El castellà oficial o no? Cap llengua oficial…?

dimarts , 19/05/2015

 

presentacioconstitucio

 

Em refereixo sens dubte al debat sobre el futur model lingüístic per a la república independent de Catalunya. Bo i seguint les discussions sobre aquesta qüestió, crec francament que ens perdem en les formes, en el dit de Confuci, que en lloc de mirar el que ens indica acabem mirant-li el dit. No sé pas si tots, però em fa l’efecte que bona part, dels que defensen que el castellà sigui llengua oficial i dels que defensen que no en sigui, tenen més punts en comú que no pas es pensen. Potser ens perd el concepte, el terme.

Tinc la impressió que hi ha un cert consens en moltes de les opinions que el català tindrà uns usos institucionals preferents o prioritaris i per altra banda que cal atendre i reconèixer el paper del castellà, especialment pel que fa al dret del ciutadà d’utilitzar-lo davant de les institucions o d’aprendre’l a l’escola (si cal amb totes les excepcions o no de terminis i forma per uns o altres). Dit això, el que ens perd sovint és com cal traslladar això en l’ordenament jurídic i simbòlic de l’Estat. En una balança tal volta uns hi volen fer notar més el reconeixement simbòlic institucional o el blindatge formal d’una o altra llengua, i altres els pesa més la temença que a l’hora de posar-ho d’una determinada manera a la llei, les interpretacions i conseqüències legals puguin ser diferents de les preteses inicialment. No són tan descabdellades aquestes visions.

Partim d’un model, l’actual, molt impositiu, però a la vegada interpretatiu, molt particular, molt poc clar, molt enrevessat i amb missatges molt contradictoris sobre la situació real de la llengua. El nostre focus de visió no s’eixampla gaire per comparar-nos al que passa arreu del món en aquest aspecte. Tenim ja d’antuvi un garbuix prou patent, i no és pas estrany que el projectem amb el mateix embull cap al futur. La qüestió lingüística ens l’han posada molt difícil, molt excepcional; tant, que nosaltres mateixos també ho acabem fent difícil. Per què, doncs, en lloc de començar la casa per la teulada, no intentem d’alliberar-nos del pes de la confusió de segell espanyol que arrosseguem i definim primer aquells punts bàsics per després posar-li el nom? Hi ha experts, sobradament preparats, per trobar una fórmula, o diverses, que s’ajustin a aquesta intencionalitat. Insisteixo que hi ha uns mínims dels quals no som pas tan lluny fins i tot en les qüestions més polèmiques. Poso un exemple (no pas l’únic). Potser no ens posarem d’acord en si el castellà ha d’ésser una assignatura obligatòria a l’escola o un dret per a tothom qui vulgui aprendre-la, però fet i fet això és una concreció que no cal que depengui d’un principi constitucional, sinó d’una llei de rang inferior, com pot ser d’ensenyament, també prou modificable en el temps. En canvi, potser sí que ens posarem d’acord que del caràcter institucional que reconeguem al català es desprèn que com a mínim ha d’ésser assignatura obligatòria per a tots els alumnes.

Més enllà de tot això, hi ha el simbolisme dels mots. Quan diem que una llengua és oficial o cooficial ho diem pensant en allò que implica l’oficialitat i la cooficialitat realment o bé pensem que simbòlicament volem que hi surti aquest nom? Quan parlem d’oficialitat o de llengua de les institucions, o llengua nacional, o llengua dels poders públics, o llengua cooficial o cap llengua oficial, ho fem partint del significat que té cada cosa en un lloc com a Suïssa, Canadà, Suècia o fins i tot Andorra, o el nostre referent és Espanya i la Catalunya autonòmica? Quins referents de terminologia hem de tenir en el nou Estat? Hi ha altres formes per definir allò que volem quan diem oficialitat?

Volem la independència per fer un país modern però la nostra societat arrossega molts clixés d’un model espanyolista, antic, tronat. Si volem associar la nostra definició als significats dels estats moderns ho entendrà una ciutadania avesada a una visió espanyola molt particular en aquest aspecte? Quina és al fórmula ideal que s’adeqüi als models moderns però no sigui mal interpretada per una societat que en bona part parteix de models i definicions espanyols?

No passem pena. No estem tan lluny un dels altres. Podem trobar el consens en molts dels aspectes que volem que el nou model impliqui en el dia a dia dels ciutadans, institucions, empreses… També podem determinar allò que cal definir en cada nivell, allò que és més emmotllable i allò que forma part ja de l’estructura de l’Estat perquè implica el seu funcionament bàsic. Allò que cal d’antuvi definir i el que no cal. També podem trobar la millor manera de definir-ho, de posar-li nom i forma, per fer un model modern i a la vegada que tingui en compte la psicologia social que parteix encara d’una ciutadania amb referents en l’excepció terminològica i d’aplicació particular espanyola però, això sí, amb moltes ganes d’alliberar-se’n.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua

Un compromís molt escàs per part de l’esquerra

dimarts , 12/05/2015

La irrupció amb força de partits que es volen transformadors des de l’àmbit de l’esquerra més o menys post marxista, sembla que de moment no hagi suposat cap moviment de pes en l’imaginari de les llengües i de la seva gestió.

Curiosament, és com si aquesta qüestió encara fos percebuda amb ulls de dretes, veient-la com un atribut merament identitari, restant-li qualsevol potencialitat de transformació de les condicions de possibilitat de les persones. Ja ho deia aquell —no em feu dir qui perquè no ho recordo— que el mite de Babel ha estat desballestat per totes bandes; tot tipus de diversitat és ben vista (o gairebé), tota menys la lingüística, perquè no sabem què fer-ne.

Aquest garbuix es reflecteix molt clarament quan parlem de les llengües a l’Estat espanyol. L’únic que hi ha d’inapel·lable és el caràcter plenipotenciari de la llengua castellana, sens dubte la més protegida i subvencionada de totes. D’això, òbviament, se’n beneficien els seus parlants perquè els seus drets lingüístics són privilegiats. La resta de llengües pròpies passen a un segon pla per defecte, i d’això se n’adona tothom qui se’n vol adonar; també, els qui fa menys anys que conviuen amb nosaltres.

En aquest context, plantejar la gestió lingüística des d’una mirada d’esquerres topa amb reticències d’un deix reaccionari més que evident. Nosaltres pensem que canviar les condicions de possibilitat de tota la ciutadania és una operació d’abast polític que queda lluny de les capacitats reals de la Plataforma per la Llengua. Ara bé, des de la Plataforma sí que treballem perquè tothom posi a l’abast un instrument tan bàsic d’emancipació com és el coneixement de la llengua catalana per a tots els nostres conciutadans. En definitiva, incorporar una gestió responsable basada en l’ús de la llengua catalana perquè aquells que no la coneixen hi tinguin accés és el que és honest i solidari…. i tal com tenim el pati, gairebé revolucionari.

(La idea d’aquest article l’ha despertat les paraules del candidat de Podemos a l’Aragó, Pablo Echenique, legitimant la segregació lingüística, per llei, en aquest territori. I la del seu secretari general, Pablo Iglesias, que fuig d’estudi —“humilment”, segons ell—quan li pregunten per la unitat de la llengua).

Marc Biosca

Àrea d’Acollida lingüística de la Plataforma per la Llenguaem2015

 

Jocs sense joguines

dimarts , 5/05/2015

vull jugar en català copiaUn dels àmbits decisius perquè una llengua perduri, perquè s’adapti als temps, perquè la gent la faci seva, és que es transmeti en l’àmbit familiar, passi de pares a fills, d’avis a néts. Des que els infants són ben petits, els cantem les cançons de sempre, els amanyaguem… i juguem amb ells. Hi ha molts jocs per als quals no cal comptar amb cap mena d’estri o joguina, és a dir, que només ens cal l’acció corporal; jocs que moltes vegades són qualificats de tradicionals perquè existeixen des de temps immemorial, són d’origen popular i es transmeten oralment a través de les generacions.

En els territoris de parla catalana en tenim un munt; ”un, dos, tres, pica paret”, ”corretgeta la ning, ning”, ”fet i amagar”, ”el pare carbasser”, ”trencar fils”, ”arrencar cebes” i molts d’altres, i encara hi podem afegir les cantarelles i els jocs de falda adreçats als més petits.

Amés de desenvolupar aptituds de destresa, atenció, enginy o altres qualitats personals, aquests jocs tenen la característica que s’hi juga de forma col·lectiva i amb intervenció constant de la comunicació verbal: repetició de frases, expressions singulars, cançons, recitatius, etcètera, que impliquen l’ús lúdic de la llengua, afavorint la consolidació del grup i la sociabilització cultural dels infants, ja que si per alguns pot representar la seva iniciació en l’aprenentatge del català, per altres pot significar la millora a ampliació del seu vocabulari, afermant alhora l’ús social de l’idioma en el pati de l’escola o altres espais de joc dins d’un ambient de normalitat.

El fet que per jugar a aquest tipus de jocs no es necessitin joguines, representa a la vegada un avantatge i un inconvenient. Avantatge perquè permeten iniciar-los en qualsevol lloc i moment, però també inconvenient en el sentit que la seva pervivència no rep cap impuls ni té cap relació amb l’omnipresent acció comercial del sector de la joguina. Sou els pares, avis, mestres, monitors, etcètera, els encarregats de fomentar, difondre i mantenir aquests jocs com a eina formativa ben útil i a la vegada també perquè constitueixen un innegable patrimoni cultural català. Nombrosos llibres, altres publicacions especialitzades i moltes pàgines web on s’hi pot trobar informació valuosa us poden ajudar en aquesta tasca. I és que convé tenir en compte que les llengües, i el català no n’és cap excepció, perviuen per l’acció diària de cadascun dels seus parlants.

Sebastià Que

Àrea de Joc i Lleure de la Plataforma per la Llengua

Nouvinguts, grups de whatsapp i plantades pel català

dijous, 30/04/2015

IMG_5001_petita

  • Grup pares P5

Bip bip

Neus M: Hola, pares i mares, una consulta: oi que és demà que els nens tenen sortida al teatre? Algú sap si han de portar esmorzar?

Bip bip

Lina mare Lucía: Bon dia, Neus! Creo que sí, me parece que la sortida es justo después: salen ja desayunados

Bip bip

Jaume pare Arnau: Gracias, Lina! Yo tenia la misma pregunta!

Bip bip

Neus M: Ei, gràcies, Lina! No ho tenia gens clar…

Bip bip

Anna mare Sergi: Muchas gracias, Lina! Tu siempre te enteras de estas cosas!

Bip bip

Joana mare Berta: Que bien se lo van a pasar!

Bip bip

Lina mare Lucía: Gràcies! Pero como es que ahora me hablan todos en castellano? Que ya llevo unos cuantos años aquí, i ja “comenso” a parlar el català! Si me hablan siempre en castellano nunca lo voy a aprender! ;-)

 

#Joemplanto davant d’aquesta situació, habitual al grup de whatsapp de pares de l’escola: sempre que algú intervé al grup en castellà, se succeeixen les respostes en aquesta llengua, encara que tothom sàpiga perfectament que la persona castellanoparlant entén el català.

Davant d’aquesta reacció, efectivament, em planto, metafòricament parlant. De la mateixa manera que em planto també quan la mare de l’amic de la meva filla, que és nascuda al Marroc, se m’adreça en castellà i, com que sé que m’entén perfectament, li responc en català.

I em continuo plantant cada dia, en nombroses situacions similars. Per què? Perquè la salut del català depèn de tots i cada un de nosaltres. Podríem trobar nombrosos exemples que demostren que tots i cada un de nosaltres podem fer més per preservar i garantir la salut de la nostra llengua. La bona salut del català depèn del dia a dia, depèn que ens plantem a la feina, al tren, al carrer, al mercat, a l’escola, a la botiga de queviures, a les xarxes socials, i, evidentment, també als grups de whatsapp. Que ens plantem, i triem sempre com a primera opció parlar en català.

Hem de canviar el xip. Ens calen lleis, ens cal un Estat a favor que promogui la nostra llengua… Sí. Però el nostre paper és clau, vital. De fet, som els principals responsables de promoure dia a dia l’ús del català com a llengua vertebradora de tota la diversitat lingüística que conviu a casa nostra. Cal que parlem la nostra llengua especialment amb aquelles persones nouvingudes al nostre país, per acollir-les i integrar-les, però també perquè, siguem francs, de “persones nouvingudes” cada cop n’hi ha menys, i en canvi sí que mantenim un gruix de la població que fa temps que va immigrar. I amb aquestes persones, la feina l’hem d’enfocar a fer que s’estimin el nostre país i la nostra cultura, participin amb les entitats culturals catalanes, i en definitiva, arrelin ben arrelats.

El passat 18 d’abril la Plataforma per la Llengua i 27 entitats de persones immigrades ens vam plantar. Desafiant les desenes d’activitats i propostes que hom pot tenir un matí radiant de dissabte, vam aconseguir reunir més de 500 persones a la Plaça del Born de Barcelona per proclamar ben alt i ben fort aquest missatge reivindicatiu i alhora engrescador: els primers a acollir, a integrar, a promoure l’arrelament, hem de ser nosaltres mateixos. Nosaltres som els primers que ens hem de plantar pel català i comprometre’ns-hi. Som els primers que, davant el nou i il·lusionant projecte de país que estem construint, hem de tenir uns nous hàbits lingüístics amb les persones que han escollit venir a viure a casa nostra. Som els primers que els hem de parlar en català. Per no excloure’ls. Per fer-los més catalans.

Començant pel carrer i acabant pel whatsapp.

 

Neus Mestres

Directora de la Plataforma per la Llengua

Sant Jordi ja és aquí!

dimecres, 22/04/2015

Roda el món i torna al Born, fa la dita. I ja tornem a ser a la primavera, i per tant a Sant Jordi, la nostra festa més estimada, més internacional; el nostre dia dels enamorats, la nostra diada cultural per excel·lència.

Enguany celebrem al nostre entorn tres aniversaris ben destacats:

– els 750 anys del naixement de Ramon Muntaner, l’autor de la més periodística i animada de les nostres Quatre Grans Cròniques medievals;

– els 25 anys de la mort d’un dels nostres novel·listes més llegits, Manuel de Pedrolo, autor d’una de les obres mestres de la literatura en català (entre moltes altres obres): el Mecanoscrit del segon origen

– els 20 anys que Ovidi Montllor va decidir marxar de vacances; mentre esperem que torni, podem rellegir els seus escrits o escoltar les seves cançons i magistrals versions musicades dels nostres poetes!

A més, tenim altres aniversaris literaris d’arreu del món ben destacables: els 750 anys del naixement del Dant, el gran florentí renaixentista i contemporani de Muntaner; el 150è aniversari de la publicació d’Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll; el centenari de la publicació de La metamorfosi, de Franz Kafka, o del naixement del dramaturg americà Arthur Miller.

A més, al Principat es dóna una altra feliç circumstància: per celebrar el centenari de la fundació de la Mancomunitat de Catalunya, obra magna d’Enric Prat de la Riba que va posar les bases del que seria, i és, la Generalitat de Catalunya reinstaurada, s’ha declarat el 2015 any de les biblioteques! Així que recordeu de visitar aquests llocs meravellosos plens de lletres i focus d’activitats culturals de tota mena.

A banda, i com que a la Plataforma per la Llengua treballem per tal que la llengua catalana arribi al més lluny possible, us fem tres recomanacions importants:

– no oblideu els infants i joves en les vostres compres de llibres! Gaudim d’una immensa oferta literària en llengua catalana per a tots els gustos infantils i juvenils.

– feu que la rosa i el llibre vagin junts! A les senyores també ens agrada rebre llibres, i per què els senyors no poden rebre flors? Trenquem motllos i gaudim-ho tots plegats!!

– recordeu que l’oferta de llibres en català és extensíssima i molt rica. Tenim autors de reconegut prestigi provinents de tots els territoris de parla catalana, i també gaudim de la bona feina de traductors per a les millors obres estrangeres. Si podeu optar per un llibre en català, feu-ho! Difonguem i enfortim encara més la nostra llengua a través de la literatura!!

Desitgem a tothom que passeu una bona Diada de Sant Jordi!

Sant-Jordi1

Mireia Plana i Franch

Membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua

Pedagogia i política

dijous, 2/04/2015

somescola_maniAquests últims dies estem assistint a uns intents de manipulació dels pares amb fills en edat escolar que són dignes de ser estudiats com a exemple de manipulació política. La informació en xarxa ens va permetre conèixer el contingut d’una carta de Francisco Caja, conegut perseguidor del sistema lingüístic que s’aplica a les escoles de Catalunya,  al president de Ciutadans, Albert Rivera. El senyor Caja proposava al senyor Rivera treballar conjuntament amb l’objectiu de «devolver el catalán a su situación anterior a 1978, es decir, matarlo de hambre y despojarlo del prestigio que ha obtenido a costa del castellano».

Hem d’agrair la sinceritat del senyor Caja. El que voldrien és, senzillament, que el català fos, a Catalunya, una característica peculiar, folklòrica, per recitar algun paràgraf en aquesta llengua a les Festes majors dels pobles o per presentar alguna poesia a alguns Jocs Florals. No poden resistir que la nostra llengua sigui una llengua moderna, amb presència important en tots els àmbits. Tenen qui els ajuda en la seva tasca. També la senyora Camacho, el PP català amb la inestimable ajuda del ministre Wert, s’hi aplica a aconseguir aquest objectiu. El PP té una pàgina web on orienta els pares perquè demanin l’escolarització dels seus fills en castellà.

Tots aquests que hem citat i alguns altres s’hi apliquen, per aconseguir els seus objectius, però no se’n surten. I no se’n surten perquè el nostre sistema educatiu s’ha dissenyat no des de l’odi, no des de la voluntat d’excloure, sinó amb la intenció que tot l’alumnat se’n surti i pugui desenvolupar totes les seves potencialitats i, naturalment conegui la llengua pròpia del país on viu, Catalunya, i la llengua de l’estat. I els pares saben que l’escola del seus fills vol el millor per a ells i, excepció feta d’aquells pares que prioritzen les consignes polítiques de partit, els altres ja estan d’acord amb la programació que, segons  les lleis vigents, ha establert el Parlament de Catalunya.

Cal que tots ens impliquem en la millora del nostre sistema educatiu. Cal que definim bé les necessitat de formació que ens exigeix el moment històric que vivim, cal que la col·laboració entre el professorat i les famílies sigui estreta i presidida per la confiança mútua. Sortosament tots aquests polítics que promouen l’odi i prioritzen el rendiment electoral als resultats educatius passaran amb molta més pena que glòria, sense haver fet cap aportació a la millora de l’ensenyament. Amb una mica de sort la llei Wert serà la de més curta aplicació de la història. La nostra escola continuarà i continuarem treballant perquè sigui catalana, innovadora, acollidora, sense cap discriminació i ben dotada econòmicament i professionalment perquè no perdi el prestigi pedagògic que la caracteritza.

 

Teresa Casals

Àrea d’Educació i universitats de la Plataforma per la Llengua

Quilòmetres de Franja

dilluns, 23/03/2015

Plataforma_Campanya LAPAO_Flyer_Flyer-FB_mapa

 

La Franja és un àmbit territorial singular dins del conjunt del nostre país. Quilòmetres de contrastos, amb una diversitat interna notable, amb Lleida i les Terres de l’Ebre com a espais d’interacció i de confluència mútua Són pobles d’arrel i ciutats assolellades, que han mantingut les seves característiques pròpies, fent de pont i d’intercanvi.

Aquesta primavera caldrà tornar-hi de nou, parlar amb tothom, escoltar opinions i copsar les reaccions davant el surrealisme amb què alguns governs tenyeixen una política (lingüística) dubtosament d’interès comú. Sí, parlo de la suposada Lengua Aragonesa Propia del Aragonés Oriental (LAPAO) que clivella la unitat de la llengua catalana i genera incomprensió dins de la filologia.

En aquest marc, són diverses les iniciatives que s’han anat duent a terme al llarg dels darrers mesos per sensibilitzar l’opinió pública de la situació de la llengua als diversos territoris de parla catalana. Des de l’ONG del català, per exemple, recentment s’ha engegat una campanya específica per portar la veu de la Franja de Ponent al Parlament Europeu. El manifest, al qual podeu adherir-vos en aquest enllaç, ja porta milers de signatures i serà el primer pas per presentar la situació de la llengua catalana a les institucions europees.

Sempre ens quedarà Europa…!

 

Francesc Marco,

Membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua

L’estranya normalitat de la justícia

dijous, 12/03/2015

B8R0LMCIMAEkX_kAquest diumenge vam ser presents a l’acte de suport al jutge Santiago Vidal que El PuntAvui va organitzar a l’auditori de Girona. Xavier Pérez-Esquerdo, membre de l’Executiva de l’entitat, va ser l’encarregat de fer arribar al jutge Vidal el nostre suport. No era un tema estrictament de llengua, però el jutge Vidal sempre s’ha significat per la defensa dels drets lingüístics i per una major presència de la llengua catalana a l’àmbit de la justícia. L’actual moment polític ens fa viure com a normals situacions no ho són gens. El que passa és que de tan habituals que són les hem interioritzat com a normals i no se’ns encenen els llums d’alarma que s’haurien d’encendre. Així, per exemple, fa uns dies va ser notícia que Joan Laporta demanés, argumentés i es mantingués ferm en el seu dret de declarar en català en un judici. Però el que hauria de ser notícia és el fet que hi ha molta gent que no exerceix aquest dret, per por, indefensió, pressió de jutges i advocats… La justícia té uns mecanismes coercitius que, com ha experimentat el jutge Santiago Vidal, són implacables.

Tal com argumentava detalladament en un article recent Bernat Gasull, responsable de l’àrea d’empreses i consum de la Plataforma per la Llengua, “no és només que el català estigui poc protegit a casa nostra, sinó que el castellà ho està immensament, i que aquestes mateixes lleis a la pràctica estableixen limitacions legals per al català. En tot Europa no hi ha cap cas similar. El 2014 és un annus horribilis per a la pressió en contra del català; segurament com ho van ser el 2013, el 2012, el 2011… i com ho està essent el 2015.” Doncs això, són molts anys, són moltes dècades de pressió. Des de la Plataforma per la Llengua, des de la societat civil, no podem deixar de denunciar aquesta anomalia. Seguirem treballant per tal que tothom en prengui consciència.

 

Daniel Mundet

Director de la Plataforma per la Llengua

La terra promesa d’alguns Ciutadans

dimarts , 3/03/2015

Quan Ciutadans va ser capaç d’aglutinar i vertebrar políticament les restes babèliques que restaven disperses i desorientades d’ençà dels anys noranta, poc es pensaven que la providència els tindria reservat un paper que les darreres enquestes situen com a rellevant a les corts espanyoles. Se’ls ha girat feina: de garants dels drets lingüístics d’una minsa part de la població —és a dir, de la vertebració del desconeixement d’una llengua com a dret polític—, a haver de solidificar un projecte que, òbviament, no podrà perdre el temps en atendre minúcies d’aquesta naturalesa. Ni falta que els farà.

1352459008850I és una pena, perquè hagués fet molt de profit veure com defensen aquests mateixos drets lingüístics dels ciutadans del regne des del Congrés dels Diputats. És a dir, com s’ho haguessin fet per contrarestar, abellir o desinflar l’apologètica del monolingüisme que encara s’hi destil·la. Des d’aquella tribuna, garant de la sobirania nacional, ja no haguessin pogut adduir a la dimensió territorial com a leimotiv de destrucció de drets. Un cop allà, ja no hi ha més territori que valgui: “Non plus ultra”. S’acaba el joc i la mentida queda al descobert: Espanya, com a realitat territorial que és, estipula obligacions lingüístiques, i els accidentals ciutadans —aquests en minúscula— nacionals, les han de complir, peti qui peti.

El zel, doncs, es liquarà, però no com a pas previ de l’evaporació, sinó per expandir-se i reforçar la idea que, lingüísticament, d’espanyols, n’hi ha de primera i de segona. I que si encara no ho has fet —això d’oblidar-te dels teus drets lingüístics— i no has pujat al vagó dels primers perquè vols seguir perdent el temps viatjant amb els de segona, a càmera lenta en veuràs la difuminació i fins la desaparició. En aquest marc polític que encara compartim, tot plegat és solament cosa de temps.

En definitiva, Ciutadans es permetrà un luxe, un privilegi, que en política és a l’abast de ben pocs: poder deixar de banda un dels seus tòtems ideològics fundacionals per abraçar-ne uns altres. I si s’ho podrà fer perquè, senzillament, la maquinària de l’Estat ja fa anys —posem-hi segles— que s’encarrega que la cosa vagi així.

Tot plegat hi és per demostrar-nos una cosa que, de fet, ja sabíem: la seva opció lingüística no era més que l’espantall d’una adhesió nacional rotunda. Ergo, solament es tractava de ser, encara, més nacionalista per poder redoblar la influència en els marges especulatius d’aquest entramat jurídic que ens condemna, als catalanoparlants, a l’ostracisme d’uns drets humans declarats com a bàsics.

 

Marc Biosca

Àrea d’Acollida lingüística de la Plataforma per la Llengua

Sobre la proposta de model lingüístic a la constitució catalana

dimarts , 24/02/2015

Voldria fer unes reflexions sobre alguns dels termes emprats en les recents propostes per a una futura constitució catalana i particularment de l’article 4 d’unanovaconstitucio.cat presentada a final de gener a l’Ateneu Barcelonès.presentacioconstitucio

Al punt 4.1 es fa servir el terme «llengua pròpia» per al català. Tot i que evidentment el català té aquest caràcter històric i patrimonial, cal recordar que aquest terme és exclusiu d’alguns estatuts d’autonomia espanyols. En aquests casos normalment es fa servir el terme «llengua nacional» per a la mateixa funció, o bé llengua del territori en qüestió (en aquest cas «llengua de Catalunya»). «Llengua nacional» no es va poder fer servir en l’actual estatut ateses les restriccions molt particulars d’Espanya (no pas com passa a Irlanda, Suïssa, Finlàndia, Malta, Liechtenstein, Bolívia o tantes constitucions que el fan servir). En el nou model cal recordar que no hi haurà restriccions de cap mena i som lliures d’utilitzar la terminologia que es consideri, fins i tot la dels estats més avançats en la matèria.

Al punt 4.2. es defineix el castellà com a «llengua cooficial». Que en tinguem constància aquest terme tampoc no es fa servir en cap constitució del món (tampoc a l’espanyola). Tal com defineix el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, cooficial és «que comparteix l’oficialitat, amb igualtat de circumstàncies legals; s’aplica especialment a llengües en un mateix territori». El terme cooficial en lloc d’oficial només es fa servir quan no volem anomenar les altres llengües que són igualment oficials. Si diem que el castellà és cooficial, estem dient que és plenament oficial però que hi ha una altra llengua que, com a mínim, és igualment oficial en el territori en qüestió. Atès que una constitució ha d’anomenar totes les llengües que són oficials, potser no és gaire adient fer ús d’aquest terme, només usat quan obviem la resta de les llengües oficials. En alguns casos, com Eslovènia, Espanya o Montenegro, es parla de «llengües també oficials», que seria una bona alternativa, tanmateix es fa servir perquè volem dir que no és oficial a tot el territori com ho és una altra llengua;  només en una part. De fet en el nostre entorn no hi ha casos d’estats amb oficialitat compartida al mateix nivell per a tot el territori. Els països amb multilingüisme oficial d’estat com Suïssa, Finlàndia o Bèlgica tenen especificacions diverses d’oficialitat per territoris, amb sempre zones oficialment monolingües. Malta o Luxemburg tenen més d’una llengua oficial segons diversos aspectes de funcionament de l’Estat, però no pas cooficialitat per a tot. Fins i tot Irlanda es troba a mig camí de tots dos models i la mateixa constitució permet el monolingüisme oficial per territori. A Europa, potser el més proper i pràcticament únic amb oficialitat compartida per a tot el territori és Bielorússia.

Al punt 4.3 es defineix l’aranès com a llengua pròpia de la Vall d’Aran i que és oficial juntament amb el català (suposem que es dedueix que el castellà, atès que és llengua oficial de Catalunya pel punt 4.2, també seria oficial a l’Aran). Això significa dues coses. Primer: que s’admet la segregació lingüística i allí on l’actual estatut havia reconegut la llengua de l’Aran com a occità, anomenada aranès a l’Aran, aquí es reconeix l’aranès com a llengua independent. Segon: allò que es demanava tradicionalment per a Catalunya respecte a Espanya, que tinguéssim competències plenes en llengua i no se’ns imposés un o altre règim lingüístic, es reprodueix a ‘l’espanyola’ a l’Aran, on es neguen aquestes competències i s’obliga tant el català com, se suposa, el castellà, ja des de la constitució.

Això són comentaris sobre el redactat. Altra cosa seria la proposta alternativa de model que es podria plantejar. Però, això, ja són figues d’un altre paner.

Bernat Gasull

Cap de l’Àrea d’Empresa i Administracions de la Plataforma per la Llengua