Entrades amb l'etiqueta ‘nova constitució’

Votar independència és votar llengua

dijous, 30/07/2015

Posicionament de la Plataforma per la Llengua amb relació a les eleccions de 27 de setembre de 2015

El català necessita un Estat a favor i no un a la contra, com ara, i per això assolir la independència política és l’única manera d’aconseguir la normalitat del català a Catalunya.

Aquesta és la constatació a la qual ha arribat la Plataforma per la Llengua després de 22 anys de treballar pel català i d’anar copsant durant tot aquest temps la resposta real dels diferents governs espanyols –i d’alguns governs autonòmics- als problemes dels ciutadans amb relació a la llengua catalana: furibunds atacs a la immersió a l’escola a Catalunya, negació de la unitat de la llengua, reiterats intents que els infants de les Balears i el País Valencià no puguin estudiar en català, veto a la possibilitat de fer el català oficial a Europa… En resum, després d’una àrdua feina de picar pedra, l’entitat ha constatat la impossibilitat d’un canvi real, la impossibilitat que els diferents governs espanyols tractin el català com una llengua de primera i, per tant, que considerin els catalanoparlants com a ciutadans de primera.

A Espanya els catalanoparlants són ciutadans de segona, i el català, tot i ser una llengua viva i puixant, no pot desenvolupar-se amb normalitat en ple segle XXI en aquest Estat.

Des que va néixer el 1993, la Plataforma per la Llengua ha tingut com a únic objectiu millorar la situació del català des d’una vessant pragmàtica i transversal. En tot aquest temps, l’entitat mai s’havia definit sobre quina havia de ser l’estructura política dels territoris de parla catalana. Ara, però, aquest mateix pragmatisme és el que ha portat a la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, a concloure que només amb un Estat propi el català pot prosperar, i a decidir donar suport obertament al procés sobiranista que viu actualment el Principat.

Per tant, de cara als propers comicis del 27 de setembre, la Plataforma per la Llengua ho té clar: demanem el vot per a qualsevol de les candidatures que aposten obertament, i en un termini de temps al més breu possible, per la independència de Catalunya! Perquè ara mateix, votar per la independència és també votar per la llengua catalana.

 

Òscar Escuder de la Torre

President de la Plataforma per la Llengua

Però, estem parlant d’un mestre?

dimarts , 26/05/2015

Foto de Plataforma per la Llengua: en español o nada2

Em refereixo avui a una notícia, trista notícia, que afecta l’IES Terrassa. Sembla ser que, a l’aula de Formació de Gestió Administrativa, un alumne que parlava la seva llengua, el català, va ser objecte de mofa pel seu professor per raó d’aquesta circumstància. I no només això, sinó que atès que parlava català habitualment, li va fer saber que  l’avaluaria amb més rigor en les matèries de castellà i anglès (?). I no només això, sinó que va manifestar, també, menyspreu per als partits que donen suport a la llengua catalana. I tot això, en plena classe i en el seu paper de mestre.

Com a mestra, com a formadora de mestres, com a membre de la Plataforma per la Llengua i com a catalana em preocupa molt aquesta situació que, malauradament, no és del tot aïllada. Hi ha hagut, per part del govern de l’Estat i amb el suport d’altres formacions polítiques amb un determinat concepte d’Estat, la voluntat de presentar la situació lingüística de les nostres escoles com a injusta i discriminatòria envers el castellà. Han incitat (ens consta) pares i mares d’alguns alumnes perquè demanessin el castellà com a llengua vehicular dels aprenentatges dels seus fills, han obligat a prescindir del projecte lingüístic dels centres, redactat d’acord amb els principis pedagògics més adients i d’acord amb la realitat sociolingüísitca de l’entorn, han intentat l’enfrontament entre pares, entre pares i mestres… I, tot això, ho han fet a l’empara de sentències judicials i, naturalment, com sap tothom, amb un director d’orquestra imprescindible: l’ínclit ministre de Cultura i Esports, senyor Wert. L’actuació d’aquest ministre és un dels greuges més grans que se li poden fer al PP. Aquesta voluntat uniformitzadora, antiga, retrògrada i injusta és en gran part al darrera de la pèrdua de vots a València i a les Illes, on la persecució de la llengua, sense el fre de cap partit en el govern que ho pogués impedir com en el cas de Catalunya, ha estat gravíssima. Sembla que bufen vents de canvi i jo celebro que es pugui reconduir la situació a tot l’àmbit de parla catalana i tornar a una situació de calma a les escoles i al foment del respecte per a totes les realitats lingüístiques, a partir de la consideració del català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

Hi ha, però, en la notícia que comento. un fet que, a parer meu, és encara més greu. És el comportament d’aquest mestre (?) de mecanografia.  Un mestre, una mestra, té la missió i el deure d’acompanyar cada un dels seus alumnes en el seu procés d’aprenentatge, de valorar el seu progrés individual, d’animar-lo quan no se’n surt i felicitar-lo pels seus èxits. No em puc imaginar un mestre ridiculitzant els seus alumnes. Senzillament, se l’hauria de retirar de la docència. Quina confiança pot tenir aquest noi que, per formar part d’una família que parla català a casa, és motiu de mofa i d’amenaces per part del seu professor? Cap. Pobres alumnes d’aquesta classe! Potser escriuen més ràpid que la tramuntana però quina poca empatia, quina pobra relació personal han de tenir amb aquest funcionari de la docència.

 

Estic convençuda que els responsables de la direcció de l’IES Terrassa, l’Associació de Pares i Mares del centre,  la Inspecció de la zona, el Departament d’Ensenyament, sabran reconduir, entre tots, aquesta situació lamentable arribant on calgui, perquè l’educació és «cosa de tots» i no podem consentir que una poma podrida faci malbé el cistell. Amb tot el meu suport a aquest noi i a la seva família, voldria dir-li que, segur, segur, que en la seva vida de formació la relació amb aquest professor/funcionari ha estat una excepció i que ha trobat i trobarà mestres que recordarà sempre.

 

Teresa Casals

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

El castellà oficial o no? Cap llengua oficial…?

dimarts , 19/05/2015

 

presentacioconstitucio

 

Em refereixo sens dubte al debat sobre el futur model lingüístic per a la república independent de Catalunya. Bo i seguint les discussions sobre aquesta qüestió, crec francament que ens perdem en les formes, en el dit de Confuci, que en lloc de mirar el que ens indica acabem mirant-li el dit. No sé pas si tots, però em fa l’efecte que bona part, dels que defensen que el castellà sigui llengua oficial i dels que defensen que no en sigui, tenen més punts en comú que no pas es pensen. Potser ens perd el concepte, el terme.

Tinc la impressió que hi ha un cert consens en moltes de les opinions que el català tindrà uns usos institucionals preferents o prioritaris i per altra banda que cal atendre i reconèixer el paper del castellà, especialment pel que fa al dret del ciutadà d’utilitzar-lo davant de les institucions o d’aprendre’l a l’escola (si cal amb totes les excepcions o no de terminis i forma per uns o altres). Dit això, el que ens perd sovint és com cal traslladar això en l’ordenament jurídic i simbòlic de l’Estat. En una balança tal volta uns hi volen fer notar més el reconeixement simbòlic institucional o el blindatge formal d’una o altra llengua, i altres els pesa més la temença que a l’hora de posar-ho d’una determinada manera a la llei, les interpretacions i conseqüències legals puguin ser diferents de les preteses inicialment. No són tan descabdellades aquestes visions.

Partim d’un model, l’actual, molt impositiu, però a la vegada interpretatiu, molt particular, molt poc clar, molt enrevessat i amb missatges molt contradictoris sobre la situació real de la llengua. El nostre focus de visió no s’eixampla gaire per comparar-nos al que passa arreu del món en aquest aspecte. Tenim ja d’antuvi un garbuix prou patent, i no és pas estrany que el projectem amb el mateix embull cap al futur. La qüestió lingüística ens l’han posada molt difícil, molt excepcional; tant, que nosaltres mateixos també ho acabem fent difícil. Per què, doncs, en lloc de començar la casa per la teulada, no intentem d’alliberar-nos del pes de la confusió de segell espanyol que arrosseguem i definim primer aquells punts bàsics per després posar-li el nom? Hi ha experts, sobradament preparats, per trobar una fórmula, o diverses, que s’ajustin a aquesta intencionalitat. Insisteixo que hi ha uns mínims dels quals no som pas tan lluny fins i tot en les qüestions més polèmiques. Poso un exemple (no pas l’únic). Potser no ens posarem d’acord en si el castellà ha d’ésser una assignatura obligatòria a l’escola o un dret per a tothom qui vulgui aprendre-la, però fet i fet això és una concreció que no cal que depengui d’un principi constitucional, sinó d’una llei de rang inferior, com pot ser d’ensenyament, també prou modificable en el temps. En canvi, potser sí que ens posarem d’acord que del caràcter institucional que reconeguem al català es desprèn que com a mínim ha d’ésser assignatura obligatòria per a tots els alumnes.

Més enllà de tot això, hi ha el simbolisme dels mots. Quan diem que una llengua és oficial o cooficial ho diem pensant en allò que implica l’oficialitat i la cooficialitat realment o bé pensem que simbòlicament volem que hi surti aquest nom? Quan parlem d’oficialitat o de llengua de les institucions, o llengua nacional, o llengua dels poders públics, o llengua cooficial o cap llengua oficial, ho fem partint del significat que té cada cosa en un lloc com a Suïssa, Canadà, Suècia o fins i tot Andorra, o el nostre referent és Espanya i la Catalunya autonòmica? Quins referents de terminologia hem de tenir en el nou Estat? Hi ha altres formes per definir allò que volem quan diem oficialitat?

Volem la independència per fer un país modern però la nostra societat arrossega molts clixés d’un model espanyolista, antic, tronat. Si volem associar la nostra definició als significats dels estats moderns ho entendrà una ciutadania avesada a una visió espanyola molt particular en aquest aspecte? Quina és al fórmula ideal que s’adeqüi als models moderns però no sigui mal interpretada per una societat que en bona part parteix de models i definicions espanyols?

No passem pena. No estem tan lluny un dels altres. Podem trobar el consens en molts dels aspectes que volem que el nou model impliqui en el dia a dia dels ciutadans, institucions, empreses… També podem determinar allò que cal definir en cada nivell, allò que és més emmotllable i allò que forma part ja de l’estructura de l’Estat perquè implica el seu funcionament bàsic. Allò que cal d’antuvi definir i el que no cal. També podem trobar la millor manera de definir-ho, de posar-li nom i forma, per fer un model modern i a la vegada que tingui en compte la psicologia social que parteix encara d’una ciutadania amb referents en l’excepció terminològica i d’aplicació particular espanyola però, això sí, amb moltes ganes d’alliberar-se’n.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua