Entrades amb l'etiqueta ‘comuna’

Un passeig per la festa

dimarts , 18/11/2014

cartell FGC

L´Oriol, malgrat estar cansat, feia el ronso aquell vespre quan la mare el feia anar a dormir amb la tendresa de qui estima i amb la fermesa de l’educador.

Al matí, a les deu, després d´esmorzar, havien sortit tota la família a fer un tomb per Barcelona.

Sense ruta decidida, varen encaminar-se cap al zoològic tot xino-xano, ja que no els queia gaire lluny i el dia s’inaugurava agradable tot i ser finals de novembre.

Baixant pell passeig de Sant Joan, un brogit de gatzara va anar guanyant protagonisme en l´ambient encara silenciós d´aquell matí de cap de setmana.

La Júlia, la germana petita de l´Oriol, tenia ganes d´anar a veure les cabrioles dels dofins a les ordres dels seus cuidadors.

En arribar davant de l´Arc del Triomf, els van sorprendre les veus que sortien d’algun espectacle a l´altre costat d’un teló negre. Algú narrava contes a la quitxalla que, bocabadada, seia davant de l´escenari.

– “Mira, Júlia, en aquell tendal d´allà, podem fer-nos-hi una corona”  li deia l´Oriol, intentant desenganxar-la de l´admiració que tenia pels contes. “I goita, goita, allà hi ha uns plafons d´en Patufet”, li assenyalava amb interessada insistència.

La Júlia, més petita, es deixava ensarronar per la varietat d’ofertes que, degudament publicitades pel seu germà, la fira li proposava.

Anaven d´un costat a l´altre del passeig, com dos esperitats a la recerca de la pau divina.

Al Josep i la Mercè els faltaven ulls per no perdre de vista els dos menuts, que es disparaven d´un tendal a l´altre amb l´ansietat de voler assaborir-ho tot.

Varen ser decorats pels pinta cares. Varen aprendre com fer un avió de paper i a fer-lo volar. Varen inflar globus. En una altra tenda, pogueren aprendre a fer puntes de coixí. Els pares de l´Oriol i la Júlia els varen descobrir amb les cares pintades d’escenografia teatral.

Un brogit de tabals es va anar imposant de sobte, per sobre de la remor de la gent: eren els Tabalers del Poble Sec. Al seu costat, els diables de Mataró, competint amb els del Poble Sec, els ensenyaven com no prendre mal en els correfocs.

L´Oriol es va atrevir a rebre unes lliçons de bastoners. Fins i tot va aprendre a fer de dansaire tot fent alguns passos d´un ball de bastons.

La Júlia se´l mirava amb l´orgull que sent el germà petit envers el més gran.

Varen passar per un taller on pogueren aprendre a fer doblatges de pel·lícules, abans de trobar-se amb un concurs de scrabble, on l´Oriol va poder comprovar que, malgrat les bones puntuacions que va fer, n´hi ha que en saben molt.

Agafada de la mà del seu pare, continuaren avançant entre la gent que semblava que els volia barrar el pas, quan de sobte, entremig d´un bosc de cames, va descobrir quelcom inesperat. Quelcom que li va fer pujar l´emoció fins gairebé posarliles galtes vermelles. Va ser com una llambregada molt breu, però tan clara, que no va poder contenir el crit de la sorpresa:

– “Mira, Oriol! Els reis !”

Efectivament. Assegut damunt d´un tron, amb la seva capa d’ermini, portant una corona d´or lluent amb robins i folre blanc i al costat d´una gran bústia daurada, un patge recollia les cartes carregades d’il·lusions que els nens volien fer arribar a ses majestats d´Orient.

A un costat del tendal, varen poder escriure en un paper reial totes les coses que voldrien rebre el dia sis del proper gener.

Ja eren dos quarts de dues i la Júlia ja s’havia oblidat dels dofins i dels seus ensinistradors.

De tornada, encara tingueren temps de parar-se a la tómbola on deien que sempre toquen regals. Un lot de llibres i un val per l´estada tot un cap de setmana a una casa rural del Pallars, varen ser els que s´emportaren d´aquella passejada matinal, d´aquell dissabte de finals de novembre a la Festa per el joc i el lleure en català!

