Entrades amb l'etiqueta ‘Català’

Homenatge als meus professors

dimecres, 7/09/2011

Somescola.jpg Divendres passat coneixíem la notícia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) deixava un termini de dos mesos per aplicar la sentència que donava la raó a tres famílies que havien demanat que els seus fills poguessin rebre les assignatures en castellà. Aquest fet trenca el model actual d’immersió lingüística, que es basa en un ensenyament en català amb l’objectiu d’assegurar el coneixement de la llengua pròpia del país a tots els menors que viuen a Catalunya. Aquest model sempre s’ha vist com un dels èxits més importants que s’han assolit en aquest últim període democràtic, ja que mentre assegura el coneixement (que no l’ús) del català a totes les generacions més joves, també ha garantit un domini del castellà per sobre d’altres territoris de l’Estat espanyol monolingües –de fet, només superat per Castella i Lleó, Madrid i La Rioja–, tal com posa de manifest l’últim informe PISA elaborat en els països membres de l’OCDE.

Jo no vaig fer l’ensenyament obligatori a Catalunya i, per tant, el meu coneixement del català no és fruit d’aquest model d’immersió lingüística, però sí que vaig estudiar en una universitat catalana on la llengua en què s’impartien les classes era discrecional de cada professor. La conseqüència d’aquesta política lingüística de les universitats catalanes és que jo vaig estudiar una carrera a Catalunya en castellà, amb l’excepció d’algunes assignatures impartides en català per uns quants professors, independentment que hi hagués alumnes nouvinguts a l’aula o no. Sempre he tingut claríssim que si jo vaig poder aprendre català d’una manera fàcil i ràpida va ser gràcies a l’esforç que vaig haver de fer per poder seguir aquestes classes en català, i pel suport d’alguns companys de la carrera que m’anaven traduint a cau d’orella aquelles paraules i expressions que no comprenia. Si no hagués hagut d’espavilar-me d’aquesta manera, moltes vegades penso que potser ara no estaria escrivint aquestes línies en català.

Per tant, vull que aquest article sigui un homenatge a tots aquells professors que no han canviat de llengua davant d’estudiants Erasmus o de persones que han vingut d’altres zones de l’Estat espanyol, com jo, que han sabut transmetre la llengua del nostre país amb una naturalitat i coherència pròpies de les persones que saben qui són, on són i què volen, i que tenen molt clar que l’ensenyament va molt més enllà de la transmissió d’uns coneixements. L’educació implica, entre moltes altres coses, formar persones perquè estiguin preparades per al futur, i les opcions de futur ­–no només professionals, sinó també socials, econòmiques, culturals, etc.– es fan molt més petites si no es té un alt domini de la llengua catalana. Però el que més em preocupa i m’entristeix d’aquesta situació és que el futur del país també esdevé més petit, difícil i mediocre si deixem que desaparegui la principal via de transmissió de coneixement de la nostra llengua, que a hores d’ara és el bé cultural més preuat que tenim i que, en comptes de massacrar-lo, l’hauríem de cuidar com la nineta dels nostres ulls.

No, jo no acato la sentència del TSJC perquè ha estat justament la presència del català a l’ensenyament –en el meu cas superior– el que m’ha permès aprendre català, viure a Catalunya com una catalana més i prendre consciència de la importància de transmetre el coneixement de la llengua a totes les persones que arriben al nostre país. Des de la Plataforma per la Llengua fa molts anys que hi treballem i seria un autèntic desastre de conseqüències encara immesurables que, per una iniciativa de tres famílies i per una sentència socialment –que no políticament– inexplicable, aquest dret d’aprendre català esdevingués un privilegi  per a només uns quants.

 

Carmen Pérez

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Llengua comuna: les dades.

dijous, 14/04/2011

Cartell Lip dub per la llengua.jpg Fa uns dies es van donar a conèixer els resultats de l’enquesta Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. És l’estudi més complet que es realitza i que, vistes les retallades, mai es realitzarà. Perquè en copsem la dimensió, aquest estudi es fa a partir  d’una mostra de 33.000 individus entrevistats personalment (cara a cara). Les dades es publiquen 6 cops al llarg de l’any, 30 dies després de finalitzar el treball de camp. És una mostra molt gran i amb unes dades molt actuals.

Els resultats del darrer baròmetre ens mostren una realitat social complexa que cal que estudiem i analitzem amb deteniment. A grans trets, tots els catalans entenen, saben parlar i saben escriure el castellà, i el 95% entén el català, el 77% el parla i el 60% l’escriu. Pel que fa als usos, el 56% dels catalans fan ús habitual del castellà, el 39% del català i el 4% d’altres llengües. Ara bé, si prenem en consideració el paper central que han tingut les migracions en la configuració de la societat catalana, resulta que el 56% dels catalans van tenir el castellà com a llengua inicial, el 35% el català i el 7% altres llengües.

És possible que a aquestes alçades el lector se senti marejat amb totes aquestes xifres, però cal que ens fixem en el diferencial entre els percentatges de la llengua d’ús habitual i els percentatges de les llengües inicials. Hi ha un diferencial de quatre punts percentuals en favor del català. És a dir, que la llengua catalana té una capacitat d’atracció que no té cap altra llengua a Catalunya. Aquesta dada és de gran interès perquè ens confirma el reconeixement i la funció social de la llengua catalana com a llengua comuna.

Precisament aquest és el missatge de la Plataforma per la Llengua que volem transmetre amb l’organització del primer lip dub per la llengua, que es farà els dies 15 i 16 d’abril a Barcelona. El nostre objectiu és donar a conèixer la llengua catalana arreu del món. Aquesta iniciativa surt de la Xarxa d’Entitats de Nouvinguts, formada per 23 entitats i per la Plataforma per la Llengua, amb l’objectiu de promocionar el català com a llengua comuna. Les dades de la darrera onada del Baròmetre ens confirmen que si seguim treballant en aquesta línia consolidarem una societat cohesionada al voltant de la llengua catalana, llengua comuna.

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

 

Google posa de manifest els prejudicis lingüístics de la majoria de grans empreses catalanes

dilluns, 11/04/2011

desplegable_1.jpg En el marc del 2n Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana (Convit) que es va celebrar la setmana passada a la ciutat de Reus, diversos responsables d’empreses van compartir una taula rodona al voltant de la pregunta: el català ven?

Una de les intervencions més destacades fou la del responsable de Google, Luis Collado. En la seva intervenció, el directiu de Google afirmava que Internet s’ha convertit en la nova Àgora. Segons ell, un dels canvis més importants que s’han produït en els continguts d’aquest mitjà ha estat el canvi d’un model lingüístic eminentment anglosaxó cap a un model multilingüe, que s’adapta a l’enorme diversitat lingüística existent. En aquest sentit, afirmava que en aquest procés Google s’està adaptant als canvis (oferint múltiples versions lingüístiques dels seus programes i serveis per aproximar-se al màxim als idiomes dels usuaris) i n’està obtenint rendibilitat comercial i una major penetració en el mercat mundial. No adaptar-se a la llengua dels potencials clients, apuntava Collado, és una pràctica anticomercial.

En el cas del català, Google ho té clar: està oferint als consumidors catalans la major part dels seus programes i serveis en llengua catalana. En un estat democràtic a ningú li estranyaria aquest fet, ans al contrari, tothom veuria “normal” que una empresa emprés la llengua pròpia d’una de les 100 primeres comunitats lingüístiques del món i que se situa entre les 20 llengües més actives a Internet per fer negoci. De fet, empreses globals com Apple, Nokia, Facebook, Youtube, Microsoft, Ryanair o American Air Lines també ho tenen clar i utilitzen el català en els seus productes i serveis. Contràriament, una part molt important de les grans empreses catalanes continua ignorant la llengua catalana en els seus productes i serveis, menyspreant els drets lingüístics dels consumidors catalans i incomplint la legislació legal vigent (Llei 22/2010 del Codi de Consum).

En conclusió, moltes de les principals grans empreses catalanes o amb seu a Catalunya prefereixen no etiquetar en català ni atendre en aquesta llengua els consumidors que així ho desitgin, malgrat que la dinàmica del mercat català ho aconselli comercialment i que estiguin vulnerant la legislació legal vigent i els drets dels consumidors. És a dir, per aquestes empreses els criteris polítics i els prejudicis lingüístics són més importants que els criteris comercials i el respecte als drets dels consumidors.

Eloi Torrents i Vivó

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de plataforma per la llengua fes clic aquí.

De la no substitució lingüística i la llibertat

dilluns, 21/03/2011

imatge-santjordi-2010.jpg Seguint escrutant sobre el concepte de llengua comuna —tan central en l’aposta ideològica de la Plataforma per la Llengua—, ja hem anat destriant, en aquest seguit d’articles, quins en són els pilars. N’hi ha un que apunta a la diversitat lingüística del món, i concretament, a l’aportació que fem com a catalanoparlants a aquesta riquesa compartida per tothom. Doncs bé, un dels plantejaments que fem és que utilitzant i impulsant el català a casa nostra, millorem aquesta aportació, perquè no potenciem cap tipus de substitució lingüística. De fet, aquest plantejament parteix de la idea que cal buscar els sistemes adequats per assegurar unes bones condicions per a totes les llengües. Hi ha qui pot objectar que aquest plantejament pot suposar un deteriorament de les llengües que no són pròpies dels territoris però que s’hi parlen —de vegades, d’una manera igual o més majoritària que la pròpia—. Bé, els lingüistes ens diran que és un risc que cal córrer, i que el que cal és vetllar, també, per la bona salut de totes aquestes llengües —que és tant com dir que si aquesta mesura és seguida arreu, arreu les llengües pròpies gaudiran d’una bona salut—. Una proposta d’aquest tipus el que fa és garantir les possibilitats d’accés al coneixement de la llengua pròpia del territori per part de tots els ciutadans que hi viuen —això que el Consell Europeu recomana als estats des de fa ja més de vuit anys— per deixar la porta oberta a optar a la llengua que es vol utilitzar, a fer efectiva la llibertat d’elecció, vaja. Perquè el concepte de llibertat va intrínsecament lligat al de les condicions d’accés i ús. És lliure aquell qui pot escollir, no aquell qui —en nom de la llibertat— emprèn una via perquè és l’única. D’això en podem dir de moltes maneres —i és un acte èticament legítim—, però que poca cosa té a veure amb el de la llibertat des del prisma de tot col·lectiu humà. Qui s’oposa a fer del català la llengua comuna als territoris de parla catalana, qui no té en compte la responsabilitat personal que té com a ciutadà  a no donar suport a processos de substitució lingüística, no solament coopera en l’empobriment de la diversitat lingüística, sinó que perverteix el mateix concepte de llibertat sota la fal·làcia d’un suposat dret al desconeixement —a la llengua, és a dir: al coneixement, a la vivència, a l’eixamplament de les condicions de possibilitat…—, que encara que sigui al·lucinant, és el que pregonen alguns intel·lectuals (?) del món on vivim.

És per això que la Plataforma per la Llengua, després d’optar per l’aposta ideològica i pràctica de fer del català la llengua comuna dels territoris de parla catalana, dóna suport a la llibertat de tots aquells qui hi vivim, informant-los d’on ens condueixen els nostres hàbits lingüístics i els discursos que hi van adherits.

 

Marc Biosca i Llahí

Plataforma per la llengua

 

Si vols llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

La policia espanyola contra el dret del ciutadà de fer servir el català

dimecres, 9/03/2011

L'estat discrimina el cat.jpg És el dia a dia a la Plataforma per la Llengua: casos en què la mateixa administració es nega sistemàticament a complir les lleis que afecten els ciutadans pel que fa a l’ús del català. Pot ser l’administració espanyola, la catalana, càrrecs polítics i fins i tot funcionaris que actuen activament contra les lleis. N’hi ha que afecten tant períodes en què tenien responsabilitats el PP, el PSOE, el tripartit o Convergència i Unió. Afecten incompliments d’acords, convenis, la Llei de política lingüística, el codi de consum, legislació de toponímia, l’Estatut i fins i tot lleis estatals. No ens voldríem allargar en els molts casos d’actuació contra la llei; ens fixarem només en un cas reiteratiu: les forces de seguretat i el català.

Els casos que rebem de ciutadans que contra la llei són obligats a parlar en castellà són un degoteig constant. Generalment, atès que tant l’Estatut, com la Llei de política lingüística, com la Llei estatal orgànica 4/2010 del règim disciplinari del Cos Nacional de Policia garanteixen el dret d’emprar el català i no ésser discriminats per raons de llengua, la lletra escrita sempre al·lega altres causes com el desacatament a l’autoritat. Però n’hi ha de més atrevits. Vet ací un cas molt recent, del 19 de febrer d’enguany. Un ciutadà duia el CAT a la matrícula. La policia estatal de la Seu d’Urgell decideix tramitar una acta d’infracció. No pas pel CAT (que el ciutadà retira un cop se li ha demanat), no, sinó per negar-se a parlar en castellà. Textualment a l’acta hi posa el següent: Infracciones realizadas a juicio del/los agentes: desobedecer la orden del agente a dirigirse en castellano o negativa a dirigirse en castellano al agente actuante en reiteradas veces cuando éste le ordena que retire la pegatina con el distintivo del CAT en la matrícula, por encima de la “E” de España. En aquest cas, no només la policia decideix actuar contra la llei, sinó que denuncia un ciutadà justament perquè actua d’acord amb la llei.

Vet ací els esdeveniments per arribar a la infracció. La policia de la duana entre Andorra i Espanya atura el cotxe del denunciat per dur els CAT (dos, un a cada matrícula) i li demana que els retiri o altrament el denunciarà. Els dos passatgers del cotxe retiren els CAT. En acabat, el denunciat fa un comentari al policia, que respon amb un “háblame en español“. El denunciat s’hi nega. Li demanen la documentació i tramiten la infracció.

Benvinguts, doncs, al club del món invertit en aplicació de l’article vint-i-sis de la llei del país en què la policia té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país; i per nassos interpretar-les en el sentit oposat.

Bernat Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles d’opinió de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

La percepció d’un problema, d’unes generacions

divendres, 11/02/2011

Portada El català tammbé es meu.jpg Ens passa sovint que allò que percebem com a problemàtic —situacions que no acabem de comprendre i, sobretot, que no veiem la manera de resoldre— no és més que un castell de cartes apuntalat per un sistema de significats que tenim profundament interioritzat. Són aquestes creences les que ens compliquen variar la mirada sobre certes situacions i intentar-hi acomodar altres hàbits de conducta.

Des que a la Plataforma per la Llengua fem Tallers d’acollida lingüística per a entitats, joves, empreses… veiem desfilar aquestes situacions prototípiques, falses creences, judicis estructurats en tòpics que mantenen un contacte molt dèbil amb el que és la realitat lingüística del país avui dia, però que al cap i a la fi segueixen perpetuant alguns hàbits lingüístics poc recomanables.

Entre els que més solidificats estan, hi comptem els que tenen com a destinataris la població d’origen nouvingut, amb la consegüent projecció que fem —de manera inconscient— del seu univers lingüístic i les seves possibilitats com a nous parlants. Sospitem que molt d’això té a veure amb el miratge generacional que ens ha tocat viure, amb les pautes i conductes que hem vist fer entre els nostres iguals. És a dir, sovint veiem com la població d’acollida —concretament, el segment dels adults— veu els nouvinguts com a conciutadans que han acomplert la seva trajectòria lingüística, que ja són al punt d’arribada. És a dir: un nouvingut ja no pot mudar d’hàbits lingüístics. I massa sovint, veiem com aquesta visió atrofiada s’allonga i es vàlida, en l’extrem, per als mateixos descendents d’aquests nouvinguts. Fent-ho així, invalidem la potencialitat que  les persones de tot un sector gens menyspreable de la nostra societat  esdevinguin nous parlants . Un cop més, el llast de la vella conducta que es desprèn d’entendre i atendre la nostra societat de mode lingüísticament binari, bilingüe.

Som conscients que és complicat canviar d’un dia per l’altre aquesta manera de fer, aquests hàbits lingüístics. Però compte, perquè la realitat lingüística del país sí que ho fa, i a velocitat de creuer. Els nens, a les aules escolten moltes més de dues llengües. El present ja no és bilingüisme, ni el futur ho tornarà a ser. Ja no és el problema dels joves, són d’una altra generació.

Marc Biosca i Llahí

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Implicació personal, responsabilitat col·lectiva

dijous, 20/01/2011

_DSC0130.JPGImplicació personal, responsabilitat col·lectiva

Els resultats de les enquestes alerten una vegada i una altra de la reculada persistent i preocupant de l’ús social del català, sobretot entre els joves. Per què es produeix aquest fet?. És una pregunta molt pertinent precisament ara, quan la sentència del Tribunal Suprem, pretén fer trontollar la metodologia de la immersió a les escoles catalanes.

Pel que fa a les llengües hem de diferenciar el seu aprenentatge del seu ús. La llengua inicial, la llengua primera o la llengua materna, com en vulgueu dir, és aquella que cadascú de nosaltres ha adquirit en el seu àmbit familiar, de petits. Ens serveix per comunicar-nos i cobreix tots els registres. És la llengua amb la qual hem donat nom a les coses i a través de les qual descobrim el món. Al llarg de la nostra vida podem aprendre altres llengües, però es pot donar el cas, de fet es dóna, que una persona estigui anys “aprenent” una llengua i que no sigui, capaç d’expressar-s’hi, d’utilitzar-la en un context de conversa normal. Per passar del coneixement a l’ús s’han de donar una sèrie de condicions: que el context ho faci necessari, que es perdi la por a l’error i que no es tinguin prejudicis negatius en relació amb la llengua que s’ha d’utilitzar.

La metodologia de la immersió no fa res més que fer de la llengua segona o tercera o de qualsevol altre que es vol aprendre, una llengua útil i de relació en tots els àmbits i reproduir el sistema d’aprenentatge per a l’adquisició de la primera llengua. Per això és tan important que l’ús de la llengua que es vol aprendre, traspassi les parets de la classe i ocupi el lloc de l’esbarjo, del menjador, del cinema, de la televisió, dels joves i de lectura.

No hi ha cap raonament pedagògic que demostri que aquesta metodologia no sigui l’apropiada per fer possible que un nen, un jove o un aprenent de llengües altres que la seva llengua inicial la pugui conèixer i utilitzar. És tan apropiada la metodologia de la immersió que les millors escoles d’ensenyament de llengües l’empren i les famílies paguen mensualitats i mensualitats perquè els seus fills assisteixin a aquestes escoles.

En començar aquest article plantejava una pregunta. Per què hi ha una reculada persistent de l’ús social del català?. La resposta és òbvia.

. Perquè la metodologia de la immersió s’ha fet malament en molts casos i, sobretot, darrerament quan hi ha hagut una gran relaxació en la seva aplicació.

. Perquè el català s’ha vist, progressivament, com una llengua que no és útil.

. Perquè cada vegada subtilment o grollerament s’addueixen més motivacions polítiques en contra de l’ús del català.

Fa anys que els experts ens alerten del perill de substitució lingüística. En relació amb la llengua catalana, la responsabilitat de la perdurabilitat d’una llengua és dels seus parlants en primer lloc i dels governs que han de fer lleis i fer-les complir per assegurar la seva vitalitat. Ho fan tots els governs democràtics i avançats del món i amb llengües de gran abast que tenen al darrera grans imperis econòmics i polítics.

Plataforma per la Llengua continuarà treballant per aconseguir la implicació personal dels parlants del català i per reclamar la responsabilitat col·lectiva en defensa de la llengua catalana.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles d’ópinió de Plataforma per la llengua fes clic aquí

Un nou impuls a la política lingüística

dilluns, 10/01/2011

La sentència que el Tribunal Constitucional espanyol va emetre l’estiu passat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va inaugurar un nou cicle polític transcendental per al nostre país. Efectivament, les conseqüències polítiques a llarg termini de la sentència són, ara per ara, imprevisibles. En aquest sentit les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre han tingut una importància cabdal: no només pels considerables canvis en el mapa polític, sinó perquè la nova cambra escollida pel poble i el nou Govern de Catalunya difícilment es podran limitar a gestionar la nova situació creada per la sentència, com si es tractés d’un mer contratemps legal de dimensions menors. No ens equivoquem: estem davant d’un nou cicle en què una part substancial dels equilibris de l’anomenada “transició democràtica” han deixat de ser operatius. Caldrà, doncs, posar els fonaments d’un futur col·lectiu de Catalunya.

Faig aquestes consideracions de caire polític general precisament perquè els efectes de la sentència del TC amenacen elements clau de l’ordenament lingüístic a Catalunya, fins al punt que en els pròxims anys la discriminació que patim els catalanoparlants pot fàcilment esdevenir insuportable i insostenible. Això i l’inevitable projecte de construir un nou projecte de futur col·lectiu fan necessari més que mai un nou impuls a la política lingüística. Un impuls vigorós i decidit que desplegui els grans consensos legislatius de la legislatura passada, a fi d’avançar cap a la igualtat de drets dels catalanoparlants i posi les bases d’una autèntica convivència en llibertat.

tribunalsupremo.jpgSeria fàcil caure en la temptació —de fet, en l’error— de pensar que en un moment polític tan delicat com el present cal fer una política lingüística “de baixa intensitat”, que no “faci soroll”, com si treballar a favor de la llengua comuna fos, per definició i necessàriament, una empresa escandalosa, polèmica, sorollosa. És cert que hi ha polèmiques sobre la llengua, però no ens enganyem. Si aquestes polèmiques hi són, és per dos motius. D’una banda, perquè els qui les promouen disposen d’uns altaveus més potents que els seus arguments i la seva base social objectiva. I d’altra banda, perquè des de les posicions favorables al català s’ha estat francament mandrós a l’hora de reflexionar sobre el paper de la llengua en la nostra societat, i perquè quan s’ha fet aquesta reflexió, sovint s’ha pensat i parlat des de la feblesa.

El resultat d’aquesta mandra i aquesta feblesa ha estat una injustificable manca d’arguments i una perillosa incapacitat de respondre i desactivar les trampes i mentides del nacionalisme espanyol. En efecte, ha calgut la intervenció d’una entitat amb pocs recursos com la Plataforma per la Llengua —a través d’estudis com el que detalla les més de 500 lleis i normes espanyoles que imposen el castellà— perquè els nostres representants polítics siguin capaços de dir públicament que les famoses “multes lingüístiques” són, en primer lloc, les que defensen el castellà, i que aquesta és, de lluny, la llengua més agressivament protegida de l’Estat espanyol.

Els ciutadans de Catalunya —tinguem l’origen que tinguem, parlem la llengua que parlem a casa—ens mereixem una política lingüística seriosa, decidida, ambiciosa i tenaç, aplicada des del consens i el respecte. Ens la mereixem perquè ens hi juguem moltes coses. Una política lingüística que, sota l’excusa d’evitar conflictes, no es prengués seriosament ella mateixa i constantment busqués excuses per no fer-se complir equivaldria a renunciar, en l’àmbit de la llengua i la identitat catalanes, a jugar el paper històric que les nostres institucions estan cridades a exercir en aquest moment. El que cal esperar dels nostres governants és un profund exercici de responsabilitat, i això significa, des del meu punt de vista, saber mesurar les pròpies forces i, a partir d’aquí, proposar nous discursos sobre la llengua que generin nous consensos socials, amplis i transformadors. La nostra societat té una gran set d’aquestes paraules raonables i amables sobre la llengua, i el pitjor que podem fer és evitar de parlar. Cal fer soroll, doncs — però un soroll harmònic.

És sobre la base d’uns nous consensos plens de contingut que podrem construir un nou projecte de vida col·lectiva. I pel que fa a la llengua, aquest projecte no és altre que la visió del català com a llengua comuna dels catalans: allò que ens uneix més enllà de les nostres diferències individuals, la llengua que tenim en comú en un context d’elevada diversitat lingüística (recordem que a Catalunya es parlen més de 250 llengües), la llengua que ens fa sentir ciutadans de ple dret i ens dóna un lloc en la història d’aquest país. Tot desplegant, de manera decisiva i amable alhora, els grans consensos recents (la Llei d’Acollida, la Llei d’Educació, la Llei del Cinema, el Codi del Consum, etc.), aquesta legislatura ha de ser la que materialitzi la visió del català com a llengua comuna.

Josep-Anton Fernàndez

Plataforma per la Llengua

Podeu llegir més articles de Plataforma per la llengua aquí

Espanya, al Rècord Guinness en el reconeixement de llengües pròpies

dilluns, 3/01/2011

No hi és encara, però ben bé que hi podria ser. L’Estat espanyol constitueix un fet excepcional en el reconeixement oficial de les llengües pròpies, com és el cas del català. Vet ací algunes de les glòries que Espanya pot fatxendejar i que el fan un cas únic dins la Unió Europea i en l’entorn de països de tradició democràtica en el tractament de llengües. Així, doncs, Espanya és l’únic país de la Unió Europea que tot i tenir una llengua pròpia amb tants parlants com el català, o que hi representa un percentatge tan alt de parlants dins l’estat, aquesta llengua:Logo Plataforma.jpg

-       No és llengua oficial del país en igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua oficial (sorprenentment l’única llengua oficial de l’estat reconeguda a la constitució és el castellà, fet del tot sorprenent i excepcional)

-       Està prohibida la utilització en el parlament de l’estat que representa a tots els ciutadans.

-       No és plenament present en totes les informacions del passaport. De fet no és present en cap informació del passaport (per bé hi ha desenes de llengües presents establertes com a obligatòries per real decret)

-       No es doblen o subtitulen en aquesta llengua la totalitat de les pel·lícules de gran distribució

-       No es fa servir, ni es pot fer servir per la normativa vigent, en el nom oficial de l’estat; sigui en la moneda, els segells, o qualsevol document oficial.

-       No es pot fer servir oficialment per anomenar cap dels aeroports de l’estat.

-       L’Estat no l’ha presentada mai per ser llengua plenament oficial de la Unió Europea.

-       No és llengua d’ús intern ni extern de l’exèrcit, ni tan sols d’algunes divisions.

-       No és plenament present en aquesta llengua les instruccions dels productes farmacèutics de venda en farmàcies.

-       És absent en l’etiquetatge de la gran majoria de grans empreses.

-       A la Constitució de l’estat no només no hi figura com a llengua oficial, sinó que ni tan sols hi figura el nom de la llengua.

-       L’única llengua obligatòria per a tots els funcionaris que treballen al domini lingüístic és una altra.

-       Hi ha el deure, només, de conèixer una altra llengua (no pròpia del territori) per a tots els ciutadans que viuen allí on és llengua pròpia.

-       Té gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en una altra llengua (en aquest cas castellà) els productes que es venen allí on aquesta llengua (en aquest cas el català) és llengua pròpia.

-       Té tanta poca presència en la retolació en els establiments oberts al públic, amb una llei àmpliament incomplerta.

-       Té tanta poca publicitat al carrer en aquesta llengua, i no hi ha cap llei i estatal ni autonòmica o regional que hi obligui.

-       Té tan poques obligacions pel que fa a l’ús d’aquesta llengua i tants incompliments de la poca que hi ha.

-       Té una altra llengua (el castellà) tan imposada legalment, amb més de 500 disposicions, allí on (el català) és llengua pròpia.

-       I té tristament molts altres rècords, però especialment un de molt més trist: bona part de la classe política, accepta aquesta anomalia discriminatòria i ni tan sols en fa una denúncia pública i fervent de manera constant i decidida.

Espanya, és, doncs, un país de rècords. I la consideració de la llengua catalana dins d’aquest estat, per tant, també. Som un trist rècord. Som la llengua europea més desprotegida legalment de la Unió Europea en relació al nombre de parlants. Per molts anys!!

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de Plataforma per la llengua fes clic aquí

Posem-ho difícil o més difícil encara

dimecres, 29/12/2010

Posar-ho difícil és un dels títols dels 6 gags humorístics que ha produït Plataforma per la Llengua amb la col·laboració de la productora audiovisual Minoria Absoluta.

Els gags relaten, en clau d’humor, situacions i actituds lingüístiques per posar en evidència els estereotips i tòpics que encara són ben presents en la gestió de la llengua catalana, sobretot quan (aquesta es du a terme)l’interlocutor és un nouvingut.

Entre els tòpics que més planen al voltant de la llengua és que esdevé un problema per al nouvingut. És allò que molt probablement devem haver sentit: “pobra gent, ja tenen prou problemes, només els falta que els afegim el de la llengua catalana.”

Aquest raonament és fals, és precisament la llengua catalana la que facilitarà resoldre molts dels problemes en què es troba un nouvingut quan ve a viure a casa nostra, problemes per trobar feina, per ajudar els seus fills que van a l’escola i fan els deures en català…, a ser més autònoms, en resum!

En definitiva, el català, suma. Suma perquè proporciona valor afegit. Suma perquè parlar en català no implica haver de deixar de parlar altres llengües, sinó només gestionar-ne els usos per evitar que cap d’elles interfereixi en el benestar vital de les altres. Suma perquè, adoptar-la, comporta beneficis en la integració, harmonia entre el passat llunyà i el present proper. Suma perquè parlant en català a Catalunya no s’hipoteca l’existència de cap altra llengua, i perquè el seu ús vetlla pels principis de sostenibilitat, solidaritat i respecte.

El català suma perquè és l’única opció de llengua comuna a Catalunya que garanteix les tres coordenades essencials de tota llengua comuna: la cohesió social, la continuïtat amb la cultura històrica del territori i la sostenibilitat lingüística.

Ja ho veieu: per a un nouvingut, hi ha una pila de coses que són obstacles, però el català no n’és cap d’aquestes. Al contrari, només falta que arribi a un lloc on es parla català i la gent no vulgui que l’aprengui ni l’entengui.

No ho posem més difícil, veiem-ho;


Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí