Entrades amb l'etiqueta ‘Català’

El català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües

dimecres, 26/11/2014

2014 11 25 fotoAraEulalia_baixa

En Saiba Bayo, nascut al Senegal, parla cinc idiomes africans:  mandinka, wòlof, soninke, bam­bara i fula, i també domina el francès, l’anglès, el castellà i el català. És llicenciat en ciències polítiques  per  la Uni­ver­si­tat Autònoma de Barcelona i molt actiu en el col·lectiu d’immigrants d’origen africà a Catalunya, on col·labora amb diverses associacions.

La set­mana pas­sada, a l’Espai Avinyó de Barcelona, es va pre­sen­tar el manual català-mandinka que ha publicat.

En Saiba ens explicava que 10 anys enrere va començar a estudiar català al Consorci per a la Normalització Lingüística i no s’imaginava pas que 10 anys després publicaria una eina per apropar al català als afro­cata­lans que parlen mandinka. És una nova aportació per fer del català una llengua de referència, el català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües.

A l’Àfrica es parlen unes 1.500 llengües; la majoria d’elles no disposen de manuals per aprendre-les.  Per això en Saiba Bayo vol seguir publicant més diccionaris amb altres llengües africanes amb presència important a Catalunya. D’aquesta manera es comencen a fer vis­i­bles algunes de les llengües africanes que es parlen a Catalunya.

En la intro­duc­ció del Man­ual podem lle­gir que avui dia, més de 100 mil­ions d’africans com­po­nen la gran família mandinka (bam­bara, maninka, man­linke, jula, mandinka etc). El mandinka que es parla a Gàm­bia és difer­ent del que es parla al Sene­gal, a Mali, a Guinea Bis­sau, a Guinea Conakry, a la Costa d’Ivori, a Libèria i en una part de Burk­ina Faso. El mandinka que ha volgut il·lus­trar aquest Man­ual és el que es parla prin­ci­pal­ment al Sene­gal, Gàm­bia i Guinea Bis­sau perquè, tot i que entre ells s’entenen,  l’intrusisme del francès, l’anglès, el por­tuguès i l’àrab pot rep­re­sen­tar una bar­rera a l’hora de man­tenir una con­versa flu­ida entre ciu­tadans d’aquests països.

Ediciones Wanafrica és l’editorial que també ha fet possible la publicació del manual. És una entitat que es dedica a la publicació de llibres de temàtica i autors africans per difondre’ls entre els lectors. Entre els objectius de l’editorial figura també publicar obres del col·lectiu immigrant en relació amb el seu país de residència i posar en valor el patrimoni literari d’Àfrica, les cultures i les societats africanes. Ens fa molta il·lusió que l’editorial hagi comptat amb la Plataforma per la Llengua per fer la correcció del Manual.

A Catalunya  es calcula que hi ha entre 4.000 i 5.000 parlants de mandinka. Sobretot a Barcelona, Salt, Blanes, Lleida i Girona.

Segur que el manual facilitarà l’accés a la llengua catalana als afrocatalans que viuen a casa nostra, permetrà un acostament dels catalanoparlants a la realitat africana i facilitarà que el català esdevingui una llengua comuna i de cohesió social, compartida per tota la ciutadania.

Eulàlia Buch, cap de l’Àrea d’acollida de la Plataforma per la Llengua.

Un passeig per la festa

dimarts , 18/11/2014

cartell FGC

L´Oriol, malgrat estar cansat, feia el ronso aquell vespre quan la mare el feia anar a dormir amb la tendresa de qui estima i amb la fermesa de l’educador.

Al matí, a les deu, després d´esmorzar, havien sortit tota la família a fer un tomb per Barcelona.

Sense ruta decidida, varen encaminar-se cap al zoològic tot xino-xano, ja que no els queia gaire lluny i el dia s’inaugurava agradable tot i ser finals de novembre.

Baixant pell passeig de Sant Joan, un brogit de gatzara va anar guanyant protagonisme en l´ambient encara silenciós d´aquell matí de cap de setmana.

La Júlia, la germana petita de l´Oriol, tenia ganes d´anar a veure les cabrioles dels dofins a les ordres dels seus cuidadors.

En arribar davant de l´Arc del Triomf, els van sorprendre les veus que sortien d’algun espectacle a l´altre costat d’un teló negre. Algú narrava contes a la quitxalla que, bocabadada, seia davant de l´escenari.

- “Mira, Júlia, en aquell tendal d´allà, podem fer-nos-hi una corona”  li deia l´Oriol, intentant desenganxar-la de l´admiració que tenia pels contes. “I goita, goita, allà hi ha uns plafons d´en Patufet”, li assenyalava amb interessada insistència.

La Júlia, més petita, es deixava ensarronar per la varietat d’ofertes que, degudament publicitades pel seu germà, la fira li proposava.

