Entrades amb l'etiqueta ‘Llengua’

Els 4 primers fabricants mundials de dispositius mòbils incorporen el català, però… tu ja el tens configurat en la nostra llengua?

dimarts , 15/07/2014

L’arribada dels telèfons mòbils intel·ligents a les butxaques de la majoria de ciutadans del nostre territori va anar acompanyada d’una caiguda més que notable de la presència del català en l’àmbit de les noves tecnologies: fins aleshores, els ciutadans catalanoparlants ja disposaven de l’opció de configurar el mòbil convencional  en la nostra llengua, mentre que la majoria dels fabricants d’smartphones  ignoraven la llengua catalana.

Davant de la possibilitat que la llengua catalana es quedés fora de joc en un àmbit tan clau, la societat civil catalana, dins i fora a la xarxa, va agafar la iniciativa per solucionar aquests dèficits. Malgrat que Android, sistema operatiu creat per Google que utilitzen la majoria de dispositius intel·ligents, incorporava per defecte el català, els principals fabricants, amb alguna excepció com Sony, l’eliminaven quan implementaven la capa de personalització.

A poc a poc, diverses persones, entitats (entre elles, la Plataforma per la Llengua) i institucions es van mobilitzar per canviar aquesta situació, i sembla que en pocs anys els fabricants n’han pres bona nota. A finals del 2010, iPhone, el dispositiu estrella d’Apple, va incorporar l’opció de configurar l’aparell en català amb text  predictiu i diccionari inclosos. Un altre pas endavant es va produir a l’any 2012. Samsung, el gegant sud-coreà, després d’una polèmica a la xarxa sobre la manca d’ús del català , va confirmar ala Plataforma per la Llengua que estava adaptant els seus terminals per incloure-hi el català. Pocs mesos després, tots els aparells de la marca ja l’incloïen.

Tot i aquests avenços, alguns dels principals fabricants encara no permetien configurar el dispositius en català l’any 2013. Però, aquests darrers temps, tant HTC com LG, dos grans fabricants asiàtics, han comunicat ala Plataforma per la Llengua que ja disposen de l’opció de configurar l’aparell en català en la gran majoria de dispositius. No obstant això, LG adverteix que si algun dispositiu no l’incorpora és responsabilitat de l’operador, que escull les característiques dels aparells que distribueix.

Per tant, amb les novetats dels darrers mesos, podem afirmar que  els quatre primers fabricants mundials de telèfons intel·ligents en nombre de vendes l’any 2013: Samsung, Nokia, Apple i LG,  ja han normalitzat la presència de la nostra llengua als seus smartphones. A més, els usuaris catalanoparlants també podem optar per altres marques de renom, com ara Sony, HTC, Nexus (Google) o Firefox OS, tot i que cal recordar que encara hi ha fabricants, com ara Motorola, que incomprensiblement han eliminat el català, tot i operar amb el sistema operatiu Android.

Cal estar satisfets del ràpid increment del català a les noves tecnologies i més concretament en el sector dels smartphones, malgrat que encara hi ha feina per fer. Cal evitar  caure en l’autocomplaença en una època de canvi tecnològic vertiginós. A cada nou avenç o millora tecnològica hi ha el perill que el català es quedi pel camí, una eventualitat que com a comunitat lingüística no ens podem permetre, si volem que el català sigui una llengua del segle XXI.

Però, per aconseguir els serveis en català, hem d’utilitzar-los, i encara massa catalanoparlants no tenen en compte la llengua en les noves tecnologies i tenen tots els dispositius configurats en castellà o francès, tot i que tinguin la possibilitat de tenir-lo en català. I tu? Ja tens el dispositiu mòbil en català?

Eloi Torrents

Tècnic de l’Àrea d’Empresa de la Plataforma per la Llengua 

www.plataforma-llengua.cat

La botiga de joguines

dimarts , 17/06/2014

 

L´aparador m’oferia l´espectacle de la botiga plena de joguines amb els anuncis de les diferentes seccions amb grans cartells de colors diversos, escrits en català. Jocs de taula cap a la dreta, jocs de construcció al fons, jocs esportius primera planta, i així un seguit de directoris que es perdien fins al fons del local.

L´interès em va esperonar per entrar-hi i entremig de nines, pilotes, taules de ping-pong i cistelles de bàsquet, vaig descobrir la secció de maquetes per muntar, on destacava aquell tren miniatura, reproducció a escala d’una “Santa Fe” de la meva infantesa. Vaig acostar-m´hi encuriosit per la joguina i em va sorprendre tant la fidelitat del més petit dels detalls, com l´etiquetatge, en català, de la caixa: “MÀQUINA DE TREN SANTA FE MODEL 151F-3102 escala 1:800″ i amb lletres més petites: “CONSTRUÏDA A LA MTM L´ANY 1943″.

Abstret com estava davant d´aquella peça gairebé perfecta, no em vaig adonar de la presencia, al meu costat, del dependent per oferir-me les explicacions necessàries sobre les característiques de la petita obra d’art.

– Li agraden els trens? va preguntar-me amb l’amabilitat interessada de qui vol ésser agradable i atendre un nou client. “Porta un sistema que, quan es posa en moviment, engega una columna de fum, mentre deixa anar un xiulet com les màquines de veritat”, va informar-me amb un to que volia ésser confidencial.

– Sí, vaig respondre sobressaltat per l´aparició sobtada de l´empleat de la botiga. Em porten records de la meva infantesa, com quan anava d´estiueig a Vacarisses amb els meus pares i l´avi. Però el que més m´ha sorprès, i agradablement, és l´etiquetatge en català de tots els articles, ja que no és freqüent l´ús de la nostra llengua a les joguines destinades als més petits.

– Les coses han canviat molt des que es va aprovar la nova normativa, em contestà sense que el somriure amable del seu rostre es desdibuixés. “Ara, gairebé tots els jocs estan etiquetats  en català com a idioma primer, així com els llibrets d´instruccions i les descripcions de les joguines”, va seguir informant-me amb un cert sentiment d´orgull. “A les nines, els han canviat el xip i poden interactuar amb les criatures en l´idioma que elles triïn. Les indicacions per al muntatge dels…!”

El timbre del despertador va ressonar com la trencadissa d’una vidriera. Amb desgana, vaig anar a la dutxa. I amb l´enyorança d’un somni, vaig sortir al carrer enfilant el camí cap a la feina.

Joan Mundó, representant de l’Àrea de Joguines de la Plataforma per la Llengua

10 testimonis, 20 anys i un sol repte: #repteCocacola

dimecres, 11/06/2014

IMG_1733.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 #repteCocacola. Plaça de Catalunya, 31 de maig de 2014.

He demanat a 10 testimonis (inclosa jo mateixa) que van ser presents l’any 1993 i que també van ser presents el passat 31 de maig de 2014 a la plaça de Catalunya que reflexionessin sobre les diferències entre les dues edicions del Repte Cocacola, en què la Plataforma per la Llengua ha reivindicat, amb l’elaboració d’un mosaic fet amb llaunes amb la inscripció “Etiqueteu en català!” que les grans multinacionals que operen al nostre país usin el català en l’etiquetatge dels seus productes..

Aquí teniu les seves paraules:

Xavier Bosch (director general d’Immigració de la Generalitat de Catalunya)

Notes com passa el temps quan et convoquen a repetir una acció vint anys després d’haver-hi participat. Lamentablement, si s’ha hagut de repetir ha estat perquè en tot aquest temps les grans marques han fet cas omís de les pressions populars i han continuat amb la seva manca de respecte als seus clients i la llengua que parlen. La gran diferència entre 1993 i ara és el context polític. Si llavors havíem d’esperar la bona voluntat de les empreses, la creació d’un nou estat pels catalans serà la manera definitiva que les empreses respectin el país i la llengua del territori on actuen. Els faltarà temps per catalanitzar les seves etiquetes.

Roger Buch (grup organitzador 1993)

La diferència és que abans es van haver de pagar dos anuncis a la premsa (Avui) que van ser molt cars i l’entitat que ho organitzava no era gens coneguda. Ara no cal posar anuncis, perquè la difusió ha estat viral a partir de la mobilització de tot l’entorn de l’entitat. La Plataforma per la Llengua actualment té una xarxa de milers de relacions formada pels seguidors de Twitter (24.416 seguidors) i els seguidors de Facebook (27.429 seguidors).

Tot això permet:

– Promoure l’acció abans de fer-se, buscar complicitats. Als seguidors els agrada la campanya i la difonen, són “prescriptors”, és a dir, els millors venedors de l’acció són els simpatitzants de la Plataforma per la Llengua que comparteixen les informacions.

– Difondre l’acció una vegada feta a partir d’enviar fotos. La imatge en aquest cas és important, per tant, es tracta de poder difondre. Continua sent important sortir al TN (tot i que molta menys gent veu la televisió i el TN per la multiplicitat de canals que hi ha), però ara s’hi afegeix tota la difusió viral per les xarxes.

Àlex March (grup organitzador 1993)

El #repteCocacola no ha estat res més que una intervenció efímera, una mena de land art reivindicatiu, on s’ha transmès un missatge amb llaunes de Coca-Cola, tal com ja vam fer fa 20 anys. No ha estat idèntic, la Plataforma per la Llengua s’ha fet gran i el mosaic també. El nombre de llaunes s’ha més que duplicat i això ha permès que la mida d’aquestes lletres pixelades hagi estat molt més gran i que per poder llegir el missatge hagi estat necessari anar-se’n molt més lluny. En aquests 20 anys hem anat de prop a lluny, i la marca s’hauria de plantejar si vol que els consumidors ens allunyem encara més davant de la seva negativa a incloure el català en l’etiquetatge o per contra pot aprofitar aquesta empenta i missatge en positiu per créixer i incorporar noves cultures als seus envasos.

Bernat Gasull (grup organitzador 1993 i actual treballador de la Plataforma per la Llengua)

L’any 1993 s’havia aprovat l’Estatut del consumidor i els ciutadans teníem per primer cop el dret de rebre l’etiquetatge en català, però calia fer un reglament perquè fos una obligació per part de les empreses. El 2014, amb el Codi de consum del 2010, aquest dret ja és una obligació. Tanmateix, per als productes alimentaris no es posen sancions atès que l’administració entén que el català primer hauria de ser llengua oficial de la UE d’acord amb un reglament del 2011. Per a la resta de productes (joguines, mobles, roba, medicaments, higiene de la llar, higiene personal, electrodomèstics…) tampoc de moment no se’n posen, encara que l’Administració hi està obligada per llei.

Neus Mestres (grup organitzador 1993 i actual treballadora de la Plataforma per la Llengua)

Ha estat un acte més complet, amb nous elements de participació a banda de la construcció del mosaic. Enguany l’acte incorporava un element festiu important, la celebració dels 20 anys de la Plataforma per la Llengua. El sistema d’aconseguir llaunes ha estat molt diferent, aleshores vam haver d’anar a tots i cada un dels concerts del Palau Sant Jordi, aquest cop hem fet difusió de la recollida a través de xarxes socials i per aquesta raó n’hem pogut aconseguir moltes més.

Sara Nadal (grup organitzador 1993 i actual voluntària de la Plataforma per la Llengua)

Des del meu punt de vista, una de les diferències respecte al 1993 va ser a nivell logístic: enviament de mails previs per a l’organització (escaleta de l’acte, distribució dels voluntaris per a cada lletra, imatge prèvia del mosaic, etc.), i un cop a la plaça, un punt d’informació equipat amb “eines” que facilitaven la tasca de col·locar les llaunes (cintes adhesives, tisores, guix, guants…), i fins i tot tovalloletes per rentar-nos les mans, i aigua per a tothom!

Crec que la difusió i organització prèvia han estat claus per tenir 40.000 llaunes respecte a les 15.000 del 1993. Vist ara, no sé pas com ens ho vam fer.

Guillem Carbonell (grup organitzador 1993)

En Martí enguany no hi era. Els que ho vam muntar fa 20 anys érem un grup d’amics que ens havíem ajuntat precisament per a defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes (seguint l’eslògan de la ja aleshores desapareguda Crida). Tots teníem bastant el mateix rang, ens dividíem les tasques però diria que no sobresortíem els uns dels altres. I el Martí hi era i era important. Destacava molt però al mateix temps era un més del grup, aquesta era la gràcia d’aquell moment. Si hagués estat al 2014 ara sí que hauria sobresortit perquè de tots va ser el que finalment va acabar ser més constant, comprometent la seva vida per al català i la muntanya, liderant la Plataforma per la Llengua. Però no hi era.

Els que ho vam muntar ens hem fet més grans. Però això no té més importància que la que té per a cadascú de nosaltres. Per sort durant l’acte d’enguany jo no he sentit nostàlgia, més aviat he estat content de veure que l’acció anava bé i trist de pensar que encara calia fer-la.

Lali Mestres (grup organitzador 1993 i actual voluntària de la Plataforma per la Llengua)

Així a primer cop d’ull jo hi trobaria dues diferències:

–          La infraestructura ​per​ muntar l’acte d’ara fa 20 anys era ben casolana​. Ara fa 20 anys en comptes de tanques de l’ajuntament hi havia una cinta de plàstic lligada entre cadires de fusta i cavallets de taula​, tampoc teníem cap tendal, la pancarta amb el lema de l’acte era feta a mà, no teníem cinta adhesiva per enganxar les llaunes al terra…, i a l’hora de recollir-ho tot, allà mateix aixafàvem les llaunes, ​amb una espècie de paperera aixafallaunes…

 

–          A nivell visual, 20 anys després ​el mosaic ha estat molt més divers. Avui, hi ha una gran ​varietat de ​llaunes de ​Coca​-​Col​a​: light, zero, descafeïnades, altes, baixes… Ara fa 20 anys eren totes vermelles​,​ totes iguals…​

Francesc Gomà (grup organitzador 1993 i actual voluntari de la Plataforma per la Llengua)

–          L’anècdota de la dona de la parada ambulant de menjar pels ocells. En l’edició del 1993, just quan els integrants de la Plataforma per la Llengua vam arribar a la plaça Catalunya i vam començar a desplegar tota la logística, la dona de la parada ambulant del menjar dels ocells es va posar forta en el seu propòsit de no moure’s del mig de la plaça. Finalment, va accedir a marxar amb la condició que li donéssim el benefici que, segons ella, obtenia cada diumenge, 25.000 pessetes. Finalment, la Guàrdia Urbana va intercedir i va manar a la dona que es situés en un racó de la plaça atès que l’ajuntament ens havia donat permís per fer l’acte. En l’edició del 2014, la parada ambulant de la dona seguia a la plaça però aquesta vegada tan sols va preguntar quanta estona duraria l’acte…

–          La quantitat de llaunes i les dimensions de les lletres. El 1993 es va fer la frase “Etiquetem en català” amb unes 15.000 llaunes mentre que el 2014 la frase “Etiqueteu en català” s’ha fet amb 32.000 llaunes. Evidentment, aquesta diferència de llaunes ha comportat una diferència evident en les dimensions de les lletres.

L’any 1993 érem pocs, tots voluntaris, amb pocs recursos i molt joves, però amb unes ganes boges d’aventurar-nos a organitzar un acte així. Fins i tot en Martí es va comprar una americana per l’ocasió! Recordo nits al Palau Sant Jordi fent viatges amb el Fiat Uno ple de bosses d’escombraries amb llaunes. Ara també hem fet molts viatges per tot el territori i per tota la ciutat, però les xarxes socials ens han permès tenir punts de recollida per tots els Països Catalans i desenes d’entitats col·laboradores, en total 80. El 1993 va ser el primer acte públic de la Plataforma per la Llengua, ara un acte per commemorar els 20 anys de l’entitat. La reivindicació, la mateixa.

10 testimonis i força diferències, però hi ha una cosa que no ha canviat en 20 anys: encara hi ha grans empreses com Coca-Cola que vulneren expressament la llei que garanteix el dret de rebre l’etiquetatge en català. Grans marques com Coca-Cola sempre respecten totes les llengües europees de les dimensions de la catalana. El català és l’únic cas en què no ho fan.

Quan podrem dir que som un país normal?

 

Eulàlia Buch

Cap de l’Àrea d’Acollida de la Plataforma per la Llengua

De la no substitució lingüística i la llibertat

dilluns, 21/03/2011

imatge-santjordi-2010.jpg Seguint escrutant sobre el concepte de llengua comuna —tan central en l’aposta ideològica de la Plataforma per la Llengua—, ja hem anat destriant, en aquest seguit d’articles, quins en són els pilars. N’hi ha un que apunta a la diversitat lingüística del món, i concretament, a l’aportació que fem com a catalanoparlants a aquesta riquesa compartida per tothom. Doncs bé, un dels plantejaments que fem és que utilitzant i impulsant el català a casa nostra, millorem aquesta aportació, perquè no potenciem cap tipus de substitució lingüística. De fet, aquest plantejament parteix de la idea que cal buscar els sistemes adequats per assegurar unes bones condicions per a totes les llengües. Hi ha qui pot objectar que aquest plantejament pot suposar un deteriorament de les llengües que no són pròpies dels territoris però que s’hi parlen —de vegades, d’una manera igual o més majoritària que la pròpia—. Bé, els lingüistes ens diran que és un risc que cal córrer, i que el que cal és vetllar, també, per la bona salut de totes aquestes llengües —que és tant com dir que si aquesta mesura és seguida arreu, arreu les llengües pròpies gaudiran d’una bona salut—. Una proposta d’aquest tipus el que fa és garantir les possibilitats d’accés al coneixement de la llengua pròpia del territori per part de tots els ciutadans que hi viuen —això que el Consell Europeu recomana als estats des de fa ja més de vuit anys— per deixar la porta oberta a optar a la llengua que es vol utilitzar, a fer efectiva la llibertat d’elecció, vaja. Perquè el concepte de llibertat va intrínsecament lligat al de les condicions d’accés i ús. És lliure aquell qui pot escollir, no aquell qui —en nom de la llibertat— emprèn una via perquè és l’única. D’això en podem dir de moltes maneres —i és un acte èticament legítim—, però que poca cosa té a veure amb el de la llibertat des del prisma de tot col·lectiu humà. Qui s’oposa a fer del català la llengua comuna als territoris de parla catalana, qui no té en compte la responsabilitat personal que té com a ciutadà  a no donar suport a processos de substitució lingüística, no solament coopera en l’empobriment de la diversitat lingüística, sinó que perverteix el mateix concepte de llibertat sota la fal·làcia d’un suposat dret al desconeixement —a la llengua, és a dir: al coneixement, a la vivència, a l’eixamplament de les condicions de possibilitat…—, que encara que sigui al·lucinant, és el que pregonen alguns intel·lectuals (?) del món on vivim.

És per això que la Plataforma per la Llengua, després d’optar per l’aposta ideològica i pràctica de fer del català la llengua comuna dels territoris de parla catalana, dóna suport a la llibertat de tots aquells qui hi vivim, informant-los d’on ens condueixen els nostres hàbits lingüístics i els discursos que hi van adherits.

 

Marc Biosca i Llahí

Plataforma per la llengua

 

Si vols llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

La policia espanyola contra el dret del ciutadà de fer servir el català

dimecres, 9/03/2011

L'estat discrimina el cat.jpg És el dia a dia a la Plataforma per la Llengua: casos en què la mateixa administració es nega sistemàticament a complir les lleis que afecten els ciutadans pel que fa a l’ús del català. Pot ser l’administració espanyola, la catalana, càrrecs polítics i fins i tot funcionaris que actuen activament contra les lleis. N’hi ha que afecten tant períodes en què tenien responsabilitats el PP, el PSOE, el tripartit o Convergència i Unió. Afecten incompliments d’acords, convenis, la Llei de política lingüística, el codi de consum, legislació de toponímia, l’Estatut i fins i tot lleis estatals. No ens voldríem allargar en els molts casos d’actuació contra la llei; ens fixarem només en un cas reiteratiu: les forces de seguretat i el català.

Els casos que rebem de ciutadans que contra la llei són obligats a parlar en castellà són un degoteig constant. Generalment, atès que tant l’Estatut, com la Llei de política lingüística, com la Llei estatal orgànica 4/2010 del règim disciplinari del Cos Nacional de Policia garanteixen el dret d’emprar el català i no ésser discriminats per raons de llengua, la lletra escrita sempre al·lega altres causes com el desacatament a l’autoritat. Però n’hi ha de més atrevits. Vet ací un cas molt recent, del 19 de febrer d’enguany. Un ciutadà duia el CAT a la matrícula. La policia estatal de la Seu d’Urgell decideix tramitar una acta d’infracció. No pas pel CAT (que el ciutadà retira un cop se li ha demanat), no, sinó per negar-se a parlar en castellà. Textualment a l’acta hi posa el següent: Infracciones realizadas a juicio del/los agentes: desobedecer la orden del agente a dirigirse en castellano o negativa a dirigirse en castellano al agente actuante en reiteradas veces cuando éste le ordena que retire la pegatina con el distintivo del CAT en la matrícula, por encima de la “E” de España. En aquest cas, no només la policia decideix actuar contra la llei, sinó que denuncia un ciutadà justament perquè actua d’acord amb la llei.

Vet ací els esdeveniments per arribar a la infracció. La policia de la duana entre Andorra i Espanya atura el cotxe del denunciat per dur els CAT (dos, un a cada matrícula) i li demana que els retiri o altrament el denunciarà. Els dos passatgers del cotxe retiren els CAT. En acabat, el denunciat fa un comentari al policia, que respon amb un “háblame en español“. El denunciat s’hi nega. Li demanen la documentació i tramiten la infracció.

Benvinguts, doncs, al club del món invertit en aplicació de l’article vint-i-sis de la llei del país en què la policia té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país; i per nassos interpretar-les en el sentit oposat.

Bernat Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles d’opinió de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Implicació personal, responsabilitat col·lectiva

dijous, 20/01/2011

_DSC0130.JPGImplicació personal, responsabilitat col·lectiva

Els resultats de les enquestes alerten una vegada i una altra de la reculada persistent i preocupant de l’ús social del català, sobretot entre els joves. Per què es produeix aquest fet?. És una pregunta molt pertinent precisament ara, quan la sentència del Tribunal Suprem, pretén fer trontollar la metodologia de la immersió a les escoles catalanes.

Pel que fa a les llengües hem de diferenciar el seu aprenentatge del seu ús. La llengua inicial, la llengua primera o la llengua materna, com en vulgueu dir, és aquella que cadascú de nosaltres ha adquirit en el seu àmbit familiar, de petits. Ens serveix per comunicar-nos i cobreix tots els registres. És la llengua amb la qual hem donat nom a les coses i a través de les qual descobrim el món. Al llarg de la nostra vida podem aprendre altres llengües, però es pot donar el cas, de fet es dóna, que una persona estigui anys “aprenent” una llengua i que no sigui, capaç d’expressar-s’hi, d’utilitzar-la en un context de conversa normal. Per passar del coneixement a l’ús s’han de donar una sèrie de condicions: que el context ho faci necessari, que es perdi la por a l’error i que no es tinguin prejudicis negatius en relació amb la llengua que s’ha d’utilitzar.

La metodologia de la immersió no fa res més que fer de la llengua segona o tercera o de qualsevol altre que es vol aprendre, una llengua útil i de relació en tots els àmbits i reproduir el sistema d’aprenentatge per a l’adquisició de la primera llengua. Per això és tan important que l’ús de la llengua que es vol aprendre, traspassi les parets de la classe i ocupi el lloc de l’esbarjo, del menjador, del cinema, de la televisió, dels joves i de lectura.

No hi ha cap raonament pedagògic que demostri que aquesta metodologia no sigui l’apropiada per fer possible que un nen, un jove o un aprenent de llengües altres que la seva llengua inicial la pugui conèixer i utilitzar. És tan apropiada la metodologia de la immersió que les millors escoles d’ensenyament de llengües l’empren i les famílies paguen mensualitats i mensualitats perquè els seus fills assisteixin a aquestes escoles.

En començar aquest article plantejava una pregunta. Per què hi ha una reculada persistent de l’ús social del català?. La resposta és òbvia.

. Perquè la metodologia de la immersió s’ha fet malament en molts casos i, sobretot, darrerament quan hi ha hagut una gran relaxació en la seva aplicació.

. Perquè el català s’ha vist, progressivament, com una llengua que no és útil.

. Perquè cada vegada subtilment o grollerament s’addueixen més motivacions polítiques en contra de l’ús del català.

Fa anys que els experts ens alerten del perill de substitució lingüística. En relació amb la llengua catalana, la responsabilitat de la perdurabilitat d’una llengua és dels seus parlants en primer lloc i dels governs que han de fer lleis i fer-les complir per assegurar la seva vitalitat. Ho fan tots els governs democràtics i avançats del món i amb llengües de gran abast que tenen al darrera grans imperis econòmics i polítics.

Plataforma per la Llengua continuarà treballant per aconseguir la implicació personal dels parlants del català i per reclamar la responsabilitat col·lectiva en defensa de la llengua catalana.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles d’ópinió de Plataforma per la llengua fes clic aquí

Un nou impuls a la política lingüística

dilluns, 10/01/2011

La sentència que el Tribunal Constitucional espanyol va emetre l’estiu passat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va inaugurar un nou cicle polític transcendental per al nostre país. Efectivament, les conseqüències polítiques a llarg termini de la sentència són, ara per ara, imprevisibles. En aquest sentit les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre han tingut una importància cabdal: no només pels considerables canvis en el mapa polític, sinó perquè la nova cambra escollida pel poble i el nou Govern de Catalunya difícilment es podran limitar a gestionar la nova situació creada per la sentència, com si es tractés d’un mer contratemps legal de dimensions menors. No ens equivoquem: estem davant d’un nou cicle en què una part substancial dels equilibris de l’anomenada “transició democràtica” han deixat de ser operatius. Caldrà, doncs, posar els fonaments d’un futur col·lectiu de Catalunya.

Faig aquestes consideracions de caire polític general precisament perquè els efectes de la sentència del TC amenacen elements clau de l’ordenament lingüístic a Catalunya, fins al punt que en els pròxims anys la discriminació que patim els catalanoparlants pot fàcilment esdevenir insuportable i insostenible. Això i l’inevitable projecte de construir un nou projecte de futur col·lectiu fan necessari més que mai un nou impuls a la política lingüística. Un impuls vigorós i decidit que desplegui els grans consensos legislatius de la legislatura passada, a fi d’avançar cap a la igualtat de drets dels catalanoparlants i posi les bases d’una autèntica convivència en llibertat.

tribunalsupremo.jpgSeria fàcil caure en la temptació —de fet, en l’error— de pensar que en un moment polític tan delicat com el present cal fer una política lingüística “de baixa intensitat”, que no “faci soroll”, com si treballar a favor de la llengua comuna fos, per definició i necessàriament, una empresa escandalosa, polèmica, sorollosa. És cert que hi ha polèmiques sobre la llengua, però no ens enganyem. Si aquestes polèmiques hi són, és per dos motius. D’una banda, perquè els qui les promouen disposen d’uns altaveus més potents que els seus arguments i la seva base social objectiva. I d’altra banda, perquè des de les posicions favorables al català s’ha estat francament mandrós a l’hora de reflexionar sobre el paper de la llengua en la nostra societat, i perquè quan s’ha fet aquesta reflexió, sovint s’ha pensat i parlat des de la feblesa.

El resultat d’aquesta mandra i aquesta feblesa ha estat una injustificable manca d’arguments i una perillosa incapacitat de respondre i desactivar les trampes i mentides del nacionalisme espanyol. En efecte, ha calgut la intervenció d’una entitat amb pocs recursos com la Plataforma per la Llengua —a través d’estudis com el que detalla les més de 500 lleis i normes espanyoles que imposen el castellà— perquè els nostres representants polítics siguin capaços de dir públicament que les famoses “multes lingüístiques” són, en primer lloc, les que defensen el castellà, i que aquesta és, de lluny, la llengua més agressivament protegida de l’Estat espanyol.

Els ciutadans de Catalunya —tinguem l’origen que tinguem, parlem la llengua que parlem a casa—ens mereixem una política lingüística seriosa, decidida, ambiciosa i tenaç, aplicada des del consens i el respecte. Ens la mereixem perquè ens hi juguem moltes coses. Una política lingüística que, sota l’excusa d’evitar conflictes, no es prengués seriosament ella mateixa i constantment busqués excuses per no fer-se complir equivaldria a renunciar, en l’àmbit de la llengua i la identitat catalanes, a jugar el paper històric que les nostres institucions estan cridades a exercir en aquest moment. El que cal esperar dels nostres governants és un profund exercici de responsabilitat, i això significa, des del meu punt de vista, saber mesurar les pròpies forces i, a partir d’aquí, proposar nous discursos sobre la llengua que generin nous consensos socials, amplis i transformadors. La nostra societat té una gran set d’aquestes paraules raonables i amables sobre la llengua, i el pitjor que podem fer és evitar de parlar. Cal fer soroll, doncs — però un soroll harmònic.

És sobre la base d’uns nous consensos plens de contingut que podrem construir un nou projecte de vida col·lectiva. I pel que fa a la llengua, aquest projecte no és altre que la visió del català com a llengua comuna dels catalans: allò que ens uneix més enllà de les nostres diferències individuals, la llengua que tenim en comú en un context d’elevada diversitat lingüística (recordem que a Catalunya es parlen més de 250 llengües), la llengua que ens fa sentir ciutadans de ple dret i ens dóna un lloc en la història d’aquest país. Tot desplegant, de manera decisiva i amable alhora, els grans consensos recents (la Llei d’Acollida, la Llei d’Educació, la Llei del Cinema, el Codi del Consum, etc.), aquesta legislatura ha de ser la que materialitzi la visió del català com a llengua comuna.

Josep-Anton Fernàndez

Plataforma per la Llengua

Podeu llegir més articles de Plataforma per la llengua aquí

Espanya, al Rècord Guinness en el reconeixement de llengües pròpies

dilluns, 3/01/2011

No hi és encara, però ben bé que hi podria ser. L’Estat espanyol constitueix un fet excepcional en el reconeixement oficial de les llengües pròpies, com és el cas del català. Vet ací algunes de les glòries que Espanya pot fatxendejar i que el fan un cas únic dins la Unió Europea i en l’entorn de països de tradició democràtica en el tractament de llengües. Així, doncs, Espanya és l’únic país de la Unió Europea que tot i tenir una llengua pròpia amb tants parlants com el català, o que hi representa un percentatge tan alt de parlants dins l’estat, aquesta llengua:Logo Plataforma.jpg

–       No és llengua oficial del país en igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua oficial (sorprenentment l’única llengua oficial de l’estat reconeguda a la constitució és el castellà, fet del tot sorprenent i excepcional)

–       Està prohibida la utilització en el parlament de l’estat que representa a tots els ciutadans.

–       No és plenament present en totes les informacions del passaport. De fet no és present en cap informació del passaport (per bé hi ha desenes de llengües presents establertes com a obligatòries per real decret)

–       No es doblen o subtitulen en aquesta llengua la totalitat de les pel·lícules de gran distribució

–       No es fa servir, ni es pot fer servir per la normativa vigent, en el nom oficial de l’estat; sigui en la moneda, els segells, o qualsevol document oficial.

–       No es pot fer servir oficialment per anomenar cap dels aeroports de l’estat.

–       L’Estat no l’ha presentada mai per ser llengua plenament oficial de la Unió Europea.

–       No és llengua d’ús intern ni extern de l’exèrcit, ni tan sols d’algunes divisions.

–       No és plenament present en aquesta llengua les instruccions dels productes farmacèutics de venda en farmàcies.

–       És absent en l’etiquetatge de la gran majoria de grans empreses.

–       A la Constitució de l’estat no només no hi figura com a llengua oficial, sinó que ni tan sols hi figura el nom de la llengua.

–       L’única llengua obligatòria per a tots els funcionaris que treballen al domini lingüístic és una altra.

–       Hi ha el deure, només, de conèixer una altra llengua (no pròpia del territori) per a tots els ciutadans que viuen allí on és llengua pròpia.

–       Té gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en una altra llengua (en aquest cas castellà) els productes que es venen allí on aquesta llengua (en aquest cas el català) és llengua pròpia.

–       Té tanta poca presència en la retolació en els establiments oberts al públic, amb una llei àmpliament incomplerta.

–       Té tanta poca publicitat al carrer en aquesta llengua, i no hi ha cap llei i estatal ni autonòmica o regional que hi obligui.

–       Té tan poques obligacions pel que fa a l’ús d’aquesta llengua i tants incompliments de la poca que hi ha.

–       Té una altra llengua (el castellà) tan imposada legalment, amb més de 500 disposicions, allí on (el català) és llengua pròpia.

–       I té tristament molts altres rècords, però especialment un de molt més trist: bona part de la classe política, accepta aquesta anomalia discriminatòria i ni tan sols en fa una denúncia pública i fervent de manera constant i decidida.

Espanya, és, doncs, un país de rècords. I la consideració de la llengua catalana dins d’aquest estat, per tant, també. Som un trist rècord. Som la llengua europea més desprotegida legalment de la Unió Europea en relació al nombre de parlants. Per molts anys!!

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de Plataforma per la llengua fes clic aquí

Posem-ho difícil o més difícil encara

dimecres, 29/12/2010

Posar-ho difícil és un dels títols dels 6 gags humorístics que ha produït Plataforma per la Llengua amb la col·laboració de la productora audiovisual Minoria Absoluta.

Els gags relaten, en clau d’humor, situacions i actituds lingüístiques per posar en evidència els estereotips i tòpics que encara són ben presents en la gestió de la llengua catalana, sobretot quan (aquesta es du a terme)l’interlocutor és un nouvingut.

Entre els tòpics que més planen al voltant de la llengua és que esdevé un problema per al nouvingut. És allò que molt probablement devem haver sentit: “pobra gent, ja tenen prou problemes, només els falta que els afegim el de la llengua catalana.”

Aquest raonament és fals, és precisament la llengua catalana la que facilitarà resoldre molts dels problemes en què es troba un nouvingut quan ve a viure a casa nostra, problemes per trobar feina, per ajudar els seus fills que van a l’escola i fan els deures en català…, a ser més autònoms, en resum!

En definitiva, el català, suma. Suma perquè proporciona valor afegit. Suma perquè parlar en català no implica haver de deixar de parlar altres llengües, sinó només gestionar-ne els usos per evitar que cap d’elles interfereixi en el benestar vital de les altres. Suma perquè, adoptar-la, comporta beneficis en la integració, harmonia entre el passat llunyà i el present proper. Suma perquè parlant en català a Catalunya no s’hipoteca l’existència de cap altra llengua, i perquè el seu ús vetlla pels principis de sostenibilitat, solidaritat i respecte.

El català suma perquè és l’única opció de llengua comuna a Catalunya que garanteix les tres coordenades essencials de tota llengua comuna: la cohesió social, la continuïtat amb la cultura històrica del territori i la sostenibilitat lingüística.

Ja ho veieu: per a un nouvingut, hi ha una pila de coses que són obstacles, però el català no n’és cap d’aquestes. Al contrari, només falta que arribi a un lloc on es parla català i la gent no vulgui que l’aprengui ni l’entengui.

No ho posem més difícil, veiem-ho;

[youtube WLQY24yQUJ0]

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí


La Sentència del Tribunal Constitucional. Primeres conseqüències

dilluns, 27/12/2010

Fa uns mesos, quan es va conèixer la Sentència del Tribunal Constitucional que mutilava greument l’estatut aprovat pel poble de Catalunya, Plataforma per la llengua i moltes altres entitats tribunalsupremo.jpgdel país ja van advertir del perill que comportaria l’esmentada sentència i les conseqüències, totes dolentes, per als nostres interessos nacionals, que se’n derivarien.

Ara, mentre alguns ciutadans als quals la sort els havia somrigut a la loteria de Nadal ho celebraven, quan Catalunya tenia un govern en funcions i quan tots preparàvem les festes de Nadal, ens ha arribat, amb la signatura del Tribunal Suprem, la primera greu conseqüència de la Sentència del Tribunal Constitucional.

Per bé que no ens ha agafat de sorpresa, la veritat és que ha estat una sacsejada important. Es tracta d’una sentència que posa en perill el sistema lingüístic de les escoles de Catalunya. Atenent la denúncia de tres famílies, que s’havia produït fa anys, i que, en principi, havia estat desestimada, el Tribunal Suprem, basant-se en l’esmentada sentència del Tribunal Constitucional, dóna la raó a les famílies i insta el govern de Catalunya a revisar la immersió lingüística per fer possible que el castellà sigui també llengua vehicular dels ensenyaments no lingüístics.

Plataforma per la Llengua dóna suport, una vegada més, a la metodologia de la immersió, avalada per les autoritats competents de la Unió Europea i que ha donat magnífics resultats pedagògics i socials.

Acabada l’etapa fosca de la dictadura franquista, durant la qual el català va ser perseguit i arraconat a la vida privada es va iniciar l’etapa democràtica i amb ella va arribar la reinstauració de la Generalitat i el pacte lingüístic. Pacte que va ser consensuat per totes les forces polítiques i que tenia per objectiu no separar l’alumnat de les nostres escoles en funció de la llengua que parlaven a casa i fer possible que, en acabar l’ensenyament obligatori, fossin capaços d’emprar el català i el castellà amb fluïdesa. Va caldre preparar els mestres perquè poguessin ser els agents transformadors que la nova situació requeria. Aquest procés es va fer amb molt, molt de tacte, amb molta professionalitat i amb molta il·lusió. I els resultats avalen l’encert d’aquella decisió.

Un dels béns més preuats d’una societat és la cohesió social i la igualtat d’oportunitats per als joves. En uns moments de crisi com els que estem vivint cal que els nostres joves siguin competitius i tinguin com més eines millor per tenir oportunitats en el mercat laboral. És per això que, entre molts altres coneixements, han de ser competents lingüísticament. Han de saber llengües i, naturalment, a Catalunya, han de saber primer català, llengua pròpia del país i després castellà i quantes més llengües estrangeres millor.

L’últim informe PISA ens permet conèixer el grau d’assoliment dels aprenentatges dels nostres alumnes en relació amb l’alumnat de l’estat i d’altres països d’Europa. Dons bé, el coneixement del castellà de l’alumnat de les escoles de Catalunya no és inferior al de l’alumnat de les escoles de Burgos, posem per exemple. Per què, doncs, aquesta persistència per voler acabar amb un sistema que va bé per part de l’estat que ens hauria de representar? Aquesta és la pregunta clau. Entre tots haurem de trobar la resposta.

Plataforma per la Llengua referma el seu compromís amb la llengua del nostre país. Es compromet a treballar amb les altres entitats i amb la societat civil i amb els seus socis, als quals representa, per impedir que l’ofensiva contra la nostra llengua tingui èxit i fa una crida a mobilitzar-nos, tots, en defensa de la llengua catalana que és un factor clau de la nostra identitat i un factor inestimable de progrés, de cohesió i de justícia social.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

per llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí