L’hora dels pro-sistema al País Valencià i a les Illes Balears

dimecres, 8/07/2015

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

 

 

 

Manel Carceller.  Plataforma per la Llengua al País Valencià

 

Aquests dies estem vivint la presa de possessió de nous alcaldes. I en molts casos, A Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears hi ha canvis importants, no solament de persones sinó d’orientació política. Plataforma per la Llengua, com a entitat que busca sempre adhesions a favor de la llengua i el país, viu el moment amb esperança i sentit costructiu. Ja durant la campanya electoral vam elaborar un decàleg per enviar als nostres nous ajuntaments, perquè tinguessin en compte la protecció i defensa del català des dels consistoris. Actuàvem i actuem sempre des del realisme. I per això es tractava d’accions molt bàsiques, moltes de les quals ja estan previstes en el minso marc legal que ens empara però que en alguns casos no es compleixen. Parlem de fer sistemàticament en català els missatges per a tots els mitjans de comunicació del país, de demanar l’ús del català en les contractacions de serveis, o en les compres i subvencions, o d’oferir cursos i impulsar noves campanyes d’ús social.

L’ús de la nostra llengua és sens dubte un dels termòmetres del caràcter democràtic del país. Usar sistemàticament la llengua pròpia era i és una demanda d’igualtat d’oportunitats, de llibertat col·lectiva, i de fraternitat, perquè la llengua és per compartir-la, nadius i immigrants. Per això les múltiples barreres a l’ús de la nostra llengua comuna al País Valencià i a les Illes Balears eren un clar símptoma de manca de salut democràtica. En els dos territoris els governs autonòmics del PP estaven actuant a la vora de règim dictatorial. Sense respecte pel pluralisme, amb menyspreu per la cultura pròpia, sense drets lingüístics reconeguts. Per això el canvi polític al País Valencià i a les Illes Balears és una gran notícia. Ara ha arribat per a valencians i per a la gent de les Balears el «temps de la construcció» amb sentit de país, en clau pròpia. I això s’ha de fer posant el foment de la llengua catalana, amb el nom de valencià o mallorquí, que no hi fa res, com un dels fonaments de la societat d’ara i del futur.

Així doncs, ens trobem en un temps per decisions valentes, cal ser proactius i fer costat als nostres polítics. Des de Plataforma per la Llengua tenim clar que és el moment del suport actiu a les institucions autonòmiques valencianes i balears. És  el moment dels que estem a favor del «sistema en clau pròpia». És el moment dels que sempre hem estat a favor del «sistema de la justícia, de la democràcia i de la identitat nacional». Arriba el moment de les actituds a favor de la nostra llengua, perquè volem un canvi real en l’ús i en les polítiques de promoció. I com sempre els qui estan en contra d’un nou horitzó per al català són els «antisistema»: les dretes espanyoles, autoritàries i cavernícoles, ràncies com sempre, les qui sempre posen barreres, prohibicions i discriminen per raons d’identitat nacional, de gènere o de classe social.

La col·laboració de la ciutadania informada, compromesa i valenta als països de parla catalana serà important. Ara, per votar, ha estat element decisori a l’hora de votar. Als País Valencià i a les Illes Balears, per exemple, les entitats a favor de la llengua pròpia han estat un dels motors del canvi. Se’ns dubte s’obri un nou temps per al futur de la llengua catalana-valenciana al segle XXI.

 www.estimeelvalencia.cat

Carta oberta a l’exministre Wert

dimarts , 30/06/2015

Senyor,

Amb motiu del vostre cessament, us volem agrair la tasca que heu fet al capdavant del Ministeri d’Educació i Cultura. La vostra perseverança a plantar cara a la immersió lingüística i al model d’escola catalana ha permès donar més sentit a la nostra tasca de sensibilitzar en la importància de defensar la llengua catalana. Gràcies a vós són molts els que s’han unit per reivindicar que el nostre model d’educació no és un problema i que la llengua no és una arma política per dividir, més aviat el contrari, serveix per cohesionar.

Així mateix us agrairíem que, en el traspàs de la cartera del ministeri, aprofitéssiu per fer-li saber al Ministre Méndez de Vigo que seguirem al capdavant de la defensa de la llengua i de la cultura i que seguirem treballant perquè els nostres drets lingüístics siguin reconeguts i normalitzats.

Aprofitem l’ocasió per desitjar-vos que en aquesta nova etapa internacional pugueu apreciar la importància del coneixement de les llengües i de la cultura.

Esperant que la campanya que hem dissenyat (www.adeuwert.cat) per acomiadar-vos sigui del vostre interès, rebeu una cordial salutació.

 

Plataforma per la Llengua

L’ONG del català

 

Nous ajuntaments: noves perspectives per al català?

dimecres, 17/06/2015

foto

 

 

Mireia Plana. 

Membre de l’Executiva de Plataforma per la Llengua 

 

Aquests dies estem vivint la presa de possessió de nous alcaldes. I en molts casos, moltíssims, hi ha canvis importants, no solament de persones sinó d’orientació política. La Plataforma per la Llengua vam elaborar un decàleg per enviar als nostres nous ajuntaments perquè tinguessin en compte la protecció i defensa del català des dels consistoris; accions molt bàsiques, moltes de les quals ja estan previstes en el minso marc legal que ens empara però que en alguns casos no es compleixen, com adreçar les comunicacions en català, demanar l’ús del català en les contractacions de serveis o oferir cursos i impulsar campanyes d’ús. Caldrà estar amatents en els propers mesos per veure si realment aquestes mínimes premisses es compleixen.

Una gran notícia per a tots també ha estat el fet que al País Valencià i a les Illes Balears han arribat al govern i a les ciutats més importants (sobre tot València i Palma) candidatures que, pel que sembla, tenen la ferma intenció de potenciar el català. Esperem que sigui així!

Repassem ràpidament aquest decàleg per tenir-lo ben present:

  1. Dotar l’àrea de política lingüística de prestigi i garantir que la seva acció sigui efectiva. És a dir, que l’ús del català, especialment en els municipis on no s’usa plenament, estigui garantit.
  2. Garantir que els treballadors públics usin el català de manera normal i com a llengua de primera atenció al públic
  3. Utilitzar el català com a llengua normal en les comunicacions i edicions
  4. Vetllar per la presència del català en l’espai urbà, com ara a la publicitat
  5. Condicionar la política de compres i subvencions a l’ús del català
  6. Garantir el dret de disposar de l’oferta de cursos i accions formatives en català
  7. Incloure la normativa lingüística dins dels criteris d’inspecció i autorització
  8. Disposar d’un servei d’assessorament lingüístic proactiu
  9. Dur a terme campanyes de sensibilització lingüística, conjuntes amb el CPNL i amb el teixit ciutadà
  10. Promoure la llengua catalana des dels ens locals

 

I per què l’hem de tenir present, el decàleg? Perquè la ciutadania tenim tendència a pensar que, un cop ja hem exercit el nostre dret de vot, hem de deixar que els polítics vagin fent. Això és un greu error; perquè el país funcioni, cal que la ciutadania vetllem perquè els nostres representants compleixin amb els compromisos que hem signat amb ells votant-los. Els polítics també necessiten saber que allò que fan ens importa, i que els recolzem si ho fan bé i els denunciem si ho fan malament. Ens cal una ciutadania informada, compromesa i valenta.

En el cas de l’ús del català, hem vist com la manca de control en aquest sentit ha relaxat els costums i, en alguns casos per comoditat (“el castellà l’entén tothom ”), en altres per voluntat (“el castellà és la llengua de l’Estat”) el català s’ha anat empetitint al carrer, als mitjans, al comerç, a la publicitat… Els nostres polítics actuals han de saber que la política lingüística, als ciutadans dels països de parla catalana, ens importa, i és un element decisori a l’hora de votar. I les majories han parlat: hem apostat fort per mantenir el català… però no ho tindrem fàcil, perquè l’oposició és forta.

Així doncs, siguem valents, siguem proactius, fem costat als nostres polítics i demanem-los, amb les actituds i de paraula si cal, que la nostra llengua ens importa, i que volem un canvi real en l’ús i en les polítiques de promoció. Fem que s’obri per al català un nou horitzó!

10 cèntims de propina per parlar català

dimecres, 10/06/2015

eulalia-buch avatar

 

 

Eulàlia Buch, Responsable de l’Àrea d’acollida de la Plataforma per la Llengua

 

La falta de feina en molts sectors afectats per la crisi ha portat  moltes persones cap al sector del taxi. A l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha actualment un 17,94% de taxistes d’origen estranger. La majoria són de Pakistan, però també trobem taxistes d’origen marroquí i colombià.

La majoria de taxistes d’origen pakistanès formen part de l’associació Paktaxi, que va néixer el novembre de 2011 amb l’objectiu d’afavorir la integració dels taxistes pakistanesos amb la resta de companys. Viuen cada dia el rebuig d’alguns dels seus companys del taxi, que critiquen aquest augment dels taxistes d’origen pakistanès.

Tenen molt clar que la llengua és una eina d’aproximació al client i, per aquest motiu, hem treballat conjuntament per elaborar un vocabulari bàsic per tal que puguin aprendre, entendre i expressar-se en català. Aquest manual inclou també les expressions bàsiques que es produeixen en el sector del taxi en tres idiomes: en català, en anglès i en castellà.

Treballant per l’elaboració d’aquest material amb els taxistes pakistanesos no paren d’explicar-te situacions curioses que es donen dins el taxi. Saad Mukhtar, portaveu de l’associació, m’explicava que va portar una senyora gran catalana i que després d’atendre-la en català li va donar 10 cèntims de propina. El rumor que els catalans som garrepes és dels tòpics més universals. Diu que els turistes són més generosos i vénen carregats de diners, però per a ell els 10 cèntims d’aquella senyora van significar un cert reconeixement més enllà dels diners. “Em fa il·lusió sorprendre la gent pel fet que, tot i ser estranger, parlo la seva llengua i vull conèixer la seva cultura”, em deia.

Saben molt bé que adaptar-se a la llengua del client és sinònim d’oferir un servei de qualitat, una manera d’atendre amb normalitat els clients. De fet, cadascun d’ells parla 5 o 6 llengües. Per ells és natural atendre el client en català i, a més, els clients hi tenen tot el dret. Remarquen que fent servir la llengua del client es crea més afinitat amb el col·lectiu de taxistes pakistanesos. “Si cada vegada més les empreses aposten pel català, nosaltres també ens hi hem d’afegir. Els clients han de poder ser atesos en la llengua oficial que escullin i nosaltres hem d’estar preparats”, diu Saad.

He fet una radiografia ràpida de 7 de les apps més utilitzades en el sector del taxi: Taxicaller.com, Gootaxi, mytaxi.net, wannataxi, mytaxi Taxi Ecologic Barcelona,  Hailo.

Quantes creieu que estan en català? Doncs només les dues últimes.

Ara que els taxistes pakistanesos ja tenen més eines per aprendre català, cal avançar perquè els productes digitals d’aquest sector també parlin català.

Un taxi, si us plau!

 

 

Benvolgut alcalde, benvolguda alcaldessa

dimecres, 3/06/2015

Neus

 

 

 

Benvolgut alcalde, benvolguda alcaldessa

Si llegiu aquest text és que heu guanyat les darreres eleccions municipals del 24M o que esteu en procés d’aconseguir els acords necessaris per ser escollit nou alcalde o alcaldessa d’algun dels municipis del nostre país. En tots dos casos, felicitats!

Ara, els ciutadans (tots: els que us han votat i els que no) esperen molt de vosaltres. Esperen la construcció de nous equipaments, la millora dels serveis municipals, accions per cohesionar els barris, per aprofitar els potencials turístics i econòmics que té cada municipi… Esperen polítiques, innovadores o continuistes, però integradores, eficients, encertades, que resolguin els problemes diaris dels vilatans. Esperen alcaldes compromesos amb els seus pobles, les seves ciutats, i amb el seu país. I també amb seva la llengua.

Per això, alcalde, alcaldessa, ara que tot just engegueu la vostra gestió i que teniu, d’alguna manera, un full en blanc al davant, voldria fer-vos arribar la meva preocupació per la situació del català en els municipis, i per recordar-vos que es pot fer molt pel català des dels ajuntaments.

El català és una llengua minoritzada, que requereix d’un tracte especial per poder-ne mantenir el seu ús amb normalitat, i per aquest motiu cal aplicar millores en la gestió lingüística en els ens públics, especialment aquells que disposen d’atenció al públic.

Ens calen alcaldes compromesos, que trobin solucions quan, per exemple, una entrenadora del centre esportiu de la nostra ciutat fa les classes d’aigua-gim en castellà en un centre administrat pel nostre ajuntament, que en principi ha de garantir que, si un ciutadà vol rebre les classes en català, les pugui rebre en aquesta llengua. Per garantir-ho, hauria de tenir establert de fer aquesta atenció en català com a clàusula de contractació del seu personal docent.

Ens calen alcaldes compromesos també per assegurar que es compleix l’article 30.1 de la Llei de política lingüística, que especifica que les màquines expenedores dels centres de gestió municipal han d’oferir els productes etiquetats en català o, dit d’una altra manera, que s’assegurin que en aquests espais no s’hi venen productes de marques com Nestlé, Font Vella o Cocacola, que encara no etiqueten en català.

Alcaldes compromesos que entenguin que el català pot ser i és una llengua de cohesió social i que facin que les autoritats municipals prenguin consciència d’aquest fet i afavoreixin l’aprenentatge del català amb els nouvinguts. Començant per la policia local i acabant per l’atenció a les biblioteques, les persones nouvingudes només necessiten, per aprendre el català, que no els canviïn de llengua automàticament, sinó que els parlin en primera instància sempre en català.

Alcaldes que estableixin polítiques favorables al català, alcaldes que s’assegurin de fer complir els reglaments d’usos lingüístics… Podríem trobar molts més exemples amb els quals, a partir d’ara, teniu l’oportunitat de demostrar que sou un alcalde o alcaldessa compromès amb la llengua pròpia del vostre país i del municipi i, en conseqüència, amb els vostres ciutadans.

És cert, els ciutadans podem ajudar-vos-hi. Si som testimonis d’alguna situació com la que hem descrit, cal que ho denunciem, ho piulem, ho instagramem, en resum, ho donem a conèixer, ja que moltes vegades ni el mateix ajuntament en pren consciència fins que no rep queixes o denúncies.

D’acord, us donarem un cop de mà, però benvolguts alcaldes i alcaldesses, cal que des d’avui mateix, des del primer dia del vostre mandat, us feu el càrrec de promoure la nostra llengua comuna, també, des dels ens locals. Els ciutadans esperem aquest compromís de vosaltres.

 

Neus Mestres

Directora de la Plataforma per la Llengua

Però, estem parlant d’un mestre?

dimarts , 26/05/2015

Foto de Plataforma per la Llengua: en español o nada2

Em refereixo avui a una notícia, trista notícia, que afecta l’IES Terrassa. Sembla ser que, a l’aula de Formació de Gestió Administrativa, un alumne que parlava la seva llengua, el català, va ser objecte de mofa pel seu professor per raó d’aquesta circumstància. I no només això, sinó que atès que parlava català habitualment, li va fer saber que  l’avaluaria amb més rigor en les matèries de castellà i anglès (?). I no només això, sinó que va manifestar, també, menyspreu per als partits que donen suport a la llengua catalana. I tot això, en plena classe i en el seu paper de mestre.

Com a mestra, com a formadora de mestres, com a membre de la Plataforma per la Llengua i com a catalana em preocupa molt aquesta situació que, malauradament, no és del tot aïllada. Hi ha hagut, per part del govern de l’Estat i amb el suport d’altres formacions polítiques amb un determinat concepte d’Estat, la voluntat de presentar la situació lingüística de les nostres escoles com a injusta i discriminatòria envers el castellà. Han incitat (ens consta) pares i mares d’alguns alumnes perquè demanessin el castellà com a llengua vehicular dels aprenentatges dels seus fills, han obligat a prescindir del projecte lingüístic dels centres, redactat d’acord amb els principis pedagògics més adients i d’acord amb la realitat sociolingüísitca de l’entorn, han intentat l’enfrontament entre pares, entre pares i mestres… I, tot això, ho han fet a l’empara de sentències judicials i, naturalment, com sap tothom, amb un director d’orquestra imprescindible: l’ínclit ministre de Cultura i Esports, senyor Wert. L’actuació d’aquest ministre és un dels greuges més grans que se li poden fer al PP. Aquesta voluntat uniformitzadora, antiga, retrògrada i injusta és en gran part al darrera de la pèrdua de vots a València i a les Illes, on la persecució de la llengua, sense el fre de cap partit en el govern que ho pogués impedir com en el cas de Catalunya, ha estat gravíssima. Sembla que bufen vents de canvi i jo celebro que es pugui reconduir la situació a tot l’àmbit de parla catalana i tornar a una situació de calma a les escoles i al foment del respecte per a totes les realitats lingüístiques, a partir de la consideració del català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

Hi ha, però, en la notícia que comento. un fet que, a parer meu, és encara més greu. És el comportament d’aquest mestre (?) de mecanografia.  Un mestre, una mestra, té la missió i el deure d’acompanyar cada un dels seus alumnes en el seu procés d’aprenentatge, de valorar el seu progrés individual, d’animar-lo quan no se’n surt i felicitar-lo pels seus èxits. No em puc imaginar un mestre ridiculitzant els seus alumnes. Senzillament, se l’hauria de retirar de la docència. Quina confiança pot tenir aquest noi que, per formar part d’una família que parla català a casa, és motiu de mofa i d’amenaces per part del seu professor? Cap. Pobres alumnes d’aquesta classe! Potser escriuen més ràpid que la tramuntana però quina poca empatia, quina pobra relació personal han de tenir amb aquest funcionari de la docència.

 

Estic convençuda que els responsables de la direcció de l’IES Terrassa, l’Associació de Pares i Mares del centre,  la Inspecció de la zona, el Departament d’Ensenyament, sabran reconduir, entre tots, aquesta situació lamentable arribant on calgui, perquè l’educació és «cosa de tots» i no podem consentir que una poma podrida faci malbé el cistell. Amb tot el meu suport a aquest noi i a la seva família, voldria dir-li que, segur, segur, que en la seva vida de formació la relació amb aquest professor/funcionari ha estat una excepció i que ha trobat i trobarà mestres que recordarà sempre.

 

Teresa Casals

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

El castellà oficial o no? Cap llengua oficial…?

dimarts , 19/05/2015

 

presentacioconstitucio

 

Em refereixo sens dubte al debat sobre el futur model lingüístic per a la república independent de Catalunya. Bo i seguint les discussions sobre aquesta qüestió, crec francament que ens perdem en les formes, en el dit de Confuci, que en lloc de mirar el que ens indica acabem mirant-li el dit. No sé pas si tots, però em fa l’efecte que bona part, dels que defensen que el castellà sigui llengua oficial i dels que defensen que no en sigui, tenen més punts en comú que no pas es pensen. Potser ens perd el concepte, el terme.

Tinc la impressió que hi ha un cert consens en moltes de les opinions que el català tindrà uns usos institucionals preferents o prioritaris i per altra banda que cal atendre i reconèixer el paper del castellà, especialment pel que fa al dret del ciutadà d’utilitzar-lo davant de les institucions o d’aprendre’l a l’escola (si cal amb totes les excepcions o no de terminis i forma per uns o altres). Dit això, el que ens perd sovint és com cal traslladar això en l’ordenament jurídic i simbòlic de l’Estat. En una balança tal volta uns hi volen fer notar més el reconeixement simbòlic institucional o el blindatge formal d’una o altra llengua, i altres els pesa més la temença que a l’hora de posar-ho d’una determinada manera a la llei, les interpretacions i conseqüències legals puguin ser diferents de les preteses inicialment. No són tan descabdellades aquestes visions.

Partim d’un model, l’actual, molt impositiu, però a la vegada interpretatiu, molt particular, molt poc clar, molt enrevessat i amb missatges molt contradictoris sobre la situació real de la llengua. El nostre focus de visió no s’eixampla gaire per comparar-nos al que passa arreu del món en aquest aspecte. Tenim ja d’antuvi un garbuix prou patent, i no és pas estrany que el projectem amb el mateix embull cap al futur. La qüestió lingüística ens l’han posada molt difícil, molt excepcional; tant, que nosaltres mateixos també ho acabem fent difícil. Per què, doncs, en lloc de començar la casa per la teulada, no intentem d’alliberar-nos del pes de la confusió de segell espanyol que arrosseguem i definim primer aquells punts bàsics per després posar-li el nom? Hi ha experts, sobradament preparats, per trobar una fórmula, o diverses, que s’ajustin a aquesta intencionalitat. Insisteixo que hi ha uns mínims dels quals no som pas tan lluny fins i tot en les qüestions més polèmiques. Poso un exemple (no pas l’únic). Potser no ens posarem d’acord en si el castellà ha d’ésser una assignatura obligatòria a l’escola o un dret per a tothom qui vulgui aprendre-la, però fet i fet això és una concreció que no cal que depengui d’un principi constitucional, sinó d’una llei de rang inferior, com pot ser d’ensenyament, també prou modificable en el temps. En canvi, potser sí que ens posarem d’acord que del caràcter institucional que reconeguem al català es desprèn que com a mínim ha d’ésser assignatura obligatòria per a tots els alumnes.

Més enllà de tot això, hi ha el simbolisme dels mots. Quan diem que una llengua és oficial o cooficial ho diem pensant en allò que implica l’oficialitat i la cooficialitat realment o bé pensem que simbòlicament volem que hi surti aquest nom? Quan parlem d’oficialitat o de llengua de les institucions, o llengua nacional, o llengua dels poders públics, o llengua cooficial o cap llengua oficial, ho fem partint del significat que té cada cosa en un lloc com a Suïssa, Canadà, Suècia o fins i tot Andorra, o el nostre referent és Espanya i la Catalunya autonòmica? Quins referents de terminologia hem de tenir en el nou Estat? Hi ha altres formes per definir allò que volem quan diem oficialitat?

Volem la independència per fer un país modern però la nostra societat arrossega molts clixés d’un model espanyolista, antic, tronat. Si volem associar la nostra definició als significats dels estats moderns ho entendrà una ciutadania avesada a una visió espanyola molt particular en aquest aspecte? Quina és al fórmula ideal que s’adeqüi als models moderns però no sigui mal interpretada per una societat que en bona part parteix de models i definicions espanyols?

No passem pena. No estem tan lluny un dels altres. Podem trobar el consens en molts dels aspectes que volem que el nou model impliqui en el dia a dia dels ciutadans, institucions, empreses… També podem determinar allò que cal definir en cada nivell, allò que és més emmotllable i allò que forma part ja de l’estructura de l’Estat perquè implica el seu funcionament bàsic. Allò que cal d’antuvi definir i el que no cal. També podem trobar la millor manera de definir-ho, de posar-li nom i forma, per fer un model modern i a la vegada que tingui en compte la psicologia social que parteix encara d’una ciutadania amb referents en l’excepció terminològica i d’aplicació particular espanyola però, això sí, amb moltes ganes d’alliberar-se’n.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Un compromís molt escàs per part de l’esquerra

dimarts , 12/05/2015

La irrupció amb força de partits que es volen transformadors des de l’àmbit de l’esquerra més o menys post marxista, sembla que de moment no hagi suposat cap moviment de pes en l’imaginari de les llengües i de la seva gestió.

Curiosament, és com si aquesta qüestió encara fos percebuda amb ulls de dretes, veient-la com un atribut merament identitari, restant-li qualsevol potencialitat de transformació de les condicions de possibilitat de les persones. Ja ho deia aquell —no em feu dir qui perquè no ho recordo— que el mite de Babel ha estat desballestat per totes bandes; tot tipus de diversitat és ben vista (o gairebé), tota menys la lingüística, perquè no sabem què fer-ne.

Aquest garbuix es reflecteix molt clarament quan parlem de les llengües a l’Estat espanyol. L’únic que hi ha d’inapel·lable és el caràcter plenipotenciari de la llengua castellana, sens dubte la més protegida i subvencionada de totes. D’això, òbviament, se’n beneficien els seus parlants perquè els seus drets lingüístics són privilegiats. La resta de llengües pròpies passen a un segon pla per defecte, i d’això se n’adona tothom qui se’n vol adonar; també, els qui fa menys anys que conviuen amb nosaltres.

En aquest context, plantejar la gestió lingüística des d’una mirada d’esquerres topa amb reticències d’un deix reaccionari més que evident. Nosaltres pensem que canviar les condicions de possibilitat de tota la ciutadania és una operació d’abast polític que queda lluny de les capacitats reals de la Plataforma per la Llengua. Ara bé, des de la Plataforma sí que treballem perquè tothom posi a l’abast un instrument tan bàsic d’emancipació com és el coneixement de la llengua catalana per a tots els nostres conciutadans. En definitiva, incorporar una gestió responsable basada en l’ús de la llengua catalana perquè aquells que no la coneixen hi tinguin accés és el que és honest i solidari…. i tal com tenim el pati, gairebé revolucionari.

(La idea d’aquest article l’ha despertat les paraules del candidat de Podemos a l’Aragó, Pablo Echenique, legitimant la segregació lingüística, per llei, en aquest territori. I la del seu secretari general, Pablo Iglesias, que fuig d’estudi —“humilment”, segons ell—quan li pregunten per la unitat de la llengua).

Marc Biosca

Àrea d’Acollida lingüística de la Plataforma per la Llenguaem2015

 

Jocs sense joguines

dimarts , 5/05/2015

vull jugar en català copiaUn dels àmbits decisius perquè una llengua perduri, perquè s’adapti als temps, perquè la gent la faci seva, és que es transmeti en l’àmbit familiar, passi de pares a fills, d’avis a néts. Des que els infants són ben petits, els cantem les cançons de sempre, els amanyaguem… i juguem amb ells. Hi ha molts jocs per als quals no cal comptar amb cap mena d’estri o joguina, és a dir, que només ens cal l’acció corporal; jocs que moltes vegades són qualificats de tradicionals perquè existeixen des de temps immemorial, són d’origen popular i es transmeten oralment a través de les generacions.

En els territoris de parla catalana en tenim un munt; ”un, dos, tres, pica paret”, ”corretgeta la ning, ning”, ”fet i amagar”, ”el pare carbasser”, ”trencar fils”, ”arrencar cebes” i molts d’altres, i encara hi podem afegir les cantarelles i els jocs de falda adreçats als més petits.

Amés de desenvolupar aptituds de destresa, atenció, enginy o altres qualitats personals, aquests jocs tenen la característica que s’hi juga de forma col·lectiva i amb intervenció constant de la comunicació verbal: repetició de frases, expressions singulars, cançons, recitatius, etcètera, que impliquen l’ús lúdic de la llengua, afavorint la consolidació del grup i la sociabilització cultural dels infants, ja que si per alguns pot representar la seva iniciació en l’aprenentatge del català, per altres pot significar la millora a ampliació del seu vocabulari, afermant alhora l’ús social de l’idioma en el pati de l’escola o altres espais de joc dins d’un ambient de normalitat.

El fet que per jugar a aquest tipus de jocs no es necessitin joguines, representa a la vegada un avantatge i un inconvenient. Avantatge perquè permeten iniciar-los en qualsevol lloc i moment, però també inconvenient en el sentit que la seva pervivència no rep cap impuls ni té cap relació amb l’omnipresent acció comercial del sector de la joguina. Sou els pares, avis, mestres, monitors, etcètera, els encarregats de fomentar, difondre i mantenir aquests jocs com a eina formativa ben útil i a la vegada també perquè constitueixen un innegable patrimoni cultural català. Nombrosos llibres, altres publicacions especialitzades i moltes pàgines web on s’hi pot trobar informació valuosa us poden ajudar en aquesta tasca. I és que convé tenir en compte que les llengües, i el català no n’és cap excepció, perviuen per l’acció diària de cadascun dels seus parlants.

Sebastià Que

Àrea de Joc i Lleure de la Plataforma per la Llengua

Nouvinguts, grups de whatsapp i plantades pel català

dijous, 30/04/2015

IMG_5001_petita

  • Grup pares P5

Bip bip

Neus M: Hola, pares i mares, una consulta: oi que és demà que els nens tenen sortida al teatre? Algú sap si han de portar esmorzar?

Bip bip

Lina mare Lucía: Bon dia, Neus! Creo que sí, me parece que la sortida es justo después: salen ja desayunados

Bip bip

Jaume pare Arnau: Gracias, Lina! Yo tenia la misma pregunta!

Bip bip

Neus M: Ei, gràcies, Lina! No ho tenia gens clar…

Bip bip

Anna mare Sergi: Muchas gracias, Lina! Tu siempre te enteras de estas cosas!

Bip bip

Joana mare Berta: Que bien se lo van a pasar!

Bip bip

Lina mare Lucía: Gràcies! Pero como es que ahora me hablan todos en castellano? Que ya llevo unos cuantos años aquí, i ja “comenso” a parlar el català! Si me hablan siempre en castellano nunca lo voy a aprender! ;-)

 

#Joemplanto davant d’aquesta situació, habitual al grup de whatsapp de pares de l’escola: sempre que algú intervé al grup en castellà, se succeeixen les respostes en aquesta llengua, encara que tothom sàpiga perfectament que la persona castellanoparlant entén el català.

Davant d’aquesta reacció, efectivament, em planto, metafòricament parlant. De la mateixa manera que em planto també quan la mare de l’amic de la meva filla, que és nascuda al Marroc, se m’adreça en castellà i, com que sé que m’entén perfectament, li responc en català.

I em continuo plantant cada dia, en nombroses situacions similars. Per què? Perquè la salut del català depèn de tots i cada un de nosaltres. Podríem trobar nombrosos exemples que demostren que tots i cada un de nosaltres podem fer més per preservar i garantir la salut de la nostra llengua. La bona salut del català depèn del dia a dia, depèn que ens plantem a la feina, al tren, al carrer, al mercat, a l’escola, a la botiga de queviures, a les xarxes socials, i, evidentment, també als grups de whatsapp. Que ens plantem, i triem sempre com a primera opció parlar en català.

Hem de canviar el xip. Ens calen lleis, ens cal un Estat a favor que promogui la nostra llengua… Sí. Però el nostre paper és clau, vital. De fet, som els principals responsables de promoure dia a dia l’ús del català com a llengua vertebradora de tota la diversitat lingüística que conviu a casa nostra. Cal que parlem la nostra llengua especialment amb aquelles persones nouvingudes al nostre país, per acollir-les i integrar-les, però també perquè, siguem francs, de “persones nouvingudes” cada cop n’hi ha menys, i en canvi sí que mantenim un gruix de la població que fa temps que va immigrar. I amb aquestes persones, la feina l’hem d’enfocar a fer que s’estimin el nostre país i la nostra cultura, participin amb les entitats culturals catalanes, i en definitiva, arrelin ben arrelats.

El passat 18 d’abril la Plataforma per la Llengua i 27 entitats de persones immigrades ens vam plantar. Desafiant les desenes d’activitats i propostes que hom pot tenir un matí radiant de dissabte, vam aconseguir reunir més de 500 persones a la Plaça del Born de Barcelona per proclamar ben alt i ben fort aquest missatge reivindicatiu i alhora engrescador: els primers a acollir, a integrar, a promoure l’arrelament, hem de ser nosaltres mateixos. Nosaltres som els primers que ens hem de plantar pel català i comprometre’ns-hi. Som els primers que, davant el nou i il·lusionant projecte de país que estem construint, hem de tenir uns nous hàbits lingüístics amb les persones que han escollit venir a viure a casa nostra. Som els primers que els hem de parlar en català. Per no excloure’ls. Per fer-los més catalans.

Començant pel carrer i acabant pel whatsapp.

 

Neus Mestres

Directora de la Plataforma per la Llengua