Anaven d´un costat a l´altre del passeig, com dos esperitats a la recerca de la pau divina.

Al Josep i la Mercè els faltaven ulls per no perdre de vista els dos menuts, que es disparaven d´un tendal a l´altre amb l´ansietat de voler assaborir-ho tot.

Varen ser decorats pels pinta cares. Varen aprendre com fer un avió de paper i a fer-lo volar. Varen inflar globus. En una altra tenda, pogueren aprendre a fer puntes de coixí. Els pares de l´Oriol i la Júlia els varen descobrir amb les cares pintades d’escenografia teatral.

Un brogit de tabals es va anar imposant de sobte, per sobre de la remor de la gent: eren els Tabalers del Poble Sec. Al seu costat, els diables de Mataró, competint amb els del Poble Sec, els ensenyaven com no prendre mal en els correfocs.

L´Oriol es va atrevir a rebre unes lliçons de bastoners. Fins i tot va aprendre a fer de dansaire tot fent alguns passos d´un ball de bastons.

La Júlia se´l mirava amb l´orgull que sent el germà petit envers el més gran.

Varen passar per un taller on pogueren aprendre a fer doblatges de pel·lícules, abans de trobar-se amb un concurs de scrabble, on l´Oriol va poder comprovar que, malgrat les bones puntuacions que va fer, n´hi ha que en saben molt.

Agafada de la mà del seu pare, continuaren avançant entre la gent que semblava que els volia barrar el pas, quan de sobte, entremig d´un bosc de cames, va descobrir quelcom inesperat. Quelcom que li va fer pujar l´emoció fins gairebé posarliles galtes vermelles. Va ser com una llambregada molt breu, però tan clara, que no va poder contenir el crit de la sorpresa:

- “Mira, Oriol! Els reis !”

Efectivament. Assegut damunt d´un tron, amb la seva capa d’ermini, portant una corona d´or lluent amb robins i folre blanc i al costat d´una gran bústia daurada, un patge recollia les cartes carregades d’il·lusions que els nens volien fer arribar a ses majestats d´Orient.

A un costat del tendal, varen poder escriure en un paper reial totes les coses que voldrien rebre el dia sis del proper gener.

Ja eren dos quarts de dues i la Júlia ja s’havia oblidat dels dofins i dels seus ensinistradors.

De tornada, encara tingueren temps de parar-se a la tómbola on deien que sempre toquen regals. Un lot de llibres i un val per l´estada tot un cap de setmana a una casa rural del Pallars, varen ser els que s´emportaren d´aquella passejada matinal, d´aquell dissabte de finals de novembre a la Festa per el joc i el lleure en català!

Joan Mundó, membre de la Comissió de Joguines de la Plataforma per la Llengua

La llengua vol ser

dijous, 13/11/2014

Un cop passada la cita del 9 de novembre, a Catalunya, vivim una mena de ressaca on mica en mica anem digerint la magnitud del gest que es va produir diumenge. No només per l’espectacular nombre de ciutadans catalans que es van mobilitzar a Catalunya i arreu del món sinó per la transcendència del gest i de les implicacions que se’n derivaran.

Conscients del moment, la setmana prèvia al 9N des de la Plataforma vam difondre a través de les xarxes socials un nou vídeo amb l’objectiu d’instar a la participació en la consulta i de recordar que la llengua catalana no pot faltar a aquesta cita. Des del primer moment som membres del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, perquè hem de poder decidir sobre el futur de la nostra llengua sense interferències o imposicions que ens arriben. Amb aquesta acció volíem que es prengués consciència de què del que pugui passar en els propers mesos, en dependrà el futur de la llengua.

No farem una jerarquia de les causes i motivacions que ens han portat a la situació que viu Catalunya, però volem posar en un lloc destacat del debat i de l’agenda política i social que és imprescindible que la llengua catalana tingui un ple reconeixement oficial, que ara no té. Al mateix nivell que la resta de llengües que ara ja són oficials a la UE. Aquest fet permetria establir les bases per a una gestió lingüística integral, que situï la llengua catalana en un pla d’igualtat. La llengua catalana vol ser, amb igualtat de condicions.

Un futur d’esperança

divendres, 7/11/2014

Volem viure,1997Joan Brossa per a la Plataforma per la Llengua. 1997.

El 9 de novembre no serà un dia que passarà desapercebut a la història d’aquest país. Com tampoc serà qüestió menor en el desenvolupament de la llengua catalana.

Recentment, el periodista Antoni Bassas expressava que, quan en la seva etapa de corresponsal de TV3 a Washington havia d’explicar la complexitat del nostre país, feia evident que Catalunya anava molt lligada al concepte de llibertat. Seguint els plantejaments de Bassas, també podem vincular aquest concepte al de la llengua catalana.

De fet, el darrer InformeCAT, l’estudi de l’ONG del català on s’hi inclouen 50 de les dades més interessants que ajuden a explicar la situació actual de la llengua, ja posava de manifest aquesta correlació entre llibertat i llengua.  Així, allà on l’Estat no intervé, la llengua flueix i desenvolupa les seves capacitats i potencialitats, que són moltes. En canvi, en els àmbits on l’Estat te capacitat d’incidència i hi incideix, la llengua catalana té dificultats per avançar amb normalitat.

Aquest vincle entre llengua i llibertat no és nou. Enguany, amb la commemoració del Tricentenari de 1714-2014 i amb el centenari de la Mancomunitat, en som plenament conscients.

Conscients del passat i oberts a les noves oportunitats, ara la història ens convoca, també, per evidenciar de nou que el català, com a llengua comuna i de cohesió social, és una llengua oberta, inclusiva i d’integració.

Així, en un moment de present incert, amb el 9N, el futur és ple d’esperança!

El 9N el català votarà

Francesc Marco, membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

La comunicació oral, un factor d’èxit

dimecres, 29/10/2014
capcaleraSomEscola
Entendre, parlar, llegir i escriure són les quatre habilitats que qualsevol parlant de qualsevol llengua hauria de dominar en acabar la seva escolaritat obligatòria. És ben cert que no fa pas tants anys persones que s’expressaven amb claredat i, fins i tot amb fluïdesa podien no saber llegir i, sobretot, escriure correctament la seva llengua materna o altres llengües amb les quals havien tingut contactes orals. Eren persones que no s’havien escolaritzat i que eren, senzillament parlants de la seva primera llengua i d’altres, que havien tingut ocasió de practicar.
Tanmateix tenim experiències molt sovintejades de persones que han passat per un aprenentatge d’anys d’una llengua estrangera, que poden llegir textos. que poden construir frases correctament escrites, però que no poden superar amb èxit la competència comunicativa en aquella llengua. Els aprenents de llengües altres que la seva pròpia, poden comprovar les seves mancances quan es troben al mig d’una conversa real amb parlants capacitats per expressar-s’hi amb correcció.
El nostre sistema educatiu no ha concedit a la llengua oral la importància que, a parer meu, calia. Darrerament el Departament d’Ensenyament està fent un esforç molt considerable per incrementar el grau de competència del nostre alumnat en la lectura. Una bona notícia perquè sense saber llegir l’aprenentatge és gairebé impossible i sense l’adquisició de l’hàbit lector difícilment es pot experimentar el plaer de llegir. Tal vegada caldria també potenciar l’ús de la llengua oral a les classes.
Perquè potser el llegir ens ha fet perdre el parlar. La societat que vivim, la poca interacció oral que hi ha entre algunes famílies, la pobresa del llenguatge que s’utilitza en segons quines situacions, empobreix tant les interaccions orals que aboca els joves a una mínima competència en la llengua parlada, en la seva primera llengua i no cal dir en les altres. Aquest tema és molt, molt preocupant. Només cal que s’observi el llenguatge dels joves en el transport públic, per exemple, i es pot constatar la pobresa del seu vocabulari i la incapacitat que tenen per seduir mitjançant el llenguatge.
Aquests últims anys a les nostres aules han pres la paraula els jutges que, sense tenir en compte cap principi pedagògic i a instàncies de famílies que han obeït consignes polítiques, han dictat percentatges de castellà i de català sense conèixer allò que convenia a l’alumnat. Totes aquestes dèries uniformitzadores imposades pel ministre Wert posen en greu perill la normalització lingüística a Catalunya a part d’enverinar la vida dels centres.
Estudis recents han encès totes les alarmes per la poca competència en el català parlat, sobretot en aquells barris amb contextos més castellanoparlants.I això s’esdevé a 4rt. D’ESO que es quan es consolida la socialització. No ens ha d’estranyar, doncs, que els joves que no tenen el català com a llengua primera  no es relacionin en aquesta llengua i aquest fet pot afavorir que el català sigui deficitari entre els joves i que sigui molt minoritari en el lleure.
Hem de debatre sobre aquests temes. Hem d’assumir la realitat i trobar-hi
solucions metodològiques. Aquests són els temes que ens han de motivar com a professionals de l’educació. Hem de recuperar l’esperit de la immersió i no només a Primària. Hem d’exigir que s’apliqui, també a Secundària on, segurament, ens hem relaxat excessivament.
Teresa Casals, cap de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua.

La llarga ombra del secessionisme lingüístic: del LAPAO a l’iber passant per “lo nostro”

dimarts , 21/10/2014

EstimoelcatalaTime Line Facebook

A principis d’aquest mes d’octubre van aterrar a Barcelona els membres del Comitè d’Experts del Consell d’Europa per avaluar el grau d’acompliment espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) durant el període 2010-2013. Des de l’arribada del PP al govern espanyol els incompliments han augmentat i ja afecten àmbits tan dispars com la justícia, l’ensenyament, les administracions públiques, els mitjans de comunicació o les activitats o equipaments culturals, per posar només alguns exemples. Podem afirmar, doncs, sense por a equivocar-nos, que estem vivint una autèntica regressió en la protecció i la normalització del català, la més agressiva des de la recuperació de la democràcia.

Esperem que aquesta visita posi en alerta les autoritats europees respecte a les restriccions que pateixen els ciutadans en l’ús de la llengua catalana. Tanmateix, seria especialment important que aquests experts assenyalessin que Espanya també està incomplint els objectius i principis de la Carta recollits en l’article 7. Per exemple, el punt b de l’esmentat article estableix: “el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària”.

És evident que, en els darrers anys, el fantasma del secessionisme lingüístic ha tornat a revifar amb força en els diferents territoris de parla catalana, impulsat per les administracions regionals controlades pel Partit Popular. En aquest sentit, el govern aragonès va impulsar el 2013 una nova Llei de Llengües que sense cap aval científic modificava el nom de la llengua parlada a la Franja; de català a l’acrònim LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental). L’únic objectiu de la invenció del LAPAO, que encara no disposa de gramàtica pròpia, és la voluntat d’aïllar els catalanoparlants de la Franja dels de la resta del domini lingüístic i aconseguir que vegin la llengua pròpia com una parla local i arcaica, inútil per a  la vida moderna.

El govern valencià, controlat pel Partit Popular des de fa 20 anys, també ha revifat el vell fantasma del secessionisme lingüístic en els darrers temps, com a cortina de fum per amagar una gestió econòmica pèssima. Així doncs, al 2013 van presentar al Parlament valencià una “proposició no de llei d’especial urgència” instant a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) a reconèixer que el valencià és una llengua pròpia diferenciada del català. Els arguments exposats ratllen el surrealisme; segons ells, el valencià parteix del segle VI abans de Crist, dels ibers i ha arribat fins a l’actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins! Per acabar-ho d’adobar, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, únic organisme competent en la regulació de la llengua, va ser amenaçada públicament pel president Fabra i altres alts càrrecs del govern per la definició de la llengua al Diccionari Normatiu Valencià. El pecat de l’AVL és definir el valencià com a llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó i que també rep el nom del català”.

L’inefable José Ramón Bauzà, president balear del PP, que s’ha caracteritzat per la croada contra el català a l’ensenyament o a l’Administració pública, no s’ha atrevit a dir que el mallorquí no és català (ho estableix l’Estatut d’autonomia), tot i que ho pensa. Ara bé, ha impulsat diverses iniciatives encaminades a fragmentar la llengua i a dividir la comunitat lingüística, a través de l’eslògan “defensam lo nostro” : proposta d’edició de llibres escolars en mallorquí, menorquí, eivissenc i  formenterenc; salar la programació d’IB3 o eliminar les pel·lícules en català d’aquesta cadena, perquè segons ells són en català de Barcelona.

Poc importa que tots els lingüistes i les universitats coincideixin a afirmar la unitat de la llengua catalana ni que els principals intel·lectuals espanyols, entre ells el Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela o el president de la RAE Dámaso Alonso, signessin una declaració l’any 1975(!!) anomenada La lengua de los valencianos, en què afirmaven que el valencià és una variant dialectal del català i que és culturalment aberrant desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana. Ells continuen amb el seu objectiu, que no és pas promocionar les varietats pròpies de la nostra llengua, sinó tot el contrari: impedir l’articulació d’una comunitat lingüística potent amb més de 10 milions de parlants.  En definitiva, allò tan vell del “divideix i venceràs”.

Eloi Torrents, tècnic de l’Àrea d’Empresa i Adminsitracions Públiques de la Plataforma per la Llengua

Lleis vs bona fe

dimarts , 14/10/2014

 

Volen que el catala no es parli bo

Aquests darrers mesos s’estan concatenant un seguit de fets que posen de manifest la indefensió absoluta en què es troba qualsevol proposta democràtica que puguem impulsar, també lingüística. Tant és per on començar, la situació sempre és la mateixa: la connivència que mantenen els òrgans judicials i legislatius espanyols fa que ens trobem en carrerons sense sortida cada dos per tres. Per exemple, a les Illes fa poc es declarava nul el decret del Govern del PP que havia de regular el Tractament Integrat de les Llengües (TIL). Políticament, Bauzà i el seu executiu no solament s’han ventilat l’oposició frontal de la comunitat educativa sinó que ha afirmat que el TIL seguirà endavant, perquè —diu— ha estat la voluntat majoritària a les urnes, però —creu— que aquí mano jo i sé que el poder judicial no dirà ni fava del meus incompliments.

Per una altra banda, tenim els casos cíclics del País Valencià, on s’acumulen les amenaces a tancar línies escolars en llengua catalana malgrat que als tribunals se segueixen guanyant les sentències. Tant és, la lògica és la mateixa, ningú farà complir la llei; per tant, no cal molestar-se a ajustar-s’hi. Política de fets consumats.

I a les comunitats on el nacionalisme espanyol no deté el poder, fan la jugada per dalt, que és realment on aquest resideix, perquè les seves urnes prevalen sempre. Al Principat, la cosa és selvàtica des de l’aparició de la llei Wert, que eleva a la categoria de líders i d’ideòlegs als pares i mares que ho vulguin ser. Que no s’està d’acord amb la llengua vehicular del model acordat? Doncs denúncia i a mirar de canviar-lo. O canvia el nom de la llengua, com a la Franja de ponent, i estalvia’t les petites molèsties dels altres tres exemples.

En definitiva, és complicat fer avançar un model de reposició lingüística quan la llei bufa en contra i, quan no, no es compleix. És d’una indefensió absoluta. Però aquest no és pas l’únic problema. Després de tant temps operant sota aquesta lògica assimilacionista, ens hem contagiat d’una actitud més aviat conservadora. Des de l’absoluta bona fe i perquè potser no ens en quedava d’altra, hem apostat per conceptes i per valors a voltes eteris i hem deixat de reforçar la promoció de lleis pensades per donar resposta al benestar i als drets dels ciutadans.

Promoure la idea de la cohesió social és noble i necessari, però articular legislacions que la facin real, ho és igual o més. Val per tots els drets, també els lingüístics.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua

I mentre la societat catalana ha fet un canvi mental amb el procés, què passa amb la llengua?

dimarts , 7/10/2014

A Valònia, Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el francès. Tanmateix el neerlandès (també llengua de Bèlgica), l’alemany (també pròpia de Bèlgica però d’uns poquíssims parlants) o l’anglès, determinen el currículum escolar com a segona llengua, o bé el neerlandès, l’anglès o l’alemany són la tercera (segons quina hagi estat la llengua escollida com a segona).  A Flandes,  Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el neerlandès; però el francès, l’anglès i l’alemany s’ensenyen com a assignatura, o bé el francès, les llengües clàssiques i l’anglès. A Brussel·les, regió actual de parla francesa però històricament de parla neerlandesa, el neerlandès és obligatori com a assignatura. Arreu del país es dóna a la pràctica una coresponsabilitat entre les llengües pròpies de l’Estat a l’ensenyament i a la vegada són els governs de les regions qui decideixen amb plenes competències quines llengües s’ensenyen o no i amb quins criteris a l’educació dels infants, amb decisió plena sobre totes les llengües. El model de Suïssa per descomptat també delega plenament als cantons la potestat de decidir sobre aquesta qüestió i té en compte el criteri de coresponsabilitat entre territoris i llengües. A Suïssa, a la pràctica l’anglès és la segona llengua a l’ensenyament malgrat l’alemany és clarament aclaparador territorialment i en població però no s’imposa legalment als cantons de llengua francesa o italiana. Ha cedit el paper a l’anglès com a llengua d’intercomunicació entre comunitats lingüístiques en una mentalitat de neutralitat i consideració per a la resta de comunitats. Així i tot, l’Estat confederal recomana als cantons oferir l’aprenentatge també de totes les llengües del país, àdhuc el romanx.

En aquests models, quan hi ha llengües del pes específic i absolut dins l’Estat de les dimensions del català, es donen models de reciprocitat, neutralitat o d’equitat entre llengües respecte a l’altra dominant (que en el nostre cas seria el castellà), i per a tot el territori (que en el nostre cas seria Espanya), o bé es delega a les regions la decisió absoluta en qüestió de llengües a l’ensenyament segons llur criteri. Fins i tot Bolívia, amb 36 llengües oficials i nacionals reconegudes, obliga a les comunitats monolingües castellanes a aprendre una segona llengua pròpia del país. Tots els alumnes han de ser bilingües en alguna de les llengües pròpies de Bolívia: tots.

Espanya és diferent. El català no s’ofereix de manera normal fora del domini lingüístic, de fet ni hi ha garanties que s’ensenyi com a assignatura en part del propi domini lingüístic (com és el cas de l’Aragó). En canvi l’Estat només garanteix (i imposa) l’ús obligatori d’una llengua, el castellà, sense reciprocitat de cap mena o llibertat de tria a les regions. Propugna un model bilingüe desigual, de fet monolingüe castellà per a tots; perquè les llengües espanyoles diferents de la castellana no són d’obligat ensenyament llevat que ho reconegui la comunitat autònoma i així i tot l’avaluació encara pot ser optativa si així es determina. Només una llengua està garantida en un model totalment desigual.

La nova LOMCE del ministre Wert encara va més enllà. Obliga el castellà com a llengua vehicular bàsica arreu on és llengua pròpia o així ho han determinat les comunitats autònomes encara que en tinguin una altra de pròpia (com a l’Aragó). Allí on les comunitats autònomes determinen també una altra llengua pròpia vehicular només que un pare d’un alumne demani la modificació del sistema escolar cal canviar el sistema lingüístic sencer de tota l’escola. Hi ha casos singulars com Finlàndia on calen 18 pares d’una mateixa aula per fer un canvi d’aquestes característiques, però només es canvia el sistema d’aquella classe, i entenent que tant el suec com el finès són igualment oficials a tot l’Estat per mandat constitucional i pràctica real i amb reciprocitat de llengües arreu. No cal doncs carregar polítiques extraordinàries a l’escola per esmenar els dèficits de reconeixement en la resta del sistema. A més, tampoc no és possible de fer-ho a les Illes Åland on el suec és l’única llengua pròpia.

Davant d’aquest desgreuge singular inspirat en la promoguda superioritat d’unes llengües i d’uns ciutadans d’Espanya per sobre dels altres, sovint l’opinió pública catalana ha avalat els argumentaris disfressats de llibertat i democràcia que ha fet servir el govern espanyol per defensar aquesta opció particular. Així, mentre en el procés català s’ha fet un gir molt clar i no s’estan avalant conceptes tan poc fonamentats com que la democràcia es construeix a partir de la llei (sense tenir en compte com s’hi ha arribat), que cap Estat reconeix situacions plurinacionals o que el nostre és un problema legal i no polític, no passa el mateix amb la llengua. Des de Catalunya s’ha arribat a avalar i pretendre comparar al mateix nivell el castellà que cal tenir a les escoles de Madrid amb les de casa nostra. No és el català aquí la llengua pròpia i vehicular i a Madrid el castellà? No reconeixem que el català és la llengua de Catalunya com a altres llocs ho és el castellà? O si fos el cas que ens hem marcat objectius de competències igualment bilingües, no caldria en tot cas comparar la mitjana de totes dues llengües (o les tres comptant l’occità) a Catalunya amb els nivells de castellà a Madrid? Altrament estem avalant una escala de valors inèdita en els països plenament democràtics lingüísticament. Estem avalant allò que diu la LOMCE, que el català és una llengua de segona divisió, fins i tot on és pròpia, i que la llengua pròpia i vehicular en un territori no és comparable a la llengua pròpia i vehicular d’un altre si aquesta és el castellà, que allò realment important és que tots els espanyols tinguin el mateix nivell de castellà, no pas el mateix nivell de les llengües respectives en l’escolarització. Som capaços de comparar les competències de català a Catalunya amb les de gallec a Galícia, però no pas les de català a Catalunya amb les de castellà a Extremadura.

Tot això no és una exclusivitat de l’ensenyament. Hi ha situacions tan kafkianes com que actualment el 90% dels productes distribuïts a Catalunya no només es venen fora de la llei (sense l’etiquetatge en català) sinó que la comunitat lingüística catalana a Espanya és l’única europea que les empreses no hi etiqueten amb normalitat tenint el mercat que té. Això mateix es repeteix dia a dia en els serveis bàsics d’atenció al client de moltes empreses. Però allò essencial del problema és que les empreses no es veuen obligades, ni moralment, a justificar-se per una política excepcional. Això es repeteix en una infinitat de camps. ¿Què passaria si als cantons de Suïssa, el Quebec o Flandes, de cop i volta un jutge, la màxima expressió de la justícia i el primer model de coherència amb les valors que han de regir la democràcia d’un Estat, no tingués cap obligació de saber les llengües del cantó suís respectiu, el francès al Quebec o el neerlandès a Flandes com passa aquí amb el català? ¿Encara que una autoritat superior s’hi resistís, no seria un motiu de denúncia constant i moral dels governs regionals corresponents? En un article recent a la Vanguardia, fins i tot Enric Juliana considerava positiva l’actitud del rei Felip VI vers el català, actitud que en la resta de països europeus comparables lingüísticament a Espanya com Bèlgica o Suïssa seria inadmissible, de fet impensable al segle XXI (vegeu aquest exemple). En això i en tants i tants aspectes que afecten la nostra llengua, també a casa nostra caldria fer un canvi com el que s’està fent amb el procés, tot deixant d’avalar i justificar els arguments que els successius governs espanyols han encabit, donant-los per fets, en uns valors prou diferents dels que practiquen. Ara caldria fer el segon pas i entendre que discriminar i arraconar una llengua com el català respecte a la llengua afavorida no és tampoc admissible. I que si Bèlgica, Suïssa, Finlàndia o el Canadà ja fa anys que no practiquen aquestes polítiques, Espanya no se l’ha de perdonar en aquest sentit amb l’excusa de l’eterna transició. No és, en el fons, que es pugui aconseguir aquest canvi a Espanya – ben difícil ara com ara a partir de la plataforma mental d’on parteix bona part dels mandataris o de l’oposició espanyola-  però l’opinió pública catalana no ha de caure en aquest parany d’avalar aquests arguments. Caldria que l’interpel·lés i l’obligués a excusar-se contínuament d’aquests disbarats argumentals. El nostre model lingüístic per comparar-nos és el de les democràcies avançades, no pas el del franquisme o en general de l’Espanya del segle XX.

