Arxiu del mes: febrer 2011

Patrice, l’europeu

dijous, 17/02/2011

Es podria dir Patrice, té 32 anys i és crioll. Això significa que algun dels seus avantpassats era un africà que va arribar a Guadeloupe com a esclau. En Patrice és rialler i en aparença optimista, però en realitat podria estar més que preocupat. Parla un francès perfecte, après a l’escola, tot i que amb els amics del barri sempre ho fa en crioll.

A casa, en una barriada de la perifèria de Point-à-Pitre, hi té una dona i dues filles, però n’alimenta un altre, d’una relació ja oblidada. Vesteix roba de marca i porta un Iphone, però tot és atrezzo. Cal generar confiança i quedar bé amb els clients.

Patrice cobra una ajuda RMI (Revenu minimum d’insertion), que Sarkosy encara no ha retirat, però viu de comprar cotxes a desesperats, i de vendre’ls a necessitats. Normalment són Renaults i Peugeots expatriats, però de tant en tant també hi ha algun pick-up, de procedència desconeguda. Ho mou tot en efectiu, sense xecs ni transferències.

Malgrat que un mecànic i un funcionari de la Inspecció Tècnica s’emportin una part important dels ingressos i, tot i que els preus de venda són irrisoris, encara hi fa negoci.

L’illa on sempre ha viscut surt als bitllets d’euro, però en realitat ell no pensa en Europa, ni Europa pensa en ell.

Personatges antillans I

dilluns, 14/02/2011

En algun lloc vaig llegir que l’Amazones és l’aigua a la terra i que el Carib és la terra al mar. No sabia exactament què significava la frase, fins que he descobert que quan plou, a les Antilles, encara que siguis a casa, tens la sensació de naufragar en un petit vaixell en alta mar, perquè l’aigua et ve de tots els costats i en totes direccions. Fins i tot diria que l’horitzó bascula i que la roba estesa en els porxos s’infla com si fos una vela posant a prova els límits de la seva resistència. Tot d’una, però, deixa de ploure, apareix el Sol i tot torna a la calma.

Durant un d’aquests temporals espontanis, freqüents cada tarda, vaig topar amb la història d’Eugénie Blanchard. Potser a algú li sonarà el nom. La Duchy, com l’anomenaven en papiament, la llengua de les Antilles Holandeses, era una monja nascuda a l’illa de Saint-Barthélémy, a 250km al nord de Guadeloupe, que va tenir temporalment el títol de persona més vella de la humanitat. Blanchard va viure exactament 114 anys i 75 dies, i va morir el passat 10 de novembre.

En certa manera el seu exemple em tranquilitza, perquè després de la primera setmana de meteorologia tropical desenfrenada, començava a dubtar que aquest fos un lloc apte per a la vida a llarg termini.

L’illa aïllada

dijous, 10/02/2011

Ja ha arribat a Cuba el cable de fibra òptica estès des de Veneçuela, que ha de multiplicar la velocitat de connexió a Internet a l’illa. Ahir mateix aquest diari se’n feia ressò. Però la notícia és a la vegada esperançadora i preocupant.

Com explicava fa uns dies Yoani Sánchez, la blocaire més popular de l’illa, el problema fins ara no ha estat la manca d’infraestructures, sinó la voluntat política. I és que hem de pensar que el règim sempre ha bloquejat l’accés a la seva bitàcola dissident. Però ara, curiosament mentre l’Havana celebra la Feria Informática Internacional 2011, i convé quedar bé amb els convidats estrangers, el poder n’ha permès per sorpresa la publicació. Un pas sense precedents que coincideix amb l’arribada del cable de fibra òptica, però que no aconsegueix obtenir la confiança de tots els cubans, acostumats a les promeses i les decepcions, des de fa més de cinquanta anys.

A dia d’avui, quan tot el món ha pogut veure l’abast de les xarxes socials a les revoltes de Tunísia o Egipte, sembla poc probable que el règim posi la banda ampla a mans dels ciutadans. I tot fa pensar que Gmail, Facebook o Twitter, continuaran silenciats.

L’accés a Internet i la censura tornen a posar de manifest les diferències entre les illes de la regió del Carib. A Guadeloupe, per exemple, des d’on s’escriu aquest bloc, a pocs quilòmetres d’on passa el cable fins a Cuba, hi operen totes les companyies de telèfon i serveis telemàtics possibles,  i és fàcil obtenir altes velocitats de connexió a preus més que competitius. Tot un altre món, és clar.

Primer informe des de l’Europa tropical

dimecres, 9/02/2011

Acabat d’instal·lar a Guadeloupe, l’únic que sé d’aquest indret és que abans que Cristòfor Colom hi arribés, en el seu segon viatge a Amèrica, l’illa era coneguda com Karukera, que significa «illa d’aigües belles».

Expliquen que el nom actual li va posar el descobridor en honor a la Verge extremenya de Santa Maria de Guadalupe, però els que hi viuen l’anomenen simplement Gwada, una adaptació més propera a la fonètica de la parla criolla, majoritària a l’arxipèl·lag.

A Guadeloupe hi ha vestigis de presència humana des de fa 5.000 anys, però es creu que la primera gran colonització -abans de la meva- la van fer els arawak, des de la conca de l’Orinoco, a l’actual Veneçuela. A partir d’aquell moment, nombroses cultures han passat per l’arxipèl·lag, amb intencions diverses. Els ferotges indis carib, per exemple, coneguts per practicar el canibalisme, van fer desaparèixer els arawak, però no van aguantar l’atac dels exploradors de la Companyia de les Índies Occidentals, que els van vèncer i substituir per esclaus negres.

Des de llavors, l’arxipèl·lag ha estat sempre en mans franceses, menys durant la guerra dels Set Anys, quan Anglaterra els l’arrabassà temporalment.

Avui dia Guadeloupe és una regió ultraperifèrica de la Unió Europea, on la gent paga amb euros i menja tartiflette i guaiaba. De caníbals, em sembla que ja no n’hi queden, però de moment no descarto cap possibilitat.