Arxiu de la categoria ‘País Valencià’

Puchades va fer els gols en valencià

dijous, 22/03/2018

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

La figura d’Antoni Puchades Casanova (Sueca, 1925-2013) és un dels mites de la història del València Club de Futbol. Puchades va debutar a la Primera Divisió amb el València en 1946, amb 21 anys, i aquella temporada el club va guanyar la lliga. Per Mestalla va driblar aquell mig centre, un autèntic constructor del joc, a qui mai no li van mostrar una targeta groga. A bon segur, quan en 1948 va marcar el seu primer gol amb el València va exclamar amb alegria, amb la o oberta: gol!

Al Mundial del Brasil de 1950, Puchades, jugador de la selecció espanyola, va ser elegit com el millor centrecampista del campionat. Anys després, en 1959, totes les seccions esportives del València van formar el seu nom sobre la gespa de Mestalla. Allò va ser un espectacle inoblidable i també un acte lingüístic d’homenatge a qui s’havia convertit en una imatge icònica del club.

Puchades va ser un home arrelat, que estimava la seua terra, que parlava valencià. Bé podem dir que el gran Puchades es va transformar en un símbol d’identitat i també de projecció exterior del poble valencià. El de Sueca és un exemple del vincle entre una afició i un equip. No podem oblidar que els clubs de futbol existeixen perquè formen part de la societat. Si els noms Mestalla, València, Llevant, Hèrcules, Elx, Vila-real o Castelló desperten emocions és perquè representen els sentiments de molts valencians i valencianes. El futbol és esport i també economia, el futbol és cultura, en concret és un fenomen de cultura de masses, i el futbol també és comunicació.

Per això des de la Plataforma per la Llengua reivindiquem, amb la campanya “Fes un gol pel valencià”, la presència normal del llengua pròpia al món del futbol i demanem a les directives dels clubs valencians una major implicació en l’ús de l’idioma. El valencià ha d’estar present en el món de l’esport, i això inclou els noms propis des estadis, la comunicació amb l’afició, en l’àmbit oral i escrit, les pàgines web o les xarxes socials. L’esport, com a valor humà que representa l’esforç i el treball en equip, ha de fer visible la voluntat de la societat valenciana de viure plenament en valencià. Adherir-se a la campanya de la Plataforma per la Llengua és un pas important en el camí per normalitzar el valencià al món del futbol.

Signa aquí per la campanya!

Sense el valencià, tenim discriminació, i no dret

dilluns, 17/07/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

Si tots els valencianoparlants sabem parlar castellà, però els qui parlen castellà diuen que no saben parlar valencià, on hi ha la igualtat? Al País Valencià, sense l’ús de la llengua pròpia, no hi ha drets lingüístics; ni possibles, ni reals. Perquè per a exercir un dret d’opció en llengua s’ha de tenir, si més no, la possibilitat de triar entre diverses alternatives. És a dir, sense la promoció del valencià, allò que hi ha és la imposició del castellà, declarada o no, però absolutament real. Durant els anys de govern del PP, la Generalitat Valenciana ha operat administrativament en castellà, perquè el valencià era poc més que una llengua per a traduir a partir del castellà.

Per citar només alguns exemples, els caps de l’Institut Valencià d’Administració Pública (IVAP) demanaven als funcionaris redactar els documents en castellà, i tampoc no es respecta aquesta opció lingüística en les gestions iniciades en valencià per part de la ciutadania davant la Generalitat, ni en la tramitació, ni en la resposta de l’Administració. L’única política lingüística que ha practicat el PP durant tots els anys al poder ha estat l’animadversió contra el valencià, que és el mateix que dir contra els valors de la democràcia, una manifestació de la qual és la igualtat de dret.

Vint-i-tres anys després de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià comptem amb un decret sobre usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, publicat el proppassat 23 de maig. Es tracta d’un avanç significatiu per la consideració que s’hi fa del valencià, és a dir, de la llengua catalana, com a llengua pròpia i d’ús normal i general de l’Administració de la Generalitat. Fins i tot, l’article 25 del decret de llengües oficials preveu l’obligació que les comunicacions de l’administració autonòmica a l’administració de l’Estat i al sector de la Justícia amb seu al país, es redacten en valencià. Es tracta d’un pas important per a establir una certa igualtat institucional de les dues llengües oficials, la pròpia i el castellà.

Des de l’ONG del valencià hem constatat la necessitat de regular les disposicions del decret. Els increïbles casos d’alguns funcionaris que han intentat impedir l’expressió en valencià de pacients als centres de salut de Castelló de la Ribera o de Benimaclet, a València, bé que en demostren la necessitat. Que un servidor públic intente impedir el dret a usar la llengua pròpia és un pur exercici de censura, de vexació al ciutadà que serveix. És un exemple clar que quan no s’accepta l’ús del valencià, no es reconeix tampoc el dret a l’expressió.

En un context multilingüe, el castellanoparlant monolingüe no disposa de cap tria lingüística real, sinó que sobreviu com pot, i avant. Així, doncs, al País Valencià, només amb una promoció efectiva de l’ús de la llengua pròpia es pot garantir de debò l’existència de drets lingüístics. No parlem només de l’obligació democràtica d’afavorir una llengua com el valencià, que ha patit una injusta discriminació i marginació, sinó que sols el camí de la promoció del valencià pot consolidar les possibilitats d’exercir els drets lingüístics de la societat valenciana.

José María Aristóteles Magán Perales, enemic del poble a Alacant

dilluns, 27/03/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

José María Aristóteles Magán Perales (Barcelona, 1974) és el titular del jutjat contenciós-administratiu número 3 d’Alacant. El jutge Magán, el passat 5 de gener del 2017, va exigir a la Generalitat de Catalunya la traducció al castellà d’un escrit enviat a aquest jutjat d’Alacant en català. El magistrat argumentava que el català no és una llengua cooficial al País Valencià, citant l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, on es diu que la llengua pròpia és el valencià. Però el jutge Magán no demanava una versió «a la valenciana» de la comunicació de la Generalitat de Catalunya, sinó una traducció al castellà directament.
D’entrada, cal ser molt intolerant per oposar-se a un escrit que arriba a un jutjat perquè està escrit en català, enmig de milers d’expedients judicials en castellà. I especialment quan el magistrat Magán, natural de Barcelona i ara resident a Alacant, té reconegut al currículum com a mèrit el coneixement del català. Això només pot respondre a una actitud pròpia d’un fanàtic militant contra el català. La prevaricació és una desviació dels deures professionals d’algú. A Alacant esperaven un home honrat, hi ha arribat un presumpte prevaricador. José Maria Aristóteles Magán Perales no és un bon ciutadà.

Al jutge Magán, natural de Barcelona i ara resident a Alacant, no li importen les 46 sentències d’organismes com el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que reconeixen que català i valencià són dues denominacions de la mateixa llengua. El jutge José María Aristóteles Magán, quan era titular d’un jutjat de Lleida, va ser expedientat per faltes greus o molt greus per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per oposar-se a l’ús del català als jutjats, sense cap sentit professional, ni fonament legal. El mateix Tribunal va elevar l’expedient contra el jutge Magán a la comissió disciplinària del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) amb una proposta de sanció. A Alacant esperaven un home honrat, però hi ha arribat un jutge que no atén a llei. José Maria Aristóteles Magán Perales no és un bon funcionari públic.

Al jutge Magán no li importa la legalitat de la sentència 50/1999, de 6 d’abril, del Tribunal Constitucional, que diu que si una llengua és compartida per més d’una comunitat autònoma obligar a la traducció al castellà d’un document significaria vulnerar el seu caràcter de llengua oficial. A Alacant esperaven un home honrat. Però hi ha arribat José Maria Aristóteles Magán Perales, un home que es pensava que arribava al «Levante feliz», una regió de l’Espanya de Franco on el català no tenia cap dret. José Maria Aristóteles Magán Perales no és «bona gent». Per això mai no ha llegit el poema del llibre Per a la bona gent, de Salvador Espriu, sobre la terra estesa al llarg de la vella mar on es parla català: «Unes palmeres que amb els ulls closos/ miro sempre immòbils sota l’oreig/ tanquen el meu país pel migjorn». Un fantasma recorre els jutjats d’Alacant. El fantasma d’un enemic del poble.