Opinió

Encuriosit, vaig voler visitar l’oficina de Triodos Bank a Barcelona. Hi visc força a prop. Sí, tenen coses en català, però també és veritat que molts documents són plens de faltes. La persona que m’informava em va donar dos o tres fulls d’informació i no em vaig poder resistir de dir-li i corregir-li un bon grapat de faltes. Molt amablement se les va apuntar totes i em va dir que les esmenarien. Per bé que aquí acaba l’ús del català d’aquest banc “solidari”, ja que no tenen el web, ni la revista que publiquen, ni l’operativa per Internet en català, entre moltes altres coses.

No fa gaires dies vaig poder veure una entrevista que van fer al subdirector de Triodos Bank a Espanya, casualment o no, un català. Realment el subdirector d’aquest banc té un discurs pensat i elaborat, es nota que sap vendre el producte i que s’adapta als nous temps, on cada cop més la paraula “solidari” ven. Gairebé diria que tot el que diu té una certa coherència, encara que és una llàstima que aquest discurs de 23 minuts i 10 segons quedi desmuntat a partir del minut 23 i 11 segons, i a més, se’l desmunta ell solet en un minut. Si escoltem l’entrevista des de bon començament, sentirem a parlar d’ètica, de cultura, de sostenibilitat, de fer les coses diferents, amb claredat i transparència, però resulta que l’ús normal del català no entra en cap d’aquests paràmetres. Algú ha sentit parlar mai d’ecolingüisme? De sostenibilitat lingüística? Potser de drets del consumidor? De ser ben atès? Del valor afegit en utilitzar una llengua? Quan poses una empresa a Bèlgica, no la pots posar fins que no estàs preparat per donar servei en neerlandès i francès (jo escriure “flamenc” i “való” en comptes de “francès” i “neerlandès”) de forma simultània, en tots els àmbits i des del segon zero que obres la porta. Aquí pel que sembla, és diferent. Hi ha gent amb més drets que d’altres, i hi ha coses que no tenen tanta pressa. El català pot esperar, ja ho farem, ara no tenim temps, és que no el vam estudiar a l’escola, que ja tenim una edat, etc. Tot s’hi val. És clar que amb la connivència de la majoria de catalanoparlants que la llengua se’ls en fot, per bé que, com a humans, no tendim a penedir-nos de certes coses fins que no és massa tard. Ara que tenim la llengua no la valorem, potser un dia no la tindrem i la plorarem. Jo ja no he obert mai un compte a Triodos i de moment no en tinc pas intenció, i sí, el motiu principal és la llengua. Però no carreguem tota la culpa a Triodos Bank, ja que no és únic en impartir aquesta mena de solidaritat unidireccional. També hi podem trobar entitats com les ONG on l’ús del català és simbòlic en moltes de les seves activitats. Algunes d’aquestes ONG fins i tot són catalanes o tenen la seu a Catalunya i sí, podem dir-ne alguns noms com ara Médicos Sin Fronteras, Greenpeace, Payasos Sin Fronteras, o fins i tot Intermón-Oxfam que ven productes de comerç just sense etiquetar-los, com a mínim, en català, que és el que marca la llei. Quedant, així, els seus productes fora de la llei. D’això se’n diu comerç just, sí senyor! Curiosament un servidor va preguntar a la gent de Médicos Sin Froneteras perquè no feien el web i la revista en català, i em van dir que preferien estalviar diners per poder enviar més medicaments al tercer món. Realment pot semblar una causa justa que els podria honorar, però és una llàstima que els seus col·legues de Suïssa, Canadà o Bèlgica no pensin ben bé així (ho podeu comprovar fent la cerca al Google). El que per a uns és una despesa inútil, per d’altres és un acte natural d’una solidaritat bidireccional que inclou la llengua, element principal pel qual la solidaritat, que penso que ha de ser retroactiva, es vehicula.

David Valls

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El passat 27 d’octubre vam participar a la Jornada “Consum i llengua” jornades de Consum català, organitzades amb la col·laboració de la Plataforma per la Llengua. Creiem que van ser interessants de cara a debatre, des de diferents punts de vista, com es pot aplicar la normativa lingüística a les empreses, especialment el Codi del consum, vencent possibles temors i aconseguint l’objectiu que el català, en breu, sigui tractat com les altres llengües comparables en nombre de parlants i en països democràtics en el món socioeconòmic.

Un dels temes que vam tractar va ser el de l’etiquetatge: actualment 198 disposicions imposen l’etiquetatge en castellà als territoris de parla catalana, i per tant, cal aplicar el Codi del consum, que equipara bastant el català i el castellà en pro de solucionar aquest greuge comparatiu. Cal destacar que el català és rendible comercialment, i que les empreses que han introduït també el català a l’etiquetatge els ha anat bé. Les empreses han de superar determinades inèrcies, que vénen de temps passats, i cal ajudar-les.

El Govern, tal i com va destacar a les jornades, aplicarà el codi, però fent una labor informativa prèvia, i d’acord amb els plans que s’estan preparant. questa tasca informativa tampoc té un termini fix massa clar.

La feina de la Plataforma per la Llengua és ajudar les empreses a tractar el català amb normalitat amb els beneficis que això comporta, i per tant, en el cas que ens ocupa, que el català sigui present a l’etiquetatge i el Codi s’apliqui en la resta d’aspectes lingüístics. Fer propostes i col·laborar per tal que el codi del consum es compleixi, de manera gradual però ferma, és un dels nostres objectius tant de la Plataforma per la Llengua com de consum català. Les afirmacions que es van difondre d’un excàrrec de l’anterior Govern arran de les jornades en la línia que l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya no aplicarà el Codi del consum no ens ajuden i sota el meu parer, van ser irresponsables. De primer,  perquè els representants del Govern a les jornades no ho van afirmar pas si no al contrari, van dir que el Codi del consum s’aplicarà progressivament a les empreses sense que hi hagi un termini fix. Seran flexibles però no eximeixen el seu compliment: és més, el mateix portaveu del Govern i secretari de la Presidència afirmava al juliol la voluntat d’aplicar aquesta normativa, i n’explicava els motius. De segon, perquè afirmacions com aquesta generen confusió i ens treuen força a l’hora de parlar amb les empreses i amb les administracions. Justament el que ens cal és que el Codi sigui considerat com una llei amb tot el pes, amb l’objectiu de millorar l’atenció als ciutadans. Ens cal motivar les empreses, òbviament, i si no acompleixen, demanar que es prenguin mesures, però és molt important maldar per tenir-les motivades. Determinades declaracions públiques  com les que es van fer per part d’aquest excàrrec de Consum no ajuden de cap manera perquè estan en la línia oposada al que necessitem justament per tal que la llengua avanci. Cal que els que apostem pel català, pels drets dels ciutadans i pel discurs del benestar implícit en el lema “el català suma” fem pinya i anem plegats, i que no juguem políticament en qüestions de llengua. Perquè des de la unió i la complicitat aconseguirem que la llengua catalana pugui ser tractada en peu d’igualtat amb la resta de llengües europees, generarem benestar i cohesió i satisfarem la ciutadania.

Martí Gasull

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Qui no s’ha trobat mai amb un cambrer que no entén una comanda, aparentment tan senzilla, com ara «un cafè amb gel, si us plau»? En algunes llengües, com ara les xineses, no existeix el fonema que diferencia gel i llet.

La majoria  dels 37.000 immigrants que treballen en la restauració no han après la llengua. Ni tampoc coses tan corrents com ara el sistema horari català, bàsic per saber atendre la reserva d’una taula.

Actualment a les grans ciutats catalanes prenen força els bars, restaurants i cafeteries regentats per xinesos. Diuen que portar un bar és “feina de ‘xinos’” i és que els xinesos estan disposats a arriscar-se i a treballar de les 6 del matí a les 12 de la nit.  Els seus bars conserven els noms tradicionals que els van posar fa dècades, com ara Núria, La Barretina , El Traguinyol, Pa amb Oli o el Bar Manolo, i serveixen les mateixes tapes de tota la vida, però darrere de la barra només hi ha xinesos. Això passa en totes les grans ciutats catalanes. Els xinesos es queden en aquests moments la gran majoria dels petits bars que es venen, es lloguen o es traspassen. Els saben explotar dins el marc d’un règim familiar i són capaços de dedicar-hi les hores que faci falta per fer-los rendibles.

La comunitat xinesa que viu a Catalunya ocupa actualment la setena posició en el rànquing de nacionalitats estrangeres presents al país. El volum de treballadores i treballadors xinesos afiliats a la Seguretat Social a Catalunya registra gairebé els  23.000 afiliats i d’aquests, el 30% són autònoms.

En Dai ara regenta un bar a la vila de Gràcia i ha constatat diferents coses des que va aterrar al barri. La que més destaca és que “els catalanoparlants no són una reserva índia en aquest indret de la ciutat: Gràcia és un barri català però encara em costa entendre la gent. Sort que els clients són molt macos i ens ajuden a aprendre català, tampoc sabia que la gent demanava tants tipus de cafès diferents!”.

Cafè, tallat, tallat curt de cafè, cafè amb gel, descafeïnat o cigaló són algunes de les paraules que formen part del vocabulari breu que han editat recentment la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle. L’objectiu és que esdevingui una eina d’integració social, faciliti l’aprenentatge de la llengua catalana i millori la qualitat del servei.

Aquest material de butxaca, que està tenint molt èxit, ha estat editat en bilingüe en 5 versions: català-castellà, català-àrab, català-xinès, català-urdú, català-anglès. Més informació aquí.

Feu la prova com jo, si porteu la targeta amb el vocabulari bàsic en el bar del costat de casa us serviran un cafè amb gel sense equivocacions i us rebran cada dia amb un gran somriure!

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

En Josep Guardiola, fa poc, va rebre la consideració del Parlament de Catalunya pels èxits obtinguts com a entrenador del Barça però, sobretot, per la seva actitud. Esforç, humilitat, respecte i feina ben feta. Aquest és el seu lema.

Ell deia que, si ens llevem d’hora, ben d’hora, molt d’hora, serem imparables. Considerem-ho com una metàfora que podem aplicar perfectament al nostre sistema educatiu.

Fins no fa gaire Catalunya excel·lia en educació. Les últimes avaluacions dels resultats de l’alumnat català són molt, molt preocupants. Un trenta per cent dels nostres nois i noies no assoleixen els objectius educatius. Diguem-ho clar: fracassen. Hi ha raons que poden explicar aquesta situació. Avui no entraré a analitzar-les tot i que crec que és imprescindible que es faci i que es facin públics els resultats. L’educació dels joves no és, només, un tema particular, és una qüestió col·lectiva. L’ensenyament obligatori subvencionat (gairebé tot) es paga amb els diners de tota la ciutadania i, dels resultats que se n’obtinguin, dependrà en bona part el futur del país i de la seva gent.

Voldria centrar-me en el tema de l’esforç. Els aprenentatges requereixen esforç. Esforç per part dels ensenyants, esforç per part de les famílies i esforç per part dels aprenents. Contràriament al que molts pensen, fer de mestre requereix un gran esforç. Cada dia el mestre o la mestra té al seu davant un alumnat al qual ha de seduir intel·lectualment, ha de despertar el seu interès per conèixer i aprendre i l’ha d’implicar en el seu procés d’aprenentatge. No és una tasca gens fàcil. En un món en el qual se’ns ha fet creure que tot és fàcil, recordem una frase que s’ha repetit irresponsablement per televisió en èpoques de vaques grasses: “Ho vull, ho tinc”, èpoques en què se’ns ha dit que ens hem de divertir, que hem d’aconseguir resultats immediats, la paraula esforç no és gens “guai”, no “mola”.

La tasca de les famílies tampoc no és fàcil. Moltes hores de feina, dificultats importants per conciliar la vida familiar amb el treball, problemes personals, problemes econòmics. I, malgrat tot això, la família no pot delegar les seves responsabilitats a l’escola. S’ha d’implicar en l’educació dels fills, ha de sumar esforços amb els responsables educatius. Els nois i noies han de saber que els seus pares valoren els seus esforços, comparteixen les seves inquietuds i estan al seu costat per ajudar-los.

I, finalment, els joves. Molts dels nostres joves ja comproven avui que la vida no és tan fàcil com s’havien imaginat. La crisi econòmica els colpeja fort. Trobar feina és cada vegada més difícil i, si se’n troba, no sempre respon a les seves expectatives. Ara més que mai han de tenir clar que per tirar endavant una bona formació és del tot imprescindible.

Trobar el desllorigador d’aquesta situació complexa no és una tasca fàcil, però ens hi hem de posar tots. Des d’ara mateix. Posem-nos el despertador. Llevem-nos d’hora, ben d’hora, molt d’hora. Cada dia que passa sense trobar solucions per al nostre sistema educatiu ens allunya més del model de país competitiu que hem de ser si volem jugar a la lliga dels països que compten al món.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

De la boca d’alguns dirigents polítics de formacions minoritàries de l’arc parlamentari català han sortit afirmacions com que ara s’està imposant el català, igual com amb el franquisme s’havia imposat el castellà. Així doncs, amb total tranquil·litat, igualen una sèrie de normatives legislatives en defensa de la llengua pròpia de Catalunya aprovades per la gran majoria de parlamentaris d’una institució escollida democràticament amb la repressió d’una dictadura sagnant que va durar quaranta anys.

La repressió franquista contra la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic fou especialment dura. La llengua catalana havia assolit un important presència en l’àmbit comercial, tant en la retolació i la publicitat comercial com en l’etiquetatge durant l’etapa de la II República. Fins i tot, empreses multinacionals com la suïssa Nestlé etiquetaven els seus productes en català. L’entrada de les tropes franquistes a Catalunya va acabar d’arrel amb aquest ressorgiment de la llengua catalana, a través d’un conjunt de mesures repressives.

Les obres de grans figures intel·lectuals del nostre país com L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya de Josep Benet o La persecucció política de la llengua catalana de Francesc Ferrer i Gironès donen testimoni d’aquesta repressió planificada i sistemàtica. Així doncs, amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya es promulgaren multitud d’edictes municipals arreu del territori català que prohibien l’ús de la llengua català en els comerços i indústries. Per exemple, el nou ajuntament franquista de Barcelona feia públic el següent edicte:

”El pleno del Ayuntamiento, en su última sesión, adoptó, entre otros, los siguientos acuerdos: Señalan un plazo que terminará el 15 de julio próximo para que los industriales y comerciantes procedan a redactar en idioma oficial los nombres y reclamos de sus establecimientos, transcurrido el cual será exigido el cumplimiento de tal obligación, sin perjuicio de las sanciones que gubernativamente pudieran ser impuestas”

El Correo Catalán 20-XI-1939

Les negatives a acomplir les prohibicions de les autoritats ocupants eren castigades amb fortes multes, i fins i tot, podien comportar la detenció. A més, es recorria a la delació per tal d’eliminar possibles resistències: els delators cobraven el 25% de les multes imposades als comerciants. L’eliminació del català del paisatge lingüístic fou una obsessió de la Jefatura Territorial de Propaganda, tal com mostren les ordres de censura sobre els prospectes o les etiquetes de caràcter comercial:

“ORDEN DE CENSURA

Se recuerda la obligación de someter a la previa censura, instalada en la Jefatura Territorial de Propaganda, Avenida del Generalísimo Franco, toda clase de publicaciones: no solamente libros y folletos, sino también prospectos y etiquetas de caràcter comercial.

El Correo Catalán (Barcelona) 24-IX-1939  

Tota aquesta obsessió per eliminar el català del món comercial demostra que el català era una llengua d’ús normal i habitual en aquest àmbit. És a dir, la manca de presència de la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic que encara patim avui en dia no respon a la pròpia dinàmica de mercat o empresarial, sinó que és fruit d’una estratègia política desenvolupada durant la dictadura franquista amb l’objectiu d’anorrear el català de tots els àmbits de la vida pública.

Quan alguns polítics comparen la suposada imposició del català amb l’intent de genocidi lingüístic de la llengua catalana perpetrat pel règim franquista estan equiparant crims contra la humanitat amb els tímids intents de revertir els efectes d’aquestes injustícies promulgats per la majoria de membres d’un Parlament escollit democràticament. En definitiva, posen al mateix nivell les víctimes i els botxins.

Eloi Torrents Vivó

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Els pares i mares, tots i totes, eduquem els nostres fills perquè tractin bé la vida i  preguem perquè la vida els tracti bé a ells. Educar la nostra canalla és, en siguem conscients o no, la cosa més important i l’obra cabdal de la nostra vida, perquè l’educació que rebin determinarà, a la llarga, no tan sols el seu futur i benestar, sinó també els nostres. L’educació dels fills és un bumerang i, en conseqüència, té retorn. Per aquest motiu, la nostra visió de progenitors ha de transcendir la nostra pròpia i limitada perspectiva generacional; els pares i mares que prenem decisions sobre l’educació dels nostres fills hem de saber preveure si aquestes decisions continuen i fan perdurar els èxits culturals i socials dels quals la nostra pròpia generació s’ha nodrit. I aquest és el cas de la immersió lingüística.

Resulta que des d’una minoria social a la qual determinades opcions polítiques han decidit donar cobertura, s’està plantejant “el dret a poder triar la llengua vehicular de l’escola”, que atempta de ple “al dret d’aprendre i adquirir una competència lingüística en dues llengües” que molts d’aquests pares i mares han tingut. Vet aquí l’error de càlcul i el poc encert d’aquest plantejament, per no dir cinisme. S’està animant a pares i mares castellanoparlants d’origen de la generació dels 70 i 80 a matricular els seus fills en una opció educativa que no manté el nivell de qualitat que varen tenir els seus propis pares. A aquestes famílies, benintencionades, amenaçades pel monstre del fracàs escolar, se’ls desperta la desconfiança d’un sistema conegut i amb immersió, i se’ls aboca cap a un sistema desconegut sense immersió i, és clar, no preveuen els inconvenients ni prenen consciència d’un sistema que, en realitat, l’únic que fa és ocultar i deixar de posar a l’abast dels nens una llengua que també els pertany, ja que forma part del seu país i de la seva identitat. Treure la immersió és avortar la nostra pròpia identitat com a poble, és negar-nos la possibilitat de ser qui som i de ser com som, és treure’ns el recurs fonamental, la cèl·lula mare de l’embrió de la nostra cohesió, de la nostra diversitat, de la nostra riquesa i, fins i tot, de la nostra humanitat. Perquè les famílies castellanoparlants tenen el mateix dret que qualsevol altra família de qualsevol altre origen a no ser monolingües, tenen el mateix dret a enriquir i a ampliar la seva identitat tot fusionant-se amb la cultura d’un país que també han construït i, per sobre de tot, tenen el dret de no autoexcloure’s de l’ambiciós i gratificant projecte d’establir una llengua comuna que, aquí  on vivim, respecti la diversitat lingüística i cultural del nostre món i estableixi el pilar comú. D’aquesta manera, tots els pares que no parlin català podran, no tan sols ensenyar la llengua familiar als seus fills, sinó també el paisatge, la cultura i la història dels seus orígens.

Conec dues famílies que ben aviat tindran criatures, una parla català i l’altra castellà com a llengües familiars. Totes dues tenen en la previsió de la cistelleta dels nadons, entre d’altres coses: bolquers, immersió lingüística i antitèrmics. Totes dues saben que la immersió ajudarà els seus fills en el projecte de viure en una societat plural, diversa i cohesionada. També saben que els seus fills podran llegir tant el Quijote com el Tirant i, concretament, la que parla castellà, el que vol és que el seu fill pugui parlar i dominar tan correctament el català i el castellà, com molts dels polítics que militen en contra de la immersió lingüística.

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més artícles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Tylösand, Pjätteryd, Ektorp, Växt, Bjärnum. Perdó, només deia noms de mobles d’Ikea. Que ningú no s’espanti!

Suposo que a aquestes alçades tothom ja deu saber que Ikea és una multinacional sueca que ven mobles. Ikea té botigues arreu del món, des del Japó i Austràlia, passant pels Estats Units, els Emirats Àrabs, Israel i pràcticament tota Europa.

Ikea, sense complexos, posa els noms dels seus mobles en suec. És per això que podríem dir que en aquests moments el suec no només és una llengua universal, sinó que segurament deu ser una de les llengües que presenta més variació fonètica, perquè hi ha milers o milions de persones d’arreu del món que, com jo, no tenen ni idea de suec però van a l’Ikea i diuen: “Posa’m un Pjätteryd, si us plau!”

La presència de la llengua sueca no acaba aquí. Si algú ha tingut el detall d’agafar els llibres d’adornament que hi ha als prestatges dels mobles exposats, haurà pogut veure que també són en suec.
El suec és parlat aproximadament per uns 10 milions de persones, una quantitat de parlants força similar a la dels catalanoparlants, i això no és impediment perquè Ikea demostri que es pot conquerir el món, comercialment parlant, sense haver d’abandonar la llengua pròpia.

Seria possible de trobar una multinacional catalana que posés noms catalans als seus productes? Potser hi és i jo no la conec, però us imagineu entrant en una botiga a Berlín, per dir un lloc, i trobar un moble que es digués “Prestatge Joliu”, i que d’entre els llibres d’adornament hi hagués El zoo d’en Pitus? De fet, al mercat exterior li costa igual de llegir “prestatge” en català, que “estantería” en castellà, que “bokhylla” en suec.

El fet és que després de gairebé 30 anys d’una teòrica normalització lingüística, el món empresarial –fora d’algunes excepcions– viu al marge i d’esquena a la llengua catalana. No cal que parlem d’exportar posant noms catalans als articles, sinó que ens mirem el melic i parlem del mercat propi. Ja no només hi ha una pràctica absència de productes amb noms comercials en català, sinó també de productes etiquetats en català o de productes amb instruccions en català. Si anem més endins de la qüestió, veurem que, de fet, la majoria d’empreses no fan servir el català ni per a la paperassa interna. Per tant, si de portes endins ja no fan servir el català, segurament menys el faran servir de portes enfora. El paradigma de tot aquest afer el va posar l’empresa Seat quan, no fa pas tant, el seu director va dir que en la tradició de posar noms de ciutats en els seus automòbils, mai posarien un nom d’una ciutat catalana a cap dels seus cotxes. No fos cas que algú prengués mal al pronunciar Seat Martorell, un nom que seria prou escaient en honor a la ciutat on s’hi fabriquen els cotxes des de fa tants anys.

D’altra banda, tenim que encara avui hi ha unes 500 lleis i disposicions que obliguen a l’ús exclusiu del castellà en el món empresarial. Lleis que apliquen penalitzacions per a aquells que no les compleixen.

Poc i malament. Aquest és el trist resultat de 23 anys de nacionalisme al Govern i de dues legislatures passades d’un Govern autoanomenat d’esquerres, progressista i catalanista. Sovint ens queixem que no se’ns traspassen prou competències, però resulta que en temes de legislació lingüística les competències les tenim totes, però no les exercim. Tenim una llei des de febrer passat que per fi equipara els drets del consumidor catalanoparlant amb el castellanoparlant mitjançant l’obligació, també, d’etiquetar en català qualsevol producte, però la Generalitat no actua d’ofici amb el que és un incompliment general d’aquesta llei. A més, aquest és un tema que públicament els partits no toquen en veu alta. Ja fa força temps, en època de Jordi Pujol, que algunes empreses catalanes, sí, sí, catalanes, ja van amenaçar de marxar si se’ls obligava a etiquetar en català. El que no queda clar és cap on volien marxar. Potser cap algun país on no fos obligat d’etiquetar en cap llengua concreta, on potser ni tan sols fos obligat de posar l’etiqueta? No sé si aquest país existeix, però en tot cas només se m’acuden noms de països del tercer món.

Alguns diran: “És que el català el parla molt poca gent” i per tant no es poden fer lleis que obliguin a l’etiquetatge. Primer de tot, hem de saber que de les 6000 llengües que hi ha al món, el català és dins de les 100 primeres. A més, a tall d’exemple, és bo de saber que a països com Eslovènia, amb 2 milions d’habitants, tenen lleis que regulen l’etiquetatge en la llengua pròpia i, a més, també regulen l’ús de la llengua eslovena en el món dels negocis, establint-hi tota una sèrie de quotes, obligatorietats i sancions en cas d’incompliment.

D’altres diran: “És que si no esdevenim un país independent, aquestes lleis no es poden fer”. L’experiència ens diu, o ens hauria de dir, que en el cas d’Espanya aquesta afirmació pot ser més certa que mai. Però bé, tenim casos com Flandes, a Bèlgica, amb uns 3 milions d’habitants, que tenen lleis que obliguen a l’etiquetatge en neerlandès. Com també tenim el Quebec, al Canadà, amb uns 6 milions d’habitants, amb lleis proteccionistes semblants per al francès.

Hi ha aquella dita que diu: “Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom?” Bé, no descobreixo res si dic que pesen igual. Ara bé, a mi m’agrada de refer la pregunta i demanar: “Què pesen més, deu milions de suecoparlants o deu milions de catalanoparlants?”, i la contesta és que els deu milions de suecoparlants. En tots dos casos és una qüestió d’Estat i de la voluntat d’aquest mateix.

Per finalitzar, tenim allò que a vegades passa, que els de casa no valorem el que tenim i ha de ser des de fora que ens en facin adonar. És el cas de l’empresa japonesa Kanebo Cosmetics, que té una línia de perfums que es diu “テスティモ” (T’estimo), així mateix, en català. I compte quin ús en feu perquè la paraula és marca registrada!

David Valls

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Ai, Gerard! Guaita que la vas fer grossa al programa “El Convidat” de l’Albert Om de la setmana passada! Tens mig Catalunya emprenyada i l’Empar Moliner també, que no sé què és pitjor. Les primeres crítiques van esclatar quan la teva dona va dir en un castellà perfecte que ella era més catalana que tu. Però la cosa es va acabar d’escalfar quan tu, un independentista català confés, parlaves amb els teus fills en castellà. On s’ha vist això? Les teves declaracions a El Món a RAC 1 de Jordi Basté –“la meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que estimo”– i el teu article de diumenge passat a l’Ara –per cert, felicitats per tenir amistats tan internacionals– no van ajudar gaire a apaivagar els ànims.

No sóc ningú per dir a una persona quina ha de ser la seva llengua de comunicació interfamiliar. De fet, des de la Plataforma per la Llengua treballem perquè el català sigui la llengua comuna de tothom que visqui als territoris de parla catalana, però no ens anem ficant a casa de la gent per dir en quina llengua han de parlar. El català, al carrer; a casa, el que cadascú vulgui.

El que a mi veritablement em va sobtar són dues coses. La primera és el nul domini del català que tenen els fills del Gerard Quintana, més que demostrat quan l’Albert Om s’hi adreçava en català i aquestes criatures –de set i cinc anys– no eren capaces d’articular ni una paraula en aquesta llengua. Aquest fet em fa qüestionar quin és el català que ensenyem a la canalla en un territori, les Illes Balears, on és una de les dues llengües oficials. Si al Principat el català és la llengua vehicular de l’ensenyament a primària i a secundària i tenim una canalla que domina els dos idiomes oficials, com és que a les Illes Balears hi ha criatures que no saben català? Els qui des d’alguns partits polítics i certs sectors de la societat catalana qüestionen el model d’immersió lingüística a l’escola, al Principat, si us plau, que vagin al País Valencià o a les Illes Balears i que vegin quin és el coneixement i l’ús del castellà i del català dels escolars, i després tornem a parlar-ne.

La segona cosa que em va sobtar és que les crítiques més airades cap al comportament lingüístic del Gerard Quintana envers els seus fills venien, no perquè és catalanoparlant i no transmet la seva llengua als seus fills, sinó perquè el Quintana és independentista! Fins al punt que alguns parlaven de mite caigut!

Sovint tendim a fer identificacions entre llengua i ideologia política o identitat nacional. És cert que el català és un dels trets més importants de la identitat catalana, però exemples d’altres nacions ens mostren que necessàriament no ha de ser així. Jo he participat en jornades, manifestacions i festes per l’èuscar en què persones gens sospitoses de ser independentistes basques demanaven un reconeixement per a la llengua pròpia del país, com a mínim, igual que el del castellà. I molts fins i tot ho feien en castellà! Igualment, als anys noranta, una època que vaig viure a Irlanda, vaig poder conèixer molts votants del Sinn Féin que tenien un profund desconeixement del gaèlic. I així podria anar posant molts exemples més.

Ras i curt. Des del meu punt de vista, l’associació entre llengua i ideologia és un error que fa mal tant a la pròpia llengua com a les ideologies polítiques. Des de la Plataforma per la Llengua treballem per assegurar que les generacions més joves i venidores tinguin un alt domini del català i que l’utilitzin en tots els contextos públics, però també treballem perquè tots els catalans i catalanes, independentment de la seva ideologia política, utilitzin el català. Perquè el català no és ni dels d’esquerres, ni dels de dretes, ni dels espanyolistes, ni dels catalanistes, ni dels catalans d’origen, ni dels que han nascut en altres territoris. El català és de tothom. I espero que algun dia també ho sigui dels teus fills, Gerard.

Carmen Pérez

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Si us connecteu al web d’Intermon Oxfam (www.intermonoxfam.org) veureu que tot és en castellà. Tanmateix si aneu a dalt a la dreta veureu que hi ha un desplegable al costat d’on hi posa “español”. Si obriu el desplegable hi apareix “català”. Si hi boteu al damunt veureu la versió catalana del web.

Com veieu no és, ni de lluny, un tracte equitatiu entre totes dues llengües malgrat l’arrelament que té l’organització a Catalunya. Encara que a l’estat espanyol (de més de 40 milions d’habitants) uns 12 milions viuen en territoris on el català és oficial (amb uns 9 milions de parlants), per defecte el web és en castellà i fins i tot l’opció en català no és visible ni a primer cop d’ull. Ara farem l’exercici de veure el mateix tractament per un altre estat plurilingüe europeu on Oxfam també hi actua: Bèlgica. Si entreu a www.oxfam.be veureu que de bon principi s’ofereix en igualtat de condicions les versions franceses i neerlandeses (amb 3 milions llargs i gairebé 6 milions d’habitants cadascuna respectivament). No hi ha, doncs, tractes de favor. Prenem un altre exemple d’un país amb llengües plurilingües de dimensions comparables al cas espanyol: el Canadà. El web per al Canadà (uns 30 milions) www.oxfam.ca és només en anglès, però és que Oxfam funciona de manera separada per al Quebec, talment fos un altre país. Per al Quebec (7 milions) hi ha un altre web www.oxfam.qc.ca que només és en francès. És un altre model diferent que el belga però que en tot cas es diferencia clarament de l’espanyol perquè cerca un tractament equitatiu de les llengües. Si agaféssim una ONG com Metges Sense Fronteres la cosa encara és més exagerada. Veuríem que no hi ha ni tan sols versió catalana per Espanya; però sí, és clar, bilingüe per a Bèlgica, per al Canadà i per a Suïssa.

De fet aquestes ONG, per més responsables que es presentin, en més o menys grau, segueixen els paràmetres de moltes grans empreses no precisament coherents en el tracte lingüístic; o bé, hauríem de dir coherents i responsables per als països comparables a Espanya en situació plurilingüe però fent una excepció per al cas espanyol i en concret per al ciutadà català. Aquest tractament és extensiu a diversos àmbits d’actuació de les empreses; des de l’etiquetatge fins als serveis d’atenció telefònica al client. Danone, encara que hi està igualment obligada, etiqueta en les respectives llengües d’uns quants milions de parlants al Canadà, Bèlgica o Suïssa, però no fa el mateix per a Espanya. Qui diu Danone, podríem dir Coca-cola, Henkel, Bayer, Nestlé, Casa Tarradellas o Bimbo.

I doncs?! Què passa aquí? Quin és el criteri d’aquestes ONG i grans empreses per fer un tractament diferenciat? Què tenen contra el consumidor català? De fet la publicitat a TV3, i fins i tot a la via pública, la fan en català a Catalunya! Com és, doncs, que són incoherents en altres aspectes fonamentals del producte? No surt a compte? I tant que surt a compte! Simplement apel·len al que en podrien dir “racisme lingüístic” a través d’un acord implícit que moltes empreses segueixen fil per randa. Vet ací. Tàcitament, sempre que sigui possible per pes econòmic (en aquest cas la comunitat lingüística catalana supera aquest criteri amb escreix) o que altrament la llei hi obligui, hi ha un principi de respecte al consumidor. Aquestes empreses entenen que el consumidor de parla neerlandesa a Bèlgica té dret a rebre un producte etiquetat en neerlandès i que el de parla francesa en francès. De fet ambdós drets són compatibles amb un etiquetatge multilingüe si s’escau, i per tant, com que tant té el dret un com l’altre, és fàcilment assumible. Què passa a Espanya? No hi són aquests drets entesos també per al castellà i el català? Sí, naturalment. Però tanmateix se n’hi afegeix un altre; el que podríem anomenar el peatge del “racisme lingüístic”. Ço és, una de les comunitats no només té el dret de rebre els serveis i productes en la seva llengua sinó que a més té el dret que al costat de la seva llengua no hi sigui l’altra, o com a mal menor no hi sigui amb la mateixa intensitat. Això comporta un problema econòmic afegit per a les empreses, perquè per bé que tots dos primers drets són compatibles, aquest darrer pot entrar en contradicció amb un dels altres. Així, si un ciutadà té el dret de rebre l’etiquetatge en català (diem etiquetatge però podria ser un altre àmbit), cal pensar que l’altre té dos drets: el de rebre l’etiquetatge en castellà i el dret que el català no sigui present en un mateix etiquetatge que és en castellà. Però hi ha un supòsit, podríem dir, encara més “bèstia”: no és només que tingui un dret més sobre el primer sinó que aquests dos drets quan entren en contradicció amb el primer, el primer queda anul·lat. Malgrat que el producte estigui etiquetat en castellà, el dret que al costat del castellà no hi sigui la informació en català supera el dret de tenir el producte en català. És una norma no escrita però plenament reconeguda en certs àmbits empresarials.

Als anys 50 a Estats Units encara hi havia autobusos que separaven els blancs dels negres. Els blancs anaven a la part del davant, els negres al darrere. A la part del mig tant tenien dret a seure-hi els blancs com els negres. Però els blancs tenien un dret més. Si ells decidien seure a la part del mig els negres perdien automàticament llur dret i havien de cedir el seient. Més que la regulació legal, allò que aguantava el sistema era la superioritat “moral” dels blancs. Tant feia la quantitat d’usuaris negres, el pes econòmic que representaven o llurs drets; allò rellevant era que -tot i que injustament- es conservés un privilegi capritxós, simplement per no ofendre unes mentalitats acomodades en el món del racisme. I el racisme fa por. I hi ha empreses que tenen por d’actuar de manera responsable davant del racisme. Simplement per por, les empreses acaben avalant i actuant d’acord amb aquestes conductes. Sembla mentida que moltes empreses a casa nostra actuïn amb els mateixos paràmetres en matèria de “racisme lingüístic”. Però, fet i fet, actituds com aquestes no han estat pas estranyes també entre comunitats lingüístiques. Tanmateix l’estat de dret, la democràcia, els valors de llibertat i d’igualtat de drets de les persones han establert que l’Estat, mitjançant la llei i el suport ple institucional, hagi abolit aquestes pràctiques. No pas però a Espanya. I aquí hi ha l’altre puntal del desajustament; un estat basat encara en els privilegis d’una comunitat lingüística i en l’aval de la permissivitat del “racisme lingüístic”. Vergonya per a les empreses, vergonya per a l’Estat.

L’1 de desembre de 1955, Rosa Parks va negar-se a cedir un dels seients del mig de l’autobús a un home blanc. Va desobeir també l’ordre del xofer James Blake, que la va denunciar en una actitud clarament racista. Això va desencadenar tot un moviment de protesta. Cada dia molts catalans ens neguem o intentem negar-nos a aixecar-nos de la cadira per defensar uns drets que arreu del nostre entorn fa temps que ja s’han assolit. Jo confio que els James Blake – o qualsevol de les empreses que actuen a casa nostra – un dia es neguin a jugar aquest joc malèvol ideològic i ens vegi als consumidors de casa nostra pel que som: purament un mercat per fer negoci, un mercat per respectar. Jo si fos xofer d’autobús, l’amo de l’empresa de transports, de l’ONG, de la multinacional alimentària o farmacèutica, voldria tractar en igualtat de condicions els usuaris blancs i els negres, els que viuen a Barcelona com els que viuen a Madrid.

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Els atacs a la llengua catalana continuen i previsiblement augmentaran en un futur no gaire llunyà. Tots els territoris de parla catalana pateixen aquests atacs, massa sovint disfressats de mesures contra la crisi econòmica. Però, marginar, maltractar i intentar convertir una llengua mil·lenària i emprada cada dia per milions de persones en un mer reducte folklòric, quins efectes econòmics positius tindrà? És evident, cap. Aquests pocs milions d’euros d’estalvi trauran Espanya de la crisi? Les polítiques públiques de promoció de la llengua pròpia han provocat la crisi? La bombolla immobiliària i el fort endeutament impulsat per bancs i caixes o les infraestructures dutes a terme pels polítics que no s’amortitzaran ni en cent anys no hi tenen res a veure?

L’inefable José Ramón Bauzá s’ha convertit en un dels màxims exponents d’aquesta nova doctrina, en menys de 6 mesos de govern ha aprovat l’eliminació de RTVM i de la Direcció General de Política Lingüística, la supressió de les ajudes a les publicacions en català i del requisit lingüístic del català per treballar a la funció pública, entre moltes altres actuacions contra la llengua oficial i pròpia de les Illes Balears. Tanmateix, encara no ha dit ni piu de com sortir de la crisi. Però, malauradament, els atacs no es restringeixen a les Illes Balears. Al País Valencià hi ha sobre la taula una proposta per eliminar les línies educatives en valencià, mentre que a Catalunya es posa en dubte la legalitat d’un model d’èxit: l’escola pública catalana inclusiva. A la Franja de Ponent, trobem la més que possible derogació de la Llei de Llengües i a la Catalunya Nord els problemes econòmics que tenen els projectes educatius d’immersió lingüística en català, com la Bressola.

Però, hi ha algun element positiu de tots aquests atacs? Rotundament, sí. Les mobilitzacions socials en defensa de la llengua mostren que bona part de la societat civil no s’ha empassat les excuses de mal pagador que esgrimeixen els atacants, i que hi ha desenes de milers de persones disposades a mobilitzar-se contra aquests atacs; les massives concentracions organitzades per Somescola a la major part de municipis de Catalunya en defensa del model lingüístic de l’escola catalana, les manifestacions multitudinàries que va convocar Escola Valenciana arran de la proposta de supressió de les línies en valencià a l’educació pública i, recentment, la iniciativa de l’Obra Cultural Balear de convocar assemblees públiques per la llengua, per explicar què impliquen els retrocessos impulsats des de les institucions, a tots els pobles de Mallorca i a tots els barris de Palma, entre moltes altres iniciatives, ens mostren el clam de la societat civil en favor de la llengua catalana.

Aquests milers i milers de persones, de tota condició social i econòmica, treballant dia a dia pel futur de la nostra llengua, són la millor garantia per la normalització de la llengua catalana en tots els territoris i el millor antídot davant els atacs a la llengua catalana.

Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí