Entrades amb l'etiqueta ‘valencià’

«Puc parlar valencià?» Exemples dels magazins d’À Punt

dijous, 21/06/2018

 

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

À Punt, la flamant televisió valenciana, fa goig. És el moment dels valencians en positiu. Molta gent s’ha sentit reconfortada els primers dies d’emissió del nou mitjà. Escoltar les notícies en la nostra llengua ha estat com una elemental restitució de drets, a la llengua i al nostre punt de vista. Veure com als xiquets se’ls il·lumina la cara amb els dibuixos en valencià és un signe commovedor d’una necessitat lingüística bàsica recuperada.

El sociolingüista Lluís Vicent Aracil va explicar el 1968, en un estudi sobre el teatre d’Escalante, que l’ús crea la llengua. Per consegüent, el que ara volem destacar és l’ús de la llengua en les entrevistes dels programes en directe. El Matí À Punt, conduït per la presentadora Clara Castelló, és un magazín de qualitat, un programa plural, amb informació, opinió, entrevistes i connexions. N’aportem un exemple. L’entrevista de Clara Castelló al catedràtic Félix Francés sobre el cicle de l’aigua és una mostra del bon ús del valencià com a vehicle de la comunicació. La nostra llengua pròpia es va mantenir com a llengua de comunicació amb una persona que va optar per expressar-se en castellà. Això és un exemple del que es diu bilingüisme passiu. Les tertúlies amb Clara Castelló són un delícia per als amants del diàleg: la serenitat de la presentadora genera un to reflexiu, sense estridències, encara que es parle de temes tan dolorosos com la corrupció o el cas Gürtel.

De l’altre magazín, del vespertí À Punt Directe, presentat per Carolina Ferre, aportem un altre exemple lingüístic. Ens referim a l’entrevista a Maria, una senyora major d’Algemesí que va ser rescatada per uns guàrdies civils de l’interior d’un cotxe caigut en un hort inundat a Alginet. La dona va començar parlant valencià i a la tercera frase va preguntar amb aquella inseguretat tan present al nostre país: «Puc parlar valencià?». La sordesa i el fet de parlar per a una televisió li van produir el dubte. L’anècdota demostra la importància del paper dels mitjans de comunicació. També l’entrevista va tindre moments d’emoció, en recordar el risc d’haver patit un final tràgic. El més interessant va ser quan es va entrevistar Aquilino, marit de Maria, home immigrat de parla castellana, a qui se li va fer una pregunta en valencià, com calia. L’home, també un poc sord, va demanar-ne la repetició, i el locutor, Rubén Dempere, va repetir la qüestió en castellà. Aquilino, que ja n’estava al cas, va acabar parlant valencià, a la seua manera, perquè s’havia creat ja la confiança en la comunicació. Va acabar dient: «tornàrem a nàixer eixe dia». I avant! La cirereta del pastís, en el tancament del reportatge, va ser obra de la presentadora Carolina Ferre, bona comunicadora, que va aportar un comentari amable i un somriure sobre l’accident. «La hilaritat restableix l’equilibri favorable de forces. El subjecte recupera el timó de la seua vida», va explicar molt bé el professor Lluís Vicent Aracil.

Els casos que hem comentat sobre fets d’actualitat i en directe demostren una part essencial de l’esperit de la nova À Punt. El principi bàsic és que la llengua pròpia és també la pròpia del mitjà. Per això, en converses i entrevistes, s’aplica sempre el principi del bilingüisme passiu on, com a màxim, qui opta per parlar castellà és la persona entrevistada, però no el periodista.

Gràcies a À Punt el poble valencià pot mirar el món per una finestra feta per gent de casa. La llengua es crea parlant-la, com deia Aracil. I com a exemple de creativitat lingüística aportem una improvisació de la singular Carolina Ferre. Quan algú parlava de «patir», la locutora va contestar que «pa tir el de Kennedy». Brutal! Gràcies, À Punt.

Puchades va fer els gols en valencià

dijous, 22/03/2018

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

La figura d’Antoni Puchades Casanova (Sueca, 1925-2013) és un dels mites de la història del València Club de Futbol. Puchades va debutar a la Primera Divisió amb el València en 1946, amb 21 anys, i aquella temporada el club va guanyar la lliga. Per Mestalla va driblar aquell mig centre, un autèntic constructor del joc, a qui mai no li van mostrar una targeta groga. A bon segur, quan en 1948 va marcar el seu primer gol amb el València va exclamar amb alegria, amb la o oberta: gol!

Al Mundial del Brasil de 1950, Puchades, jugador de la selecció espanyola, va ser elegit com el millor centrecampista del campionat. Anys després, en 1959, totes les seccions esportives del València van formar el seu nom sobre la gespa de Mestalla. Allò va ser un espectacle inoblidable i també un acte lingüístic d’homenatge a qui s’havia convertit en una imatge icònica del club.

Puchades va ser un home arrelat, que estimava la seua terra, que parlava valencià. Bé podem dir que el gran Puchades es va transformar en un símbol d’identitat i també de projecció exterior del poble valencià. El de Sueca és un exemple del vincle entre una afició i un equip. No podem oblidar que els clubs de futbol existeixen perquè formen part de la societat. Si els noms Mestalla, València, Llevant, Hèrcules, Elx, Vila-real o Castelló desperten emocions és perquè representen els sentiments de molts valencians i valencianes. El futbol és esport i també economia, el futbol és cultura, en concret és un fenomen de cultura de masses, i el futbol també és comunicació.

Per això des de la Plataforma per la Llengua reivindiquem, amb la campanya “Fes un gol pel valencià”, la presència normal del llengua pròpia al món del futbol i demanem a les directives dels clubs valencians una major implicació en l’ús de l’idioma. El valencià ha d’estar present en el món de l’esport, i això inclou els noms propis des estadis, la comunicació amb l’afició, en l’àmbit oral i escrit, les pàgines web o les xarxes socials. L’esport, com a valor humà que representa l’esforç i el treball en equip, ha de fer visible la voluntat de la societat valenciana de viure plenament en valencià. Adherir-se a la campanya de la Plataforma per la Llengua és un pas important en el camí per normalitzar el valencià al món del futbol.

Signa aquí per la campanya!

La Xarxa Europea de les Llengües i Catalunya

dilluns, 4/12/2017

Des de la Plataforma per la Llengua vam participar a l’Assemblea General de l’European Language Equality Network (ELEN), que aquest 2017 va tenir lloc a València els dies 10 i 11 de novembre.

ELEN és una xarxa europea d’entitats i institucions que vetllen per les llengües minoritzades o no oficials als països de la Unió Europea, i que representa quaranta-quatre llengües de divuit estats. Nosaltres, com a Plataforma per la Llengua, hi tenim una vicepresidència des del 2016.
Durant l’Assemblea de 2017 vam presentar una resolució a favor dels drets civils i lingüístics a Catalunya, concretament a favor de l’escola catalana i del sistema d’immersió lingüística, i apel·làvem l’Estat espanyol i la Unió Europea a respectar i garantir els drets civils i polítics a Catalunya. La resolució, que es va aprovar per unanimitat, l’enviarem a representants de les institucions europees.

De la mateixa manera, també durant les converses mantingudes al llarg de l’Assemblea, les diverses entitats ens anaven manifestant la seva perplexitat pels fets de l’1 d’octubre i ens donaven suport en la defensa dels principis democràtics. Per això considerem que aquest és un pas endavant del compromís de part de la societat civil europea amb la situació política actual.

 

Rosa de les Neus Marco-Palau

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua i vicepresidenta d’ELEN

 

Actualitat de la visió d’Azorín sobre el valencià

divendres, 1/09/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

«De fet, i tractant-se d’Azorín, ¿com podríem encetar el comentari sinó pel cantó de l’idioma?» Així va començar Joan Fuster el breu estudi Memòria de Josep Martínez Ruiz sobre l’escriptor de Monòver, «i allò encara és terra catalana», diu l’assagista de Sueca. Doncs de l’idioma cal parlar. Quan l’escriptor Azorín, al capítol 38 d’El Libro de Levante (1929), parla del valencià va del braç de la lingüística comparada. Per exemple, quan comenta el vocable cadira, ben present en el llenguatge de la seua vila nadiua, Monòver, de la comarca de les Valls del Vinalopó: «Cadiras con asiento de esparto; cadiras como se decía en el castellano antiguo y se dice en el valenciano.» I encara en fa una variació: «El valenciano, que está esmaltado de voces y frases antiguas, ya en desuso entre los castellanos de ahora: hay voces clásicas, a manta, como aquí se dice. Sólo en la A, las palabras abondo, aïna, arreo (arreu), aosadas (aosaes), que van y vienen por la parla de los monoveros.» Quan Azorín tracta sobre les parts d’una casa torna a fer pinzellades sobre el lèxic: «El porxo, en Mallorca; el porxi, en Alicante. Mallorca y Alicante son tierras hermanas.» Pura dialectologia comparada que representa una unitat profunda, de la qual l’idioma comú, la llengua catalana, n’és una bona mostra.

Josep Martínez Ruiz es va instal·lar a Madrid des del 1896, però va tenir sempre present el paisatge del seu país d’origen en les seues obres literàries. Les frases abans citades representen la visió d’un autor castellanitzat al voltant del valencià de la seua joventut. Ho explica en un passatge del llibre Valencia (1941): «Yo creo que un idioma se beneficia con el roce de otro idioma. El castellano se ha corroborado y acendrado en mí, primero con el valenciano, luego con el francés.»

L’afirmació sobre l’experiència de la formació plurilingüe d’Azorín és potser de gran actualitat. Pot reflectir un debat que suscita interés a hores d’ara, sobretot al sud del País Valencià. Actualment, a moltes llars de parla castellana de la ciutat d’Alacant, del Baix Segura o de parts del Vinalopó, cal valorar el valencià com un element d’herència cultural però sobretot com una porta cap al futur. S’ha de veure la llengua com una oportunitat, i no com un conflicte, tal com intenta amb desesperació la dreta espanyola.

Una llengua és una identitat, una visió pròpia del món. I per això molta gent, com la de la Plataforma per la Llengua, defensa que el valencià ha de ser la llengua comuna de tot el poble valencià, independentment de quina siga la seua llengua d’origen. Perquè les diferències d’oportunitats en l’accés a la llengua pròpia perjudiquen el futur d’un sector de la ciutadania valenciana. El valencià, la llengua comuna, també és part de la vida de la població habitualment castellanoparlant.

Explica Fuster que «aquell català de Monòver, anomenat Azorín, que escrivia en castellà» també forma part de la cultura catalana, que no es pot concebre sobre la base exclusivista dels que han escrit només en l’idioma propi. En tot cas, podem preguntar-nos com sonaria una límpida prosa d’Azorín sobre la geografia de les terres del riu Vinalopó en valencià: «Arreu, ausades, a bondo, aïna. A Monòver es parla valencià; a Elda, castellà; al Pinós, valencià; a Salinas, castellà; a Petrer, valencià, a Villena, castellà. Mosaic variat de valencià i castellà. Moltes de les veus castellanes empeltades al valencià que ací es parla són d’ús a l’Aragó; marcats aragonesismes. Probablement portades al segle XIII pels aragonesos que van vindre amb en Jaume I el Conquistador. Conquerits estos pobles als moros. “Pareix que Alacant haja sigut sempre una colònia, si no d’estrangers, d’espanyols no alacantins” -escriu el cronista Vila i Blanco. Indubtablement, les conquestes que aconseguien bé els romans, bé els cartaginesos; ara els gots, ara els àrabs; després els castellans; després els aragonesos; i l’alternatiu imperi dels prínceps d’estos dos últims regnes canviava la població, i, en conseqüència, desapareixien uns cognoms, en començaven ací uns altres, nous costums, nous usos. Riuada de la host d’en Jaume; fermentació de moriscs, catalans, aragonesos, castellans. Calabriada de parles; carnaval de la filologia. […] Des del fons de set segles, alcem la vista i en el blau veiem en Jaume, caragolant amb el seu bridó; passejant pel costerut altiplà de la penya del Cid. En Jaume el Conquistador i Rodrigo Díaz de Vivar». Una singular prosa catalana, fora de sèrie.

Sense el valencià, tenim discriminació, i no dret

dilluns, 17/07/2017

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

Si tots els valencianoparlants sabem parlar castellà, però els qui parlen castellà diuen que no saben parlar valencià, on hi ha la igualtat? Al País Valencià, sense l’ús de la llengua pròpia, no hi ha drets lingüístics; ni possibles, ni reals. Perquè per a exercir un dret d’opció en llengua s’ha de tenir, si més no, la possibilitat de triar entre diverses alternatives. És a dir, sense la promoció del valencià, allò que hi ha és la imposició del castellà, declarada o no, però absolutament real. Durant els anys de govern del PP, la Generalitat Valenciana ha operat administrativament en castellà, perquè el valencià era poc més que una llengua per a traduir a partir del castellà.

Per citar només alguns exemples, els caps de l’Institut Valencià d’Administració Pública (IVAP) demanaven als funcionaris redactar els documents en castellà, i tampoc no es respecta aquesta opció lingüística en les gestions iniciades en valencià per part de la ciutadania davant la Generalitat, ni en la tramitació, ni en la resposta de l’Administració. L’única política lingüística que ha practicat el PP durant tots els anys al poder ha estat l’animadversió contra el valencià, que és el mateix que dir contra els valors de la democràcia, una manifestació de la qual és la igualtat de dret.

Vint-i-tres anys després de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià comptem amb un decret sobre usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, publicat el proppassat 23 de maig. Es tracta d’un avanç significatiu per la consideració que s’hi fa del valencià, és a dir, de la llengua catalana, com a llengua pròpia i d’ús normal i general de l’Administració de la Generalitat. Fins i tot, l’article 25 del decret de llengües oficials preveu l’obligació que les comunicacions de l’administració autonòmica a l’administració de l’Estat i al sector de la Justícia amb seu al país, es redacten en valencià. Es tracta d’un pas important per a establir una certa igualtat institucional de les dues llengües oficials, la pròpia i el castellà.

Des de l’ONG del valencià hem constatat la necessitat de regular les disposicions del decret. Els increïbles casos d’alguns funcionaris que han intentat impedir l’expressió en valencià de pacients als centres de salut de Castelló de la Ribera o de Benimaclet, a València, bé que en demostren la necessitat. Que un servidor públic intente impedir el dret a usar la llengua pròpia és un pur exercici de censura, de vexació al ciutadà que serveix. És un exemple clar que quan no s’accepta l’ús del valencià, no es reconeix tampoc el dret a l’expressió.

En un context multilingüe, el castellanoparlant monolingüe no disposa de cap tria lingüística real, sinó que sobreviu com pot, i avant. Així, doncs, al País Valencià, només amb una promoció efectiva de l’ús de la llengua pròpia es pot garantir de debò l’existència de drets lingüístics. No parlem només de l’obligació democràtica d’afavorir una llengua com el valencià, que ha patit una injusta discriminació i marginació, sinó que sols el camí de la promoció del valencià pot consolidar les possibilitats d’exercir els drets lingüístics de la societat valenciana.