Entrades amb l'etiqueta ‘Wert’

Carta oberta a l’exministre Wert

dimarts , 30/06/2015

Senyor,

Amb motiu del vostre cessament, us volem agrair la tasca que heu fet al capdavant del Ministeri d’Educació i Cultura. La vostra perseverança a plantar cara a la immersió lingüística i al model d’escola catalana ha permès donar més sentit a la nostra tasca de sensibilitzar en la importància de defensar la llengua catalana. Gràcies a vós són molts els que s’han unit per reivindicar que el nostre model d’educació no és un problema i que la llengua no és una arma política per dividir, més aviat el contrari, serveix per cohesionar.

Així mateix us agrairíem que, en el traspàs de la cartera del ministeri, aprofitéssiu per fer-li saber al Ministre Méndez de Vigo que seguirem al capdavant de la defensa de la llengua i de la cultura i que seguirem treballant perquè els nostres drets lingüístics siguin reconeguts i normalitzats.

Aprofitem l’ocasió per desitjar-vos que en aquesta nova etapa internacional pugueu apreciar la importància del coneixement de les llengües i de la cultura.

Esperant que la campanya que hem dissenyat (www.adeuwert.cat) per acomiadar-vos sigui del vostre interès, rebeu una cordial salutació.

 

Plataforma per la Llengua

L’ONG del català

 

Benvolgut alcalde, benvolguda alcaldessa

dimecres, 3/06/2015

Neus

 

 

 

Benvolgut alcalde, benvolguda alcaldessa

Si llegiu aquest text és que heu guanyat les darreres eleccions municipals del 24M o que esteu en procés d’aconseguir els acords necessaris per ser escollit nou alcalde o alcaldessa d’algun dels municipis del nostre país. En tots dos casos, felicitats!

Ara, els ciutadans (tots: els que us han votat i els que no) esperen molt de vosaltres. Esperen la construcció de nous equipaments, la millora dels serveis municipals, accions per cohesionar els barris, per aprofitar els potencials turístics i econòmics que té cada municipi… Esperen polítiques, innovadores o continuistes, però integradores, eficients, encertades, que resolguin els problemes diaris dels vilatans. Esperen alcaldes compromesos amb els seus pobles, les seves ciutats, i amb el seu país. I també amb seva la llengua.

Per això, alcalde, alcaldessa, ara que tot just engegueu la vostra gestió i que teniu, d’alguna manera, un full en blanc al davant, voldria fer-vos arribar la meva preocupació per la situació del català en els municipis, i per recordar-vos que es pot fer molt pel català des dels ajuntaments.

El català és una llengua minoritzada, que requereix d’un tracte especial per poder-ne mantenir el seu ús amb normalitat, i per aquest motiu cal aplicar millores en la gestió lingüística en els ens públics, especialment aquells que disposen d’atenció al públic.

Ens calen alcaldes compromesos, que trobin solucions quan, per exemple, una entrenadora del centre esportiu de la nostra ciutat fa les classes d’aigua-gim en castellà en un centre administrat pel nostre ajuntament, que en principi ha de garantir que, si un ciutadà vol rebre les classes en català, les pugui rebre en aquesta llengua. Per garantir-ho, hauria de tenir establert de fer aquesta atenció en català com a clàusula de contractació del seu personal docent.

Ens calen alcaldes compromesos també per assegurar que es compleix l’article 30.1 de la Llei de política lingüística, que especifica que les màquines expenedores dels centres de gestió municipal han d’oferir els productes etiquetats en català o, dit d’una altra manera, que s’assegurin que en aquests espais no s’hi venen productes de marques com Nestlé, Font Vella o Cocacola, que encara no etiqueten en català.

Alcaldes compromesos que entenguin que el català pot ser i és una llengua de cohesió social i que facin que les autoritats municipals prenguin consciència d’aquest fet i afavoreixin l’aprenentatge del català amb els nouvinguts. Començant per la policia local i acabant per l’atenció a les biblioteques, les persones nouvingudes només necessiten, per aprendre el català, que no els canviïn de llengua automàticament, sinó que els parlin en primera instància sempre en català.

Alcaldes que estableixin polítiques favorables al català, alcaldes que s’assegurin de fer complir els reglaments d’usos lingüístics… Podríem trobar molts més exemples amb els quals, a partir d’ara, teniu l’oportunitat de demostrar que sou un alcalde o alcaldessa compromès amb la llengua pròpia del vostre país i del municipi i, en conseqüència, amb els vostres ciutadans.

És cert, els ciutadans podem ajudar-vos-hi. Si som testimonis d’alguna situació com la que hem descrit, cal que ho denunciem, ho piulem, ho instagramem, en resum, ho donem a conèixer, ja que moltes vegades ni el mateix ajuntament en pren consciència fins que no rep queixes o denúncies.

D’acord, us donarem un cop de mà, però benvolguts alcaldes i alcaldesses, cal que des d’avui mateix, des del primer dia del vostre mandat, us feu el càrrec de promoure la nostra llengua comuna, també, des dels ens locals. Els ciutadans esperem aquest compromís de vosaltres.

 

Neus Mestres

Directora de la Plataforma per la Llengua

En Wert insisteix, Catalunya esquiva

dijous, 15/01/2015

capcaleraSomEscola

La situació actual, pel que fa a l’ensenyament a Catalunya, és insostenible. En un tema tan essencial i tan delicat com la formació dels infants i la joventut no podem anar a remolc de la Llei Wert que, implacable, pretén avançar en la seva aplicació.

Sabem que la complexitat de la formació requereix d’acords i d’il·lusió compartida per tots els agents educatius que han de treballar, units, amb l’objectiu prioritari d’aconseguir que l’alumnat pugui donar el millor de si mateix. És imprescindible treballar per aquest objectiu perquè ens hi juguem el futur del nostre alumnat i del país.

Ara li ha tocat l’hora a la formació professional. Des de Plataforma per la Llengua hem insistit a denunciar la LOMQE i la seva aplicació a Catalunya, hem qualificat l’esmentada Llei com a centralitzadora, polititzada al màxim, intervencionista, retrògrada i segregadora. Doncs bé, el tractament que la LOMQE fa de la formació professional és la mostra clara del seu esperit segregador. La LOMQE preveu separar, prematurament, els joves entre bons i dolents.  Els estudiants que progressen adequadament durant l’ESO els preparem perquè puguin continuar els seus estudis de batxillerat, i aquells que no ho fan, els enviem a formació professional, on trobem per aquesta raó nois i noies amb un desinterès total per qualsevol estudi pràctic o teòric, joves amb alguna dificultat especial i nois i noies que tenen molt clar que volen exercir una professió i que han triat uns estudis lligats a la pràctica perquè així ho han decidit i no perquè els faltin capacitats per dedicar-se a uns estudis més teòrics.

Com a resposta a aquesta situació, el Departament d’Ensenyament ja està dissenyant mesures per esquivar els efectes que l’aplicació d’aquesta part de la Llei Wert pugui tenir a Catalunya i, alhora, el Col·legi de Pedagogs critica la proposta de dos itineraris a quart d’ESO, la doble titulació, la distribució del pes de les assignatures i el fet que el català no sigui considerada matèria troncal i, en canvi,  la religió i la seva alternativa de valors ètics siguin matèries obligatòries.

Jo crec que el problema rau en el fet que el Departament d’Ensenyament hagi d’arbitrar mesures per «esquivar» una llei que ens ve imposada per l’Estat. El Departament ha de fer complir la nostra Llei, la LEC, aprovada pel Parlament de Catalunya amb ampli consens, sense imposicions, amb tranquil·litat pedagògica i amb rigor.

Ja fa tres cents anys que patim atacs a l’escola catalana des del govern central. Malgrat l’asseveració reial que el català mai no ha estat imposat, ja des de l’any 1715 es va prohibir escriure i parlar en català a l’escola.

L’objectiu de l’any 1715 era el mateix d’en Wert avui dia. Ell no s’està pas de dir-ho: “españolizar a los niños catalanes”. Per servir aquest objectiu, tot s’hi val. També la segregació entre bons estudiants i estudiants que no segueixen progressant adequadament, en un període que no és oportú pedagògicament. La pedagogia subordinada a la política.

Volem que, a les nostres escoles, regeixin les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, volem consens entre la política, els docents i les famílies per aconseguir l’èxit en el nostre sistema educatiu. Volem una escola lliure per a un país lliure.

Teresa Casals, responsable de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua

I mentre la societat catalana ha fet un canvi mental amb el procés, què passa amb la llengua?

dimarts , 7/10/2014

A Valònia, Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el francès. Tanmateix el neerlandès (també llengua de Bèlgica), l’alemany (també pròpia de Bèlgica però d’uns poquíssims parlants) o l’anglès, determinen el currículum escolar com a segona llengua, o bé el neerlandès, l’anglès o l’alemany són la tercera (segons quina hagi estat la llengua escollida com a segona).  A Flandes,  Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l’ensenyament és el neerlandès; però el francès, l’anglès i l’alemany s’ensenyen com a assignatura, o bé el francès, les llengües clàssiques i l’anglès. A Brussel·les, regió actual de parla francesa però històricament de parla neerlandesa, el neerlandès és obligatori com a assignatura. Arreu del país es dóna a la pràctica una coresponsabilitat entre les llengües pròpies de l’Estat a l’ensenyament i a la vegada són els governs de les regions qui decideixen amb plenes competències quines llengües s’ensenyen o no i amb quins criteris a l’educació dels infants, amb decisió plena sobre totes les llengües. El model de Suïssa per descomptat també delega plenament als cantons la potestat de decidir sobre aquesta qüestió i té en compte el criteri de coresponsabilitat entre territoris i llengües. A Suïssa, a la pràctica l’anglès és la segona llengua a l’ensenyament malgrat l’alemany és clarament aclaparador territorialment i en població però no s’imposa legalment als cantons de llengua francesa o italiana. Ha cedit el paper a l’anglès com a llengua d’intercomunicació entre comunitats lingüístiques en una mentalitat de neutralitat i consideració per a la resta de comunitats. Així i tot, l’Estat confederal recomana als cantons oferir l’aprenentatge també de totes les llengües del país, àdhuc el romanx.

En aquests models, quan hi ha llengües del pes específic i absolut dins l’Estat de les dimensions del català, es donen models de reciprocitat, neutralitat o d’equitat entre llengües respecte a l’altra dominant (que en el nostre cas seria el castellà), i per a tot el territori (que en el nostre cas seria Espanya), o bé es delega a les regions la decisió absoluta en qüestió de llengües a l’ensenyament segons llur criteri. Fins i tot Bolívia, amb 36 llengües oficials i nacionals reconegudes, obliga a les comunitats monolingües castellanes a aprendre una segona llengua pròpia del país. Tots els alumnes han de ser bilingües en alguna de les llengües pròpies de Bolívia: tots.

Espanya és diferent. El català no s’ofereix de manera normal fora del domini lingüístic, de fet ni hi ha garanties que s’ensenyi com a assignatura en part del propi domini lingüístic (com és el cas de l’Aragó). En canvi l’Estat només garanteix (i imposa) l’ús obligatori d’una llengua, el castellà, sense reciprocitat de cap mena o llibertat de tria a les regions. Propugna un model bilingüe desigual, de fet monolingüe castellà per a tots; perquè les llengües espanyoles diferents de la castellana no són d’obligat ensenyament llevat que ho reconegui la comunitat autònoma i així i tot l’avaluació encara pot ser optativa si així es determina. Només una llengua està garantida en un model totalment desigual.

La nova LOMCE del ministre Wert encara va més enllà. Obliga el castellà com a llengua vehicular bàsica arreu on és llengua pròpia o així ho han determinat les comunitats autònomes encara que en tinguin una altra de pròpia (com a l’Aragó). Allí on les comunitats autònomes determinen també una altra llengua pròpia vehicular només que un pare d’un alumne demani la modificació del sistema escolar cal canviar el sistema lingüístic sencer de tota l’escola. Hi ha casos singulars com Finlàndia on calen 18 pares d’una mateixa aula per fer un canvi d’aquestes característiques, però només es canvia el sistema d’aquella classe, i entenent que tant el suec com el finès són igualment oficials a tot l’Estat per mandat constitucional i pràctica real i amb reciprocitat de llengües arreu. No cal doncs carregar polítiques extraordinàries a l’escola per esmenar els dèficits de reconeixement en la resta del sistema. A més, tampoc no és possible de fer-ho a les Illes Åland on el suec és l’única llengua pròpia.

Davant d’aquest desgreuge singular inspirat en la promoguda superioritat d’unes llengües i d’uns ciutadans d’Espanya per sobre dels altres, sovint l’opinió pública catalana ha avalat els argumentaris disfressats de llibertat i democràcia que ha fet servir el govern espanyol per defensar aquesta opció particular. Així, mentre en el procés català s’ha fet un gir molt clar i no s’estan avalant conceptes tan poc fonamentats com que la democràcia es construeix a partir de la llei (sense tenir en compte com s’hi ha arribat), que cap Estat reconeix situacions plurinacionals o que el nostre és un problema legal i no polític, no passa el mateix amb la llengua. Des de Catalunya s’ha arribat a avalar i pretendre comparar al mateix nivell el castellà que cal tenir a les escoles de Madrid amb les de casa nostra. No és el català aquí la llengua pròpia i vehicular i a Madrid el castellà? No reconeixem que el català és la llengua de Catalunya com a altres llocs ho és el castellà? O si fos el cas que ens hem marcat objectius de competències igualment bilingües, no caldria en tot cas comparar la mitjana de totes dues llengües (o les tres comptant l’occità) a Catalunya amb els nivells de castellà a Madrid? Altrament estem avalant una escala de valors inèdita en els països plenament democràtics lingüísticament. Estem avalant allò que diu la LOMCE, que el català és una llengua de segona divisió, fins i tot on és pròpia, i que la llengua pròpia i vehicular en un territori no és comparable a la llengua pròpia i vehicular d’un altre si aquesta és el castellà, que allò realment important és que tots els espanyols tinguin el mateix nivell de castellà, no pas el mateix nivell de les llengües respectives en l’escolarització. Som capaços de comparar les competències de català a Catalunya amb les de gallec a Galícia, però no pas les de català a Catalunya amb les de castellà a Extremadura.

Tot això no és una exclusivitat de l’ensenyament. Hi ha situacions tan kafkianes com que actualment el 90% dels productes distribuïts a Catalunya no només es venen fora de la llei (sense l’etiquetatge en català) sinó que la comunitat lingüística catalana a Espanya és l’única europea que les empreses no hi etiqueten amb normalitat tenint el mercat que té. Això mateix es repeteix dia a dia en els serveis bàsics d’atenció al client de moltes empreses. Però allò essencial del problema és que les empreses no es veuen obligades, ni moralment, a justificar-se per una política excepcional. Això es repeteix en una infinitat de camps. ¿Què passaria si als cantons de Suïssa, el Quebec o Flandes, de cop i volta un jutge, la màxima expressió de la justícia i el primer model de coherència amb les valors que han de regir la democràcia d’un Estat, no tingués cap obligació de saber les llengües del cantó suís respectiu, el francès al Quebec o el neerlandès a Flandes com passa aquí amb el català? ¿Encara que una autoritat superior s’hi resistís, no seria un motiu de denúncia constant i moral dels governs regionals corresponents? En un article recent a la Vanguardia, fins i tot Enric Juliana considerava positiva l’actitud del rei Felip VI vers el català, actitud que en la resta de països europeus comparables lingüísticament a Espanya com Bèlgica o Suïssa seria inadmissible, de fet impensable al segle XXI (vegeu aquest exemple). En això i en tants i tants aspectes que afecten la nostra llengua, també a casa nostra caldria fer un canvi com el que s’està fent amb el procés, tot deixant d’avalar i justificar els arguments que els successius governs espanyols han encabit, donant-los per fets, en uns valors prou diferents dels que practiquen. Ara caldria fer el segon pas i entendre que discriminar i arraconar una llengua com el català respecte a la llengua afavorida no és tampoc admissible. I que si Bèlgica, Suïssa, Finlàndia o el Canadà ja fa anys que no practiquen aquestes polítiques, Espanya no se l’ha de perdonar en aquest sentit amb l’excusa de l’eterna transició. No és, en el fons, que es pugui aconseguir aquest canvi a Espanya – ben difícil ara com ara a partir de la plataforma mental d’on parteix bona part dels mandataris o de l’oposició espanyola-  però l’opinió pública catalana no ha de caure en aquest parany d’avalar aquests arguments. Caldria que l’interpel·lés i l’obligués a excusar-se contínuament d’aquests disbarats argumentals. El nostre model lingüístic per comparar-nos és el de les democràcies avançades, no pas el del franquisme o en general de l’Espanya del segle XX.

Bernat Gasull

responsable de l’Àrea Empresa de la Plataforma per la Llengua 

The Economist i el nacionalisme lingüístic espanyol

dimarts , 9/09/2014

estimo el català

Aquest estiu el setmanari The Economist ha dedicat un parell d’articles a parlar de Catalunya i de la llengua catalana. En la primera ocasió feia referència al fet que l’Estat espanyol no es veu com un estat multilingüe i, en el segon article, comentava el tracte de marginació que pateix la nostra llengua a l’Estat espanyol (per exemple no es pot utilitzar a les Corts espanyoles).

Sense entrar a valorar a fons el contingut dels articles, tampoc s’ha descobert la sopa d’all; sí que és molt rellevant i interessant el fet que des d’un setmanari internacional de referència es parli del procés que estem vivint des de la vessant cultural – lingüística. Fins ara moltes anàlisis se centraven en aspectes econòmics, però aquests aspectes per si sols no expliquen el procés. La situació, pel seu tracte discriminatori, que rep la llengua catalana és un cas únic a la Unió Europea. El fet que des de fa temps Catalunya sigui objecte d’interès internacional està fent que des de fora es vagi coneixent la realitat de la llengua catalana. Pel que sembla, la situació kafkiana que patim, i que des de la Plataforma per la Llengua denunciem dia sí, dia també, causa perplexitat internacional.

El nacionalisme lingüístic del Partit Popular, i abans més discret del PSOE, és més descarat i implacable que mai. Potser perquè parteix del convenciment que atacant la llengua catalana s’ataca un element central. La llei Wert és l’element més important i letal en aquests moments, però va acompanyat de desenes de mesures que van legislant la presència de la llengua espanyola, i la no presència i prohibició de la llengua catalana. És un procés imparable, que el BOE va recollint regularment.

Aquesta situació d’ofec s’ha de superar. Sense cap mena de dubte ens pot ajudar que s’internacionalitzi la nostra situació, però només podrem canviar les coses si som nosaltres mateixos els que mantenim el pols per aconseguir que la llengua catalana sigui una llengua d’Estat, com totes les de la Unió Europea. Aquesta diada tornarem a viure una ocasió històrica per fer un salt endavant, hem d’aprofitar l’oportunitat.

Daniel Mundet, director de la Plataforma per la Llengua

Quan el que està en joc és tot

divendres, 13/06/2014

 

Per un país de tots, decidim escola catalana. 14 de juny 18h al Passeig de Sant Joan amb Gran Via. Somescola.cat

Estem acabant un curs escolar que ha estat dur, duríssim per a la comunitat educativa i per a la societat civil , en general. Fruit de la lectura centralitzadora i restrictiva que el Tribunal Constitucional  va fer de l’Estatut de Catalunya, el dia 28 de juny de 2010 l’esmentat tribunal va emetre una sentència que en considerar que, si bé el català podia ser llengua vehicular dels aprenentatges, també ho podia ser el castellà, va obrir la porta a la presentació d’una sèrie de recursos els quals, amb clares intencions polítiques, pretenien i pretenen canviar l’estatus lingüístic de les nostres escoles, passar per alt les lleis del nostre Parlament i crear problemes allà on no n’hi havien.

Ràpidament, les entitats que treballem per la llengua i la cultura del país vam constatar les possibles i més que probables conseqüències negatives que la sentència podria tenir per a l’estabilitat i per als projectes lingüístics de les escoles catalanes i ja el mateix dia vam emetre un comunicat conjunt i ens vam constituir com a Somescola.cat. Des d’aquell dia Somescola no ha parat de créixer i avui ja som 43 les entitats que treballem conjuntament amb el mateix objectiu: defensar l’escola catalana en llengua i continguts , amb la metodologia d’immersió allà on calgui i amb el suport de milers i milers de consells escolars i ciutadans que comparteixen la necessitat de defensar el model d’escola que tenim perquè cedir és perdre.

L’escola catalana és l’escola de tots. A Catalunya, després del franquisme es va produir un petit miracle, o no tan petit, ben mirat. Vam passar de les escoles franquistes on el català no tenia cap espai, a l’escola catalana. Vam comptar, per fer-ho possible, amb moltes complicitats. Primer cal valorar l’esforç de tots els mestres, catalanoparlants d’origen i castellanoparlants que van haver-se de reciclar perquè ni els uns ni els altres estaven preparats, deixant de banda comptades excepcions , per fer classes en català i de català a les escoles. Es va emprendre la gran aventura del Reciclatge i, en 10 anys (1978-79 a 1988-89) i amb l’organització encarregada als ICE’ s de les universitats de Barcelona, Autònoma i Politècnica es van impartir 294.331 cursos. Cal remarcar que els cursos eren voluntaris i es feien fora de l’horari lectiu.

Respecte, rigor, exigència, consultes a diferents nivells i a diferents països, complicitats entre govern, mestres, famílies, institucions… així va néixer l’escola catalana. El nostre objectiu: Construir la millor escola possible, arrelada al país, hereva de la millor tradició pedagògica catalana que desenvolupés al màxim les potencialitats de tot l’alumnat i que no discriminés ningú per la raó de la llengua que parlés a casa o per cap altre tret diferencial. Estàvem convençuts i ho estem que l’escola és essencial per aconseguir un país solidari, desenvolupat que aspiri a l’excel·lència i que proporcioni les mateixes oportunitats a tot l’alumnat.

L’escola catalana garanteix que, en acabar l’escolaritat, tot l’alumnat serà competent en dues llengües, català i castellà i tindrà un bon nivell d’una altra llengua estrangera. Hem mantingut el nostre compromís i avui, malgrat que parlem de més de 230 llengües diferents de l’alumnat, malgrat una immigració massiva, els resultats obtinguts avalen el nostre model educatiu i qualsevol noi o noia escolaritzat a Catalunya és tan competent en castellà o més que un noi o noia monolingüe de Madrid. On és el problema? A Catalunya valorem la importància de parlar diferents llengües perquè sabem que les llengües són molt més que eines per a la comunicació. Les llengües són una forma d’expressar el món, de fer entendre els altres, són font de cultura, de coneixement i un factor econòmic important. I ara tenim un altre repte. Volem que l’alumnat català sigui realment competent en anglès o una altra llengua estrangera i esmercerem tots els esforços per aconseguir aquesta fita. No en tenim prou amb el fet que els alumnes de Primària de Catalunya tinguin més bon nivell d’anglès que els dirigents de l’estat.

Si ja era prou greu la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, per acabar de tancar el cercle d’ opressió contra la nostra escola, s’ha aprovat la Llei Wert, una llei feta des de l’autoritarisme amb l’objectiu explícit “d’espanyolitzar els nens catalans”,  per satisfer les posicions més ràncies de segons quins  poders fàctics, una llei que intervé en el curriculum, que es reserva l’avaluació i que pretén augmentar la presència del castellà amb l’excusa que també pot ser llengua vehicular dels aprenentatges i perquè uns quants pares ben adoctrinats ho demanen. I per què no s’atenen les peticions d’altres pares del domini lingüístic del català, a València o a les Illes?

Somescola fa una crida a la mobilització el proper dia 14 de juny. Creiem que és molt important per a tots nosaltres sentir-nos junts, disposats a defensar la nostra escola , el nostre país i les nostres institucions i perquè el govern de l’estat vegi, si ho vol veure, que  no admetrem les seves ingerències, que sabem que tenim raó i que no estem disposats a retrocedir 30 anys per consentir les obsessions d’uns pocs que desconeixen la nostra realitat i el nostre compromís amb tota la societat catalana de mantenir una escola de qualitat, que prepari els nostres fills per al futur i de la qual puguem continuar sentint-nos orgullosos.

Per un país de tots, escola en català.

Teresa Casals

Cap de l’Àrea d’Educació de la Plataforma per la Llengua i

membre de la Permanent de Somescola.cat