Entrades amb l'etiqueta ‘dret’

Això no és cosa nostra!

dijous, 6/10/2016

foto

 

 

Mireia Plana

Vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua

 

Fa uns dies va sortir publicada una notícia que explicava que, finalment, la prova per accedir a l’advocacia de l’Estat ja es podrà fer en català. Llegint el titular, podia semblar una bona notícia. Però si entrem a analitzar-la, ens comença a grinyolar per tot arreu.

D’entrada, les despeses de traducció de la prova les ha de pagar íntegrament la Generalitat de Catalunya. És a dir, que només ens “permeten” que fem una traducció, però el Ministeri de Justícia no es fa responsable de res. Segons les dades que la Plataforma per la Llengua va publicar en el darrer InformeCat 2016, aquesta prova de l’advocacia va ser impugnada el 2014 perquè només es feia a Madrid i en castellà. Es va demanar aleshores que la prova es fes de manera descentralitzada i, que en el cas de Catalunya, es pogués fer en català i inclogués preguntes sobre el dret civil català. Davant de les queixes dels col·legis d’advocats, es van avenir a constituir sis comissions avaluadores descentralitzades, una de les quals a Barcelona. Però la prova se seguia fent en castellà. Finalment, davant les pressions continuades i, suposem, de l’informe del Consell d’Europa que posava en evidència el poc interès del govern espanyol a garantir la presència de les altres llengües diferents del castellà en cap àmbit de la societat espanyola, la prova es podrà fer en català. Però la pagarem nosaltres.

Si a aquesta circumstància li sumem altres fets, encara es veu tot plegat més clar:

  • Les versions catalanes del BOE són incompletes i arriben tard. El Ministeri de Justícia només n’assumeix el 50 % del cost, i no es compromet a mantenir les actualitzacions a la versió electrònica, com sí que fa amb el castellà. A més, cal tenir en compte que, en cas de dubte, la versió en castellà sempre preval.
  • El 75 % dels advocats catalans asseguren que fan servir el català a l’àmbit judicial, tot i que la majoria són “convidats” a canviar de llengua. Només un 35 % aconsegueixen fer servir el català durant tot el procés.
  • A les universitats catalanes, el 76,5 % de les classes es fan en català, però no hi ha garanties que totes les assignatures tinguin una opció en català.

Amb tot això es fa palès, una vegada més, que l’Estat espanyol no té cap consideració per les llengües diferents del castellà que es parlen en el seu territori, perquè no les té com a pròpies. Per a l’Estat, les llengües són un element folclòric i prou, i no té ni interès ni intenció de reconèixer-les com a patrimoni cultural propi i, per tant, dignes de ser emprades en tots els àmbits i de ser protegides i fomentades a l’ensenyament.

Per això la Plataforma per la Llengua considera que l’única manera que el català tingui el reconeixement que es mereix és aconseguint un Estat propi que vetlli pel seu manteniment i que serveixi de pal de paller de tots els territoris de parla catalana. Perquè per a l’Estat espanyol, el català no és cosa seva.

Lleis vs bona fe

dimarts , 14/10/2014

 

Volen que el catala no es parli bo

Aquests darrers mesos s’estan concatenant un seguit de fets que posen de manifest la indefensió absoluta en què es troba qualsevol proposta democràtica que puguem impulsar, també lingüística. Tant és per on començar, la situació sempre és la mateixa: la connivència que mantenen els òrgans judicials i legislatius espanyols fa que ens trobem en carrerons sense sortida cada dos per tres. Per exemple, a les Illes fa poc es declarava nul el decret del Govern del PP que havia de regular el Tractament Integrat de les Llengües (TIL). Políticament, Bauzà i el seu executiu no solament s’han ventilat l’oposició frontal de la comunitat educativa sinó que ha afirmat que el TIL seguirà endavant, perquè —diu— ha estat la voluntat majoritària a les urnes, però —creu— que aquí mano jo i sé que el poder judicial no dirà ni fava del meus incompliments.

Per una altra banda, tenim els casos cíclics del País Valencià, on s’acumulen les amenaces a tancar línies escolars en llengua catalana malgrat que als tribunals se segueixen guanyant les sentències. Tant és, la lògica és la mateixa, ningú farà complir la llei; per tant, no cal molestar-se a ajustar-s’hi. Política de fets consumats.

I a les comunitats on el nacionalisme espanyol no deté el poder, fan la jugada per dalt, que és realment on aquest resideix, perquè les seves urnes prevalen sempre. Al Principat, la cosa és selvàtica des de l’aparició de la llei Wert, que eleva a la categoria de líders i d’ideòlegs als pares i mares que ho vulguin ser. Que no s’està d’acord amb la llengua vehicular del model acordat? Doncs denúncia i a mirar de canviar-lo. O canvia el nom de la llengua, com a la Franja de ponent, i estalvia’t les petites molèsties dels altres tres exemples.

En definitiva, és complicat fer avançar un model de reposició lingüística quan la llei bufa en contra i, quan no, no es compleix. És d’una indefensió absoluta. Però aquest no és pas l’únic problema. Després de tant temps operant sota aquesta lògica assimilacionista, ens hem contagiat d’una actitud més aviat conservadora. Des de l’absoluta bona fe i perquè potser no ens en quedava d’altra, hem apostat per conceptes i per valors a voltes eteris i hem deixat de reforçar la promoció de lleis pensades per donar resposta al benestar i als drets dels ciutadans.

Promoure la idea de la cohesió social és noble i necessari, però articular legislacions que la facin real, ho és igual o més. Val per tots els drets, també els lingüístics.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua