Entrades amb l'etiqueta ‘som escola’

La comunicació oral, un factor d’èxit

dimecres, 29/10/2014
capcaleraSomEscola
Entendre, parlar, llegir i escriure són les quatre habilitats que qualsevol parlant de qualsevol llengua hauria de dominar en acabar la seva escolaritat obligatòria. És ben cert que no fa pas tants anys persones que s’expressaven amb claredat i, fins i tot amb fluïdesa podien no saber llegir i, sobretot, escriure correctament la seva llengua materna o altres llengües amb les quals havien tingut contactes orals. Eren persones que no s’havien escolaritzat i que eren, senzillament parlants de la seva primera llengua i d’altres, que havien tingut ocasió de practicar.
Tanmateix tenim experiències molt sovintejades de persones que han passat per un aprenentatge d’anys d’una llengua estrangera, que poden llegir textos. que poden construir frases correctament escrites, però que no poden superar amb èxit la competència comunicativa en aquella llengua. Els aprenents de llengües altres que la seva pròpia, poden comprovar les seves mancances quan es troben al mig d’una conversa real amb parlants capacitats per expressar-s’hi amb correcció.
El nostre sistema educatiu no ha concedit a la llengua oral la importància que, a parer meu, calia. Darrerament el Departament d’Ensenyament està fent un esforç molt considerable per incrementar el grau de competència del nostre alumnat en la lectura. Una bona notícia perquè sense saber llegir l’aprenentatge és gairebé impossible i sense l’adquisició de l’hàbit lector difícilment es pot experimentar el plaer de llegir. Tal vegada caldria també potenciar l’ús de la llengua oral a les classes.
Perquè potser el llegir ens ha fet perdre el parlar. La societat que vivim, la poca interacció oral que hi ha entre algunes famílies, la pobresa del llenguatge que s’utilitza en segons quines situacions, empobreix tant les interaccions orals que aboca els joves a una mínima competència en la llengua parlada, en la seva primera llengua i no cal dir en les altres. Aquest tema és molt, molt preocupant. Només cal que s’observi el llenguatge dels joves en el transport públic, per exemple, i es pot constatar la pobresa del seu vocabulari i la incapacitat que tenen per seduir mitjançant el llenguatge.
Aquests últims anys a les nostres aules han pres la paraula els jutges que, sense tenir en compte cap principi pedagògic i a instàncies de famílies que han obeït consignes polítiques, han dictat percentatges de castellà i de català sense conèixer allò que convenia a l’alumnat. Totes aquestes dèries uniformitzadores imposades pel ministre Wert posen en greu perill la normalització lingüística a Catalunya a part d’enverinar la vida dels centres.
Estudis recents han encès totes les alarmes per la poca competència en el català parlat, sobretot en aquells barris amb contextos més castellanoparlants.I això s’esdevé a 4rt. D’ESO que es quan es consolida la socialització. No ens ha d’estranyar, doncs, que els joves que no tenen el català com a llengua primera  no es relacionin en aquesta llengua i aquest fet pot afavorir que el català sigui deficitari entre els joves i que sigui molt minoritari en el lleure.
Hem de debatre sobre aquests temes. Hem d’assumir la realitat i trobar-hi
solucions metodològiques. Aquests són els temes que ens han de motivar com a professionals de l’educació. Hem de recuperar l’esperit de la immersió i no només a Primària. Hem d’exigir que s’apliqui, també a Secundària on, segurament, ens hem relaxat excessivament.
Teresa Casals, cap de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua.

La llengua, un compromís individual i col·lectiu

dijous, 24/07/2014

estimoelcatala fonsyoutube-001

Quan interpretem els estudis sociològics que ens informen de l’estat de salut de la llengua catalana podem veure el got mig ple o mig buit. A vegades aquesta interpretació es fa d’una manera interessada, altres vegades per una lectura poc aprofundida dels resultats. És important fer un bon diagnòstic de la situació real perquè sense un bon diagnòstic no es poden aplicar les mesures adequades.

És cert que mai tants conciutadans de Catalunya havien tingut un coneixement tan aprofundit de la llengua catalana. D’entrada tots aquells homes i dones que s’han escolaritzat a les escoles catalanes durant els últims trenta anys estan en disposició de parlar, llegir i escriure en català i en castellà. Aquesta és una realitat inqüestionable. Ara bé, la vitalitat d’una llengua no es mesura per les persones que la saben parlar i escriure sinó per aquelles persones que l’usen.

Els últims estudis ens informen que només un 34% dels ciutadans de Catalunya usen sempre el català com a primera opció i tots els sociolingüistes de prestigi diuen que, quan una llengua d’un territori és usada pel 30% de parlants d’aquell territori, és una llengua en perill. La situació del català és de fragilitat.

És una tasca de tots i de cadascun de nosaltres canviar aquesta situació. Les llengües són herència i testament. Les rebem del nostres avis i les hem de traspassar als néts. Les llengües no només són eines de comunicació, són el compendi, l’expressió d’una manera de veure el món i de viure-hi. Totes les llengües són importants independentment del nombre de parlants. Si ens preocupa l’extinció d’unes determinades espècies vives, més ens hauria de preocupar la pervivència de les llengües i de les cultures. Abolir volgudament una cultura és signe de barbàrie i hauria de ser impropi d’un país civilitzat del segle XXI.

El català depèn dels seus parlants. És ben conegut que quan s’ha volgut i es vol afeblir la nostra personalitat la primera cosa que s’ha intentat és dificultar la comunicació en la nostra llengua pròpia. Quan aquesta prohibició es convertiria en molt matussera si s’explicités com es feia fa uns quants anys en plena dictadura, es porta a terme més subtilment d’acord amb el principi de l’Estat espanyol ben conegut «que se note el efecto, però que no se note el cuidado». Això exactament és el que es vol aconseguir amb la llei Wert. Amb l’excusa del trilingüisme s’intenta acabar amb la immersió en català perquè saben que és precisament aquesta metodologia aplicada amb criteris pedagògics la que ha fet possible que un percentatge elevadíssim de ciutadans de Catalunya pugui emprar el català sense problemes.

Ara vénen les vacances. Aquells que estimem el país i volem una Catalunya rica i plena tenim deures aquest estiu. Parlar en català amb tothom i preparar-nos per continuar defensant el nostre projecte educatiu amb el català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

Bones vacances

Teresa Casals

Responsable de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua

Homenatge als meus professors

dimecres, 7/09/2011

Somescola.jpg Divendres passat coneixíem la notícia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) deixava un termini de dos mesos per aplicar la sentència que donava la raó a tres famílies que havien demanat que els seus fills poguessin rebre les assignatures en castellà. Aquest fet trenca el model actual d’immersió lingüística, que es basa en un ensenyament en català amb l’objectiu d’assegurar el coneixement de la llengua pròpia del país a tots els menors que viuen a Catalunya. Aquest model sempre s’ha vist com un dels èxits més importants que s’han assolit en aquest últim període democràtic, ja que mentre assegura el coneixement (que no l’ús) del català a totes les generacions més joves, també ha garantit un domini del castellà per sobre d’altres territoris de l’Estat espanyol monolingües –de fet, només superat per Castella i Lleó, Madrid i La Rioja–, tal com posa de manifest l’últim informe PISA elaborat en els països membres de l’OCDE.

Jo no vaig fer l’ensenyament obligatori a Catalunya i, per tant, el meu coneixement del català no és fruit d’aquest model d’immersió lingüística, però sí que vaig estudiar en una universitat catalana on la llengua en què s’impartien les classes era discrecional de cada professor. La conseqüència d’aquesta política lingüística de les universitats catalanes és que jo vaig estudiar una carrera a Catalunya en castellà, amb l’excepció d’algunes assignatures impartides en català per uns quants professors, independentment que hi hagués alumnes nouvinguts a l’aula o no. Sempre he tingut claríssim que si jo vaig poder aprendre català d’una manera fàcil i ràpida va ser gràcies a l’esforç que vaig haver de fer per poder seguir aquestes classes en català, i pel suport d’alguns companys de la carrera que m’anaven traduint a cau d’orella aquelles paraules i expressions que no comprenia. Si no hagués hagut d’espavilar-me d’aquesta manera, moltes vegades penso que potser ara no estaria escrivint aquestes línies en català.

Per tant, vull que aquest article sigui un homenatge a tots aquells professors que no han canviat de llengua davant d’estudiants Erasmus o de persones que han vingut d’altres zones de l’Estat espanyol, com jo, que han sabut transmetre la llengua del nostre país amb una naturalitat i coherència pròpies de les persones que saben qui són, on són i què volen, i que tenen molt clar que l’ensenyament va molt més enllà de la transmissió d’uns coneixements. L’educació implica, entre moltes altres coses, formar persones perquè estiguin preparades per al futur, i les opcions de futur ­–no només professionals, sinó també socials, econòmiques, culturals, etc.– es fan molt més petites si no es té un alt domini de la llengua catalana. Però el que més em preocupa i m’entristeix d’aquesta situació és que el futur del país també esdevé més petit, difícil i mediocre si deixem que desaparegui la principal via de transmissió de coneixement de la nostra llengua, que a hores d’ara és el bé cultural més preuat que tenim i que, en comptes de massacrar-lo, l’hauríem de cuidar com la nineta dels nostres ulls.

No, jo no acato la sentència del TSJC perquè ha estat justament la presència del català a l’ensenyament –en el meu cas superior– el que m’ha permès aprendre català, viure a Catalunya com una catalana més i prendre consciència de la importància de transmetre el coneixement de la llengua a totes les persones que arriben al nostre país. Des de la Plataforma per la Llengua fa molts anys que hi treballem i seria un autèntic desastre de conseqüències encara immesurables que, per una iniciativa de tres famílies i per una sentència socialment –que no políticament– inexplicable, aquest dret d’aprendre català esdevingués un privilegi  per a només uns quants.

 

Carmen Pérez

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí