Entrades amb l'etiqueta ‘Llengua’

Quan el got, te’l venen amb un forat

dimecres, 17/12/2014

Logo4

Regularment, tenim la necessitat de fer balanç de la situació de la llengua catalana en els nostres territoris. L’exercici, que en alguns casos podria ser profitós i fins i tot higiènic, sovint se’ns transforma en una font d’insatisfacció evident. És a dir, per una banda, no podem obviar que mai tanta gent ens deia que sabia i podia parlar en català; però de l’altra, encara constatem que l’ús és restringit i que es cronifiquen algunes pautes d’abandonament davant dels interlocutors que encara l’usen, diguem-ne, espontàniament. Sigui com sigui, acabem anant a petar a un debat molt marcat per les emocions i per la trajectòria —i orígens lingüístics— de cadascú.  Sempre hi ha qui té la sensació que el got és mig ple i d’altres que és mig buit.

Després d’aquests, aproximadament, 35 anys d’impuls de la llengua en el marc de la segona restauració borbònica que va suposar això que, poc o molt, entenem per Transició, comencem a notar els efectes de l’entabanada que ens han fet i el got, aquest got al qual la gent s’esforça a veure-li propietats,  resulta que el que té , principalment, són defectes. Ras i curt, ens van enganyar, hem avalat un model lingüístic totalment discriminatori amb els nostres drets lingüístics. Ens hem esforçat per fer rendible i viable socialment un model basat en una trampa originària, i això ens ha dut a una situació difícil de gestionar. En definitiva, el got, el podem anar omplint tant com vulguem però, pel forat, seguirà rajant.

No és responsabilitat de les ONG, com ara la Plataforma per la Llengua, canviar o modificar les lleis, però sí que ho és sensibilitzar i apoderar les persones davant de les situacions injustes. La situació de la llengua catalana és tremendament injusta. Cal que ho denunciem i que a la vegada facilitem la posada en circulació d’altres models molts més sostenibles i solidaris. Al cap i a la fi, es tracta d’adquirir un got nou, entre tots.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua.

El castellà no és una llengua espanyola; ni tan sols és la llengua de Castella

dimarts , 9/12/2014

Constitucion_de_1978 copiaLa Constitució és un dels candidats a #enemicdelcatalà 2014.

Aparentment algú pot veure’s desconcertat amb aquesta sentència, però ara com ara és una certesa públicament i jurídica reconeguda. Dic “ara com ara”, perquè abans les coses no eren pas així. Abans sí que se li reconeixia aquest caràcter. L’any 1978 la Constitució espanyola reconeixia a l’article 3.1 que el castellà era una llengua espanyola i a més llengua oficial d’Estat. També reconeixia a l’article 3.2 que hi havia altres llengües espanyoles (se suposa que el basc, el català, l’occità, el gallec… tot i que no les anomena). Aquest terme de llengües espanyoles, que indica un caràcter històric i originari relacionat amb el territori espanyol, és el que en la majoria de constitucions anomenen llengües nacionals (des de Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Liechtenstein fins a Bolívia o Malta entre d’altres).

No sempre les llengües nacionals són oficials. Hi ha llengües oficials que no són pròpies, no són nacionals, com el castellà a Bolívia o l’anglès a Malta. Aquest caràcter patrimonial, les llengües espanyoles, va passar-se a anomenar llengües pròpies en molts estatuts d’autonomia, tot començant pel de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, per referir-se a la llengua espanyola pròpia de cada lloc. Aquest caràcter històric i originari també hi és per al castellà en els estatuts d’autonomia de Castella i Lleó (article 5) o de la Rioja (article 8).

Però això ha canviat. Darrerament bona part del discurs polític espanyol, i també la jurisprudència, fins i tot del Tribunal Constitucional, reconeixen que el castellà no és llengua d’Espanya, que no hi té un caràcter propi ni històric, talment, com l’anglès a Malta o el francès al Congo. Seria doncs totalment al·lòctona a l’entorn espanyol. S’han institucionalitzat frases com “Aquelles comunitats autònomes amb llengua pròpia” o “El castellà i les llengües pròpies”, bo i reconeixent que a Espanya hi ha comunitats que no tenen llengua pròpia i per tant la que tenen és “importada” d’alguna altra banda. En aquests casos la llengua reconeguda com a no-pròpia és el castellà. No voldria posar exemples, perquè són constants, però en posaré un, justament per demostrar que no és només el PP i certs tribunals qui tracten així la llengua castellana. La declaració de Granada del PSOE, que és la base per a una reforma constitucional, reconeix en el punt 25.1 «la existencia de lenguas propias en ciertos territorios», de manera que admet que hi ha territoris que no tenen llengua pròpia, i pel context s’interpreta que són els d’aparentment llengua pròpia castellana; llengua per tant d’”importació”, no espanyola.

Cal fer oficial una llengua que ni tan sols és espanyola, per tant pròpia d’alguna part d’Espanya? Quin criteri s’ha pres per fer-la oficial, doncs? És fruit d’un procés colonial, com ho és el castellà a Bolívia o el francès i l’anglès al Camerun? De fet, segons la jurisprudència recent, potser ni tan sols el castellà és oficial en alguns territoris d’Espanya. Aquest fet ve d’un nou ús del terme llengua cooficial molt estès darrerament. És prou sabut que una llengua cooficial és el mateix que una llengua oficial amb la peculiaritat que el primer terme ens indica que a part d’aquesta n’hi ha una altra també igualment oficial que comparteixen territori. Per descomptat el terme llengua cooficial no surt en cap estatut ni constitució espanyola atès que no té sentit si ja s’anomenen totes les llengües que són oficials. A primer cop d’ull el castellà és l’única llengua oficial en algunes regions (en podríem dir “monooficial”) i cooficial en d’altres (atès que no és l’única oficial). Però darrerament sembla que tampoc no és ben bé així…

Estan sorgint molts textos polítics i jurídics que parlen del castellà i les llengües cooficials, de manera separada, com si el castellà no fos oficial al costat d’una altra llengua enlloc, sinó que on és oficial sempre té caràcter “monooficial”. Per exemple; el web de la casa reial espanyola té 3 opcions lingüístiques per escollir: Castellano, English i Lenguas cooficiales. Sembla una mica inútil perquè hauria estat més fàcil posar tots els noms de les llengües com a opció. Però, més enllà d’aquest marc estilístic poc comprensible, se suposa que si cliquem dins de Lenguas cooficiales sortiran totes les llengües que, atesos els estatuts respectius, comparteixen oficialitat en algun territori espanyol; és a dir el català/valencià, el basc, el gallec i altra vegada el castellà. I ca! El castellà no hi és (sí que hi és el valencià separat del català). Això ens indica que on el català és oficial, atès que és llengua cooficial, també ho serà una altra llengua però que aquesta no pot ser el castellà, perquè segons aquest web, com en molts d’altres documents, el castellà no es reconeix com a cooficial enlloc. Conclusió: segons la casa reial espanyola, el castellà no és cooficial a Catalunya, per tant no és oficial tal com estableix l’Estatut català. Així, hem d’entendre que si el català és cooficial ho és amb l’occità, l’altra llengua reconeguda oficial. Pobre castellà, ni llengua espanyola ni oficial! Com es desvirtuen darrerament les constitucions!

Bernat Gasull, cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Un passeig per la festa

dimarts , 18/11/2014

cartell FGC

L´Oriol, malgrat estar cansat, feia el ronso aquell vespre quan la mare el feia anar a dormir amb la tendresa de qui estima i amb la fermesa de l’educador.

Al matí, a les deu, després d´esmorzar, havien sortit tota la família a fer un tomb per Barcelona.

Sense ruta decidida, varen encaminar-se cap al zoològic tot xino-xano, ja que no els queia gaire lluny i el dia s’inaugurava agradable tot i ser finals de novembre.

Baixant pell passeig de Sant Joan, un brogit de gatzara va anar guanyant protagonisme en l´ambient encara silenciós d´aquell matí de cap de setmana.

La Júlia, la germana petita de l´Oriol, tenia ganes d´anar a veure les cabrioles dels dofins a les ordres dels seus cuidadors.

En arribar davant de l´Arc del Triomf, els van sorprendre les veus que sortien d’algun espectacle a l´altre costat d’un teló negre. Algú narrava contes a la quitxalla que, bocabadada, seia davant de l´escenari.

– “Mira, Júlia, en aquell tendal d´allà, podem fer-nos-hi una corona”  li deia l´Oriol, intentant desenganxar-la de l´admiració que tenia pels contes. “I goita, goita, allà hi ha uns plafons d´en Patufet”, li assenyalava amb interessada insistència.

La Júlia, més petita, es deixava ensarronar per la varietat d’ofertes que, degudament publicitades pel seu germà, la fira li proposava.

Anaven d´un costat a l´altre del passeig, com dos esperitats a la recerca de la pau divina.

Al Josep i la Mercè els faltaven ulls per no perdre de vista els dos menuts, que es disparaven d´un tendal a l´altre amb l´ansietat de voler assaborir-ho tot.

Varen ser decorats pels pinta cares. Varen aprendre com fer un avió de paper i a fer-lo volar. Varen inflar globus. En una altra tenda, pogueren aprendre a fer puntes de coixí. Els pares de l´Oriol i la Júlia els varen descobrir amb les cares pintades d’escenografia teatral.

Un brogit de tabals es va anar imposant de sobte, per sobre de la remor de la gent: eren els Tabalers del Poble Sec. Al seu costat, els diables de Mataró, competint amb els del Poble Sec, els ensenyaven com no prendre mal en els correfocs.

L´Oriol es va atrevir a rebre unes lliçons de bastoners. Fins i tot va aprendre a fer de dansaire tot fent alguns passos d´un ball de bastons.

La Júlia se´l mirava amb l´orgull que sent el germà petit envers el més gran.

Varen passar per un taller on pogueren aprendre a fer doblatges de pel·lícules, abans de trobar-se amb un concurs de scrabble, on l´Oriol va poder comprovar que, malgrat les bones puntuacions que va fer, n´hi ha que en saben molt.

Agafada de la mà del seu pare, continuaren avançant entre la gent que semblava que els volia barrar el pas, quan de sobte, entremig d´un bosc de cames, va descobrir quelcom inesperat. Quelcom que li va fer pujar l´emoció fins gairebé posarliles galtes vermelles. Va ser com una llambregada molt breu, però tan clara, que no va poder contenir el crit de la sorpresa:

– “Mira, Oriol! Els reis !”

Efectivament. Assegut damunt d´un tron, amb la seva capa d’ermini, portant una corona d´or lluent amb robins i folre blanc i al costat d´una gran bústia daurada, un patge recollia les cartes carregades d’il·lusions que els nens volien fer arribar a ses majestats d´Orient.

A un costat del tendal, varen poder escriure en un paper reial totes les coses que voldrien rebre el dia sis del proper gener.

Ja eren dos quarts de dues i la Júlia ja s’havia oblidat dels dofins i dels seus ensinistradors.

De tornada, encara tingueren temps de parar-se a la tómbola on deien que sempre toquen regals. Un lot de llibres i un val per l´estada tot un cap de setmana a una casa rural del Pallars, varen ser els que s´emportaren d´aquella passejada matinal, d´aquell dissabte de finals de novembre a la Festa per el joc i el lleure en català!

Joan Mundó, membre de la Comissió de Joguines de la Plataforma per la Llengua

La llengua vol ser

dijous, 13/11/2014

Un cop passada la cita del 9 de novembre, a Catalunya, vivim una mena de ressaca on mica en mica anem digerint la magnitud del gest que es va produir diumenge. No només per l’espectacular nombre de ciutadans catalans que es van mobilitzar a Catalunya i arreu del món sinó per la transcendència del gest i de les implicacions que se’n derivaran.

Conscients del moment, la setmana prèvia al 9N des de la Plataforma vam difondre a través de les xarxes socials un nou vídeo amb l’objectiu d’instar a la participació en la consulta i de recordar que la llengua catalana no pot faltar a aquesta cita. Des del primer moment som membres del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, perquè hem de poder decidir sobre el futur de la nostra llengua sense interferències o imposicions que ens arriben. Amb aquesta acció volíem que es prengués consciència de què del que pugui passar en els propers mesos, en dependrà el futur de la llengua.

No farem una jerarquia de les causes i motivacions que ens han portat a la situació que viu Catalunya, però volem posar en un lloc destacat del debat i de l’agenda política i social que és imprescindible que la llengua catalana tingui un ple reconeixement oficial, que ara no té. Al mateix nivell que la resta de llengües que ara ja són oficials a la UE. Aquest fet permetria establir les bases per a una gestió lingüística integral, que situï la llengua catalana en un pla d’igualtat. La llengua catalana vol ser, amb igualtat de condicions.

La comunicació oral, un factor d’èxit

dimecres, 29/10/2014
capcaleraSomEscola
Entendre, parlar, llegir i escriure són les quatre habilitats que qualsevol parlant de qualsevol llengua hauria de dominar en acabar la seva escolaritat obligatòria. És ben cert que no fa pas tants anys persones que s’expressaven amb claredat i, fins i tot amb fluïdesa podien no saber llegir i, sobretot, escriure correctament la seva llengua materna o altres llengües amb les quals havien tingut contactes orals. Eren persones que no s’havien escolaritzat i que eren, senzillament parlants de la seva primera llengua i d’altres, que havien tingut ocasió de practicar.
Tanmateix tenim experiències molt sovintejades de persones que han passat per un aprenentatge d’anys d’una llengua estrangera, que poden llegir textos. que poden construir frases correctament escrites, però que no poden superar amb èxit la competència comunicativa en aquella llengua. Els aprenents de llengües altres que la seva pròpia, poden comprovar les seves mancances quan es troben al mig d’una conversa real amb parlants capacitats per expressar-s’hi amb correcció.
El nostre sistema educatiu no ha concedit a la llengua oral la importància que, a parer meu, calia. Darrerament el Departament d’Ensenyament està fent un esforç molt considerable per incrementar el grau de competència del nostre alumnat en la lectura. Una bona notícia perquè sense saber llegir l’aprenentatge és gairebé impossible i sense l’adquisició de l’hàbit lector difícilment es pot experimentar el plaer de llegir. Tal vegada caldria també potenciar l’ús de la llengua oral a les classes.
Perquè potser el llegir ens ha fet perdre el parlar. La societat que vivim, la poca interacció oral que hi ha entre algunes famílies, la pobresa del llenguatge que s’utilitza en segons quines situacions, empobreix tant les interaccions orals que aboca els joves a una mínima competència en la llengua parlada, en la seva primera llengua i no cal dir en les altres. Aquest tema és molt, molt preocupant. Només cal que s’observi el llenguatge dels joves en el transport públic, per exemple, i es pot constatar la pobresa del seu vocabulari i la incapacitat que tenen per seduir mitjançant el llenguatge.
Aquests últims anys a les nostres aules han pres la paraula els jutges que, sense tenir en compte cap principi pedagògic i a instàncies de famílies que han obeït consignes polítiques, han dictat percentatges de castellà i de català sense conèixer allò que convenia a l’alumnat. Totes aquestes dèries uniformitzadores imposades pel ministre Wert posen en greu perill la normalització lingüística a Catalunya a part d’enverinar la vida dels centres.
Estudis recents han encès totes les alarmes per la poca competència en el català parlat, sobretot en aquells barris amb contextos més castellanoparlants.I això s’esdevé a 4rt. D’ESO que es quan es consolida la socialització. No ens ha d’estranyar, doncs, que els joves que no tenen el català com a llengua primera  no es relacionin en aquesta llengua i aquest fet pot afavorir que el català sigui deficitari entre els joves i que sigui molt minoritari en el lleure.
Hem de debatre sobre aquests temes. Hem d’assumir la realitat i trobar-hi
solucions metodològiques. Aquests són els temes que ens han de motivar com a professionals de l’educació. Hem de recuperar l’esperit de la immersió i no només a Primària. Hem d’exigir que s’apliqui, també a Secundària on, segurament, ens hem relaxat excessivament.
Teresa Casals, cap de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua.

Lleis vs bona fe

dimarts , 14/10/2014

 

Volen que el catala no es parli bo

Aquests darrers mesos s’estan concatenant un seguit de fets que posen de manifest la indefensió absoluta en què es troba qualsevol proposta democràtica que puguem impulsar, també lingüística. Tant és per on començar, la situació sempre és la mateixa: la connivència que mantenen els òrgans judicials i legislatius espanyols fa que ens trobem en carrerons sense sortida cada dos per tres. Per exemple, a les Illes fa poc es declarava nul el decret del Govern del PP que havia de regular el Tractament Integrat de les Llengües (TIL). Políticament, Bauzà i el seu executiu no solament s’han ventilat l’oposició frontal de la comunitat educativa sinó que ha afirmat que el TIL seguirà endavant, perquè —diu— ha estat la voluntat majoritària a les urnes, però —creu— que aquí mano jo i sé que el poder judicial no dirà ni fava del meus incompliments.

Per una altra banda, tenim els casos cíclics del País Valencià, on s’acumulen les amenaces a tancar línies escolars en llengua catalana malgrat que als tribunals se segueixen guanyant les sentències. Tant és, la lògica és la mateixa, ningú farà complir la llei; per tant, no cal molestar-se a ajustar-s’hi. Política de fets consumats.

I a les comunitats on el nacionalisme espanyol no deté el poder, fan la jugada per dalt, que és realment on aquest resideix, perquè les seves urnes prevalen sempre. Al Principat, la cosa és selvàtica des de l’aparició de la llei Wert, que eleva a la categoria de líders i d’ideòlegs als pares i mares que ho vulguin ser. Que no s’està d’acord amb la llengua vehicular del model acordat? Doncs denúncia i a mirar de canviar-lo. O canvia el nom de la llengua, com a la Franja de ponent, i estalvia’t les petites molèsties dels altres tres exemples.

En definitiva, és complicat fer avançar un model de reposició lingüística quan la llei bufa en contra i, quan no, no es compleix. És d’una indefensió absoluta. Però aquest no és pas l’únic problema. Després de tant temps operant sota aquesta lògica assimilacionista, ens hem contagiat d’una actitud més aviat conservadora. Des de l’absoluta bona fe i perquè potser no ens en quedava d’altra, hem apostat per conceptes i per valors a voltes eteris i hem deixat de reforçar la promoció de lleis pensades per donar resposta al benestar i als drets dels ciutadans.

Promoure la idea de la cohesió social és noble i necessari, però articular legislacions que la facin real, ho és igual o més. Val per tots els drets, també els lingüístics.

Marc Biosca, tècnic de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua

I mentre la societat catalana ha fet un canvi mental amb el procés, què passa amb la llengua?

dimarts , 7/10/2014

A Valònia, Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el francès. Tanmateix el neerlandès (també llengua de Bèlgica), l’alemany (també pròpia de Bèlgica però d’uns poquíssims parlants) o l’anglès, determinen el currículum escolar com a segona llengua, o bé el neerlandès, l’anglès o l’alemany són la tercera (segons quina hagi estat la llengua escollida com a segona).  A Flandes,  Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el neerlandès; però el francès, l’anglès i l’alemany s’ensenyen com a assignatura, o bé el francès, les llengües clàssiques i l’anglès. A Brussel·les, regió actual de parla francesa però històricament de parla neerlandesa, el neerlandès és obligatori com a assignatura. Arreu del país es dóna a la pràctica una coresponsabilitat entre les llengües pròpies de l’Estat a l’ensenyament i a la vegada són els governs de les regions qui decideixen amb plenes competències quines llengües s’ensenyen o no i amb quins criteris a l’educació dels infants, amb decisió plena sobre totes les llengües. El model de Suïssa per descomptat també delega plenament als cantons la potestat de decidir sobre aquesta qüestió i té en compte el criteri de coresponsabilitat entre territoris i llengües. A Suïssa, a la pràctica l’anglès és la segona llengua a l’ensenyament malgrat l’alemany és clarament aclaparador territorialment i en població però no s’imposa legalment als cantons de llengua francesa o italiana. Ha cedit el paper a l’anglès com a llengua d’intercomunicació entre comunitats lingüístiques en una mentalitat de neutralitat i consideració per a la resta de comunitats. Així i tot, l’Estat confederal recomana als cantons oferir l’aprenentatge també de totes les llengües del país, àdhuc el romanx.

En aquests models, quan hi ha llengües del pes específic i absolut dins l’Estat de les dimensions del català, es donen models de reciprocitat, neutralitat o d’equitat entre llengües respecte a l’altra dominant (que en el nostre cas seria el castellà), i per a tot el territori (que en el nostre cas seria Espanya), o bé es delega a les regions la decisió absoluta en qüestió de llengües a l’ensenyament segons llur criteri. Fins i tot Bolívia, amb 36 llengües oficials i nacionals reconegudes, obliga a les comunitats monolingües castellanes a aprendre una segona llengua pròpia del país. Tots els alumnes han de ser bilingües en alguna de les llengües pròpies de Bolívia: tots.

Espanya és diferent. El català no s’ofereix de manera normal fora del domini lingüístic, de fet ni hi ha garanties que s’ensenyi com a assignatura en part del propi domini lingüístic (com és el cas de l’Aragó). En canvi l’Estat només garanteix (i imposa) l’ús obligatori d’una llengua, el castellà, sense reciprocitat de cap mena o llibertat de tria a les regions. Propugna un model bilingüe desigual, de fet monolingüe castellà per a tots; perquè les llengües espanyoles diferents de la castellana no són d’obligat ensenyament llevat que ho reconegui la comunitat autònoma i així i tot l’avaluació encara pot ser optativa si així es determina. Només una llengua està garantida en un model totalment desigual.

La nova LOMCE del ministre Wert encara va més enllà. Obliga el castellà com a llengua vehicular bàsica arreu on és llengua pròpia o així ho han determinat les comunitats autònomes encara que en tinguin una altra de pròpia (com a l’Aragó). Allí on les comunitats autònomes determinen també una altra llengua pròpia vehicular només que un pare d’un alumne demani la modificació del sistema escolar cal canviar el sistema lingüístic sencer de tota l’escola. Hi ha casos singulars com Finlàndia on calen 18 pares d’una mateixa aula per fer un canvi d’aquestes característiques, però només es canvia el sistema d’aquella classe, i entenent que tant el suec com el finès són igualment oficials a tot l’Estat per mandat constitucional i pràctica real i amb reciprocitat de llengües arreu. No cal doncs carregar polítiques extraordinàries a l’escola per esmenar els dèficits de reconeixement en la resta del sistema. A més, tampoc no és possible de fer-ho a les Illes Åland on el suec és l’única llengua pròpia.

Davant d’aquest desgreuge singular inspirat en la promoguda superioritat d’unes llengües i d’uns ciutadans d’Espanya per sobre dels altres, sovint l’opinió pública catalana ha avalat els argumentaris disfressats de llibertat i democràcia que ha fet servir el govern espanyol per defensar aquesta opció particular. Així, mentre en el procés català s’ha fet un gir molt clar i no s’estan avalant conceptes tan poc fonamentats com que la democràcia es construeix a partir de la llei (sense tenir en compte com s’hi ha arribat), que cap Estat reconeix situacions plurinacionals o que el nostre és un problema legal i no polític, no passa el mateix amb la llengua. Des de Catalunya s’ha arribat a avalar i pretendre comparar al mateix nivell el castellà que cal tenir a les escoles de Madrid amb les de casa nostra. No és el català aquí la llengua pròpia i vehicular i a Madrid el castellà? No reconeixem que el català és la llengua de Catalunya com a altres llocs ho és el castellà? O si fos el cas que ens hem marcat objectius de competències igualment bilingües, no caldria en tot cas comparar la mitjana de totes dues llengües (o les tres comptant l’occità) a Catalunya amb els nivells de castellà a Madrid? Altrament estem avalant una escala de valors inèdita en els països plenament democràtics lingüísticament. Estem avalant allò que diu la LOMCE, que el català és una llengua de segona divisió, fins i tot on és pròpia, i que la llengua pròpia i vehicular en un territori no és comparable a la llengua pròpia i vehicular d’un altre si aquesta és el castellà, que allò realment important és que tots els espanyols tinguin el mateix nivell de castellà, no pas el mateix nivell de les llengües respectives en l’escolarització. Som capaços de comparar les competències de català a Catalunya amb les de gallec a Galícia, però no pas les de català a Catalunya amb les de castellà a Extremadura.

Tot això no és una exclusivitat de l’ensenyament. Hi ha situacions tan kafkianes com que actualment el 90% dels productes distribuïts a Catalunya no només es venen fora de la llei (sense l’etiquetatge en català) sinó que la comunitat lingüística catalana a Espanya és l’única europea que les empreses no hi etiqueten amb normalitat tenint el mercat que té. Això mateix es repeteix dia a dia en els serveis bàsics d’atenció al client de moltes empreses. Però allò essencial del problema és que les empreses no es veuen obligades, ni moralment, a justificar-se per una política excepcional. Això es repeteix en una infinitat de camps. ¿Què passaria si als cantons de Suïssa, el Quebec o Flandes, de cop i volta un jutge, la màxima expressió de la justícia i el primer model de coherència amb les valors que han de regir la democràcia d’un Estat, no tingués cap obligació de saber les llengües del cantó suís respectiu, el francès al Quebec o el neerlandès a Flandes com passa aquí amb el català? ¿Encara que una autoritat superior s’hi resistís, no seria un motiu de denúncia constant i moral dels governs regionals corresponents? En un article recent a la Vanguardia, fins i tot Enric Juliana considerava positiva l’actitud del rei Felip VI vers el català, actitud que en la resta de països europeus comparables lingüísticament a Espanya com Bèlgica o Suïssa seria inadmissible, de fet impensable al segle XXI (vegeu aquest exemple). En això i en tants i tants aspectes que afecten la nostra llengua, també a casa nostra caldria fer un canvi com el que s’està fent amb el procés, tot deixant d’avalar i justificar els arguments que els successius governs espanyols han encabit, donant-los per fets, en uns valors prou diferents dels que practiquen. Ara caldria fer el segon pas i entendre que discriminar i arraconar una llengua com el català respecte a la llengua afavorida no és tampoc admissible. I que si Bèlgica, Suïssa, Finlàndia o el Canadà ja fa anys que no practiquen aquestes polítiques, Espanya no se l’ha de perdonar en aquest sentit amb l’excusa de l’eterna transició. No és, en el fons, que es pugui aconseguir aquest canvi a Espanya – ben difícil ara com ara a partir de la plataforma mental d’on parteix bona part dels mandataris o de l’oposició espanyola-  però l’opinió pública catalana no ha de caure en aquest parany d’avalar aquests arguments. Caldria que l’interpel·lés i l’obligués a excusar-se contínuament d’aquests disbarats argumentals. El nostre model lingüístic per comparar-nos és el de les democràcies avançades, no pas el del franquisme o en general de l’Espanya del segle XX.

Bernat Gasull

responsable de l’Àrea Empresa de la Plataforma per la Llengua 

Carta oberta a Martí Gasull i Roig

dimarts , 23/09/2014
120mesbaixa

Martí Gasull, 2011.

Martí,

Saps? Fa temps que tenia ganes d’explicar-te moltes coses, de comentar-les, com fèiem abans d’aquell allau al Manaslu fa ja 2 anys… maleït allau!!

Com va tot, per allà on siguis?

Segur que ens veus i tens aquell somriure als llavis…

Doncs, com et deia, tinc moltes ganes d’explicar-te coses que ens estan passant i que segur que t’hagués encantat viure de més a prop… En primer lloc no em puc estar de fer-te un parell de confessions de caire personal: la primera és que des d’aquell 23 de setembre no hi ha hagut ni un sol dia que no pensés en tu, que no pensés com faries alguna cosa, què pensaries d’alguna qüestió concreta o com decidiríem no sé què. La segona és que l’altre dia, precisament, els deia als meus fills això (que sovint pensava alguna cosa relacionada amb tu) i ells em van dir que quan la Rosina em va dir què havia passat vaig tornar a entrar al restaurant on estava dinant amb la família amb els ulls plorosos. Fins ara ells no m’ho havien dit i jo, que la veritat no recordo com tenia els ulls, tampoc ho havia dit a ningú.

Hi ha moltes coses de la Plataforma per la Llengua que tinc ganes de comentar amb tu: recordes que fa dos anys la Plataforma per la Llengua tenia uns 3.300 socis, oi? Doncs, malgrat la maleïda crisi, ja estem a fregar dels 8.000!! Cada cop embrancats en més feina en pro de la llengua catalana, cada cop amb més ressò als mitjans de comunicació, cada cop més entitat de referència en temes de llengua, l’equip tècnic cada cop funciona millor, com a darrera novetat sàpigues que hem trigat 2 anys en decidir qui et substituiria en el teu lloc de feina i estic segur que t’agradarà saber que l’escollida és ni més ni menys que una de les fundadores de l’entitat i que tu vas aconsellar que contractéssim per tasques de recursos humans i organització de l’entitat: la Neus Mestres!

Com a novetat dels darrers anys, la nostra feina ha arribat al Parlament Europeu: hem presentat un recull de 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. Properament ens reunirem amb el comitè d’experts que vigila com els estats compleixen (o no) la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Com ja et pots imaginar, malgrat tot això, la llengua continua sense estar plenament normalitzada: hi ha processos que són lents, i més si darrerament l’Estat espanyol i els Governs de l’Aragó, les Balears i el País Valencià han intensificat els atacs a la llengua, particularment en l’ensenyament, la unitat i els mitjans de comunicació. Han rebut, no obstant això, gran resposta de la societat civil de tots els Països Catalans i han generat un gran sentiment de solidaritat i proximitat entre els diferents territoris de parla catalana, en això ens han ajudat molt els que ens volen o culturalment morts o com a màxim folklòrics!!!

A ran d’això i d’altres moltíssimes mostres que ens ha donat l’Estat espanyol, com saps, hem constatat que amb aquest Estat la millor opció (i potser l’única) és ser lliures. Als catalanoparlants, tant si som nous com d’origen, ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer, volem deixar de ser ciutadans de segona i veure els nostres drets lingüístics i culturals plenament reconeguts per l’Estat: per un estat a favor i no a la contra, com fa l’Estat espanyol dia sí dia també.

Per celebrar els 20 anys de l’entitat hem tornat a fer un megamosaic a la plaça de Catalunya de Barcelona amb 40.000 llaunes de Coca-cola per demanar que aquesta i les altres grans multinacionals que encara no ho fan etiquetin en català (et sona, oi?); per ara, no ens n’hem sortit, però tothom hi continua treballant… també hem instaurat un premi que et faria una mica de ràbia: el Premi Martí Gasull i Roig a l’excel·lència en defensa de la llengua catalana. Fins ara només n’hem fet una edició que van guanyar l’Assemblea de Docents de les Illes Balears; va ser en un acte molt reeixit i ja estem treballant en la segona edició. Aquest premi, a part de ser una eina més de la nostra feina, és un reconeixement que la Plataforma per la Llengua et farà anualment.

A més has rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la Medalla d’or de la ciutat de Barcelona i també la Plataforma per la Llengua et va fer un homenatge al Teatre Nacional de Catalunya que vam omplir de gom a gom i que va ser molt emotiu i molt reeixit en tots els sentits.

I referent al procés que segueix el Principat de Catalunya, aquell procés per al qual vas començar a preparar un esborrany de com hauria de ser la política lingüística en la futura República Catalana, ah … el Procés!!!

La veritat és que tenim la sensació d’estar fent història. Després de tants anys treballant per aconseguir un país normal, sembla que ho tenim a prop. Hem fet un gran camí i sembla que tenim una majoria social. Ens queden encara unes quantes passes que seran difícils de recórrer perquè a l’Estat espanyol tenen un concepte molt particular de la democràcia, tan particular que jo en diria “democràcia parcial”, això tu ja ho saps bé perquè no és pas nou!

El que sí és nou és que durant 3 anys seguits estem fent unes diades de l’11 de setembre absolutament reivindicatives, reivindicatives de la independència sense embuts; absolutament massives, cada cop més massives; absolutament festives, familiars, cíviques, il·lusionadores,…. l’ANC que quan tu ens vas deixar just començava a caminar ens ha aglutinat i ha organitzat una manifestació històrica, una cadena humana de més de 400 km i una V d’11 km i prop de 2 milions de persones fent la senyera que han deixat bocabadat i impressionat mig món. Catalunya ha estat portada als més prestigiosos diaris internacionals… cada cop hi ha més catalans que pensen que un país lliure és la millor manera de fer-lo més just i pròsper per a tothom. Nosaltres hi afegim els nostres objectius com a  entitat: volem viure plenament en català i volem fer del català encara més la llengua de cohesió social dels que vivim aquí, volem fer-ne garantia de justícia social i cultural.

El nostre paper, el paper de la Plataforma per la Llengua, en aquest procés ens sembla molt productiu: formem part del grup d’entitats anomenat El clauer que volem ajudar i impulsar, cadascú des del seu àmbit, aquest il·lusionador procés que tanta gent comparteix. Hi ha una gran majoria de gent que vol que Catalunya decideixi el seu futur. I segonsel Procés vagi avançant aportarem la nostra feina perquè tot acabi bé: senzillament volem ser una nació normal que fa el seu camí tan amistosament com sigui possible amb totes les altres nacions del món.

Bé, Martí, ja per acabar no em puc resistir a dir-te que –tot i saber que no ets gens “futbolero”- tinc tota la impressió que, salvant les diferències, t’estàs convertint en el Joan Gamper de la Plataforma per la Llengua!

Seguim treballant amb més força i energia, seguint l’exemple i compromís que ens vas mostrar!!!

Una abraçada!

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

The Economist i el nacionalisme lingüístic espanyol

dimarts , 9/09/2014

estimo el català

Aquest estiu el setmanari The Economist ha dedicat un parell d’articles a parlar de Catalunya i de la llengua catalana. En la primera ocasió feia referència al fet que l’Estat espanyol no es veu com un estat multilingüe i, en el segon article, comentava el tracte de marginació que pateix la nostra llengua a l’Estat espanyol (per exemple no es pot utilitzar a les Corts espanyoles).

Sense entrar a valorar a fons el contingut dels articles, tampoc s’ha descobert la sopa d’all; sí que és molt rellevant i interessant el fet que des d’un setmanari internacional de referència es parli del procés que estem vivint des de la vessant cultural – lingüística. Fins ara moltes anàlisis se centraven en aspectes econòmics, però aquests aspectes per si sols no expliquen el procés. La situació, pel seu tracte discriminatori, que rep la llengua catalana és un cas únic a la Unió Europea. El fet que des de fa temps Catalunya sigui objecte d’interès internacional està fent que des de fora es vagi coneixent la realitat de la llengua catalana. Pel que sembla, la situació kafkiana que patim, i que des de la Plataforma per la Llengua denunciem dia sí, dia també, causa perplexitat internacional.

El nacionalisme lingüístic del Partit Popular, i abans més discret del PSOE, és més descarat i implacable que mai. Potser perquè parteix del convenciment que atacant la llengua catalana s’ataca un element central. La llei Wert és l’element més important i letal en aquests moments, però va acompanyat de desenes de mesures que van legislant la presència de la llengua espanyola, i la no presència i prohibició de la llengua catalana. És un procés imparable, que el BOE va recollint regularment.

Aquesta situació d’ofec s’ha de superar. Sense cap mena de dubte ens pot ajudar que s’internacionalitzi la nostra situació, però només podrem canviar les coses si som nosaltres mateixos els que mantenim el pols per aconseguir que la llengua catalana sigui una llengua d’Estat, com totes les de la Unió Europea. Aquesta diada tornarem a viure una ocasió històrica per fer un salt endavant, hem d’aprofitar l’oportunitat.

Daniel Mundet, director de la Plataforma per la Llengua

L’èpica del Canigó

dimarts , 2/09/2014

El CanigóLa muntanya del Pirineu El Canigó

L’autocar que torna de Prada és sempre un bon moment per a la reflexió endormiscada, per acabar d’ordenar mentalment aprenentatges, experiències i valors. Els dies a la Catalunya Nord han estat intensos. Hem analitzat la situació actual de la llengua catalana i amb en Josep Maria Lòpez Llaví hem valorat els reptes del català al cinema, complexitat evident entre les majors, el sector de la distribució i els exhibidors.

La setmana al Conflent, allà on reposa el mestre Fabra, ens ha permès recordar l’exili republicà, els camps, els refugiats i els que no tornaren mai. Hem reviscut, també, però, la costa nord-catalana dels seixanta i dels setanta, de la música i de la il·lusió col·lectiva per un món d’esperança, il·lusió que ens apropava a les avantguardes pictòriques que s’hi havia fet present dècades enrere i que el museu de Ceret ens fa evident. És també Cotlliure i tot allò que ens encisa en passejar-hi un capvespre d’estiu.

Al nord de la línia administrativa que ens marca la frontera, hem conversat amb gent decidida, veterans dels que no s’arronsen i joves amb empenta que miren al sud –al Principat, a l’11 de setembre, al 9 de novembre– i hi veuen oportunitats i futur.

La Catalunya Nord ens fa evident, de nou, el conjunt dels territoris de parla catalana, els Països Catalans. Quan hi som, el Canigó no ens passa desapercebut. Com es detalla al llibre Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català (Barcelona: editorial Base, 2014) va ser precisament al Canigó, envoltats de la seva èpica, amb els textos de Verdaguer presents, on va fundar-se l’ONG del català ara fa dues dècades.

Amb el compromís individual, la força de les entitats i el suport de les institucions, no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Francesc Marco

Plataforma per la Llengua, l’ONG del català