Entrades amb l'etiqueta ‘llengua comuna’

Nouvinguts, grups de whatsapp i plantades pel català

dijous, 30/04/2015

IMG_5001_petita

  • Grup pares P5

Bip bip

Neus M: Hola, pares i mares, una consulta: oi que és demà que els nens tenen sortida al teatre? Algú sap si han de portar esmorzar?

Bip bip

Lina mare Lucía: Bon dia, Neus! Creo que sí, me parece que la sortida es justo después: salen ja desayunados

Bip bip

Jaume pare Arnau: Gracias, Lina! Yo tenia la misma pregunta!

Bip bip

Neus M: Ei, gràcies, Lina! No ho tenia gens clar…

Bip bip

Anna mare Sergi: Muchas gracias, Lina! Tu siempre te enteras de estas cosas!

Bip bip

Joana mare Berta: Que bien se lo van a pasar!

Bip bip

Lina mare Lucía: Gràcies! Pero como es que ahora me hablan todos en castellano? Que ya llevo unos cuantos años aquí, i ja “comenso” a parlar el català! Si me hablan siempre en castellano nunca lo voy a aprender! ;-)

 

#Joemplanto davant d’aquesta situació, habitual al grup de whatsapp de pares de l’escola: sempre que algú intervé al grup en castellà, se succeeixen les respostes en aquesta llengua, encara que tothom sàpiga perfectament que la persona castellanoparlant entén el català.

Davant d’aquesta reacció, efectivament, em planto, metafòricament parlant. De la mateixa manera que em planto també quan la mare de l’amic de la meva filla, que és nascuda al Marroc, se m’adreça en castellà i, com que sé que m’entén perfectament, li responc en català.

I em continuo plantant cada dia, en nombroses situacions similars. Per què? Perquè la salut del català depèn de tots i cada un de nosaltres. Podríem trobar nombrosos exemples que demostren que tots i cada un de nosaltres podem fer més per preservar i garantir la salut de la nostra llengua. La bona salut del català depèn del dia a dia, depèn que ens plantem a la feina, al tren, al carrer, al mercat, a l’escola, a la botiga de queviures, a les xarxes socials, i, evidentment, també als grups de whatsapp. Que ens plantem, i triem sempre com a primera opció parlar en català.

Hem de canviar el xip. Ens calen lleis, ens cal un Estat a favor que promogui la nostra llengua… Sí. Però el nostre paper és clau, vital. De fet, som els principals responsables de promoure dia a dia l’ús del català com a llengua vertebradora de tota la diversitat lingüística que conviu a casa nostra. Cal que parlem la nostra llengua especialment amb aquelles persones nouvingudes al nostre país, per acollir-les i integrar-les, però també perquè, siguem francs, de “persones nouvingudes” cada cop n’hi ha menys, i en canvi sí que mantenim un gruix de la població que fa temps que va immigrar. I amb aquestes persones, la feina l’hem d’enfocar a fer que s’estimin el nostre país i la nostra cultura, participin amb les entitats culturals catalanes, i en definitiva, arrelin ben arrelats.

El passat 18 d’abril la Plataforma per la Llengua i 27 entitats de persones immigrades ens vam plantar. Desafiant les desenes d’activitats i propostes que hom pot tenir un matí radiant de dissabte, vam aconseguir reunir més de 500 persones a la Plaça del Born de Barcelona per proclamar ben alt i ben fort aquest missatge reivindicatiu i alhora engrescador: els primers a acollir, a integrar, a promoure l’arrelament, hem de ser nosaltres mateixos. Nosaltres som els primers que ens hem de plantar pel català i comprometre’ns-hi. Som els primers que, davant el nou i il·lusionant projecte de país que estem construint, hem de tenir uns nous hàbits lingüístics amb les persones que han escollit venir a viure a casa nostra. Som els primers que els hem de parlar en català. Per no excloure’ls. Per fer-los més catalans.

Començant pel carrer i acabant pel whatsapp.

 

Neus Mestres

Directora de la Plataforma per la Llengua

L’empremta d’en Martí té forma de premi

dimarts , 17/02/2015

II Premi Marti Gasull - 12Acte d’entrega del II Premi Martí Gasull i Roig a Vicent Moreno d’Escola Valenciana, 12 de febrer de 2015.

El passat dia 12 de febrer, festivitat de Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de la capital l’acte de lliurament de la segona edició dels premis Martí Gasull i Roig.

Novament vam tenir-hi tres finalistes excepcionals, que ens van demostrar que, malgrat tots els obstacles, la nostra llengua malda per fer-se un lloc en l’escenari mundial amb un nivell de qualitat i una naturalitat increïbles. D’una banda, tenim l’honor i l’orgull de comptar amb un gramàtic i professor de la qualitat humana i professional de l’Albert Jané, ànima de la revista Cavall Fort, gràcies a la qual diverses generacions de catalans hem après a llegir en la nostra llengua i a riure amb ganes amb en Benet Tallaferro, en Sergi Grapes, l’Ot el Bruixot i tants d’altres. D’una altra banda, el teixit empresarial català, compromès amb el país i exigent amb els productes i les marques, quedava ben representat amb l’empresa Moritz, que no solament permet que tinguem al nostre abast una cervesa de qualitat etiquetada en català, sinó que aposta plenament per la cultura amb l’organització de concerts i altres esdeveniments. I finalment, la valentia, tossuderia i professionalitat dels mestres d’Escola Valenciana ens recorden que el català no solament es guanya i es defensa a Catalunya, i que ens cal l’esforç de totes les terres de parla catalana per assolir l’objectiu que ens va fixar Salvador Espriu, que no és altre que salvar els mots.

El premi, però, havia de recaure només en un, i finalment va ser Escola Valenciana qui va rebre el guardó, elaborat pel magnífic orfebre Joaquim Capdevila, i els 3.000 euros cedits per la Diputació de Barcelona que de ben segur seran molt ben emprats pels nostres mestres valencians.

L’acte, ideat i preparat amb senzillesa i gust exquisit per l’equip de Benecé amb Xavier Atance al capdavant, va comptar amb la presència de dos presentadors d’excepció: Roger de Gràcia i Amàlia Garrigós, una de les veus del malaguanyat Canal 9. La música i les lletres delicades i intimistes de Joan Dausà van posar-hi el toc final.

Martí Gasull, fundador de la Plataforma per la Llengua, va deixar una empremta molt profunda entre tots els que vam tenir la sort de conèixer-lo. I la millor manera d’homenatjar-lo és, sens dubte, ser generosos. El premi Martí Gasull representa el reconeixement a totes les persones i entitats que, amb la seva feina diària, senzilla i sovint silenciosa, aconsegueixen que la nostra llengua continuï ferma entre nosaltres, que la nostra cultura sigui una realitat viva. Va per tu, Martí… i per tots nosaltres!

Mireia Plana i Franch, membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

Aquestes festes, demana tu també LinkedIn en català!

dimarts , 23/12/2014

Linkedincatala

LinkedIn és una xarxa social orientada als negocis que es presenta com la més gran del món en el seu àmbit. Al juny de 2013, comptava amb 300 milions d’usuaris en més de 200 països. A casa nostra, cada vegada té més seguidors que l’aprofiten per maximitzar els seus contactes professionals. Tot i així, a diferència de xarxes socials tan populars com Facebook, Twitter o Google+, LinkedIn encara no disposa d’una versió en llengua catalana.

Actualment LinkedIn permet als usuaris navegar-hi en 22 llengües i tenir-hi el currículum en una quarantena d’idiomes, però ni a un lloc ni a l’altre el català es compta entre els idiomes disponibles. En la mesura que aquesta xarxa social professional segueix consolidant-se , el català es veu invisibilitzat del mercat laboral. Però, no només hi perd la nostra llengua, també la companyia, atès que les empreses que hi volen fer processos de selecció no poden filtrar els candidats segons els seus coneixements de català. En resum, ara mateix, els 10 milions de parlants de català som invisibles en la comunitat professional més gran del món.

Per acabar amb aquesta situació, la Plataforma per la Llengua s’ha adherit a la campanya Linkedincatalan, impulsada per la Fundació Punt.cat, que demana a LinkedIn que incorpori la nostra llengua a la interfície i al currículum, i que convida als ciutadans a sumar-se a la demanda signant una petició i afegint-se al grup intern Linkedincatalan.

Però, realment estem demanant quelcom extraordinari a LinkedIn amb relació a la nostra llengua? Doncs, no, el català compta amb uns 10 milions de parlants repartits en quatre estats: Espanya, França, Andorra i Itàlia, i se situa a la 14a posició en el rànquing de llengües més parlades de la Unió Europea. Actualment, llengües amb un nombre similar de parlants, com el grec, el suec, el txec, o llengües amb menys parlants com el finès, l’albanès, l’armeni, l’eslovac, el danès o el noruec, ja són idiomes de ple dret a LinkedIn. A més, la nostra llengua té un notable arrelament en l’àmbit laboral –el 70% dels treballadors de Catalunya l’utilitza a la feina i el 75% de les empreses el tenen en compte als currículums–  i és predominant en l’àmbit educatiu. Per tant, per què no també LinkedIn en llengua catalana?

Malauradament, als catalanoparlants sempre ens cal lluitar per aconseguir els mateixos drets que tenen els parlants de llengües amb una demografia similar. Tot i així, us animem a no defallir i a participar activament a la campanya Linkedincatalan, només amb l’esforç de tots i totes aconseguirem que el català ocupi el lloc que li correspon.

P.D: el nostre #desig21anys de la Plataforma per la Llengua és que el català sigui un idioma plenament normalitzat a les noves tecnologies, les xarxes socials i en el món socioeconòmic i laboral, i que no calguin més campanyes per reivindicar els nostres drets com a parlants d’una llengua mitjana d’Europa.

Eloi Torrents, tècnic de l’Àrea d’Empresa de la Plataforma per la Llengua

Quan el got, te’l venen amb un forat

dimecres, 17/12/2014

Logo4

Regularment, tenim la necessitat de fer balanç de la situació de la llengua catalana en els nostres territoris. L’exercici, que en alguns casos podria ser profitós i fins i tot higiènic, sovint se’ns transforma en una font d’insatisfacció evident. És a dir, per una banda, no podem obviar que mai tanta gent ens deia que sabia i podia parlar en català; però de l’altra, encara constatem que l’ús és restringit i que es cronifiquen algunes pautes d’abandonament davant dels interlocutors que encara l’usen, diguem-ne, espontàniament. Sigui com sigui, acabem anant a petar a un debat molt marcat per les emocions i per la trajectòria —i orígens lingüístics— de cadascú.  Sempre hi ha qui té la sensació que el got és mig ple i d’altres que és mig buit.

Després d’aquests, aproximadament, 35 anys d’impuls de la llengua en el marc de la segona restauració borbònica que va suposar això que, poc o molt, entenem per Transició, comencem a notar els efectes de l’entabanada que ens han fet i el got, aquest got al qual la gent s’esforça a veure-li propietats,  resulta que el que té , principalment, són defectes. Ras i curt, ens van enganyar, hem avalat un model lingüístic totalment discriminatori amb els nostres drets lingüístics. Ens hem esforçat per fer rendible i viable socialment un model basat en una trampa originària, i això ens ha dut a una situació difícil de gestionar. En definitiva, el got, el podem anar omplint tant com vulguem però, pel forat, seguirà rajant.

No és responsabilitat de les ONG, com ara la Plataforma per la Llengua, canviar o modificar les lleis, però sí que ho és sensibilitzar i apoderar les persones davant de les situacions injustes. La situació de la llengua catalana és tremendament injusta. Cal que ho denunciem i que a la vegada facilitem la posada en circulació d’altres models molts més sostenibles i solidaris. Al cap i a la fi, es tracta d’adquirir un got nou, entre tots.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua.

El castellà no és una llengua espanyola; ni tan sols és la llengua de Castella

dimarts , 9/12/2014

Constitucion_de_1978 copiaLa Constitució és un dels candidats a #enemicdelcatalà 2014.

Aparentment algú pot veure’s desconcertat amb aquesta sentència, però ara com ara és una certesa públicament i jurídica reconeguda. Dic “ara com ara”, perquè abans les coses no eren pas així. Abans sí que se li reconeixia aquest caràcter. L’any 1978 la Constitució espanyola reconeixia a l’article 3.1 que el castellà era una llengua espanyola i a més llengua oficial d’Estat. També reconeixia a l’article 3.2 que hi havia altres llengües espanyoles (se suposa que el basc, el català, l’occità, el gallec… tot i que no les anomena). Aquest terme de llengües espanyoles, que indica un caràcter històric i originari relacionat amb el territori espanyol, és el que en la majoria de constitucions anomenen llengües nacionals (des de Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Liechtenstein fins a Bolívia o Malta entre d’altres).

No sempre les llengües nacionals són oficials. Hi ha llengües oficials que no són pròpies, no són nacionals, com el castellà a Bolívia o l’anglès a Malta. Aquest caràcter patrimonial, les llengües espanyoles, va passar-se a anomenar llengües pròpies en molts estatuts d’autonomia, tot començant pel de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, per referir-se a la llengua espanyola pròpia de cada lloc. Aquest caràcter històric i originari també hi és per al castellà en els estatuts d’autonomia de Castella i Lleó (article 5) o de la Rioja (article 8).

Però això ha canviat. Darrerament bona part del discurs polític espanyol, i també la jurisprudència, fins i tot del Tribunal Constitucional, reconeixen que el castellà no és llengua d’Espanya, que no hi té un caràcter propi ni històric, talment, com l’anglès a Malta o el francès al Congo. Seria doncs totalment al·lòctona a l’entorn espanyol. S’han institucionalitzat frases com “Aquelles comunitats autònomes amb llengua pròpia” o “El castellà i les llengües pròpies”, bo i reconeixent que a Espanya hi ha comunitats que no tenen llengua pròpia i per tant la que tenen és “importada” d’alguna altra banda. En aquests casos la llengua reconeguda com a no-pròpia és el castellà. No voldria posar exemples, perquè són constants, però en posaré un, justament per demostrar que no és només el PP i certs tribunals qui tracten així la llengua castellana. La declaració de Granada del PSOE, que és la base per a una reforma constitucional, reconeix en el punt 25.1 «la existencia de lenguas propias en ciertos territorios», de manera que admet que hi ha territoris que no tenen llengua pròpia, i pel context s’interpreta que són els d’aparentment llengua pròpia castellana; llengua per tant d’”importació”, no espanyola.

Cal fer oficial una llengua que ni tan sols és espanyola, per tant pròpia d’alguna part d’Espanya? Quin criteri s’ha pres per fer-la oficial, doncs? És fruit d’un procés colonial, com ho és el castellà a Bolívia o el francès i l’anglès al Camerun? De fet, segons la jurisprudència recent, potser ni tan sols el castellà és oficial en alguns territoris d’Espanya. Aquest fet ve d’un nou ús del terme llengua cooficial molt estès darrerament. És prou sabut que una llengua cooficial és el mateix que una llengua oficial amb la peculiaritat que el primer terme ens indica que a part d’aquesta n’hi ha una altra també igualment oficial que comparteixen territori. Per descomptat el terme llengua cooficial no surt en cap estatut ni constitució espanyola atès que no té sentit si ja s’anomenen totes les llengües que són oficials. A primer cop d’ull el castellà és l’única llengua oficial en algunes regions (en podríem dir “monooficial”) i cooficial en d’altres (atès que no és l’única oficial). Però darrerament sembla que tampoc no és ben bé així…

Estan sorgint molts textos polítics i jurídics que parlen del castellà i les llengües cooficials, de manera separada, com si el castellà no fos oficial al costat d’una altra llengua enlloc, sinó que on és oficial sempre té caràcter “monooficial”. Per exemple; el web de la casa reial espanyola té 3 opcions lingüístiques per escollir: Castellano, English i Lenguas cooficiales. Sembla una mica inútil perquè hauria estat més fàcil posar tots els noms de les llengües com a opció. Però, més enllà d’aquest marc estilístic poc comprensible, se suposa que si cliquem dins de Lenguas cooficiales sortiran totes les llengües que, atesos els estatuts respectius, comparteixen oficialitat en algun territori espanyol; és a dir el català/valencià, el basc, el gallec i altra vegada el castellà. I ca! El castellà no hi és (sí que hi és el valencià separat del català). Això ens indica que on el català és oficial, atès que és llengua cooficial, també ho serà una altra llengua però que aquesta no pot ser el castellà, perquè segons aquest web, com en molts d’altres documents, el castellà no es reconeix com a cooficial enlloc. Conclusió: segons la casa reial espanyola, el castellà no és cooficial a Catalunya, per tant no és oficial tal com estableix l’Estatut català. Així, hem d’entendre que si el català és cooficial ho és amb l’occità, l’altra llengua reconeguda oficial. Pobre castellà, ni llengua espanyola ni oficial! Com es desvirtuen darrerament les constitucions!

Bernat Gasull, cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Petites accions, grans projectes

dimecres, 3/12/2014

festa-joc-blogAra

S’apropen un cop més les festes de Nadal i, amb elles, la fi de l’any 2014, un any ple d’esdeveniments importants al món i, molt especialment, al nostre país. I si bé és cert que tots nosaltres, d’una manera o d’una altra, ens n’hem sentit plenament partícips, després hem retornat a casa nostra i hem continuat amb el que fem cada dia: treballant, estudiant, anant a comprar, sortint amb els amics, la família…

Sense voler treure importància als moments històrics que vivim, el que sosté realment un país, el que li dóna la força per avançar, és aquest dia a dia de les persones, anònimes o conegudes. I com que de la crònica dels grans fets ja hi ha molta gent que se n’ocupa, m’agradaria aturar-me a fer una petita reflexió sobre aquests nostres actes quotidians.

Quan anem al supermercat, encara avui, trobem que la major part dels aliments que comprem estan etiquetats en castellà o en altres llengües diferents del català. En part és així perquè els consumidors catalans, fins ara, no hem donat importància a aquest fet. Hem de ser conscients que aquest fet contravé el vigent Codi del consum de Catalunya i afecta greument els nostres drets com a catalanoparlants. I no solament parlem dels aliments: enguany els Reis només trobaran un 8% de les joguines en català per als nostres infants.

El percentatge d’atenció en català de molts comerços ha baixat, en part per la presència de persones d’altres cultures que no coneixen la nostra llengua. I nosaltres, en lloc d’explicar-los que aquí parlem un idioma mil·lenari, lluny de fer-los sentir acollits, sovint triem parlar-los en castellà. Amb una sola acció, doncs, fem invisible el català i convertim els nouvinguts en estrangers perpetus, allunyats de la realitat del nostre país.

Al cinema, les poques pel·lícules que trobem en català són en horaris inconvenients o en cinemes allunyats dels circuits més habituals; el subtitulat en català és pràcticament inexistent. Un dels arguments que fan servir les distribuïdores i les sales d’exhibició és que en català baixaria el ja minvat nombre d’espectadors. Com han arribat a aquesta conclusió, si el català és una llengua compresa pel 95% de la població de Catalunya? Potser perquè quan anem al cinema no donem importància a aquest fet…

Ara que comença el 2015, la Plataforma per la Llengua té un sol desig per al nou any: que el català esdevingui la llengua comuna i compartida de tots els catalans. Però això no ho podem fer sols; ens cal que tothom, en cadascuna d’aquestes petites accions quotidianes, ens fem aquest ferm propòsit. Recordem amb orgull les grans accions dutes a terme aquest any: les manifestacions, les votacions… però no oblidem que el dia a dia és el que fa sòlids els projectes, el que els dóna la raó de ser.

Mireia Plana i Franch

Membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català.

El català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües

dimecres, 26/11/2014

2014 11 25 fotoAraEulalia_baixa

En Saiba Bayo, nascut al Senegal, parla cinc idiomes africans:  mandinka, wòlof, soninke, bam­bara i fula, i també domina el francès, l’anglès, el castellà i el català. És llicenciat en ciències polítiques  per  la Uni­ver­si­tat Autònoma de Barcelona i molt actiu en el col·lectiu d’immigrants d’origen africà a Catalunya, on col·labora amb diverses associacions.

La set­mana pas­sada, a l’Espai Avinyó de Barcelona, es va pre­sen­tar el manual català-mandinka que ha publicat.

En Saiba ens explicava que 10 anys enrere va començar a estudiar català al Consorci per a la Normalització Lingüística i no s’imaginava pas que 10 anys després publicaria una eina per apropar al català als afro­cata­lans que parlen mandinka. És una nova aportació per fer del català una llengua de referència, el català com a llengua de transmissió amb d’altres llengües.

A l’Àfrica es parlen unes 1.500 llengües; la majoria d’elles no disposen de manuals per aprendre-les.  Per això en Saiba Bayo vol seguir publicant més diccionaris amb altres llengües africanes amb presència important a Catalunya. D’aquesta manera es comencen a fer vis­i­bles algunes de les llengües africanes que es parlen a Catalunya.

En la intro­duc­ció del Man­ual podem lle­gir que avui dia, més de 100 mil­ions d’africans com­po­nen la gran família mandinka (bam­bara, maninka, man­linke, jula, mandinka etc). El mandinka que es parla a Gàm­bia és difer­ent del que es parla al Sene­gal, a Mali, a Guinea Bis­sau, a Guinea Conakry, a la Costa d’Ivori, a Libèria i en una part de Burk­ina Faso. El mandinka que ha volgut il·lus­trar aquest Man­ual és el que es parla prin­ci­pal­ment al Sene­gal, Gàm­bia i Guinea Bis­sau perquè, tot i que entre ells s’entenen,  l’intrusisme del francès, l’anglès, el por­tuguès i l’àrab pot rep­re­sen­tar una bar­rera a l’hora de man­tenir una con­versa flu­ida entre ciu­tadans d’aquests països.

