Entrades amb l'etiqueta ‘joguines’

La Llengua de Signes Catalana

diumenge, 18/12/2016

IMG_1655El passat 19 de novembre des de la Plataforma per la Llengua vam organitzar la 13a Festa pel Joc i el Lleure en Català al passeig de Lluís Companys de Barcelona, una festa lúdica que reivindica el dret a jugar a en català.

Entre tallers, activitats, reivindicacions i actuacions, vam tenir l’oportunitat de conèixer una mica més la Llengua de Signes Catalana (LSC).

Molts de nosaltres partíem de la idea errònia que existeix una sola llengua de signes universal, però hem de tenir en compte que existeixen tantes llengües de signes com comunitats de persones sordes hi ha. L’última edició de l’Ethnologue registra un total de 103 Llengües de Signes diferents a tot el món i és probable que el nombre augmenti en els propers anys.

La Llengua de Signes Catalana és la llengua pròpia de la comunitat de signants de Catalunya i és utilitzada aproximadament per 30.000 persones, entre les quals hi trobem les persones sordes però també els seus familiars i amics. Les persones amb qui habitualment s’hi relacionen. Des de l’any 1994 la LSC té reconeixement oficial per part de la Generalitat de Catalunya.

A la Festa pel Joc i el Lleure en Català vam gaudir de la interpretació per part d’un grup d’infants sords de la cançó Les mans de la Irene en llengua de signes catalana, una actuació que ens va emocionar a molts i ens va fer posar la pell de gallina.

Aquí podeu veure el vídeo resum de la festa: https://www.youtube.com/watch?v=1i3GSCw36cw

 

Isabel Romano, membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua

Petites accions, grans projectes

dimecres, 3/12/2014

festa-joc-blogAra

S’apropen un cop més les festes de Nadal i, amb elles, la fi de l’any 2014, un any ple d’esdeveniments importants al món i, molt especialment, al nostre país. I si bé és cert que tots nosaltres, d’una manera o d’una altra, ens n’hem sentit plenament partícips, després hem retornat a casa nostra i hem continuat amb el que fem cada dia: treballant, estudiant, anant a comprar, sortint amb els amics, la família…

Sense voler treure importància als moments històrics que vivim, el que sosté realment un país, el que li dóna la força per avançar, és aquest dia a dia de les persones, anònimes o conegudes. I com que de la crònica dels grans fets ja hi ha molta gent que se n’ocupa, m’agradaria aturar-me a fer una petita reflexió sobre aquests nostres actes quotidians.

Quan anem al supermercat, encara avui, trobem que la major part dels aliments que comprem estan etiquetats en castellà o en altres llengües diferents del català. En part és així perquè els consumidors catalans, fins ara, no hem donat importància a aquest fet. Hem de ser conscients que aquest fet contravé el vigent Codi del consum de Catalunya i afecta greument els nostres drets com a catalanoparlants. I no solament parlem dels aliments: enguany els Reis només trobaran un 8% de les joguines en català per als nostres infants.

El percentatge d’atenció en català de molts comerços ha baixat, en part per la presència de persones d’altres cultures que no coneixen la nostra llengua. I nosaltres, en lloc d’explicar-los que aquí parlem un idioma mil·lenari, lluny de fer-los sentir acollits, sovint triem parlar-los en castellà. Amb una sola acció, doncs, fem invisible el català i convertim els nouvinguts en estrangers perpetus, allunyats de la realitat del nostre país.

Al cinema, les poques pel·lícules que trobem en català són en horaris inconvenients o en cinemes allunyats dels circuits més habituals; el subtitulat en català és pràcticament inexistent. Un dels arguments que fan servir les distribuïdores i les sales d’exhibició és que en català baixaria el ja minvat nombre d’espectadors. Com han arribat a aquesta conclusió, si el català és una llengua compresa pel 95% de la població de Catalunya? Potser perquè quan anem al cinema no donem importància a aquest fet…

Ara que comença el 2015, la Plataforma per la Llengua té un sol desig per al nou any: que el català esdevingui la llengua comuna i compartida de tots els catalans. Però això no ho podem fer sols; ens cal que tothom, en cadascuna d’aquestes petites accions quotidianes, ens fem aquest ferm propòsit. Recordem amb orgull les grans accions dutes a terme aquest any: les manifestacions, les votacions… però no oblidem que el dia a dia és el que fa sòlids els projectes, el que els dóna la raó de ser.

Mireia Plana i Franch

Membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català.

Un passeig per la festa

dimarts , 18/11/2014

cartell FGC

L´Oriol, malgrat estar cansat, feia el ronso aquell vespre quan la mare el feia anar a dormir amb la tendresa de qui estima i amb la fermesa de l’educador.

Al matí, a les deu, després d´esmorzar, havien sortit tota la família a fer un tomb per Barcelona.

Sense ruta decidida, varen encaminar-se cap al zoològic tot xino-xano, ja que no els queia gaire lluny i el dia s’inaugurava agradable tot i ser finals de novembre.

Baixant pell passeig de Sant Joan, un brogit de gatzara va anar guanyant protagonisme en l´ambient encara silenciós d´aquell matí de cap de setmana.

La Júlia, la germana petita de l´Oriol, tenia ganes d´anar a veure les cabrioles dels dofins a les ordres dels seus cuidadors.

En arribar davant de l´Arc del Triomf, els van sorprendre les veus que sortien d’algun espectacle a l´altre costat d’un teló negre. Algú narrava contes a la quitxalla que, bocabadada, seia davant de l´escenari.

– “Mira, Júlia, en aquell tendal d´allà, podem fer-nos-hi una corona”  li deia l´Oriol, intentant desenganxar-la de l´admiració que tenia pels contes. “I goita, goita, allà hi ha uns plafons d´en Patufet”, li assenyalava amb interessada insistència.

La Júlia, més petita, es deixava ensarronar per la varietat d’ofertes que, degudament publicitades pel seu germà, la fira li proposava.

Anaven d´un costat a l´altre del passeig, com dos esperitats a la recerca de la pau divina.

Al Josep i la Mercè els faltaven ulls per no perdre de vista els dos menuts, que es disparaven d´un tendal a l´altre amb l´ansietat de voler assaborir-ho tot.

Varen ser decorats pels pinta cares. Varen aprendre com fer un avió de paper i a fer-lo volar. Varen inflar globus. En una altra tenda, pogueren aprendre a fer puntes de coixí. Els pares de l´Oriol i la Júlia els varen descobrir amb les cares pintades d’escenografia teatral.

Un brogit de tabals es va anar imposant de sobte, per sobre de la remor de la gent: eren els Tabalers del Poble Sec. Al seu costat, els diables de Mataró, competint amb els del Poble Sec, els ensenyaven com no prendre mal en els correfocs.

L´Oriol es va atrevir a rebre unes lliçons de bastoners. Fins i tot va aprendre a fer de dansaire tot fent alguns passos d´un ball de bastons.

La Júlia se´l mirava amb l´orgull que sent el germà petit envers el més gran.

Varen passar per un taller on pogueren aprendre a fer doblatges de pel·lícules, abans de trobar-se amb un concurs de scrabble, on l´Oriol va poder comprovar que, malgrat les bones puntuacions que va fer, n´hi ha que en saben molt.

Agafada de la mà del seu pare, continuaren avançant entre la gent que semblava que els volia barrar el pas, quan de sobte, entremig d´un bosc de cames, va descobrir quelcom inesperat. Quelcom que li va fer pujar l´emoció fins gairebé posarliles galtes vermelles. Va ser com una llambregada molt breu, però tan clara, que no va poder contenir el crit de la sorpresa:

– “Mira, Oriol! Els reis !”

Efectivament. Assegut damunt d´un tron, amb la seva capa d’ermini, portant una corona d´or lluent amb robins i folre blanc i al costat d´una gran bústia daurada, un patge recollia les cartes carregades d’il·lusions que els nens volien fer arribar a ses majestats d´Orient.

A un costat del tendal, varen poder escriure en un paper reial totes les coses que voldrien rebre el dia sis del proper gener.

Ja eren dos quarts de dues i la Júlia ja s’havia oblidat dels dofins i dels seus ensinistradors.

De tornada, encara tingueren temps de parar-se a la tómbola on deien que sempre toquen regals. Un lot de llibres i un val per l´estada tot un cap de setmana a una casa rural del Pallars, varen ser els que s´emportaren d´aquella passejada matinal, d´aquell dissabte de finals de novembre a la Festa per el joc i el lleure en català!

Joan Mundó, membre de la Comissió de Joguines de la Plataforma per la Llengua

La botiga de joguines

dimarts , 17/06/2014

 

L´aparador m’oferia l´espectacle de la botiga plena de joguines amb els anuncis de les diferentes seccions amb grans cartells de colors diversos, escrits en català. Jocs de taula cap a la dreta, jocs de construcció al fons, jocs esportius primera planta, i així un seguit de directoris que es perdien fins al fons del local.

L´interès em va esperonar per entrar-hi i entremig de nines, pilotes, taules de ping-pong i cistelles de bàsquet, vaig descobrir la secció de maquetes per muntar, on destacava aquell tren miniatura, reproducció a escala d’una “Santa Fe” de la meva infantesa. Vaig acostar-m´hi encuriosit per la joguina i em va sorprendre tant la fidelitat del més petit dels detalls, com l´etiquetatge, en català, de la caixa: “MÀQUINA DE TREN SANTA FE MODEL 151F-3102 escala 1:800″ i amb lletres més petites: “CONSTRUÏDA A LA MTM L´ANY 1943″.

Abstret com estava davant d´aquella peça gairebé perfecta, no em vaig adonar de la presencia, al meu costat, del dependent per oferir-me les explicacions necessàries sobre les característiques de la petita obra d’art.

– Li agraden els trens? va preguntar-me amb l’amabilitat interessada de qui vol ésser agradable i atendre un nou client. “Porta un sistema que, quan es posa en moviment, engega una columna de fum, mentre deixa anar un xiulet com les màquines de veritat”, va informar-me amb un to que volia ésser confidencial.

– Sí, vaig respondre sobressaltat per l´aparició sobtada de l´empleat de la botiga. Em porten records de la meva infantesa, com quan anava d´estiueig a Vacarisses amb els meus pares i l´avi. Però el que més m´ha sorprès, i agradablement, és l´etiquetatge en català de tots els articles, ja que no és freqüent l´ús de la nostra llengua a les joguines destinades als més petits.

– Les coses han canviat molt des que es va aprovar la nova normativa, em contestà sense que el somriure amable del seu rostre es desdibuixés. “Ara, gairebé tots els jocs estan etiquetats  en català com a idioma primer, així com els llibrets d´instruccions i les descripcions de les joguines”, va seguir informant-me amb un cert sentiment d´orgull. “A les nines, els han canviat el xip i poden interactuar amb les criatures en l´idioma que elles triïn. Les indicacions per al muntatge dels…!”

El timbre del despertador va ressonar com la trencadissa d’una vidriera. Amb desgana, vaig anar a la dutxa. I amb l´enyorança d’un somni, vaig sortir al carrer enfilant el camí cap a la feina.

Joan Mundó, representant de l’Àrea de Joguines de la Plataforma per la Llengua