Opinió

M’he proposat parlar d’una notícia que no hauria de ser notícia, però de moment és notícia. Intentaré explicar-me: recentment ens ha arribat la bona nova que l’empresa Grupo Batlle, SA, dedicada a la producció, selecció i venda de llavors entre d’altres, comença a etiquetar algun dels seus productes en català. Aquesta és la notícia? Doncs sí, aquí, ara per ara, això és notícia. També hem de dir, però, que aquesta empresa, amb oficina principal a Molins de Rei i centre de producció a Bell-Lloc (Lleida), encara no té el seu web també en català. Això últim no seria notícia.

Recordem que amb la publicació de la llei del Codi de consum de Catalunya, de l’any 2010, el dia 23 de juliol de l’any 2011 expirava el termini d’adaptació a la normativa per a totes les empreses, és a dir, els productes distribuïts a Catalunya fa un any que haurien de disposar d’etiquetes amb les dades obligatòries per al consum també en català.

Per tant, de moment, és notícia que una altra empresa decideixi acomplir el que diu la llei i etiqueti en català, ja que malauradament encara hi ha moltes empreses que distribueixen productes que no estan etiquetats almenys en català, que incompleixen la llei i per tant no donen un bon servei al consumidor final.

És notícia, potser, dir que la majoria de turismes respecten la normativa de circulació i no sobrepassen el límit de velocitat de 120 km/h a les autopistes? Doncs no. En aquest cas, que s’acompleixi la llei no és notícia; llavors, per què quan es tracta d’una empresa que acompleix amb l’obligació d’etiquetar els seus productes distribuïts a Catalunya almenys en català, tal com diu una llei aprovada pel Parlament, ha de ser notícia? Si algú té la resposta que m’il·lumini.

El proper article espero que parli d’un fet que sí que sigui notícia, per exemple “Abertis reconeix que ja ha cobrat amb escreix la concessió dels peatges i decideix començar a desmantellar les cabines i els obstacles que impedeixen la lliure circulació de vehicles per les autopistes catalanes”; o això tampoc hauria de ser notícia?

Marc Cristià

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Ja hi tornem a ser. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha pronunciat en contra que el català, com a llengua pròpia del país, tingui el lloc que li correspon en les seves institucions i a l’escola. Aquest pronunciament i els que, amb tota seguretat, s’esdevindran, tenen el seu origen en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. No ens ha sorprès. Ja vam constatar, fa dos anys, que l’esmentada sentència obria la porta a la judicialització dels temes lingüístics i vam advertir, també, dels perills que aquesta situació comportava.

Cal que parlem clar, ben clar. Les sentències no ajudaran gens a millorar el benestar dels ciutadans de Catalunya, no els faran ni més cultes, ni més feliços, ni coneixedors de més llengües en profunditat. Però és que tot això, als qui promouen aquest estat de coses, no els interessa. Al darrere d’aquest atac frontal contra la llengua catalana només hi ha la voluntat de deixar ben clar que l’única llengua que volen prioritària a Catalunya és el castellà, la llengua d’Espanya. És una altra manera de demostrar qui té la paella pel mànec.

En el tema lingüístic estem molt a prop del xoc de trens. Hi ha un divorci evident entre la major part de la població de Catalunya i la judicatura, que planteja una vegada i una altra el conflicte, conflicte que posa en risc l’escola catalana que hem construït, referent de democràcia, qualitat educativa i convivència.

El gruix de la societat civil no vol l’enfrontament constant. Aspirem, amb tota legitimitat, a poder viure en un país civilitzat en el qual la llengua que ens identifica, la nostra, no rebi constants envestides de l’Estat al qual paguem els nostres impostos, que no són pocs precisament, i que, en teoria, hauria de considerar com a seves totes les llengües que es parlen al territori de l’Estat. I la nostra societat aspira, també, a poder gaudir d’una escola moderna, de qualitat, on l’equitat, l’excel·lència i la cohesió social es puguin abordar sense perdre el temps amb temes judicials que mai no haurien d’haver arribat a les escoles.

Però no ens deixen tranquils. I nosaltres no afluixarem. Tenim un Parlament amb representants del poble escollits democràticament en qui hem delegat la responsabilitat de dissenyar i aplicar l’escola que respon a les necessitats de Catalunya i que ha de preparar els nostres joves per fer front als reptes personals, socials i econòmics que se’ls presenten. I tenim un govern que ha de fer complir les lleis del Parlament.

Ens preocupen molt més els 325.000 nens i nenes catalans que, segons l’Informe UNICEF, estan en situació de risc d’exclusió social a Catalunya que no pas les obsessions homogeneïtzadores d’uns quants que fan molt soroll i, en definitiva i sortosament, són quatre gats.

Continuem treballant. Al peu del canó. Som tossuts, no ens desmoralitzaran, però advertim que, a Catalunya, hi ha personatges que estan jugant amb foc.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Ara fa uns dies Joaquim Maria Puyal va rebre el premi de “el català de l’any”, atorgat per El Periódico. Va ser un altre reconeixement a una llarga i sòlida trajectòria com a periodista. És un exemple de com la feina ben feta, amb rigor i esperit de superació, esdevé un referent per al país. Amb la seva tasca ha contribuït a normalitzar l’ús social de la llengua catalana en un àmbit tan important com és el de les retransmissions esportives i en el món de l ‘esport.  A través del seu exemple ha creat escola de manera pràctica, amb fets i paraules, que han fet evolucionar qualitativament la llengua i els usos lingüístics.

Els tres elements principals de tota política lingüística són: els mitjans de comunicació, l’escola i el sistema educatiu i l’administració pública. Les llengües amb un marc jurídic propi i un reconeixement oficial a tots els efectes en fan una gestió desacomplexada. En el cas de la llengua catalana, de resultes de l’anomalia lingüística que patim i que analitzem de manera habitual en aquest blog, ens cal fer una gestió intel·ligent d’aquests elements. La tasca que el mestre Puyal ha realitzat en l’àmbit dels mitjans de comunicació n’és un bon exemple. És un periodista que directament es podria comparar amb els de la tant desitjada i idealitzada BBC.

Però mentre tenim la sort de comptar amb aquests referents, la realitat  és dura i les sentències judicials són implacables. No és casualitat que en un mateix dia s’hagin fet públiques dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el model educatiu català i sobre el reglament d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona. Són els altres dos elements centrals de la política lingüística, que un altre cop  es veuen retallats. Però bé, en un altre article ja tindrem ocasió de tractar aquestes sentències amb més profunditat.

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Aquesta setmana Salvador Cardús deia en un article al diari Ara, que en una Catalunya sobirana caldria garantir la doble nacionalitat als nascuts fora del territori i, com és habitual en altres països, oferir-la als seus fills a la majoria d’edat.

Sempre he estat partidària d’aquesta opció. Com a nascuda a Astúries, mai no he cregut que per adoptar la identitat catalana hagués de renunciar a la meva identitat d’origen, que és també la de tota la meva família i, per tant, mai no he cregut que hagués de ser diferent en una qüestió molt més senzilla que la identitat com és la nacionalitat, entesa aquesta com a condició jurídica.

Amb la llengua, en canvi, sóc de parer que la cooficialitat de la llengua catalana i la castellana no seria la millor opció. Si haguéssim de fer oficials totes les llengües que conviuen actualment al nostre país, hauríem d’oficialitzar més de 250 llengües. I si li donem un estatus especial a la llengua castellana per raons històriques, de proximitat o simplement perquè és la llengua que parla la majoria de la població, ja podríem començar a oblidar-nos d’assolir mai aquesta idea del català com a la llengua comuna de tots els catalans.

Agradi o no, a Catalunya només hi ha dues llengües pròpies: el català i l’occità a la Vall d’Aran. El castellà, en canvi, és una llengua present al territori a causa d’una derrota armada; d’uns quants segles d’imposició, especialment a partir del segle XIX; i de l’arribada d’un gran nombre de població procedent de territoris de parla castellana, sobretot en la segona meitat del segle XX.

El futur de la llengua catalana, doncs, passa per recuperar el lloc que havia tingut en la història però també per crear un ordenament jurídic nou que creï un marc de convivència sense ambigüitats per a la nostra societat diversa i complexa on el català sigui la llengua de tothom, però també on tothom senti respectades les seves llengües d’origen o familiars. Amén.

Carmen Pérez

@maihaviaditque

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

L’estrena a les xarxes socials i als mitjans de comunicació del Muralmob per la llengua és un granet de sorra més d’una acció col·lectiva i participativa on la llengua catalana n’és la protagonista. Centenars de desitjos anònims, plens de contingut, s’han enlairat a favor del català.

En un ambient distès i una dinàmica participativa pretenem mostrar la diversitat cultural de la nostra societat, prenent el català com a eix vertebrador.

Protagonistes grans, joves, infants, protagonistes de tots els orígens i territoris. Accents diferents d’una mateixa llengua que només fan que enriquir-la. La nova ciutadania parla català perquè vol formar part d’aquest tot i la societat catalana no pot renunciar-hi perquè junts estem construint una societat més justa i cohesionada. No hi ha dubte que la llengua és el millor vehicle per fer comunitat!

L’objectiu de la iniciativa és reforçar i donar projecció a la feina que està fent la Plataforma per la Llengua i la xarxa que dinamitza formada per 23 entitats de nouvinguts al voltant del concepte “El català, llengua comuna”, lema que vertebra aquesta xarxa, i que es trasllada al Muralmob.

Per tot plegat, presentem amb molta il·lusió el Muralmob per la llengua, una manera engrescadora i original de mostrar unes reflexions al voltant de la llengua catalana i dels elements que faciliten el procés d’inclusió social a les persones nouvingudes.

Per cert, jo vaig fer enlairar dos desitjos: l’un era que el català esdevingués la llengua d’acollida, i l’altre, que els meus fills poguessin viure plenament en català.

I el teu desig pel català?

Aquí teniu l’enllaç del Muralmob:

 http://www.youtube.com/PlataformaxLlengua

Espero que us agradi!

Eulàlia Buch

@EulaBuch

El passat dissabte 5 de maig es va celebrar la cloenda de l’Any de la Paraula Viva, un any a través del qual l’Institut d’Estudis Catalans ha volgut celebrar el centenari de la seva fundació. Ho ha fet des del títol d’uns mots que al·ludeixen al poeta modernista Joan Maragall, defensor de la paraula espontània i viva, i del qual també al llarg del 2011 s’ha recordat l’extensa i vigent obra amb motiu del centenari de la seva mort. Tot el seguit d’activitats que l’IEC ha realitzat al llarg d’aquests dotze mesos s’han escampat arreu del domini lingüístic de la llengua catalana, cosa que ha mantingut viva i gairebé espontània la consciència de la unitat lingüística de la nostra llengua. Una llengua que des dels discursos oficials de l’IEC ha estat lloada i honrada, advertida i aconsellada, estimada i projectada, però no pas anomenada “llengua comuna” des de la dimensió sociolingüística que avui dia la nostra societat i la nostra associació atribueix a tal concepte. Únicament en un moment de l’acte, Isidor Marí, amb gran encert, es va referir a la vessant “dialectal” i/o “geogràfica” que també té. Perquè la varietat estàndard d’un idioma, sense la qual no podria sostenir-se l’equilibri entre l’enriquiment de la diversitat dialectal i la necessitat de mantenir una varietat unificada, també respon al qualificatiu de varietat “comuna” de la llengua i, si economitzem paraules, s’iguala al nominatiu de “llengua comuna” únicament, com ja he dit, en una de les seves dimensions semàntiques més parcials.

Però les necessitats de la nostra societat apel·len a un compromís molt més gran entorn d’aquest concepte. Un compromís que no contempli la situació multicultural en la qual vivim i viurem com “multiculturalismes relativistes” (entre cometes, paraules textuals del president de l’IEC en el seu discurs). Dit així, sembla que no hi hagi cap més diagnosi del mètode, ni del plantejament, ni de la ideologia real des de la qual afrontar una diversitat lingüística i cultural que, ben mirada, ens ha permès remoure els ciments dels prejudicis lingüístics d’una societat que no havia sanejat el llast d’una repressió lingüística en la qual s’arrelaven, i s’arrelen, molts hàbits i usos lingüístics del tot normalitzats i tan discrets com nocius per a la llengua.

En el mateix acte, es varen fer lliurament dels premis Pompeu Fabra i Robert Lafont, tots ells ben merescuts i aplaudits. I em permetré d’esmentar-ne tan sols dos dels seus emocionants moments. D’entrada, el d’Incorporació a la comunitat lingüística catalana, atorgat a Pius Alibek i qui, en recollir-lo, digué unes breus i significatives paraules que varen justificar amb escreix el premi que rebia: “Jo tan sols he fet el que havia de fer”. I justament en sentir tal confessió vaig recordar la reivindicació de normalitat i legitimació que fem des del nostre discurs dels catalanoparlants d’adopció quan al·leguem que no volem “monuments”, que insinuïn tractar-nos amb l’estranyesa i la anormalitat de la qual fugim. No obstant això, l’existència de guardons com aquest sempre són una bona notícia.