Ediciones Wanafrica és l’editorial que també ha fet possible la publicació del manual. És una entitat que es dedica a la publicació de llibres de temàtica i autors africans per difondre’ls entre els lectors. Entre els objectius de l’editorial figura també publicar obres del col·lectiu immigrant en relació amb el seu país de residència i posar en valor el patrimoni literari d’Àfrica, les cultures i les societats africanes. Ens fa molta il·lusió que l’editorial hagi comptat amb la Plataforma per la Llengua per fer la correcció del Manual.

A Catalunya  es calcula que hi ha entre 4.000 i 5.000 parlants de mandinka. Sobretot a Barcelona, Salt, Blanes, Lleida i Girona.

Segur que el manual facilitarà l’accés a la llengua catalana als afrocatalans que viuen a casa nostra, permetrà un acostament dels catalanoparlants a la realitat africana i facilitarà que el català esdevingui una llengua comuna i de cohesió social, compartida per tota la ciutadania.

Eulàlia Buch, cap de l’Àrea d’acollida de la Plataforma per la Llengua.

La llengua vol ser

dijous, 13/11/2014

Un cop passada la cita del 9 de novembre, a Catalunya, vivim una mena de ressaca on mica en mica anem digerint la magnitud del gest que es va produir diumenge. No només per l’espectacular nombre de ciutadans catalans que es van mobilitzar a Catalunya i arreu del món sinó per la transcendència del gest i de les implicacions que se’n derivaran.

Conscients del moment, la setmana prèvia al 9N des de la Plataforma vam difondre a través de les xarxes socials un nou vídeo amb l’objectiu d’instar a la participació en la consulta i de recordar que la llengua catalana no pot faltar a aquesta cita. Des del primer moment som membres del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, perquè hem de poder decidir sobre el futur de la nostra llengua sense interferències o imposicions que ens arriben. Amb aquesta acció volíem que es prengués consciència de què del que pugui passar en els propers mesos, en dependrà el futur de la llengua.

No farem una jerarquia de les causes i motivacions que ens han portat a la situació que viu Catalunya, però volem posar en un lloc destacat del debat i de l’agenda política i social que és imprescindible que la llengua catalana tingui un ple reconeixement oficial, que ara no té. Al mateix nivell que la resta de llengües que ara ja són oficials a la UE. Aquest fet permetria establir les bases per a una gestió lingüística integral, que situï la llengua catalana en un pla d’igualtat. La llengua catalana vol ser, amb igualtat de condicions.

Un futur d’esperança

divendres, 7/11/2014

Volem viure,1997Joan Brossa per a la Plataforma per la Llengua. 1997.

El 9 de novembre no serà un dia que passarà desapercebut a la història d’aquest país. Com tampoc serà qüestió menor en el desenvolupament de la llengua catalana.

Recentment, el periodista Antoni Bassas expressava que, quan en la seva etapa de corresponsal de TV3 a Washington havia d’explicar la complexitat del nostre país, feia evident que Catalunya anava molt lligada al concepte de llibertat. Seguint els plantejaments de Bassas, també podem vincular aquest concepte al de la llengua catalana.

De fet, el darrer InformeCAT, l’estudi de l’ONG del català on s’hi inclouen 50 de les dades més interessants que ajuden a explicar la situació actual de la llengua, ja posava de manifest aquesta correlació entre llibertat i llengua.  Així, allà on l’Estat no intervé, la llengua flueix i desenvolupa les seves capacitats i potencialitats, que són moltes. En canvi, en els àmbits on l’Estat te capacitat d’incidència i hi incideix, la llengua catalana té dificultats per avançar amb normalitat.

Aquest vincle entre llengua i llibertat no és nou. Enguany, amb la commemoració del Tricentenari de 1714-2014 i amb el centenari de la Mancomunitat, en som plenament conscients.

Conscients del passat i oberts a les noves oportunitats, ara la història ens convoca, també, per evidenciar de nou que el català, com a llengua comuna i de cohesió social, és una llengua oberta, inclusiva i d’integració.

Així, en un moment de present incert, amb el 9N, el futur és ple d’esperança!

El 9N el català votarà

Francesc Marco, membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

La llarga ombra del secessionisme lingüístic: del LAPAO a l’iber passant per “lo nostro”

dimarts , 21/10/2014

EstimoelcatalaTime Line Facebook

A principis d’aquest mes d’octubre van aterrar a Barcelona els membres del Comitè d’Experts del Consell d’Europa per avaluar el grau d’acompliment espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) durant el període 2010-2013. Des de l’arribada del PP al govern espanyol els incompliments han augmentat i ja afecten àmbits tan dispars com la justícia, l’ensenyament, les administracions públiques, els mitjans de comunicació o les activitats o equipaments culturals, per posar només alguns exemples. Podem afirmar, doncs, sense por a equivocar-nos, que estem vivint una autèntica regressió en la protecció i la normalització del català, la més agressiva des de la recuperació de la democràcia.

Esperem que aquesta visita posi en alerta les autoritats europees respecte a les restriccions que pateixen els ciutadans en l’ús de la llengua catalana. Tanmateix, seria especialment important que aquests experts assenyalessin que Espanya també està incomplint els objectius i principis de la Carta recollits en l’article 7. Per exemple, el punt b de l’esmentat article estableix: “el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària”.

És evident que, en els darrers anys, el fantasma del secessionisme lingüístic ha tornat a revifar amb força en els diferents territoris de parla catalana, impulsat per les administracions regionals controlades pel Partit Popular. En aquest sentit, el govern aragonès va impulsar el 2013 una nova Llei de Llengües que sense cap aval científic modificava el nom de la llengua parlada a la Franja; de català a l’acrònim LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental). L’únic objectiu de la invenció del LAPAO, que encara no disposa de gramàtica pròpia, és la voluntat d’aïllar els catalanoparlants de la Franja dels de la resta del domini lingüístic i aconseguir que vegin la llengua pròpia com una parla local i arcaica, inútil per a  la vida moderna.

El govern valencià, controlat pel Partit Popular des de fa 20 anys, també ha revifat el vell fantasma del secessionisme lingüístic en els darrers temps, com a cortina de fum per amagar una gestió econòmica pèssima. Així doncs, al 2013 van presentar al Parlament valencià una “proposició no de llei d’especial urgència” instant a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) a reconèixer que el valencià és una llengua pròpia diferenciada del català. Els arguments exposats ratllen el surrealisme; segons ells, el valencià parteix del segle VI abans de Crist, dels ibers i ha arribat fins a l’actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins! Per acabar-ho d’adobar, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, únic organisme competent en la regulació de la llengua, va ser amenaçada públicament pel president Fabra i altres alts càrrecs del govern per la definició de la llengua al Diccionari Normatiu Valencià. El pecat de l’AVL és definir el valencià com a llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó i que també rep el nom del català”.

L’inefable José Ramón Bauzà, president balear del PP, que s’ha caracteritzat per la croada contra el català a l’ensenyament o a l’Administració pública, no s’ha atrevit a dir que el mallorquí no és català (ho estableix l’Estatut d’autonomia), tot i que ho pensa. Ara bé, ha impulsat diverses iniciatives encaminades a fragmentar la llengua i a dividir la comunitat lingüística, a través de l’eslògan “defensam lo nostro” : proposta d’edició de llibres escolars en mallorquí, menorquí, eivissenc i  formenterenc; salar la programació d’IB3 o eliminar les pel·lícules en català d’aquesta cadena, perquè segons ells són en català de Barcelona.

Poc importa que tots els lingüistes i les universitats coincideixin a afirmar la unitat de la llengua catalana ni que els principals intel·lectuals espanyols, entre ells el Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela o el president de la RAE Dámaso Alonso, signessin una declaració l’any 1975(!!) anomenada La lengua de los valencianos, en què afirmaven que el valencià és una variant dialectal del català i que és culturalment aberrant desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana. Ells continuen amb el seu objectiu, que no és pas promocionar les varietats pròpies de la nostra llengua, sinó tot el contrari: impedir l’articulació d’una comunitat lingüística potent amb més de 10 milions de parlants.  En definitiva, allò tan vell del “divideix i venceràs”.

Eloi Torrents, tècnic de l’Àrea d’Empresa i Adminsitracions Públiques de la Plataforma per la Llengua