Joan Mundó, membre de la Comissió de Joguines de la Plataforma per la Llengua

La comunicació oral, un factor d’èxit

dimecres, 29/10/2014
capcaleraSomEscola
Entendre, parlar, llegir i escriure són les quatre habilitats que qualsevol parlant de qualsevol llengua hauria de dominar en acabar la seva escolaritat obligatòria. És ben cert que no fa pas tants anys persones que s’expressaven amb claredat i, fins i tot amb fluïdesa podien no saber llegir i, sobretot, escriure correctament la seva llengua materna o altres llengües amb les quals havien tingut contactes orals. Eren persones que no s’havien escolaritzat i que eren, senzillament parlants de la seva primera llengua i d’altres, que havien tingut ocasió de practicar.
Tanmateix tenim experiències molt sovintejades de persones que han passat per un aprenentatge d’anys d’una llengua estrangera, que poden llegir textos. que poden construir frases correctament escrites, però que no poden superar amb èxit la competència comunicativa en aquella llengua. Els aprenents de llengües altres que la seva pròpia, poden comprovar les seves mancances quan es troben al mig d’una conversa real amb parlants capacitats per expressar-s’hi amb correcció.
El nostre sistema educatiu no ha concedit a la llengua oral la importància que, a parer meu, calia. Darrerament el Departament d’Ensenyament està fent un esforç molt considerable per incrementar el grau de competència del nostre alumnat en la lectura. Una bona notícia perquè sense saber llegir l’aprenentatge és gairebé impossible i sense l’adquisició de l’hàbit lector difícilment es pot experimentar el plaer de llegir. Tal vegada caldria també potenciar l’ús de la llengua oral a les classes.
Perquè potser el llegir ens ha fet perdre el parlar. La societat que vivim, la poca interacció oral que hi ha entre algunes famílies, la pobresa del llenguatge que s’utilitza en segons quines situacions, empobreix tant les interaccions orals que aboca els joves a una mínima competència en la llengua parlada, en la seva primera llengua i no cal dir en les altres. Aquest tema és molt, molt preocupant. Només cal que s’observi el llenguatge dels joves en el transport públic, per exemple, i es pot constatar la pobresa del seu vocabulari i la incapacitat que tenen per seduir mitjançant el llenguatge.
Aquests últims anys a les nostres aules han pres la paraula els jutges que, sense tenir en compte cap principi pedagògic i a instàncies de famílies que han obeït consignes polítiques, han dictat percentatges de castellà i de català sense conèixer allò que convenia a l’alumnat. Totes aquestes dèries uniformitzadores imposades pel ministre Wert posen en greu perill la normalització lingüística a Catalunya a part d’enverinar la vida dels centres.
Estudis recents han encès totes les alarmes per la poca competència en el català parlat, sobretot en aquells barris amb contextos més castellanoparlants.I això s’esdevé a 4rt. D’ESO que es quan es consolida la socialització. No ens ha d’estranyar, doncs, que els joves que no tenen el català com a llengua primera  no es relacionin en aquesta llengua i aquest fet pot afavorir que el català sigui deficitari entre els joves i que sigui molt minoritari en el lleure.
Hem de debatre sobre aquests temes. Hem d’assumir la realitat i trobar-hi
solucions metodològiques. Aquests són els temes que ens han de motivar com a professionals de l’educació. Hem de recuperar l’esperit de la immersió i no només a Primària. Hem d’exigir que s’apliqui, també a Secundària on, segurament, ens hem relaxat excessivament.
Teresa Casals, cap de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua.

Lleis vs bona fe

dimarts , 14/10/2014

 

Volen que el catala no es parli bo

Aquests darrers mesos s’estan concatenant un seguit de fets que posen de manifest la indefensió absoluta en què es troba qualsevol proposta democràtica que puguem impulsar, també lingüística. Tant és per on començar, la situació sempre és la mateixa: la connivència que mantenen els òrgans judicials i legislatius espanyols fa que ens trobem en carrerons sense sortida cada dos per tres. Per exemple, a les Illes fa poc es declarava nul el decret del Govern del PP que havia de regular el Tractament Integrat de les Llengües (TIL). Políticament, Bauzà i el seu executiu no solament s’han ventilat l’oposició frontal de la comunitat educativa sinó que ha afirmat que el TIL seguirà endavant, perquè —diu— ha estat la voluntat majoritària a les urnes, però —creu— que aquí mano jo i sé que el poder judicial no dirà ni fava del meus incompliments.

Per una altra banda, tenim els casos cíclics del País Valencià, on s’acumulen les amenaces a tancar línies escolars en llengua catalana malgrat que als tribunals se segueixen guanyant les sentències. Tant és, la lògica és la mateixa, ningú farà complir la llei; per tant, no cal molestar-se a ajustar-s’hi. Política de fets consumats.

I a les comunitats on el nacionalisme espanyol no deté el poder, fan la jugada per dalt, que és realment on aquest resideix, perquè les seves urnes prevalen sempre. Al Principat, la cosa és selvàtica des de l’aparició de la llei Wert, que eleva a la categoria de líders i d’ideòlegs als pares i mares que ho vulguin ser. Que no s’està d’acord amb la llengua vehicular del model acordat? Doncs denúncia i a mirar de canviar-lo. O canvia el nom de la llengua, com a la Franja de ponent, i estalvia’t les petites molèsties dels altres tres exemples.

En definitiva, és complicat fer avançar un model de reposició lingüística quan la llei bufa en contra i, quan no, no es compleix. És d’una indefensió absoluta. Però aquest no és pas l’únic problema. Després de tant temps operant sota aquesta lògica assimilacionista, ens hem contagiat d’una actitud més aviat conservadora. Des de l’absoluta bona fe i perquè potser no ens en quedava d’altra, hem apostat per conceptes i per valors a voltes eteris i hem deixat de reforçar la promoció de lleis pensades per donar resposta al benestar i als drets dels ciutadans.

Promoure la idea de la cohesió social és noble i necessari, però articular legislacions que la facin real, ho és igual o més. Val per tots els drets, també els lingüístics.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua

Carta oberta a Martí Gasull i Roig

dimarts , 23/09/2014
120mesbaixa

Martí Gasull, 2011.

Martí,

Saps? Fa temps que tenia ganes d’explicar-te moltes coses, de comentar-les, com fèiem abans d’aquell allau al Manaslu fa ja 2 anys… maleït allau!!

Com va tot, per allà on siguis?

Segur que ens veus i tens aquell somriure als llavis…

Doncs, com et deia, tinc moltes ganes d’explicar-te coses que ens estan passant i que segur que t’hagués encantat viure de més a prop… En primer lloc no em puc estar de fer-te un parell de confessions de caire personal: la primera és que des d’aquell 23 de setembre no hi ha hagut ni un sol dia que no pensés en tu, que no pensés com faries alguna cosa, què pensaries d’alguna qüestió concreta o com decidiríem no sé què. La segona és que l’altre dia, precisament, els deia als meus fills això (que sovint pensava alguna cosa relacionada amb tu) i ells em van dir que quan la Rosina em va dir què havia passat vaig tornar a entrar al restaurant on estava dinant amb la família amb els ulls plorosos. Fins ara ells no m’ho havien dit i jo, que la veritat no recordo com tenia els ulls, tampoc ho havia dit a ningú.

Hi ha moltes coses de la Plataforma per la Llengua que tinc ganes de comentar amb tu: recordes que fa dos anys la Plataforma per la Llengua tenia uns 3.300 socis, oi? Doncs, malgrat la maleïda crisi, ja estem a fregar dels 8.000!! Cada cop embrancats en més feina en pro de la llengua catalana, cada cop amb més ressò als mitjans de comunicació, cada cop més entitat de referència en temes de llengua, l’equip tècnic cada cop funciona millor, com a darrera novetat sàpigues que hem trigat 2 anys en decidir qui et substituiria en el teu lloc de feina i estic segur que t’agradarà saber que l’escollida és ni més ni menys que una de les fundadores de l’entitat i que tu vas aconsellar que contractéssim per tasques de recursos humans i organització de l’entitat: la Neus Mestres!

Com a novetat dels darrers anys, la nostra feina ha arribat al Parlament Europeu: hem presentat un recull de 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. Properament ens reunirem amb el comitè d’experts que vigila com els estats compleixen (o no) la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Com ja et pots imaginar, malgrat tot això, la llengua continua sense estar plenament normalitzada: hi ha processos que són lents, i més si darrerament l’Estat espanyol i els Governs de l’Aragó, les Balears i el País Valencià han intensificat els atacs a la llengua, particularment en l’ensenyament, la unitat i els mitjans de comunicació. Han rebut, no obstant això, gran resposta de la societat civil de tots els Països Catalans i han generat un gran sentiment de solidaritat i proximitat entre els diferents territoris de parla catalana, en això ens han ajudat molt els que ens volen o culturalment morts o com a màxim folklòrics!!!

A ran d’això i d’altres moltíssimes mostres que ens ha donat l’Estat espanyol, com saps, hem constatat que amb aquest Estat la millor opció (i potser l’única) és ser lliures. Als catalanoparlants, tant si som nous com d’origen, ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer, volem deixar de ser ciutadans de segona i veure els nostres drets lingüístics i culturals plenament reconeguts per l’Estat: per un estat a favor i no a la contra, com fa l’Estat espanyol dia sí dia també.

Per celebrar els 20 anys de l’entitat hem tornat a fer un megamosaic a la plaça de Catalunya de Barcelona amb 40.000 llaunes de Coca-cola per demanar que aquesta i les altres grans multinacionals que encara no ho fan etiquetin en català (et sona, oi?); per ara, no ens n’hem sortit, però tothom hi continua treballant… també hem instaurat un premi que et faria una mica de ràbia: el Premi Martí Gasull i Roig a l’excel·lència en defensa de la llengua catalana. Fins ara només n’hem fet una edició que van guanyar l’Assemblea de Docents de les Illes Balears; va ser en un acte molt reeixit i ja estem treballant en la segona edició. Aquest premi, a part de ser una eina més de la nostra feina, és un reconeixement que la Plataforma per la Llengua et farà anualment.

A més has rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la Medalla d’or de la ciutat de Barcelona i també la Plataforma per la Llengua et va fer un homenatge al Teatre Nacional de Catalunya que vam omplir de gom a gom i que va ser molt emotiu i molt reeixit en tots els sentits.

I referent al procés que segueix el Principat de Catalunya, aquell procés per al qual vas començar a preparar un esborrany de com hauria de ser la política lingüística en la futura República Catalana, ah … el Procés!!!

La veritat és que tenim la sensació d’estar fent història. Després de tants anys treballant per aconseguir un país normal, sembla que ho tenim a prop. Hem fet un gran camí i sembla que tenim una majoria social. Ens queden encara unes quantes passes que seran difícils de recórrer perquè a l’Estat espanyol tenen un concepte molt particular de la democràcia, tan particular que jo en diria “democràcia parcial”, això tu ja ho saps bé perquè no és pas nou!

El que sí és nou és que durant 3 anys seguits estem fent unes diades de l’11 de setembre absolutament reivindicatives, reivindicatives de la independència sense embuts; absolutament massives, cada cop més massives; absolutament festives, familiars, cíviques, il·lusionadores,…. l’ANC que quan tu ens vas deixar just començava a caminar ens ha aglutinat i ha organitzat una manifestació històrica, una cadena humana de més de 400 km i una V d’11 km i prop de 2 milions de persones fent la senyera que han deixat bocabadat i impressionat mig món. Catalunya ha estat portada als més prestigiosos diaris internacionals… cada cop hi ha més catalans que pensen que un país lliure és la millor manera de fer-lo més just i pròsper per a tothom. Nosaltres hi afegim els nostres objectius com a  entitat: volem viure plenament en català i volem fer del català encara més la llengua de cohesió social dels que vivim aquí, volem fer-ne garantia de justícia social i cultural.

El nostre paper, el paper de la Plataforma per la Llengua, en aquest procés ens sembla molt productiu: formem part del grup d’entitats anomenat El clauer que volem ajudar i impulsar, cadascú des del seu àmbit, aquest il·lusionador procés que tanta gent comparteix. Hi ha una gran majoria de gent que vol que Catalunya decideixi el seu futur. I segonsel Procés vagi avançant aportarem la nostra feina perquè tot acabi bé: senzillament volem ser una nació normal que fa el seu camí tan amistosament com sigui possible amb totes les altres nacions del món.

Bé, Martí, ja per acabar no em puc resistir a dir-te que –tot i saber que no ets gens “futbolero”- tinc tota la impressió que, salvant les diferències, t’estàs convertint en el Joan Gamper de la Plataforma per la Llengua!

Seguim treballant amb més força i energia, seguint l’exemple i compromís que ens vas mostrar!!!

Una abraçada!

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

L’èpica del Canigó

dimarts , 2/09/2014

El CanigóLa muntanya del Pirineu El Canigó

L’autocar que torna de Prada és sempre un bon moment per a la reflexió endormiscada, per acabar d’ordenar mentalment aprenentatges, experiències i valors. Els dies a la Catalunya Nord han estat intensos. Hem analitzat la situació actual de la llengua catalana i amb en Josep Maria Lòpez Llaví hem valorat els reptes del català al cinema, complexitat evident entre les majors, el sector de la distribució i els exhibidors.

La setmana al Conflent, allà on reposa el mestre Fabra, ens ha permès recordar l’exili republicà, els camps, els refugiats i els que no tornaren mai. Hem reviscut, també, però, la costa nord-catalana dels seixanta i dels setanta, de la música i de la il·lusió col·lectiva per un món d’esperança, il·lusió que ens apropava a les avantguardes pictòriques que s’hi havia fet present dècades enrere i que el museu de Ceret ens fa evident. És també Cotlliure i tot allò que ens encisa en passejar-hi un capvespre d’estiu.

Al nord de la línia administrativa que ens marca la frontera, hem conversat amb gent decidida, veterans dels que no s’arronsen i joves amb empenta que miren al sud –al Principat, a l’11 de setembre, al 9 de novembre– i hi veuen oportunitats i futur.

La Catalunya Nord ens fa evident, de nou, el conjunt dels territoris de parla catalana, els Països Catalans. Quan hi som, el Canigó no ens passa desapercebut. Com es detalla al llibre Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català (Barcelona: editorial Base, 2014) va ser precisament al Canigó, envoltats de la seva èpica, amb els textos de Verdaguer presents, on va fundar-se l’ONG del català ara fa dues dècades.

Amb el compromís individual, la força de les entitats i el suport de les institucions, no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Francesc Marco

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català

La llengua, un compromís individual i col·lectiu

dijous, 24/07/2014

estimoelcatala fonsyoutube-001

Quan interpretem els estudis sociològics que ens informen de l’estat de salut de la llengua catalana podem veure el got mig ple o mig buit. A vegades aquesta interpretació es fa d’una manera interessada, altres vegades per una lectura poc aprofundida dels resultats. És important fer un bon diagnòstic de la situació real perquè sense un bon diagnòstic no es poden aplicar les mesures adequades.

És cert que mai tants conciutadans de Catalunya havien tingut un coneixement tan aprofundit de la llengua catalana. D’entrada tots aquells homes i dones que s’han escolaritzat a les escoles catalanes durant els últims trenta anys estan en disposició de parlar, llegir i escriure en català i en castellà. Aquesta és una realitat inqüestionable. Ara bé, la vitalitat d’una llengua no es mesura per les persones que la saben parlar i escriure sinó per aquelles persones que l’usen.

Els últims estudis ens informen que només un 34% dels ciutadans de Catalunya usen sempre el català com a primera opció i tots els sociolingüistes de prestigi diuen que, quan una llengua d’un territori és usada pel 30% de parlants d’aquell territori, és una llengua en perill. La situació del català és de fragilitat.

És una tasca de tots i de cadascun de nosaltres canviar aquesta situació. Les llengües són herència i testament. Les rebem del nostres avis i les hem de traspassar als néts. Les llengües no només són eines de comunicació, són el compendi, l’expressió d’una manera de veure el món i de viure-hi. Totes les llengües són importants independentment del nombre de parlants. Si ens preocupa l’extinció d’unes determinades espècies vives, més ens hauria de preocupar la pervivència de les llengües i de les cultures. Abolir volgudament una cultura és signe de barbàrie i hauria de ser impropi d’un país civilitzat del segle XXI.

El català depèn dels seus parlants. És ben conegut que quan s’ha volgut i es vol afeblir la nostra personalitat la primera cosa que s’ha intentat és dificultar la comunicació en la nostra llengua pròpia. Quan aquesta prohibició es convertiria en molt matussera si s’explicités com es feia fa uns quants anys en plena dictadura, es porta a terme més subtilment d’acord amb el principi de l’Estat espanyol ben conegut «que se note el efecto, però que no se note el cuidado». Això exactament és el que es vol aconseguir amb la llei Wert. Amb l’excusa del trilingüisme s’intenta acabar amb la immersió en català perquè saben que és precisament aquesta metodologia aplicada amb criteris pedagògics la que ha fet possible que un percentatge elevadíssim de ciutadans de Catalunya pugui emprar el català sense problemes.

Ara vénen les vacances. Aquells que estimem el país i volem una Catalunya rica i plena tenim deures aquest estiu. Parlar en català amb tothom i preparar-nos per continuar defensant el nostre projecte educatiu amb el català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

Bones vacances

Teresa Casals

Responsable de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua