Entrades amb l'etiqueta ‘LAPAO’

Quilòmetres de Franja

dilluns, 23/03/2015

Plataforma_Campanya LAPAO_Flyer_Flyer-FB_mapa

 

La Franja és un àmbit territorial singular dins del conjunt del nostre país. Quilòmetres de contrastos, amb una diversitat interna notable, amb Lleida i les Terres de l’Ebre com a espais d’interacció i de confluència mútua Són pobles d’arrel i ciutats assolellades, que han mantingut les seves característiques pròpies, fent de pont i d’intercanvi.

Aquesta primavera caldrà tornar-hi de nou, parlar amb tothom, escoltar opinions i copsar les reaccions davant el surrealisme amb què alguns governs tenyeixen una política (lingüística) dubtosament d’interès comú. Sí, parlo de la suposada Lengua Aragonesa Propia del Aragonés Oriental (LAPAO) que clivella la unitat de la llengua catalana i genera incomprensió dins de la filologia.

En aquest marc, són diverses les iniciatives que s’han anat duent a terme al llarg dels darrers mesos per sensibilitzar l’opinió pública de la situació de la llengua als diversos territoris de parla catalana. Des de l’ONG del català, per exemple, recentment s’ha engegat una campanya específica per portar la veu de la Franja de Ponent al Parlament Europeu. El manifest, al qual podeu adherir-vos en aquest enllaç, ja porta milers de signatures i serà el primer pas per presentar la situació de la llengua catalana a les institucions europees.

Sempre ens quedarà Europa…!

 

Francesc Marco,

Membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua

La llarga ombra del secessionisme lingüístic: del LAPAO a l’iber passant per “lo nostro”

dimarts , 21/10/2014

EstimoelcatalaTime Line Facebook

A principis d’aquest mes d’octubre van aterrar a Barcelona els membres del Comitè d’Experts del Consell d’Europa per avaluar el grau d’acompliment espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) durant el període 2010-2013. Des de l’arribada del PP al govern espanyol els incompliments han augmentat i ja afecten àmbits tan dispars com la justícia, l’ensenyament, les administracions públiques, els mitjans de comunicació o les activitats o equipaments culturals, per posar només alguns exemples. Podem afirmar, doncs, sense por a equivocar-nos, que estem vivint una autèntica regressió en la protecció i la normalització del català, la més agressiva des de la recuperació de la democràcia.

Esperem que aquesta visita posi en alerta les autoritats europees respecte a les restriccions que pateixen els ciutadans en l’ús de la llengua catalana. Tanmateix, seria especialment important que aquests experts assenyalessin que Espanya també està incomplint els objectius i principis de la Carta recollits en l’article 7. Per exemple, el punt b de l’esmentat article estableix: “el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària”.

És evident que, en els darrers anys, el fantasma del secessionisme lingüístic ha tornat a revifar amb força en els diferents territoris de parla catalana, impulsat per les administracions regionals controlades pel Partit Popular. En aquest sentit, el govern aragonès va impulsar el 2013 una nova Llei de Llengües que sense cap aval científic modificava el nom de la llengua parlada a la Franja; de català a l’acrònim LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental). L’únic objectiu de la invenció del LAPAO, que encara no disposa de gramàtica pròpia, és la voluntat d’aïllar els catalanoparlants de la Franja dels de la resta del domini lingüístic i aconseguir que vegin la llengua pròpia com una parla local i arcaica, inútil per a  la vida moderna.

El govern valencià, controlat pel Partit Popular des de fa 20 anys, també ha revifat el vell fantasma del secessionisme lingüístic en els darrers temps, com a cortina de fum per amagar una gestió econòmica pèssima. Així doncs, al 2013 van presentar al Parlament valencià una “proposició no de llei d’especial urgència” instant a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) a reconèixer que el valencià és una llengua pròpia diferenciada del català. Els arguments exposats ratllen el surrealisme; segons ells, el valencià parteix del segle VI abans de Crist, dels ibers i ha arribat fins a l’actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins! Per acabar-ho d’adobar, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, únic organisme competent en la regulació de la llengua, va ser amenaçada públicament pel president Fabra i altres alts càrrecs del govern per la definició de la llengua al Diccionari Normatiu Valencià. El pecat de l’AVL és definir el valencià com a llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó i que també rep el nom del català”.

L’inefable José Ramón Bauzà, president balear del PP, que s’ha caracteritzat per la croada contra el català a l’ensenyament o a l’Administració pública, no s’ha atrevit a dir que el mallorquí no és català (ho estableix l’Estatut d’autonomia), tot i que ho pensa. Ara bé, ha impulsat diverses iniciatives encaminades a fragmentar la llengua i a dividir la comunitat lingüística, a través de l’eslògan “defensam lo nostro” : proposta d’edició de llibres escolars en mallorquí, menorquí, eivissenc i  formenterenc; salar la programació d’IB3 o eliminar les pel·lícules en català d’aquesta cadena, perquè segons ells són en català de Barcelona.

Poc importa que tots els lingüistes i les universitats coincideixin a afirmar la unitat de la llengua catalana ni que els principals intel·lectuals espanyols, entre ells el Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela o el president de la RAE Dámaso Alonso, signessin una declaració l’any 1975(!!) anomenada La lengua de los valencianos, en què afirmaven que el valencià és una variant dialectal del català i que és culturalment aberrant desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana. Ells continuen amb el seu objectiu, que no és pas promocionar les varietats pròpies de la nostra llengua, sinó tot el contrari: impedir l’articulació d’una comunitat lingüística potent amb més de 10 milions de parlants.  En definitiva, allò tan vell del “divideix i venceràs”.

Eloi Torrents, tècnic de l’Àrea d’Empresa i Adminsitracions Públiques de la Plataforma per la Llengua

Lleis vs bona fe

dimarts , 14/10/2014

 

Volen que el catala no es parli bo

Aquests darrers mesos s’estan concatenant un seguit de fets que posen de manifest la indefensió absoluta en què es troba qualsevol proposta democràtica que puguem impulsar, també lingüística. Tant és per on començar, la situació sempre és la mateixa: la connivència que mantenen els òrgans judicials i legislatius espanyols fa que ens trobem en carrerons sense sortida cada dos per tres. Per exemple, a les Illes fa poc es declarava nul el decret del Govern del PP que havia de regular el Tractament Integrat de les Llengües (TIL). Políticament, Bauzà i el seu executiu no solament s’han ventilat l’oposició frontal de la comunitat educativa sinó que ha afirmat que el TIL seguirà endavant, perquè —diu— ha estat la voluntat majoritària a les urnes, però —creu— que aquí mano jo i sé que el poder judicial no dirà ni fava del meus incompliments.

Per una altra banda, tenim els casos cíclics del País Valencià, on s’acumulen les amenaces a tancar línies escolars en llengua catalana malgrat que als tribunals se segueixen guanyant les sentències. Tant és, la lògica és la mateixa, ningú farà complir la llei; per tant, no cal molestar-se a ajustar-s’hi. Política de fets consumats.

I a les comunitats on el nacionalisme espanyol no deté el poder, fan la jugada per dalt, que és realment on aquest resideix, perquè les seves urnes prevalen sempre. Al Principat, la cosa és selvàtica des de l’aparició de la llei Wert, que eleva a la categoria de líders i d’ideòlegs als pares i mares que ho vulguin ser. Que no s’està d’acord amb la llengua vehicular del model acordat? Doncs denúncia i a mirar de canviar-lo. O canvia el nom de la llengua, com a la Franja de ponent, i estalvia’t les petites molèsties dels altres tres exemples.

En definitiva, és complicat fer avançar un model de reposició lingüística quan la llei bufa en contra i, quan no, no es compleix. És d’una indefensió absoluta. Però aquest no és pas l’únic problema. Després de tant temps operant sota aquesta lògica assimilacionista, ens hem contagiat d’una actitud més aviat conservadora. Des de l’absoluta bona fe i perquè potser no ens en quedava d’altra, hem apostat per conceptes i per valors a voltes eteris i hem deixat de reforçar la promoció de lleis pensades per donar resposta al benestar i als drets dels ciutadans.

Promoure la idea de la cohesió social és noble i necessari, però articular legislacions que la facin real, ho és igual o més. Val per tots els drets, també els lingüístics.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua