Entrades amb l'etiqueta ‘constitució’

Votar independència és votar llengua

dijous, 30/07/2015

Posicionament de la Plataforma per la Llengua amb relació a les eleccions de 27 de setembre de 2015

El català necessita un Estat a favor i no un a la contra, com ara, i per això assolir la independència política és l’única manera d’aconseguir la normalitat del català a Catalunya.

Aquesta és la constatació a la qual ha arribat la Plataforma per la Llengua després de 22 anys de treballar pel català i d’anar copsant durant tot aquest temps la resposta real dels diferents governs espanyols –i d’alguns governs autonòmics- als problemes dels ciutadans amb relació a la llengua catalana: furibunds atacs a la immersió a l’escola a Catalunya, negació de la unitat de la llengua, reiterats intents que els infants de les Balears i el País Valencià no puguin estudiar en català, veto a la possibilitat de fer el català oficial a Europa… En resum, després d’una àrdua feina de picar pedra, l’entitat ha constatat la impossibilitat d’un canvi real, la impossibilitat que els diferents governs espanyols tractin el català com una llengua de primera i, per tant, que considerin els catalanoparlants com a ciutadans de primera.

A Espanya els catalanoparlants són ciutadans de segona, i el català, tot i ser una llengua viva i puixant, no pot desenvolupar-se amb normalitat en ple segle XXI en aquest Estat.

Des que va néixer el 1993, la Plataforma per la Llengua ha tingut com a únic objectiu millorar la situació del català des d’una vessant pragmàtica i transversal. En tot aquest temps, l’entitat mai s’havia definit sobre quina havia de ser l’estructura política dels territoris de parla catalana. Ara, però, aquest mateix pragmatisme és el que ha portat a la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, a concloure que només amb un Estat propi el català pot prosperar, i a decidir donar suport obertament al procés sobiranista que viu actualment el Principat.

Per tant, de cara als propers comicis del 27 de setembre, la Plataforma per la Llengua ho té clar: demanem el vot per a qualsevol de les candidatures que aposten obertament, i en un termini de temps al més breu possible, per la independència de Catalunya! Perquè ara mateix, votar per la independència és també votar per la llengua catalana.

 

Òscar Escuder de la Torre

President de la Plataforma per la Llengua

Però, estem parlant d’un mestre?

dimarts , 26/05/2015

Foto de Plataforma per la Llengua: en español o nada2

Em refereixo avui a una notícia, trista notícia, que afecta l’IES Terrassa. Sembla ser que, a l’aula de Formació de Gestió Administrativa, un alumne que parlava la seva llengua, el català, va ser objecte de mofa pel seu professor per raó d’aquesta circumstància. I no només això, sinó que atès que parlava català habitualment, li va fer saber que  l’avaluaria amb més rigor en les matèries de castellà i anglès (?). I no només això, sinó que va manifestar, també, menyspreu per als partits que donen suport a la llengua catalana. I tot això, en plena classe i en el seu paper de mestre.

Com a mestra, com a formadora de mestres, com a membre de la Plataforma per la Llengua i com a catalana em preocupa molt aquesta situació que, malauradament, no és del tot aïllada. Hi ha hagut, per part del govern de l’Estat i amb el suport d’altres formacions polítiques amb un determinat concepte d’Estat, la voluntat de presentar la situació lingüística de les nostres escoles com a injusta i discriminatòria envers el castellà. Han incitat (ens consta) pares i mares d’alguns alumnes perquè demanessin el castellà com a llengua vehicular dels aprenentatges dels seus fills, han obligat a prescindir del projecte lingüístic dels centres, redactat d’acord amb els principis pedagògics més adients i d’acord amb la realitat sociolingüísitca de l’entorn, han intentat l’enfrontament entre pares, entre pares i mestres… I, tot això, ho han fet a l’empara de sentències judicials i, naturalment, com sap tothom, amb un director d’orquestra imprescindible: l’ínclit ministre de Cultura i Esports, senyor Wert. L’actuació d’aquest ministre és un dels greuges més grans que se li poden fer al PP. Aquesta voluntat uniformitzadora, antiga, retrògrada i injusta és en gran part al darrera de la pèrdua de vots a València i a les Illes, on la persecució de la llengua, sense el fre de cap partit en el govern que ho pogués impedir com en el cas de Catalunya, ha estat gravíssima. Sembla que bufen vents de canvi i jo celebro que es pugui reconduir la situació a tot l’àmbit de parla catalana i tornar a una situació de calma a les escoles i al foment del respecte per a totes les realitats lingüístiques, a partir de la consideració del català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

Hi ha, però, en la notícia que comento. un fet que, a parer meu, és encara més greu. És el comportament d’aquest mestre (?) de mecanografia.  Un mestre, una mestra, té la missió i el deure d’acompanyar cada un dels seus alumnes en el seu procés d’aprenentatge, de valorar el seu progrés individual, d’animar-lo quan no se’n surt i felicitar-lo pels seus èxits. No em puc imaginar un mestre ridiculitzant els seus alumnes. Senzillament, se l’hauria de retirar de la docència. Quina confiança pot tenir aquest noi que, per formar part d’una família que parla català a casa, és motiu de mofa i d’amenaces per part del seu professor? Cap. Pobres alumnes d’aquesta classe! Potser escriuen més ràpid que la tramuntana però quina poca empatia, quina pobra relació personal han de tenir amb aquest funcionari de la docència.

 

Estic convençuda que els responsables de la direcció de l’IES Terrassa, l’Associació de Pares i Mares del centre,  la Inspecció de la zona, el Departament d’Ensenyament, sabran reconduir, entre tots, aquesta situació lamentable arribant on calgui, perquè l’educació és «cosa de tots» i no podem consentir que una poma podrida faci malbé el cistell. Amb tot el meu suport a aquest noi i a la seva família, voldria dir-li que, segur, segur, que en la seva vida de formació la relació amb aquest professor/funcionari ha estat una excepció i que ha trobat i trobarà mestres que recordarà sempre.

 

Teresa Casals

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

El castellà oficial o no? Cap llengua oficial…?

dimarts , 19/05/2015

 

presentacioconstitucio

 

Em refereixo sens dubte al debat sobre el futur model lingüístic per a la república independent de Catalunya. Bo i seguint les discussions sobre aquesta qüestió, crec francament que ens perdem en les formes, en el dit de Confuci, que en lloc de mirar el que ens indica acabem mirant-li el dit. No sé pas si tots, però em fa l’efecte que bona part, dels que defensen que el castellà sigui llengua oficial i dels que defensen que no en sigui, tenen més punts en comú que no pas es pensen. Potser ens perd el concepte, el terme.

Tinc la impressió que hi ha un cert consens en moltes de les opinions que el català tindrà uns usos institucionals preferents o prioritaris i per altra banda que cal atendre i reconèixer el paper del castellà, especialment pel que fa al dret del ciutadà d’utilitzar-lo davant de les institucions o d’aprendre’l a l’escola (si cal amb totes les excepcions o no de terminis i forma per uns o altres). Dit això, el que ens perd sovint és com cal traslladar això en l’ordenament jurídic i simbòlic de l’Estat. En una balança tal volta uns hi volen fer notar més el reconeixement simbòlic institucional o el blindatge formal d’una o altra llengua, i altres els pesa més la temença que a l’hora de posar-ho d’una determinada manera a la llei, les interpretacions i conseqüències legals puguin ser diferents de les preteses inicialment. No són tan descabdellades aquestes visions.

Partim d’un model, l’actual, molt impositiu, però a la vegada interpretatiu, molt particular, molt poc clar, molt enrevessat i amb missatges molt contradictoris sobre la situació real de la llengua. El nostre focus de visió no s’eixampla gaire per comparar-nos al que passa arreu del món en aquest aspecte. Tenim ja d’antuvi un garbuix prou patent, i no és pas estrany que el projectem amb el mateix embull cap al futur. La qüestió lingüística ens l’han posada molt difícil, molt excepcional; tant, que nosaltres mateixos també ho acabem fent difícil. Per què, doncs, en lloc de començar la casa per la teulada, no intentem d’alliberar-nos del pes de la confusió de segell espanyol que arrosseguem i definim primer aquells punts bàsics per després posar-li el nom? Hi ha experts, sobradament preparats, per trobar una fórmula, o diverses, que s’ajustin a aquesta intencionalitat. Insisteixo que hi ha uns mínims dels quals no som pas tan lluny fins i tot en les qüestions més polèmiques. Poso un exemple (no pas l’únic). Potser no ens posarem d’acord en si el castellà ha d’ésser una assignatura obligatòria a l’escola o un dret per a tothom qui vulgui aprendre-la, però fet i fet això és una concreció que no cal que depengui d’un principi constitucional, sinó d’una llei de rang inferior, com pot ser d’ensenyament, també prou modificable en el temps. En canvi, potser sí que ens posarem d’acord que del caràcter institucional que reconeguem al català es desprèn que com a mínim ha d’ésser assignatura obligatòria per a tots els alumnes.

Més enllà de tot això, hi ha el simbolisme dels mots. Quan diem que una llengua és oficial o cooficial ho diem pensant en allò que implica l’oficialitat i la cooficialitat realment o bé pensem que simbòlicament volem que hi surti aquest nom? Quan parlem d’oficialitat o de llengua de les institucions, o llengua nacional, o llengua dels poders públics, o llengua cooficial o cap llengua oficial, ho fem partint del significat que té cada cosa en un lloc com a Suïssa, Canadà, Suècia o fins i tot Andorra, o el nostre referent és Espanya i la Catalunya autonòmica? Quins referents de terminologia hem de tenir en el nou Estat? Hi ha altres formes per definir allò que volem quan diem oficialitat?

Volem la independència per fer un país modern però la nostra societat arrossega molts clixés d’un model espanyolista, antic, tronat. Si volem associar la nostra definició als significats dels estats moderns ho entendrà una ciutadania avesada a una visió espanyola molt particular en aquest aspecte? Quina és al fórmula ideal que s’adeqüi als models moderns però no sigui mal interpretada per una societat que en bona part parteix de models i definicions espanyols?

No passem pena. No estem tan lluny un dels altres. Podem trobar el consens en molts dels aspectes que volem que el nou model impliqui en el dia a dia dels ciutadans, institucions, empreses… També podem determinar allò que cal definir en cada nivell, allò que és més emmotllable i allò que forma part ja de l’estructura de l’Estat perquè implica el seu funcionament bàsic. Allò que cal d’antuvi definir i el que no cal. També podem trobar la millor manera de definir-ho, de posar-li nom i forma, per fer un model modern i a la vegada que tingui en compte la psicologia social que parteix encara d’una ciutadania amb referents en l’excepció terminològica i d’aplicació particular espanyola però, això sí, amb moltes ganes d’alliberar-se’n.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

El castellà no és una llengua espanyola; ni tan sols és la llengua de Castella

dimarts , 9/12/2014

Constitucion_de_1978 copiaLa Constitució és un dels candidats a #enemicdelcatalà 2014.

Aparentment algú pot veure’s desconcertat amb aquesta sentència, però ara com ara és una certesa públicament i jurídica reconeguda. Dic “ara com ara”, perquè abans les coses no eren pas així. Abans sí que se li reconeixia aquest caràcter. L’any 1978 la Constitució espanyola reconeixia a l’article 3.1 que el castellà era una llengua espanyola i a més llengua oficial d’Estat. També reconeixia a l’article 3.2 que hi havia altres llengües espanyoles (se suposa que el basc, el català, l’occità, el gallec… tot i que no les anomena). Aquest terme de llengües espanyoles, que indica un caràcter històric i originari relacionat amb el territori espanyol, és el que en la majoria de constitucions anomenen llengües nacionals (des de Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Liechtenstein fins a Bolívia o Malta entre d’altres).

No sempre les llengües nacionals són oficials. Hi ha llengües oficials que no són pròpies, no són nacionals, com el castellà a Bolívia o l’anglès a Malta. Aquest caràcter patrimonial, les llengües espanyoles, va passar-se a anomenar llengües pròpies en molts estatuts d’autonomia, tot començant pel de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, per referir-se a la llengua espanyola pròpia de cada lloc. Aquest caràcter històric i originari també hi és per al castellà en els estatuts d’autonomia de Castella i Lleó (article 5) o de la Rioja (article 8).

Però això ha canviat. Darrerament bona part del discurs polític espanyol, i també la jurisprudència, fins i tot del Tribunal Constitucional, reconeixen que el castellà no és llengua d’Espanya, que no hi té un caràcter propi ni històric, talment, com l’anglès a Malta o el francès al Congo. Seria doncs totalment al·lòctona a l’entorn espanyol. S’han institucionalitzat frases com “Aquelles comunitats autònomes amb llengua pròpia” o “El castellà i les llengües pròpies”, bo i reconeixent que a Espanya hi ha comunitats que no tenen llengua pròpia i per tant la que tenen és “importada” d’alguna altra banda. En aquests casos la llengua reconeguda com a no-pròpia és el castellà. No voldria posar exemples, perquè són constants, però en posaré un, justament per demostrar que no és només el PP i certs tribunals qui tracten així la llengua castellana. La declaració de Granada del PSOE, que és la base per a una reforma constitucional, reconeix en el punt 25.1 «la existencia de lenguas propias en ciertos territorios», de manera que admet que hi ha territoris que no tenen llengua pròpia, i pel context s’interpreta que són els d’aparentment llengua pròpia castellana; llengua per tant d’”importació”, no espanyola.

Cal fer oficial una llengua que ni tan sols és espanyola, per tant pròpia d’alguna part d’Espanya? Quin criteri s’ha pres per fer-la oficial, doncs? És fruit d’un procés colonial, com ho és el castellà a Bolívia o el francès i l’anglès al Camerun? De fet, segons la jurisprudència recent, potser ni tan sols el castellà és oficial en alguns territoris d’Espanya. Aquest fet ve d’un nou ús del terme llengua cooficial molt estès darrerament. És prou sabut que una llengua cooficial és el mateix que una llengua oficial amb la peculiaritat que el primer terme ens indica que a part d’aquesta n’hi ha una altra també igualment oficial que comparteixen territori. Per descomptat el terme llengua cooficial no surt en cap estatut ni constitució espanyola atès que no té sentit si ja s’anomenen totes les llengües que són oficials. A primer cop d’ull el castellà és l’única llengua oficial en algunes regions (en podríem dir “monooficial”) i cooficial en d’altres (atès que no és l’única oficial). Però darrerament sembla que tampoc no és ben bé així…

Estan sorgint molts textos polítics i jurídics que parlen del castellà i les llengües cooficials, de manera separada, com si el castellà no fos oficial al costat d’una altra llengua enlloc, sinó que on és oficial sempre té caràcter “monooficial”. Per exemple; el web de la casa reial espanyola té 3 opcions lingüístiques per escollir: Castellano, English i Lenguas cooficiales. Sembla una mica inútil perquè hauria estat més fàcil posar tots els noms de les llengües com a opció. Però, més enllà d’aquest marc estilístic poc comprensible, se suposa que si cliquem dins de Lenguas cooficiales sortiran totes les llengües que, atesos els estatuts respectius, comparteixen oficialitat en algun territori espanyol; és a dir el català/valencià, el basc, el gallec i altra vegada el castellà. I ca! El castellà no hi és (sí que hi és el valencià separat del català). Això ens indica que on el català és oficial, atès que és llengua cooficial, també ho serà una altra llengua però que aquesta no pot ser el castellà, perquè segons aquest web, com en molts d’altres documents, el castellà no es reconeix com a cooficial enlloc. Conclusió: segons la casa reial espanyola, el castellà no és cooficial a Catalunya, per tant no és oficial tal com estableix l’Estatut català. Així, hem d’entendre que si el català és cooficial ho és amb l’occità, l’altra llengua reconeguda oficial. Pobre castellà, ni llengua espanyola ni oficial! Com es desvirtuen darrerament les constitucions!

Bernat Gasull, cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Un nou impuls a la política lingüística

dilluns, 10/01/2011

La sentència que el Tribunal Constitucional espanyol va emetre l’estiu passat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va inaugurar un nou cicle polític transcendental per al nostre país. Efectivament, les conseqüències polítiques a llarg termini de la sentència són, ara per ara, imprevisibles. En aquest sentit les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre han tingut una importància cabdal: no només pels considerables canvis en el mapa polític, sinó perquè la nova cambra escollida pel poble i el nou Govern de Catalunya difícilment es podran limitar a gestionar la nova situació creada per la sentència, com si es tractés d’un mer contratemps legal de dimensions menors. No ens equivoquem: estem davant d’un nou cicle en què una part substancial dels equilibris de l’anomenada “transició democràtica” han deixat de ser operatius. Caldrà, doncs, posar els fonaments d’un futur col·lectiu de Catalunya.

Faig aquestes consideracions de caire polític general precisament perquè els efectes de la sentència del TC amenacen elements clau de l’ordenament lingüístic a Catalunya, fins al punt que en els pròxims anys la discriminació que patim els catalanoparlants pot fàcilment esdevenir insuportable i insostenible. Això i l’inevitable projecte de construir un nou projecte de futur col·lectiu fan necessari més que mai un nou impuls a la política lingüística. Un impuls vigorós i decidit que desplegui els grans consensos legislatius de la legislatura passada, a fi d’avançar cap a la igualtat de drets dels catalanoparlants i posi les bases d’una autèntica convivència en llibertat.

tribunalsupremo.jpgSeria fàcil caure en la temptació —de fet, en l’error— de pensar que en un moment polític tan delicat com el present cal fer una política lingüística “de baixa intensitat”, que no “faci soroll”, com si treballar a favor de la llengua comuna fos, per definició i necessàriament, una empresa escandalosa, polèmica, sorollosa. És cert que hi ha polèmiques sobre la llengua, però no ens enganyem. Si aquestes polèmiques hi són, és per dos motius. D’una banda, perquè els qui les promouen disposen d’uns altaveus més potents que els seus arguments i la seva base social objectiva. I d’altra banda, perquè des de les posicions favorables al català s’ha estat francament mandrós a l’hora de reflexionar sobre el paper de la llengua en la nostra societat, i perquè quan s’ha fet aquesta reflexió, sovint s’ha pensat i parlat des de la feblesa.

El resultat d’aquesta mandra i aquesta feblesa ha estat una injustificable manca d’arguments i una perillosa incapacitat de respondre i desactivar les trampes i mentides del nacionalisme espanyol. En efecte, ha calgut la intervenció d’una entitat amb pocs recursos com la Plataforma per la Llengua —a través d’estudis com el que detalla les més de 500 lleis i normes espanyoles que imposen el castellà— perquè els nostres representants polítics siguin capaços de dir públicament que les famoses “multes lingüístiques” són, en primer lloc, les que defensen el castellà, i que aquesta és, de lluny, la llengua més agressivament protegida de l’Estat espanyol.

Els ciutadans de Catalunya —tinguem l’origen que tinguem, parlem la llengua que parlem a casa—ens mereixem una política lingüística seriosa, decidida, ambiciosa i tenaç, aplicada des del consens i el respecte. Ens la mereixem perquè ens hi juguem moltes coses. Una política lingüística que, sota l’excusa d’evitar conflictes, no es prengués seriosament ella mateixa i constantment busqués excuses per no fer-se complir equivaldria a renunciar, en l’àmbit de la llengua i la identitat catalanes, a jugar el paper històric que les nostres institucions estan cridades a exercir en aquest moment. El que cal esperar dels nostres governants és un profund exercici de responsabilitat, i això significa, des del meu punt de vista, saber mesurar les pròpies forces i, a partir d’aquí, proposar nous discursos sobre la llengua que generin nous consensos socials, amplis i transformadors. La nostra societat té una gran set d’aquestes paraules raonables i amables sobre la llengua, i el pitjor que podem fer és evitar de parlar. Cal fer soroll, doncs — però un soroll harmònic.

És sobre la base d’uns nous consensos plens de contingut que podrem construir un nou projecte de vida col·lectiva. I pel que fa a la llengua, aquest projecte no és altre que la visió del català com a llengua comuna dels catalans: allò que ens uneix més enllà de les nostres diferències individuals, la llengua que tenim en comú en un context d’elevada diversitat lingüística (recordem que a Catalunya es parlen més de 250 llengües), la llengua que ens fa sentir ciutadans de ple dret i ens dóna un lloc en la història d’aquest país. Tot desplegant, de manera decisiva i amable alhora, els grans consensos recents (la Llei d’Acollida, la Llei d’Educació, la Llei del Cinema, el Codi del Consum, etc.), aquesta legislatura ha de ser la que materialitzi la visió del català com a llengua comuna.

Josep-Anton Fernàndez

Plataforma per la Llengua

Podeu llegir més articles de Plataforma per la llengua aquí