Arxiu del mes: abril 2011

Zombis al Carib I

dijous, 28/04/2011

mapa_gwada_002.jpg

A vista d’ocell, Guadeloupe té la forma d’una papallona amb les ales obertes, la comparació que tothom assumeix i comparteix, unides per la ciutat de Pont-à-Pitre, al centre, on també s’hi troba la Rivière Salée, un canal natural que separa les dues extremitats, i que permet que els vaixells de poca quilla i molta pressa puguin creuar de l’Atlàntic al Carib sense haver de fer tota la volta a l’animal.

Explorant la costa de Basse-Terre, l’ala Sud-Oest de la gran papallona, on es concentra la major part de melanina i clorofil·la d’aquesa terra, vaig trobar un petit cap rocós anomenat Point-à-Zombi.

Alguna vegada algú m’havia explicat que el mite del zombi té l’origen a les Antilles. Point-à-Zombi, vaig pensar, ha de tenir-hi alguna cosa a veure.

Segons el vodú dels antics esclaus africans d’Haití, provinents probablement de la zona del Níger i del Congo, el zombi és una persona que torna a la vida després d’un ritual de bruixeria, però que ho fa desposseïda de voluntat i de parla, i que camina i es mou de forma automàtica. A partir d’aquesta descripció se n’han fet les interpretacions més o menys lliures que tots coneixem, i el zombi s’ha acabat convertint en el protagonista d’un subgènere més que explotat en el cinema i en la televisió.

Existeixen diverses hipòtesis etimològiques sobre la paraula zombi, però la majoria d’elles coincideixen en assegurar que és l’adaptació criolla d’un mot africà -nzambi, zamby o dzambi-, que es relaciona amb certs esperits i deïtats tribals. Sigui com sigui, els zombis van desembarcar a les antilles amb els esclaus negres, i el mite es va convertir en llegenda.

L’antropologia més romàntica i l’esoterisme menys acadèmic han fet més d’un estudi de camp, sobretot a Haití, per estudiar què hi ha de veritat en el fenomen, però les conclusions, fins ara, han estat poc clarificadores.

L’últim testimoni documentat d’un zombi es va produir de forma col·lectiva l’any 1936, quan una dona va aparèixer caminant sense voluntat al mig d’un poble d’Haití, i els seus habitants, completament esfereïts, van identificar-la com una difunta enterrada feia mesos. L’ episodi va alimentar la llegenda del zombi i segurament ha servit per situar en aquell país el seu origen.

Les primeres pistes començaven a tenir sentit, però encara no havia aconseguit esbrinar si el misteriós topònim de Point-à-Zombi, aquí a Guadeloupe, també tenia alguna cosa a veure amb els morts vivents. Havia de marxar uns dies a Martinique i vaig decidir que continuaria estudiant el cas a la tornada.

Continuarà…

Navegar pel Carib

dijous, 21/04/2011

Fa cosa d’un mes vaig viatjar de Guadeloupe a Antigua & Barbuda en un petit veler de 9 metres d’eslora.  Era la meva primera experiència amb els vaixells i va ser molt dur, però també excitant.  Des de Point-à-Pitre a Nelson Dockyard hi ha unes 20 hores de navegació, però això depèn de molts factors, com el tipus de nau o la força del vent.

En aquest primer contacte vaig descobrir que el Carib no és sempre un mar turquesa, amb barreres de corall i ombres de palmeres, com a les postals, sinó que amaga grans onades, tempestes i nits molt fosques i llargues.

També vaig conèixer tot un món de persones que han sentit la crida del mar, i que han abandonat vides i feines per poder viatjar al ritme del vent, tot i els  inconvenients naturals que suposa el dia a dia en un vaixell. Com tothom es pot imaginar, no és fàcil controlar els aparells de navegació, les veles, les cordes o els rumbs i, a més, intentar llegir, dormir o preparar el dinar en una cuina basculant.

Molts d’aquests viatgers marítims arriben al Carib seguint una ruta històrica des de les Canàries, que ja està documentada en els llibres del segon viatge de Colom.

Els vents alisis bufen dels tròpics anticiclònics cap a les calmes equatorials. Aquest fenomen permet períodes de navegació òptims des de l’hemisferi nord cap al sud-oest. Els mariners aprofiten des de fa segles aquestes condicions per creuar l’Atlàntic a partir de novembre. Centenars d’embarcacions continuen concentrant-se cada any a les costes canàries per emprendre el viatge fins a les antilles.

Guadeloupe és la primera illa on fan terra la majoria d’expedicions. Antigua & Barbuda, com vaig explicar en un altre post, és un petit paradís fiscal, amb un port esportiu on hi passen els millors velers del món; autèntiques llegendes. Però el Carib està ple d’illes i petits arxipèlags on vaixells de tota mida fan port,  i on els navegants d’arreu es troben per explicar-se les aventures de les seves vides dedicades al mar.

Ser francès

dijous, 7/04/2011
creola_portada.jpg

Quan el Ministre d’Immigració francès Eric Besson expressava la necessitat de redefinir la suposada identitat nacional francesa i fomentar la laïcitat de l’estat, es referia bàsicament a excloure d’aquesta construcció ideològica tot element relacionat amb l’Islam i els musulmans.

Dos anys després d’aquella iniciativa, la derrota de l’UMP a les eleccions cantonals ha fet revifar el fantasma de la identitat entre algunes veus de l’entorn del President, segurament per cridar l’atenció dels votants que s’han decantat pel discurs populista de Le Pen.

“En què consisteix ser francès?” era una pregunta enverinada que no va aportar cap solució i que només va servir per atiar el foc del racisme i la xenofòbia.

Aquí al Carib, en canvi, lluny del Magreb i de les banlieues de París, ser francès admet molts més matisos.

Una altra realitat

dimarts , 5/04/2011

eleccions.jpg
Guadeloupe, com la resta de territoris francesos, ha celebrat les eleccions cantonals aquestes darreres setmanes.  Es tracta d’uns comissis a dues voltes que serveixen històricament de baròmetre electoral per als líders i partits d’àmbit estatal. En aquesta ocasió, a un any de les generals i amb Zarkosy amb problemes greus de popularitat, les cantonals franceses han merescut l’atenció especial de la premsa d’arreu.

Tot i la victòria socialista per davant de l’UMP, l’augment de la dreta xenòfoba del Front Nacional ha estat el més destacat a métropol. Però aquí a les Antilles, en l’univers créole, el discurs de Marine Le Pen és difícil d’encaixar. Els mítings antillans semblen una missa protestant i els candidats, una mena de rectors exaltats, preocupats bàsicament per la família i els valors.

Malgrat el flux d’haitians a l’illa i la presència de prostitució dominicana (pdf), ni l’immigració ni l’euroescepticisme són debats que ocupin massa espai en la realitat local del tròpic.