Entrades amb l'etiqueta ‘Català’

El català a l’ONU

dimarts , 27/01/2015

Representants de l'ELEN al Palais des Nations de l'ONU-001Delegació de l’ELEN a Ginebra, 21 de gener de 2015.

Darrerament estem comprovant com cada vegada és més necessari per a Catalunya ser presents a nivell internacional. Pel que fa al català, és clau poder promoure la nostra realitat de llengua mitjana europea, però també exposar les desigualtats, les mancances o injustícies a instàncies europees o globals, el que es coneix com a internacionalització.

Amb aquest propòsit, la Plataforma per la Llengua, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana i A Mesa pola Normalización Lingüística van formar la delegació d’entitats de l’European Language Equality Network (ELEN) que el dia 21 de gener va participar al Palais des Nations de l’ONU, a Ginebra, a la 21a sessió Universal Periodic Review. En aquesta sessió s’avaluava l’Estat espanyol en qüestions relatives als drets humans. El Regne Unit, Macedònia i Sierra Leone eren els estats que feien les preguntes a l’Estat espanyol, amb la intervenció posterior d’altres estats.

En el marc d’aquesta sessió, la Plataforma per la Llengua va presentar The Catalan Case, un informe elaborat per l’entitat en què s’analitzen quaranta casos greus de discriminació lingüística a l’Estat espanyol, així com la legislació en matèria de drets lingüístics. Aquest informe també es va presentar ara fa un any al Parlament Europeu i, amb la presentació d’aquest gener a l’ONU, des de la Plataforma per la Llengua continuem amb la tasca d’internacionalitzar la situació de la llengua catalana i exposar les mancances que es pateixen en termes de drets lingüístics.

 Rosa Marco, membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua.

Un reconeixement merescut

dimarts , 20/01/2015

Plataforma_Campanya PMG_Flyer_Instangram Finalistes_Generic

Aquest és un país de persones extraordinàries. Així, en contextos no sempre senzills, i sovint ben complexos, la llengua i la cultura catalanes han anat fent passos endavant i disposen avui d’unes potencialitats envejables, fruit de la tenacitat, la imaginació i el compromís.

En aquest camí, hi ha individualitats que destaquen, hi ha gent que s’associa per cooperar i tirar endavant projectes d’envergadura i, també, trobem emprenedors, amants de la feina ben feta, que tenen en els valors un element irrenunciable.

Per tal de poder-los agrair el seu caràcter d’exemple, i per recordar un dels pilars de la modernització del discurs a favor de la llengua catalana, la Plataforma per la Llengua va instaurar l’any passat el Premi Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en la defensa de la llengua catalana.  Ara fa un any, l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, l’activista d’Elx Joan-Carles Martí i la Viquipèdia en català eren els protagonistes de la primera edició del guardó

En aquesta segona edició, dels més de 148 candidats presentats per més de 400 persones, els 3 finalistes han estat Albert Jané, Escola Valenciana i les cerveses Moritz.

I no són noms qualssevol. Albert Jané ha estat un nom crucial en la dinamització de la literatura infantil i juvenil a través de Cavall Fort, revista de què va ser redactor (1963-1979)  i després director (1979-1997). Escola Valenciana és una entitat cabdal per entendre les noves esperances que sorgeixen del País Valencià, per totes les actuacions que han anat fent a favor d’una educació valenciana i de qualitat. Moritz, per la seva banda, és la demostració que l’ús normal de la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic és d’una banda possible, i d’altra banda positiu i beneficiós per a les empreses i per als consumidors.

El jurat –format per Jaume Cabré, Carles Torner, Bernat Joan, Rosa Serrano, Jordi Manent, Bernat Gasull i presidit per Òscar Escuder– va tenir clar, en la reunió de deliberació, que elements com la trajectòria, la capacitat de mobilització i la projecció han estat clau per a la vitalitat de la llengua catalana.

El proper 12 de febrer, al CCCB, serà un bon moment per reconèixer la seva contribució a fer del català la llengua comuna i de cohesió social.

Francesc Marco, membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català. 

En Wert insisteix, Catalunya esquiva

dijous, 15/01/2015

capcaleraSomEscola

La situació actual, pel que fa a l’ensenyament a Catalunya, és insostenible. En un tema tan essencial i tan delicat com la formació dels infants i la joventut no podem anar a remolc de la Llei Wert que, implacable, pretén avançar en la seva aplicació.

Sabem que la complexitat de la formació requereix d’acords i d’il·lusió compartida per tots els agents educatius que han de treballar, units, amb l’objectiu prioritari d’aconseguir que l’alumnat pugui donar el millor de si mateix. És imprescindible treballar per aquest objectiu perquè ens hi juguem el futur del nostre alumnat i del país.

Ara li ha tocat l’hora a la formació professional. Des de Plataforma per la Llengua hem insistit a denunciar la LOMQE i la seva aplicació a Catalunya, hem qualificat l’esmentada Llei com a centralitzadora, polititzada al màxim, intervencionista, retrògrada i segregadora. Doncs bé, el tractament que la LOMQE fa de la formació professional és la mostra clara del seu esperit segregador. La LOMQE preveu separar, prematurament, els joves entre bons i dolents.  Els estudiants que progressen adequadament durant l’ESO els preparem perquè puguin continuar els seus estudis de batxillerat, i aquells que no ho fan, els enviem a formació professional, on trobem per aquesta raó nois i noies amb un desinterès total per qualsevol estudi pràctic o teòric, joves amb alguna dificultat especial i nois i noies que tenen molt clar que volen exercir una professió i que han triat uns estudis lligats a la pràctica perquè així ho han decidit i no perquè els faltin capacitats per dedicar-se a uns estudis més teòrics.

Com a resposta a aquesta situació, el Departament d’Ensenyament ja està dissenyant mesures per esquivar els efectes que l’aplicació d’aquesta part de la Llei Wert pugui tenir a Catalunya i, alhora, el Col·legi de Pedagogs critica la proposta de dos itineraris a quart d’ESO, la doble titulació, la distribució del pes de les assignatures i el fet que el català no sigui considerada matèria troncal i, en canvi,  la religió i la seva alternativa de valors ètics siguin matèries obligatòries.

Jo crec que el problema rau en el fet que el Departament d’Ensenyament hagi d’arbitrar mesures per «esquivar» una llei que ens ve imposada per l’Estat. El Departament ha de fer complir la nostra Llei, la LEC, aprovada pel Parlament de Catalunya amb ampli consens, sense imposicions, amb tranquil·litat pedagògica i amb rigor.

Ja fa tres cents anys que patim atacs a l’escola catalana des del govern central. Malgrat l’asseveració reial que el català mai no ha estat imposat, ja des de l’any 1715 es va prohibir escriure i parlar en català a l’escola.

L’objectiu de l’any 1715 era el mateix d’en Wert avui dia. Ell no s’està pas de dir-ho: “españolizar a los niños catalanes”. Per servir aquest objectiu, tot s’hi val. També la segregació entre bons estudiants i estudiants que no segueixen progressant adequadament, en un període que no és oportú pedagògicament. La pedagogia subordinada a la política.

Volem que, a les nostres escoles, regeixin les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, volem consens entre la política, els docents i les famílies per aconseguir l’èxit en el nostre sistema educatiu. Volem una escola lliure per a un país lliure.

Teresa Casals, responsable de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua

Aquestes festes, demana tu també LinkedIn en català!

dimarts , 23/12/2014

Linkedincatala

LinkedIn és una xarxa social orientada als negocis que es presenta com la més gran del món en el seu àmbit. Al juny de 2013, comptava amb 300 milions d’usuaris en més de 200 països. A casa nostra, cada vegada té més seguidors que l’aprofiten per maximitzar els seus contactes professionals. Tot i així, a diferència de xarxes socials tan populars com Facebook, Twitter o Google+, LinkedIn encara no disposa d’una versió en llengua catalana.

Actualment LinkedIn permet als usuaris navegar-hi en 22 llengües i tenir-hi el currículum en una quarantena d’idiomes, però ni a un lloc ni a l’altre el català es compta entre els idiomes disponibles. En la mesura que aquesta xarxa social professional segueix consolidant-se , el català es veu invisibilitzat del mercat laboral. Però, no només hi perd la nostra llengua, també la companyia, atès que les empreses que hi volen fer processos de selecció no poden filtrar els candidats segons els seus coneixements de català. En resum, ara mateix, els 10 milions de parlants de català som invisibles en la comunitat professional més gran del món.

Per acabar amb aquesta situació, la Plataforma per la Llengua s’ha adherit a la campanya Linkedincatalan, impulsada per la Fundació Punt.cat, que demana a LinkedIn que incorpori la nostra llengua a la interfície i al currículum, i que convida als ciutadans a sumar-se a la demanda signant una petició i afegint-se al grup intern Linkedincatalan.

Però, realment estem demanant quelcom extraordinari a LinkedIn amb relació a la nostra llengua? Doncs, no, el català compta amb uns 10 milions de parlants repartits en quatre estats: Espanya, França, Andorra i Itàlia, i se situa a la 14a posició en el rànquing de llengües més parlades de la Unió Europea. Actualment, llengües amb un nombre similar de parlants, com el grec, el suec, el txec, o llengües amb menys parlants com el finès, l’albanès, l’armeni, l’eslovac, el danès o el noruec, ja són idiomes de ple dret a LinkedIn. A més, la nostra llengua té un notable arrelament en l’àmbit laboral –el 70% dels treballadors de Catalunya l’utilitza a la feina i el 75% de les empreses el tenen en compte als currículums–  i és predominant en l’àmbit educatiu. Per tant, per què no també LinkedIn en llengua catalana?

Malauradament, als catalanoparlants sempre ens cal lluitar per aconseguir els mateixos drets que tenen els parlants de llengües amb una demografia similar. Tot i així, us animem a no defallir i a participar activament a la campanya Linkedincatalan, només amb l’esforç de tots i totes aconseguirem que el català ocupi el lloc que li correspon.

P.D: el nostre #desig21anys de la Plataforma per la Llengua és que el català sigui un idioma plenament normalitzat a les noves tecnologies, les xarxes socials i en el món socioeconòmic i laboral, i que no calguin més campanyes per reivindicar els nostres drets com a parlants d’una llengua mitjana d’Europa.

Eloi Torrents, tècnic de l’Àrea d’Empresa de la Plataforma per la Llengua

Quan el got, te’l venen amb un forat

dimecres, 17/12/2014

Logo4

Regularment, tenim la necessitat de fer balanç de la situació de la llengua catalana en els nostres territoris. L’exercici, que en alguns casos podria ser profitós i fins i tot higiènic, sovint se’ns transforma en una font d’insatisfacció evident. És a dir, per una banda, no podem obviar que mai tanta gent ens deia que sabia i podia parlar en català; però de l’altra, encara constatem que l’ús és restringit i que es cronifiquen algunes pautes d’abandonament davant dels interlocutors que encara l’usen, diguem-ne, espontàniament. Sigui com sigui, acabem anant a petar a un debat molt marcat per les emocions i per la trajectòria —i orígens lingüístics— de cadascú.  Sempre hi ha qui té la sensació que el got és mig ple i d’altres que és mig buit.

Després d’aquests, aproximadament, 35 anys d’impuls de la llengua en el marc de la segona restauració borbònica que va suposar això que, poc o molt, entenem per Transició, comencem a notar els efectes de l’entabanada que ens han fet i el got, aquest got al qual la gent s’esforça a veure-li propietats,  resulta que el que té , principalment, són defectes. Ras i curt, ens van enganyar, hem avalat un model lingüístic totalment discriminatori amb els nostres drets lingüístics. Ens hem esforçat per fer rendible i viable socialment un model basat en una trampa originària, i això ens ha dut a una situació difícil de gestionar. En definitiva, el got, el podem anar omplint tant com vulguem però, pel forat, seguirà rajant.

No és responsabilitat de les ONG, com ara la Plataforma per la Llengua, canviar o modificar les lleis, però sí que ho és sensibilitzar i apoderar les persones davant de les situacions injustes. La situació de la llengua catalana és tremendament injusta. Cal que ho denunciem i que a la vegada facilitem la posada en circulació d’altres models molts més sostenibles i solidaris. Al cap i a la fi, es tracta d’adquirir un got nou, entre tots.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua.

El castellà no és una llengua espanyola; ni tan sols és la llengua de Castella

dimarts , 9/12/2014

Constitucion_de_1978 copiaLa Constitució és un dels candidats a #enemicdelcatalà 2014.

