Entrades amb l'etiqueta ‘Català’

Implicació personal, responsabilitat col·lectiva

dijous, 20/01/2011

_DSC0130.JPGImplicació personal, responsabilitat col·lectiva

Els resultats de les enquestes alerten una vegada i una altra de la reculada persistent i preocupant de l’ús social del català, sobretot entre els joves. Per què es produeix aquest fet?. És una pregunta molt pertinent precisament ara, quan la sentència del Tribunal Suprem, pretén fer trontollar la metodologia de la immersió a les escoles catalanes.

Pel que fa a les llengües hem de diferenciar el seu aprenentatge del seu ús. La llengua inicial, la llengua primera o la llengua materna, com en vulgueu dir, és aquella que cadascú de nosaltres ha adquirit en el seu àmbit familiar, de petits. Ens serveix per comunicar-nos i cobreix tots els registres. És la llengua amb la qual hem donat nom a les coses i a través de les qual descobrim el món. Al llarg de la nostra vida podem aprendre altres llengües, però es pot donar el cas, de fet es dóna, que una persona estigui anys “aprenent” una llengua i que no sigui, capaç d’expressar-s’hi, d’utilitzar-la en un context de conversa normal. Per passar del coneixement a l’ús s’han de donar una sèrie de condicions: que el context ho faci necessari, que es perdi la por a l’error i que no es tinguin prejudicis negatius en relació amb la llengua que s’ha d’utilitzar.

La metodologia de la immersió no fa res més que fer de la llengua segona o tercera o de qualsevol altre que es vol aprendre, una llengua útil i de relació en tots els àmbits i reproduir el sistema d’aprenentatge per a l’adquisició de la primera llengua. Per això és tan important que l’ús de la llengua que es vol aprendre, traspassi les parets de la classe i ocupi el lloc de l’esbarjo, del menjador, del cinema, de la televisió, dels joves i de lectura.

No hi ha cap raonament pedagògic que demostri que aquesta metodologia no sigui l’apropiada per fer possible que un nen, un jove o un aprenent de llengües altres que la seva llengua inicial la pugui conèixer i utilitzar. És tan apropiada la metodologia de la immersió que les millors escoles d’ensenyament de llengües l’empren i les famílies paguen mensualitats i mensualitats perquè els seus fills assisteixin a aquestes escoles.

En començar aquest article plantejava una pregunta. Per què hi ha una reculada persistent de l’ús social del català?. La resposta és òbvia.

. Perquè la metodologia de la immersió s’ha fet malament en molts casos i, sobretot, darrerament quan hi ha hagut una gran relaxació en la seva aplicació.

. Perquè el català s’ha vist, progressivament, com una llengua que no és útil.

. Perquè cada vegada subtilment o grollerament s’addueixen més motivacions polítiques en contra de l’ús del català.

Fa anys que els experts ens alerten del perill de substitució lingüística. En relació amb la llengua catalana, la responsabilitat de la perdurabilitat d’una llengua és dels seus parlants en primer lloc i dels governs que han de fer lleis i fer-les complir per assegurar la seva vitalitat. Ho fan tots els governs democràtics i avançats del món i amb llengües de gran abast que tenen al darrera grans imperis econòmics i polítics.

Plataforma per la Llengua continuarà treballant per aconseguir la implicació personal dels parlants del català i per reclamar la responsabilitat col·lectiva en defensa de la llengua catalana.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles d’ópinió de Plataforma per la llengua fes clic aquí

Un nou impuls a la política lingüística

dilluns, 10/01/2011

La sentència que el Tribunal Constitucional espanyol va emetre l’estiu passat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va inaugurar un nou cicle polític transcendental per al nostre país. Efectivament, les conseqüències polítiques a llarg termini de la sentència són, ara per ara, imprevisibles. En aquest sentit les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre han tingut una importància cabdal: no només pels considerables canvis en el mapa polític, sinó perquè la nova cambra escollida pel poble i el nou Govern de Catalunya difícilment es podran limitar a gestionar la nova situació creada per la sentència, com si es tractés d’un mer contratemps legal de dimensions menors. No ens equivoquem: estem davant d’un nou cicle en què una part substancial dels equilibris de l’anomenada “transició democràtica” han deixat de ser operatius. Caldrà, doncs, posar els fonaments d’un futur col·lectiu de Catalunya.

Faig aquestes consideracions de caire polític general precisament perquè els efectes de la sentència del TC amenacen elements clau de l’ordenament lingüístic a Catalunya, fins al punt que en els pròxims anys la discriminació que patim els catalanoparlants pot fàcilment esdevenir insuportable i insostenible. Això i l’inevitable projecte de construir un nou projecte de futur col·lectiu fan necessari més que mai un nou impuls a la política lingüística. Un impuls vigorós i decidit que desplegui els grans consensos legislatius de la legislatura passada, a fi d’avançar cap a la igualtat de drets dels catalanoparlants i posi les bases d’una autèntica convivència en llibertat.

tribunalsupremo.jpgSeria fàcil caure en la temptació —de fet, en l’error— de pensar que en un moment polític tan delicat com el present cal fer una política lingüística “de baixa intensitat”, que no “faci soroll”, com si treballar a favor de la llengua comuna fos, per definició i necessàriament, una empresa escandalosa, polèmica, sorollosa. És cert que hi ha polèmiques sobre la llengua, però no ens enganyem. Si aquestes polèmiques hi són, és per dos motius. D’una banda, perquè els qui les promouen disposen d’uns altaveus més potents que els seus arguments i la seva base social objectiva. I d’altra banda, perquè des de les posicions favorables al català s’ha estat francament mandrós a l’hora de reflexionar sobre el paper de la llengua en la nostra societat, i perquè quan s’ha fet aquesta reflexió, sovint s’ha pensat i parlat des de la feblesa.

El resultat d’aquesta mandra i aquesta feblesa ha estat una injustificable manca d’arguments i una perillosa incapacitat de respondre i desactivar les trampes i mentides del nacionalisme espanyol. En efecte, ha calgut la intervenció d’una entitat amb pocs recursos com la Plataforma per la Llengua —a través d’estudis com el que detalla les més de 500 lleis i normes espanyoles que imposen el castellà— perquè els nostres representants polítics siguin capaços de dir públicament que les famoses “multes lingüístiques” són, en primer lloc, les que defensen el castellà, i que aquesta és, de lluny, la llengua més agressivament protegida de l’Estat espanyol.

Els ciutadans de Catalunya —tinguem l’origen que tinguem, parlem la llengua que parlem a casa—ens mereixem una política lingüística seriosa, decidida, ambiciosa i tenaç, aplicada des del consens i el respecte. Ens la mereixem perquè ens hi juguem moltes coses. Una política lingüística que, sota l’excusa d’evitar conflictes, no es prengués seriosament ella mateixa i constantment busqués excuses per no fer-se complir equivaldria a renunciar, en l’àmbit de la llengua i la identitat catalanes, a jugar el paper històric que les nostres institucions estan cridades a exercir en aquest moment. El que cal esperar dels nostres governants és un profund exercici de responsabilitat, i això significa, des del meu punt de vista, saber mesurar les pròpies forces i, a partir d’aquí, proposar nous discursos sobre la llengua que generin nous consensos socials, amplis i transformadors. La nostra societat té una gran set d’aquestes paraules raonables i amables sobre la llengua, i el pitjor que podem fer és evitar de parlar. Cal fer soroll, doncs — però un soroll harmònic.

És sobre la base d’uns nous consensos plens de contingut que podrem construir un nou projecte de vida col·lectiva. I pel que fa a la llengua, aquest projecte no és altre que la visió del català com a llengua comuna dels catalans: allò que ens uneix més enllà de les nostres diferències individuals, la llengua que tenim en comú en un context d’elevada diversitat lingüística (recordem que a Catalunya es parlen més de 250 llengües), la llengua que ens fa sentir ciutadans de ple dret i ens dóna un lloc en la història d’aquest país. Tot desplegant, de manera decisiva i amable alhora, els grans consensos recents (la Llei d’Acollida, la Llei d’Educació, la Llei del Cinema, el Codi del Consum, etc.), aquesta legislatura ha de ser la que materialitzi la visió del català com a llengua comuna.

Josep-Anton Fernàndez

Plataforma per la Llengua

Podeu llegir més articles de Plataforma per la llengua aquí

Espanya, al Rècord Guinness en el reconeixement de llengües pròpies

dilluns, 3/01/2011

No hi és encara, però ben bé que hi podria ser. L’Estat espanyol constitueix un fet excepcional en el reconeixement oficial de les llengües pròpies, com és el cas del català. Vet ací algunes de les glòries que Espanya pot fatxendejar i que el fan un cas únic dins la Unió Europea i en l’entorn de països de tradició democràtica en el tractament de llengües. Així, doncs, Espanya és l’únic país de la Unió Europea que tot i tenir una llengua pròpia amb tants parlants com el català, o que hi representa un percentatge tan alt de parlants dins l’estat, aquesta llengua:Logo Plataforma.jpg

–       No és llengua oficial del país en igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua oficial (sorprenentment l’única llengua oficial de l’estat reconeguda a la constitució és el castellà, fet del tot sorprenent i excepcional)

–       Està prohibida la utilització en el parlament de l’estat que representa a tots els ciutadans.

–       No és plenament present en totes les informacions del passaport. De fet no és present en cap informació del passaport (per bé hi ha desenes de llengües presents establertes com a obligatòries per real decret)

–       No es doblen o subtitulen en aquesta llengua la totalitat de les pel·lícules de gran distribució

–       No es fa servir, ni es pot fer servir per la normativa vigent, en el nom oficial de l’estat; sigui en la moneda, els segells, o qualsevol document oficial.

–       No es pot fer servir oficialment per anomenar cap dels aeroports de l’estat.

–       L’Estat no l’ha presentada mai per ser llengua plenament oficial de la Unió Europea.

–       No és llengua d’ús intern ni extern de l’exèrcit, ni tan sols d’algunes divisions.

–       No és plenament present en aquesta llengua les instruccions dels productes farmacèutics de venda en farmàcies.

–       És absent en l’etiquetatge de la gran majoria de grans empreses.

–       A la Constitució de l’estat no només no hi figura com a llengua oficial, sinó que ni tan sols hi figura el nom de la llengua.

–       L’única llengua obligatòria per a tots els funcionaris que treballen al domini lingüístic és una altra.

–       Hi ha el deure, només, de conèixer una altra llengua (no pròpia del territori) per a tots els ciutadans que viuen allí on és llengua pròpia.

–       Té gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en una altra llengua (en aquest cas castellà) els productes que es venen allí on aquesta llengua (en aquest cas el català) és llengua pròpia.

–       Té tanta poca presència en la retolació en els establiments oberts al públic, amb una llei àmpliament incomplerta.

–       Té tanta poca publicitat al carrer en aquesta llengua, i no hi ha cap llei i estatal ni autonòmica o regional que hi obligui.

–       Té tan poques obligacions pel que fa a l’ús d’aquesta llengua i tants incompliments de la poca que hi ha.

–       Té una altra llengua (el castellà) tan imposada legalment, amb més de 500 disposicions, allí on (el català) és llengua pròpia.

–       I té tristament molts altres rècords, però especialment un de molt més trist: bona part de la classe política, accepta aquesta anomalia discriminatòria i ni tan sols en fa una denúncia pública i fervent de manera constant i decidida.

Espanya, és, doncs, un país de rècords. I la consideració de la llengua catalana dins d’aquest estat, per tant, també. Som un trist rècord. Som la llengua europea més desprotegida legalment de la Unió Europea en relació al nombre de parlants. Per molts anys!!

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de Plataforma per la llengua fes clic aquí

Posem-ho difícil o més difícil encara

dimecres, 29/12/2010

Posar-ho difícil és un dels títols dels 6 gags humorístics que ha produït Plataforma per la Llengua amb la col·laboració de la productora audiovisual Minoria Absoluta.

Els gags relaten, en clau d’humor, situacions i actituds lingüístiques per posar en evidència els estereotips i tòpics que encara són ben presents en la gestió de la llengua catalana, sobretot quan (aquesta es du a terme)l’interlocutor és un nouvingut.

Entre els tòpics que més planen al voltant de la llengua és que esdevé un problema per al nouvingut. És allò que molt probablement devem haver sentit: “pobra gent, ja tenen prou problemes, només els falta que els afegim el de la llengua catalana.”

Aquest raonament és fals, és precisament la llengua catalana la que facilitarà resoldre molts dels problemes en què es troba un nouvingut quan ve a viure a casa nostra, problemes per trobar feina, per ajudar els seus fills que van a l’escola i fan els deures en català…, a ser més autònoms, en resum!

En definitiva, el català, suma. Suma perquè proporciona valor afegit. Suma perquè parlar en català no implica haver de deixar de parlar altres llengües, sinó només gestionar-ne els usos per evitar que cap d’elles interfereixi en el benestar vital de les altres. Suma perquè, adoptar-la, comporta beneficis en la integració, harmonia entre el passat llunyà i el present proper. Suma perquè parlant en català a Catalunya no s’hipoteca l’existència de cap altra llengua, i perquè el seu ús vetlla pels principis de sostenibilitat, solidaritat i respecte.

El català suma perquè és l’única opció de llengua comuna a Catalunya que garanteix les tres coordenades essencials de tota llengua comuna: la cohesió social, la continuïtat amb la cultura històrica del territori i la sostenibilitat lingüística.

Ja ho veieu: per a un nouvingut, hi ha una pila de coses que són obstacles, però el català no n’és cap d’aquestes. Al contrari, només falta que arribi a un lloc on es parla català i la gent no vulgui que l’aprengui ni l’entengui.

No ho posem més difícil, veiem-ho;

[youtube WLQY24yQUJ0]

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí


La Sentència del Tribunal Constitucional. Primeres conseqüències

dilluns, 27/12/2010

Fa uns mesos, quan es va conèixer la Sentència del Tribunal Constitucional que mutilava greument l’estatut aprovat pel poble de Catalunya, Plataforma per la llengua i moltes altres entitats tribunalsupremo.jpgdel país ja van advertir del perill que comportaria l’esmentada sentència i les conseqüències, totes dolentes, per als nostres interessos nacionals, que se’n derivarien.

Ara, mentre alguns ciutadans als quals la sort els havia somrigut a la loteria de Nadal ho celebraven, quan Catalunya tenia un govern en funcions i quan tots preparàvem les festes de Nadal, ens ha arribat, amb la signatura del Tribunal Suprem, la primera greu conseqüència de la Sentència del Tribunal Constitucional.

Per bé que no ens ha agafat de sorpresa, la veritat és que ha estat una sacsejada important. Es tracta d’una sentència que posa en perill el sistema lingüístic de les escoles de Catalunya. Atenent la denúncia de tres famílies, que s’havia produït fa anys, i que, en principi, havia estat desestimada, el Tribunal Suprem, basant-se en l’esmentada sentència del Tribunal Constitucional, dóna la raó a les famílies i insta el govern de Catalunya a revisar la immersió lingüística per fer possible que el castellà sigui també llengua vehicular dels ensenyaments no lingüístics.

Plataforma per la Llengua dóna suport, una vegada més, a la metodologia de la immersió, avalada per les autoritats competents de la Unió Europea i que ha donat magnífics resultats pedagògics i socials.

Acabada l’etapa fosca de la dictadura franquista, durant la qual el català va ser perseguit i arraconat a la vida privada es va iniciar l’etapa democràtica i amb ella va arribar la reinstauració de la Generalitat i el pacte lingüístic. Pacte que va ser consensuat per totes les forces polítiques i que tenia per objectiu no separar l’alumnat de les nostres escoles en funció de la llengua que parlaven a casa i fer possible que, en acabar l’ensenyament obligatori, fossin capaços d’emprar el català i el castellà amb fluïdesa. Va caldre preparar els mestres perquè poguessin ser els agents transformadors que la nova situació requeria. Aquest procés es va fer amb molt, molt de tacte, amb molta professionalitat i amb molta il·lusió. I els resultats avalen l’encert d’aquella decisió.

Un dels béns més preuats d’una societat és la cohesió social i la igualtat d’oportunitats per als joves. En uns moments de crisi com els que estem vivint cal que els nostres joves siguin competitius i tinguin com més eines millor per tenir oportunitats en el mercat laboral. És per això que, entre molts altres coneixements, han de ser competents lingüísticament. Han de saber llengües i, naturalment, a Catalunya, han de saber primer català, llengua pròpia del país i després castellà i quantes més llengües estrangeres millor.

L’últim informe PISA ens permet conèixer el grau d’assoliment dels aprenentatges dels nostres alumnes en relació amb l’alumnat de l’estat i d’altres països d’Europa. Dons bé, el coneixement del castellà de l’alumnat de les escoles de Catalunya no és inferior al de l’alumnat de les escoles de Burgos, posem per exemple. Per què, doncs, aquesta persistència per voler acabar amb un sistema que va bé per part de l’estat que ens hauria de representar? Aquesta és la pregunta clau. Entre tots haurem de trobar la resposta.

Plataforma per la Llengua referma el seu compromís amb la llengua del nostre país. Es compromet a treballar amb les altres entitats i amb la societat civil i amb els seus socis, als quals representa, per impedir que l’ofensiva contra la nostra llengua tingui èxit i fa una crida a mobilitzar-nos, tots, en defensa de la llengua catalana que és un factor clau de la nostra identitat i un factor inestimable de progrés, de cohesió i de justícia social.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

per llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Publicitat no corresponsable. Visc en un món esquizoide?

dimecres, 22/12/2010

És Nadal i, com cada any, la joguina esdevé 2010_1127BT.JPGuna de les protagonistes del desembre. Com cada any la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) obra la capsa dels meus trons per l’allau de publicitat en castellà en la televisió pública d’obediència catalana. Des de fa 7 anys la Plataforma per la llengua enceta la Festa per al joc i la joguina en català per reivindicar que incloguin el català en tots els suports on la llengua hi càpiga, siguin escrits o es tracti de joguina electrònica.

Visc en un món esquizoide? Sempre he imaginat un país on predomina el compromís de responsabilitat societat-institucions amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana i precisament en dates de celebracions la festa se m’esquerda! El fet em treu de polleguera perquè la CCMA és un ens que té per missió constitutiva ajudar a la consolidació i l’expansió de la llengua, la cultura i la identitat de Catalunya.  Ella mateixa s’imposa l’objectiu de mantenir una cooperació primordial amb el sistema educatiu i així ho ha expressat sense variació en els contractes programa signats consecutivament fins al 2009. L’atenció especial i la contribució a la normalització lingüística ha estat un indicador primordial d’assoliment d’objectius, igual com l’increment de l’audiència en llengua catalana.

La mateixa Corporació reconeix que la seva missió no és la de les emissores comercials: la seva és de servei públic i té com a objectius difondre i normalitzar el català, contribuir al procés de recuperació nacional i cooperar amb el sistema educatiu. No ho dic jo: ho diuen els textos legals que la regeixen. Així doncs, per què oblida aquesta fita  en horari protegit per als infants tot entorpint la programació de l’encertadíssim canal del K3? El Llibre d’estil de la CCMA, que es pot llegir en un excel·lent portal lingüístic per a professionals i per a tafaners com ara jo, recull un article específic per a la publicitat, l’article 3.4, on explicita que “els espais publicitaris difosos per la CCMA són preferentment en català, que és la llengua institucional dels nostres mitjans”. Perquè aquesta preferència es compleixi els serveis lingüístics de la CCMA faciliten als anunciants serveis d’assessorament lingüístic, correcció i traducció. Quin ús en fan?

També em pregunto quin futur professional espera als postgraduats del Curs de locució aplicat a la publicitat de la UAB si en dates de màxima audiència i captació de mercat la publicitat doblada o enregistrada en català disminueix? Malgrat que aquests darrers ajuts ben segur que no són corresposts com desitjaríem per banda dels empresaris, no podem carregar totes les tintes en els industrials de la joguina. És cert que d’oferta de joguina en català n’hi hauria d’haver més i que ara per ara resta a la seva voluntat de doblar originàriament o de fer doblar la publicitat de les joguines per als passis a la televisió, però les institucions han d’exercir una política explícita i efectiva de cara a la llengua de la publicitat.

Un any més dedico un article a la llengua de la publicitat en la televisió pública catalana. Voldria que, en el futur, qui governés mirés per l’interès de la canalla que resta hipnòtica davant d’un bombardeig publicitari indiscriminat i, predominantment, en castellà.

Yvonne Griley

Plataforma  per la Llengua

Per llegir més article de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El català, l’assignatura pendent de les operadores de telefonia

divendres, 17/12/2010

La plena utilització del català en l’àmbit socioeconòmic i en les noves tecnologies és clau per aconseguir una plena normalització lingüística. Difícilment es pot aconseguir que el català esdevingui una llengua moderna, útil i viva sense una presència plena en l’àmbit empresarial. No tan sols per les mancances en el desenvolupament del vocabulari específic i en l’adaptació dels nous termes, sinó també perquè l’àmbit econòmic és un dels sectors que produeix més missatges verbals dirigits al conjunt de la població.

Per tal de garantir l’ús i la presència de la llengua catalana i els drets lingüístics dels consumidors en l’àmbit de la telefonia mòbil, la Generalitat de Catalunya va firmar un conveni amb els principals fabricants i operadors representatius del mercat català l’any 2007. En resum, d’una banda els fabricants es comprometien a incloure el català en el menú lingüístic dels terminals i, d’altra banda, les operadores garantien que tots els serveis i les comunicacions amb els abonats es poguessin realitzar en llengua catalana abans del 31 de desembre de 2008.

Des de la Plataforma per la Llengua s’han elaborat un seguit d’estudis per avaluar el grau d’acompliment d’aquests acords. Aquest gener es faran públics els resultats de la quarta onada de l’Enquesta sobre telefonia mòbil, en què es constata que malgrat el progressiu creixement del català en el sector, resta lluny de la plena normalització a què es van comprometre fabricants i operadores.

Així doncs, per esmentar alguns dels resultats més significatius, només el 63% enquestats afirma disposar del català en el menú lingüístic, encara que companyies punteres com ara Nokia ja han adaptat al català gairebé tots els terminals. Ara bé, són les operadores les que mostren un grau d’incompliment més elevat dels acords signats. Per exemple, tan sols el 46,2% dels enquestats rep les factures en català i els abonats que declaren tenir el contracte redactat en català suposen només el 16,8%. Molts d’aquests usuaris han demanat explícitament rebre aquesta documentació en català, i molts cops ni així ho han aconseguit.

Un altre element que presenta notables dèficits i mancances és l’atenció al client. Els resultats de l’enquesta mostren com gairebé el 60% dels enquestats no pot accedir a un servei d’atenció al client en llengua catalana, mentre que una bona part dels que ho poden fer es queixen de la baixa qualitat del servei en català.

Per tant, la firma d’un conveni per normalitzar la situació del català en l’àmbit de la telefonia mòbil n’ha millorat la presència, però no ha aconseguit el seu principal objectiu: garantir els drets lingüístics dels consumidors catalans. No es pot permetre que els consumidors catalans continuïn rebent un tracte discriminatori per motius lingüístics. No pot ser que els acords i les lleis relatives a l’ús i presència del català s’incompleixin de manera reiterada. Quina credibilitat pot tenir un govern que no té capacitat per acomplir els acords a què arriba? Quins motius poden esgrimir les operadores per justificar el tracte discriminatori envers els consumidors catalans?

Eloi Torrents i Vivó

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles d’opinió de la Plataforma per la Llengua clica aquí

El català, causa comuna als nostres municipis

dimecres, 15/12/2010

[youtube 0-TrBo7hevc]

M’agrada imaginar una postal amb el missatge ferm dels consistoris catalans que fins allà on arribi la seva capacitat i competència el català no farà cap reculada. Em captiva forjar-me un mapa on els colors de l’estadística mostrin com tots els municipis refermen el seu compromís envers la llengua catalana.

Acollida. Inclusió. Col·laboració. Respecte. Adopció. Protecció. Missatges propis dels bons desitjos nadalencs? Per descomptat que sí. I també credos i principis elementals de la política i la pràctica lingüística a Catalunya, fins i tot contra sentència.

L‘any 2011 no voldria per res del món que ningú trenqués el respecte i faltés al respecte del que ha estat l’expressió i la pràctica de relació i de comunicació amb ciutadanes i ciutadans des de les nostres institucions:  un comportament i uns usos comunicatius democràticament normalitzadors, que responen a una voluntat modèlica, mai més ben dit, basada en textos consensuats legítimament per les institucions municipalistes, plurals, del Principat de Catalunya i que han servit de model per a altres territoris on conviu més d’una llengua.

Desitjaria que davant d’amenaces encobertes d’harmonitzacions centralitzadores que provoquen que 110 poblacions s’hagin declarat moralment excloses de la Constitució espanyola, l’any 2010 hi haguessin respostes en línies concurrents, coincidents, convergents.

Voldria, en definitiva, que el balanç de l’any 2011 ens permetés comptar amb la força sumatòria de municipis, consells comarcals, diputacions o consells de vegueria en defensa i en favor del manteniment i la millora de l’estatus del català.

Yvonne Griley

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de Plataforma per la Llengua clica aquí

Wikileaks i el cinema en català

dimarts , 14/12/2010

Una filtració dP1020139.JPGe Wikileaks ha tornat a posar de manifest les traves que l’Estat espanyol posa per tal que el català esdevingui una llengua normal, és a dir, una llengua amb les mateixes condicions legislatives que qualsevol altra llengua del món democràtic comparable en dimensions. Aquestes filtracions desvelen els intents de la ministra  espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde d’aturar l’aprovació de la Llei del cinema de Catalunya. És paradoxal i demagògic, segons les mateixes revelacions, que la ministra cregui que és un error promocionar el català en aquest àmbit (“antinatural” i “desequilibrada”, considera la llei del cinema), quan precisament existeixen més de 500 disposicions legislatives de l’Estat espanyol que imposen el castellà als territoris de llengua i parla catalana.

Tal com demostra “L’Estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i Catalunya”, elaborat per la Plataforma per la Llengua, no hi ha cap llengua de les dimensions del català, en països democràtics europeus i nord-americans, que no tingui assegurada la seva presència al cinema. Aquest estudi analitza les pràctiques i legislacions de situacions comparables a la nostra, com ara Letònia, Lituània, Estònia, Eslovènia, Eslovàquia, Quebec (Canadà), Suïssa o Finlàndia, i conclou que en som una excepció: no passa enlloc d’Europa que una llengua oficial comparable, de 9 milions d’espectadors potencials, no sigui la llengua del doblatge o el subtitulat de l’oferta normal de les pel·lícules al cinema. A més a més, assenyala que és habitual als països democràtics, i en el cas de llengües com el català, legislar sobre els usos lingüístics al cinema o fer polítiques que assegurin la presència general de la llengua oficial.

Les posicions de la ministra adquireixen encara més gravetat quan les inèrcies que converteixen el cinema en català en minoritari (només un 3% del cinema exhibit a Catalunya és en català) provenen d’un decret franquista, i quan, malgrat això, i segons els estudis de què disposa la Plataforma per la Llengua, el català és rendible i comercial en condicions normalitzades d’oferta. Per tot plegat, considerem les paraules de la ministra espanyola, filtrades a Wikileaks, a l’ambaixador dels EUA una deslleialtat envers els ciutadans de Catalunya, ja que són considerats ciutadans de segona, i una deslleialtat envers les institucions catalanes, que han legislat perquè el cinema pugui ser també en català. No hem d’oblidar que la Llei del cinema va ser aprovada amb el suport d’un 87% d’un Parlament de Catalunya democràticament escollit.

La Plataforma per la Llengua està convençuda de la rendibilitat comercial del cinema en català. La presència del català al cinema en cap cas significa excloure el cinema en castellà o en altres llengües, sinó tot el contrari, incrementar l’oferta i oferir millors serveis als espectadors en el marc del respecte per a ells i per a la seva llengua. Perquè en realitat, el que fa la Llei del cinema és treure les traves existents al mercat i oferir eines per a la l’emprenedoria i la innovació.

És per tot això, que davant de les declaracions de la ministra de Cultura, la Plataforma per la Llengua demana que el Govern espanyol es disculpi i doni tot el suport al desenvolupament de la Llei del cinema de Catalunya, públicament, i davant les majors. Perquè el cinema en català suma, perquè el català suma.


Martí Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de Plataforma per la Llengua clica aquí

El català, llengua abandonada

divendres, 3/12/2010

357708.jpgAquests dies estic impartint un seguit de tallers sobre usos lingüístics als treballadors  de l’empresa d’embotits i carns La Selva. És de gran admiració que una empresa catalana es mostri tan sensible envers el comportament lingüístic dels seus treballadors: imparteixen classes de català a les persones que no el saben, i han encarregat a la Plataforma per la Llengua la realització de tallers per animar la gent que aprengui català, i perquè els catalanoparlants no abandonin la llengua amb els que encara no la parlen. En el cas d’aquests segons, la principal dificultat és que aquest hàbit està tan interioritzat que moltes vegades no en són conscients. Les resistències al canvi són nombroses, però els motius per fer-ho també són de pes.

Tots els treballadors que assisteixen al taller estan d’acord amb l’afirmació que a Catalunya els agradaria viure plenament en català, però també és cert que es troben incòmodes en certes situacions, com podria ser el manteniment d’una conversa bilingüe, en la qual un parla català i l’altre una altra llengua que també entenen tots dos. Si un percentatge aclaparador dels habitants de Catalunya afirmen entendre el català, per què l’abandonen tan fàcilment? Com deia abans, en la majoria dels casos és simplement un mal hàbit que només es canvia prenent consciència del mal que fem a la llengua i als parlants. Els nouvinguts només necessiten àmbits per entrar en contacte amb el català, primer per entendre’l i després per parlar-lo. És recurrent el discurs que són els nouvinguts els qui han de fer l’esforç d’integrar-se, també lingüísticament, però els catalanoparlants no fem altra cosa que posar traves a aquest procés d’integració excloent-los lingüísticament i no fent allò que ens hauria de costar tan poc: parlar la llengua que parlem cada dia també amb els desconeguts, també amb els nouvinguts i amb els que no fa tan poc que hi han arribat. Aquest és l’únic camí i des de la Plataforma per la Llengua ja hi treballem.

Carmen Pérez

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de Plataforma per la Llengua clica aquí