Entrades amb l'etiqueta ‘Català’

Quan el got, te’l venen amb un forat

dimecres, 17/12/2014

Logo4

Regularment, tenim la necessitat de fer balanç de la situació de la llengua catalana en els nostres territoris. L’exercici, que en alguns casos podria ser profitós i fins i tot higiènic, sovint se’ns transforma en una font d’insatisfacció evident. És a dir, per una banda, no podem obviar que mai tanta gent ens deia que sabia i podia parlar en català; però de l’altra, encara constatem que l’ús és restringit i que es cronifiquen algunes pautes d’abandonament davant dels interlocutors que encara l’usen, diguem-ne, espontàniament. Sigui com sigui, acabem anant a petar a un debat molt marcat per les emocions i per la trajectòria —i orígens lingüístics— de cadascú.  Sempre hi ha qui té la sensació que el got és mig ple i d’altres que és mig buit.

Després d’aquests, aproximadament, 35 anys d’impuls de la llengua en el marc de la segona restauració borbònica que va suposar això que, poc o molt, entenem per Transició, comencem a notar els efectes de l’entabanada que ens han fet i el got, aquest got al qual la gent s’esforça a veure-li propietats,  resulta que el que té , principalment, són defectes. Ras i curt, ens van enganyar, hem avalat un model lingüístic totalment discriminatori amb els nostres drets lingüístics. Ens hem esforçat per fer rendible i viable socialment un model basat en una trampa originària, i això ens ha dut a una situació difícil de gestionar. En definitiva, el got, el podem anar omplint tant com vulguem però, pel forat, seguirà rajant.

No és responsabilitat de les ONG, com ara la Plataforma per la Llengua, canviar o modificar les lleis, però sí que ho és sensibilitzar i apoderar les persones davant de les situacions injustes. La situació de la llengua catalana és tremendament injusta. Cal que ho denunciem i que a la vegada facilitem la posada en circulació d’altres models molts més sostenibles i solidaris. Al cap i a la fi, es tracta d’adquirir un got nou, entre tots.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua.

El castellà no és una llengua espanyola; ni tan sols és la llengua de Castella

dimarts , 9/12/2014

Constitucion_de_1978 copiaLa Constitució és un dels candidats a #enemicdelcatalà 2014.

Aparentment algú pot veure’s desconcertat amb aquesta sentència, però ara com ara és una certesa públicament i jurídica reconeguda. Dic “ara com ara”, perquè abans les coses no eren pas així. Abans sí que se li reconeixia aquest caràcter. L’any 1978 la Constitució espanyola reconeixia a l’article 3.1 que el castellà era una llengua espanyola i a més llengua oficial d’Estat. També reconeixia a l’article 3.2 que hi havia altres llengües espanyoles (se suposa que el basc, el català, l’occità, el gallec… tot i que no les anomena). Aquest terme de llengües espanyoles, que indica un caràcter històric i originari relacionat amb el territori espanyol, és el que en la majoria de constitucions anomenen llengües nacionals (des de Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Liechtenstein fins a Bolívia o Malta entre d’altres).

No sempre les llengües nacionals són oficials. Hi ha llengües oficials que no són pròpies, no són nacionals, com el castellà a Bolívia o l’anglès a Malta. Aquest caràcter patrimonial, les llengües espanyoles, va passar-se a anomenar llengües pròpies en molts estatuts d’autonomia, tot començant pel de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, per referir-se a la llengua espanyola pròpia de cada lloc. Aquest caràcter històric i originari també hi és per al castellà en els estatuts d’autonomia de Castella i Lleó (article 5) o de la Rioja (article 8).