I per últim, voldria fer esment d’un altre de tots els merescuts premis de l’acte, l’atorgat per la seva trajectòria professional i científica a Joan Veny, eminent dialectòleg i gran responsable de l’interconeixement dels diversos perfils geogràfics i, doncs, de la permeabilitat de la nostra llengua. Ell, en el seu discurs, va agrair d’especial manera el seu premi a la seva dona, persona cabdal de la seva trajectòria vital i, doncs, professional. I és que qualsevol estudiós i expert consagrat a l’estudi de qualsevol disciplina que hagi pogut gaudir d’un benestar quotidià, o d’una família ben conduïda, de ben segur que té algú a la seva rereguarda a qui agrair la generositat de l’anonimat, talment el negatiu de la millor instantània o la certesa de la veritat més discreta.

Tot plegat, l’acte fou un cúmul d’emocions i testimonis al voltant de la vitalitat, la voluntat i la fe que dia rere dia tantes persones aboquen sobre la nostra llengua. I tot el que s’observa, es valora, es potencia, es planteja, es menysté o es negligeix, tot, absolutament tot, forma i formarà part del seu propi camí vital. Com si, efectivament, la vida de la nostra llengua comuna depengués sempre, a través de cada gest, de la nostra implicació i responsabilitat.

I és per això que tanco aquest article recordant els darrers versos del poema “La Pàtria”, de Bonaventura Carles Aribau: “ Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat / cessarà de cantar de mon patró la glòria / e passe per ta veu son nom e sa memòria / als propis, als estranys, a la posteritat”. 

… “I, nosaltres, som la posteritat…”.

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

La Plataforma per la Llengua és una organització no governamental que treballa per promoure la llengua catalana a tot l’àmbit lingüístic. No podem assistir indiferents al desmantellament de la política lingüística que porta a terme el PP a les Illes Balears.

A les Illes, el malson va començar el 16 de març quan es va aprovar el projecte de modificació de la funció pública. El català passava de ser un requisit per obtenir una plaça amb sou públic a ser, només, un mèrit. I el malson continua. El PP, allà on governa, aplica implacablement el seu projecte lingüístic, que a Catalunya coneixem molt bé. L’objectiu de la seva política lingüística en els territoris amb llengua pròpia és aconseguir que aquesta tingui un caràcter secundari i prescindible.

També a les Illes Balears el sistema educatiu està en el punt de mira. Els canvis que hi ha introduït el govern permeten que el català deixi de ser l’única llengua vehicular a l’ensenyament infantil i primari. Segons l’ordre d’Admissió per al curs escolar 2012-2013, signada pel conseller d’Educació, Cultura i Universitats, Rafael Bosch, a les escoles públiques i concertades, les famílies hauran d’escollir la llengua en què volen escolaritzar els seus fills. Es podrà fer al segon cicle d’educació infantil (3-6 anys) i al primer cicle d’educació primària (6-8 anys).

Es veu que, quan es tracta d’aconseguir els seus objectius obsessius d’erosionar l’estatus de les llengües pròpies diferents del castellà, “la lengua del imperio”, ni la crisi els detura. Un sol nen o nena els pares dels quals demanin l’escolarització en castellà per al seu fill o filla farà canviar tota l’estructura organitzativa del centre amb totes les dificultats que això comporta i la despesa que significa.

Joan Melià, filòleg i professor universitari, creu que la continuïtat del català a les Balears perilla a curt termini. Justifica la seva afirmació per dos motius. Per la intensitat dels canvis demogràfics que ha fet créixer la població d’origen al·lòcton i per la regulació de l’oficialitat que legalment confereix al català un caràcter de llengua prescindible.

Les pressions que du a terme la societat civil de les Illes són moltes. Manifestacions per la llengua catalana, la vaga de fam de la Plataforma de Jubilats per Mallorca, la posada en marxa de les campanyes “Enllaçats pel català” i “Enllaçats per la paraula”, però el govern no s’atura. Com a resposta al clam popular, més mesures contra el català.

El català és cosa de tots. És evident que, en afeblir la llengua al País Valencià o a les Illes, esquerden tot el nostre sistema lingüístic. És precisament el que pretenen. Hem de respondre, també des de Catalunya, a aquestes contínues agressions. La nostra feblesa els dóna ales, els nostres dubtes els esperonen… Ramon Llull, creador del català literari, Anselm Turmeda, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Joan Alcover, Llorenç Villalonga, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora i molts d’altres formen part del nostre patrimoni lingüístic i cultural. Contra els abusos, fermesa. Continuem enllaçats per la paraula.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Arran de la polèmica dels peatges, hem sentit les declaracions del conseller Felip Puig i del portaveu del govern Francesc Homs. Tots dos, malgrat expressar que entenen les raons de la protesta, al·leguen el principi de legalitat, pel qual si hi ha denúncies hauran d’aplicar les multes. Puig deia a TV3: ‘Si Abertis ens tramita un expedient sancionador, l’haurem d’estudiar i aplicar, i les multes poden arribar a un màxim de cent euros’. Francesc Homs insistia en el mateix sentit.

Ves per on, aquest govern, com l’anterior – amb les declaracions del PSC en el mateix sentit-, es remeten al principi de legalitat, quan justament en matèria d’aplicació de les normatives que afecten a la llengua tots dos s’han regit molt sovint pel principi d’il·legalitat. Això és especialment greu en l’etiquetatge. Aviat farà dos anys de la llei, i tot i els centenars (o potser a hores d’ara milers) de denúncies, el govern encara no ha sancionat cap infractor. Hi ha denúncies interposades fa més d’un any sense resposta ni sanció. Mentrestant el mercat es va emplenant impunement de productes il·legals. El govern vol aplicar el principi de legalitat quan l’afectat és un ciutadà (com en els peatges) i quan la demanda és del tot justa. Tanmateix el mateix govern no aplica aquest principi per a les empreses que distribueixen els productes de manera il·legal en el mercat, és a dir, no etiquetats en català. A més, aquesta no és, com els peatges, una situació anòmala respecte a l’entorn immediat. El tracte discriminatori en els peatges és ben evident. Els requisits lingüístics a l’etiquetatge i instruccions són d’obligat compliment en les llengües europees comparables al català i per descomptat per al castellà a la resta d’Espanya. En aquests casos, quan hi ha denúncies, el normal és tramitar-les i retirar el producte del mercat o posar la sanció.

Arran de l’afer peatges el govern català ha fet una nota de premsa que comença així:

“Amb motiu de la negativa d’alguns conductors a pagar peatges, el Govern informa que ha de garantir el compliment de la legalitat i informa que la negativa de pagar el peatge és una infracció prevista en el Reglament General de Circulació que té una sanció mínima de 100 euros.”

Per què, després de gairebé 2 anys, no s’ha fet una nota semblant pel que fa a les empreses que es neguen a etiquetar en català? Per què no ha escrit el text següent?

“Amb motiu de la negativa d’algunes empreses a no voler aplicar la normativa vigent pel que fa a les informacions de l’etiquetatge, el Govern informa que ha de garantir el compliment de la legalitat i informa que la negativa a no etiquetar en català és una infracció prevista en el Codi de Consum de Catalunya que té una sanció mínima de 10.000 euros.”

De debò ens creiem el principi de legalitat? O per a uns sí i per als altres no?

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Aquest 14 de maig se celebra l’efemèride de l’aparició d’un llibre revolucionari: Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. En el marc d’uns països normals, això seria data assenyalada per festejar l’aparició de l’obra que articulava ideològicament, no ja la constatació d’un passat comú, sinó el repte d’un futur compartit assolit. Als nostres, de països, això segueix sent el que dèiem, un repte, perquè l’acumulativa de contencions obliga a reformular les estratègies per alimentar aquesta pertinença comuna.

Tot i aquests topalls —diguem-ne violència, de la simbòlica i de la que no— i tot i el fervent impuls, sempre llaminer, del núvol econòmic com a nervi per a l’apropament, la proposta de la llengua comuna —en aquest doble sentit, encara— segueix present com a motor de l’emancipació, i amb més vigor que mai.

Sens dubte, i més avui dia, és inversemblant restar les possibilitats d’eficàcia que pot tenir un discurs centrant en la proposta d’un eix econòmic comú com a punt de partida per assolir fites més ambicioses. Però també val a dir que hi ha prou precedents per dubtar que amb això n’hi hagi prou. Perquè de fet, la proposta política i cultural de Fuster i els intents de fustigar-la no es deuen tant a que d’altres l’hagin sobrepassat per capacitat de convocatòria o consens, sinó de la voluntat d’escapçar-la per progressista, perquè inherentment estimulava als partidaris a prendre consciència i a revisar factors relacionats amb les desigualtats de possibilitats dels ciutadans i de les relacions desiguals de poder per a fer-les efectives.

Convidar a que les raons des d’on s’impulsi un projecte futur passin també per ser més ambicioses ideològicament potser farà que alguns acusin d’hipertrofiar per excés aquesta dimensió que ha de comportar adherida una empresa d’aquest tipus. Però no fer-ho i confiar en la bitlletera és igual o més perillós. Sense anar més lluny, l’època de desmantellament visceral del valencià s’ha estructurat amb aquests paràmetres: no perdem el temps amb romanços i dediquem-nos al que és realment important.

En canvi, el pòsit que embolcalla la proposta de Fuster és necessàriament ambiciós ideològicament, com ho és també la proposta de fer el català la llengua comuna que defensa la Plataforma per la Llengua.

No proposem el català perquè sí, sinó perquè assumim un compromís radical amb una manera de pensar i gestionar la diversitat lingüística del planeta —encara que això soni fort— i assenyalem el paper que hi ha de jugar la llengua catalana, i quins reptes ens hem de marcar a nivell individual i col·lectiu per assolir-ho. Solament per això, sospitem que Fuster estaria plenament d’acord en la proposta que impulsem.

Sigui com sigui, felicitats, valencians, i per molts anys!

Marc Biosca

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Més de trenta anys després de la recuperació de les llibertats democràtiques, la llengua catalana ha fet passos endavant en el camí cap a la normalització en àmbits com l’educació, els mitjans de comunicació, les institucions públiques o la toponímia. Tot i així, en altres àmbits, l’ús del català continua molt lluny de la normalitat. El món de l’empresa n’és un, malgrat que en els darrers anys s’hagi produït un augment de l’ús del català.

La manca d’ús del català en aspectes com l’etiquetatge i els manuals d’instruccions dels productes, els contractes, les factures o la disponibilitat lingüística en els comerços i en els serveis d’atenció al client no són producte d’una decisió racional de les empreses, sinó que són la conseqüència de dècades de prohibicions del català en el món comercial i de la política dels diferents governs espanyols per mantenir el castellà com a única llengua hegemònica en l’àmbit empresarial. Només cal recordar que actualment hi ha més de 300 disposicions que obliguen les empreses catalanes a utilitzar el castellà.

Des de la Plataforma per la Llengua ja fa més de 15 anys que treballem per aconseguir la plena presència del català en el món de l’empresa i que defensem els drets lingüístics dels consumidors catalans. Ara, per ajudar les empreses a actuar amb responsabilitat en relació a la llengua, presentem una nova eina: A l’empresa, en català. Manual per a unes bones pràctiques lingüístiques a l’empresa. En aquest llibret no només s’hi pot trobar la normativa legal en matèria lingüística dels diferents territori de parla catalana, sinó que també es proposen tot un seguit de pautes de bones pràctiques lingüístics en àmbits com l’atenció oral i escrita, etiquetatge, publicitat, webs, contractes, factures, entre d’altres. També es proporcionen dades sobre la importància del català i del seu mercat, amb l’objectiu de demostrar que el català és una llengua mitjana d’Europa i, per tant, rendible en el món dels negocis. En definitiva, tot el que necessiten saber les empreses en relació a la llengua catalana.

La presentació en societat del manual es va realitzar el passat dia 15 de maig al Cercle d’Economia. A més d’importants responsables polítics, l’acte va comptar amb la presència de diferents empresaris que ja actuen de manera responsable en l’àmbit lingüístic. I, el que és el més important, tots van destacar els beneficis comercials i socials que els ha reportat un ús normalitzat del català. Cada cop són més les empreses responsables amb els drets lingüístics dels consumidors catalans. No obstant això, la major part de les empreses encara no tenen prou en compte la importància dels aspectes lingüístics en la satisfacció del consumidor i en la qualitat del servei i, en conseqüència, l’oportunitat de generar negoci de manera responsable.

Estem convençuts que el llibret A l’empresa, en català. Manual per a unes bones pràctiques lingüístiques a l’empresa serà una eina útil per als empresaris que vulguin fer negoci amb el català i, al mateix temps, actuar de manera responsable tot respectant els drets lingüístics dels consumidors catalans. Amb el català, tots hi sortim guanyant.

Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí