Entrades amb l'etiqueta ‘Català’

Lleis vs bona fe

dimarts , 14/10/2014

 

Volen que el catala no es parli bo

Aquests darrers mesos s’estan concatenant un seguit de fets que posen de manifest la indefensió absoluta en què es troba qualsevol proposta democràtica que puguem impulsar, també lingüística. Tant és per on començar, la situació sempre és la mateixa: la connivència que mantenen els òrgans judicials i legislatius espanyols fa que ens trobem en carrerons sense sortida cada dos per tres. Per exemple, a les Illes fa poc es declarava nul el decret del Govern del PP que havia de regular el Tractament Integrat de les Llengües (TIL). Políticament, Bauzà i el seu executiu no solament s’han ventilat l’oposició frontal de la comunitat educativa sinó que ha afirmat que el TIL seguirà endavant, perquè —diu— ha estat la voluntat majoritària a les urnes, però —creu— que aquí mano jo i sé que el poder judicial no dirà ni fava del meus incompliments.

Per una altra banda, tenim els casos cíclics del País Valencià, on s’acumulen les amenaces a tancar línies escolars en llengua catalana malgrat que als tribunals se segueixen guanyant les sentències. Tant és, la lògica és la mateixa, ningú farà complir la llei; per tant, no cal molestar-se a ajustar-s’hi. Política de fets consumats.

I a les comunitats on el nacionalisme espanyol no deté el poder, fan la jugada per dalt, que és realment on aquest resideix, perquè les seves urnes prevalen sempre. Al Principat, la cosa és selvàtica des de l’aparició de la llei Wert, que eleva a la categoria de líders i d’ideòlegs als pares i mares que ho vulguin ser. Que no s’està d’acord amb la llengua vehicular del model acordat? Doncs denúncia i a mirar de canviar-lo. O canvia el nom de la llengua, com a la Franja de ponent, i estalvia’t les petites molèsties dels altres tres exemples.

En definitiva, és complicat fer avançar un model de reposició lingüística quan la llei bufa en contra i, quan no, no es compleix. És d’una indefensió absoluta. Però aquest no és pas l’únic problema. Després de tant temps operant sota aquesta lògica assimilacionista, ens hem contagiat d’una actitud més aviat conservadora. Des de l’absoluta bona fe i perquè potser no ens en quedava d’altra, hem apostat per conceptes i per valors a voltes eteris i hem deixat de reforçar la promoció de lleis pensades per donar resposta al benestar i als drets dels ciutadans.

Promoure la idea de la cohesió social és noble i necessari, però articular legislacions que la facin real, ho és igual o més. Val per tots els drets, també els lingüístics.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua

I mentre la societat catalana ha fet un canvi mental amb el procés, què passa amb la llengua?

dimarts , 7/10/2014

A Valònia, Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el francès. Tanmateix el neerlandès (també llengua de Bèlgica), l’alemany (també pròpia de Bèlgica però d’uns poquíssims parlants) o l’anglès, determinen el currículum escolar com a segona llengua, o bé el neerlandès, l’anglès o l’alemany són la tercera (segons quina hagi estat la llengua escollida com a segona).  A Flandes,  Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el neerlandès; però el francès, l’anglès i l’alemany s’ensenyen com a assignatura, o bé el francès, les llengües clàssiques i l’anglès. A Brussel·les, regió actual de parla francesa però històricament de parla neerlandesa, el neerlandès és obligatori com a assignatura. Arreu del país es dóna a la pràctica una coresponsabilitat entre les llengües pròpies de l’Estat a l’ensenyament i a la vegada són els governs de les regions qui decideixen amb plenes competències quines llengües s’ensenyen o no i amb quins criteris a l’educació dels infants, amb decisió plena sobre totes les llengües. El model de Suïssa per descomptat també delega plenament als cantons la potestat de decidir sobre aquesta qüestió i té en compte el criteri de coresponsabilitat entre territoris i llengües. A Suïssa, a la pràctica l’anglès és la segona llengua a l’ensenyament malgrat l’alemany és clarament aclaparador territorialment i en població però no s’imposa legalment als cantons de llengua francesa o italiana. Ha cedit el paper a l’anglès com a llengua d’intercomunicació entre comunitats lingüístiques en una mentalitat de neutralitat i consideració per a la resta de comunitats. Així i tot, l’Estat confederal recomana als cantons oferir l’aprenentatge també de totes les llengües del país, àdhuc el romanx.

En aquests models, quan hi ha llengües del pes específic i absolut dins l’Estat de les dimensions del català, es donen models de reciprocitat, neutralitat o d’equitat entre llengües respecte a l’altra dominant (que en el nostre cas seria el castellà), i per a tot el territori (que en el nostre cas seria Espanya), o bé es delega a les regions la decisió absoluta en qüestió de llengües a l’ensenyament segons llur criteri. Fins i tot Bolívia, amb 36 llengües oficials i nacionals reconegudes, obliga a les comunitats monolingües castellanes a aprendre una segona llengua pròpia del país. Tots els alumnes han de ser bilingües en alguna de les llengües pròpies de Bolívia: tots.

Espanya és diferent. El català no s’ofereix de manera normal fora del domini lingüístic, de fet ni hi ha garanties que s’ensenyi com a assignatura en part del propi domini lingüístic (com és el cas de l’Aragó). En canvi l’Estat només garanteix (i imposa) l’ús obligatori d’una llengua, el castellà, sense reciprocitat de cap mena o llibertat de tria a les regions. Propugna un model bilingüe desigual, de fet monolingüe castellà per a tots; perquè les llengües espanyoles diferents de la castellana no són d’obligat ensenyament llevat que ho reconegui la comunitat autònoma i així i tot l’avaluació encara pot ser optativa si així es determina. Només una llengua està garantida en un model totalment desigual.

La nova LOMCE del ministre Wert encara va més enllà. Obliga el castellà com a llengua vehicular bàsica arreu on és llengua pròpia o així ho han determinat les comunitats autònomes encara que en tinguin una altra de pròpia (com a l’Aragó). Allí on les comunitats autònomes determinen també una altra llengua pròpia vehicular només que un pare d’un alumne demani la modificació del sistema escolar cal canviar el sistema lingüístic sencer de tota l’escola. Hi ha casos singulars com Finlàndia on calen 18 pares d’una mateixa aula per fer un canvi d’aquestes característiques, però només es canvia el sistema d’aquella classe, i entenent que tant el suec com el finès són igualment oficials a tot l’Estat per mandat constitucional i pràctica real i amb reciprocitat de llengües arreu. No cal doncs carregar polítiques extraordinàries a l’escola per esmenar els dèficits de reconeixement en la resta del sistema. A més, tampoc no és possible de fer-ho a les Illes Åland on el suec és l’única llengua pròpia.

Davant d’aquest desgreuge singular inspirat en la promoguda superioritat d’unes llengües i d’uns ciutadans d’Espanya per sobre dels altres, sovint l’opinió pública catalana ha avalat els argumentaris disfressats de llibertat i democràcia que ha fet servir el govern espanyol per defensar aquesta opció particular. Així, mentre en el procés català s’ha fet un gir molt clar i no s’estan avalant conceptes tan poc fonamentats com que la democràcia es construeix a partir de la llei (sense tenir en compte com s’hi ha arribat), que cap Estat reconeix situacions plurinacionals o que el nostre és un problema legal i no polític, no passa el mateix amb la llengua. Des de Catalunya s’ha arribat a avalar i pretendre comparar al mateix nivell el castellà que cal tenir a les escoles de Madrid amb les de casa nostra. No és el català aquí la llengua pròpia i vehicular i a Madrid el castellà? No reconeixem que el català és la llengua de Catalunya com a altres llocs ho és el castellà? O si fos el cas que ens hem marcat objectius de competències igualment bilingües, no caldria en tot cas comparar la mitjana de totes dues llengües (o les tres comptant l’occità) a Catalunya amb els nivells de castellà a Madrid? Altrament estem avalant una escala de valors inèdita en els països plenament democràtics lingüísticament. Estem avalant allò que diu la LOMCE, que el català és una llengua de segona divisió, fins i tot on és pròpia, i que la llengua pròpia i vehicular en un territori no és comparable a la llengua pròpia i vehicular d’un altre si aquesta és el castellà, que allò realment important és que tots els espanyols tinguin el mateix nivell de castellà, no pas el mateix nivell de les llengües respectives en l’escolarització. Som capaços de comparar les competències de català a Catalunya amb les de gallec a Galícia, però no pas les de català a Catalunya amb les de castellà a Extremadura.

Tot això no és una exclusivitat de l’ensenyament. Hi ha situacions tan kafkianes com que actualment el 90% dels productes distribuïts a Catalunya no només es venen fora de la llei (sense l’etiquetatge en català) sinó que la comunitat lingüística catalana a Espanya és l’única europea que les empreses no hi etiqueten amb normalitat tenint el mercat que té. Això mateix es repeteix dia a dia en els serveis bàsics d’atenció al client de moltes empreses. Però allò essencial del problema és que les empreses no es veuen obligades, ni moralment, a justificar-se per una política excepcional. Això es repeteix en una infinitat de camps. ¿Què passaria si als cantons de Suïssa, el Quebec o Flandes, de cop i volta un jutge, la màxima expressió de la justícia i el primer model de coherència amb les valors que han de regir la democràcia d’un Estat, no tingués cap obligació de saber les llengües del cantó suís respectiu, el francès al Quebec o el neerlandès a Flandes com passa aquí amb el català? ¿Encara que una autoritat superior s’hi resistís, no seria un motiu de denúncia constant i moral dels governs regionals corresponents? En un article recent a la Vanguardia, fins i tot Enric Juliana considerava positiva l’actitud del rei Felip VI vers el català, actitud que en la resta de països europeus comparables lingüísticament a Espanya com Bèlgica o Suïssa seria inadmissible, de fet impensable al segle XXI (vegeu aquest exemple). En això i en tants i tants aspectes que afecten la nostra llengua, també a casa nostra caldria fer un canvi com el que s’està fent amb el procés, tot deixant d’avalar i justificar els arguments que els successius governs espanyols han encabit, donant-los per fets, en uns valors prou diferents dels que practiquen. Ara caldria fer el segon pas i entendre que discriminar i arraconar una llengua com el català respecte a la llengua afavorida no és tampoc admissible. I que si Bèlgica, Suïssa, Finlàndia o el Canadà ja fa anys que no practiquen aquestes polítiques, Espanya no se l’ha de perdonar en aquest sentit amb l’excusa de l’eterna transició. No és, en el fons, que es pugui aconseguir aquest canvi a Espanya – ben difícil ara com ara a partir de la plataforma mental d’on parteix bona part dels mandataris o de l’oposició espanyola-  però l’opinió pública catalana no ha de caure en aquest parany d’avalar aquests arguments. Caldria que l’interpel·lés i l’obligués a excusar-se contínuament d’aquests disbarats argumentals. El nostre model lingüístic per comparar-nos és el de les democràcies avançades, no pas el del franquisme o en general de l’Espanya del segle XX.

Bernat Gasull

responsable de l’Àrea Empresa de la Plataforma per la Llengua 

Carta oberta a Martí Gasull i Roig

dimarts , 23/09/2014
120mesbaixa

Martí Gasull, 2011.

Martí,

Saps? Fa temps que tenia ganes d’explicar-te moltes coses, de comentar-les, com fèiem abans d’aquell allau al Manaslu fa ja 2 anys… maleït allau!!

Com va tot, per allà on siguis?

Segur que ens veus i tens aquell somriure als llavis…

Doncs, com et deia, tinc moltes ganes d’explicar-te coses que ens estan passant i que segur que t’hagués encantat viure de més a prop… En primer lloc no em puc estar de fer-te un parell de confessions de caire personal: la primera és que des d’aquell 23 de setembre no hi ha hagut ni un sol dia que no pensés en tu, que no pensés com faries alguna cosa, què pensaries d’alguna qüestió concreta o com decidiríem no sé què. La segona és que l’altre dia, precisament, els deia als meus fills això (que sovint pensava alguna cosa relacionada amb tu) i ells em van dir que quan la Rosina em va dir què havia passat vaig tornar a entrar al restaurant on estava dinant amb la família amb els ulls plorosos. Fins ara ells no m’ho havien dit i jo, que la veritat no recordo com tenia els ulls, tampoc ho havia dit a ningú.

Hi ha moltes coses de la Plataforma per la Llengua que tinc ganes de comentar amb tu: recordes que fa dos anys la Plataforma per la Llengua tenia uns 3.300 socis, oi? Doncs, malgrat la maleïda crisi, ja estem a fregar dels 8.000!! Cada cop embrancats en més feina en pro de la llengua catalana, cada cop amb més ressò als mitjans de comunicació, cada cop més entitat de referència en temes de llengua, l’equip tècnic cada cop funciona millor, com a darrera novetat sàpigues que hem trigat 2 anys en decidir qui et substituiria en el teu lloc de feina i estic segur que t’agradarà saber que l’escollida és ni més ni menys que una de les fundadores de l’entitat i que tu vas aconsellar que contractéssim per tasques de recursos humans i organització de l’entitat: la Neus Mestres!

Com a novetat dels darrers anys, la nostra feina ha arribat al Parlament Europeu: hem presentat un recull de 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. Properament ens reunirem amb el comitè d’experts que vigila com els estats compleixen (o no) la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Com ja et pots imaginar, malgrat tot això, la llengua continua sense estar plenament normalitzada: hi ha processos que són lents, i més si darrerament l’Estat espanyol i els Governs de l’Aragó, les Balears i el País Valencià han intensificat els atacs a la llengua, particularment en l’ensenyament, la unitat i els mitjans de comunicació. Han rebut, no obstant això, gran resposta de la societat civil de tots els Països Catalans i han generat un gran sentiment de solidaritat i proximitat entre els diferents territoris de parla catalana, en això ens han ajudat molt els que ens volen o culturalment morts o com a màxim folklòrics!!!

A ran d’això i d’altres moltíssimes mostres que ens ha donat l’Estat espanyol, com saps, hem constatat que amb aquest Estat la millor opció (i potser l’única) és ser lliures. Als catalanoparlants, tant si som nous com d’origen, ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer, volem deixar de ser ciutadans de segona i veure els nostres drets lingüístics i culturals plenament reconeguts per l’Estat: per un estat a favor i no a la contra, com fa l’Estat espanyol dia sí dia també.

Per celebrar els 20 anys de l’entitat hem tornat a fer un megamosaic a la plaça de Catalunya de Barcelona amb 40.000 llaunes de Coca-cola per demanar que aquesta i les altres grans multinacionals que encara no ho fan etiquetin en català (et sona, oi?); per ara, no ens n’hem sortit, però tothom hi continua treballant… també hem instaurat un premi que et faria una mica de ràbia: el Premi Martí Gasull i Roig a l’excel·lència en defensa de la llengua catalana. Fins ara només n’hem fet una edició que van guanyar l’Assemblea de Docents de les Illes Balears; va ser en un acte molt reeixit i ja estem treballant en la segona edició. Aquest premi, a part de ser una eina més de la nostra feina, és un reconeixement que la Plataforma per la Llengua et farà anualment.

A més has rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la Medalla d’or de la ciutat de Barcelona i també la Plataforma per la Llengua et va fer un homenatge al Teatre Nacional de Catalunya que vam omplir de gom a gom i que va ser molt emotiu i molt reeixit en tots els sentits.

I referent al procés que segueix el Principat de Catalunya, aquell procés per al qual vas començar a preparar un esborrany de com hauria de ser la política lingüística en la futura República Catalana, ah … el Procés!!!

La veritat és que tenim la sensació d’estar fent història. Després de tants anys treballant per aconseguir un país normal, sembla que ho tenim a prop. Hem fet un gran camí i sembla que tenim una majoria social. Ens queden encara unes quantes passes que seran difícils de recórrer perquè a l’Estat espanyol tenen un concepte molt particular de la democràcia, tan particular que jo en diria “democràcia parcial”, això tu ja ho saps bé perquè no és pas nou!

El que sí és nou és que durant 3 anys seguits estem fent unes diades de l’11 de setembre absolutament reivindicatives, reivindicatives de la independència sense embuts; absolutament massives, cada cop més massives; absolutament festives, familiars, cíviques, il·lusionadores,…. l’ANC que quan tu ens vas deixar just començava a caminar ens ha aglutinat i ha organitzat una manifestació històrica, una cadena humana de més de 400 km i una V d’11 km i prop de 2 milions de persones fent la senyera que han deixat bocabadat i impressionat mig món. Catalunya ha estat portada als més prestigiosos diaris internacionals… cada cop hi ha més catalans que pensen que un país lliure és la millor manera de fer-lo més just i pròsper per a tothom. Nosaltres hi afegim els nostres objectius com a  entitat: volem viure plenament en català i volem fer del català encara més la llengua de cohesió social dels que vivim aquí, volem fer-ne garantia de justícia social i cultural.

El nostre paper, el paper de la Plataforma per la Llengua, en aquest procés ens sembla molt productiu: formem part del grup d’entitats anomenat El clauer que volem ajudar i impulsar, cadascú des del seu àmbit, aquest il·lusionador procés que tanta gent comparteix. Hi ha una gran majoria de gent que vol que Catalunya decideixi el seu futur. I segonsel Procés vagi avançant aportarem la nostra feina perquè tot acabi bé: senzillament volem ser una nació normal que fa el seu camí tan amistosament com sigui possible amb totes les altres nacions del món.

Bé, Martí, ja per acabar no em puc resistir a dir-te que –tot i saber que no ets gens “futbolero”- tinc tota la impressió que, salvant les diferències, t’estàs convertint en el Joan Gamper de la Plataforma per la Llengua!

Seguim treballant amb més força i energia, seguint l’exemple i compromís que ens vas mostrar!!!

Una abraçada!

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

The Economist i el nacionalisme lingüístic espanyol

dimarts , 9/09/2014

estimo el català

Aquest estiu el setmanari The Economist ha dedicat un parell d’articles a parlar de Catalunya i de la llengua catalana. En la primera ocasió feia referència al fet que l’Estat espanyol no es veu com un estat multilingüe i, en el segon article, comentava el tracte de marginació que pateix la nostra llengua a l’Estat espanyol (per exemple no es pot utilitzar a les Corts espanyoles).

Sense entrar a valorar a fons el contingut dels articles, tampoc s’ha descobert la sopa d’all; sí que és molt rellevant i interessant el fet que des d’un setmanari internacional de referència es parli del procés que estem vivint des de la vessant cultural – lingüística. Fins ara moltes anàlisis se centraven en aspectes econòmics, però aquests aspectes per si sols no expliquen el procés. La situació, pel seu tracte discriminatori, que rep la llengua catalana és un cas únic a la Unió Europea. El fet que des de fa temps Catalunya sigui objecte d’interès internacional està fent que des de fora es vagi coneixent la realitat de la llengua catalana. Pel que sembla, la situació kafkiana que patim, i que des de la Plataforma per la Llengua denunciem dia sí, dia també, causa perplexitat internacional.

El nacionalisme lingüístic del Partit Popular, i abans més discret del PSOE, és més descarat i implacable que mai. Potser perquè parteix del convenciment que atacant la llengua catalana s’ataca un element central. La llei Wert és l’element més important i letal en aquests moments, però va acompanyat de desenes de mesures que van legislant la presència de la llengua espanyola, i la no presència i prohibició de la llengua catalana. És un procés imparable, que el BOE va recollint regularment.

Aquesta situació d’ofec s’ha de superar. Sense cap mena de dubte ens pot ajudar que s’internacionalitzi la nostra situació, però només podrem canviar les coses si som nosaltres mateixos els que mantenim el pols per aconseguir que la llengua catalana sigui una llengua d’Estat, com totes les de la Unió Europea. Aquesta diada tornarem a viure una ocasió històrica per fer un salt endavant, hem d’aprofitar l’oportunitat.

Daniel Mundet, director de la Plataforma per la Llengua

L’èpica del Canigó

dimarts , 2/09/2014

El CanigóLa muntanya del Pirineu El Canigó

L’autocar que torna de Prada és sempre un bon moment per a la reflexió endormiscada, per acabar d’ordenar mentalment aprenentatges, experiències i valors. Els dies a la Catalunya Nord han estat intensos. Hem analitzat la situació actual de la llengua catalana i amb en Josep Maria Lòpez Llaví hem valorat els reptes del català al cinema, complexitat evident entre les majors, el sector de la distribució i els exhibidors.

La setmana al Conflent, allà on reposa el mestre Fabra, ens ha permès recordar l’exili republicà, els camps, els refugiats i els que no tornaren mai. Hem reviscut, també, però, la costa nord-catalana dels seixanta i dels setanta, de la música i de la il·lusió col·lectiva per un món d’esperança, il·lusió que ens apropava a les avantguardes pictòriques que s’hi havia fet present dècades enrere i que el museu de Ceret ens fa evident. És també Cotlliure i tot allò que ens encisa en passejar-hi un capvespre d’estiu.

Al nord de la línia administrativa que ens marca la frontera, hem conversat amb gent decidida, veterans dels que no s’arronsen i joves amb empenta que miren al sud –al Principat, a l’11 de setembre, al 9 de novembre– i hi veuen oportunitats i futur.

La Catalunya Nord ens fa evident, de nou, el conjunt dels territoris de parla catalana, els Països Catalans. Quan hi som, el Canigó no ens passa desapercebut. Com es detalla al llibre Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català (Barcelona: editorial Base, 2014) va ser precisament al Canigó, envoltats de la seva èpica, amb els textos de Verdaguer presents, on va fundar-se l’ONG del català ara fa dues dècades.

Amb el compromís individual, la força de les entitats i el suport de les institucions, no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Francesc Marco

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

La llengua, un compromís individual i col·lectiu

dijous, 24/07/2014

estimoelcatala fonsyoutube-001

Quan interpretem els estudis sociològics que ens informen de l’estat de salut de la llengua catalana podem veure el got mig ple o mig buit. A vegades aquesta interpretació es fa d’una manera interessada, altres vegades per una lectura poc aprofundida dels resultats. És important fer un bon diagnòstic de la situació real perquè sense un bon diagnòstic no es poden aplicar les mesures adequades.

És cert que mai tants conciutadans de Catalunya havien tingut un coneixement tan aprofundit de la llengua catalana. D’entrada tots aquells homes i dones que s’han escolaritzat a les escoles catalanes durant els últims trenta anys estan en disposició de parlar, llegir i escriure en català i en castellà. Aquesta és una realitat inqüestionable. Ara bé, la vitalitat d’una llengua no es mesura per les persones que la saben parlar i escriure sinó per aquelles persones que l’usen.

Els últims estudis ens informen que només un 34% dels ciutadans de Catalunya usen sempre el català com a primera opció i tots els sociolingüistes de prestigi diuen que, quan una llengua d’un territori és usada pel 30% de parlants d’aquell territori, és una llengua en perill. La situació del català és de fragilitat.

És una tasca de tots i de cadascun de nosaltres canviar aquesta situació. Les llengües són herència i testament. Les rebem del nostres avis i les hem de traspassar als néts. Les llengües no només són eines de comunicació, són el compendi, l’expressió d’una manera de veure el món i de viure-hi. Totes les llengües són importants independentment del nombre de parlants. Si ens preocupa l’extinció d’unes determinades espècies vives, més ens hauria de preocupar la pervivència de les llengües i de les cultures. Abolir volgudament una cultura és signe de barbàrie i hauria de ser impropi d’un país civilitzat del segle XXI.

El català depèn dels seus parlants. És ben conegut que quan s’ha volgut i es vol afeblir la nostra personalitat la primera cosa que s’ha intentat és dificultar la comunicació en la nostra llengua pròpia. Quan aquesta prohibició es convertiria en molt matussera si s’explicités com es feia fa uns quants anys en plena dictadura, es porta a terme més subtilment d’acord amb el principi de l’Estat espanyol ben conegut «que se note el efecto, però que no se note el cuidado». Això exactament és el que es vol aconseguir amb la llei Wert. Amb l’excusa del trilingüisme s’intenta acabar amb la immersió en català perquè saben que és precisament aquesta metodologia aplicada amb criteris pedagògics la que ha fet possible que un percentatge elevadíssim de ciutadans de Catalunya pugui emprar el català sense problemes.

Ara vénen les vacances. Aquells que estimem el país i volem una Catalunya rica i plena tenim deures aquest estiu. Parlar en català amb tothom i preparar-nos per continuar defensant el nostre projecte educatiu amb el català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

Bones vacances

Teresa Casals

Responsable de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua

Els 4 primers fabricants mundials de dispositius mòbils incorporen el català, però… tu ja el tens configurat en la nostra llengua?

dimarts , 15/07/2014

L’arribada dels telèfons mòbils intel·ligents a les butxaques de la majoria de ciutadans del nostre territori va anar acompanyada d’una caiguda més que notable de la presència del català en l’àmbit de les noves tecnologies: fins aleshores, els ciutadans catalanoparlants ja disposaven de l’opció de configurar el mòbil convencional  en la nostra llengua, mentre que la majoria dels fabricants d’smartphones  ignoraven la llengua catalana.

Davant de la possibilitat que la llengua catalana es quedés fora de joc en un àmbit tan clau, la societat civil catalana, dins i fora a la xarxa, va agafar la iniciativa per solucionar aquests dèficits. Malgrat que Android, sistema operatiu creat per Google que utilitzen la majoria de dispositius intel·ligents, incorporava per defecte el català, els principals fabricants, amb alguna excepció com Sony, l’eliminaven quan implementaven la capa de personalització.

A poc a poc, diverses persones, entitats (entre elles, la Plataforma per la Llengua) i institucions es van mobilitzar per canviar aquesta situació, i sembla que en pocs anys els fabricants n’han pres bona nota. A finals del 2010, iPhone, el dispositiu estrella d’Apple, va incorporar l’opció de configurar l’aparell en català amb text  predictiu i diccionari inclosos. Un altre pas endavant es va produir a l’any 2012. Samsung, el gegant sud-coreà, després d’una polèmica a la xarxa sobre la manca d’ús del català , va confirmar ala Plataforma per la Llengua que estava adaptant els seus terminals per incloure-hi el català. Pocs mesos després, tots els aparells de la marca ja l’incloïen.

Tot i aquests avenços, alguns dels principals fabricants encara no permetien configurar el dispositius en català l’any 2013. Però, aquests darrers temps, tant HTC com LG, dos grans fabricants asiàtics, han comunicat ala Plataforma per la Llengua que ja disposen de l’opció de configurar l’aparell en català en la gran majoria de dispositius. No obstant això, LG adverteix que si algun dispositiu no l’incorpora és responsabilitat de l’operador, que escull les característiques dels aparells que distribueix.

Per tant, amb les novetats dels darrers mesos, podem afirmar que  els quatre primers fabricants mundials de telèfons intel·ligents en nombre de vendes l’any 2013: Samsung, Nokia, Apple i LG,  ja han normalitzat la presència de la nostra llengua als seus smartphones. A més, els usuaris catalanoparlants també podem optar per altres marques de renom, com ara Sony, HTC, Nexus (Google) o Firefox OS, tot i que cal recordar que encara hi ha fabricants, com ara Motorola, que incomprensiblement han eliminat el català, tot i operar amb el sistema operatiu Android.

Cal estar satisfets del ràpid increment del català a les noves tecnologies i més concretament en el sector dels smartphones, malgrat que encara hi ha feina per fer. Cal evitar  caure en l’autocomplaença en una època de canvi tecnològic vertiginós. A cada nou avenç o millora tecnològica hi ha el perill que el català es quedi pel camí, una eventualitat que com a comunitat lingüística no ens podem permetre, si volem que el català sigui una llengua del segle XXI.

Però, per aconseguir els serveis en català, hem d’utilitzar-los, i encara massa catalanoparlants no tenen en compte la llengua en les noves tecnologies i tenen tots els dispositius configurats en castellà o francès, tot i que tinguin la possibilitat de tenir-lo en català. I tu? Ja tens el dispositiu mòbil en català?

Eloi Torrents

Tècnic de l’Àrea d’Empresa de la Plataforma per la Llengua 

www.plataforma-llengua.cat

La botiga de joguines

dimarts , 17/06/2014

 

L´aparador m’oferia l´espectacle de la botiga plena de joguines amb els anuncis de les diferentes seccions amb grans cartells de colors diversos, escrits en català. Jocs de taula cap a la dreta, jocs de construcció al fons, jocs esportius primera planta, i així un seguit de directoris que es perdien fins al fons del local.

L´interès em va esperonar per entrar-hi i entremig de nines, pilotes, taules de ping-pong i cistelles de bàsquet, vaig descobrir la secció de maquetes per muntar, on destacava aquell tren miniatura, reproducció a escala d’una “Santa Fe” de la meva infantesa. Vaig acostar-m´hi encuriosit per la joguina i em va sorprendre tant la fidelitat del més petit dels detalls, com l´etiquetatge, en català, de la caixa: “MÀQUINA DE TREN SANTA FE MODEL 151F-3102 escala 1:800″ i amb lletres més petites: “CONSTRUÏDA A LA MTM L´ANY 1943″.

Abstret com estava davant d´aquella peça gairebé perfecta, no em vaig adonar de la presencia, al meu costat, del dependent per oferir-me les explicacions necessàries sobre les característiques de la petita obra d’art.

– Li agraden els trens? va preguntar-me amb l’amabilitat interessada de qui vol ésser agradable i atendre un nou client. “Porta un sistema que, quan es posa en moviment, engega una columna de fum, mentre deixa anar un xiulet com les màquines de veritat”, va informar-me amb un to que volia ésser confidencial.

– Sí, vaig respondre sobressaltat per l´aparició sobtada de l´empleat de la botiga. Em porten records de la meva infantesa, com quan anava d´estiueig a Vacarisses amb els meus pares i l´avi. Però el que més m´ha sorprès, i agradablement, és l´etiquetatge en català de tots els articles, ja que no és freqüent l´ús de la nostra llengua a les joguines destinades als més petits.

– Les coses han canviat molt des que es va aprovar la nova normativa, em contestà sense que el somriure amable del seu rostre es desdibuixés. “Ara, gairebé tots els jocs estan etiquetats  en català com a idioma primer, així com els llibrets d´instruccions i les descripcions de les joguines”, va seguir informant-me amb un cert sentiment d´orgull. “A les nines, els han canviat el xip i poden interactuar amb les criatures en l´idioma que elles triïn. Les indicacions per al muntatge dels…!”

El timbre del despertador va ressonar com la trencadissa d’una vidriera. Amb desgana, vaig anar a la dutxa. I amb l´enyorança d’un somni, vaig sortir al carrer enfilant el camí cap a la feina.

Joan Mundó, representant de l’Àrea de Joguines de la Plataforma per la Llengua

Quan el que està en joc és tot

divendres, 13/06/2014

 

Per un país de tots, decidim escola catalana. 14 de juny 18h al Passeig de Sant Joan amb Gran Via. Somescola.cat

Estem acabant un curs escolar que ha estat dur, duríssim per a la comunitat educativa i per a la societat civil , en general. Fruit de la lectura centralitzadora i restrictiva que el Tribunal Constitucional  va fer de l’Estatut de Catalunya, el dia 28 de juny de 2010 l’esmentat tribunal va emetre una sentència que en considerar que, si bé el català podia ser llengua vehicular dels aprenentatges, també ho podia ser el castellà, va obrir la porta a la presentació d’una sèrie de recursos els quals, amb clares intencions polítiques, pretenien i pretenen canviar l’estatus lingüístic de les nostres escoles, passar per alt les lleis del nostre Parlament i crear problemes allà on no n’hi havien.

Ràpidament, les entitats que treballem per la llengua i la cultura del país vam constatar les possibles i més que probables conseqüències negatives que la sentència podria tenir per a l’estabilitat i per als projectes lingüístics de les escoles catalanes i ja el mateix dia vam emetre un comunicat conjunt i ens vam constituir com a Somescola.cat. Des d’aquell dia Somescola no ha parat de créixer i avui ja som 43 les entitats que treballem conjuntament amb el mateix objectiu: defensar l’escola catalana en llengua i continguts , amb la metodologia d’immersió allà on calgui i amb el suport de milers i milers de consells escolars i ciutadans que comparteixen la necessitat de defensar el model d’escola que tenim perquè cedir és perdre.

L’escola catalana és l’escola de tots. A Catalunya, després del franquisme es va produir un petit miracle, o no tan petit, ben mirat. Vam passar de les escoles franquistes on el català no tenia cap espai, a l’escola catalana. Vam comptar, per fer-ho possible, amb moltes complicitats. Primer cal valorar l’esforç de tots els mestres, catalanoparlants d’origen i castellanoparlants que van haver-se de reciclar perquè ni els uns ni els altres estaven preparats, deixant de banda comptades excepcions , per fer classes en català i de català a les escoles. Es va emprendre la gran aventura del Reciclatge i, en 10 anys (1978-79 a 1988-89) i amb l’organització encarregada als ICE’ s de les universitats de Barcelona, Autònoma i Politècnica es van impartir 294.331 cursos. Cal remarcar que els cursos eren voluntaris i es feien fora de l’horari lectiu.

Respecte, rigor, exigència, consultes a diferents nivells i a diferents països, complicitats entre govern, mestres, famílies, institucions… així va néixer l’escola catalana. El nostre objectiu: Construir la millor escola possible, arrelada al país, hereva de la millor tradició pedagògica catalana que desenvolupés al màxim les potencialitats de tot l’alumnat i que no discriminés ningú per la raó de la llengua que parlés a casa o per cap altre tret diferencial. Estàvem convençuts i ho estem que l’escola és essencial per aconseguir un país solidari, desenvolupat que aspiri a l’excel·lència i que proporcioni les mateixes oportunitats a tot l’alumnat.

L’escola catalana garanteix que, en acabar l’escolaritat, tot l’alumnat serà competent en dues llengües, català i castellà i tindrà un bon nivell d’una altra llengua estrangera. Hem mantingut el nostre compromís i avui, malgrat que parlem de més de 230 llengües diferents de l’alumnat, malgrat una immigració massiva, els resultats obtinguts avalen el nostre model educatiu i qualsevol noi o noia escolaritzat a Catalunya és tan competent en castellà o més que un noi o noia monolingüe de Madrid. On és el problema? A Catalunya valorem la importància de parlar diferents llengües perquè sabem que les llengües són molt més que eines per a la comunicació. Les llengües són una forma d’expressar el món, de fer entendre els altres, són font de cultura, de coneixement i un factor econòmic important. I ara tenim un altre repte. Volem que l’alumnat català sigui realment competent en anglès o una altra llengua estrangera i esmercerem tots els esforços per aconseguir aquesta fita. No en tenim prou amb el fet que els alumnes de Primària de Catalunya tinguin més bon nivell d’anglès que els dirigents de l’estat.

Si ja era prou greu la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, per acabar de tancar el cercle d’ opressió contra la nostra escola, s’ha aprovat la Llei Wert, una llei feta des de l’autoritarisme amb l’objectiu explícit “d’espanyolitzar els nens catalans”,  per satisfer les posicions més ràncies de segons quins  poders fàctics, una llei que intervé en el curriculum, que es reserva l’avaluació i que pretén augmentar la presència del castellà amb l’excusa que també pot ser llengua vehicular dels aprenentatges i perquè uns quants pares ben adoctrinats ho demanen. I per què no s’atenen les peticions d’altres pares del domini lingüístic del català, a València o a les Illes?

Somescola fa una crida a la mobilització el proper dia 14 de juny. Creiem que és molt important per a tots nosaltres sentir-nos junts, disposats a defensar la nostra escola , el nostre país i les nostres institucions i perquè el govern de l’estat vegi, si ho vol veure, que  no admetrem les seves ingerències, que sabem que tenim raó i que no estem disposats a retrocedir 30 anys per consentir les obsessions d’uns pocs que desconeixen la nostra realitat i el nostre compromís amb tota la societat catalana de mantenir una escola de qualitat, que prepari els nostres fills per al futur i de la qual puguem continuar sentint-nos orgullosos.

Per un país de tots, escola en català.

Teresa Casals

Cap de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua i

membre de la Permanent de Somescola.cat

10 testimonis, 20 anys i un sol repte: #repteCocacola

dimecres, 11/06/2014

IMG_1733.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 #repteCocacola. Plaça de Catalunya, 31 de maig de 2014.

He demanat a 10 testimonis (inclosa jo mateixa) que van ser presents l’any 1993 i que també van ser presents el passat 31 de maig de 2014 a la plaça de Catalunya que reflexionessin sobre les diferències entre les dues edicions del Repte Cocacola, en què la Plataforma per la Llengua ha reivindicat, amb l’elaboració d’un mosaic fet amb llaunes amb la inscripció “Etiqueteu en català!” que les grans multinacionals que operen al nostre país usin el català en l’etiquetatge dels seus productes..

Aquí teniu les seves paraules:

Xavier Bosch (director general d’Immigració de la Generalitat de Catalunya)

Notes com passa el temps quan et convoquen a repetir una acció vint anys després d’haver-hi participat. Lamentablement, si s’ha hagut de repetir ha estat perquè en tot aquest temps les grans marques han fet cas omís de les pressions populars i han continuat amb la seva manca de respecte als seus clients i la llengua que parlen. La gran diferència entre 1993 i ara és el context polític. Si llavors havíem d’esperar la bona voluntat de les empreses, la creació d’un nou estat pels catalans serà la manera definitiva que les empreses respectin el país i la llengua del territori on actuen. Els faltarà temps per catalanitzar les seves etiquetes.

Roger Buch (grup organitzador 1993)

La diferència és que abans es van haver de pagar dos anuncis a la premsa (Avui) que van ser molt cars i l’entitat que ho organitzava no era gens coneguda. Ara no cal posar anuncis, perquè la difusió ha estat viral a partir de la mobilització de tot l’entorn de l’entitat. La Plataforma per la Llengua actualment té una xarxa de milers de relacions formada pels seguidors de Twitter (24.416 seguidors) i els seguidors de Facebook (27.429 seguidors).

Tot això permet:

– Promoure l’acció abans de fer-se, buscar complicitats. Als seguidors els agrada la campanya i la difonen, són “prescriptors”, és a dir, els millors venedors de l’acció són els simpatitzants de la Plataforma per la Llengua que comparteixen les informacions.

– Difondre l’acció una vegada feta a partir d’enviar fotos. La imatge en aquest cas és important, per tant, es tracta de poder difondre. Continua sent important sortir al TN (tot i que molta menys gent veu la televisió i el TN per la multiplicitat de canals que hi ha), però ara s’hi afegeix tota la difusió viral per les xarxes.

Àlex March (grup organitzador 1993)

El #repteCocacola no ha estat res més que una intervenció efímera, una mena de land art reivindicatiu, on s’ha transmès un missatge amb llaunes de Coca-Cola, tal com ja vam fer fa 20 anys. No ha estat idèntic, la Plataforma per la Llengua s’ha fet gran i el mosaic també. El nombre de llaunes s’ha més que duplicat i això ha permès que la mida d’aquestes lletres pixelades hagi estat molt més gran i que per poder llegir el missatge hagi estat necessari anar-se’n molt més lluny. En aquests 20 anys hem anat de prop a lluny, i la marca s’hauria de plantejar si vol que els consumidors ens allunyem encara més davant de la seva negativa a incloure el català en l’etiquetatge o per contra pot aprofitar aquesta empenta i missatge en positiu per créixer i incorporar noves cultures als seus envasos.

Bernat Gasull (grup organitzador 1993 i actual treballador de la Plataforma per la Llengua)

L’any 1993 s’havia aprovat l’Estatut del consumidor i els ciutadans teníem per primer cop el dret de rebre l’etiquetatge en català, però calia fer un reglament perquè fos una obligació per part de les empreses. El 2014, amb el Codi de consum del 2010, aquest dret ja és una obligació. Tanmateix, per als productes alimentaris no es posen sancions atès que l’administració entén que el català primer hauria de ser llengua oficial de la UE d’acord amb un reglament del 2011. Per a la resta de productes (joguines, mobles, roba, medicaments, higiene de la llar, higiene personal, electrodomèstics…) tampoc de moment no se’n posen, encara que l’Administració hi està obligada per llei.

Neus Mestres (grup organitzador 1993 i actual treballadora de la Plataforma per la Llengua)

Ha estat un acte més complet, amb nous elements de participació a banda de la construcció del mosaic. Enguany l’acte incorporava un element festiu important, la celebració dels 20 anys de la Plataforma per la Llengua. El sistema d’aconseguir llaunes ha estat molt diferent, aleshores vam haver d’anar a tots i cada un dels concerts del Palau Sant Jordi, aquest cop hem fet difusió de la recollida a través de xarxes socials i per aquesta raó n’hem pogut aconseguir moltes més.

Sara Nadal (grup organitzador 1993 i actual voluntària de la Plataforma per la Llengua)

Des del meu punt de vista, una de les diferències respecte al 1993 va ser a nivell logístic: enviament de mails previs per a l’organització (escaleta de l’acte, distribució dels voluntaris per a cada lletra, imatge prèvia del mosaic, etc.), i un cop a la plaça, un punt d’informació equipat amb “eines” que facilitaven la tasca de col·locar les llaunes (cintes adhesives, tisores, guix, guants…), i fins i tot tovalloletes per rentar-nos les mans, i aigua per a tothom!

Crec que la difusió i organització prèvia han estat claus per tenir 40.000 llaunes respecte a les 15.000 del 1993. Vist ara, no sé pas com ens ho vam fer.

Guillem Carbonell (grup organitzador 1993)

En Martí enguany no hi era. Els que ho vam muntar fa 20 anys érem un grup d’amics que ens havíem ajuntat precisament per a defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes (seguint l’eslògan de la ja aleshores desapareguda Crida). Tots teníem bastant el mateix rang, ens dividíem les tasques però diria que no sobresortíem els uns dels altres. I el Martí hi era i era important. Destacava molt però al mateix temps era un més del grup, aquesta era la gràcia d’aquell moment. Si hagués estat al 2014 ara sí que hauria sobresortit perquè de tots va ser el que finalment va acabar ser més constant, comprometent la seva vida per al català i la muntanya, liderant la Plataforma per la Llengua. Però no hi era.

Els que ho vam muntar ens hem fet més grans. Però això no té més importància que la que té per a cadascú de nosaltres. Per sort durant l’acte d’enguany jo no he sentit nostàlgia, més aviat he estat content de veure que l’acció anava bé i trist de pensar que encara calia fer-la.

Lali Mestres (grup organitzador 1993 i actual voluntària de la Plataforma per la Llengua)

Així a primer cop d’ull jo hi trobaria dues diferències:

–          La infraestructura ​per​ muntar l’acte d’ara fa 20 anys era ben casolana​. Ara fa 20 anys en comptes de tanques de l’ajuntament hi havia una cinta de plàstic lligada entre cadires de fusta i cavallets de taula​, tampoc teníem cap tendal, la pancarta amb el lema de l’acte era feta a mà, no teníem cinta adhesiva per enganxar les llaunes al terra…, i a l’hora de recollir-ho tot, allà mateix aixafàvem les llaunes, ​amb una espècie de paperera aixafallaunes…

 

–          A nivell visual, 20 anys després ​el mosaic ha estat molt més divers. Avui, hi ha una gran ​varietat de ​llaunes de ​Coca​-​Col​a​: light, zero, descafeïnades, altes, baixes… Ara fa 20 anys eren totes vermelles​,​ totes iguals…​

Francesc Gomà (grup organitzador 1993 i actual voluntari de la Plataforma per la Llengua)

–          L’anècdota de la dona de la parada ambulant de menjar pels ocells. En l’edició del 1993, just quan els integrants de la Plataforma per la Llengua vam arribar a la plaça Catalunya i vam començar a desplegar tota la logística, la dona de la parada ambulant del menjar dels ocells es va posar forta en el seu propòsit de no moure’s del mig de la plaça. Finalment, va accedir a marxar amb la condició que li donéssim el benefici que, segons ella, obtenia cada diumenge, 25.000 pessetes. Finalment, la Guàrdia Urbana va intercedir i va manar a la dona que es situés en un racó de la plaça atès que l’ajuntament ens havia donat permís per fer l’acte. En l’edició del 2014, la parada ambulant de la dona seguia a la plaça però aquesta vegada tan sols va preguntar quanta estona duraria l’acte…

–          La quantitat de llaunes i les dimensions de les lletres. El 1993 es va fer la frase “Etiquetem en català” amb unes 15.000 llaunes mentre que el 2014 la frase “Etiqueteu en català” s’ha fet amb 32.000 llaunes. Evidentment, aquesta diferència de llaunes ha comportat una diferència evident en les dimensions de les lletres.

L’any 1993 érem pocs, tots voluntaris, amb pocs recursos i molt joves, però amb unes ganes boges d’aventurar-nos a organitzar un acte així. Fins i tot en Martí es va comprar una americana per l’ocasió! Recordo nits al Palau Sant Jordi fent viatges amb el Fiat Uno ple de bosses d’escombraries amb llaunes. Ara també hem fet molts viatges per tot el territori i per tota la ciutat, però les xarxes socials ens han permès tenir punts de recollida per tots els Països Catalans i desenes d’entitats col·laboradores, en total 80. El 1993 va ser el primer acte públic de la Plataforma per la Llengua, ara un acte per commemorar els 20 anys de l’entitat. La reivindicació, la mateixa.

10 testimonis i força diferències, però hi ha una cosa que no ha canviat en 20 anys: encara hi ha grans empreses com Coca-Cola que vulneren expressament la llei que garanteix el dret de rebre l’etiquetatge en català. Grans marques com Coca-Cola sempre respecten totes les llengües europees de les dimensions de la catalana. El català és l’únic cas en què no ho fan.

Quan podrem dir que som un país normal?

 

Eulàlia Buch

Cap de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua