’un escrit enviat a aquest jutjat d’Alacant en català. El magistrat argumentava que el català no és una llengua cooficial al País Valencià, citant l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, on es diu que la llengua pròpia és el valencià. Però el jutge Magán no demanava una versió «a la valenciana» de la comunicació de la Generalitat de Catalunya, sinó una traducció al castellà directament.
D’entrada, cal ser molt intolerant per oposar-se a un escrit que arriba a un jutjat perquè està escrit en català, enmig de milers d’expedients judicials en castellà. I especialment quan el magistrat Magán, natural de Barcelona i ara resident a Alacant, té reconegut al currículum com a mèrit el coneixement del català. Això només pot respondre a una actitud pròpia d’un fanàtic militant contra el català. La prevaricació és una desviació dels deures professionals d’algú. A Alacant esperaven un home honrat, hi ha arribat un presumpte prevaricador. José Maria Aristóteles Magán Perales no és un bon ciutadà.

Al jutge Magán, natural de Barcelona i ara resident a Alacant, no li importen les 46 sentències d’organismes com el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que reconeixen que català i valencià són dues denominacions de la mateixa llengua. El jutge José María Aristóteles Magán, quan era titular d’un jutjat de Lleida, va ser expedientat per faltes greus o molt greus per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per oposar-se a l’ús del català als jutjats, sense cap sentit professional, ni fonament legal. El mateix Tribunal va elevar l’expedient contra el jutge Magán a la comissió disciplinària del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) amb una proposta de sanció. A Alacant esperaven un home honrat, però hi ha arribat un jutge que no atén a llei. José Maria Aristóteles Magán Perales no és un bon funcionari públic.

Al jutge Magán no li importa la legalitat de la sentència 50/1999, de 6 d’abril, del Tribunal Constitucional, que diu que si una llengua és compartida per més d’una comunitat autònoma obligar a la traducció al castellà d’un document significaria vulnerar el seu caràcter de llengua oficial. A Alacant esperaven un home honrat. Però hi ha arribat José Maria Aristóteles Magán Perales, un home que es pensava que arribava al «Levante feliz», una regió de l’Espanya de Franco on el català no tenia cap dret. José Maria Aristóteles Magán Perales no és «bona gent». Per això mai no ha llegit el poema del llibre Per a la bona gent, de Salvador Espriu, sobre la terra estesa al llarg de la vella mar on es parla català: «Unes palmeres que amb els ulls closos/ miro sempre immòbils sota l’oreig/ tanquen el meu país pel migjorn». Un fantasma recorre els jutjats d’Alacant. El fantasma d’un enemic del poble.