Aparentment algú pot veure’s desconcertat amb aquesta sentència, però ara com ara és una certesa públicament i jurídica reconeguda. Dic “ara com ara”, perquè abans les coses no eren pas així. Abans sí que se li reconeixia aquest caràcter. L’any 1978 la Constitució espanyola reconeixia a l’article 3.1 que el castellà era una llengua espanyola i a més llengua oficial d’Estat. També reconeixia a l’article 3.2 que hi havia altres llengües espanyoles (se suposa que el basc, el català, l’occità, el gallec… tot i que no les anomena). Aquest terme de llengües espanyoles, que indica un caràcter històric i originari relacionat amb el territori espanyol, és el que en la majoria de constitucions anomenen llengües nacionals (des de Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Liechtenstein fins a Bolívia o Malta entre d’altres).

No sempre les llengües nacionals són oficials. Hi ha llengües oficials que no són pròpies, no són nacionals, com el castellà a Bolívia o l’anglès a Malta. Aquest caràcter patrimonial, les llengües espanyoles, va passar-se a anomenar llengües pròpies en molts estatuts d’autonomia, tot començant pel de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, per referir-se a la llengua espanyola pròpia de cada lloc. Aquest caràcter històric i originari també hi és per al castellà en els estatuts d’autonomia de Castella i Lleó (article 5) o de la Rioja (article 8).

Però això ha canviat. Darrerament bona part del discurs polític espanyol, i també la jurisprudència, fins i tot del Tribunal Constitucional, reconeixen que el castellà no és llengua d’Espanya, que no hi té un caràcter propi ni històric, talment, com l’anglès a Malta o el francès al Congo. Seria doncs totalment al·lòctona a l’entorn espanyol. S’han institucionalitzat frases com “Aquelles comunitats autònomes amb llengua pròpia” o “El castellà i les llengües pròpies”, bo i reconeixent que a Espanya hi ha comunitats que no tenen llengua pròpia i per tant la que tenen és “importada” d’alguna altra banda. En aquests casos la llengua reconeguda com a no-pròpia és el castellà. No voldria posar exemples, perquè són constants, però en posaré un, justament per demostrar que no és només el PP i certs tribunals qui tracten així la llengua castellana. La declaració de Granada del PSOE, que és la base per a una reforma constitucional, reconeix en el punt 25.1 «la existencia de lenguas propias en ciertos territorios», de manera que admet que hi ha territoris que no tenen llengua pròpia, i pel context s’interpreta que són els d’aparentment llengua pròpia castellana; llengua per tant d’”importació”, no espanyola.

Cal fer oficial una llengua que ni tan sols és espanyola, per tant pròpia d’alguna part d’Espanya? Quin criteri s’ha pres per fer-la oficial, doncs? És fruit d’un procés colonial, com ho és el castellà a Bolívia o el francès i l’anglès al Camerun? De fet, segons la jurisprudència recent, potser ni tan sols el castellà és oficial en alguns territoris d’Espanya. Aquest fet ve d’un nou ús del terme llengua cooficial molt estès darrerament. És prou sabut que una llengua cooficial és el mateix que una llengua oficial amb la peculiaritat que el primer terme ens indica que a part d’aquesta n’hi ha una altra també igualment oficial que comparteixen territori. Per descomptat el terme llengua cooficial no surt en cap estatut ni constitució espanyola atès que no té sentit si ja s’anomenen totes les llengües que són oficials. A primer cop d’ull el castellà és l’única llengua oficial en algunes regions (en podríem dir “monooficial”) i cooficial en d’altres (atès que no és l’única oficial). Però darrerament sembla que tampoc no és ben bé així…

Estan sorgint molts textos polítics i jurídics que parlen del castellà i les llengües cooficials, de manera separada, com si el castellà no fos oficial al costat d’una altra llengua enlloc, sinó que on és oficial sempre té caràcter “monooficial”. Per exemple; el web de la casa reial espanyola té 3 opcions lingüístiques per escollir: Castellano, English i Lenguas cooficiales. Sembla una mica inútil perquè hauria estat més fàcil posar tots els noms de les llengües com a opció. Però, més enllà d’aquest marc estilístic poc comprensible, se suposa que si cliquem dins de Lenguas cooficiales sortiran totes les llengües que, atesos els estatuts respectius, comparteixen oficialitat en algun territori espanyol; és a dir el català/valencià, el basc, el gallec i altra vegada el castellà. I ca! El castellà no hi és (sí que hi és el valencià separat del català). Això ens indica que on el català és oficial, atès que és llengua cooficial, també ho serà una altra llengua però que aquesta no pot ser el castellà, perquè segons aquest web, com en molts d’altres documents, el castellà no es reconeix com a cooficial enlloc. Conclusió: segons la casa reial espanyola, el castellà no és cooficial a Catalunya, per tant no és oficial tal com estableix l’Estatut català. Així, hem d’entendre que si el català és cooficial ho és amb l’occità, l’altra llengua reconeguda oficial. Pobre castellà, ni llengua espanyola ni oficial! Com es desvirtuen darrerament les constitucions!

Bernat Gasull, cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Petites accions, grans projectes

dimecres, 3/12/2014

festa-joc-blogAra

S’apropen un cop més les festes de Nadal i, amb elles, la fi de l’any 2014, un any ple d’esdeveniments importants al món i, molt especialment, al nostre país. I si bé és cert que tots nosaltres, d’una manera o d’una altra, ens n’hem sentit plenament partícips, després hem retornat a casa nostra i hem continuat amb el que fem cada dia: treballant, estudiant, anant a comprar, sortint amb els amics, la família…

Sense voler treure importància als moments històrics que vivim, el que sosté realment un país, el que li dóna la força per avançar, és aquest dia a dia de les persones, anònimes o conegudes. I com que de la crònica dels grans fets ja hi ha molta gent que se n’ocupa, m’agradaria aturar-me a fer una petita reflexió sobre aquests nostres actes quotidians.

Quan anem al supermercat, encara avui, trobem que la major part dels aliments que comprem estan etiquetats en castellà o en altres llengües diferents del català. En part és així perquè els consumidors catalans, fins ara, no hem donat importància a aquest fet. Hem de ser conscients que aquest fet contravé el vigent Codi del consum de Catalunya i afecta greument els nostres drets com a catalanoparlants. I no solament parlem dels aliments: enguany els Reis només trobaran un 8% de les joguines en català per als nostres infants.

El percentatge d’atenció en català de molts comerços ha baixat, en part per la presència de persones d’altres cultures que no coneixen la nostra llengua. I nosaltres, en lloc d’explicar-los que aquí parlem un idioma mil·lenari, lluny de fer-los sentir acollits, sovint triem parlar-los en castellà. Amb una sola acció, doncs, fem invisible el català i convertim els nouvinguts en estrangers perpetus, allunyats de la realitat del nostre país.

Al cinema, les poques pel·lícules que trobem en català són en horaris inconvenients o en cinemes allunyats dels circuits més habituals; el subtitulat en català és pràcticament inexistent. Un dels arguments que fan servir les distribuïdores i les sales d’exhibició és que en català baixaria el ja minvat nombre d’espectadors. Com han arribat a aquesta conclusió, si el català és una llengua compresa pel 95% de la població de Catalunya? Potser perquè quan anem al cinema no donem importància a aquest fet…

Ara que comença el 2015, la Plataforma per la Llengua té un sol desig per al nou any: que el català esdevingui la llengua comuna i compartida de tots els catalans. Però això no ho podem fer sols; ens cal que tothom, en cadascuna d’aquestes petites accions quotidianes, ens fem aquest ferm propòsit. Recordem amb orgull les grans accions dutes a terme aquest any: les manifestacions, les votacions… però no oblidem que el dia a dia és el que fa sòlids els projectes, el que els dóna la raó de ser.

Mireia Plana i Franch

Membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català.

El català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües

dimecres, 26/11/2014

2014 11 25 fotoAraEulalia_baixa

En Saiba Bayo, nascut al Senegal, parla cinc idiomes africans:  mandinka, wòlof, soninke, bam­bara i fula, i també domina el francès, l’anglès, el castellà i el català. És llicenciat en ciències polítiques  per  la Uni­ver­si­tat Autònoma de Barcelona i molt actiu en el col·lectiu d’immigrants d’origen africà a Catalunya, on col·labora amb diverses associacions.

La set­mana pas­sada, a l’Espai Avinyó de Barcelona, es va pre­sen­tar el manual català-mandinka que ha publicat.

En Saiba ens explicava que 10 anys enrere va començar a estudiar català al Consorci per a la Normalització Lingüística i no s’imaginava pas que 10 anys després publicaria una eina per apropar al català als afro­cata­lans que parlen mandinka. És una nova aportació per fer del català una llengua de referència, el català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües.

A l’Àfrica es parlen unes 1.500 llengües; la majoria d’elles no disposen de manuals per aprendre-les.  Per això en Saiba Bayo vol seguir publicant més diccionaris amb altres llengües africanes amb presència important a Catalunya. D’aquesta manera es comencen a fer vis­i­bles algunes de les llengües africanes que es parlen a Catalunya.

En la intro­duc­ció del Man­ual podem lle­gir que avui dia, més de 100 mil­ions d’africans com­po­nen la gran família mandinka (bam­bara, maninka, man­linke, jula, mandinka etc). El mandinka que es parla a Gàm­bia és difer­ent del que es parla al Sene­gal, a Mali, a Guinea Bis­sau, a Guinea Conakry, a la Costa d’Ivori, a Libèria i en una part de Burk­ina Faso. El mandinka que ha volgut il·lus­trar aquest Man­ual és el que es parla prin­ci­pal­ment al Sene­gal, Gàm­bia i Guinea Bis­sau perquè, tot i que entre ells s’entenen,  l’intrusisme del francès, l’anglès, el por­tuguès i l’àrab pot rep­re­sen­tar una bar­rera a l’hora de man­tenir una con­versa flu­ida entre ciu­tadans d’aquests països.

Ediciones Wanafrica és l’editorial que també ha fet possible la publicació del manual. És una entitat que es dedica a la publicació de llibres de temàtica i autors africans per difondre’ls entre els lectors. Entre els objectius de l’editorial figura també publicar obres del col·lectiu immigrant en relació amb el seu país de residència i posar en valor el patrimoni literari d’Àfrica, les cultures i les societats africanes. Ens fa molta il·lusió que l’editorial hagi comptat amb la Plataforma per la Llengua per fer la correcció del Manual.

A Catalunya  es calcula que hi ha entre 4.000 i 5.000 parlants de mandinka. Sobretot a Barcelona, Salt, Blanes, Lleida i Girona.

Segur que el manual facilitarà l’accés a la llengua catalana als afrocatalans que viuen a casa nostra, permetrà un acostament dels catalanoparlants a la realitat africana i facilitarà que el català esdevingui una llengua comuna i de cohesió social, compartida per tota la ciutadania.

Eulàlia Buch, cap de l’Àrea d’acollida de la Plataforma per la Llengua.

Un passeig per la festa

dimarts , 18/11/2014

cartell FGC

L´Oriol, malgrat estar cansat, feia el ronso aquell vespre quan la mare el feia anar a dormir amb la tendresa de qui estima i amb la fermesa de l’educador.

Al matí, a les deu, després d´esmorzar, havien sortit tota la família a fer un tomb per Barcelona.

Sense ruta decidida, varen encaminar-se cap al zoològic tot xino-xano, ja que no els queia gaire lluny i el dia s’inaugurava agradable tot i ser finals de novembre.

Baixant pell passeig de Sant Joan, un brogit de gatzara va anar guanyant protagonisme en l´ambient encara silenciós d´aquell matí de cap de setmana.

La Júlia, la germana petita de l´Oriol, tenia ganes d´anar a veure les cabrioles dels dofins a les ordres dels seus cuidadors.

En arribar davant de l´Arc del Triomf, els van sorprendre les veus que sortien d’algun espectacle a l´altre costat d’un teló negre. Algú narrava contes a la quitxalla que, bocabadada, seia davant de l´escenari.

– “Mira, Júlia, en aquell tendal d´allà, podem fer-nos-hi una corona”  li deia l´Oriol, intentant desenganxar-la de l´admiració que tenia pels contes. “I goita, goita, allà hi ha uns plafons d´en Patufet”, li assenyalava amb interessada insistència.

La Júlia, més petita, es deixava ensarronar per la varietat d’ofertes que, degudament publicitades pel seu germà, la fira li proposava.

Anaven d´un costat a l´altre del passeig, com dos esperitats a la recerca de la pau divina.

Al Josep i la Mercè els faltaven ulls per no perdre de vista els dos menuts, que es disparaven d´un tendal a l´altre amb l´ansietat de voler assaborir-ho tot.

Varen ser decorats pels pinta cares. Varen aprendre com fer un avió de paper i a fer-lo volar. Varen inflar globus. En una altra tenda, pogueren aprendre a fer puntes de coixí. Els pares de l´Oriol i la Júlia els varen descobrir amb les cares pintades d’escenografia teatral.

Un brogit de tabals es va anar imposant de sobte, per sobre de la remor de la gent: eren els Tabalers del Poble Sec. Al seu costat, els diables de Mataró, competint amb els del Poble Sec, els ensenyaven com no prendre mal en els correfocs.

L´Oriol es va atrevir a rebre unes lliçons de bastoners. Fins i tot va aprendre a fer de dansaire tot fent alguns passos d´un ball de bastons.

La Júlia se´l mirava amb l´orgull que sent el germà petit envers el més gran.

Varen passar per un taller on pogueren aprendre a fer doblatges de pel·lícules, abans de trobar-se amb un concurs de scrabble, on l´Oriol va poder comprovar que, malgrat les bones puntuacions que va fer, n´hi ha que en saben molt.

Agafada de la mà del seu pare, continuaren avançant entre la gent que semblava que els volia barrar el pas, quan de sobte, entremig d´un bosc de cames, va descobrir quelcom inesperat. Quelcom que li va fer pujar l´emoció fins gairebé posarliles galtes vermelles. Va ser com una llambregada molt breu, però tan clara, que no va poder contenir el crit de la sorpresa:

– “Mira, Oriol! Els reis !”

Efectivament. Assegut damunt d´un tron, amb la seva capa d’ermini, portant una corona d´or lluent amb robins i folre blanc i al costat d´una gran bústia daurada, un patge recollia les cartes carregades d’il·lusions que els nens volien fer arribar a ses majestats d´Orient.

A un costat del tendal, varen poder escriure en un paper reial totes les coses que voldrien rebre el dia sis del proper gener.

Ja eren dos quarts de dues i la Júlia ja s’havia oblidat dels dofins i dels seus ensinistradors.

De tornada, encara tingueren temps de parar-se a la tómbola on deien que sempre toquen regals. Un lot de llibres i un val per l´estada tot un cap de setmana a una casa rural del Pallars, varen ser els que s´emportaren d´aquella passejada matinal, d´aquell dissabte de finals de novembre a la Festa per el joc i el lleure en català!

Joan Mundó, membre de la Comissió de Joguines de la Plataforma per la Llengua

La llengua vol ser

dijous, 13/11/2014

Un cop passada la cita del 9 de novembre, a Catalunya, vivim una mena de ressaca on mica en mica anem digerint la magnitud del gest que es va produir diumenge. No només per l’espectacular nombre de ciutadans catalans que es van mobilitzar a Catalunya i arreu del món sinó per la transcendència del gest i de les implicacions que se’n derivaran.

Conscients del moment, la setmana prèvia al 9N des de la Plataforma vam difondre a través de les xarxes socials un nou vídeo amb l’objectiu d’instar a la participació en la consulta i de recordar que la llengua catalana no pot faltar a aquesta cita. Des del primer moment som membres del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, perquè hem de poder decidir sobre el futur de la nostra llengua sense interferències o imposicions que ens arriben. Amb aquesta acció volíem que es prengués consciència de què del que pugui passar en els propers mesos, en dependrà el futur de la llengua.

No farem una jerarquia de les causes i motivacions que ens han portat a la situació que viu Catalunya, però volem posar en un lloc destacat del debat i de l’agenda política i social que és imprescindible que la llengua catalana tingui un ple reconeixement oficial, que ara no té. Al mateix nivell que la resta de llengües que ara ja són oficials a la UE. Aquest fet permetria establir les bases per a una gestió lingüística integral, que situï la llengua catalana en un pla d’igualtat. La llengua catalana vol ser, amb igualtat de condicions.