Bernat Gasull

responsable de l’Àrea Empresa de la Plataforma per la Llengua 

Carta oberta a Martí Gasull i Roig

dimarts , 23/09/2014
120mesbaixa

Martí Gasull, 2011.

Martí,

Saps? Fa temps que tenia ganes d’explicar-te moltes coses, de comentar-les, com fèiem abans d’aquell allau al Manaslu fa ja 2 anys… maleït allau!!

Com va tot, per allà on siguis?

Segur que ens veus i tens aquell somriure als llavis…

Doncs, com et deia, tinc moltes ganes d’explicar-te coses que ens estan passant i que segur que t’hagués encantat viure de més a prop… En primer lloc no em puc estar de fer-te un parell de confessions de caire personal: la primera és que des d’aquell 23 de setembre no hi ha hagut ni un sol dia que no pensés en tu, que no pensés com faries alguna cosa, què pensaries d’alguna qüestió concreta o com decidiríem no sé què. La segona és que l’altre dia, precisament, els deia als meus fills això (que sovint pensava alguna cosa relacionada amb tu) i ells em van dir que quan la Rosina em va dir què havia passat vaig tornar a entrar al restaurant on estava dinant amb la família amb els ulls plorosos. Fins ara ells no m’ho havien dit i jo, que la veritat no recordo com tenia els ulls, tampoc ho havia dit a ningú.

Hi ha moltes coses de la Plataforma per la Llengua que tinc ganes de comentar amb tu: recordes que fa dos anys la Plataforma per la Llengua tenia uns 3.300 socis, oi? Doncs, malgrat la maleïda crisi, ja estem a fregar dels 8.000!! Cada cop embrancats en més feina en pro de la llengua catalana, cada cop amb més ressò als mitjans de comunicació, cada cop més entitat de referència en temes de llengua, l’equip tècnic cada cop funciona millor, com a darrera novetat sàpigues que hem trigat 2 anys en decidir qui et substituiria en el teu lloc de feina i estic segur que t’agradarà saber que l’escollida és ni més ni menys que una de les fundadores de l’entitat i que tu vas aconsellar que contractéssim per tasques de recursos humans i organització de l’entitat: la Neus Mestres!

Com a novetat dels darrers anys, la nostra feina ha arribat al Parlament Europeu: hem presentat un recull de 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. Properament ens reunirem amb el comitè d’experts que vigila com els estats compleixen (o no) la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Com ja et pots imaginar, malgrat tot això, la llengua continua sense estar plenament normalitzada: hi ha processos que són lents, i més si darrerament l’Estat espanyol i els Governs de l’Aragó, les Balears i el País Valencià han intensificat els atacs a la llengua, particularment en l’ensenyament, la unitat i els mitjans de comunicació. Han rebut, no obstant això, gran resposta de la societat civil de tots els Països Catalans i han generat un gran sentiment de solidaritat i proximitat entre els diferents territoris de parla catalana, en això ens han ajudat molt els que ens volen o culturalment morts o com a màxim folklòrics!!!

A ran d’això i d’altres moltíssimes mostres que ens ha donat l’Estat espanyol, com saps, hem constatat que amb aquest Estat la millor opció (i potser l’única) és ser lliures. Als catalanoparlants, tant si som nous com d’origen, ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer, volem deixar de ser ciutadans de segona i veure els nostres drets lingüístics i culturals plenament reconeguts per l’Estat: per un estat a favor i no a la contra, com fa l’Estat espanyol dia sí dia també.

Per celebrar els 20 anys de l’entitat hem tornat a fer un megamosaic a la plaça de Catalunya de Barcelona amb 40.000 llaunes de Coca-cola per demanar que aquesta i les altres grans multinacionals que encara no ho fan etiquetin en català (et sona, oi?); per ara, no ens n’hem sortit, però tothom hi continua treballant… també hem instaurat un premi que et faria una mica de ràbia: el Premi Martí Gasull i Roig a l’excel·lència en defensa de la llengua catalana. Fins ara només n’hem fet una edició que van guanyar l’Assemblea de Docents de les Illes Balears; va ser en un acte molt reeixit i ja estem treballant en la segona edició. Aquest premi, a part de ser una eina més de la nostra feina, és un reconeixement que la Plataforma per la Llengua et farà anualment.

A més has rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la Medalla d’or de la ciutat de Barcelona i també la Plataforma per la Llengua et va fer un homenatge al Teatre Nacional de Catalunya que vam omplir de gom a gom i que va ser molt emotiu i molt reeixit en tots els sentits.

I referent al procés que segueix el Principat de Catalunya, aquell procés per al qual vas començar a preparar un esborrany de com hauria de ser la política lingüística en la futura República Catalana, ah … el Procés!!!

La veritat és que tenim la sensació d’estar fent història. Després de tants anys treballant per aconseguir un país normal, sembla que ho tenim a prop. Hem fet un gran camí i sembla que tenim una majoria social. Ens queden encara unes quantes passes que seran difícils de recórrer perquè a l’Estat espanyol tenen un concepte molt particular de la democràcia, tan particular que jo en diria “democràcia parcial”, això tu ja ho saps bé perquè no és pas nou!

El que sí és nou és que durant 3 anys seguits estem fent unes diades de l’11 de setembre absolutament reivindicatives, reivindicatives de la independència sense embuts; absolutament massives, cada cop més massives; absolutament festives, familiars, cíviques, il·lusionadores,…. l’ANC que quan tu ens vas deixar just començava a caminar ens ha aglutinat i ha organitzat una manifestació històrica, una cadena humana de més de 400 km i una V d’11 km i prop de 2 milions de persones fent la senyera que han deixat bocabadat i impressionat mig món. Catalunya ha estat portada als més prestigiosos diaris internacionals… cada cop hi ha més catalans que pensen que un país lliure és la millor manera de fer-lo més just i pròsper per a tothom. Nosaltres hi afegim els nostres objectius com a  entitat: volem viure plenament en català i volem fer del català encara més la llengua de cohesió social dels que vivim aquí, volem fer-ne garantia de justícia social i cultural.

El nostre paper, el paper de la Plataforma per la Llengua, en aquest procés ens sembla molt productiu: formem part del grup d’entitats anomenat El clauer que volem ajudar i impulsar, cadascú des del seu àmbit, aquest il·lusionador procés que tanta gent comparteix. Hi ha una gran majoria de gent que vol que Catalunya decideixi el seu futur. I segonsel Procés vagi avançant aportarem la nostra feina perquè tot acabi bé: senzillament volem ser una nació normal que fa el seu camí tan amistosament com sigui possible amb totes les altres nacions del món.

Bé, Martí, ja per acabar no em puc resistir a dir-te que –tot i saber que no ets gens “futbolero”- tinc tota la impressió que, salvant les diferències, t’estàs convertint en el Joan Gamper de la Plataforma per la Llengua!

Seguim treballant amb més força i energia, seguint l’exemple i compromís que ens vas mostrar!!!

Una abraçada!

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

The Economist i el nacionalisme lingüístic espanyol

dimarts , 9/09/2014

estimo el català

Aquest estiu el setmanari The Economist ha dedicat un parell d’articles a parlar de Catalunya i de la llengua catalana. En la primera ocasió feia referència al fet que l’Estat espanyol no es veu com un estat multilingüe i, en el segon article, comentava el tracte de marginació que pateix la nostra llengua a l’Estat espanyol (per exemple no es pot utilitzar a les Corts espanyoles).

Sense entrar a valorar a fons el contingut dels articles, tampoc s’ha descobert la sopa d’all; sí que és molt rellevant i interessant el fet que des d’un setmanari internacional de referència es parli del procés que estem vivint des de la vessant cultural – lingüística. Fins ara moltes anàlisis se centraven en aspectes econòmics, però aquests aspectes per si sols no expliquen el procés. La situació, pel seu tracte discriminatori, que rep la llengua catalana és un cas únic a la Unió Europea. El fet que des de fa temps Catalunya sigui objecte d’interès internacional està fent que des de fora es vagi coneixent la realitat de la llengua catalana. Pel que sembla, la situació kafkiana que patim, i que des de la Plataforma per la Llengua denunciem dia sí, dia també, causa perplexitat internacional.

El nacionalisme lingüístic del Partit Popular, i abans més discret del PSOE, és més descarat i implacable que mai. Potser perquè parteix del convenciment que atacant la llengua catalana s’ataca un element central. La llei Wert és l’element més important i letal en aquests moments, però va acompanyat de desenes de mesures que van legislant la presència de la llengua espanyola, i la no presència i prohibició de la llengua catalana. És un procés imparable, que el BOE va recollint regularment.

Aquesta situació d’ofec s’ha de superar. Sense cap mena de dubte ens pot ajudar que s’internacionalitzi la nostra situació, però només podrem canviar les coses si som nosaltres mateixos els que mantenim el pols per aconseguir que la llengua catalana sigui una llengua d’Estat, com totes les de la Unió Europea. Aquesta diada tornarem a viure una ocasió històrica per fer un salt endavant, hem d’aprofitar l’oportunitat.

Daniel Mundet, director de la Plataforma per la Llengua