Però això ha canviat. Darrerament bona part del discurs polític espanyol, i també la jurisprudència, fins i tot del Tribunal Constitucional, reconeixen que el castellà no és llengua d’Espanya, que no hi té un caràcter propi ni històric, talment, com l’anglès a Malta o el francès al Congo. Seria doncs totalment al·lòctona a l’entorn espanyol. S’han institucionalitzat frases com “Aquelles comunitats autònomes amb llengua pròpia” o “El castellà i les llengües pròpies”, bo i reconeixent que a Espanya hi ha comunitats que no tenen llengua pròpia i per tant la que tenen és “importada” d’alguna altra banda. En aquests casos la llengua reconeguda com a no-pròpia és el castellà. No voldria posar exemples, perquè són constants, però en posaré un, justament per demostrar que no és només el PP i certs tribunals qui tracten així la llengua castellana. La declaració de Granada del PSOE, que és la base per a una reforma constitucional, reconeix en el punt 25.1 «la existencia de lenguas propias en ciertos territorios», de manera que admet que hi ha territoris que no tenen llengua pròpia, i pel context s’interpreta que són els d’aparentment llengua pròpia castellana; llengua per tant d’”importació”, no espanyola.

Cal fer oficial una llengua que ni tan sols és espanyola, per tant pròpia d’alguna part d’Espanya? Quin criteri s’ha pres per fer-la oficial, doncs? És fruit d’un procés colonial, com ho és el castellà a Bolívia o el francès i l’anglès al Camerun? De fet, segons la jurisprudència recent, potser ni tan sols el castellà és oficial en alguns territoris d’Espanya. Aquest fet ve d’un nou ús del terme llengua cooficial molt estès darrerament. És prou sabut que una llengua cooficial és el mateix que una llengua oficial amb la peculiaritat que el primer terme ens indica que a part d’aquesta n’hi ha una altra també igualment oficial que comparteixen territori. Per descomptat el terme llengua cooficial no surt en cap estatut ni constitució espanyola atès que no té sentit si ja s’anomenen totes les llengües que són oficials. A primer cop d’ull el castellà és l’única llengua oficial en algunes regions (en podríem dir “monooficial”) i cooficial en d’altres (atès que no és l’única oficial). Però darrerament sembla que tampoc no és ben bé així…

Estan sorgint molts textos polítics i jurídics que parlen del castellà i les llengües cooficials, de manera separada, com si el castellà no fos oficial al costat d’una altra llengua enlloc, sinó que on és oficial sempre té caràcter “monooficial”. Per exemple; el web de la casa reial espanyola té 3 opcions lingüístiques per escollir: Castellano, English i Lenguas cooficiales. Sembla una mica inútil perquè hauria estat més fàcil posar tots els noms de les llengües com a opció. Però, més enllà d’aquest marc estilístic poc comprensible, se suposa que si cliquem dins de Lenguas cooficiales sortiran totes les llengües que, atesos els estatuts respectius, comparteixen oficialitat en algun territori espanyol; és a dir el català/valencià, el basc, el gallec i altra vegada el castellà. I ca! El castellà no hi és (sí que hi és el valencià separat del català). Això ens indica que on el català és oficial, atès que és llengua cooficial, també ho serà una altra llengua però que aquesta no pot ser el castellà, perquè segons aquest web, com en molts d’altres documents, el castellà no es reconeix com a cooficial enlloc. Conclusió: segons la casa reial espanyola, el castellà no és cooficial a Catalunya, per tant no és oficial tal com estableix l’Estatut català. Així, hem d’entendre que si el català és cooficial ho és amb l’occità, l’altra llengua reconeguda oficial. Pobre castellà, ni llengua espanyola ni oficial! Com es desvirtuen darrerament les constitucions!

Bernat Gasull, cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Petites accions, grans projectes

dimecres, 3/12/2014

festa-joc-blogAra

S’apropen un cop més les festes de Nadal i, amb elles, la fi de l’any 2014, un any ple d’esdeveniments importants al món i, molt especialment, al nostre país. I si bé és cert que tots nosaltres, d’una manera o d’una altra, ens n’hem sentit plenament partícips, després hem retornat a casa nostra i hem continuat amb el que fem cada dia: treballant, estudiant, anant a comprar, sortint amb els amics, la família…

Sense voler treure importància als moments històrics que vivim, el que sosté realment un país, el que li dóna la força per avançar, és aquest dia a dia de les persones, anònimes o conegudes. I com que de la crònica dels grans fets ja hi ha molta gent que se n’ocupa, m’agradaria aturar-me a fer una petita reflexió sobre aquests nostres actes quotidians.

Quan anem al supermercat, encara avui, trobem que la major part dels aliments que comprem estan etiquetats en castellà o en altres llengües diferents del català. En part és així perquè els consumidors catalans, fins ara, no hem donat importància a aquest fet. Hem de ser conscients que aquest fet contravé el vigent Codi del consum de Catalunya i afecta greument els nostres drets com a catalanoparlants. I no solament parlem dels aliments: enguany els Reis només trobaran un 8% de les joguines en català per als nostres infants.

El percentatge d’atenció en català de molts comerços ha baixat, en part per la presència de persones d’altres cultures que no coneixen la nostra llengua. I nosaltres, en lloc d’explicar-los que aquí parlem un idioma mil·lenari, lluny de fer-los sentir acollits, sovint triem parlar-los en castellà. Amb una sola acció, doncs, fem invisible el català i convertim els nouvinguts en estrangers perpetus, allunyats de la realitat del nostre país.

Al cinema, les poques pel·lícules que trobem en català són en horaris inconvenients o en cinemes allunyats dels circuits més habituals; el subtitulat en català és pràcticament inexistent. Un dels arguments que fan servir les distribuïdores i les sales d’exhibició és que en català baixaria el ja minvat nombre d’espectadors. Com han arribat a aquesta conclusió, si el català és una llengua compresa pel 95% de la població de Catalunya? Potser perquè quan anem al cinema no donem importància a aquest fet…

Ara que comença el 2015, la Plataforma per la Llengua té un sol desig per al nou any: que el català esdevingui la llengua comuna i compartida de tots els catalans. Però això no ho podem fer sols; ens cal que tothom, en cadascuna d’aquestes petites accions quotidianes, ens fem aquest ferm propòsit. Recordem amb orgull les grans accions dutes a terme aquest any: les manifestacions, les votacions… però no oblidem que el dia a dia és el que fa sòlids els projectes, el que els dóna la raó de ser.

Mireia Plana i Franch

Membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català.

El català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües

dimecres, 26/11/2014

2014 11 25 fotoAraEulalia_baixa

En Saiba Bayo, nascut al Senegal, parla cinc idiomes africans:  mandinka, wòlof, soninke, bam­bara i fula, i també domina el francès, l’anglès, el castellà i el català. És llicenciat en ciències polítiques  per  la Uni­ver­si­tat Autònoma de Barcelona i molt actiu en el col·lectiu d’immigrants d’origen africà a Catalunya, on col·labora amb diverses associacions.

La set­mana pas­sada, a l’Espai Avinyó de Barcelona, es va pre­sen­tar el manual català-mandinka que ha publicat.

En Saiba ens explicava que 10 anys enrere va començar a estudiar català al Consorci per a la Normalització Lingüística i no s’imaginava pas que 10 anys després publicaria una eina per apropar al català als afro­cata­lans que parlen mandinka. És una nova aportació per fer del català una llengua de referència, el català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües.

A l’Àfrica es parlen unes 1.500 llengües; la majoria d’elles no disposen de manuals per aprendre-les.  Per això en Saiba Bayo vol seguir publicant més diccionaris amb altres llengües africanes amb presència important a Catalunya. D’aquesta manera es comencen a fer vis­i­bles algunes de les llengües africanes que es parlen a Catalunya.

En la intro­duc­ció del Man­ual podem lle­gir que avui dia, més de 100 mil­ions d’africans com­po­nen la gran família mandinka (bam­bara, maninka, man­linke, jula, mandinka etc). El mandinka que es parla a Gàm­bia és difer­ent del que es parla al Sene­gal, a Mali, a Guinea Bis­sau, a Guinea Conakry, a la Costa d’Ivori, a Libèria i en una part de Burk­ina Faso. El mandinka que ha volgut il·lus­trar aquest Man­ual és el que es parla prin­ci­pal­ment al Sene­gal, Gàm­bia i Guinea Bis­sau perquè, tot i que entre ells s’entenen,  l’intrusisme del francès, l’anglès, el por­tuguès i l’àrab pot rep­re­sen­tar una bar­rera a l’hora de man­tenir una con­versa flu­ida entre ciu­tadans d’aquests països.

Ediciones Wanafrica és l’editorial que també ha fet possible la publicació del manual. És una entitat que es dedica a la publicació de llibres de temàtica i autors africans per difondre’ls entre els lectors. Entre els objectius de l’editorial figura també publicar obres del col·lectiu immigrant en relació amb el seu país de residència i posar en valor el patrimoni literari d’Àfrica, les cultures i les societats africanes. Ens fa molta il·lusió que l’editorial hagi comptat amb la Plataforma per la Llengua per fer la correcció del Manual.

A Catalunya  es calcula que hi ha entre 4.000 i 5.000 parlants de mandinka. Sobretot a Barcelona, Salt, Blanes, Lleida i Girona.

Segur que el manual facilitarà l’accés a la llengua catalana als afrocatalans que viuen a casa nostra, permetrà un acostament dels catalanoparlants a la realitat africana i facilitarà que el català esdevingui una llengua comuna i de cohesió social, compartida per tota la ciutadania.

Eulàlia Buch, cap de l’Àrea d’acollida de la Plataforma per la Llengua.

Un passeig per la festa

dimarts , 18/11/2014

cartell FGC

L´Oriol, malgrat estar cansat, feia el ronso aquell vespre quan la mare el feia anar a dormir amb la tendresa de qui estima i amb la fermesa de l’educador.

Al matí, a les deu, després d´esmorzar, havien sortit tota la família a fer un tomb per Barcelona.

Sense ruta decidida, varen encaminar-se cap al zoològic tot xino-xano, ja que no els queia gaire lluny i el dia s’inaugurava agradable tot i ser finals de novembre.

Baixant pell passeig de Sant Joan, un brogit de gatzara va anar guanyant protagonisme en l´ambient encara silenciós d´aquell matí de cap de setmana.

La Júlia, la germana petita de l´Oriol, tenia ganes d´anar a veure les cabrioles dels dofins a les ordres dels seus cuidadors.

En arribar davant de l´Arc del Triomf, els van sorprendre les veus que sortien d’algun espectacle a l´altre costat d’un teló negre. Algú narrava contes a la quitxalla que, bocabadada, seia davant de l´escenari.

– “Mira, Júlia, en aquell tendal d´allà, podem fer-nos-hi una corona”  li deia l´Oriol, intentant desenganxar-la de l´admiració que tenia pels contes. “I goita, goita, allà hi ha uns plafons d´en Patufet”, li assenyalava amb interessada insistència.

La Júlia, més petita, es deixava ensarronar per la varietat d’ofertes que, degudament publicitades pel seu germà, la fira li proposava.

Anaven d´un costat a l´altre del passeig, com dos esperitats a la recerca de la pau divina.

Al Josep i la Mercè els faltaven ulls per no perdre de vista els dos menuts, que es disparaven d´un tendal a l´altre amb l´ansietat de voler assaborir-ho tot.

Varen ser decorats pels pinta cares. Varen aprendre com fer un avió de paper i a fer-lo volar. Varen inflar globus. En una altra tenda, pogueren aprendre a fer puntes de coixí. Els pares de l´Oriol i la Júlia els varen descobrir amb les cares pintades d’escenografia teatral.

Un brogit de tabals es va anar imposant de sobte, per sobre de la remor de la gent: eren els Tabalers del Poble Sec. Al seu costat, els diables de Mataró, competint amb els del Poble Sec, els ensenyaven com no prendre mal en els correfocs.

L´Oriol es va atrevir a rebre unes lliçons de bastoners. Fins i tot va aprendre a fer de dansaire tot fent alguns passos d´un ball de bastons.

La Júlia se´l mirava amb l´orgull que sent el germà petit envers el més gran.

Varen passar per un taller on pogueren aprendre a fer doblatges de pel·lícules, abans de trobar-se amb un concurs de scrabble, on l´Oriol va poder comprovar que, malgrat les bones puntuacions que va fer, n´hi ha que en saben molt.

Agafada de la mà del seu pare, continuaren avançant entre la gent que semblava que els volia barrar el pas, quan de sobte, entremig d´un bosc de cames, va descobrir quelcom inesperat. Quelcom que li va fer pujar l´emoció fins gairebé posarliles galtes vermelles. Va ser com una llambregada molt breu, però tan clara, que no va poder contenir el crit de la sorpresa:

– “Mira, Oriol! Els reis !”

Efectivament. Assegut damunt d´un tron, amb la seva capa d’ermini, portant una corona d´or lluent amb robins i folre blanc i al costat d´una gran bústia daurada, un patge recollia les cartes carregades d’il·lusions que els nens volien fer arribar a ses majestats d´Orient.

A un costat del tendal, varen poder escriure en un paper reial totes les coses que voldrien rebre el dia sis del proper gener.

Ja eren dos quarts de dues i la Júlia ja s’havia oblidat dels dofins i dels seus ensinistradors.

De tornada, encara tingueren temps de parar-se a la tómbola on deien que sempre toquen regals. Un lot de llibres i un val per l´estada tot un cap de setmana a una casa rural del Pallars, varen ser els que s´emportaren d´aquella passejada matinal, d´aquell dissabte de finals de novembre a la Festa per el joc i el lleure en català!

Joan Mundó, membre de la Comissió de Joguines de la Plataforma per la Llengua

La llengua vol ser

dijous, 13/11/2014

Un cop passada la cita del 9 de novembre, a Catalunya, vivim una mena de ressaca on mica en mica anem digerint la magnitud del gest que es va produir diumenge. No només per l’espectacular nombre de ciutadans catalans que es van mobilitzar a Catalunya i arreu del món sinó per la transcendència del gest i de les implicacions que se’n derivaran.

Conscients del moment, la setmana prèvia al 9N des de la Plataforma vam difondre a través de les xarxes socials un nou vídeo amb l’objectiu d’instar a la participació en la consulta i de recordar que la llengua catalana no pot faltar a aquesta cita. Des del primer moment som membres del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, perquè hem de poder decidir sobre el futur de la nostra llengua sense interferències o imposicions que ens arriben. Amb aquesta acció volíem que es prengués consciència de què del que pugui passar en els propers mesos, en dependrà el futur de la llengua.

No farem una jerarquia de les causes i motivacions que ens han portat a la situació que viu Catalunya, però volem posar en un lloc destacat del debat i de l’agenda política i social que és imprescindible que la llengua catalana tingui un ple reconeixement oficial, que ara no té. Al mateix nivell que la resta de llengües que ara ja són oficials a la UE. Aquest fet permetria establir les bases per a una gestió lingüística integral, que situï la llengua catalana en un pla d’igualtat. La llengua catalana vol ser, amb igualtat de condicions.

Un futur d’esperança

divendres, 7/11/2014

Volem viure,1997Joan Brossa per a la Plataforma per la Llengua. 1997.

El 9 de novembre no serà un dia que passarà desapercebut a la història d’aquest país. Com tampoc serà qüestió menor en el desenvolupament de la llengua catalana.

Recentment, el periodista Antoni Bassas expressava que, quan en la seva etapa de corresponsal de TV3 a Washington havia d’explicar la complexitat del nostre país, feia evident que Catalunya anava molt lligada al concepte de llibertat. Seguint els plantejaments de Bassas, també podem vincular aquest concepte al de la llengua catalana.

De fet, el darrer InformeCAT, l’estudi de l’ONG del català on s’hi inclouen 50 de les dades més interessants que ajuden a explicar la situació actual de la llengua, ja posava de manifest aquesta correlació entre llibertat i llengua.  Així, allà on l’Estat no intervé, la llengua flueix i desenvolupa les seves capacitats i potencialitats, que són moltes. En canvi, en els àmbits on l’Estat te capacitat d’incidència i hi incideix, la llengua catalana té dificultats per avançar amb normalitat.

Aquest vincle entre llengua i llibertat no és nou. Enguany, amb la commemoració del Tricentenari de 1714-2014 i amb el centenari de la Mancomunitat, en som plenament conscients.

Conscients del passat i oberts a les noves oportunitats, ara la història ens convoca, també, per evidenciar de nou que el català, com a llengua comuna i de cohesió social, és una llengua oberta, inclusiva i d’integració.

Així, en un moment de present incert, amb el 9N, el futur és ple d’esperança!

El 9N el català votarà

Francesc Marco, membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

La comunicació oral, un factor d’èxit

dimecres, 29/10/2014
capcaleraSomEscola
Entendre, parlar, llegir i escriure són les quatre habilitats que qualsevol parlant de qualsevol llengua hauria de dominar en acabar la seva escolaritat obligatòria. És ben cert que no fa pas tants anys persones que s’expressaven amb claredat i, fins i tot amb fluïdesa podien no saber llegir i, sobretot, escriure correctament la seva llengua materna o altres llengües amb les quals havien tingut contactes orals. Eren persones que no s’havien escolaritzat i que eren, senzillament parlants de la seva primera llengua i d’altres, que havien tingut ocasió de practicar.
Tanmateix tenim experiències molt sovintejades de persones que han passat per un aprenentatge d’anys d’una llengua estrangera, que poden llegir textos. que poden construir frases correctament escrites, però que no poden superar amb èxit la competència comunicativa en aquella llengua. Els aprenents de llengües altres que la seva pròpia, poden comprovar les seves mancances quan es troben al mig d’una conversa real amb parlants capacitats per expressar-s’hi amb correcció.
El nostre sistema educatiu no ha concedit a la llengua oral la importància que, a parer meu, calia. Darrerament el Departament d’Ensenyament està fent un esforç molt considerable per incrementar el grau de competència del nostre alumnat en la lectura. Una bona notícia perquè sense saber llegir l’aprenentatge és gairebé impossible i sense l’adquisició de l’hàbit lector difícilment es pot experimentar el plaer de llegir. Tal vegada caldria també potenciar l’ús de la llengua oral a les classes.
Perquè potser el llegir ens ha fet perdre el parlar. La societat que vivim, la poca interacció oral que hi ha entre algunes famílies, la pobresa del llenguatge que s’utilitza en segons quines situacions, empobreix tant les interaccions orals que aboca els joves a una mínima competència en la llengua parlada, en la seva primera llengua i no cal dir en les altres. Aquest tema és molt, molt preocupant. Només cal que s’observi el llenguatge dels joves en el transport públic, per exemple, i es pot constatar la pobresa del seu vocabulari i la incapacitat que tenen per seduir mitjançant el llenguatge.
Aquests últims anys a les nostres aules han pres la paraula els jutges que, sense tenir en compte cap principi pedagògic i a instàncies de famílies que han obeït consignes polítiques, han dictat percentatges de castellà i de català sense conèixer allò que convenia a l’alumnat. Totes aquestes dèries uniformitzadores imposades pel ministre Wert posen en greu perill la normalització lingüística a Catalunya a part d’enverinar la vida dels centres.
Estudis recents han encès totes les alarmes per la poca competència en el català parlat, sobretot en aquells barris amb contextos més castellanoparlants.I això s’esdevé a 4rt. D’ESO que es quan es consolida la socialització. No ens ha d’estranyar, doncs, que els joves que no tenen el català com a llengua primera  no es relacionin en aquesta llengua i aquest fet pot afavorir que el català sigui deficitari entre els joves i que sigui molt minoritari en el lleure.
Hem de debatre sobre aquests temes. Hem d’assumir la realitat i trobar-hi
solucions metodològiques. Aquests són els temes que ens han de motivar com a professionals de l’educació. Hem de recuperar l’esperit de la immersió i no només a Primària. Hem d’exigir que s’apliqui, també a Secundària on, segurament, ens hem relaxat excessivament.
Teresa Casals, cap de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua.

La llarga ombra del secessionisme lingüístic: del LAPAO a l’iber passant per “lo nostro”

dimarts , 21/10/2014

EstimoelcatalaTime Line Facebook

A principis d’aquest mes d’octubre van aterrar a Barcelona els membres del Comitè d’Experts del Consell d’Europa per avaluar el grau d’acompliment espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) durant el període 2010-2013. Des de l’arribada del PP al govern espanyol els incompliments han augmentat i ja afecten àmbits tan dispars com la justícia, l’ensenyament, les administracions públiques, els mitjans de comunicació o les activitats o equipaments culturals, per posar només alguns exemples. Podem afirmar, doncs, sense por a equivocar-nos, que estem vivint una autèntica regressió en la protecció i la normalització del català, la més agressiva des de la recuperació de la democràcia.

Esperem que aquesta visita posi en alerta les autoritats europees respecte a les restriccions que pateixen els ciutadans en l’ús de la llengua catalana. Tanmateix, seria especialment important que aquests experts assenyalessin que Espanya també està incomplint els objectius i principis de la Carta recollits en l’article 7. Per exemple, el punt b de l’esmentat article estableix: “el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària”.

És evident que, en els darrers anys, el fantasma del secessionisme lingüístic ha tornat a revifar amb força en els diferents territoris de parla catalana, impulsat per les administracions regionals controlades pel Partit Popular. En aquest sentit, el govern aragonès va impulsar el 2013 una nova Llei de Llengües que sense cap aval científic modificava el nom de la llengua parlada a la Franja; de català a l’acrònim LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental). L’únic objectiu de la invenció del LAPAO, que encara no disposa de gramàtica pròpia, és la voluntat d’aïllar els catalanoparlants de la Franja dels de la resta del domini lingüístic i aconseguir que vegin la llengua pròpia com una parla local i arcaica, inútil per a  la vida moderna.

El govern valencià, controlat pel Partit Popular des de fa 20 anys, també ha revifat el vell fantasma del secessionisme lingüístic en els darrers temps, com a cortina de fum per amagar una gestió econòmica pèssima. Així doncs, al 2013 van presentar al Parlament valencià una “proposició no de llei d’especial urgència” instant a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) a reconèixer que el valencià és una llengua pròpia diferenciada del català. Els arguments exposats ratllen el surrealisme; segons ells, el valencià parteix del segle VI abans de Crist, dels ibers i ha arribat fins a l’actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins! Per acabar-ho d’adobar, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, únic organisme competent en la regulació de la llengua, va ser amenaçada públicament pel president Fabra i altres alts càrrecs del govern per la definició de la llengua al Diccionari Normatiu Valencià. El pecat de l’AVL és definir el valencià com a llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó i que també rep el nom del català”.

L’inefable José Ramón Bauzà, president balear del PP, que s’ha caracteritzat per la croada contra el català a l’ensenyament o a l’Administració pública, no s’ha atrevit a dir que el mallorquí no és català (ho estableix l’Estatut d’autonomia), tot i que ho pensa. Ara bé, ha impulsat diverses iniciatives encaminades a fragmentar la llengua i a dividir la comunitat lingüística, a través de l’eslògan “defensam lo nostro” : proposta d’edició de llibres escolars en mallorquí, menorquí, eivissenc i  formenterenc; salar la programació d’IB3 o eliminar les pel·lícules en català d’aquesta cadena, perquè segons ells són en català de Barcelona.

Poc importa que tots els lingüistes i les universitats coincideixin a afirmar la unitat de la llengua catalana ni que els principals intel·lectuals espanyols, entre ells el Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela o el president de la RAE Dámaso Alonso, signessin una declaració l’any 1975(!!) anomenada La lengua de los valencianos, en què afirmaven que el valencià és una variant dialectal del català i que és culturalment aberrant desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana. Ells continuen amb el seu objectiu, que no és pas promocionar les varietats pròpies de la nostra llengua, sinó tot el contrari: impedir l’articulació d’una comunitat lingüística potent amb més de 10 milions de parlants.  En definitiva, allò tan vell del “divideix i venceràs”.

Eloi Torrents, tècnic de l’Àrea d’Empresa i Adminsitracions Públiques de la Plataforma per la Llengua

Lleis vs bona fe

dimarts , 14/10/2014

 

Volen que el catala no es parli bo

Aquests darrers mesos s’estan concatenant un seguit de fets que posen de manifest la indefensió absoluta en què es troba qualsevol proposta democràtica que puguem impulsar, també lingüística. Tant és per on començar, la situació sempre és la mateixa: la connivència que mantenen els òrgans judicials i legislatius espanyols fa que ens trobem en carrerons sense sortida cada dos per tres. Per exemple, a les Illes fa poc es declarava nul el decret del Govern del PP que havia de regular el Tractament Integrat de les Llengües (TIL). Políticament, Bauzà i el seu executiu no solament s’han ventilat l’oposició frontal de la comunitat educativa sinó que ha afirmat que el TIL seguirà endavant, perquè —diu— ha estat la voluntat majoritària a les urnes, però —creu— que aquí mano jo i sé que el poder judicial no dirà ni fava del meus incompliments.

Per una altra banda, tenim els casos cíclics del País Valencià, on s’acumulen les amenaces a tancar línies escolars en llengua catalana malgrat que als tribunals se segueixen guanyant les sentències. Tant és, la lògica és la mateixa, ningú farà complir la llei; per tant, no cal molestar-se a ajustar-s’hi. Política de fets consumats.

I a les comunitats on el nacionalisme espanyol no deté el poder, fan la jugada per dalt, que és realment on aquest resideix, perquè les seves urnes prevalen sempre. Al Principat, la cosa és selvàtica des de l’aparició de la llei Wert, que eleva a la categoria de líders i d’ideòlegs als pares i mares que ho vulguin ser. Que no s’està d’acord amb la llengua vehicular del model acordat? Doncs denúncia i a mirar de canviar-lo. O canvia el nom de la llengua, com a la Franja de ponent, i estalvia’t les petites molèsties dels altres tres exemples.

En definitiva, és complicat fer avançar un model de reposició lingüística quan la llei bufa en contra i, quan no, no es compleix. És d’una indefensió absoluta. Però aquest no és pas l’únic problema. Després de tant temps operant sota aquesta lògica assimilacionista, ens hem contagiat d’una actitud més aviat conservadora. Des de l’absoluta bona fe i perquè potser no ens en quedava d’altra, hem apostat per conceptes i per valors a voltes eteris i hem deixat de reforçar la promoció de lleis pensades per donar resposta al benestar i als drets dels ciutadans.

Promoure la idea de la cohesió social és noble i necessari, però articular legislacions que la facin real, ho és igual o més. Val per tots els drets, també els lingüístics.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua